Arxiu de la categoria: PRESENTACIONS LLIBRES

Presentació del llibre de poesia «L’edat blava», d’Aleix de Ferrater

2

El passat dimarts 20 de juny el poeta Aleix de Ferrater, membre del grup Reversos, va presentar a l’espai VilaWeb el seu darrer llibre L’edat blava (ARC. Col·lecció literària Elisenda Sala, 2023). L’acompanyà la filòloga i poeta Glòria Calafell.

Aleix de Ferrater i Gabarró (Barcelona, 1959) és periodista. Ha escrit els llibres de poesia Escoltant la sal (Jo Escric, 2007), Arrels d’escuma (Editorial Òmicron, 2008), Flaix que enlluerna (Editorial Òmicron, 2010), Absolutament d’ànim (Edicions Documenta Balear, 2016) i L’excés (Ediciones Oblicuas, 2019).

Ha guanyat els premis de poesia Sant Joan 1995, organitzat per l’ONCE de Catalunya, el Premi de Poesia Jo Escric 2007, El Premi de Poesia Roc Boronat 2007 i el Premi de Poesia Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015.

La poeta Glòria Calafell va destacar la cita del filòsof escocès Thomas Carlyle que encapçala el llibre i n’engloba el contingut. Va posar en relleu que en el primer poema, “Escenari”, un poema extens, es troben esbossats els diferents temes que es desenvolupen al llarg del poemari: el paradís perdut (elegia d’un amor de joventut, principalment, així com la importància que tenen per a l’autor l’autoconeixement després de les pèrdues: física i emocional).

L’amor, l’erotisme, el desamor mereixen una menció especial per les imatges evocadores que s’hi troben en els poemes.  Calafell també va ressaltar el gran protagonisme que tenen els colors en el llibre, especialment el blau, que per a de Ferrater implica serenor sense tristesa. Durant la presentació, Glòria Calafell va llegir i va comentar algunes de les poesies i va adreçar diferents qüestions a l’autor entaulant una conversa engrescadora.

Aleix de Ferrater va començar la seva intervenció dibuixant els entorns geogràfics del llibre: Vallgorguina, Anglaterra, Barcelona… Especialment Vallgorguina, un poble on va estiuejar vint-i-cinc anys. Allí va descobrir i viure diferents experiències, també l’amor i tot el que significa aquesta paraula tan rica en matisos.

Va llegir els primers versos del primer poema, Escenari («Anys després dels anys que no fatigaven, que ens portaven cap als descobriments…»), un llarg poema de gairebé sis pàgines, on l’autor descriu, no tan sols els espais viscuts, sinó les conseqüències d’aquestes vivències. Un flaix del cor, un entorn natural de categoria, una evolució i un desenllaç; cinquanta poemes de moviment i reflexió vital.

Tot el llibre balandreja al voltant d’aquesta relació, que, malgrat que té un final no desitjat, serveix al poeta per a mostrar el seu interior més íntim. Instants d’eufòria i enlluernament al costat de la malenconia i la solitud, barrejats expressament amb la intenció de ser fidel a la temporalitat.

Un interior que lluita per acceptar la realitat, la realitat no volguda, però la realitat, al cap i a la fi («… Potser algun dia tornaré a Brentford i llavors, el meu tu serà únicament teu.»). I l’acceptació de dues realitats paral·leles: la pèrdua de la visió al Monviso, un cim dels Alps italians i la pèrdua de l’amor, que no del batec. La part física encarada a la part emocional, l’eterna lluita del cap i del cor, la realitat i l’emotivitat, el blanc i el negre, el sí («… i el cinc de desembre va arribar el sí.») i el no («… i aquest estiu, també t’allargaràs vora la mar i el no.»).

Aleix de Ferrater va explicar que molts dels poemes els havia escrit feia vint-i-cinc o trenta anys. Els reescriu de dalt a baix, els actualitza i els retorna al passat, en el seu temps real. Un viatge de les emocions a través del temps, amb una visió més objectiva i reposada de l’experiència amorosa de joventut.

En resum, una Edat blava viscuda amb intensitat, també és una manera d’acceptar de la millor manera possible tot el que implica la paraula vida. Així, en el darrer poema, “Cicatriu”, d’on el poeta extreu el títol del llibre, Aleix de Ferrater fa palès el que pot ocórrer si no hi ha aquest treball d’acceptació: «Tota aquella meravellosa edat blava d’anys i oportunitats venidores, ha fugit esporuguida, deixant un rastre de pell estripada…»

Estímul

Blaus i grisos de l’espigó estant,
tens uns ulls d’observar serenament,
de tornar-los a observar,
una altra vegada
i una altra i una altra, encara més, si us plau!
Ets l’estímul secret damunt de la pell agitada.

 

Monviso

La vigília s’allarga
a l’alba del Monviso,
la sang crema d’enyor.
Tanmateix, el mutisme
és un adéu glaçat
que s’agita, imponent.

Potser

He sentit que «potser vindràs».
I amb aquestes dues paraules
m’han rebrotat tots els colors.
Dues paraules, tan sols, però el dubte
de la tria entre dues camises
davant la porta oberta de l’armari.
A la platja no em veig els peus,
la salabror és intensa.
Aixeco el cap i totes les línies
de l’horitzó conflueixen.

Praga

Reconec prou bé l’únic pensament
de l’ànima que m’empaita,
revivint la feixuga pujada
a la ciutadella sense tu.
A migdia, de baixada, m’empasso
la gana que em crema a les butxaques
i oloro, ben lluny,
la fragància de la veu que voldria.
Però a l’altra vora del riu
el soroll és massa groc i el tramvia
no és cap vell autobús victorià.
Potser algun dia tornaré a Brentford
i llavors, el meu tu serà únicament teu.

Petjades

Són poques les vegades que escolto
els motius que em mouen els peus,
però necessito ser roca d’aquesta cala
per empassar-me les ones de mar de fons
i enganyar-me, disfressat de cranc.
Les maleeixo, ho reconec, cada cop que l’orella
les detecta, cada i cada hora de cada nit.
Són l’atracció de la remor infinita;
en lloc d’adormir-me, m’obliguen a reviure
l’olor de la fusta, les estelles de la taula,
la del costat de la finestra que no puc tancar.
Espines de sal clavades, espines
que t’oloren i et recorden estesa
al sol, a l’ombra, al llit, entre els meus braços,
amb les paraules sempre humides… Però mira,
de bon matí la marea ha baixat
i les petjades continuen fent esses.

Dubte

Se me’n va, definitivament
se me’n va de les mans.
El ressò em xipolleja
perquè duc entranyes.
Un altre, simplement un altre
o és que és aquest, potser?
M’ho demano i cerco els sinònims
més amagats del dubte,
per acceptar el que no accepto
i me n’avergonyeixo.
És això, simplement,
o és un altre, un altre cop?
Escrivint no n’hi ha prou
per entendre el que no entenc
i no puc explicar millor,
i evitar que se’n vagi
amb la ema de «me’n»
i de «merda»!

Dutxa

Dins de la dutxa resseguiré tots i cadascun
dels teus humits i petits centímetres de pell.
Deixaré que els meus dits dansin, s’amaguin,
tornin a amagar-se i tornin a aparèixer,
quan el teu cos demani continuar
jugant a cuit i amagar i el meu cos reclami
aquells espais encara per descobrir,
recórrer i tremolar plegats. Serà llavors,
quan sortirem i deixarem la lluent reguera
de gotes ensabonades cap als llençols,
la tremolor i les pessigolles
que ens acompanyaran,
tan humides com la set després de la sal.

Agrigento

Pedres del temps,
costelles d’un cos
venerat en turons,
inspireu-me el batec.
Matolls odorants,
catifa sagrada,
ressona el bressol
ancorat a migjorn.
Mans endurides,
dits retorçats
al costat de la collita
i l’olor de setembre.
La mar m’asserena
i el garbí d’essències,
lentament m’embolcalla
d’ombra i figuera.

Grinyol

Faig la darrera llambregada a la plaça de la catedral
i entro a l’estació amb el cap escabellat.
La megafonia ressona com un baix continu;
em recorda la ressonància dels trons
sota els captivadors xàfecs de Núria.
El sol pampallugueja entre ferros recargolats
i vidres tacats de pols. De sobte,
enmig d’un sorprenent silenci, sonen
una, dues, tres i quatre campanades.
Lentament, el tren arrenca grinyol enllà.
Fora de la ciutat, una quietud incontenible
s’estén sobre la pell dels fets.

Cicatriu

He vist la cicatriu morada
que encara vesteix la teva pell,
després d’enretirar la mortalla
i notar la basarda que em glaçava.
Tota aquella meravellosa edat blava
d’anys i oportunitats venidores,
ha fugit esporuguida,
deixant un rastre de pell estripada
que trepitjo accelerat,
buit de tot i de totes les veus
que no vull escoltar, tremolant
de fred, de por i nostàlgia entelada.

**

Gràcies, Aleix i Glòria, per la presentació.

Agraïments a Aureli Ruiz per les fotografies.

 

Presentació del llibre de poesia «L’edat blava», d’Aleix de Ferrater

1
Publicat el 7 de juny de 2023

El pròxim dimarts 20 de juny el poeta Aleix de Ferrater, membre del grup Reversos, presentarà a l’espai VilaWeb el seu darrer llibre L’edat blava (ARC. Col·lecció literària Elisenda Sala, 2023). L’acompanyarà la filòloga i poeta Glòria Calafell.

Aleix de Ferrater i Gabarró (Barcelona, 1959) és llicenciat en Ciències de la Informació. Ha escrit els llibres de poesia Escoltant la sal, (Jo Escric, 2007), Arrels d’escuma (Editorial Òmicron, 2008), Flaix que enlluerna (Editorial Òmicron, 2010), Absolutament d’ànim (Edicions Documenta Balear, 2016) i L’excés (Ediciones Oblicuas, 2019).

Ha guanyat els premis de poesia Sant Joan 1995, organitzat per l’ONCE de Catalunya, el Premi de Poesia Jo Escric 2007, El Premi de Poesia Roc Boronat 2007 i el Premi de Poesia Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015.

Així mateix, ha publicat poesia i narrativa curta en diversos llibres col·lectius editats per l’Associació de Relataires en Català, com: Tensant el vers (2011), Temps era temps (2012), Llibertat (2012), Traços de desig (2014), Somnis  tricentenaris (2014), Mitjans de transport (2017) i Virtuts (2018). També ha escrit el pròleg del llibre Malos hábitos  (Rúbrica Editorial, 2010), de la poetessa Aurora Garrido.

Us hi esperem!

 

Reversos presenta «Vora l’esfinx. Obra Poètica (1981-2021)» d’Antoni Prats i Gràcia

0

El passat vint-i-cinc d’octubre vàrem convidar l’Antoni Prats per conversar sobre l’obra poètica que acaba de publicar: «Vora l’esfinx. Obra Poètica (1981-2021)», Lletra Impresa, 2022»

L’acte va ser conduït per Tomàs Maria Porta i Calsina.

Antoni Prats i Gràcia va néixer a Sueca l’any 1946. La seva família es va traslladar a Alzira on va passar la major part de la seva infantesa i de la seva adolescència. Es va llicenciar en Filosofia l’any 1969 a la Universitat de València. L’any 1971 va començar a exercir de professor de secundària a Pego. L’any 1975 es va traslladar a Dénia, on finalment i fins a la seva jubilació exercí com a catedràtic de llengua i literatura castellanes a l’IES Maria Ibars. Des de llavors ha viscut a la mateixa ciutat valenciana, encara que, des de fa uns anys, passa llargues temporades a i l’Hospitalet de Llobregat.

L’any 1985 fundà amb uns amics interessats per la literatura la revista de crítica L’Aiguadolç, que continua editant l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta. També s’implica en la vida cultural de la comarca participant molt activament en el mateix Institut d’Estudis, del que fou president entre l’any 1998 i l’any 2011.

El 1998 es va doctorar en Filologia Catalana a la Universitat d’Alacant amb la tesi El rerefons ideològic de Salvador Espriu (Presència de l’Existencialisme). També sobre el poeta de Sinera va publicar Salvador Espriu o la fidelitat als orígens (Ed. PAM), i és autor de l’antologia Salvador Espriu: poemes i narracions (Ed. Bromera).

La seva tasca creativa s’ha centrat en la poesia i ha publicat els següents reculls:

  • Epigrammata, Ed. Ajuntament d’Ondara, 1981.
  • Cadells de la desfeta, dins de Premis 25 d’Abril, Ed. Ajuntament de Benissa, 1981.
  • Dic el teu nom, Ed. Aguaclara, Alacant, 1994.
  • El barranc i els còdols, Ed. 3 i 4, València, 1995.
  • Vora el silenci, Ed. 7 i mig, Benicull del Xúquer, 1999.
  • Solatges (Antologia 1981-2000), Ed.7 i mig, Benicull del Xúquer, 2001.
  • Baules, Ed. Moll, Palma, 2006.
  • Llibre de Benimaquia, Ed. El Tall, 2006
  • L’Esfinx, Ed. Bromera, Alzira, 2008.
  • La joia, Ed. Bromera, Alzira, 2010.
  • El llarg solatge (Antologia 1981-2013), Ed. IECMA, Pedreguer, 2013.
  • Encara, Ed. Tabarca, Sedaví, 2013.

A aquesta obra cal afegir:

  • Encanteris (inèdit).
  • Elegies del Montgó (inèdit).
  • Vora l’Esfinx, deu visites (inèdit)
  • Poemes esparsos.

Són tots aquets reculls els que queden recollits en el llibre que vam presentar: Vora l’Esfinx. Obra poètica (1981-2021).

Cal destacar que, al llarg dels anys, Antoni Prats ha aconseguit nombrosos premis literaris:

  • Premi Vila d’Ondara, Ajuntament d’Ondara, 1980, per Epigrammata.
  • Premi de Poesia 25 d’Abril, Ajuntament de Benissa, 1981, per Cadells de la desfeta.
  • Premi de Poesia Festa d’Elx 1993, per El barranc i el còdols.
  • Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal-Camp de Morvedre, Ajuntament de Sagunt, 1998, per Vora el silenci.
  • Premi d’Assaig de temàtica literària Francesc Vila i Casas, Premià de Dalt (2001), per “Poesia i coneixement en Salvador Espriu”.
  • Premi de Poesia Bernat Vidal i Tomàs, Ajuntament de Santanyí, 2006, per Baules.
  • Premi de Poesia Alfons el Magnànim-València 2008, Diputació de València, per L’Esfinx.
  • Premi de Poesia Ibn Khafatja (Ciutat d’Alzira), 2009, per La joia.
  • Premi de Poesia Ciutat de Torrent 2013, per Encara.

Escriu Antoni Prats a un dietari inèdit: “Si la poesia és, per excel·lència, l’art de la paraula, la poesia que m’agrada és alguna cosa més que poesia.” I també: “La poesia crea realitat, no la mostra… La poesia crea bellesa: una bellesa exultant o tràgica, tant se val… La realitat de la poesia sadolla.”

En paraules del prologuista del llibre presentat, Emili Rodríguez-Bernabeu, “La seua obra, a banda del rigor tècnic que traspua, projecta l’atractiu i autèntic vessant d’una existència poètica que només podem albirar i gaudir amb la lectura dels seus versos. (…) Llegir l‘Obra Poètica de Prats és explorar dintre de nosaltres mateixos les inquietuds immanents.”

La primera qüestió que li vam plantejar, en la conversa a l’espai VilaWeb, va ser sobre el sentit de publicar la seva poesia completa en vida, tenint en compte que és difícil que un poeta deixi d’escriure versos, i Antoni Prats es va remarcar que no es tracta tant de publicar una obra completa, en el sentit d’acabada, com de publicat tota l’obra poètica feta durant quaranta anys. Va explicar que hi ha diversos precedents en la literatura catalana d’autors que han publicat la seva obra “completa” en vida, malgrat que, després, l’han ampliat amb més obres. També tenia la intenció de recollir-hi poemes esparsos o inèdits. Finalment, un argument de pes per aturar l’escriptura de versos, de moment, ha estat evitar caure en el parany de la repetició de temes, motius, solucions i formes.

Antoni Prats va contar que la seva formació no només la va rebre tota en castellà, sinó que el desconeixement de la literatura en català que es feia al País Valencià, al Principat o a les Illes era, en aquells temps, pràcticament absolut. A tall d’exemple, ens detallà l’anècdota que el seu pare, tot i ser mestre i una persona culta, no tenia ni un sol llibre en valencià a casa, bo i que el valencià era la llengua de la família pels quatre costats. Va descobrir la importància i la vàlua de la literatura i la llengua del país molt a poc a poc a la Universitat de València, malgrat que de ben jove li havien colpit pregonament les cançons de Raimon.

Preguntat sobre si el poeta que més l’ha influenciat ha estat Salvador Espriu (ha publicat diversos treballs sobre l’autor) contestà que ell el considera un gran escriptor i un intel·lectual autèntic, però com a poeta estricte l’ha influenciat més Joan Vinyoli.

En parlar de què és la poesia per a ell, Antoni Prats va explicar que hi ha tantes concepcions de poesia com poetes. Considera, ell mateix, que la poesia és paraula viscuda reblerta de sentit. També hi és important el ritme triat en cada cas. Cosa que no vol dir que els “versos lliures” no puguin ser poesia, però pensa que seria més precís denominar-los prosa poètica retallada.

També va afirmar que ell interpreta el món i l’existència des de les seves vivències personals. La seva obra, d’alguna manera, és un dietari poètic de tot el que li ha anat passant al llarg de la vida, utilitzant, això sí, un llenguatge simbòlic que el fa superar la immediatesa i l’obvietat dels esdeveniments. En aquest sentit, opina que tota la seva obra poètica podria considerar-se un sol poema.

I finalment, sobre el que podríem anomenar la seva filosofia poètica –però que ell no ho considera tal, potser sí “cosmovisió”-, bascula entre dues negacions: no es definiria, ni com a pessimista, ni com a optimista, sinó com a poeta, malgrat tot, esperançat.

A continuació transcrivim uns quants poemes d’Antoni Prats:

Viet-Nams

El televisor regalima
sang novella, com cada dia.
Asseguts al sofà, parlem.
L’esguard s’hi decanta un moment.
La veu ens diu, com cada dia,
el mateix desgavell:
més runes i més morts.

Però
no sols hi ha sang
i mort
a les runes dels Viet-Nams;
també hi ha esguits de sang
per la catifa i els seients,
també hi ha morts que pel carrer
cerquen d’algun estrany
l’estrany secret que ningú no sabem.

(Febrer, 1972)

Epigrammata, 1981

Dic el teu nom,
saó de l’aigua.
Dic el teu nom
i el diu el fang.

Dic el teu nom,
claror diversa.
Dic el teu nom,
vell i novell.

Dic el teu nom,
xifra dels guanys.
Dic el teu nom,
final del fred.

Dic el teu nom
cercant un llamp.
Dic el teu nom
si dic llamp o ble encès.

Dic el teu nom
sense saber-lo encara.
Dic el teu nom
per sempre més.

Dic el teu nom, 1994

El teu país és una runa satisfeta.
I has après que l’adéu serà molt fred,
com el bac dels orígens.
Senzillament,
et faràs a un costat
perquè altres puguen beure
seguint un cant divers.

Algú et servarà un silenci
roquer i de muralla.
(Amb rams d’olivera i grapats de sorra,

agraït, li prepares un present.)
Però el teu nom aviat s’esvairà
en el silenci sense vora
dels astres.

El barranc i els còdols, 1995

(Déu)

Impassible al fervor de l’aigua,
perdé primer els peus,
i tot seguit deixà de copular.
No trobava el camí ni recordava cap drecera
i no sentia ja el desig de les petites coses.

Les mans a poc a poc se li trencaven
en evitar deixar empremtes.
Després se li descomponia el rostre
car rebutjava els fràgils fruits del fang.

Ara és només
un ull buit i infinit.

Vora el silenci, 1999

Let it be

 

Quan totes les paraules fugen

i et deixen sol enmig del bosc,

l’atzar té sempre una resposta.

 

Llibre de Benimaquia, 2006

1974

Ja coneixies Botticelli,
i havies oblidat potser
les ales i les mans del Greco.
La sospita de Freud arreu et perseguia.

Tal vegada els daurats i els mil blaus de Fra Angèlico
perduraven al fons,
on els vents es barregen,
rere deesses d’arrissats cabells.
I així de rossa i blava sorgiria entre ones,
la dona que estimaves.

La vora de cinquetes fulgurava,
i en una balma, sols davant la mar,
per primer cop vau fer l’amor.<
El seu somriure boig va consumar la festa,
i per molt temps t’habitaria la memòria.

Aleshores la dama semblava, més que jove,
ingènua i ardent, bastida sols de llibres.
De fet, corria encara per les venes
algun temor elemental, d’anar per casa.

Baules, 2006

Al capdavall, les paraules

Per fer inoblidables uns quants mots,
només cal un paper i un pobre llapis.
Perquè arrelen a lloure en la memòria,
primer han de gratar el pensament
i després dir molt més
que un bon diccionari.

La joia, 2010

QUÈ SE N’HA FET, ai, d’aquell xicot golafre
de notícies i amplis horitzons?
T’adones que ha passat ja per a tu
el temps d’iniciar rutes novelles.
Tu, que et deleixes escurant pinyols,
ara voldries no haver de trobar-te
amb tants viatges només projectats,
amb tants finals per assolir encara.
I tractes d’encongir-te l’ampli món
fins fer-te’l abastable per a uns ulls
llaminers dels llampecs massa fugaços
de la rara, difícil harmonia.

Encara, 2013

Rèquiem

(A Joel R. G., in memoriam)

Si el món s’acaba.
Si s’anuncia l’aurora.
Si truca a la porta un demà inesperat.
Si quelcom passat ens fa l’ullet.

Si pel telèfon oïm la veu d’un amic.
Si tenim missatges penjats a la pantalla.
Si trobeu una carta amb el vostre nom,
amb el meu nom,
amb el seu nom.

Si algú ha escrit el nom d’aquell altre.
Si algú demana per mi.

Si la nit té les hores comptades.
Si tothom té les hores comptades.

Si l’aurora s’acaba.
Si un nou món s’anuncia.
Si un amic truca a la porta.
Si ens fa l’ullet el demà somniat.
Si pel telèfon oïm la veu d’ahir o de despús-ahir, insistent.
Si trobeu un missatge penjat a la pantalla amb el vostre nom,
amb el meu nom,
amb el seu nom.

Si algú ha escrit el meu nom en una carta.
Si demana algú per aquell altre.
Si la nit ha escrit el meu nom.
Si algú té les hores comptades.
Si la nit demana per mi.
Si un món novell s’acaba.
Si de nou s’anuncia l’aurora.
Si…

(17-VII-2000)

Poemes esparsos

Molt agraïts a l’Antoni Prats per la sessió i la poesia que ens va oferir.

Text: Tomàs Maria Porta
Fotografies: Aureli Ruiz

Presentació del llibre “El teu somriure” de Jaume Pujol

0

El passat vint-i-sis de novembre vàrem celebrar i presentar el primer llibre de poemes d’en Jaume Pujol, membre del nostre grup de poesia.

Us en deixem una breu crònica, de l’acte, amb un recull de fotografies.

Un breu apunt biogràfic: en Jaume Pujol va néixer a Gironella (Berguedà) l’any 1959 i a tres anys van anar a viure a Campdevànol (Ripollès). Des de fa més d’una trentena d’anys viu a Viladecavalls (Vallès Occidental).

És físic i catedràtic de la Universitat Politècnica de Catalunya, on ha desenvolupat tota la seva carrera docent i de recerca, principalment. Actualment imparteix classes a la Facultat d’Òptica i Optometria.

La música ha estat present, de manera important, en la seva vida. En Jaume té una sòlida formació musical. Va tocar en un grup de música de ball durant vint anys, i posteriorment, vint anys més, en un duo d’animació infantil. Tocava el saxo, i és aquesta una activitat que vol reprendre.

Hi ha una dada biogràfica que trastoca tota la vida d’en Jaume: la pèrdua de la seva dona el setembre del 2017. A partir d’aquest moment, el dolor l’empeny a escriure poesia (en la seva intervenció ens va explicar com s’esdevé aquest procés).

Comença a escriure alguns poemes, fa diversos tallers, cursos de poesia a l’Ateneu de Barcelona. En Jaume cercava i cerca l’aprenentatge, una guia, orientació, una formació en un món del tot desconegut per a ell  (Laia Noguera ho ressalta molt bé en el pròleg; “El que admiro més del procés que ha fet en Jaume ha estat que s’ha obert a l’aprenentatge”).

I escriu el primer llibre El teu somriure amb què vol retre homenatge a la seva dona i canalitzar les emocions per la gran pèrdua que ha patit.

En aquest procés que ha fet en Jaume de començar a escriure poesia a partir d’una pèrdua, hi ha diferents aspectes que m’han interessat especialment. Un és el dolor com a motor o estímul per iniciar una activitat artística, que evidentment té a veure amb el desig d’expressar-ho i de guarir-se.

Sabem, per una banda, que totes les emocions inspiren els artistes. Entre elles, el dolor, la tristesa, el patiment són, potser, les més poderoses. En aquest llibre hi podem palpar el dolor d’en Jaume: la impotència, la ràbia, la desesperació, la tristor immensa, el desassossec, fins i tot l’estranyesa.

Sabem, però, que l’artista, el poeta, no només expressa el dolor a través de l’art com a forma de dol, o alliberament d’emocions, de guariment, sinó també com a interrogació (cerquem explicacions als misteris del món, i un d’ells és la mort).

«Si el món fos clar, l’art no existiria» escriu Albert Camus en El mite de Sísif.

I en Jaume també s’interroga; ell cerca una forma nova de comprendre la vida i la mort. Ha arribat, a través de la seva experiència, a una pau interior, a un intent de copsar la dimensió desconeguda de la mort. I ens ho vol fer arribar a través de la poesia, que és una forma d’expressar el misteri.

D’altra banda, també coneixem que allò que per a una persona pot ser un estímul, per a una altra pot provocar-li una paràlisi. Juan Gelman, per exemple, no va poder parlar del seu drama personal fins després de vint-i-vuit anys de la desaparició del seu fill i de la seva jove pels militars argentins en 1976. En canvi, Joan Margarit va escriure Joana “en calent” amb un resultat meravellós.

Per tant, veiem que no hi ha normes, que cadascú ha de buscar els seus recursos, els propis estímuls, fer el seu camí, perquè aquest és un espai propi de l’autor i ningú millor que ell sap quin és el valor de la seva obra i els motius que el fan escriure.

I a tots nosaltres, que ens considerem afortunats de conèixer en Jaume, i de llegir “El teu somriure”, només ens queda acompanyar-lo, seguir-lo de ben a prop en aquesta trajectòria que ha emprès meravellosament bé en la poesia.

TEMPS

Fa sis mesos que vas marxar,
et trobo molt a faltar.

Diuen que la vida continua.
Que continuï per a ells,
per a mi continuarà quan jo vulgui.

Diuen que s’ha de tirar endavant.
Que hi tirin ells,
jo hi tiraré quan pugui.

Diuen com estàs? I es responen anar fent no?
Que vagin fent ells,
jo faré el que em sembli.

Diuen que ha passat poc temps.
Serà per a ells,
per a mi ha estat molt llarg.

Fa sis mesos que vas marxar,
et continuaré trobant molt a faltar.

BOIRA BAIXA

Boira baixa,
adés massa espessa, adés un xic més clara,
cobreixes tots els racons de la meva vall,
perquè no tens límits, boira baixa.

Amb la teva humitat, el meu cor llagrimeja,
perquè ets caladora, boira baixa.

Amb la teva fredor, la meva ànima es glaça,
perquè ets gebradora, boira baixa.

I si algun cop goses alçar-te,
sempre retornes, per apenar-me més encara.
Perquè ets traïdora, boira baixa.

PLOU

PLOU;
mentre passejo sense rumb ni direcció.

La menuda i insistent pluja
em cala l’ànima.

Només m’acompanya la tristor
que espantada pel plovisqueig no es deixa abraçar.

I em sento sol,
malgrat l’enorme amor que m’envolta.

Potser quan surti el sol
m’escalfarà l’ànima.

Però de moment;
PLOU.

AGOST

Massa aigua per a mi sol
sense poder abraçar-te.
La tarda cau a plom
no vol ni caminar.

I el sol que t’encantava,
que volies enganxat a la pell,
ara és només per a mi.

Costerut estiu.

Massa aigua,
massa sol.

ESTRANY

Enfilo el camí de pujada.

La vorera no pot encabir-me,
el meu cos fa tentines.

La vorera s’estreny,
els peus al carrer.

La lluna penjada del cel
ha perdut el somriure.

Se’m fa tan estrany
mirar sol la lluna,

que voldria amagar-me.

Gràcies, Jaume, pel teu gran caliu i les teves paraules!

Fotografies: Carme Mallofré
Text: Empar Sáez

Presentació del llibre “El teu somriure” de Jaume Pujol

0

Us convidem a la presentació del primer llibre de poesia d’en Jaume Pujol (Gironella, Berguedà, 1959), físic i catedràtic de la Universitat Politècnica de Catalunya, que tindrà lloc a l’espai VilaWeb el dimarts 26 de novembre.

En Jaume és membre del grup Reversos, de l’Associació de Poetes Terrassencs i forma part de l’organització de Rauxa – Setmana de la poesia de Terrassa.

El teu somriure és el primer llibre de poemes que publica. Aquesta obra neix com a homenatge a la seva dona després del seu traspàs.

Els beneficis del llibre aniran destinats a la Fundació Oncolliga, entitat sense ànim de lucre que ofereix atenció psicosocial a persones amb càncer i als seus familiars.

Presentació del llibre “L’excés”, d’Aleix de Ferrater.

0

El passat 18 de juny, la darrera sessió del grup abans del descans d’estiu la vàrem dedicar a l’últim llibre del poeta Aleix de Ferrater.

Ens congratulem especialment de la publicació de L’excés (Ediciones Oblicuas, 2019) per l’amic Aleix de Ferrater, membre del grup Reversos des dels inicis, ja fa una colla d’anys, estimat i admirat per tots nosaltres.

Un breu apunt bibliogràfic de l’Aleix de Ferrater:

Ha guanyat diversos premis literaris i ha publicat, a banda d’alguns llibres col·lectius, cinc llibres de poesia:

Escoltant la sal (Edicions Jo Escric, 2007; Premi de Poesia Jo Escric 2007)
Arrels d’escuma (Editorial Òmicron, 2008)
Flaix que enlluerna (Editorial Òmicron. 2010)
Absolutament d’ànim (Documenta Balear 2016; XXVIII Premi de Poesia Guillem Colom Ferrà, Vall de Sóller 2015).
L’excés (Ediciones Oblicuas, 2019)

L’excés no podia començar millor: dos epígrafs emmarquen i contextualitzen el tema que unifica l’obra.

Un és del poeta alemany Bertolt Brecht: Què són, ara, unes ciutats, construïdes sense la saviesa del poble? 

I l’altre de Josep pla: Aquest vent de la Rambla té la virtut de convertir el més superficial del nostre organisme en el més profund de la nostra existència. 

Així, d’entrada, ja rebem el primer cop de puny; les Rambles de Josep Pla no són les que coneixem ara. Algunes de les reflexions giren i es desenvolupen al voltant d’aquest afer que ens va deixant un pòsit cru: vivim en ciutats dures, poc habitables, on la desmesura i l’abús despersonalitza les ciutats i de retop ens deshumanitza una mica a tots.

L’Aleix ha fet poesia sobre aquesta gran qüestió; actual (més de la meitat de la població mundial viu a les ciutats – 75% dels europeus) i un problema transcendent (l’entorn i la forma de vida determina l’ésser humà). I ho ha fet amb una poesia que en alguns poemes adquireix cert to narratiu molt suggeridor, evidentment és bona poesia dotada de ritme i profunditat.

En L’excés trobem essencialment la gran estimació que l’autor sent per Barcelona.  Els poemes transiten per nombrosos indrets de la ciutat; l’Aleix n’és un gran coneixedor. La coneix pam a pam, la pràctica totalitat dels seus barris i els canvis que han patit.

Fixeu-vos en el poema “El gran altaveu”: La meva ciutat (i dic la meva perquè la camino)

L’Aleix té la capacitat de copsar i brindar-nos moments de gran humanitat viscuts en diferents espais de la ciutat, reivindica, així, les relacions humanes, l’amabilitat, el gest, la salutació, el contacte físic…, hi trobem abundants noms de persones anònimes, és el seu petit homenatge a totes elles. També hi desfilen carrers, places, edificis, bars, botigues de Barcelona, indrets amb un sentit especial per a l’autor, però tanmateix sense cap ànim d’erudició.

Aquests espais estan associats a un bocí de vida, s’hi invoquen converses, aromes, gustos, colors, records sensuals… De Ferrater empra un llenguatge senzill i proper, però no pas simple; es requereix un bon domini de la llengua, una bona elaboració del poema per aconseguir això.

L’Aleix no obvia tampoc la crítica a una ciutat que es transforma contínuament:

“La Rambla ha deixat dos pams als ramblistes”

“El festival de ciment ha sepultat el verd / sota el gris”, diu a “El gran altaveu”

També, a “La darrera veïna”:

Carrers humits de dilluns al pixum, / carrers d’història que ignoreu la memòria, cada / cop / en feu sentir més fora que dins la meva ciutat.

No defuig la crítica, com hem dit, i tampoc l’enyorança per una ciutat que ja no existeix, però per fortuna evita el dramatisme, els pamflets simples i rebla alguns dels poemes amb uns versos finals que mostren una ironia amable que tant el caracteritza.  

Transcrivim una selecció de poemes de L’excés que es van dir al final de l’acte de presentació del llibre:

Al terrat

El meu carrer no sap encara
per què té dos noms,
tres cases velles sentenciades
i una xemeneia separada
de la seva germana gran.
Només sap que hi ha un teatre,
una orxateria al seu davant
i tres nens jugant a futbol.
Jo visc al segon pis i miro enlaire;
a dalt, al terrat,
rodejada de llençols que espeteguen,
una noia asseguda
vesteix pantalons curts,
amb una llibreta sobre les cames.
Tot el blau la contempla encuriosit
i es demana què escriurà, tan despentinada?

Pere IV

Sempre t’he vist com un carrer del Far West,
amb tornavís, clau anglesa i olor de vernís.
Dibuixo un entrepà sota el xerric
del tramvia imaginari. ¿On és
el verd de la persiana al balcó?
Una botiga ven ratlles de guardapols,
granotes blaves i bates immaculades.
Obriré bé els ulls, no fos cas que un arquitecte
em construís un parc al mig del carrer.
L’obsequi són les portes de la vella Escocesa
i les pessigolles de les formigues amigues,
que coneixen perfectament el caminet
de la masia de romaní, que diu que sí.
El cinema tancat
és l’indret perfecte pel regne dels gats.

Les portes de l’Escocesa

Un cop més, davant vostre i plovent,
em feu tombar el cap i em reclameu
perquè us palpi i us palpo remullades.
Portes velles del temps del tramvia,
de la camisa estesa cap per avall,
dels capvespres de cadira de vímet,
no us sento, no crideu, no hi sou.
Suburbi encara suburbi
en aquest racó de la ciutat,
no amagueu el ranci al fons del darrere,
oh creu de l’església del Sagrat Cor,
del sagrat fetge, de l’estómac consagrat!
A la ciutat disfressada, el 22@
conviu amb el fang a les sabates,
mentre dues formigues s’estimulen
a l’interior de les esquerdes.

La gran llosa

Indret d’espai i desmai,
armat de ciment al costat de la depuradora,
avui no fas pudor de gas,
el garbí l’ha allunyat més enllà del riu.
S’escolta cridòria infantil
sota l’altar de l’ombra fotovoltaica,
al costat de l’escola de circ, vestida
de negre, rumba i ulls de taronja.
Les cames de llimona són l’objectiu
del borinot del torn de migdia,
però la noia se’n va pedalant
pont enllà de llistons tremolosos,
allà on els pescadors somien pescar
la gran sardina del riu.
Al port hi ha un sol restaurant,
la noia de les cames de llimona
menja musclos serenament,
el cambrer vol xerrar, no pot i badalla.
La gran llosa de ciment armat,
antic parapet del Camp de la Bota,
soterra el gran cementiri mut.
No hi ha cap xiprer, ni cap ombra allargada;
només la noia de cames de llimona,
que ha deixat un ram de pensaments blancs
al costat de la bicicleta,
damunt la camisa de l’avi.

L’enterramorts

I ara camino
pels camins del cementiri nou
i m’obro.
Trepitjaré, més endavant,
les fulles del cementiri vell
que em tancarà.
Vetllaré, llavors, una part de mi,
de nosaltres i vosaltres que m’acompanyareu.
Els xiprers seran semblants,
rodejats de noms i dates.
Però l’estómac no pairà el mateix,
vorejant el cementiri nou
o el cementiri vell,
que tancarà les portes massa d’hora
i deixarà dins els seus murs
aquesta ombra allargada.

Esclat al port

Dalt del pont, les mans; sota els peus, tota l’aigua.
Les gavines famèliques dansen,
falta un peix a l’hora del recompte.
Més amunt, la vagoneta salta al buit i no cau,
l’espera una altra torre i un altre fil de color blau.
Però de sobte, l’esclat d’un helicòpter
despentina el port i escampa
el batalló de les gavines. Rendició,
bandera blanca, fugida. A l’aigua,
les restes del tiberi no saben nedar.

La noia del biquini verd

Dalt de l’espigó, un camió aturat
i dos homes fumen asseguts.
Als seus peus, la noia del biquini verd
ja no dorm, s’ha incorporat,
estava somiant que conduïa despentinada
per una llarga carretera del Far West.
Els dos homes no diuen res, observen,
estan caçant amb el fum
que s’enlaira mansament,
recargolant-se d’avidesa.

El Poble Sec de l’Amàlia

El barri petit, cosit a la muntanya
amb un fil color maragda,
ensenya pit i cuixa purpurina
i un solet avergonyit, ressò de cafetera.
Sota el balcó goteja aigua distreta,
miro enlaire, la cara despentinada
d’una dona gran en camisó.
Més amunt, l’Amàlia fuma sola
i deixa anar la cendra de l’adéu,
encara amb el ressò del cop de porta.
El gat no el veig, el sento massa negre.

Carrer Xipreret

La passa lenta i les mans a les butxaques
agraeixen l’encaixada entre el sol i el cafè.
A mà esquerra, un passadís, un safareig
i una pastilla immensa de sabó Lagarto.
La porta oberta escampa el vinagre
de l’amanida de ceba i tomàquet,
el porró presideix la taula
i el coixí reposa al cul del balancí.
Aquelles finestres, que potser amaguen princeses?
El temps esgrogueeix els fulls del calendari
que saluden amb barret el nostre pas
i el ressò que mandreja el carrer Xipreret,
a les quatre de la tarda del vell l’Hospitalet.

Dins meu

Entro al caixer a ingressar dos-cents setanta euros,
fruit d’una llarga i feixuga jornada de feina en plena crisi.
Obro la porta i el fum d’una cigarreta negra
em delata la presència d’una altra presència.
Tusso, torno a tossir, fent notar la meva desaprovació
al mal que em causen les emanacions pestilents dels
altres.
Trec els bitllets dels pantalons amb cura,
evitant que el fumador els vegi i el temptin.
No el tempten, no es belluga, no sento res d’estrany,
tret del fum que em repeteix no, no, no i no
i m’asseca la gola seca que s’obre i tus exageradament.
Acabo, agafo el rebut i surto del caixer dient «adéu».
I ell respon «adéu», cremant la seva solitud dins meu.

Roselles

El cel de maig espurneja grisors
i tu t’ajups per atendre roselles.
Totes dues alhora bategueu
i el cant del rossinyol i el pit-roig
ens reclamen un minut de silenci.
Grinyola l’autobús que remunta el cementiri,
una mare fotografia la panxa del seu fill,
gris entre verds, el mutisme del nínxol.
Piular, bordar, somriure; tot en un,
aquest diumenge que es qüestiona a si mateix.

La darrera veïna

No sé com fer-m’ho per dissoldre la llàntia
que avui ha fet fora la darrera veïna
de la plaça de Santa Maria.
¿On són els Assaonadors, les Caputxes,
la Tarongeta, la Flor de Lliri,
la Barra de Ferro o els Flassaders,
i la tinta de ploma, la pesca salada,
el vernís de fusta o la bota de Vi?
Tot és brossa petada pel bec de la gavina,
peus i dits i ungles entre xancletes,
peus i dits i ungles sense xancletes,
dits de ronya abraçats a la ronya,
agulles despertes, cavalls desbocats.
Carrers humits de dilluns al pixum,
carrers d’història que ignoreu la memòria, cada cop
em feu sentir més fora que dins la meva ciutat.
Ara escric i punxo un bunyol de bacallà i brindo
pel futur de la darrera veïna;
el meu, és la dansa de l’escuradents.

Moltes gràcies, Aleix, per tot el que aprenem de tu!

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Empar Sáez

Presentació del llibre “L’excés”, d’Aleix de Ferrater.

0
Publicat el 9 de juny de 2019

Dimarts 18 de juny presentem a l’espai VilaWeb el darrer llibre de poesia d’Aleix de Ferrater, L’excés (Ediciones Oblicuas, 2019).

L’excés és una obra ambientada en la ciutat de Barcelona, un poemari sobre la desmesura, l’abús i tot allò que deshumanitza la gran urbe.

Aleix de Ferrater Gabarró (Barcelona, 1959) és periodista i escriptor. Ha treballat a Catalunya Ràdio, Radio Nacional d’Espanya, RKOR de Granollers i a l’ONCE.
Ha guanyat diversos premis literaris i ha publicat els llibres Escoltant la sal (Edicions Jo Escric, 2007; Premi de Poesia Jo Escric 2007), Arrels d’escuma (Editorial Òmicron, 2008), Flaix que enlluerna (Editorial Òmicron. 2010) i  Absolutament d’ànim (Documenta Balear 2016; XXVIII Premi de Poesia Guillem Colom Ferrà, Vall de Sóller 2015). També ha publicat relats i poemes en llibres conjunts editats per l’Associació de Relataires en Català.

Esclat al port

Dalt del pont, les mans; sota els peus tota l’aigua.
Les gavines famèliques dansen,
falta un peix a l’hora del recompte.
Més amunt, la vagoneta salta al buit i no cau,
l’espera una altra torre i un altre fil de color blau.
Però de sobte, l’esclat d’un helicòpter
despentina el port i escampa
el batalló de les gavines. Rendició,
bandera blanca, fugida. A l’aigua,
les restes del tiberi no saben nedar.

Aleix de Ferrater, L’excés

Hi sou tots convidats!

Presentació del llibre “Ponts d’aigua”: ponts artístics i solidaris a la Mediterrània

0

El passat 25 de setembre vàrem tenir el gran plaer de col·laborar en la presentació i en la difusió d’un projecte artístic-literari que neix amb una clara vocació humanista i de compromís.

El llibre Ponts d’aigua aplega 25 pintures de Joan Pasqual sobre la gran crisi humanitària del nostre temps; s’inspira en les migracions dramàtiques de refugiats a la Mediterrània. Cada pintura s’acompanya d’un poema; vint-i-cinc autors/autores han entomat el repte d’aportar una veu poètica a cada una de les obres, una veu que en el seu conjunt esdevé polièdrica i molt interessant.

Ens va acompanyar l’artista i artífex de l’obra, en Joan Pasqual; d’ell prové la llavor artística del llibre. Ens va explicar com va sorgir la idea i va anar esgranant el procés narratiu de les pintures d’aquesta obra.

També vàrem tenir el plaer de comptar amb la Montse Assens, que ha estat la curadora d’aquest magnífic llibre. Ponts d’aigua està publicat en la col·lecció de llibres d’art que dirigeix Carles Duarte dins Pagès editors. Ell n’és l’autor del pròleg. Tots dos, en Carles Duarte, que no va poder assistir, i la Montse Assens formen part dels poetes participants en el projecte.

També ens va acompanyar l’Elisenda Sala, reconeguda artista plàstica, autora de la introducció del llibre, qui ens va parlar d’en Joan Pasqual.

I vàrem tenir, per suposat, una representació de poetes autors que, juntament amb alguns membres del grup Reversos, recitàrem una bona selecció de poemes del llibre.

A continuació podeu veure algunes imatges del recital.

Per concloure voldria destacar que els drets del llibre aniran íntegrament a l’ONG Catalana Proactiva Open Arms, coneguda per la immensa tasca que desenvolupen a la Mediterrània, salvant vides humanes i donant assistència a les persones refugiades.

Molt agraïts als creadors i impulsors d’aquesta obra artística i els nostres agraïments també per als participants al recital: autors i rapsodes.

Gràcies a l’Aureli Ruiz, autor de les magnífiques fotografies.

 

Presentació del llibre “Ponts d’aigua”: ponts artístics i solidaris a la Mediterrània

0

El pròxim dimarts 25 de setembre, a les set del vespre, es presentarà el llibre Ponts d’aigua (Pagès editors, 2018); una obra solidària, sobre les migracions, amb pintures de l’artista Joan Pasqual (Barcelona, 1953) i poemes de vint-i-cinc autors i autores dels Països Catalans, alguns dels quals ens acompanyaran al recital.

L’artista Joan Pasqual i els poetes han volgut retre homenatge a tots aquells que moren a la Mediterrània. Els drets del llibre es destinaran a la fundació Proactiva Open Arms, que treballa rescatant a la Mediterrània els refugiats que arriben a Europa fugint dels conflictes bèl·lics, de la persecució i la pobresa

No hi falteu! L’art visual i la poesia basteixen ponts solidaris, de compromís, amb una de les crisis humanitàries més dramàtiques del nostre segle.

 

 

“Perennia. Poesia epigràfica llatina” Conferència de Mònica Miró

0

El passat vint-i-u de juny, a dos quarts de vuit del vespre, Mònica Miró i Vinaixa va presentar el llibre Perennia. Poesia Epigràfica Llatina (Godall Edicions, 2015) en la sessió organitzada pel grup poètic Reversos, a l’Espai Vilaweb.

Va ser un honor i un goig per als membres d’aquest grup poder comptar amb la participació d’aquesta polifacètica i brillant dona de lletres, i volem agrair-li d’entrada que acceptés, sense dubtar-ho, la nostra invitació.

A l’inici de l’acte, Marta Teixidó va fer un esbós de la sòlida formació literària de la conferenciant i de l’ampli ventall d’activitats relacionades amb l’ensenyament i el món editorial que duu a terme*.

El llibre, del qual la Mònica és compiladora i traductora, està format per cinquanta epitafis llatins (seleccionats entre uns cinc mil) en edició bilingüe llatí-català. Editat per Godall, en el núm. 3 de la col·lecció Cadup, el març de 2015, compta, a hores d’ara, amb una segona edició en català (novembre de 2015) i una en castellà (maig de 2016).

La conferència de Miró va discórrer sobre els tòpics literaris poètics lligats a la vida, el temps i la mort en la tradició occidental, i ho va fer a partir de Perennia i d’altres poemes triats per ella. L’enfocament, doncs, va traspassar els límits de l’obra que es presentava, en un intent —va dir Miró— de fer de cada presentació d’aquest recull d’epitafis un acte nou, sense caure en automatismes fruit de la repetició —ja ronden la trentena, les presentacions de Perennia arreu de Catalunya.

Mònica Miró, entusiasta, rigorosa i empàtica, va mantenir l’atenció i l’interès del nombrós públic que s’havia encabit a la sala. Va acompanyar les explicacions amb citacions d’alguns dels epitafis de Perennia o d’altres dels poemes que havia seleccionat; i va facilitar-les amb el passi simultani d’una presentació de diapositives de PowerPoint, en la qual apareixien, intercalades en els textos, belles imatges amb restes arqueològiques de l’antic imperi romà.

Miró va comentar que havia volgut fer un llibre a l’abast de la majoria de lectors, i que, per tant, s’havia volgut allunyar explícitament de les servituds que comporten les edicions acadèmiques: havia obviat les notes a peu de pàgina o els annexos explicatius, i havia emprat un llenguatge bell al més transparent possible, sense cultismes ni artificis barroquitzants. També va comentar que els poemes dels epitafis els havia traduït en prosa poètica per evitar les expressions o girs forçats que hauria comportat una traducció en vers estricte.

Va afegir que havia procurat fer una selecció que fos una mostra representativa de la diversitat dels epitafis tant des d’un punt de vista formal com del contingut: temàtiques variades (vida, mort, temps, creences…), edat i sexe dels difunts diversos —fins i tot amb referències al món animal—, varietat en el tipus de composició mètrica i en la veu o persona dels textos, extensió, tòpics, provinença i cronologia dels epígrafs, etc. No volia un florilegi que aplegués textos esparsos sinó, ben al contrari, construir a través d’una tria selecta d’inscripcions funeràries llatines de caràcter poètic un discurs sobre la vida, el temps i la mort.

Acabada la seva exposició, alguns membres del grup poètic Reversos varen llegir epitafis de Perennia. Llavors, es va poder acabar de constatar (com ja s’havia fet durant les lectures per part de l’autora) que la traducció feta per la Mònica transmetia l’emotivitat pròpia de les situacions que s’hi descrivien i que el lèxic emprat resultava clar i suggeridor alhora, amb expressions plenes de bellesa i musicalitat.

Carpe diem 

Veniu, amics, gaudim del bon temps, mengem feliços, mentre ens duri la vida, tan petita. Amarats de Bacus, que sigui alegre la concòrdia. El mateix van fer tots aquests mentre visqueren: donaren, reberen, gaudiren, mentre hi eren. Imitem, doncs, també nosaltres, el temps dels avantpassats. Viu mentre estiguis viu, i en res no refusis prestar atenció a l’instint que un déu t’atorgà.

La bella Claudia

Viatger, el que et diré és ben poc. Atura’t i llegeix-ho fil per randa. Aquest és el sepulcre gens bell d’una dona bella. De nom, els seus pares li posaren Clàudia. Estimà el seu espòs amb tot el cor. Infantà dos fills; d’aquests, l’un, el deixa a la terra; l ‘altre, el té sota terra. Dona de conversa dolça i de caminar escaient. Tingué cura de la llar. Filà la llana. He dit. Vés-te’n.

Un jove de Roma

Nascut fa divuit anys he viscut tan bé com he pogut, estimat pel meu pare i per tots els meus amics. T’animo a fer broma i a divertir-te; aquí la severitat és extrema.

Lòl·lia Pròcula

Alegra’t del temps etern, i no lamentis el teu fat final: així és com la Fortuna havia decretat que passessis la vida; tots els mortals som presoners de la mateixa sort. Si té plaer la vida, si un nom honest  té fama, si hi ha alguna gràcia, o per la lloança s’obté la glòria màxima, tot això és amb tu. Qui, mentre et durava la vida, no desitjava amb tots els seus vots conèixer-te com a mare? A tu, la lira, a tu, la cítara t’han plorat amb veu admirable; a tu, tots els joves de la pàtria, plens de dolor, t’han plorat, i les llàgrimes mai no podran apaivagar aquest dol tan gran. Flors de porpra, transformades en llum bella, pintaran la teva tomba, i, la lletra resplendent de l’epitafi, ressaltant sobre la llosa blanca de marbre, dirà el teu nom.

Immortal com la terra

He viscut estimada pels meus; encara jove he lliurat la vida. Aquí estic morta, i sóc cendra: aquesta cendra és terra, però si la terra és una deessa, jo sóc una deessa, i no estic pas morta. Et prego, viatger, que no profanis els meus ossos.

Origen i fi

Mira que de pressa es marceix allò que abans va florir; mira que de pressa cau allò que abans estava dempeus; en néixer morim. La fi penja de l’origen.

Un darrer prec

Viviu feliços i feu libacions als nostres Manes i recordeu que vosaltres també sereu amb nosaltres.

Èucaris, una lliberta erudita

Ep, tu, que amb la mirada perduda esguardes els estatges de la mort, atura el pas i llegeix aquesta inscripció meva, que l’amor d’un pare dedicà a la seva filla allà on es colgarien les restes del seu cos. Vet aquí que, tan bon punt la tendra edat floria en les arts, i, en créixer el temps, feia enfilar la glòria, s’afanyà l’hora funesta del meu destí i per sempre més negà alè a la meva vida. Culta i instruïda ben bé de la mà de les muses, vaig tot just embellir amb el meu cor de dansa els jocs dels nobles, i vaig ser la primera a aparèixer davant el poble a l’escena grega. Ves per on, les parques hostils posaren les cendres del meu cos en aquesta tomba, amb un poema. L’afecte de la meva mestressa, la dedicació, l’amor, les lloances, la dignitat emmudeixen davant un cos cremat, i amb la mort callen. Jo, filla, he deixat plor al meu pare, i, nascuda després d’ell, l’he guanyat en el dia de la mort. Els meus catorze anys, els han engolit les tenebres de la casa eterna de Plutó. Et prego que, en anar-te’n, diguis que la terra em sigui lleu.

Fortuna fal·laç 

La Fortuna promet molt a molts, però no dóna a ningú. Viu al dia, a l’hora, perquè, de propi, res no hi ha.

Nuesa

Ara us adverteixo a vosaltres, els que sempre viviu avarament. Nu vas ser creat per la mare natura, i nu estaràs. Cap gràcia especial no s’atorga als morts.

Tot seguit, hi va haver un breu però interessant col·loqui en el qual Miró va parlar del procés d’elaboració del llibre i, molt especialment, de com havia dut a terme la selecció dels cinquanta epitafis poètics llatins. També va esmentar un possible segon llibre d’epitafis romans posats en paral·lel amb alguns dels poemes de l’Antologia de Spoon River de Lee Masters. Seguint les Vides paral·leles de Plutarc, es tractaria de construir unes Morts paral·leles.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L’acte va acabar amb aplaudiments sincers i entusiastes cap a les paraules de la Mònica. Reversos li va manifestar el seu agraïment i la va obsequiar amb una orquídia de color púrpura.

«Gràcies, a casa meva les orquídies viuen molt bé» —va exclamar la Mònica abans de posar-se a escriure llargues dedicatòries del seu llibre al públic que feia cua perquè l’hi signés.

Gràcies a tu, Mònica! 

 

S’ofereix a continuació un esquema dels principals tòpics literaris a l’entorn de la vida, el temps i la mort que van ser objecte de comentari durant la sessió del propassat vint-i-u de juny: 

  • Tòpics de la vida

Instruccions d’ús per a l’existència, de la màxima popular als preceptes d’arrel filosòfica: el carpe diem o el colligo, virgo, rosas, la mesura o la daurada mitjania (aurea mediocritas; est modus in rebus; in medio stat virtus; contentus parvo), la recerca de la glòria i del renom, el menyspreu del món (de contemptu mundi; sic transit gloria mundi), vanitat de vanitats (vanitas vanitatum), etc.

  • Tòpics del temps

Temps real i temps idealitzat, de la mitificació del passat a les formulacions utòpiques del futur: el temps fugisser (tempus fugit), el temps devorador de les coses (tempus edax rerum), l’ubi sunt?, la brevetat de l’existència (ars longa, vita brevis), la fortuna i el destí (fortuna mutabilis; est fortuna sicut luna), la lloança del temps passat (laudatio temporis acti), les quatre Edats de la Humanitat (Saturnia tempora; aurea saecula), etc.

  • Tòpics de la mort

De l’assumpció resignada a l’establiment d’un imaginari més enllà: la cerca de la immortalitat (non omnis moriar; letum non omnia finit), el poder igualador de la mort (mors aequabilis; mors omnibus instat), la mort prematura (mors immatura), els tòpics de la consolació (consolatio), la lloança fúnebre (laudatio funebris; elogium), la baixada al món infernal (descensus in inferos), etc.

Catul, Poemes 5, 1-3

Visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos,
i els rumors dels vells massa severs
considerem-los del valor d’un as.

Horaci, Odes 1, 11, 7-8 

Mentre parlem haurà fugit, envejós, el temps: aprofita el dia, confiant el mínim possible en el de demà.

Virgili, Bucòliques, 9, 51

Tot s’ho endú el temps, fins i tot l’esperit.

 * Mònica Miró Vinaixa (Barcelona, 1969) és llicenciada en Filologia Llatina i Filologia Francesa i màster en Història de les Religions. Ha estat professora a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Pompeu Fabra. Actualment dirigeix treballs finals de grau i imparteix seminaris de cultura clàssica als Estudis d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya, on col·labora des de fa vint anys. Editora i traductora, també és professora d’escriptura creativa (gèneres narratius i autobiogràfics) a l’Escola Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Ha publicat nombrosos estudis sobre llengua i cultura llatines, literatura francesa, antropologia de les religions i llengua i literatura catalanes.

De totes les tasques que fa, confessa que la que li agrada més és la docència.

Nota 1:

Marta Teixidó, seguint els models de Perennia, va compondre aquest epitafi pensant en la Mònica, però desitjant-li, això sí, una llarga vida. El llegí abans de cedir-li el torn de paraula per fer la seva intervenció:

«Dona sàvia, laboriosa i abnegada. Les muses sovint la van trobar treballant.
Excel·lí en les arts literàries i en el seu mestratge.
Estimà els seus amb tot el cor i fou estimada pels coetanis.
Tingué cura de la llar.
Mentre vivia, lluità heroicament contra la fugacitat del temps.
Perennia, obra seva, roman en el temps etern.
Ja callo. Escolteu fil per randa les paraules de la Mònica.»

Nota 2:

Els membres del grup Reversos volem també donar les gràcies a l’equip tècnic de què van poder gaudir en aquesta sessió, perquè, a més del fotògraf habitual, l’Aurelio Ruiz, vam comptar amb el suport del senyor Daniel Artero, que va enregistrar l’acte íntegrament en vídeo, i del fill de la Mònica, en Marcel Mohino, que va posar a punt l’ordinador que ens va permetre contemplar en pantalla la presentació de diapositives preparada per la conferenciant.

A banda de les fotografies de l’Aureli Ruiz també hi ha imatges fetes per Iolanda Miró Vinaixa i el Marcel Mohino Miró. 

Gràcies a tots.

Text: Marta Teixidó

“Perennia. Poesia epigràfica llatina”. Conferència de Mònica Miró

0
Publicat el 9 de juny de 2016

Els membres del grup poètic Reversos us convidem a assistir el proper dimarts 21 de juny, a partir de dos quarts de vuit del vespre, a la presentació del llibre Perennia. Poesia epigràfica llatina, de Mònica Miró. L’acte tindrà lloc a l’espai VilaWeb i Miró ens parlarà dels tòpics literaris al voltant de la vida, el temps i la mort d’origen grecollatí plenament vigents avui dia.

Mònica Miró (Barcelona,1969) és llicenciada en Filologia Llatina, Filologia Francesa i Màster en Història de les Religions. El seu darrer llibre, Perennia, és un recull de cinquanta epitafis llatins versificats. El títol del llibre significa “allò que dura, el que és etern, immortal, immarcescible” i com la mateixa autora explica “l’epigrafia funerària llatina neix, en bona part, de l’anhel de romandre, de perdurar, de vèncer l’oblit amb la paraula i gràcies al record d’aquells que ja no hi són.”

L’acte promet ser tan interessant com les anteriors presentacions de l’obra, més d’una trentena, que s’han dut a terme arreu de Catalunya d’ençà de la seva publicació (un any i escaig). Garanteixen l’èxit d’aquest encontre tant la bona acollida de què ha estat objecte el llibre (dues edicions en català i una en castellà) com el profund coneixement de la llengua i la cultura clàssiques de la Mònica, a més de la seva capacitat de transmetre interès i entusiasme pel que explica.

Per tant, us esperem amb la certesa que la trobada poètica de dimarts 21 de juny us plaurà molt.

No hi falteu, ben segur que les paraules de la Mònica Miró ens captivaran!

Presentació del llibre “Quatre arbres”, XXXIX Premi de Poesia Josep M. López-Picó, d’Empar Sáez

0
Publicat el 5 de juny de 2016

El passat trenta-u de maig es va celebrar l’acte de presentació a Barcelona del llibre Quatre arbres, obra guanyadora de la 39a edició del Premi de Poesia Catalana Josep Maria López-Picó de la Vila de Vallirana 2015, publicat per Viena Edicions i prologat per Màrius Sampere.

Vàrem comptar amb la presència de l’autora, Empar Sáez, i de la poeta Clara Mir Maristany.

Us oferim unes fotografies de la vetllada i un tast de la presentació de na Clara Mir; alguns fragments de la seva intervenció:

“El premi de poesia López –Picó ja és garantia de la qualitat del poemari. És un llibre escrit des de les entranyes de la ment; el títol és una presentació minimalista (una forma de discreció de l’autora) que ens amaga el desbordament del bosc.”

“Llegir el llibre és entrar en un bosc màgic, on la complicitat del lector s’hi ha d’atansar amb molta atenció i cura per desxifrar la riquesa de l’expressió i el vocabulari, per respirar la sorpresa i la troballa i endinsar-se en el bosc espès o en la clariana.”

“El pròleg de Màrius Sampere ens reafirma en el bon camí que emprendrem en la lectura del llibre. Quatre arbres és molt més que quatre elements, és una explosió d’imatges i de vocabulari, un boscatge ple (en majúscules) de mots i versos d’una gran riquesa conceptual i sensitiva. Hi trobarem una mena de resurrecció en la carn de la natura entre la cambracos i el bosc impersonal i encara més, com diu Màrius Sampere: advertim, qui sap si esglaiats, que no són pas els nostres braços, sinó branques, branques sinuoses i inseparables, que ens reclamen i ens porten inexorablement al centre del bosc… entrem de ple a la seva màgia, pletòrica al llarg de tot el poemari, en la dona i en la boscúria, on l’autora ens descobreix les propietats transformadores de la natura.”

“La forma i la disciplina tossuda de la poeta alcen el bosc en temple, un espai sense límits on quatre arbres esdevenen bosc interior i exterior de l’ésser i cada poema, cada frase, treballats en vers o en prosa, ens desborden dins d’un marc d’una esplèndida visió màgica i entranyable alhora.”

“En els poemes inicials de la primera part del llibre, Bosc màgic, ens endinsem al bosc de les paraules per iniciar-nos en la transformació que apareix tot d’una com en el poema següent:

En el boscatge dens, en la nit
creix l’espasme de l’ésser,
irromp com un puny de les fondàries
obscures de la fusta.

Un tany de mi brosta entre les pàgines, 
els meus dits s’aponcellen
per escumoses empremtes de paisatge.

Assaboriu la terra, el seu batec
amortit entre veus i albades, 
preneu-la amb les conques
buides de les mans,

oblideu vaguetats de l’infinit,
desvetlleu l’univers en la dansa dels arbres.

La màgia s’inicia amb la mà que es mou damunt el full on escriu, on els dits s’aponcellen i es fonen amb la dansa dels arbres o de les lletres.”

 

“El bosc és la pròpia cambra; l’arbre és un cos parit amb dolor, com ho expressa l’autora en aquest fragment del poema:

(…) sota les fulles pàl·lides d’aquest
arbre em trobaràs
amb els peus calçats en terra,
creixent amunt, (…)

O més endavant, en un poema en prosa, continua la transformació:

S’empeltaren els mots, coneixedors de la meva carn, de la fam inajornable feta d’anhels, d’esbrancades foscors. S’empeltaren un a un sobre el meu tors, per les sines i el ventre. S’inflaren els borrons, a poc a poc. Varen créixer fulles minúscules que em cobrien els ulls, ecos abrusats de vent em barraven la boca. Es produí un esclató blanc de flors cegues; floriren totes a l’uníson, amb dolor de part, en aturades estacions de dol damunt la mirada quieta.

A l’endemà un toll de sang romania encara sota l’arbre.

“I encara aquest breu poema per tancar la primera part:

Obrires les teves branques
al bres delitós de les onades.
Passaren rasant – el mar, el vent–,
gairebé sense tocar-te,
eternitzant el ròssec lleuger
damunt l’escorça de la pell;
el temps alliberat del temps:
la bellesa perpètua,
el gest estàtic, un desig
inestroncable
                         arran de la frontera,
en el buit absent que acuradament
lletreges.

Lletrejar per escriure el poema fet arbre; lletrejar per llegir com s’obren damunt l’escorça de la pell les teves branques…”

“En la segona part del llibre, Sotabosc, la poeta s’aferra a la terra; es torna arrel de si mateixa, és carn que es soterra, que es fon en un magma de paraules:

No faig arrels i tanmateix m’enfonso.

Clavo els peus a terra
en el gran ventre polsós que es dilata.

                         Enfollida de fondària
cavo més,
                  em soterro,
m’extravio cap el centre de mi     mateixa

on la carn recull l’escalfor estranya             d’altres cossos
en esfondraments i profunds inicis.

Dedins remunten     batecs de magmes, 
insistents proclames de fum.

A la fi tot s’aquieta; prems la terra que calla,
reculls i beses    boques d’infinites paraules.

“La poeta-arbre, la poeta- terra s’extravia de si mateixa per compartir arrels i branques de bosc, de fet, paraules per al poema.

En el sotabosc, el cos és també bosc:

Segueix el rastre que portes dins, segueix-lo de ben a prop, sense distingir entre senda llarga i cos endins. Trobaràs les petges en la pròpia sang fluint per les gleves i els còdols del camí. Trobaràs un gran roc polit pel flux i el reflux inaturable, colpit per la teva mirada, per un vent massa fort, Llança l’àncora a les pluges del cor, que la sang lluenta del sol et banyi d’aire, de salabror blanca i nacrada, i els dies ordeixin líquens i flors en les profunditats carnoses del teu vestit.

“El Sotabosc té clarianes. En la clariana del bosc la poeta ens porta a la buidor agressiva de la paraula:

(…) En la clariana del bosc t’has ennuegat amb les llums que cremen el paisatge. Encalces cada forma d’ocell, cada càntic d’ombra, cada brollant de vent en el centre de la dansa.Segueixes els signes mangra que neixen de les branques i continues el ball que et durà al buit indestriable –amb música de llàgrimes en l’abís i unglades en el magma negre de la paraula

La clariana com l’abisme…el buit indestriable, el silenci. El bosc com el magma negre de la paraula.”

“En el gruix del poemari hi trobem dos tipus de diàleg: el diàleg arbre-cos, la transformació en la fusió dona-natura, i el diàleg autora-lector.

El fet de ressaltar el diàleg arbre-cos del llibre m’ha portat a recordar alguns poemes de Joan  Vinyoli on també empra l’arbre com a entitat per servir-nos el vers fet carn…: “l’arbre de sang es ramifica…” “Cants d’Abelone”. També: ”jo no soc més que un arbre, allunyat del bosc (…) ja les meves arrels no saben enfondir-se en la terra…”  “El callat”. I encara: “Tornem a ser branques del mateix bosc (…) esperem la destral del boscater sense por…”  a “Ara que és tard”.

Amb paraules de l’autora repeteixo allò que diu respecte al diàleg autor-lector: “El diàleg amb el lector hi és sempre, si bé en el primer poema és més palès, m’hi adreço directament:

(…) Llegeixes la voluptuosa i perfumada 
paraula des d’on neixo,(…) 
Sota les fulles pàl·lides d’aquest 
arbre em trobaràs.

Torno a citar a l’autora: “ En el llibre hi ha sobretot un intent de mimetisme entre natura i dona, entre arbre i dona, un accés a la natura i a nosaltres mateixos a través del llenguatge…” el llibre és l’enllaç entre dona i natura, entre dona i lector, gràcies a la paraula, al llenguatge que ens comunica.”

“El llibre ens du del centre del bosc màgic, de l’ésser viu, de la carn viva de la poeta, al brancatge amarat de llums i ombres; ens porta vers el món pletòric de la natura. La veu s’enfonsa en la mar, el vent, la memòria, el cos, la sang… tot fet paraula. El lector s’ha submergit en la densitat del somni, en la màgia transformadora d’ombres i clarors del bosc. El lector, en la plenitud amarada de significants i significats, anirà rellegint, sens dubte, el poemari.”

Clara Mir Maristany

 

A continuació l’autora ens explicà alguns aspectes sobre la idea originària i el procés creatiu del llibre, les lectures que l’han alimentat i la seva visió de la poesia. Després membres del grup Reversos van dir una selecció de poemes de “Quatre arbres”.

 

 

 

 

L’acte es va cloure amb alguna sorpresa en forma de llibre, flors i naturalment cava ben fresquet. Moltes gràcies, Clara Mir, gràcies a tots!

 

 

 

 

 

Fotografies d’Aureli Ruiz i Ferran d’Armengol

 

Presentació del llibre “Quatre arbres”, XXXIX Premi de Poesia Josep M. López-Picó, d’Empar Sáez

0
Publicat el 24 de maig de 2016

El proper dimarts 31 de maig us convidem a la presentació del llibre Quatre arbres, obra guanyadora de la 39a edició del Premi de Poesia Catalana Josep Maria López-Picó de la Vila de Vallirana 2015, publicat per Viena Edicions i prologat per Màrius Sampere.

Comptarem amb la presència de l’autora, Empar Sáez, i de la poeta Clara Mir Maristany. Membres del grup Reversos diran una selecció de poemes del llibre.

Per cloure l’acte se servirà una copa de capa i un petit refrigeri.

 

Presentació del llibre “Absolutament d’ànim” d’Aleix de Ferrater

0
Publicat el 24 de maig de 2016

El passat disset de maig vàrem tenir l’oportunitat i el goig de presentar el nou llibre de poesia d’un dels membres del grup:  l’Aleix de Ferrater Gabarró. El seu poemari Absolutament d’ànim va ser guardonat amb el 28è  Premi de Poesia Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015.

L’Aleix de Ferrater (Barcelona,1959), periodista, ha treballat entre altres mitjans de comunicació a Catalunya Ràdio i Ràdio Nacional d’Espanya. Actualment resideix, jubilat prematurament a causa de la seva ceguesa, a Ribes de Freser (Ripollès) on gaudeix caminant, llegint i escrivint al costat de la seva dona, l’Olga.

Ha publicat els llibres de poesia Escoltant la sal (Palma de Mallorca, Edicions Jo Escric, 2007), Arrels d’escuma (Badalona, Editorial Omicron, 2009), Flaix que enlluerna (Badalona, Editorial Omicron, 2010) i acaba de publicar Absolutament d’ànim (Palma de Mallorca, Edicions Documenta Balear, 2016).

Així mateix l’Associació de Relataires en Català (ARC) li ha publicat diversos relats en llibres d’autoria compartida com Tensant el vers (2011), Temps era temps (2012), Llibertat (2012), Traços de desig (2014) i Somnis tricentenaris (2014).

Ha guanyat el Premi Sant Joan de Poesia 1996 (organitzat per la ONCE de Catalunya), Premi de Poesia Jo Escric 2007, Premi de Poesia Roc Boronat 2007 i el Premi de Poesia Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015.

El va acompanyar l’escriptor i poeta de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Vilar, prologuista del llibre i company de l’Aleix en el grup de muntanya de la ONCE de Catalunya. Vilar és autor de quatre llibres de poesia, Com s’estima un poble, Octubre endins, Mirades sense fulles i Sargantana carícies. El 2015 publica la seva primera novel·la, Grans abans d’hora (Barcelona, Ara Llibres, 2015), guanyadora del 17è Premi Roc Boronat.

Agustí Vilar va fer referència a l’amistat que l’uneix amb l’Aleix. Va destacar la rellevància que la ceguesa té en el fet d’escriure; la manca de visió fa que les sensacions siguin diferents i es puguin dir d’una manera diferenciada. Va fer referència a la intensitat amb què els cecs perceben, des d’altres sentits que no són la vista. Segons Vilar, l’Aleix escriu des del seu estat de cec, amb els detalls i les percepcions d’un cec.

També va destacar les característiques de la seva poesia, que incideix i ens apropa a la seva quotidianitat. Va afegir que la poesia aparentment senzilla de l’Aleix amaga una vitalitat i unes ganes de viure destacables. Agustí Vilar va remarcar, també, el conflicte que s’amaga darrera la poesia de l’Aleix i tanmateix l’estimació per les coses petites, la valoració de la vida i els minúsculs elements que li donen sentit. 

Tot seguit, l’Aleix de Ferrater va prendre la paraula i va parlar de la gènesi del seu llibre, basat en diferents estats d’ànim, també del caràcter contemplatiu o més descriptiu d’alguns poemes. Va afirmar que els poemes del llibre els anava recopilant en una carpeta titulada “D’ànim”,  i que, després d’un viatge a Mallorca, on va quedar enamorat de la vila de Sóller, va remenar la pàgina web de l’ajuntament solleric i va veure que hi havia un premi de poesia. I tal dit, tal fet!

Aleix de Ferrater va explicar les dificultats viscudes l’any anterior, els quals van afectar diferents aspectes personals i el va impulsar a escriure el poemari, a mig camí de la sensualitat, la brutalitat, la descripció i l’impacte de les seves sensacions. Amb l’ajut immillorable de la seva dona, l’Olga, increïble observadora de la natura i el paisatge humà, Aleix de Ferrater ha escrit un llibre en què hi vessen les sensacions vitals.

Bardisses

No, les bardisses no són l’instrument
més idoni per segar-me la pell.
No recordes que la sang no m’espanta,
que d’infant volia ser cirurgià?
Ara no et resta cap altra sortida
sinó reafirmar la bestialitat.
Seu i deixa de ballar i desitjar
que la lluna brami els udols del llop.
Algú ha rossegat la corda del roure;
no la busquis més, ella et trobarà.

Sorra fina

Assegut a les escales del pati
l’Andreu no juga a futbol.
L’acompanya un entrepà embolicat
i el sol fort no li acluca els ulls.
Té un grapat de sorra fina
que deixa escolar entre els palmells.
Cada cop que fa una muntanyeta,
l’Andreu, cofoi, exhala un gemec
i sense bellugar cap altre múscul
emet una encongida i admirada “oh”.

La mina

Dos amants de mans es masteguen
al costat de la mina tancada,
a l’ombra del pi carener.
La gana és raïm i formatge
i el tacte escurça el mantell.
Però el cel s’emblaveix de falcons
i un núvol sobrevola la mina
i un crit s’estira entre pells.
¿Què viurà en la mina, que tant
cargola els amants de fonoll?

Diumenge petit

Al carrer li escau molt bé el nom de sant,
no hi ha ningú per fer-la petar, però
els portals estan oberts. Arribem
a la plaça de l’església en silenci
angelical, amb l’altre mirador
de tu definint-te mirant el tren.
Fresqueja dins l’església, combrega
la gent que no tus, la porta grinyola
i a fora ens crida la casa rosada;
residència d’avis, diu el rètol.
Baixem les escales i la bodega
ofereix olives i una cervesa
d’accent torrat. Tothom parla amb tothom
i els diumenges tothom parla de nens.
Preguntem per la casa del marquès,
és allà, una altra residència.
El Casino fa goig, però ens aturem
davant un plat de sípia i vi blanc
que ens grinyola més del compte. Passem
sota la via del tren i no hi ha
passeig ni veu al costat de la platja.
El silenci no és amic de paraules.
Arribem a l’altra estació i el tren
del nostre diumenge petit s’allunya.

Incertesa

Tinc forats de suspensius
al voltant de la memòria:
L’estació de tren, la nena als braços,
les paraules de nervis al voltant
del punt de l’espatlla de xai al forn,
de si t’agrada més el cava o el vi negre,
de si prefereixes tortell o braç de gitano.
Tinc molt present el brindis a tres,
el dringar de les tasses de cafè,
els coixins del sofà, les mans
inquietes, el cos inquiet
i el pensament que recorda el zero,
el deficient d’aquelles paraules
massa farcides de greix i, potser,
de l’única paraula que no hauria
d’escriure aquí avui, però que
haig de comprendre i entendre i saber
ben bé què volies dir quan parlaves,
una vegada i una altra, de por.

El forat de la petxina

Des de la platja t’estimo més,
però més distància s’obre entre nosaltres.
Ensorro la mà cercant la teva mà
i trobo una blanca petxina ratllada.
Pel forat petit que l’aireja
escolto més prim el garbí
i l’home de la canya de pesca
enlaira fantasmes de nicotina.
Tu ara deus ser al terrat
estenent llençols tacats de nit,
però la canya encara no es vincla
i el pescador emet un sospir.
Blau, apagant-se de blau
tombant a blau suc de taronja,
els núvols comencen a badallar
i entre mans de dits impacients
la finestra es clou de capvespre.
¡Qui sap on para l’altra meitat
de la blanca petxina ratllada!

Sense jo

¿Puc ser jo una persona sense jo,
sense agitació en els meus braços,
sense cap resposta en caminar?
Què puc fer si no sóc jo!
M’he mogut sempre, ho necessitava;
he parlat i he rigut
quan la sang m’ho demanava.
La casa era el llit, no l’escenari;
era el carrer el teatre necessari.
La pinassa, la recordes bé dansant
sota el ritme del violoncel,
quan la mar de la caleta estreta
escoltava veus de la coral?
Però ara mira, mira’m bé amor,
què puc fer si no sóc jo!
Mira el cos inert de fusta,
mira el coll barbut de dies,
nit i dia, nit i nit
i digues bé si vols mirar
nit i dia, nit i nit
i plorar el sí del temps enrere
o el no de l’ara absent.
Deixa’m ben oberta la finestra,
les pastilles al seu lloc;
escoltaré el brogit de les botzines,
que les estrelles em diran
què puc fer si no sóc jo!

La llum del llamp

He rebut l’impacte d’un llamp de llum
pel camí tendre de la vaca cega
i es posa verd i comença el camí
d’anar i adonar-te que el temps i tu
no us heu d’enfrontar girant-vos d’esquena.
Has obert la porta, has deixat enrere
el nus del diafragma a la vorera,
entre núvols tapissats de taronges,
fruit de les postres d’aquest gran dinar.
Jo segueixo punts de referència,
blanc sobre negre, negre sobre blanc
i els peus del ciclista són al pedal
i la bicicleta corre endavant
i no caus i no caus i corres, veus?
Has ajudat al meu cervell a beure
i bec i menjo, un altre cop llum,
la llum del gest, la gestació del llamp.

Cafè i gardènia

Ara que et sento obrir l’aixeta,
ara que descargoles la cafetera,
l’omples i la tanques i l’escalfes,
ara que l’oloro i t’oloro en la distància,
ara que escrius a la pissarra de la compra,
t’imito i sé que et bull escriure
quan la cafetera diu bon dia
i el marro acompanya el test de la gardènia.

Agraïm a tots els membres de Reversos la seva col·laboració, la feina del nostre magnífic fotògraf, l’Aureli Ruiz i al públic que va acompanyar l’Aleix de Ferrater.

Moltes gràcies a tots!

 

 

Fotografies: Aureli Ruiz

 

Presentació del XXVIII Premi de poesia Guillem Colom i Ferrà: “Absolutament d’ànim” d’Aleix de Ferrater

0
Publicat el 9 de maig de 2016

El proper dimarts 17 de maig, els membres de Reversos estem d’enhorabona! Presentarem el llibre Absolutament d’ànim (Edicions Documenta Balear) del nostre company Aleix de Ferrater Gabarró, guanyador del XXVIII Premi de Poesia Guillem Colom i Ferrà dels Premis Literaris de la Vall de Sóller 2015.

Comptarem amb la presència de l’autor i de l’escriptor i poeta Agustí Vilar, prologuista del llibre. L’acte tindrà lloc a l’espai VilaWeb, carrer Ferlandina 43 de Barcelona, a dos quarts de vuit del vespre.

Després de la presentació d’Agustí Vilar, els membres del grup Reversos llegirem poemes del llibre i tots aquells que s’hi vulguin afegir seran molt benvinguts. Us hi esperem a tots!