En la trobada anterior, quan en Xavier Xarles va saber que na Dolors Miquel ens visitaria, va explicar-nos que havia deixat de llegir alguns dels poemes inicialment triats per a la xerrada per manca de temps. Un dels poemes no llegits va ser “Vers del no dir re”, del llibre Aioç, de la Dolors Miquel.
No sabria dir si en Xarles ens hagués relacionat aquest poema amb la teoria de Galois, les nocions de Cantor, la paradoxa de Russell, o els conceptes abstractes sobre les matemàtiques i la lògica de Gödel. Tant és, el cas és que la Dolors Miquel, sense conèixer aquest detall de l’anterior conversa, va dir el poema de forma esplèndida, per a gaudi de tots nosaltres, mostrant una connexió misteriosa amb l’anterior convidat de Reversos.
| Ben bé no sé pas poc què diri poso punt on hi va pont,perquè no tinc pas res a dirque tinc un tap enmig del front
i faig el vers per no dormir
que el vers s’assembla a la son.
Tinc tanta son que trobo el tinc
dur i molt fer i hi vaig clapant
cap al camí del sense cinc
que fou trobat tot badallant.
Caigué del seny com qui fa clinc
i busco el clinc amb mà i amb guant.
I trobo un clanc, un clonc i un clunc
i en vers envers qui no se sap
amb mots ben tots de res ben func
i on-als hi vaig-vaig-vaig de cap.
Com caic de cul sobre el rim punk
no sé si dormo o menjo rap.
Un rap de peix que put a mar,
vora un amar que put a peix
i ara ho rimaré tot amb far
que la erra sona amb llum i es creix
al cap que rar i car com bar
no sap que el dos a l’u és greix.
Ben bé no sé pas què he dit
i si ho sabés, “passo”, diria.
Dolors Miquel, Aioç
|
Com a crònica personal de la trobada amb la Dolors Miquel, en Tomàs-Maria Porta ens ofereix aquest text:
Qui escriu això pensa que la Dolors Miquel és una de les millors poetes nascuda pels volts del 60 – ella, tant coqueta, em perdonarà que insinuï la seva edat – i, a més, quan no està empipada, és una de les persones més agradables, afables, simpàtiques i rialleres d’aquest país nostre que s’esforça per esdevenir greu, avorrit i entre luterà i calvinista.
Ho dic perquè quedi clar que si el que s’escriu és una tirallonga d’elogis literaris i personals, ho són perquè així ho veu aquest humil escrivent i potser no – o potser sí – perquè li vulgui fer la rosca a la poeta catalana que més a prop està de que se li doni el Nobel, si és que n’hi ha cap.
Opino que si la Dolors Miquel no tingués la desgràcia de ser catalana – que ella, amb la seva mania de veure-ho tot del revés, ho considera una sort – i fos ni que fos francesa, i ja no diguem anglosaxona, avui seria la més cantada, la més recitada, la més llegida, la més aclamada i la més envejada de les poetes. Com que som un país petitó i des de Nietzsche se sap que ens governen els mediocres – i no només en l’àmbit polític, és clar – simplement és envejada. I “represaliada”. I “catacumbitzada”.
Dit tot l’anterior, que suposo que a ella més aviat l’emprenyarà, què és pot dir de la trobada de la DM amb el Grup Reversos a l’Espai Vilaweb del dia 14 d’octubre per a que qui no hi va ser se’n faci una idea i qui hi va ser s’hi senti més o menys reflectit. Jo penso que, en realitat, és senzill: fou un acte farcit de poesia com a bellesa, com a patiment i com a bon humor. Farcit de fe, d’esperança i de caritat (li van la Bíblia i els místics). Passades pel tamís de la DM, és clar. Llagrimetes d’emoció i rialles enjogassades.
Com que si continués escrivint només continuaria parlant bé de la DM ho deixo estar aquí. Els que hi veu ser sabeu que no exagero – gaire – i els qui no hi vàreu ser, si Vilaweb publica el vídeo de l’acte, ja en sabreu donar fe.
Deixo de fer el manefla i que sigui ella la que acabi:
Aigua, aigua, deu-mos aigua
deu-mos aigua, malparit!
Fill de puta, deu-mos aigua,
que mos falta dia i nit.
Per cert, que la DM va estrenar un poema que deia no sé què de la independència i, a més, es va posar a recitar com una boja San Juan de la Cruz. Brutal. I eròtic a matar: qui ho havia de dir?
Tomàs-Maria Porta i Calsina
Mare nostra
Mare meva, que no ni sé on ets,
de qui només en tinc el nom…
Mare nostra que esteu en el zel
sigui santificat el vostre cony
l’epidural, la llevadora,
vingui a nosaltres el vostre crit
el vostre amor, la vostra força.
Faci’s la vostra voluntat al nostre úter
sobre la terra.
El nostre dia de cada dia doneu-nos avui.
I no permeteu que els fills de puta
avortin l’amor, facin la guerra,
ans deslliureu-nos d’ells
pels segles dels segles,
Vagina.
Anem…
Dolors Miquel, Missa pagesa
Besàvia al balancí
No deixis de moure el balancí,
enrere fins ahir,
endavant fins demà,
ja no hi ha sostre, ni terra, ni present,
però les parets de l’ànima segueixen rectes.
Dolors Miquel, La flor invisible
Ofrena del misteri
Quan la missa aixeca la seva copa invisible
que no alça cap mà,
que no veu cap ull,
que no palpa cap presència,
és l’hora del misteri,
l’hora d’allò que no es pot explicar,
l’hora de la vergonya d’en Wittgenstein,
l’hora de recollir-se en un silenci
que intentaran exposar
mil milions de pensadors
endebades
com l’herba humil que neix a les pedres del Partenó,
i, sense enrojolar-se,
s’hi queda.
Dolors Miquel, Missa pagesa
Cigne adormit
S’amaga el vent mentre m’alleta la boira,
amb les seves mamelles immenses de blanques,
i els seus peus petits, tacats de fang, tacats de gespa.
I em diu: et cantaré la cançó blanca de les espelmes.
I pugem per les escales del son, amb la flama inquieta
de tant esquerdar la fosca,
pugem fins a les golfes dels somnis
plenes de tresors.
I la clau rovellada surt de la butxaca de la blanca absència
i gira, gira, gira, grinyola, grinyola,
fins que la fusta de la carn es deixa, s’obre, s’abandona
a l’espai infinit, i el coll sembla
un cigne blanc adormit lliscant pel corrent
despullat de la mort.
Dolors Miquel, La flor invisible
Univers amb gall
L’univers i el contraunivers
i els espais paral.lels,
els quàsars, els forats negres, la immensitat,
els nans blancs, l’antimatèria, el vertigen
de caure al buit interestel.lar…
Oh!, deu-nos un cotxe i un apartament
on velocitat i murs i televisions i màquines al.lucinatòries
ens tornin cecs per a contemplar-los.
I deu-nos el do ubèrrim de la imbecil.litat.
No deixeu en cap moment que el geni ens fecundi.
Allunyeu-nos aquest infern de la ment, de la vagina, de l’esperma.
I deu-nos, també, tres fills que se’ns assemblin
i que heretin les nostres hipoteques,
la nostra misèria, la nostra hipocresia,
els nostres somnis de quinze dies a la platja de Cancun
i, sobretot, un fill que sigui l’ovella negra,
un fill que ens faci recordar com no hem de ser mai,
un fill a qui crucificar amb els tiets que veiem per Nadal
tres vegades abans del cant del gall de la plaça Lesseps
que rep les dotze del migdia amb la fúria amb què el seu avi
rebia l’alba, la reina de les trenes negres, l’abercoc sideral.
Dolors Miquel, Missa pagesa
Video de la sessió gravat per Vilaweb
Entrada: Empar Sáez
Fotografies: Aureli Ruiz
La presentació del llibre 
