Arxiu de la categoria: Andreu Vidal

«Andreu Vidal, la carn en agonia», conferència de Josep Maria Lluró

0
Publicat el 8 de juny de 2022

El passat trenta-u de maig el nostre convidat, Josep Maria Lluró, va impartir la conferència «Andreu Vidal, la carn en agonia». Poeta de culte, Andreu Vidal és una de les grans veus de la poesia catalana de la segona meitat del segle XX.

No era la primera vegada que convidàvem Lluró; el maig de 2018 ens va acompanyar per parlar, en aquella ocasió, de l’obra poètica de Pasolini, sobre el qual és un expert.

Josep Maria Lluró és doctor en humanitats i professor d’història, assagista i  estudiós de la poesia contemporània.

Ha estat coordinador del llibre Història, memòria i testimoniatge. Un llegat per a Europa (Lleonard Muntaner, 2011). Ha col·laborat en nombroses revistes, publicacions i diaris amb treballs que versen principalment sobre la relació dels processos artístics i creatius —especialment l’escriptura— en els desenvolupaments històrics de les societats.

Josep Maria Lluró ha escrit un dels pròlegs que conté el llibre Andreu Vidal. Obra poètica i altres escrits. Margalida Pons, una de les curadores del llibre, i el poeta Albert Roig, són els autors dels altres dos pròlegs.

Quan Andreu Vidal, l’any 1998, enllesteix la revisió del llibre Els dies tranquils, publicat deu anys abans, per tal de reeditar-lo, demana a Lluró, el seu amic, el pròleg per a la nova edició. Malauradament, la mort del poeta l’agost del mateix any, a trenta-nou anys,  estronca aquest projecte. Posteriorment, les curadores de l’obra poètica de Vidal,  publicada el 2008, demanen a Lluró un pròleg ampliat per al conjunt de la seva obra.

Actualment, el llibre de l’obra poètica de Vidal està exhaurit. Aquest volum inclou els seus darrers cinc llibres de poesia (a partir de Llibre de les virtuts, 1980, fins a Ad vivum, el darrer llibre, publicat el 1999 de forma pòstuma). També conté poesia inèdita i poesia esparsa; una part minsa del recull. El llibre no conté, respectant el desig de l’autor, la poesia que havia escrit abans dels vint anys i que ell considerava obra de formació, d’aprenentatge. Són aquests: Xicraini, nit de portes cremades (1977), Aixall Híctic  (plaquette publicada el 1977) i Exercicis de despoblació (1978).

A més de la poesia, hi ha una secció de notes i aforismes inèdits, molt interessant, que ens permet apropar-nos al seu pensament. També hi trobem les traduccions que, juntament amb Karen Müller, una de les curadores del llibre, va fer de la poesia de Paul Celan. Aquestes traduccions s’havien publicat pòstumament l’any 2000.

Andreu Vidal és un poeta molt valuós, un poeta viu perquè té lectors que reivindiquen la seva obra. Ell ha influenciat i inspirat molts altres poetes i artistes, i ho continua fent. És per això, i perquè admirem profundament la seva poesia, que nosaltres hem volgut dedicar-li aquesta sessió. Comptar-hi amb Josep Maria Lluró ha estat un gran privilegi que agraïm.

El nostre convidat va iniciar la seva xerrada recordant els anys d’amistat amb Andreu Vidal.  Una coneixença personal que va enriquir enormement la conferència.

Va destacar el combat poètic i creatiu que Vidal va lliurar, l’esforç descomunal de donar forma al poema, fent i refent constantment la seva obra. Lluró va comparar a un palimpsest la reescriptura o el reaprofitament per a escriure de nou que a Vidal, en un compromís radical amb la poesia, el fa revisar el text contínuament, d’un manuscrit a un altre, d’una edició a una altra. Va subratllar també la circumferencialitat temàtica —la mort, el desmembrament— en la seva poesia, així com el procés de reducció i depuració, com a trets característics de l’obra de Vidal.

Josep Maria Lluró va introduir algunes dades biogràfiques del poeta, com el suïcidi dels seus amics Andreu Cloquell i Maria Antònia Padró el 1979, així com el context històric i cultural en què s’inscriu la seva obra: les esperances fallides, l’esquinçament de les utopies de la joventut dels seixanta, l’individualisme emergent, la violència en contraposició al pacifisme… Tot i l’atemporalitat en l’obra de Vidal, hi ha una marca històrica; es desenvolupa un diàleg entre el jo líric i el seu temps, segons va explicar Lluró.

Inserit en un temps de mutacions culturals importants, Andreu Vidal, que coneix bé la tradició poètica, se n’inventa una pròpia. Nerval, Eliade, Jung, autors orientals, la mitologia i la mística proporcionen a Vidal un espai d’identificació, d’apropiació i recreació amb un resultat nou, un impuls alliberador capaç de crear, ell mateix, tradició.

El nostre convidat va llegir alguns poemes de Vidal i va posar en relleu la clivella o la ferida interior del poeta, la rebel·lió èpica de Vidal, el combat entre el cos i la consciència, entre la realitat mancada de sentit i la subjectivitat que es revolta.

Les imatges de violència i desmembrament, segons Lluró, lligades a les seves experiències i/o bé a una construcció triada per l’artista, fan referència a la dificultat d’articular el jo davant del caos del món i a la negativa de plegar-se a les exigències de la societat.

LISÈRGIA

Quina sobtosa llum
dins cada cos secretament s’enquista
i persisteix,
vibrant, com una cosa viva?
I aquest intens
fred dolcíssim que desvetlla
la vella ànima de l’os,
d’on ve, per quin camí
descert s’allunya i no retorna?

Quin fil d’or subtil
sargeix les ombres sense inici?

Si fou el rar
alè d’un déu o fou la pluja,
a qui importa?
Un sol cop ens és permès de veure
i resistir.
Tota la nostra vida
no és sinó l’oblit d’una imatge,
les seves deixalles
lluen contra l’eternitat.

L’animal que no existeix (1993)

NÛN

Viure
sempre així, estant molt quiet
dins l’aigua tèbia,
sentint lliscar
el llim contra el meu cos,
amb els ulls clucs
per tal de no saber
com l’espai s’evapora
i fuig, fet son,
cap a cels de tenebra.

Som el darrer
vivent d’una peixera exhausta:
Beta splendens, una ancestral
nissaga d’assassins.

L’animal que no existeix (1993)

RESSONÀNCIA

No demanis explicacions a les pedres
ni a les flors
ni a les arades;
no demanis explicacions al vent
ni als arbres
ni a la terra,
perquè no contestaran
o faran que no et senten,
perquè l’únic que explica el vent és el vent,
i el vent siula;
perquè l’únic que explica l’arbre és l’arbre,
i l’arbre calla.
No vulguis comprendre,
sols contempla.
A mi
tampoc no em demanis explicacions
mai de la vida.

Xicraini, nit de portes cremades

LES MULTITUDS

Rius d’oratge degoten pel teu cos adolescent.
No em veus, ni em sents,
ni em deixes banyar dins la saliva groga dels teus ulls,
ni tan sols et mous…
Ara estam dins els camps, sota el sol, Àustria 1920,
octubre, i em xapes els teixits,
amb els teus dits blaus de bruixa, i m’esglaies,
i de sobte em trob estrany
entre els murs altíssims
d’una ciutat estranya i lliure.
El vent alça cubs de cartró. Em travessen
el cervell
i cant, entre la tempesta.
Pluja i llampecs.
¿Per què em negau el tacte d’aquests arbres minúsculs,
verds, sobre els llençols?

Corr
envoltat de cordes multicolors
pels deserts de cola.
M’encalcen multituds de ningú…

Exercicis de despoblació (1978)

QUIMERES

Hi ha un rom antic pel qual bé donaria
tots els alcohols de França, un rom molt vell,
que entenebreix i esbalça, esput vermell
d’un déu malalt, sol de l’estrangeria.

No hi ha a l’Infern beuratge més serè
ni dins els Cels més impura ambrosia,
avorta parts i engendra bogeria
i al fons dels sots als morts torna l’alè.

I cada cop que el bec em sembla viure
fa dos-cents anys, o dos mil, tant se val:
Som serf d’Odi, d’Ashaqlun tinc el riure;
fa fred, som a París, em dic Nerval.

L’animal que no existeix (1993)

HERBSTTAG

Gran és l’horror i vana la certesa.
Pel carrer estret, ni un res que es mogui,
ni un fràgil tel
que engendri músiques funestes. Tot és
mòrbida llum que s’evapora, estepa, pols.

Qui no ha après ara, ja no aprendrà mai.
Qui ara dubta, dubtarà per sempre.

I errarà sol, per erms i fondalades,
i entre les dunes vagarà inquiet,
mirant el cel, cercant, l’esma difunta,
entre els prims vels de l’aire
una incerta ranura, un carrer estret.

L’animal que no existeix (1993)

DIÀLEG DELS MORTS

Ara que dorm
el sol dins l’oceà, mira les flors
cobertes de rosada; són

d’un negre viu, brillant, fèrtil,
com si la nit
tingués a ambdós extrems un mateix rostre.

Dins cada gota d’aigua
hi ha una lluna petita. Veus?
Són com ulls

que tremolen. Totes les coses
del món tremolen, algunes
de tant fremir a penes existeixen…

L’animal que no existeix (1993)

Han esbrancat els arbres
dels meus carrers, i ara es fa
més clara la visió
i més trista, deserta…
com si la fembra blanca hagués acaronat
les galtes de l’espai
amb ses blanques mans mortes.

Sé —ara,
que és després—
que coses llambrejants em sobtaran de nit
entre la pluja esparsa,
que somiaré un home
dins la fosca
somniant dins el seu cap un home
somniant dins el seu cap un pútrid inquilí.

Necròpsia (1984)

Donem les gràcies a Josep Maria Lluró i als assistents a l’acte.

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Empar Sáez

 

«Andreu Vidal, la carn en agonia», conferència de Josep Maria Lluró

0
Publicat el 22 de maig de 2022

El pròxim dimarts 31 de maig ens acompanyarà Josep Maria Lluró (Barcelona, 1963) per parlar de la poesia d’Andreu Vidal (Palma, 1959-1998).

Josep Maria Lluró és professor d’història i assagista. Els seus treballs se centren en l’anàlisi de la relació dels processos artístics, especialment l’escriptura, en els desenvolupaments històrics de les societats. Interessat des de sempre per la poesia contemporània, ha escrit textos sobre Miquel Bauçà, Pasolini, Albert Roig, Carles Torner i Andreu Vidal. És autor d’un dels pròlegs del llibre Obra poètica i altres escrits d’Andreu Vidal, de qui va ser amic.

La poesia d’Andreu Vidal representa una aventura epigonal de l’exploració poètica iniciada per Baudelaire, Rimbaud, Lautréamont i de la tradició hermètica en general. La seva  veu va cercar en el seu temps, convuls i marcat pels grans canvis socials i culturals de la seva Mallorca natal, reformular amb veu nova aquella antiga tradició, tot intentat deslliurar-se dels mestres.  Va ser un combat vital i poètic total. Una lluita colossal portada al límit, amb totes les seves conseqüències, de la qual les diferents etapes de la seva poesia deixen constància.  En la conferència “Andreu Vidal, la carn en agonia” intentarem resseguir alguns moments centrals de la seva investigació artística.

Josep Maria Lluró

 

Hi sou tots convidats!