Arxiu de la categoria: CONFERÈNCIES

«Senyals de regions llunyanes. Tres lectures al voltant de l’epifania» Xerrada de Víctor Mañosa

0

Dimarts 29 de novembre el poeta convidat a l’espai VilaWeb, Víctor Mañosa (Sabadell, 1971), oferirà la xerrada «Senyals de regions llunyanes. Tres lectures al voltant de l’epifania».

Víctor Mañosa és matemàtic i professor a la Universitat Politècnica de Catalunya.
Ha publicat els llibres de poesia L’home que mira perplex (Papers de Versàlia, 2008), Stramonium (Tèmenos, 2015), Devesa oculta (Papers de Versàlia, 2018) i Ull nu (Tèmenos, 2022). Escriu el bloc Catàleg de desficis i col·labora en les publicacions de Papers de Versàlia.

A la introducció d’una antologia de poemes de diversos autors –una tria ben personal– que Czesław Miłosz va titular “A book of luminous things” (1996), el poeta defineix l’epifania com “un moment privilegiat en el qual captem intuïtivament una realitat més profunda i essencial amagada en les coses i les persones”. Molts anys abans, el filòsof Owen Barfield, al seu assaig “Poetic diction” (1928), va observar que a través de la metàfora i altres figures retòriques, la poesia pot alterar la nostra consciència i generar coneixement i saviesa. Repassarem algunes de les idees de Barfield al voltant del llenguatge arcaic, la consciència i la poesia, i – com una petita tria lluminosa– veurem com alguns poemes de Miłosz, Tomas Tranströmer i Sophia de Mello ens permeten copsar el món des del seu interior, transformar la nostra consciència, i atorgar-nos una forma de coneixement i de saviesa.

Víctor Mañosa

Tots sereu benvinguts!

«Gabriel Ferrater. Una evocació personal», per Narcís Garolera

0

El grup de poesia Reversos, el passat 21 de juny, va celebrar el centenari del naixement del poeta i filòleg Gabriel Ferrater amb una conferència a càrrec del catedràtic emèrit de Filologia Catalana de la Universitat Pompeu Fabra, doctor Narcís Garolera, exalumne de Gabriel Ferrater i un dels màxims especialistes en l’obra de Jacint Verdaguer, Josep Pla, Josep-Maria de Sagarra o Carles Fages de Climent, a més d’autor, entre moltes altres obres, d’una important autobiografia: Galeries del record. Memòries d’un filòleg.

L’acte va comptar amb una nombrosa assistència de públic que va omplir l’Espai Vilaweb de gom a gom, i es va mostrar molt interessat en les explicacions del conferenciant, així com en la lectura dels poemes de Ferrater.

Narcís Garolera va evocar la figura de Gabriel Ferrater com a docent dels seus darrers anys d’estudis universitaris, que van coincidir amb els darrers anys de vida del poeta. D’adolescent, Garolera havia fullejat Da nuces pueris i Menja’t una cama sense acabar d’entendre’ls. A vint anys va llegir Les dones i els dies, amb més interès i profit.

En aquells moments li interessava més la traducció catalana de La lingüística cartesiana de Noam Chomsky o El estructuralismo: historia, problemas, métodos de Manfred Bierwisch, és a dir, el vessant de Ferrater com a lingüista. També per aquella època va caure a les seves mans un opuscle editorial “La Mosca” per la imatge que hi havia a la portada i en el qual Gabriel Ferrater havia publicat, l’any 1968, una extensa ressenya de la gramàtica de Fabra que s’acabava d’imprimir.

L’estiu del 1971 va tenir l’oportunitat de conèixer de més de prop Ferrater a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, on impartia un curs de gramàtica generativa del català. Com que n’era un dels professors, va tenir l’oportunitat de mantenir-hi converses informals en companyia de Jordi Carbonell i Eduard Bonet. En aquell context Ferrater va proclamar la seva independència política i, davant les propostes intervencionistes de persones properes al PSUC, Gabriel es va alçar i va proferir un crit que va sorprendre els assistents: “Non serviam!” (“No m’hi plegaré!”). No acceptava directrius de partits, per més d’esquerra que fossin. En el mateix sentit havia declarat: “Detesto les cases on fa fred, i les ideologies”.

Posteriorment, el conferenciant va assistir a un curs sobre Josep Carner impartit per en Ferrater, que ell recorda com una pura delícia. Abans havia impartit cursos sobre Foix, Riba, Pla o Víctor Català. Al mateix any Ferrater li va donar les “regles de base” d’una gramàtica generativa del català que els seus alumnes esperaven amb candeletes.
El darrer record de Narcís Garolera de Ferrater fou una conversa a la cerveseria Alt Heidelberg de la Ronda Universitat, en què en Garolera li demanava aclariments sobre tota mena de dubtes: Puig i Ferreter (de qui no era parent) o Llorenç Villalonga (de qui Ferrater tenia una opinió desfavorable). Poc després Ferrater se suïcidava i ell acudia al seu sepeli. Els seguidors dels seus cursos van quedar consternats. Per què Gabriel Ferrater, només amb cinquanta anys, havia decidit fer aquell pas quan ells encara n’esperaven tant i tant? Foren dies de desconcert i tristor que en Miquel Desclot va evocar al poema “Antielegia inacabada” que el conferenciant va llegir:

“Avergonyits de no saber-te dur
com un falcó damunt l’espatlla esquerra,
et vam emmetzinar amb el ganivet
rovellat del no-res entre la boira.
Et vam foragitar, amb la llengua fora,
tibats, bo i fent-te creure qui sap què.
I tu et vas treure l’esma i el vestit,
i vas marxar per una esquerda fosca
del decorat, com un llum que s’apaga. ”

En la segona part de la conferència, Narcís Garolera ens va oferir unes quantes mostres d’intertextualitat als poemes de Gabriel Ferrater: “Non mi destar” (un vers de Miquel Àngel), “Tro vos mi siatz renduda” (un del trobador Bertran de Born), “Tam gratumst mihi” (un de Catul, “Atra mater”, “Poema inacabat” (a la manera de Chrétien de Troyes), “Aniversari” (amb possible influència d’un poema semblant del poeta Po Txiu-l traduït al català per Josep Carner) i François Villon, de qui imita un vers de “Le Testament”). També hi veu coincidències amb un fragment d’Ulisses, de Joyce –que el conferenciant va convidar els assistents a llegir. El text del poema de Ferrater, on podem trobar aquesta riquesa intertextual, és el següent:

ANIVERSARI

Ja l’any quaranta dels meus anys
jeu fosc a dues carboneres,
ribotat. El munt d’encenalls
se l’han partit la marmanyera
memòria, la mentidera,
i l’oblit, el drapaire mut.
L’una en farà curtes fogueres;
l’altre, caliu d’inquietud.

Abans de passar a la lectura dels versos de Gabriel Ferrater, en Miquel Santaeulàlia, vicepresident de l’Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat, va presentar l’associació i va explicar alguns dels interessants actes que duen a terme enguany per retre-li homenatge.

Tot seguit es van llegir alguns poemes de Gabriel Ferrater.

OCI

Ella dorm. L’hora que els homes
ja s’han despertat, i poca llum
entra encara a ferir-los.
Amb ben poc en tenim prou. Només
el sentiment de dues coses:
la terra gira, i les dones dormen.
Conciliats, fem via
cap a la fi del món. No ens cal
fer res per ajudar-lo.

ÚTER

Ja fa unes quantes hores que és aquí.
Parts del seu cos, no les més íntimes,
però parts del seu cos, s’han escampat
i repartit pels quatre o vint cantons
d’aquesta cambra. I ara visc
tot encledat dins la cosa que estimo.
Un moviment que faig, i que m’estira
enllà del meu replec, toca una mitja
o una sabata o un jersei o una faldilla:
les partions de la terra que és meva.

POSSEÏT

Sóc més lluny d’estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t’has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t’excites, te me’n vas darrere
d’un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb que tu palpeges.

 

SI PUC…

Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s’avindrà a dir. Si puc
te’l duré cap a tu.
Que digui els teus cabells
o l’escata de sol
que et vibra en aquesta ungla.
Però potser no sempre
tindré del tot present
el que ara veig en tu.
He sentit el so fosc
d’una cosa que em cau
dins algun pou. Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d’aquest moment?

LA VIDA PERDURABLE

El vespre no diu res d’avui. Ja som
més aviat demà. Fa fred, com si
totes les coses fossin groc llimona.
Com qui va pel carrer, i porta un paquet,
i ja no té cap traça de memòria
que pugui obrir-li el record d’una vida
no aclaparada pel pes del paquet,
així les meves mans, mortes de tant
d’aguantar temps fet present abans d’hora,
no se m’aixequen per fer adéu. No hi ha
passat. Sí, també faig col·lecció
de dies, però els tinc tots repetits.

AMISTAT DEL BRAÇ.

El metro anava ple. Jo m ‘agafava
al barrot niquelat vora la porta.
Tenia el braç tibat, i tolerava
aquell pes tebi, persistent, a l’avantbraç.
Quedàvem poca gent quan vaig girar-me.
Era molt jove. Lletja i pobra, descarnada,
com una prima cabra mogrebina
que premia amb el front, tancant els ulls,
abalançada per tota carència,
un braç encara de ningú, lliure i promiscu,
i no veia que ja algú es reprenia
i s’isolava al seu davant. Jo, massa jove
també, no havia après a reconèixer-me
en l’acceptació més que en la tria.
Vaig abandonar el braç, que no fos meu,
i no els vaig mirar més, anguniat
fins a l’estació, i el súbit trenc
d’una corda del cello, la més baixa.

El nostre agraïment a Narcís Garolera per la magnífica xerrada que ens va oferir, i al públic assistent.

 

Text: Tomàs Maria Porta Calsina
Fotografies: Aureli Ruiz

 

«Gabriel Ferrater. Una evocació personal», xerrada de Narcís Garolera

0
Publicat el 16 de juny de 2022

El dimarts 21 de juny ens acompanyarà Narcís Garolera, catedràtic emèrit de Filologia Catalana de la Universitat Pompeu Fabra.

Impartirà la xerrada “Gabriel Ferrater. Una evocació personal“; intervenció a partir dels records que té del poeta i lingüista, a qui va conèixer personalment. Parlarà d’aspectes personals i literaris de Ferrater i, posteriorment, comentarà alguns dels seus poemes.

Posteriorment, s’entaularà un col·loqui amb el convidat i, en la part final de l’acte, farem la lectura d’una selecció de poemes de Gabriel Ferrater.

Hi sou tots convidats!

 

«Andreu Vidal, la carn en agonia», conferència de Josep Maria Lluró

0
Publicat el 8 de juny de 2022

El passat trenta-u de maig el nostre convidat, Josep Maria Lluró, va impartir la conferència «Andreu Vidal, la carn en agonia». Poeta de culte, Andreu Vidal és una de les grans veus de la poesia catalana de la segona meitat del segle XX.

No era la primera vegada que convidàvem Lluró; el maig de 2018 ens va acompanyar per parlar, en aquella ocasió, de l’obra poètica de Pasolini, sobre el qual és un expert.

Josep Maria Lluró és doctor en humanitats i professor d’història, assagista i  estudiós de la poesia contemporània.

Ha estat coordinador del llibre Història, memòria i testimoniatge. Un llegat per a Europa (Lleonard Muntaner, 2011). Ha col·laborat en nombroses revistes, publicacions i diaris amb treballs que versen principalment sobre la relació dels processos artístics i creatius —especialment l’escriptura— en els desenvolupaments històrics de les societats.

Josep Maria Lluró ha escrit un dels pròlegs que conté el llibre Andreu Vidal. Obra poètica i altres escrits. Margalida Pons, una de les curadores del llibre, i el poeta Albert Roig, són els autors dels altres dos pròlegs.

Quan Andreu Vidal, l’any 1998, enllesteix la revisió del llibre Els dies tranquils, publicat deu anys abans, per tal de reeditar-lo, demana a Lluró, el seu amic, el pròleg per a la nova edició. Malauradament, la mort del poeta l’agost del mateix any, a trenta-nou anys,  estronca aquest projecte. Posteriorment, les curadores de l’obra poètica de Vidal,  publicada el 2008, demanen a Lluró un pròleg ampliat per al conjunt de la seva obra.

Actualment, el llibre de l’obra poètica de Vidal està exhaurit. Aquest volum inclou els seus darrers cinc llibres de poesia (a partir de Llibre de les virtuts, 1980, fins a Ad vivum, el darrer llibre, publicat el 1999 de forma pòstuma). També conté poesia inèdita i poesia esparsa; una part minsa del recull. El llibre no conté, respectant el desig de l’autor, la poesia que havia escrit abans dels vint anys i que ell considerava obra de formació, d’aprenentatge. Són aquests: Xicraini, nit de portes cremades (1977), Aixall Híctic  (plaquette publicada el 1977) i Exercicis de despoblació (1978).

A més de la poesia, hi ha una secció de notes i aforismes inèdits, molt interessant, que ens permet apropar-nos al seu pensament. També hi trobem les traduccions que, juntament amb Karen Müller, una de les curadores del llibre, va fer de la poesia de Paul Celan. Aquestes traduccions s’havien publicat pòstumament l’any 2000.

Andreu Vidal és un poeta molt valuós, un poeta viu perquè té lectors que reivindiquen la seva obra. Ell ha influenciat i inspirat molts altres poetes i artistes, i ho continua fent. És per això, i perquè admirem profundament la seva poesia, que nosaltres hem volgut dedicar-li aquesta sessió. Comptar-hi amb Josep Maria Lluró ha estat un gran privilegi que agraïm.

El nostre convidat va iniciar la seva xerrada recordant els anys d’amistat amb Andreu Vidal.  Una coneixença personal que va enriquir enormement la conferència.

Va destacar el combat poètic i creatiu que Vidal va lliurar, l’esforç descomunal de donar forma al poema, fent i refent constantment la seva obra. Lluró va comparar a un palimpsest la reescriptura o el reaprofitament per a escriure de nou que a Vidal, en un compromís radical amb la poesia, el fa revisar el text contínuament, d’un manuscrit a un altre, d’una edició a una altra. Va subratllar també la circumferencialitat temàtica —la mort, el desmembrament— en la seva poesia, així com el procés de reducció i depuració, com a trets característics de l’obra de Vidal.

Josep Maria Lluró va introduir algunes dades biogràfiques del poeta, com el suïcidi dels seus amics Andreu Cloquell i Maria Antònia Padró el 1979, així com el context històric i cultural en què s’inscriu la seva obra: les esperances fallides, l’esquinçament de les utopies de la joventut dels seixanta, l’individualisme emergent, la violència en contraposició al pacifisme… Tot i l’atemporalitat en l’obra de Vidal, hi ha una marca històrica; es desenvolupa un diàleg entre el jo líric i el seu temps, segons va explicar Lluró.

Inserit en un temps de mutacions culturals importants, Andreu Vidal, que coneix bé la tradició poètica, se n’inventa una pròpia. Nerval, Eliade, Jung, autors orientals, la mitologia i la mística proporcionen a Vidal un espai d’identificació, d’apropiació i recreació amb un resultat nou, un impuls alliberador capaç de crear, ell mateix, tradició.

El nostre convidat va llegir alguns poemes de Vidal i va posar en relleu la clivella o la ferida interior del poeta, la rebel·lió èpica de Vidal, el combat entre el cos i la consciència, entre la realitat mancada de sentit i la subjectivitat que es revolta.

Les imatges de violència i desmembrament, segons Lluró, lligades a les seves experiències i/o bé a una construcció triada per l’artista, fan referència a la dificultat d’articular el jo davant del caos del món i a la negativa de plegar-se a les exigències de la societat.

LISÈRGIA

Quina sobtosa llum
dins cada cos secretament s’enquista
i persisteix,
vibrant, com una cosa viva?
I aquest intens
fred dolcíssim que desvetlla
la vella ànima de l’os,
d’on ve, per quin camí
descert s’allunya i no retorna?

Quin fil d’or subtil
sargeix les ombres sense inici?

Si fou el rar
alè d’un déu o fou la pluja,
a qui importa?
Un sol cop ens és permès de veure
i resistir.
Tota la nostra vida
no és sinó l’oblit d’una imatge,
les seves deixalles
lluen contra l’eternitat.

L’animal que no existeix (1993)

NÛN

Viure
sempre així, estant molt quiet
dins l’aigua tèbia,
sentint lliscar
el llim contra el meu cos,
amb els ulls clucs
per tal de no saber
com l’espai s’evapora
i fuig, fet son,
cap a cels de tenebra.

Som el darrer
vivent d’una peixera exhausta:
Beta splendens, una ancestral
nissaga d’assassins.

L’animal que no existeix (1993)

RESSONÀNCIA

No demanis explicacions a les pedres
ni a les flors
ni a les arades;
no demanis explicacions al vent
ni als arbres
ni a la terra,
perquè no contestaran
o faran que no et senten,
perquè l’únic que explica el vent és el vent,
i el vent siula;
perquè l’únic que explica l’arbre és l’arbre,
i l’arbre calla.
No vulguis comprendre,
sols contempla.
A mi
tampoc no em demanis explicacions
mai de la vida.

Xicraini, nit de portes cremades

LES MULTITUDS

Rius d’oratge degoten pel teu cos adolescent.
No em veus, ni em sents,
ni em deixes banyar dins la saliva groga dels teus ulls,
ni tan sols et mous…
Ara estam dins els camps, sota el sol, Àustria 1920,
octubre, i em xapes els teixits,
amb els teus dits blaus de bruixa, i m’esglaies,
i de sobte em trob estrany
entre els murs altíssims
d’una ciutat estranya i lliure.
El vent alça cubs de cartró. Em travessen
el cervell
i cant, entre la tempesta.
Pluja i llampecs.
¿Per què em negau el tacte d’aquests arbres minúsculs,
verds, sobre els llençols?

Corr
envoltat de cordes multicolors
pels deserts de cola.
M’encalcen multituds de ningú…

Exercicis de despoblació (1978)

QUIMERES

Hi ha un rom antic pel qual bé donaria
tots els alcohols de França, un rom molt vell,
que entenebreix i esbalça, esput vermell
d’un déu malalt, sol de l’estrangeria.

No hi ha a l’Infern beuratge més serè
ni dins els Cels més impura ambrosia,
avorta parts i engendra bogeria
i al fons dels sots als morts torna l’alè.

I cada cop que el bec em sembla viure
fa dos-cents anys, o dos mil, tant se val:
Som serf d’Odi, d’Ashaqlun tinc el riure;
fa fred, som a París, em dic Nerval.

L’animal que no existeix (1993)

HERBSTTAG

Gran és l’horror i vana la certesa.
Pel carrer estret, ni un res que es mogui,
ni un fràgil tel
que engendri músiques funestes. Tot és
mòrbida llum que s’evapora, estepa, pols.

Qui no ha après ara, ja no aprendrà mai.
Qui ara dubta, dubtarà per sempre.

I errarà sol, per erms i fondalades,
i entre les dunes vagarà inquiet,
mirant el cel, cercant, l’esma difunta,
entre els prims vels de l’aire
una incerta ranura, un carrer estret.

L’animal que no existeix (1993)

DIÀLEG DELS MORTS

Ara que dorm
el sol dins l’oceà, mira les flors
cobertes de rosada; són

d’un negre viu, brillant, fèrtil,
com si la nit
tingués a ambdós extrems un mateix rostre.

Dins cada gota d’aigua
hi ha una lluna petita. Veus?
Són com ulls

que tremolen. Totes les coses
del món tremolen, algunes
de tant fremir a penes existeixen…

L’animal que no existeix (1993)

Han esbrancat els arbres
dels meus carrers, i ara es fa
més clara la visió
i més trista, deserta…
com si la fembra blanca hagués acaronat
les galtes de l’espai
amb ses blanques mans mortes.

Sé —ara,
que és després—
que coses llambrejants em sobtaran de nit
entre la pluja esparsa,
que somiaré un home
dins la fosca
somniant dins el seu cap un home
somniant dins el seu cap un pútrid inquilí.

Necròpsia (1984)

Donem les gràcies a Josep Maria Lluró i als assistents a l’acte.

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Empar Sáez

 

«Andreu Vidal, la carn en agonia», conferència de Josep Maria Lluró

0
Publicat el 22 de maig de 2022

El pròxim dimarts 31 de maig ens acompanyarà Josep Maria Lluró (Barcelona, 1963) per parlar de la poesia d’Andreu Vidal (Palma, 1959-1998).

Josep Maria Lluró és professor d’història i assagista. Els seus treballs se centren en l’anàlisi de la relació dels processos artístics, especialment l’escriptura, en els desenvolupaments històrics de les societats. Interessat des de sempre per la poesia contemporània, ha escrit textos sobre Miquel Bauçà, Pasolini, Albert Roig, Carles Torner i Andreu Vidal. És autor d’un dels pròlegs del llibre Obra poètica i altres escrits d’Andreu Vidal, de qui va ser amic.

La poesia d’Andreu Vidal representa una aventura epigonal de l’exploració poètica iniciada per Baudelaire, Rimbaud, Lautréamont i de la tradició hermètica en general. La seva  veu va cercar en el seu temps, convuls i marcat pels grans canvis socials i culturals de la seva Mallorca natal, reformular amb veu nova aquella antiga tradició, tot intentat deslliurar-se dels mestres.  Va ser un combat vital i poètic total. Una lluita colossal portada al límit, amb totes les seves conseqüències, de la qual les diferents etapes de la seva poesia deixen constància.  En la conferència “Andreu Vidal, la carn en agonia” intentarem resseguir alguns moments centrals de la seva investigació artística.

Josep Maria Lluró

 

Hi sou tots convidats!

«Diàlegs amb el Japó», xerrada de Jordi Mas

0
Publicat el 17 d'abril de 2022

El dimarts 26 d’abril el poeta i traductor Jordi Mas oferirà la xerrada «Diàlegs amb el Japó» a l’espai VilaWeb, a les set del vespre.

Jordi Mas i López (Sant Coloma de Queralt, 1972), professor de llengua i literatura japoneses a la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, desenvolupa la seva activitat en tres àmbits afins, però ben diferenciats: l’escriptura de poesia pròpia, la traducció d’obres literàries i la recerca.

En tots tres àmbits s’ha dedicat, en part, a reflexionar sobre el procés d’incorporació de les formes poètiques japoneses a la literatura catalana, ja sigui traduint clàssics com ara l’antologia Cent de cent, de Fujiwara no Teika, o L’estret camí de l’interior, de Matsuo Bashô; conreant, recreant o desconstruint aquestes mateixes formes en llibres propis com Sema, Febrer o El crit i l’eco; i estudiant l’ús que n’han fet altres poetes com ara Josep Maria Junoy, Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu o Feliu Formosa.

La seva intervenció se centrarà a presentar aquestes reflexions per mitjà de la seva pròpia producció.

Hi esteu convidats!

Reversos commemora el centenari del naixement de Joan Fuster

0
Publicat el 3 de març de 2022

Antoni Prats ens va oferir una xerrada sobre la poesia de Joan Fuster en la sessió del passat 22 de febrer. L’acte va ser presentat pel membre del grup Reversos, Tomàs-Maria Porta i Calsina, qui va posar en relleu que, malgrat que l’obra de Joan Fuster destaca especialment per l’assaig — Nosaltres els valencians és el seu llibre més llegit i conegut—, també fou un poeta notable i de prestigi. Per això, en reconeixement de la seva gran vàlua intel·lectual i al poc esment que se’n fa, en general, de la seva poesia, Reversos li ha volgut retre aquest petit homenatge en el centenari del seu naixement.

Vam convidar Antoni Prats i Gràcia (Sueca, 1946) per parlar de l’obra poètica de Fuster. Prats és llicenciat en Filosofia (1969) i doctor en Filologia Catalana (1998), suequenc com Fuster, i també poeta i assagista. Va dirigir la revista literària L’Aiguadolç fins a 2021. Com a crític cal destacar el seu llibre Salvador Espriu o la fidelitat als orígens (2013). I hom pot trobar una mostra de les seves columnes periodístiques en el titulat El nom i la cosa (2018). Amb Vora l’Esfinx aplega la trajectòria poètica, que va des d’Epigrammata (1981) a Elegies del Montgó (2021), tretze reculls, la major part dels quals ha merescut algun guardó, entre altres, els premis Festa d’Elx, Camp de Morvedre, Alfons el Magnànim i Ibn Jafadja. En paraules del prologuista de la seva poesia completa, Emili Rodríguez-Bernabeu, “La seua obra, a banda del rigor tècnic que traspua, projecta l’atractiu i autèntic vessant d’una existència poètica que només podem albirar i gaudir amb la lectura dels seus versos. (…) Llegir l’Obra Poètica de Prats és explorar dintre de nosaltres mateixos les inquietuds immanents.”

La sessió fou seguida per força assistents interessats en la poesia, en l’obra i la figura de Joan Fuster.

En Toni Prats va dividir la seva conferència en dues parts: en la primera es va centrar en la biografia de Fuster, especialment pel que fa a la relació amb Sueca, i una segona part dedicada a la seva obra poètica.

Prats va explicar que Joan Fuster i Ortells nasqué i morí a Sueca (1922-1992) i que hi va viure, a Sueca, pràcticament tota la vida.

La seva família era de procedència agrícola, i el pare, que fou dirigent local del Partit Carlista, aprengué l’ofici de tallista d’imatges religioses. En la seva joventut va estar afiliat al Frente de Juventudes i posteriorment a la Falange Española. Sobre aquesta època el mateix Fuster va escriure: «com qualsevol altra criatura provinciana de la postguerra, vaig créixer intel·lectualment en la ignorància total i en la intoxicació doctrinària de la Dictadura».

L’any 1943 Fuster comença els estudis de Dret a la Universitat de València, alhora que va aprofundint en les seves inquietuds literàries. L’any 1944 publica a “Las Provincias” el seu primer escrit en català: «Vint-i-cinc anys de poesia valenciana». Forma part, a vint-i-cinc anys, de la Tertúlia del Grup Torre, amb en Xavier Casp, entre d’altres; aquest espai aplegava intel·lectuals del País Valencià de la postguerra i va crear l’Editorial Torre que fou on Fuster va publicar els seus primers treballs. L’any 1946 va codirigir, amb Josep Albi, la revista Verbo, àmpliament difosa per tot l’estat.

En acabar els estudis, començà a exercir d’advocat a Sueca i inicià les seves col·laboracions amb la premsa: Levante-EMV, Destino, La Vanguardia i El Correo Catalán. Després de pocs anys d’exercir la professió penja la toga i es guanya la vida com a periodista.

Prats va destacar que els primers llibres que Joan Fuster va publicar foren de poesia: Sobre Narcís (1948), Ales o mans (1949), Terra en la boca (1953) i Escrit per al silenci (1954), que l’any 1987 va aplegar, juntament amb dos llibres inèdits (1950-1954) i una colla de poemes solts que havien aparegut en diferents mitjans impresos, en el volum Set llibres de versos (Tres i Quatre Edicions,1987).

L’any 1950 Fuster visita per primer cop el Principat, convidat per Oriol Folc i Camarasa, i es relaciona amb Joan Triadú, Joaquim Molas, Albert Manent i Carles Riba. L’any 1952, per a les Festes de la Coronació de la Mare de Déu de Sales, patrona de Sueca, tradueix i adapta l’obra de teatre de Paul Claudel, L’Annonce faite à Marie que es representa en valencià (La bona nova a Maria). L’any 1954, Francesc de Borja Moll li edita El descrèdit de la realitat, un llibre sobre la història de l’art, i que l’Antoni Prats ens va recomanar especialment —recordem que el seu pare era escultor i ell mateix un dibuixant notable— i amb el qual inicia la seva brillant carrera d’assagista que, finalment, serà considerada la més important de la seva producció.

Dibuixos de Joan Fuster

Prats va continuar explicant que l’any 1955 Fuster publica Antologia de la poesia valenciana a l’Editorial Selecta de Barcelona, on utilitza l’expressió Països Catalans. Posteriorment, l’any 1959, Un món per a infants, il·lustrat per Andreu Alfaro; un dels primers llibres catalans editats després de la guerra per ensenyar a llegir als infants.

L’any 1962 apareix el seu llibre més important i conegut: Nosaltres, els valencians (guardonat amb el Premi Lletra d’Or l’any 1963), llibre en el qual proposa la «reconstrucció nacional» del País Valencià dins el marc dels territoris de parla catalana, els Països Catalans. Aquest llibre marca un abans i un després en la història del valencianisme i es complementa amb El País Valenciano en què descriu una psicologia col·lectiva sobre la qual explica la identitat valenciana contemporània.

Tot plegat va provocar una gran reacció en contra del regionalisme valencià que va acabar amb un ninot d’un fuster d’ofici cremat a les falles. Després d’aquests incidents Fuster fou vetat a la premsa del Movimiento Nacional, i és així que comença a col·laborar amb El Correo Catalán. Aquesta situació Fuster la va jutjar com a positiva perquè el feia més visible, més proper als sectors liberals; tenia el suport de molts intel·lectuals i universitaris, però també va tenir com a conseqüència el trencament del Grup Torre durant la Transició política: Xavier Casp i Miquel Adlert optaren pel blavisme, cosa que no va fer, per exemple Manuel Sànchis Guarner. L’any 1967 publica Combustible per a falles.

A banda de l’assaig, va continuar explicant Antoni Prats, Fuster també va conrear l’aforisme, Judicis finals (1960), i el dietarisme: Indagacions possibles (1958) i Causar-se d’esperar (1965). Altres llibres importants són: Figures de temps, premi Yxart (1957), Diccionari per a ociosos (1964), L’home, mesura de totes les coses (1967), entre molts altres. També col·laborà amb articles sobre el País Valencià a la Gran Enciclopèdia Catalana.

L’any 1975 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Va patir un primer atemptat contra el seu domicili l’any 1978 i l’11 de setembre de 1981, coincidint amb la Diada Nacional de Catalunya, un segon atemptat. Ambdós ocasionaren importants destrosses a l’edifici i a la seva biblioteca, encara que no van provocar danys personals. Els autors d’aquests atemptats mai no han estat detinguts.

L’any 1983 s’incorporà a la Universitat de València per impartir Història de la Llengua, fou distingit amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i l’any 1984 fou investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i la UAB. Fou membre del Centre d’Estudis Catalans, del Consell Valencià de Cultura, promotor i primer president d’Acció Cultural del País Valencià i president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Joan Fuster va morir a Sueca el 21 de juny del 1992. A títol pòstum, la Generalitat Valenciana li va concedir la Distinció de la Generalitat Valenciana al Mèrit Cultural. La Universitat Jaume I de Castelló va organitzar unes jornades d’homenatge i Acció Cultural del País Valencià va crear el premi d’assaig que porta el seu nom.

Després d’aquesta primera part dedicada a la vida i l’obra literària en prosa de Fuster,  probablement l’autor valencià més transcendental del segle XX, Prats es va centrar en l’obra poètica de Fuster a partir de cinc poemes que considera especialment importants i significatius, concretament: “Parèntesi final”, “Infant que jo vaig ésser”, “Poesia”, “Criatura dolcíssima” i “Art Poètica”.

Antoni Prats va citar Joan Fuster quan, en referir-se a la seva pròpia poesia, diu això:

“…pel que fa a mi, en concret, i com a confeccionador de versos o versots, els tòpics i modes de l’època salten a la vista. De vegades són acceptats d’una manera incauta, i de vegades, també, d’una manera sarcàstica, i una certa propensió discursiva, diguem-ne prosaica, es fa patent amb els anys. La barreja d’ingredients era inevitable, i ho era el pas d’un estímul a un altre. Hi havia, immediata, la xerrameca existencialista, tan poc lírica malgrat tot. Hi havia la temptació d’un surrealisme retardat i mòdic, modós. Hi havia la poesia pura…: “La fille de Mínos et de Parsiphaë…”(“Què se n’ha fet, de l’abbé Brémond, que jo vaig llegir meticulosament traduït al castellà per Julio Cortazar?) Hi havia la cosa social, mal entesa. Hi havia més: més seduccions. El resultat podia ser monstruós, en un sentit lívid i primari de la paraula. Del meu saldo particular, no me’n sabria avergonyir: fou el que havia de ser.”

LA POESIA

Si us l’hagués d’explicar amb plena comparança,
diria que és, com si, de sobte, no esperant-ho.
Us trobàsseu enduts al fons clement i simple
de l’acte de l’amor, quan un fruit us traspassa,
i els ulls se us desentelen, i la llum sona a trossos,
i us sentiu les mans breus i carregades d’obra
i en la llengua un adàmic pregust d’algunes salvatges,
i visiten el crit plomes i alevosies,
i enmig de la memòria una font es concentra,
i us coronen campanes, i hi ha un saber d’orígens
tàcit en vostres gestos, en els camins que hi porten…

De “Terra en la boca” (1953)

ART POÈTICA

no sé si parle clar no sé si parle
per a altri o m’enfonse en la tenebra
potser l’únic que faig és repetir-m’ho

tanmateix jo sustente un axioma
l’home té una llavor sota la llengua

els mots que se m’escapen com a hienes
tenen algun sentit enllà dels signes
enllà de pompeu fabra i els diaris

realment jo no puc comunicar-te
res que tu ja dins teu no tingues

o bé arribe al teu fons i allí retrobe
la vespa consagrada i els molls àgils
i tu lector així t’ho reconeixes

o bé que és inútilment que estàs llegint-me

quant es tracta d’obrir la sang o l’ungla
perquè els altres hi vegen i se’n tornen
amb l’ungla incandescent o la sang balba
quan es tracta d’això germà que escoltes
la viola de gamba és impossible
jugar a la retòrica dels tímids
fora traïció fora negar-se

la poesia llisca entre les brases
delicada com una viscereta
de granota com una rosa dèbil

tot just ha començat deia aquell home
i és plena de virtuts inconegudes

beneit maragall de sostre màgic
no sé si ets ple de llum inconeguda
burgés emmanillat parent de l’aigua
per tu som i serem dins la paraula

Del llibre Ofici de difunt (1950)

 

El cert és que la valoració de la poesia de Fuster ha crescut amb el pas del temps i els seus versos són llegits amb més interès del que ell pressuposava que tindrien. I alguns han esdevingut molt populars com el cèlebre “Criatura dolcíssima” amb què acabarem aquesta crònica, tot tornant a agrair a l’Antoni Prats que vingués a parlar-nos de l’obra poètica de Fuster i ens oferís la seva visió de l’autor de Nosaltres, els valencians, des de Sueca, l’origen que ambdós han compartit.

 

CRIATURA DOLCÍSSIMA

1
Criatura dolcíssima – que fores
la sola riba forta, un deix d’idea,
la mà que entre les meues perdurava!

Criatura dolcíssima o miracle
total o prosperada llum – que fores
grat de llavis pertot i branca excempta!

Criatura dolcíssima i fondària
i visitació de mots atònits
i pietat complida i cim – que fores…

3

Era tardor, un temps sense solatge,
Estrany de cansaments, que em retenia
Entre les roses inertes, entre exili

Vingueres. Flabiols i cobejança
I caderneres deien la sorpresa.
Fou un començ de faules vencedores.

I Vaig saber l’amor: un lloc de messes
i tu, ah i tu com un repòs, com una
sobtada companyia inajornable!

5

No sé si m’estimaves: t’estimava
i això era tot, i això era prou, i els dies
obraven per a mi racons tendríssims.

T’estimava amb les hores i amb el somni,
i et cantava, i passaves, i abril queia,
i et sabia ma cara meravellada.

Sí, t’estimava lentament i sorda.
Com s’estimen les coses marcescibles.
Com s’aprèn l’idioma de l’absència.

7

Vindrà l’hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi; heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.

I algú dirà també: heus ací, sota
l’afer minuciós de les paraules,
un deliri que cou, un risc de gleva.

¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscle,
la teua olor completa, penetrant-me?
¿No li llegiran ton nom amb un bell pànic?

10

Record et diu, amor, record o vetla,
i distància estesa des dels braços,
et dius clima de set, et dius silenci.

Record et sent, amor, en cada tebi
naixement d’un record, i edat excelsa,
i en cada vena meua i desvalguda.

Record o espina lenta, amor, et pense,
i secreta estatura de la vida,
dins de l’amor, amor, on visc encara.

Del llibre “Escrit per al silenci” (1954)

Moltíssimes gràcies, Antoni!

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Tomàs-Maria Porta i Calsina

«La poesia de Joan Fuster», xerrada d’Antoni Prats i Gràcia

0

El pròxim dimarts 22 de febrer celebrarem una nova sessió promoguda pel grup Reversos. Hem convidat Antoni Prats i Gràcia qui farà una xerrada sobre la poesia de Joan Fuster.

Antoni Prats i Gràcia (Sueca, 1946), llicenciat en Filosofia (1969) i doctor en Filologia Catalana (1998), és poeta per bé que també ha publicat assajos, ressenyes i articles de crítica literària.

Vora l’Esfinx aplega la seva trajectòria poètica, des d’Epigrammata (1981) a Elegies del Montgó (2021), tretze reculls, la major part dels quals ha merescut algun guardó, entre altres, els premis Festa d’Elx, Camp de Morvedre, Alfons el Magnànim i Ibn Jafadja.

Ha dirigit la revista literària L’Aiguadolç fins a 2021. Com a crític cal destacar el seu llibre Salvador Espriu o la fidelitat als orígens (2013).

Tot just quan la Generalitat valenciana i la catalana han declarat el 2022 l’Any Fuster, Antoni Prats ens parlarà de la poesia de Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922-1992). La poesia és el vessant literari més desconegut de Fuster, un dels grans escriptors i intel·lectuals de les lletres catalanes de la segona meitat del segle XX.

El seu volum antològic Set llibres de versos (Tres i Quatre Edicions, 1987) aplega quatre llibres publicats entre 1948 i 1954, dos llibres inèdits (1950-1954) i una colla de poemes solts que havien aparegut en diferents mitjans impresos.

No us perdeu aquesta xerrada d’Antoni Prats que, indubtablement, serà molt interessant. Hi sou tots convidats!

 

“Redescobrir Pedro Salinas”. Conferència de Montserrat Escartín

0
Publicat el 3 de març de 2020

En la sessió dedicada a la poesia de Pedro Salinas, celebrada el passat vint-i-cinc de febrer, vàrem tenir la fortuna de comptar amb la Montserrat Escartín, gran experta en l’obra del membre degà de la generació del 27, qui ens va oferir una conferència extraordinària.

La nostra convidada, que ha dedicat gairebé quaranta anys de la seva vida a l’estudi de l’obra de Salinas, acaba de publicar Pedro Salinas, una vida de novela, el seu darrer treball sobre el denominat “poeta de l’amor” de la generació del 27.

Un breu apunt de la trajectòria professional de la nostra convidada:

Montserrat Escartín és Doctora en Filologia Hispànica i catedràtica de Literatura de la Universitat de Girona i la seva especialitat és la Literatura  Española Contemporània. Ha publicat edicions crítiques de diversos autors del segle XX, però s’ha dedicat especialment a la investigació de l’obra de Salinas de qui, a part de la trilogia amorosa, ha reconstruït un dels seus llibres Largo lamento, ha fixat el text de la seva Poesia completa (ha descobert gairebé 150 inèdits), ha publicat un estudi detallat del teatre de Salinas, Pedro Salinas tras el telón i tot just fa uns mesos ha publicat “Pedro Salinas, una vida de novela”.

Pedro Salinas, una vida de novela és una obra molt rigorosa i a la vegada valenta (algunes idees del llibre poden sobtar al lector, però òbviament tenen una base documental imponent i s’argumenten pels coneixements de psicologia de l’autora).

Escartín ens ha volgut apropar a l’home que hi havia darrere el personatge de Pedro Salinas perquè, com ella diu en el llibre, i el mateix Salinas ho afirmava, la seva vida i l’obra literària són absolutament indestriables. Esplèndidament escrit, el llibre és amè i pot interessar a qualsevol lector, no únicament als experts o als lectors de poesia.

Destacaria especialment que és un llibre fruit de la perseverança de l’autora, qui ha hagut de lluitar durant molts anys contra l’oposició de la família que no volia que es desvetllessin dades crucials de la biografia de Pedro Salinas. L’interès d’Escartín ha estat sempre arribar a esclarir amb la màxima fidelitat els aspectes biogràfics del poeta  per poder estudiar millor la seva obra. Aquest llibre és també el resultat de la passió i laboriositat que Montserrat Escartín esmerça en totes les tasques que desenvolupa.

Escartín, en la seva xerrada, va fer un resum comentat de l’obra de Salinas i ens va oferir una aproximació a la seva poètica: finalitat, eines i característiques formals (vocabulari, sintaxi, metàfores, absència de mètrica, rima i estrofa), el vers lliure (tipologia i recursos, com per exemple les imatges acumulades, molt utilitzades en la seva poesia).

Va ressaltar que els temes, en l’obra de Salinas: l’amor, la dona estimada, la ciutat, la natura…, van ser tractats des d’una òptica molt innovadora. Escartín va afegir que l’amor, de forma especial, dona sentit i travessa tota la vida i l’obra de Salinas i, finalment, va aprofundir en el vessant humà del poeta, en contraposició a la figura pública o el mite literari.

Cuando cierras los ojos
tus párpados son aire.
Me arrebatan:
me voy contigo, adentro.

No se ve nada, no
se oye nada. Me sobran
los ojos y los labios,
en este mundo tuyo.
Para sentirte a ti
no sirven
los sentidos de siempre,
usados con los otros.
Hay que esperar los nuevos.
Se anda a tu lado
sordamente, en lo oscuro,
tropezando en acasos,
en vísperas; hundiéndose
hacia arriba
con un gran peso de alas.

Cuando vuelves a abrir
los ojos yo me vuelvo
afuera, ciego ya,
tropezando también,
sin ver, tampoco, aquí.
Sin saber más vivir
ni en el otro, en el tuyo,
ni en este
mundo descolorido
en donde yo vivía.
Inútil, desvalido
entre los dos.

Yendo, viniendo
de uno a otro
cuando tú quieres,
cuando abres, cuando cierras
los párpados, los ojos.

Pedro Salinas, La voz a ti debida (1933)

Cuando tú me elegiste
–el amor eligió–
salí del gran anónimo
de todos, de la nada.
Hasta entonces
nunca era yo más alto
que las sierras del mundo.
Nunca bajé más hondo
de las profundidades
máximas señaladas
en las cartas marinas.
Y mi alegría estaba
triste, como lo están
esos relojes chicos,
sin brazo en que ceñirse
y sin cuerda, parados.
Pero al decirme: “tú”
a mí, sí, a mí, entre todos–,
más alto ya que estrellas
o corales estuve.
Y mi gozo
se echó a rodar, prendido
a tu ser, en tu pulso.
Posesión tú me dabas
de mí, al dárteme tú.
Viví, vivo. ¿Hasta cuándo?
Sé que te volverás
atrás. Cuando te vayas
retornaré a ese sordo
mundo, sin diferencias,
del gramo, de la gota,
en el agua, en el peso.
Uno más seré yo
al tenerte de menos.
Y perderé mi nombre,
mi edad, mis señas, todo
perdido en mí, de mí.
Vuelto al osario inmenso
de los que no se han muerto
y ya no tienen nada
que morirse en la vida.
Pedro Salinas, La voz a ti debida (1933)

Si te quiero
no es porque te lo digo:
es porque me lo digo y me lo dicen.
El decírtelo a ti ¡qué poco importa
a esa pura verdad que es en su fondo
quererte! Me lo digo,
y es como un despertar de un no decirlo,
como un nacer desnudo,
el decirlo yo solo, sin designio
de que lo sepa nadie, tú siquiera.
Me lo dicen
el cielo y los papeles tan en blanco,
las músicas casuales que se encuentran
al abrir los secretos de la noche.
Si me miro en espejos
no es mi faz lo que veo, es un querer.
El mundo
según lo voy atravesando
que te quiero me dice,
a gritos o en susurros.
Y algunas veces te lo digo a ti
pero nunca sabrás que ese «te quiero»
sólo signo es, final, y prenda mínima;
ola, mensaje, roto al cabo,
en son, en blanca espuma,
del gran querer callado, mar total.

Pedro Salinas, Razón de amor (1936)

¿Serás, amor
un largo adiós que no se acaba?
Vivir, desde el principio, es separarse.
En el primer encuentro
con la luz, con los labios,
el corazón percibe la congoja
de tener que estar ciego y solo un día.
Amor es el retraso milagroso
de su término mismo;
es prolongar el hecho mágico
de que uno y uno sean dos, en contra
de la primer condena de la vida.
Con los besos,
con la pena y el pecho se conquistan
en afanosas lides, entre gozos
parecidos a juegos,
días, tierras, espacios fabulosos,
a la gran disyunción que está esperando,
hermana de la muerte o muerte misma.
Cada beso perfecto aparta el tiempo,
le echa hacia atrás, ensancha el mundo breve
donde puede besarse todavía.
Ni en el llegar, ni en el hallazgo
tiene el amor su cima:
es en la resistencia a separarse
en donde se le siente,
desnudo, altísimo, temblando.
Y la separación no es el momento
cuando brazos, o voces,
se despiden con señas materiales:
es de antes, de después.
Si se estrechan las manos, si se abraza,
nunca es para apartarse,
es porque el alma ciegamente siente
que la forma posible de estar juntos
es una despedida larga, clara.
Y que lo más seguro es el adiós.

Pedro Salinas, Razón de amor (1936)

MUERTE DEL SUEÑO

Nunca se entiende un sueño
más que cuando se quiere a un ser humano
despacio, muy despacio
y sin mucha esperanza.

Por ti he sabido yo cómo era el rostro
de un sueño: sólo ojos.
La cara de los sueños
mirada pura es, viene derecha,
diciendo: “A ti te escojo, a ti, entre todos”
como lo dice el rayo o la fortuna.
Un sueño me eligió desde sus ojos,
que me parecerán siempre los tuyos.

Por ti supe también
cómo se peina un sueño.
Con qué cuidado parte sus cabellos
con una raya que recuerda
a la estela que traza sobre el agua
la luna primeriza del estío.
Mi mano, o una sombra de mi mano,
o acaso ni una sombra,
la memoria, tan sólo, de mi mano
jamás acarició una cabellera
tan lenta y tan profunda
como la de ese sueño que me diste.
En el pelo, en el pelo de tu sueño
fueron mis pensamientos enredándose,
entrando poco a poco, y se han perdido
tan voluntariamente en él que nunca
los quiero rescatar: su gloria es ésa.
Que estén allí, que duermas
sobre las despeinadas
memorias que mi alma te ha dejado
entretejidas en su cabellera.

Por ti he cogido a un sueño de las manos.
Por ti mi mano de mortal materia,
ha tocado los dedos,
tan trémulos, tan vagos,
como sombras de chopos en el agua,
con los que un sueño roza al mundo
sin que apenas lo sienta
nadie más que la frente consagrada.

Por ti he cogido un sueño de las manos,
o de las que parecen manos, alas.
Las he tenido entre las mías,
un año y otro año y otro año,
como se tiene las de un ser que va a marcharse,
fingiendo que es para decirle adiós,
pero con tal ternura al etrecharlas,
que renuncia a su fuga i nuestro tacto,
de adiós se nos trasmuta en bienvenida.

Por ti aprendí el lenguaje
tan breve y misterioso de los sueños.

Cabría en el cristal
de una gota de agua.
Está hecho de dos letras cuyos trazos
aluden con su recta y con su curva
a la humana pareja, hombre y mujer.
“Sí”, dice, sólo “sí”.
Los sueños nunca dicen otra cosa.
Nos dicen “sí” o se callan en la muerte.

Por ti he sabido cómo andan los sueños.
Llevan los pies desnudos
y parecen más altos todavía.
El alma por que cruzan nos queda
como playa que primero holló
Venus al pisar tierra, concediéndole
las indelebles señas de su mito:
las huellas de los dioses no se borran.
Entre el vasto rumor de los tacones,
que surcan las ciudades colosales,
mi oído a veces percibe
un rumor leve como de hoja seca,
o de planta desnuda: es que te acercas,
por las celestes avenidas solas,
es que vienes a mi desde mi sueño.

He sabido por tí de qué color
es la sangre de un sueño. Yo la he visto
cuando un día le abriste tú las venas
escapar dulcemente, sin prisa, como el día
más hermoso de abril, que no quisiera
morirse tan temprano y se desangra,
despacio, triste, recordando
la dicha de su vida:
su aurora, su mañana, sin rescate.

Por ti he asistido, porque lo quisiste,
al morirse de un sueño.
Poco a poco se muere
como agoniza el campo en el regazo
crepuscular, por orden de la altura.
Primero, lo que estaba al ras de la tierra,
la hierba, la primer oscurecida:
luego, en el árbol, las cimeras hojas,
donde la luz, temblando, se resiste,
y al fin el cielo todo, lo supremo.
Los sueños siempre empiezan a morirse
por los pies que no quieren ya llevarlos.
Como el cielo de un sueño está en sus ojos
lo último que se apaga es su mirada.

Y por ti he visto lo que nunca viera:
el cadáver de un sueño.
Lo veo, día a día, al levantarme, aquí, en mi cara.
(Has vuelto tu mirar hacia otro rostro)
Me lo siento en las mano,
enormes fosas lllenas de tu falta.
Está yacente: tumba le es mi pecho.
Me resuena en los pasos
que van, como viviendo, hacia mi muerte.
Ya sé el secreto último:
el cadáver de un sueño es carne viva,
es un hombre de pie, que tuvo come un sueño,
y alguien se lo mató. Que vive finge.
Pero ya, antes de ser su propio muerto,
está siendo el cadáver de un sueño.

Por ti sabré quizá como viviendo,
se resucita aún entre los muertos.

Pedro Salinas, Largo lamento (1937-38?)

El nostre sincer agraïment a la Montserrat Escartín per compartir amb nosaltres els seus grans coneixements i la passió amb què els transmet.

Fotografies d’Aureli Ruiz
Text: Empar Sáez

“Redescobrint Pedro Salinas”. Conferència de Montserrat Escartín

0

El dimarts 25 de febrer la Montserrat Escartín, catedràtica de Literatura del Departament de Filologia de la Universitat de Girona, qui ha estudiat l’obra de Pedro Salinas durant més de trenta-cinc anys, farà una xerrada sobre el degà de la Generació del 27.

Us convidem a redescobrir la poesia de Pedro Salinas, poeta del 27, sota el guiatge de la professora Montserrat Escartín, qui analitzarà la seva concepció de la poesia; així com l’ús d’una nova forma (el vers lliure) i contingut (la retòrica actual de l’amor), abans d’endinsar-se en el vessant desconegut de l’escriptor, fet de pors, manca d’autoestima i una forta divisió interna, que l’obligaren a viure rere el personatge públic.

Atès que per aquest poeta la literatura i la vida foren el mateix, calia reescriure la seva biografia per interpretar amb propietat els seus versos. Per això, la Dra. Escartín ens parlarà del seu darrer llibre (Pedro Salinas, una vida de novela) on es revelen els  conflictes de consciència del poeta. Desvetllar aquest complex univers personal permetrà al lector trobar les claus per entendre millor la seva literatura i llegir-la com si es fullegés un diari íntim.

“En curt: poesia mínima”. Xerrada d’Amauta Castro

0

El passat vint-i-vuit de gener vàrem dedicar la sessió a la poesia breu. El nostre convidat, Amauta Castroens va oferir una xerrada amb el títol “En curt: poesia mínima”.

Amauta Castro té com a llengua literària el gallec, però és ben cert que des de la seva identitat catalana (viu a Catalunya des del 2004), compartida amb altres identitats culturals, forma part també dels poetes catalans.

En la seva xerrada, Castro va traçar un recorregut pels referents literaris, els autors que han marcat el seu camí i que l’ha dut a escriure una poesia molt breu, de pocs versos, en la qual, a voltes, es difuminen els límits i s’apropa i dialoga amb els aforismes.

Ens va parlar especialment dels poetes gallecs, encara que, a banda dels escriptors en llengua gallega, també va mencionar nombrosos autors d’altres cultures com l’oriental, la cultura persa i la hispanoamericana.

No és la primera vegada que el nostre grup dedica una sessió a la poesia gallega; en el 2012, any en què iniciem les activitats a l’espai VilaWeb, vàrem organitzar un acte sobre les Cantigues Medievals galaicoportugueses i dos anys després una sessió dedicada a l’escriptor, poeta i traductor Álvaro Cunqueiro, una de les figures cabdals de la literatura gallega del segle XX.

Una breu aproximació a la trajectòria literària del nostre poeta convidat:

Amauta Castro ha publicat dos llibres de poesia en gallec. El seu segon poemari, A tarde. O desacougo, rep el prestigiós Premi Nacional de poesia Xosemaría Pérez Parallé.

En poques setmanes sortirà publicat el llibre Leixaprén (Editorial Buenos Aires Poetry) amb una selecció de poemes de l’autor en edició bilingüe gallec i castellà.

A banda d’això ha rebut altres guardons: en diverses ocasions el Premi Rosalia de Castro per composicions poètiques, i té poemes publicats en diferents antologies, revistes literàries i llibres col·lectius.

Amauta Castro va iniciar la seva xerrada posant en relleu la contradicció que d’entrada suposa definir, classificar, la poesia per la seva llargària, quan la natura essencial de la poesia és desclassificadora. Així i tot, va destacar que els gèneres breus són matriu de les llavors del canvi, i va ressaltar la idea que el poema breu té la força del recomençament perpetu, de la re-germinació.

Castro va fer esment a nombrosos referents literaris en llengua gallega com Uxío Novoneyra, Rosalia de Castro, Baldo Ramos, Xosé María Álvarez Cáccamo, Xesús Rábade Paredes, Helena Villar Janeiro, Noa Moreira, Luís Valle Regueiro, entre altres, així com escriptors i poetes de diferents cultures: Rumi, A. Pizarnik, O. Wilde, E.M. Cioran, E. Huerta, H. Mujica, R. Cadenas, J. Teillier…

Després d’un interessant col·loqui sobre diferents aspectes de la cultura gallega, alguns membres del grup vàrem llegir aforismes de Fernando Pessoa, Oscar Wilde, Nietzsche, Joan Fuster i poemes breus d’Hugo Mujica, Rafael Cadenas, Uxío Novoneyra i Amauta Castro.

Vaise, vaise
o camino d’aire do aire polo aire
camiñando cara un sitio aonde nunca foi nadie…

Se’n va se’n va
el camí d’aire de l’aire per l’aire
caminant vers un indret on mai no anà ningú…

***

Chove pra que eu soñe…

Plou per a que jo somniï…

***

Cain as follas…
Sinto unha cousa
que me apousa e non me toca…

Cauen les fulles…
Sento una cosa
que es posa en mi i no em toca…

Uxío Novoneyra , Os Eidos. O Libro do Courel

¿Quien, en lo profundo, se vale de nosotros para romper su silencio?

Sin esperanza, y por eso, sin desesperanza.

Abandonado te quiere lo inmenso.

Somos arenas susurrantes.

Si lo que existe nos parece poco, ¿qué puede sosegarnos?

Todo es impensable.

Te interpones entre el mundo y la piel.

Sólo el niño ve brillar el barro.

 Rafael Cadenas, Dichos (Dins: Rafael Cadenas Obra entera. Poesía y prosa.1958-1998)

A nosa vida avanza
gardando as primeiras cousas.
Envellecer debe ser achegarse.

La nostra vida avança
guardant les primeres coses.
Envellir deu ser apropar-se.

Amauta CastroA tarde. O desacougo (Edicións Espiral Maior, 2019)

Ensaiar o inexpresable con luz pouca,
a da memoria que navega soa
ou a do soño
que persiste na procura.

Assajar l’inexpressable amb poca llum,
la de la memòria que navega sola
o la del somni
que persisteix en la cerca.

Amauta CastroA tarde. O desacougo (Edicións Espiral Maior, 2019)

Será sinxelo o poema
que agarde ser danza
por riba da morte.

Serà senzill el poema
que espera ser dansa
per damunt de la mort.

Amauta CastroA tarde. O desacougo (Edicións Espiral Maior, 2019)

Os paxaros chían abandonados sobre ponlas sen paisaxe
É preciso cinguir cos brazos
toda desolación sen acougo

Els ocells piulen abandonats damunt branques sense paisatge.
Cal estrènyer amb els braços
tota desolació sense descans.

Amauta CastroA tarde. O desacougo (Edicións Espiral Maior, 2019)

Agraïm a Amauta l’excel·lent vetllada de poesia que ens va oferir.

Text: Empar Sáez
Fotografies: Aureli Ruiz

“En curt: poesia mínima”. Xerrada d’Amauta Castro

0

El dimarts 28 de gener, Amauta Castro, poeta en llengua gallega, resident a Salt (Gironès), ens oferirà un recorregut pels seus referents poètics sota el títol “En curt: poesia mínima”.

Amauta Castro és un poeta gallec que els darrers anys ha reflexionat, des de l’àmbit de la creació, sobre un model de poesia de traç curt que s’apropa i dialoga amb el món dels aforismes, del haiku o de la poesia epigramàtica. Captar l’instant, traslladar l’aprehensió sensible de l’experiència poètica cap al món de les paraules, un viatge de transformació des del fet essencial que tensa les gramàtiques, però tanmateix obre el llenguatge.

Hi sou tots convidats, no hi falteu!

 

 

Gaston Bachelard. La “rêverie” com a gaudi i font de creació poètica. Conferència de Lídia Anoll

0
Publicat el 5 de juny de 2019

El passat vint-i-vuit de maig ens va acompanyar Lídia Anoll per parlar de Gaston Bachelard, un dels grans pensadors francesos contemporanis, i de la seva obra sobre Filosofia de la poesia.

En la nostra trajectòria com a grup de poesia, aquesta ha estat la primera sessió que hem dedicat a la filosofia de la poesia. Anoll va exposar el pensament i les reflexions que Bachelard va formular en els darrers anys de la seva vida sobre la creació poètica i el plaer de llegir poesia.

Lídia Anoll ha estat professora titular de la Universitat de Barcelona, en el Departament de Filologia Romànica (Secció de Francès), fins a la seva jubilació, l’any 2013. Durant la seva llarga trajectòria com a docent ha impartit classes de Literatura francesa i Literatura del Quebec. Ha publicat nombrosos treballs relacionats amb les literatures de les quals ha impartit docència, pròlegs i ressenyes, així com estudis de traducció i recepció literària vinculats als grups de recerca sobre creació i traducció literària dirigits pel doctor Francisco Lafarga.

Ha traduït, en català: Lacordaire, Lamennais, Christiane Singer, Marie de Gournay, Jacques Bonnet i Alexandre Dumas (fill); també els autors belgues Maeterlinck i Yourcenar,  i els quebequesos Jean-Paul Filion, Anne Hébert, Marc Laberge i Louise Dupré.

Actualment, continua amb les tasques de recerca i amb la traducció literària.

Lídia Anoll va exposar de forma didàctica i entenedora l’itinerari i l’evolució del pensament de Gaston Bachelard, que es definia com a rêveur de mots (somiador de mots), i va reflexionar sobre la vigència (o la inviabilitat) del seu pensament, formulat a mitjans del segle XX, en el context poètic actual.

Sóc, efectivament, un somiador de mots, un somiador de mots escrits. Crec que estic llegint. Una paraula m’atura. Deixo la pàgina. Les síl·labes de la paraula comencen a anar per les seves. Uns quants accents tònics es desplacen de lloc. Les paraules prenen aleshores altres significats com si tinguessin dret a rejovenir-se. I les paraules se’n van buscant, en l’espessor del vocabulari, noves companyies, males companyies. Quants petits conflictes hem de resoldre quan tornem de la “rêverie” desordenada, al vocabulari raonable!

Gaston Bachelard. La poétique de l’espace (1957)
Traducció de Lídia Anoll

Davant la impossibilitat de poder traduir satisfactòriament rêverie (el mot més proper en català seria ensomni), diferenciat de rêve (somni) nocturn, Anoll aclarí que empraria la paraula francesa. Rêverie fa referència a un fenomen espiritual natural i conscient, no relacionat amb el somni oníric; un moment d’imaginació, de receptivitat, on l’anima (anima/animus), la part femenina que hi ha en tot ésser, capta, es nodreix, prepara el seu treball de creació.

En un llibre recent intentàvem establir una diferència radical entre la “rêverie” i  el “rêve” nocturn. En el somni nocturn regna la il·luminació fantàstica. Tot s’hi veu dins una llum falsa. Sovint s’hi veu massa clar i tot. Els mateixos misteris hi són dibuixats, dibuixats en trets forts. Les escenes són tan netes/precises que el somni nocturn produeix fàcilment literatura –literatura, però mai poesia. Tota la literatura fantàstica troba en el somni nocturn esquemes sobre els quals treballa l’animus de l’escriptor. És en animus que el psicoanalista estudia les imatges del “rêve”. Per a ell, la imatge és doble, sempre significa una altra cosa del que diu per si mateixa. És una caricatura psíquica. Cal tenir l’enginy de trobar el ser vertader sota la caricatura, Enginyar, pensar, sempre pensar. Per gaudir de les imatges, per estimar les imatges per elles mateixes, caldria sens dubte que, al marge de tot saber, el psicoanalista rebés una educació poètica. Per conseqüent menys somnis en animus i més  “reveries” en anima. Menys intel·ligència en psicologia inter-subjectiva i més sensibilitat en psicologia d’intimitat.

Gaston Bachelard, La flamme d’une chandelle (1961)
Traducció de Lídia Anoll

Professor de Filosofia de la ciència a la Sorbonne, professor d’una creativitat envejable, aquest home que es definia coma “rêveur de mots”, autodidacta en molts camps, excel·lia, també, en el camp de la psicologia, la literatura, –on estudià el comportament dels quatre elements en la psique humana–, i la poesia. Lector infatigable, decidí dedicar bona part dels darrers anys de la seva vida a l’estudi de la imatge poètica. És aleshores quan s’adonà que el raonament no li era útil per aprofundir en la imatge poètica. Tampoc l’aproximació psicoanalítica que havia emprat en l’acció dels quatre elements.

Un filòsof que ha format tot el seu pensament dedicant-se als temes fonamentals de la filosofia de la ciència, que ha seguit, tan fidelment com ha pogut, l’eix del racionalisme actiu, l’eix del racionalisme creixent de la ciència contemporània, ha d’oblidar el seu saber, trencar amb tots els hàbits de la recerca filosòfica si vol estudiar els problemes que planteja la imaginació poètica. Aquí, el passat de la cultura no compta; el llarg esforç dels lligams i de la construcció de pensaments, esforç (de la setmana i del mes) quotidià, és ineficaç. Cal ser present, present a la imatge en el minut de la imatge: si hi ha una filosofia de la poesia, aquesta filosofia ha de néixer i renéixer a cada ocasió d’un vers dominant, en l’adhesió total de una imatge aïllada, molt precisament en l’èxtasi mateix de la novetat d’imatge.  

Gaston Bachelard, La poétique de l’espace (1957)
Traducció de Lídia Anoll

Aquesta citació no pot ser més clara i contundent. La seva formació, però, li exigia un mètode, –diu Anoll– per això trià la fenomenologia,  que li permetria il·luminar filosòficament el problema de la imatge poètica, estudiar el fenomen de la imatge poètica just quan emergeix en la consciència, com un procés d’ànima que no pot ser analitzat perquè és independent del pensament estrictament racional. Aquesta darrera etapa de la seva vida donà llibres tan substanciosos com La poètica de l’espai i La poètica de l’ensomni, entre d’altres però, progressivament, veurem Bachelard desprendre’s de tot mètode per invitar-nos ja, en La flama d’una espelma, a la lectura plàcida, però activa, on la intuïció sigui la guia del lector i la lectura, el seu gaudi.

 

Hem d’escoltar els poemes com si es tractés de paraules dites per primer cop. La poesia és sorpresa, astorament precisament al nivell de la paraula; es produeix en la paraula i per la paraula.

Gaston Bachelard, La flama d’una espelma

Hem provat de resumir i traslladar les fascinants explicacions d’Anoll sobre Gaston Bachelard en aquesta breu crònica de l’acte; no podem abastar molts altres aspectes que es van introduir en la xerrada, com la distinció, interessantíssima, entre animus i anima, les implicacions poètiques del gènere dels mots i els problemes que ocasiona en la traducció de textos poètics, entre altres consideracions sobre la poesia actual que es van tractar en el col·loqui posterior.

Per tot això li volem expressar el més sincer agraïment a la Lídia Anoll, una convidada de luxe, qui ens ha fet descobrir un autor enlluernador, al nostre grup de poesia i als que ens van acompanyar la darrera sessió.

Moltes gràcies, Lídia!

Fotografies: Ferran d’Armengol
Text: Empar Sáez

Gaston Bachelard. La “rêverie” com a gaudi i font de creació poètica. Conferència de Lídia Anoll

0
Publicat el 20 de maig de 2019

El proper dimarts 28 de maig Lídia Anoll, professora emèrita de la Universitat de Barcelona (Departament de Filologia Romànica; secció de Francès) i traductora, ens oferirà una conferència sobre Gaston BachelardLa rêverie com a gaudi i font de creació poètica.

Bachelard (1884-1962), filòsof, físic, professor, poeta i crític literari, dedicà, en els darrers anys de la seva vida, uns quants libres a posar en relleu el paper essencial de la rêverie en el procés de captació de la imatge poètica per part del lector i també com a font de creació poètica.

Tot i que el seu raonament pot portar-nos cap a camins complicats, la meva intenció és exposar en tota simplicitat l’itinerari del rêveur de mots (somiador de mots) que fou Bachelard, i comentar amb vosaltres la vigència (o la inviabilitat), en el context poètic actual, d’uns criteris, d’unes afirmacions formulats a mitjans segle XX.

Lídia Anoll

Us hi esperem, esteu tots convidats!

Jacint Verdaguer. Xerrada a càrrec de Xavier Sierra i Tomàs M. Porta.

0

El passat vint-i-dos de gener vàrem tenir el gran plaer d’assistir i gaudir de la xerrada que van oferir-nos en Xavier Sierra  i en Tomàs Maria Porta sobre en Jacint Verdaguer (Folgueroles 1845 – Vallvidrera 1902).

Us fem un resum de l’acte amb una selecció dels poemes que s’hi van llegir.

En Tomàs M. Porta va iniciar l’acte compartint el record de la predilecció del seu pare per la poesia de Mossèn Cinto Verdaguer i va explicar que un dels primers llibres que li havia regalat era l’Obra completa de Verdaguer publicada per Editorial Selecta.

Sobre la biografia de Verdaguer, molt breument, va ressaltar que el poeta, fill de pagesos, va fer de capellà amb una vocació profunda pel sacerdoci, va gaudir d’una enorme popularitat, incomparable a l’època, de mica en mica va ser defenestrat, va patir problemes amb la burgesia, i encara més amb la jerarquia eclesiàstica. Morí en la misèria i en el seu funeral la gent de totes les classes socials sortiren al carrer en senyal de dol en una de les manifestacions multitudinàries per la mort d’un poeta com poques vegades s’havia vist a Barcelona.

En Tomàs M. Porta va destacar el llibre en prosa de Verdaguer En defensa pròpia que narra la lluita del poeta contra l’oligarquia del seu temps, i que és considerat per Josep Pla el millor llibre en prosa catalana del segle XIX.

Va posar de relleu que els estudiosos afirmen que Verdaguer és l’escriptor fonamental que possibilita la Renaixença i la literatura catalana moderna. D’alguna manera podríem dir que la literatura catalana neix amb Ramon Llull i que, després de molts anys de decadència, reneix amb Verdaguer. En aquest sentit, va manifestar l’opinió que la figura de Verdaguer és una síntesi genial d’allò que hi havia hagut prèviament a ell i crea una nova obra a partir de la qual es desenvolupa la literatura catalana del futur. Tot i la seva importància, va dir que Verdaguer conrea una llengua minoritària i això fa que no sigui a bastament conegut per altres cultures, com passa també, no cal dir-ho, amb Llull, March, Martorell, Pla o Rodoreda.

Porta va aprofundir en la importància de Verdaguer en la literatura catalana analitzant els diferents gèneres literaris que havia conreat i els registres que s’hi troben en la seva obra.

De l’extraordinària prosa de Mossèn Cinto Verdaguer va ressaltar el periodisme autobiogràfic (el recull d’articles publicats a la premsa i que posteriorment conformen el llibre En defensa pròpia), els llibres de viatges (Dietari d’un peregrí a Terra Santa i Excursions i viatges) que el mostren en la seva vessant excursionista i com excepcional captador de paisatges, i finalment un aplec de rondalles, a més de discursos, epistolari, una obra de teatre i traduccions, algunes de les quals es van publicar pòstumament.

Jacint Verdaguer, tot i la seva extraordinària prosa, va indicar Toma M. Porta, és més reconegut com a poeta. L’obra poètica de Verdaguer es pot dividir en tres temàtiques:

Èpica:  El punt àlgid de la seva obra, de factura romàntica, i per la qual és més reconegut: “L’Atlàntida” i “El Canigó”, poesia amb la qual es marca la fita d’omplir el buit de poesia èpica a la literatura catalana i ho fa amb eminència.

Religiosa: voldria ser un poeta místic i atansar-se a San Juan de la Cruz, però el tremp poètic de Verdaguer és molt diferent. En el llibre “Idil·lis i cants místics” trobem més aviat recreació de la poesia popular que no pas estrictament uns poemes d’un misticisme teològicament dens. Porta va assenyalar que Verdaguer era un poeta molt terrenal i, per tant, poc dotat per a la mística. Malgrat això, la difusió que han aconseguit els seus poemes religiosos és extraordinària, molts es consideren gairebé cançons populars.

Patriòtica: manifesta l’amor i l’orgull per la catalanitat en els seus diversos aspectes, lloa les belleses de la terra i les tradicions del país. El poema “L’emigrant” potser seria l’exemple més conegut, inclòs en el llibre “Pàtria”.

Porta va destacar, en general,  tres aspectes de l’obra poètica de Verdaguer:

Una gran ambició literària (L’Atlàntida i el Canigó potser són les dues obres més ambicioses de la literatura catalana).

Una impecable perfecció formal ( Narcís Garolera, un dels millors estudiosos del poeta, diu que en tota l’obra de Verdaguer no hi ha ni un sol vers mal fet).

I finalment una voluntat de ser el poeta nacional de Catalunya (i, per tant, d’esdevenir un poeta popular).

Finalment Tomàs M. Porta va parlar de L’Atlàntida, poema èpic, però descrit amb molt d’encert com un poema geològic perquè les forces de la natura retronen en uns versos terribles, que semblen més infernals que els de Dant. Narra les aventures d’Heracles a la península ibèrica, l’esfondrament del continent dels atlants, la creació de la mar Mediterrània, l’Espanya naixent i el descobriment d’Amèrica per Cristòfol Colom. Amb l’Atlàntida Verdaguer guanyà els Jocs Florals en els àmbits de fe, pàtria i amor i esdevingué Mestre en Gai Saber. Per una altra banda, l’obra fou font d’inspiració per a Antoni Gaudí i Manuel de Falla.

Porta va llegir fragments dels Cants III i IV, en què s’expliquen com Déu s’enutja amb els atlants i el càstig que reben.

En Xavier Sierra, per la seva part, va introduir la xerrada remarcant la importància de Verdaguer com la gran figura de la poesia romàntica catalana del s. XIX. Assenyala que viu en l’etapa de la consolidació de la Renaixença, i que triomfa juntament amb Àngel Guimerà als Jocs Florals de l’any 1877. Com és sabuda, la gran transcendència en l’àmbit de la llengua rau en què Verdaguer es considera el creador de la llengua catalana literària. El poeta empra nombrosos vocables i expressions populars, el seu llenguatge literari és de gran riquesa lèxica i aporta nombrosos elements cultes (elements mitològics). Amb aquest bagatge construeix els grans poemes èpics catalans i eleva la llengua catalana a un idioma de cultura.

“Verdaguer va agafar una llengua conservada maquinalment per la pagesia com qui agafa un fang informe i la va convertir en un mitjà d’expressió culte…” (Josep Pla, 1918)

En la temàtica de les obres de Verdaguer sobresurt la incorporació d’elements del folklore i llegendes populars, elements cultes i històrics (lectures d’autors clàssics), una gran imaginació i la mentalitat Romàntica: al·lusió a la natura i exaltació de la sensibilitat individual. Això, juntament amb les directrius ideològiques, el patriotisme (catalanisme conservador), i la fe religiosa de Jacint Verdaguer, conformen les bases de la seva obra literària. Una obra que li proporcionà grans reconeixements, tal com va apuntar en Sierra: Verdaguer és coronat pel bisbe Morgades (1886) com el Poeta de Catalunya i va ser qualificat per Torras i Bages com a Príncep dels poetes catalans.

En Xavier Sierra va dedicar el temps restant de la xerrada a parlar i recitar fragments representatius del Canigó (1885), que va qualificar d’obra mestra de Jacint Verdaguer, de la Renaixença i de tota la Literatura Catalana.

Breument va parlar de la composició, l’estil, la mètrica i l’argument de l’obra, dedicant una explicació final a l’epíleg del Canigó.

Va argumentar la relació entre el format mètric diferenciat en els dotze cants i l’epíleg que componen l’obra, i la temàtica narrativa, ja sigui guerrera, fantàstica i religiosa, de cadascun dels cants. Així, Verdaguer empra formes de la poesia popular autòctona com el romanç popular i les corrandes, formes de la tradició medieval com la cançó de gesta i el romanç heroic  i finalment l’estrofa mistralenca, l’octava i les estrofes de cinc versos pròpies de l’èpica culta.

L’argument, explícit en el subtítol de l’obra: “Llegenda pirenaica del temps de la Reconquista el va desenvolupar breument a partir d’aquesta síntesi:

  • Història de guerrers protagonitzada pels comtes de Cerdanya i de Besalú.
  • Història d’amor entre Gentil, fill del comte de Besalú, i Griselda, una pastora.
  • Història màgica: el món de les fades amb la reina Flordeneu, i les seves llegendes.
  • Història religiosa: l’abat Oliba, que profetitza el naixement de la nació catalana.

En quant a la tècnica narrativa de l’obra va insistir en la combinació d’èpica i lírica i en la documentació tant geogràfica (recorregut i coneixement dels Pirineus), com històrica, del folklore i les llegendes de la zona on es desenvolupa la narració.

 Cant I (fragment)

 Amb son germà, lo comte de Cerdanya,
com àliga que a l’àliga acompanya,
davalla Tallaferro de Canigó un matí;
ve amb son fill de caçar en la boscúria,
quan al sentir-hi mística cantúria
se n’entra a l’ermitatge devot de Sant Martí.

Lo sant, des del cavall, vestit de malla,
encès d’amor, d’un colp d’espasa talla,
per abrigar a un pobre, son rivetat mantell;
Gentil, l’aligó tendre, sa armadura
contempla, i, amb coratge que no dura:
–Mon pare –diu–, voldria ser cavaller com ell.  //

No he feta amb vós contra Almansor la guerra?
M’ha vist l’espatlla l’enemic? La terra
no reguí jo amb sang meva i amb sang de sarraïns?
Per què l’elm i l’escut que a tants donàreu,
a mi, a mi sol, fill vostre, me’l negàreu?
No infanten ja les mares guerrers i paladins?

–Fill, hereu de ma glòria i mon llinatge,
ta petició m’agrada i ton llenguatge;
demana si a ton oncle li plauen com a mi.
–És hora tanmateix –diu l’altre comte–,
puix no és ja cavaller, que en sia prompte;
que vetlle anit les armes, jo l’en faré al matí.–

 Cant I (fragment) 

LO RAM SANTJOANENC

Lo dia de Sant Joan
n’és dia de festa grossa;
les nines del Pirineu
posen un ram a la porta,
d’ençà que una n’hi hagué
d’ulls blavencs i cella rossa,
tenia una estrella al front
i a cada galta una rosa.
Un fallaire li ha caigut
a l’ull, malhaja la brossa!;
n’apar un esparverot
que fa l’aleta a una tórtora.
Lo matí de Sant Joan
la tortoreta se’n vola,
se’n vola voreta el riu
a cercar ventura bona.

Cant V (fragment)

 Lo comte Tallaferro va com lo vent
volant per les altures del Pirineu.
Tan bon punt ahir vespre deixà l’aplec,
seguiren-lo els fallaires en reguitzell;
són fills d’eixes garrotxes, tots cepadencs,
germans de les alzines i dels avets.
Per la porta forana baixa a Castell,
se’n puja a Merialles i collet Verd;
tot faldejant la serra de Tretzevents,
s’atura a l’ermitatge de sant Guillem.

Sant Guillem s’està dintre, pregant a Déu,
en creu alçats los braços, los ulls al cel.
Trau lo cap a la porta tantost lo sent:
–Oh comte Tallaferro, no us atureu,
que els sarraïns saquegen Elna i Ceret!

Cant VI (fragment)

Muntanyes regalades

 UNA GOJA VOLANT

Jo veig una rosa vera,
una rosa i un clavell;
ditxosa la primavera
que pot fer-se’n un ramell.
Llur test d’or és la muntanya,
quin gerro tan grandiós!

ALTRA GOJA

No volem gaire, companya,
ara que parlen tots dos.
Mira allí la de Mirmanda.
Què farem a l’arribar?

LA GOJA DE MIRMANDA

Voltem lo cim en garlanda
i posem-nos a cantar.

COR DE GOGES, FENT LA SARDANA

Muntanyes regalades
són les de Canigó,
elles tot l’any floreixen,
primavera i tardor.

Sobre l’Epíleg del Canigó, en Sierra va posar de relleu que Verdaguer va afegir a la segona edició del llibre (1901) el poema elegíac Els dos campanars. El poema va ser escrit amb anterioritat al Canigó i havia estat premiat en un concurs de poesia a Perpinyà. El dedicà al bisbe de Perpinyà i Elna, Juli Carsalade du Pont, qui va emprendre la reconstrucció d’ambdós monestirs; el Monestir de Sant Martí del Canigó i el de Sant Miquel de Cuixà i qui va ser enterrat, per voluntat pròpia, a Sant Martí del Canigó.

En aquest poema, que confereix una lectura diferent a tota l’obra, es produeix un salt temporal des dels inicis del segle XI al XIX, un temps contemporani al poeta. Hi ha un diàleg poètic entre els campanars derruïts dels dos monestirs de muntanya (personificació)

Dels romànics altars no en queda rastre.
Del claustre bizantí no en queda res: 
caigueren les imatges d’alabastre 
i s’apaga sa llàntia com un astre 
que en Canigó no s’encendrà mai més.

Com dos gegants d’una llegió sagrada 
sols encara hi ha drets dos campanars: 
són los monjos darrers de l’encontrada, 
que ans de partir, per última vegada, 
contemplen l’enderroc de sos altars.

El poema mostra una reflexió profunda sobre el pas del temps, l’enyor dels monjos, la pèrdua de valors (abandó del monestir) i sobre la fugacitat de les obres humanes. Utilitza contrastos: nit/dia, mort/vida, decadència/ressorgiment, per posar en valor l’eternitat i grandesa de l’obra de Déu: la muntanya. Les primeres estrofes són d’un marcat pessimisme i contrasten amb l’esclat de llum, joia i esperança de l’estrofa final. Com a conclusió aplega els ideals de Pàtria i Fe: tot i que els símbols del cristianisme quedin soterrats sempre quedarà viva l’obra divina: la muntanya, i per extensió tota la Pàtria catalana de la mar al Pirineu.

 Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més, i a la vesprada,
quan visita la lluna l’encontrada,
tota s’estranya de trobar-m’hi dret.

Vaig a ajaure’m també; d’eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i ai!, qui llaure les nostres sepultures
no sabrà dir a les edats futures
on foren Sant Miquel i Sant Martí.-

Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l’endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l’heurera conversaven,
amb l’estrella del dia el rossinyol.

Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà’s com núvia de joiells guarnida,
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu

Us transcrivim una selecció dels poemes que varen ser llegits pels membres del grup:

Cançó del raier

Só fill del Noguera,
dins un rai nasquí;
ma esposa és raiera,
raier vull morir.

El bon temps del fadrinatge
el passí fent de cuer,
mes com tinc seny i coratge
prompte em feren davanter.
D’eix cavall de la riera
prenc la brida barroera,
i als torrents i a la ribera
vaig dient: ‘Pas al raier!’

Des del marge el rai cordejo
si li costa de passar,
pels congostos barranquejo
com serpent pel pedregar.
Quan per una ensopegada
s’esdevé una embarrassada,
dono al rai una girada
que el fustam torna a aviar.

De cinc trams els rais avio
de la Pobla a Balaguer,
els empenyo i els arrio
com sa rua el traginer.
Tot sovint el rai s’apunta;
quin treball si es desconjunta,
trabucant aquell que el munta
com cavall al cavaller!

Un matí la gent d’Esterri
m’alça el coure tot cridant,
que m’enduia cap a Gerri
el feixuc Mall de Rol•lan.
Jo, veient que al meu darrera
la vall tota s’esparvera,
part damunt de la ribera
el llancí del rai estant.

De les bigues que he enraiades,
se’n farien galions,
galions per les armades
de deu regnes i nacions;
pins i faigs duc cada dia,
d’avetars no en deixaria,
fins i tot enraiaria
les muntanyes a crostons.

Tot baixant rais a la plana,
cinquanta anys hi he baixat,
que és un rai la vida humana,
en té deu cada tramat;
i davalla fugitiva
rodolant de riba en riba
fins que al mar sens vora arriba
de la fonda eternitat.

Pàtria, 1888

L’emigrant

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.

I
Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau,
Jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!

II
On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?
Mes, ai, mes ai! on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.

III

Adéu, germans; adéu-siau, mon pare,
no us veuré més!
Oh!, si al fossar on jau ma dolça mare,
jo el llit tingués!
Oh mariners, lo vent que me’n desterra
que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai! torneu-me a terra,
que hi vull morir!

Estic malalt, mes ai! torneu-me a terra,
que hi vull morir!

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.

Pàtria, 1888

Lo cego d’Alhama

Tot ho ha perdut
lo cego d’Alhama,
son hort sempre verd,
son hort i sa casa,
son pare estimat,
sa mare i germana,
sa esposa i sos fills,
lo niu i niuada,
i ai!, l’enteniment,
finestra de l’ànima.
Tot ho ha perdut,
sinó la guitarra.
Quan pensa en los seus,
amb ella s’abraça,
i ploren tots dos,
i ploren i canten,
com dos cors malalts
de mal d’enyorança.
Ma esposa a on és?
lo cego demana:
– a on són mos fills?,
a on són mos pares?,
me faltaven ulls,
ara tot me falta…
–Ella, gemegant,
respon a ses llàgrimes;
mes en sos gemecs,
lo cego d’Alhama
creu sentir lo plor
d’aquells que tant aima.

Caritat (1885)

La mort de l’escolà

A Montserrat tot plora,
tot plora d’ahir ençà,
que allí a l’Escolania
s’és mort un escolà.
L’Escolania, oh Verge,
n’és vostre colomar:
a aquell qui ahir us cantava,
qui avui no el plorarà?

En caixa blanquinosa,
mirau que hermós que està:
n’apar un lliri d’aigua
que acaben de trencar.
Té el violí a l’esquerra
que solia tocar;
lo violí a l’esquerra,
l’arquet a d’altra mà.

Sos companyons de cobla
lo duen a enterrar.
Lo rossinyol salmeja,
salmeja més enllà;
quan veu l’Escolania
calla per escoltar.
Lo cant de les absoltes
comencen d’entonar;
lo primer vers que entonen
del cel sembla baixar;
lo segon vers que canten
se posen a plorar.
Lo mestre de la cobla
los aconhorta en va;
les fonts ja són rieres
i les rieres, mar.

Oh patges de la Verge,
bé teniu de plorar,
al que millor cantava
venint de soterrar.
Los monjos també ploren;
sols canta un ermità,
sentint cantar los àngels
i amb ells lo nou germà,
aucell d’ales obertes
que cap al cel se’n va.

Mentre ell canta pels aires
lo violí sonà.

Montserrat. Llegendari, cançons, odes (1899)

Virolai

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat Estel:
il·lumineu la catalana terra,
guiau-nos cap al cel.

Amb serra d’or los angelets serraren
eixos turons per fer-vos u palau:
Reina del cel que els serafins baixaren,
dau-nos abric dins vostre mantell blau.

Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
lo sol sos raig vos dóna per vestit.

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient;
siau pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors lo port de salvament.

Donau consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai los cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
tornau a Déu los cors que l’han deixat.

Mística Font de l’aigua de la vida,
rajau del cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixau-li per florida;
feu-ne, si us plau, lo vostre paradís.

Ditxosos ulls, Maria, los que us vegen,
ditxós lo cor que s’obre a vostra llum;
Rosa del cel que els serafins voltegen,
a ma oració donau vostre perfum.

Cedre gentil del Líbano corona,
Arbre d’encens, Palmera de Sion,
lo fruit sagrat que vostra amor nos dóna
és Jesucrist, lo Redemptor del món.

Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat lo nostre Sinaí:
sien per tots l’escala de la Glòria
eixos penyals coberts de romaní.

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat Estel:
il·lumineu la catalana terra,
guiau-nos cap al cel.

Montserrat. Llegendari, cançons, odes (1899)

Del llibre Al cel es van llegir tres poemes i es va assenyalar que que el llibre es va publicar el 1905, després de la mort de Verdaguer, bo i que l’autor ja l’havia acabat quan va morir. Forma una unitat amb Flors del Calvari (1896), “germà d’aquelles aspres queixes, i fills d’aquelles penes i dolors”, segons Verdaguer explica en el pròleg del llibre. Segons en Narcís Comadira, “aquests poemes representen el cim més alt de la poesia verdagueriana més personal, no servicial, més moderna.” 

Caminant

Mig segle fa que pel món
vaig, camina que camina,
per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida.
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se’n van
totes s’enduen ruïnes.
De les que em vénen damunt
quina vindrà per les mies?

Una barca va pel riu
d’una riba a l’altra riba;
fa cara de segador
la barquera que la guia.
Qui es deixa embarcar, mai més
torna a sa terra nadiua,
i es desperta a l’altre món
quan ha feta una dormida.
Barquereta del bon Déu,
no em faces la cara trista:
si tanmateix vens per mi,
embarca’m tot de seguida;
lo desterro se’m fa llarg,
cuita a dur-me a l’altra riba,
que mos ullets tenen son
i el caminar m’afadiga.

Al cel, 1905

Anem

Ja hi he navegat prou
per les mars de la terra
de golfos de neguit,
d’onades de tristesa.
Barqueta mia, anem,
anem’s-en, barca meva,
cap a la mar del cel,
avui que està serena.

Ací navego a rem,
allí ho farem a vela,
sens témer los esculls,
sens por de la tempesta.
¡Ai!, en la mar d’ací
taurons hi ha i balenes;
en la d’allí tot són
blanquíssimes nimfees
florides en l’atzur
entre esgranalls d’estrelles.
Enmig de l’esgranall
lo bon Jesús m’espera.
Anem-hi tot seguit;
anem-hi, barca meva.

Al cel, 1905

Amor

Vindran l’estiu i l’hivern,
no se’n veurà cap en terra,
sinó la del meu Amor
que de totes és la reina.

Si giro los ulls al cel
la comparo amb les estelles;
boniques són les que obir,
mes totes les senyoreja,
com lo lliri als galdirons,
com l’avet a les ginestes;
elles duraran mil anys,
la mia amor és eterna.

Al cel, 1905

L’acte el va cloure en Xavier Sierra amb la lectura d’un fragment d’Oda a Barcelona,  poema èpic de Jacint Verdaguer premiat als Jocs Florals de Barcelona (1883).

Avant, ciutat dels Comtes, de riu á riu ja estesa,
avant, fins hont empenga ta nau l’Omnipotent:
t’han presa la corona, la mar no te l’han presa;
del mar ets reyna encara, ton ceptre es lo trident.

La mar, un dia esclava del teu poder, te crida,
com dos portells obrinte Suez y Panamá:
quiscun ab tota una India rienta te convida,
ab l’Assia, les Amèriques, la terra y l’Occeá.

La mar no te l’han presa, ni’l pla, ni la montanya
que s’alsa á tes espatlles per ferte de mantell,
ni eix cel que fora un dia ma tenda de campanya,
ni eix sol que fora un dia faró del meu vaixell;

ni’l geni, aqueixa estrella que’t guía, ni eixes ales,
l’industria y l’art, penyores d’un bell esdevenir,
ni aqueixa dolsa flayre de caritat que exhalas,
ni aqueixa fè… y un poble que creu no pot morir.

Ton cel té encara totes ses flors diamantines;
la pátria té sos hèroes, ses lires los amors:
Clemencia Ysaura encara de roses y englantines
fa cada primavera present als Trobadors.

Lo teu present esplèndit es de nous temps aurora;
tot somiant fulleja lo llibre del passat;
treballa, pensa, lluyta, mes creu, espera y ora.
Qui enfonza ò alsa’ls pobles es Deu, que’ls ha creat.

Pàtria, 1888

Agraïm als nostres convidats, Tomàs M. Porta i Xavier Sierra la magnífica sessió dedicada a Verdaguer que van oferir a un públic que es va mostrar molt interessat durant tot l’acte, amb aportacions enriquidores en el col·loqui que es va entaular. També donem les gràcies molt especialment a l’Aureli Ruiz pel reportatge fotogràfic sense el qual aquesta publicació no tindria la potència gràfica i el valor de record que per a nosaltres té.

Text: Empar Sáez