Arxiu de la categoria: CONFERÈNCIES

Conferència sobre la poesia de Joan Maragall impartida pel Dr. Narcís Garolera

0

El passat 24 d’octubre el grup de poesia Reversos va celebrar una sessió dedicada a la poesia de Joan Maragall. Una conferència que va impartir el catedràtic emèrit de Filologia Catalana de la Universitat Pompeu Fabra, Dr. Narcís Garolera, deixeble de Joan Coromines i un dels màxims especialistes en l’obra de Jacint Verdaguer, Josep Pla, Josep Maria de Sagarra o Carles Fages de Climent, a més d’autor, entre moltes altres obres, d’una important autobiografia: Galeries del record. Memòries d’un filòleg.

La conferència va començar amb un breu esbós biogràfic del poeta. Joan Maragall i Gorina nasqué a Barcelona el 10 d’octubre de 1860. Fou el fill petit (eren tres germanes i ell) del matrimoni format pel fabricant tèxtil barceloní Josep Maragall i Rosa Gorina, provinent d’una família d’industrials de Sabadell. Visqué al carrer Jaume Giralt, al barri de Santa Caterina al qual dedicà aquests versos: “Quan jo era petit / vivia arraulit / en un carrer negre…”

En acabar els estudis primaris, el seu pare el va fer treballar a la indústria familiar, cosa que disgustà Joan Maragall, àvid de continuar estudiant i que ja començava a escriure versos. Finalment, després d’una forta discussió amb el seu pare, va deixar la fàbrica i es va matricular a la facultat de Dret. Durant la seva joventut Maragall és un gran inconformista. Escriu al seu amic Josep Maria Lloret: «Renego de la societat, del progrés, del diner, de l’educació, del dret, de la moral i de qui va inventar totes aquestes porqueries».

També va estudiar alemany. La influència de la cultura alemanya seria fonamental en la seva vida: va traduir al català Goethe, Novalis i Nietzsche (en fou l’introductor a Espanya: el 1893 publicà un primer article sobre el filòsof, i el 1898 va traduir Així parlà Zaratustra). També cal destacar que fou un gran lector de Spinoza.

Entre les principals amistats de Joan Maragall s’ha de destacar: Antoni Roure, Josep Pijoan (cartes i biografia); Caterina Albert / Víctor Català (cartes), el bisbe Torras i Bages o Miguel de Unamuno, que traduí alguns dels seus poemes al castellà.

Es va casar amb Clara Noble, filla d’un empresari anglès i d’una senyora andalusa. Van anar a viure al barri de Sant Gervasi. Van tenir tretze fills: Helena (1893), Maria (1894), Eulàlia (1896), Clara i Anna (1899) Josep (1900), Joan Antoni (1902), Ernest (1903), Guillem (1905), Raimon (1906), Elvira (1907), Gabriel (1909) i Jordi (1911).

Va aconseguir reflotar l’empresa tèxtil del seu pare i, a la mort d’aquest, va esdevenir un rendista, podent-se dedicar a la literatura i al periodisme. Va escriure a L’Avenç, La Veu de Catalunya, el Diario de Barcelona (anomenat popularment “El Brusi”, on fou secretari de Joan Mañé i Flaquer, director del diari i persona d’una gran influència entre la burgesia catalana)… Malgrat que Joan Maragall fou catòlic i conservador, ho fou d’una manera no-convencional, ja que es mostrà crític amb la burgesia, i un intel·lectual inconformista que fou censurat per Prat de la Riba pels articles “L’església cremada” i “La ciutat del perdó”, en produir-se l’afusellament de Ferrer i Guàrdia.

Joan Maragall va morir el 20 de desembre del 1911 a l’edat de cinquanta-un anys a causa de la febre de Malta. La seva mort va commocionar la societat catalana.

Centrant-se ja en la poesia de Joan Maragall, en Narcís Garolera cità “Elogi de la poesia” (1907) del mateix poeta:

“Poesia es l’art de la paraula, entenent per Art la bellesa passada a travers de l’home, i per Bellesa la revelació de la essencia per la forma. Forma vull dir la emprenta que en la materia de les coses ha deixat el ritme creador. Perquè, consistint la creació en l’esforç diví a travers del caos, en la essencia de l’esforç està’l ritme, o sia alternació d’acció i repòs. Aixís el trobèm en el moure-s les onades en la mar, i en el petrificat oneig de les montanyes; en la disposició de les branques en el tronc, i en l’obrir-se de les fulles; en els crestalls de les pedres precioses i’ls membres de tot còs animal; en l’udol del vent i’l de les besties, i en el plor de l’home.” 

Narcís Garolera va destacar el neoromanticisme de Joan Maragall derivat del simbolisme francès. Pel que fa al propòsit antiretòric en la utilització de la llengua, és important l’espontaneïtat, la simplicitat, la llengua parlada (teoria de la paraula “viva”). Explicà que sobre ell pesa el tòpic de mal escriptor, en el sentit d’utilitzar una llengua pobra, comparada amb la de Jacint Verdaguer, o d’escriure en dialecte barceloní (Pijoan). A favor d’aquest llenguatge no retòric, viu, espontani, hi ha persones de tanta vàlua com Josep Pla o Joan Coromines.

Per il·lustrar-nos la poètica de Maragall començà amb la lectura del poema “Excelsior” , en llatí significa “més amunt” o “més alt”,  (Poesies, 1895) que mostra el seu vitalisme inconformista nietzscheà, i el comparà amb “Joventut” de Miquel Costa i Llobera.

Excelsior

Vigila, esperit, vigila;
no perdis mai el teu nord;
no et deixis dur a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dona el front en el gran aire;
sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja;
oblida’t de tot regrés;
no s’acaba el teu viatge;
no s’acabarà mai més.

Sempre amb les veles suspeses
del cel al mar transparent;
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.

Fuig-ne de la terra immoble:
fuig dels horitzons mesquins;
sempre al mar, al gran mar noble:
sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja,
oblida’t de ton regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més.

Garolera va continuar llegint la poesia “Paternal”, escrita arran de l’atemptat anarquista del Liceu el 7 de novembre de 1893 en què Joan Maragall era present (l’òpera i la música en general fou una de les seves grans afeccions) i que causà morts, ferits i una enorme commoció a Barcelona. En aquest punt en Narcís Garolera ens demanà que ens fixéssim en el contrast entre la primera i la segona part del poema i, sobretot, en l’adjectiu “bàrbarament” del seu fill (en realitat, filla) que mama, fent referència a Coromines i a Prudenci Bertrana (Proses bàrbares, prologada per Maragall).

Paternal

Tornant del Liceu en la nit del 7 de novembre de 1893.

Furient va esclatant l’odi per la terra
regalen sang les colltorçades testes,
i cal anâ a les festes
amb pit ben esforçat, com a la guerra.

A cada esclat mortal – la gent trèmula es gira:
la crudeltat que avança, –la por que s’enretira,
se van partint el món…
Mirant el fill que mama, –la mare que sospira,
el pare arruga el front.

Pro l’infant innocent,
que deixa, satisfet, la buidada mamella,
se mira en ell, –se mira en ella,
i riu bàrbarament.

Narcís Garolera va llegir un fragment de la primera part de “El Comte Arnau”, un poema caracteritzat pel vitalisme nietzscheà i qualificat de “volcànic” per Gaziel.

 VI

Totes les veus de la terra
aclamen al comte Arnau
perquè de la fosca prova
ha sortit tan triomfant:
–”Fill de la terra, – fill de la terra,
comte l’Arnau,
ara demana, – ara demana:
què no podràs?

-Viure, viure, viure sempre:
no voldria morir mai;
ser com roure que s’arrela
i obre la copa en l’espai.
-Els roures riuen i viuen,
prô també compten els anys.

-Dons, vull ser la roca immòbil
entre sols i temporals.

-La roca viu sense viure,
que res la penetra mai.

-Doncs, la mar somovedora
que a tot s’obre i dóna pas.

-La mar s’està tota sola,
i tu vas acompanyat.

-Doncs, ser l’aire quan l’inflama
la llum del sol immortal.

-Prô l’aire ni el sol no estimen
ni senten l’eternitat.

-Doncs, ser home sobre-home,
ser la terra palpitant.

-Seràs roure, seràs penya,
seràs mar esvalotat,
seràs aire que s’ìnflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobre-home,
perquè en tens la voluntat.

Correràs per monts i planes,
per la terra, que és tan gran,
muntat en cavall de flames
que no se’t cansarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
Te diran “ànima en pena”
com si fossis condemnat.

Seguidament, vam entrar, de la mà de Garolera, en la poesia patriòtica de Maragall. El poeta se sentia català i espanyol, però defensava una Espanya en la qual Catalunya fos respectada i pogués desenvolupar-se en tots els àmbits. La seva poesia és un reflex d’aquesta manera de pensar i també d’aquest sentiment. Alhora reflecteix el cansament del catalanisme en comprovar reiteradament que Espanya no està disposada a “escoltar la seva veu”.  Garolera va llegir l’“Oda a Espanya”, els versos finals de la qual reflecteixen aquest cansament i aquesta desesperança.

Oda a Espanya

Escolta, Espanya, — la veu d’un fill
que et parla en llengua — no castellana:
parlo en la llengua — que m’ha donat
la terra aspra;
en ‘questa llengua — pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa — dels saguntins
i dels qui per la pàtria moren;
les teves glòries — i els teus records,
records i glòries — només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te — molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes — vida és la sang,
vida pels d’ara — i pels que vindran;
vessada, és morta.

Massa pensaves — en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies — a mort els fills,
te satisfeies — d’honres mortals
i eren tes festes — els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos — marxar replens
dels fills que duies — a que morissin:
somrients marxaven — cap a l’atzar;
i tu cantaves — vora del mar
com una folla.

On són els barcos? — On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, — no tens ningú.
Espanya, Espanya, — retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? — No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Narcís Garolera explicà que l’“Oda nova a Barcelona” de Joan Maragall té dues parts ben diferenciades perquè va ser escrita abans i després de la Setmana Tràgica (1909).

Finalment, Narcís Garolera va llegir el “Cant espiritual”, escrit poc abans de morir, i considerat un dels poemes sobre aquest tema més importants de la literatura universal de tots els temps. S’hi veu una clara influència del Faust de Goethe. En Garolera va fer notar que els cinc versos finals del poema els va afegir per temperar l’immanentisme i el vitalisme nietzscheà del poema i encaixar-lo més en l’ortodòxia catòlica, probablement a indicació del bisbe Torras i Bages.

Cant Espiritual

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?

Perxò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’he donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre… i temo tant la mort!

¿Amb quins altres sentits me’l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué «─Atura’t»
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fé’ls eterns a dintre del meu cor!…
O és que aquest «fer etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
¿Fóra només l’ombra del temps que passa,
i la il·lusió del lluny i de l’a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor: i ¿no podria
esser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria esser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi…
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!

En la part final de l’acte diversos membres del grup Reversos van llegir poemes de Maragall:

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel. La vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia;
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna
i abaixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set… Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum, sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

Cant de maig, cant d’alegria

Cantem l’entrada del temps clar
amb clara veu i rialles clares.
Tornem-nos ben cantaires,
que ara és el temps – de fer ressonar
alegrement els aires.

Passen núvols corrent i somrient,
regalant aigua i raigs de sol lluent
damunt les roses vermelles, ja totes badades.
Sobre els plans reverdits hi corre el vent
i es mouen els blats verds i les gentades
cridant coses alegres i furioses…
Costes avall degoten les neus foses.

Sadollem la mirada de verdor
enfonsant-la en el tou dels grans herbatges;
sadollem les orelles de remor
enamorant-les dels bells crits salvatges;
i sadollem el pit d’aire del cel
per cantar l’alegria de la terra,
tant si en surt un místic bel
com si en surt un crit de guerra.

Tornem’ns soldats lluents i ben armats,
o tornem’ns serafins d’ales de plata…
Correm alegrement a tots costats,
correm que el maig esclata.

Riem, riem entre les flors i el vent
l’emmajada alegria;
plantem arbres de maig desaforadament
davant la porta d’or de cada aimia.

Prompte els arbres de maig s’assecaran…
la llenya sols destorba:
la tirarem al foc de Sant Joan
i saltarem per sobre.

L’oda infinita

Tinc una oda començada
que no puc acabar mai:
dia i nit me l’ha dictada
tot quant canta en la ventada,
tot quant brilla per l’espai.

Va entonar-la ma infantesa
entre ensomnis d’amor pur;
decaiguda i mig malmesa,
joventut me l’ha represa
amb compàs molt més segur.

De seguida amb veu més forta
m’han sigut dictats nous cants;
pro cada any que el temps s’emporta
veig una altra esparsa morta
i perduts els consonants.

Ja no sé com començava
ni sé com acabarà,
perquè tinc la pensa esclava
d’una força que s’esbrava
dictant-me-la sens parar.

I aixís sempre a la ventura,
sens saber si lliga o no,
va enllaçant la mà insegura
crits de goig, planys d’amargura,
himnes d’alta adoració.

Sols desitjo per ma glòria
que, si algú aquesta oda sap,
al moment en què jo mòria,
me la digui de memòria
mot per mot, de cap a cap.

Me la digui a cau d’orella,
esbrinant-me, fil per fil,
de la ignota meravella
que a la vida ens aparella
el teixit ferm i subtil.

I sabré si en lo que penses
—oh poeta extasiat!—
hi ha un ressò de les cadences
de l’ocell d’ales immenses
que nia en l’eternitat.

En definitiva, ha estat una sessió memorable en què Narcís Garolera ens ha fet atansar a la gran figura de Joan Maragall, especialment a la seva obra poètica i ens ha facilitat camins per entendre-la, valorar-la i estimar-la.

Tomàs-Maria Porta i Calsina.
Grup poètic Reversos.

Fotografies d’Aureli Ruiz

«La poesia de Joan Maragall», conferència de Narcís Garolera

0

El pròxim dimarts 24 d’octubre, a l’espai VilaWeb, el doctor Narcís Garolera, catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra, impartirà la conferència sobre la poesia de Joan Maragall.

Presentar Joan Maragall probablement sembla innecessari. Tothom sap qui és, de qui parlem. Però tenim la sensació que la seva obra, del Noucentisme ençà, ha patit una crítica ferotge de la qual no s’ha rescabalat del tot. Potser avui toca recuperar la seva figura i la seva obra: l’ànsia de concòrdia, de bellesa i de bondat com a fites de la poesia. És possible que avui, en aquest temps tenebrós que ens ha tocat viure, rellegir i comprendre Maragall sigui més necessari que mai.

Diu Maurici Serrahima, referint-se a la vida i obra de Joan Maragall:

 “Una vida breu i sense gaires esdeveniments extraordinaris, i una obra no pas gaire extensa que no conté llibres llargs, ni grans creacions narratives i fictícies, ni tractats sistemàtics, polèmics o definitoris destinats a produir impactes rotunds i immediats. Una punta d’inseguretat i de retòrica en alguns dels textos escrits amb premeditació —per exemple, en els Elogis— i unes imperfeccions de llenguatge que, explicables i tot en el seu temps, li han pogut ésser retretes, si més no entre els lletraferits. I un abast popular, de moment, no gens sorollós.

Així i tot, va produir en molt poc temps alguna cosa decisiva: una empremta en la mentalitat i en l’esperit del país, inconfusible. I no sols en els homes d’un cert nivell intel·lectual, i en els que poc o molt pensaven o pensen com ell, sinó també en els que haurien d’ésser els seus adversaris, i en els que no l’han llegit ni el coneixen ni mai no han pensat en ell. És probable que cap altre escriptor no hagi tingut mai tanta influència sobre aquest país nostre. Heus aquí el resultat del balanç.

No fa gaires anys, Josep Pla deia que la poesia de Maragall no tenia res a veure amb la que es feia en el seu temps a Europa. Si el poeta ho hagués pogut llegir, hauria estat content. El que més l’afalagava, quan va publicar el primer llibre, era que el tinguessin per innovador i li reconeguessin una personalitat pròpia. És evident que la tenia, i que en termes generals —ho diu el mateix Pla— no pot ésser vist com a contemporani de ningú:”…ni dels simbolistes, ni dels parnassians, ni dels sensuals, ni dels escèptics ni dels iconoclastes”. Per a ell, tot venia de la bellesa de la vida, de la realitat, i la feina del poeta era expressar-la. […] Però, a més de la idea que ell se’n feia, la manera de fer era també nova.

No hi havia —o ben pocs— poemes escrits amb artifici o només per un deler literari. I no és pas que sigui una heretgia la recerca de la bellesa en l’objecte literari creat pel poeta. Però en el cas de Maragall, la reducció a poesia operava quasi sempre —i sempre en els poemes verament reeixits— sobre realitats vistes o viscudes directament en el món extern o en el reflex que en trobava en el món interior. […] Maragall no es limitava, diríem, a “explotar” líricament les coses reals, perquè per a ell la matèria poètica era la bellesa del món en el qual vivia, i les coses i els homes que hi veia, i els afectes que hi posava, i la recerca del lligam amb unes altres realitats no tan clares o fins incognoscibles i absolutes. És a dir que, per a ell, els poemes solien ésser, més que no pas el fruit d’un propòsit literari, una conseqüència gairebé directa de la vida mateixa que realment vivia, i de tot allò que se li feia present i li omplia l’esperit, i dels episodis de la perpètua i abrandada recerca que portava closa dins d’ell mateix.”

***

El nostre convidat, en Narcís Garolera, catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra, és Llicenciat en Filosofia i Lletres (UB, 1973), premi extraordinari de Llicenciatura (UB, 1979), Doctor en Filologia Catalana (UB, 1990), professor titular de Filologia Catalana (UAB i UPF, 1992-2009), catedràtic de Filologia Catalana (UPF, 2009). Premi Crítica «Serra d’Or» d’Estudis Literaris (1993) i premi d’Assaig Literari «Sant Miquel d’Engolasters» (Andorra, 1997).

Ha compilat quatre volums d’Anàlisis i comentaris de textos literaris catalans (1982-85) i dos de Textos literaris catalans. Lectures i interpretacions (1994-95). Ha dirigit la col·lecció Tinell, de literatura catalana (20 volums) i ha estat assessor de la col·lecció La Finestra de Paper (10 volums).

Garolera és editor filològic d’obres de Jacint Verdaguer: L’Atlàntida, Canigó, Excursions i viatges, Idil·lis i cants místics, Al cel, Poesies juvenils inèdites, Jovenívoles; Pàtria, Flors del Calvari, En defensa pròpia, Montserrat, Aires del Montseny, Del Canigó a l’Aneto, De Tànger a Sant Petersburg. És autor d’una extensa antologia del poeta (Homenatge a Jacint Verdaguer) i de dos volums d’estudis sobre aquest autor: Sobre Verdaguer. Biografia, literatura, llengua (1996) i Jacint Verdaguer: textos, comentaris, notes (2004). Ha publicat, amb Marta Pessarrodona, Jacint Verdaguer. Una biografia.

Narcís Garolera és responsable de l’edició crítica de l’obra completa de Josep Maria de Sagarra (20 volums publicats). Ha publicat tres reculls d’articles d’aquest escriptor: L’ànima de les coses (2001), El perfum dels dies (2004) i, amb cròniques de Josep Pla, Cartas europeas (2001).

A banda, també és autor d’un assaig sobre literatura de viatges: L’escriptura itinerant (1998), d’una Petita història de Joan Coromines (2006), i dels reculls d’estudis i assaigs literaris De Verdaguer a Ferrater (2012) i Al peu de la lletra (2021). I és autor, així mateix, d’una edició crítica d’El quadern gris, de Josep Pla (2012), i de les edicions de les Memòries (2014) i Els meus difunts (2017), de Carles Fages de Climent.

Ha compilat els articles d’Agustí Calvet, Gaziel, al diari madrileny «El Sol»: ¿Seré yo español? Un periodista catalán en Madrid (2018).

Ha publicat una autobiografia: Galeries del record. Memòries d’un filòleg (2019).

***

Us hi convidem a tots!

 

«L’evolució de la poesia de T. S. Eliot», xerrada de Josep Maria Jaumà

0
Publicat el 16 de maig de 2023

Dimarts 30 de maig el traductor Josep Maria Jaumà (Reus, 1938) ens oferirà una xerrada sobre l’evolució de la poesia de T.S. Eliot.

Josep Maria Jaumà és doctor en filologia anglesa i traductor. Ha impartit classes a la Universitat Autònoma de Barcelona i ha traduït principalment poetes en llengua anglesa moderns com Philip Larkin, Robert Graves, Thomas Hardy, Robert Frost i W. B. Yeats. Més recentment, ha traduït la Poesia completa de T. S. Eliot (Edicions de 1984, 2021).

Jaumà ens parlarà dels coneixements que ha adquirit traduint l’obra poètica completa de T. S. Eliot. En la seva conferència posarà en relleu que la poesia d’Eliot no es redueix a uns pocs poemes ja clàssics, sinó que hi ha una evolució molt significativa des dels seus anys nord-americans fins a la mort. Així mateix, hi ha un tempteig de diferents camins per a la seva poesia i unes preses de decisió que poden semblar-nos sorprenents, però que ell considerava inevitables. Conèixer el recorregut i l’evolució que Eliot va fer té un gran interès i és indispensable prendre esment d’aquest procés per entendre’n l’obra.

Us hi esperem!

 

Conferència sobre la poesia de Josep Carner pel Sr. Narcís Garolera

0

El grup de poesia Reversos, el passat 28 de febrer, va celebrar una sessió dedicada a Josep Carner. La conferència va ser impartida pel catedràtic emèrit de Filologia Catalana de la Universitat Pompeu Fabra, senyor Narcís Garolera, gran admirador de Carner, i un dels màxims especialistes en l’obra de Jacint Verdaguer, Josep Pla, Josep-Maria de Sagarra o Carles Fages de Climent, a més d’autor, entre moltes altres obres, d’una important autobiografia: “Galeries del record. Memòries d’un filòleg.”

L’acte va comptar amb una nombrosa assistència de públic, que va omplir l’espai VilaWeb de gom a gom i es va mostrar molt interessat per les explicacions del conferenciant, així com en la lectura dels poemes de Carner.

En Narcís Garolera va començar explicat que en Josep Carner és considerat un poeta noucentista, però que el seu primer llibre líric “Llibre dels poetes” (1904), és més aviat modernista, encara que hi comença a destacar la ironia que serà un dels trets distintius de la seva obra. Curiosament, qui tractà aquesta obra amb més entusiasme fou el crític madrileny Andrés González-Blanco que a la revista Nuestro Tiempo, va escriure que volia estudiar un “gran poeta” —en Carner tenia llavors dinou anys—. Explica, comparant-lo amb Heine, que Carner té “un sentimentalismo mórbido, algo menos tenebroso y más riente que el del cantor alemán». El crític considera el català un «poeta virgen», però «prometedor». El troba modern —en contrast amb els poetes castellans coetanis—, original —en el fons i en la forma—, n’elogia el «sentido de la poesia de lo pequeño», i el veu «cantor ideal de las cosas reales». L’orientació poètica de Carner —conclou— «es nueva en España».

Tot seguit el conferenciant ens va parlar de l’etapa noucentista de Josep Carner, que va de l’any 1906 a l’any 1920. Aquesta és la seva etapa més coneguda i estudiada i des de la qual es va difondre el tòpic de ser “una poesia com a joc verbal que, partint del pretext d’un simple element paisatgístic o una anècdota qualsevol, de vegades un detall minúscul, desplegava tot d’insospitades figuracions, sense que hi apareguessin els conflictes interns del jo, com si el pudor, la reserva o l’escut de la ironia mantinguessin el poeta projectat només enfora, convertit en pura energia verbal capaç de transfigurar màgicament tot allò que tocava.”

Els poetes noucentistes volien depurar la poesia de tot romanticisme que la feia “impura”. Especialment, de l’efusió passional i el sentimentalisme. Per contra, pregonaven la contenció, la mesura i el distanciament clàssics. Aquesta teoria estètica, pel que fa a Carner, esdevingué una despersonalització o ocultació del jo. Esdevé un espectador passiu o quasi passiu. Carles Riba va dir de Carner: «el cas més pur de lírica que s’hagi donat entre nosaltres». En aquest sentit, Carner utilitza la fal·làcia patètica, projectant sentiments humans a la naturalesa. Escriu a «Pietat»:

“A l’arbre hi ha una fulla que està a punt de caure,
i l’últim raig de sol —que ho sap— encar la daura.”

 

El primer llibre “noucentista” de Carner —Eugeni d’Ors dixit— és Els fruits saborosos (1906). “Poemes simbòlics, domèstics, amables i figuratius semblants a les pintures del seu contemporani Pierre Puvis de Chabannes”.

«Camperola llatina» és un exemple arquetípic de poesia noucentista, i Carner dedica el poema a Eugeni d’Ors.

 

Alada, vora el solc ets arribada,
y ‘t decantes un xic a la claró
y mitx augusta, mitx espellifada
te corones ab l’or de la tardó.

Tens la cintura fina y abrivada,
y el sí d’una naixent promissió;
canta la teua boca, incendiada
com una rosa del Anacreó.

Y fas anar la teva grana en doyna
com sobirana que escampés almoyna
y’t rius del pobre Gàlata ferest.

Y may sabràs que dins la terra amiga
jeu enterrada una deessa antiga
que vetlla per la gràcia del teu gest.

 

Verger de les galanies (1911)

L’any 1918 publica “Retorn a Catalunya”, un poema també noucentista, però amb diferències importants respecte a “Camperola llatina”. Rebaixa l’idealisme. Descriu un paisatge amb figures més real. Quan Carner el va escriure encara no havia marxat de Catalunya i té la forma de sonet invertit.

 

Ja veig damunt la serra de foc el nostre pi.
O gent que per les feixes daurades feu camí!
Em sobta com un vi
la força tota vella i humil que ens agermana.
(És viu com la ginesta i com el blau marí
el teu escarafall, o noia catalana!).

O com rieu a l’hora del vespre, masos blancs,
Entre pallers que volten, pacífics, vostres viures
pensant que tots vosaltres teniu, per éssers lliures,
bosquet, i blat, i vinya, i un marge amb tres pollancs!

Voldria, essent més íntim de valls i fondalades,
dî encara tes lloances, o terra de salut!,
en mig de coses fosques i vides oblidades,
com aquest grill que sento dins un camí perdut.

 

(Bella terra, bella gent, 1918).

Carner va marxar de Catalunya l’any 1921. Havia guanyat les oposicions al cos diplomàtic espanyol realitzades per tal d’apaivagar l’estretor econòmica en què vivia. Pels catalanistes aquest pas professional del poeta fou viscuda com una “deserció”.

L’any 1924 va publicar La inútil ofrena, un poemari amorós on el poeta reprèn temes lírics. Del primer és el sonet titulat «Joc de tenis», que el poeta refarà anys a venir (a Poesia, 1957). El conferenciant en va llegir les dues versions, tot i constatar les referències literàries a Wordsworth i Coleridge i pictòriques: John Constable (El carro de fenc, 1821).

Primera versió:

JOC DE TENNIS

A Concepció Soler

Anaves damunt l’herba de la prada
y volava ton braç adolescent
y pel filat de la raqueta alçada
hi passava la llum del sol ponent.

La pau dominical tan dilatada
y ta faç d’ingleseta y l’amatent
joc seriós, ma vida han encisada.
d’un “pastô reformat”, pàlidament

te veya filla; entorn del presbiteri
cullies roses; contes de misteri
amaves, y el blancatge y els infants.

Jo, oficial, de les Índies arribava…
Mon clos vermell, altíssim, s’inclinava…
Carros de fenc, passaven odorants.

(Verger de les galanies, 1911)

 

Segona versió (en cursiva els canvis):

JOC DE TENIS

(sense dedicatòria)

Anaves damunt l’herba de la prada
i volava el teu braç adolescent,
i pel filat de la raqueta alçada
travessava la llum del sol ponent.

La pau dominical tan desesmada
i ta falç d’angeleta i el rabent
joc seriós m’encisen la diada.
D’un rector reformat, pàl·lidament,

et veia, filla; entorn del presbiteri
collies roses; contes de misteri
amaves i el blancatge dels infants.

Jo, oficial, de Singapur venia.
Alt, vermellenc, et feia cortesia
Carros de fenc passaven odorants.

(Poesia, 1957)

L’any 1939 abandona la carrera consular i s’exilia a Mèxic, on fa de professor al Colegio de México, fa traduccions de l’anglès al castellà. Escriu Misterio de Quanaxhuata, que després ell mateix versionarà al català: El Ben Cofat i l’Altre (Perpinyà, 1951).

L’any 1940 publica a Mèxic i en castellà Nabí, enllestit en català abans de la guerra, però no publicat en català fins a l’any 1941 a Buenos Aires. És la seva obra en vers més important. És un llarg poema narratiu, polimètric. El protagonista, Jonàs, rep de Jahvè la missió de nabí (en hebreu “intèrpret de Déu”): ha d’anar a parlar en nom diví a Nínive, Assíria. Els primers versos diuen:

Al primer traspuntar d’un ventós solixent
D’alta cella vermella,
Al jaç de ginesteres es mou espessament
Jonàs, sota el fibló d’un manament:
-Vés a l’esclat de Nínive, trasbalsa cada orella,
Retruny per la ciutat:
“Jo, Jahvè, sé la vostra malvestat:
De tant de pes la meva destra s’ha cansat.”

 

L’any 1945 s’instal·là a Bèlgica on exerceix de professor a la Universitat Lliure de Brussel·les. Publica diversos volums de poesia, revisa la seva obra completa en vers i la comença a publicar. El volum conté un llibre inèdit: Absència. En el poema del mateix nom reflexiona sobre el sentit que ha tingut per a ell escriure tota la vida en català, haver obeït un manament cívic que ha fet que visqués la major part de la seva vida fora de Catalunya. Malgrat tot, espera que la seva obra perduri. En conferenciant ens llegeix el poema:

 

Dedicació

Després de tot,
ara que els arbres donen brot,
aquesta llum desarraulida
em farà, vell, mudar la vida.
Perquè en la fulla ja amatent
però tot just sabuda,
trobo la por, l’assecament,
el vent geliu, el gran turment
i la caiguda.
Tot canviant de pensa
faré sagrada prometença:
res de vivent no serviré,
sinó tan sols el que potser
podrà venir
quan jo no vegi dol ni dansa.
Una esperança vull seguir
sense esperança per a mi,
sense esperança ni recança.
No pas que em prengui la malura
de dar-me estil d’omnipotent.
(Déu, tot sencer dins el present,
no s’hi complau ni s’hi detura.)
Dèbil, esclau,
sé la poquesa que m’escau;
però si veig que resta
un poc de mon albir,
em vagarà d’alçar la testa
amb un sospir
que faci d’ales i guiatge,
malgrat el vent incert,
a la sement que es descoratja
abans de caure al solc obert.
No voldré, doncs, massa dormida
en abatuts coixins,
perquè gemec és tota vida
i l’aire tot camins.
Que sigui així mon goig de viure,
aquesta mica de no-res.
El cor oprès,
per nou espai es torna lliure.
En món encara no palès,
res com no puc, m’és tot permès.
Só del futur que lleva.
L’esdevenir roda sens treva:
vull que s’acuiti el seu trepit
i retre, en ell l’ànima meva
al que ultrapassa el meu desig.
I aquesta sort em sigui dada:
passat el viure que em consum,
enllà de pols abandonada,
ésser, en millor diada,
guspira anònima de llum.

¡Oh Moisès, qui sabrà dir
la gran virtut del teu destí,
oh seny ardent, oh força tesa
fins a morir –
sens cobrament de la promesa
per a no veure-la marcir
en nit planyent o foll camí!

 

 Absència (1957)

 

Finalment, en Narcís Garolera ens va parlar del problema de la llengua en Josep Carner. Explica que va tenir una influència bàsica d’Eugeni d’Ors i que això va tenir com a conseqüència que fos arbitrari en els temes poètics i l’ús del català. Al contrari que Verdaguer o Maragall, crea noves paraules i usa un llenguatge molt allunyat de la parla popular. “Apuja la llengua a un nivell molt alt, com no havia fet ningú abans.” I afegeix que Joan Coromines li deia que, per llegir la poesia de Carner, el lector havia de “calçar el coturn”, just al contrari del que havia fet Verdaguer. Malgrat això, Joan Coromines fou un admirador de Josep Carner, de qui sabia poemes de memòria i per a qui va fer gestions per tal que li donessin el premi Nobel. Sobretot, però, val a dir que Coromines valorava i admirava el poeta exiliat per fidelitat a Catalunya.

En definitiva, ha estat una sessió memorable, que ens ha atansat a l’obra de Josep Carner i ens ha facilitat els camins per entendre-la i valorar-la.

Text: Tomàs-Maria Porta i Calsina.
Fotografies: Aureli Ruiz

 

«La poesia de Josep Carner», xerrada de Narcís Garolera

0

El grup de poesia Reversos us convida a la sessió: «La poesia de Josep Carner», conferència a càrrec de Narcís Garolera.  Se celebrarà el dimarts 28 de febrer a les set del vespre.

Narcís Garolera és catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra, llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Romànica (UB, 1973), Premi Extraordinari de Llicenciatura (Universitat de Barcelona, 1979), Doctor en Filologia Catalana (Universitat de Barcelona, 1990), professor titular de Filologia Catalana (UAB i UPF, 1992-2009), Catedràtic de Filologia Catalana (Universitat Pompeu Fabra, 2009) i Premi Crítica «Serra d’Or» d’Estudis Literaris (1993).

Garolera parlarà d’aspectes literaris de Josep Carner, especialment de la seva poesia. Posteriorment, es farà un col·loqui amb el convidat i, en la part final de l’acte, farem la lectura d’una selecció de poemes de Carner.

Presentar Josep Carner, l’anomenat “Príncep dels poetes catalans” i màxim exponent de la poesia noucentista, sembla innecessari excepte si ho fa, amb la seva prosa magistral, Josep Pla, qui va dedicar-li un “Homenot”.

Diu Pla:

«El poeta i escriptor Josep Carner —considerable escriptor en prosa, cosa natural atesa la gran força expressiva de la seva poesia— no és pas un home, al meu modest entendre, fàcil d’explicar. Si es vol judicar l’home a través de la poesia que ha escrit, s’hauria de donar una gran importància a un clima, a una societat, a uns costums amables i positivament agradables que en molts casos reflecteix. La poesia de Carner sembla voler descriure una manera de passar la vida molt plausible, gairebé diria superior.

Aquesta manera de passar la vida és el que volem donar a entendre quan parlem de la dolçor barcelonina. Aquesta dolçor barcelonina, existeix? A través de la poesia de Carner, ho sembla. No se l’hauria pas poguda inventar. La literatura no ha inventat mai res. Ha imaginat, ha descrit —activitats molt diferents. Ara, està per veure quines foren les reaccions de Carner, vull dir les reaccions personals, íntimes, secretes, de Carner davant la societat barcelonina del seu temps. En el tracte personal, Carner em produí sempre la impressió, a través de la ironia que segregava —és un home devorat per la ironia—, d’un ambivalent, d’un ésser humà extremament complex. Tenia una tal força expressiva —potser només comparable a la de Bofill i Mates— que portava la ironia al roig viu. Sovint —però sempre conservant les regles de la semiclandestinitat de la societat del país— era sarcàstic. Només potser respectava els capellans —alguns capellans, s’entén. Carner tenia un filó catòlic molt accentuat —era d’una família que probablement havia estat pietista.»

Hi sou tots convidats!

 

«Senyals de regions llunyanes. Tres lectures al voltant de l’epifania» Xerrada de Víctor Mañosa

0

En la darrera sessió d’enguany, celebrada el passat vint-i-nou de novembre, vam tenir el plaer de comptar amb el poeta Víctor Mañosa, qui ens oferí una xerrada sobre la força reveladora de la poesia i el concepte “epifania”.  Ho va fer a partir de lectures que prenen com a base la tradició literària europea: des d’Homer i Safo, passant per Milosz, Sophia de Mello, Tranströmer…  I a través de les idees del filòsof Owen Barfield, concretament les que trobem a l’assaig “Poetic diction”.

Víctor Mañosa, poeta, matemàtic i professor, desenvolupa les tasques professionals com a docent i investigador a la Universitat Politècnica de Catalunya, a Terrassa. Ha publicat els llibres de poesia:  L’home que mira perplex (Papers de Versàlia, 2008), Stramonium (Tèmenos, 2015), Devesa oculta (Papers de Versàlia, 2018) i Ull nu (Tèmenos, 2022). Manté el bloc Catàleg de desficis i col·labora en les publicacions de l’associació literària Papers de Versàlia.

Mañosa, a l’inici de la conferència, va remarcar la seva condició de lector, lliurat a intuïcions i biaixos. Va compartir el motiu pel qual és lector de poesia i algunes de les lectures que l’han acompanyat al llarg dels anys i a les quals torna sovint: poemes de Czesław Miłosz, Tomas Tranströmer i Sophia de Mello.

La tria, tal com va afegir, és absolutament arbitrària i parcial, però amb un nexe que té a veure amb la seva experiència com a lector: allò que provoquen en el meu interior, el fet que quan llegeixo aquesta poesia es produeix una (efímera) modificació del meu estat de consciència, entenent això com una transformació interna, sí, però també com una alteració de la manera d’estar, veure i relacionar-me amb el món. Sovint llegim per expandir els límits del nostre coneixement i, altres vegades, per veure articulades les nostres intuïcions per una mà més sàvia , per fer-nos ressonar. És el cas d’això que darrerament llegeixo, també d’una forma interferida i a batzegades: l’obra d’Owen Barfield, “Poetic diction”, escrita el 1928.

Barfield, com Mañosa va explicar, va ser un filòsof i investigador que es va dedicar a estudiar les modificacions que s’esdevenen en la consciència a través de l’evolució del llenguatge. L’escriptor i filòsof anglès va elaborar la seva teoria a partir d’un estudi detallat de l’evolució de les paraules i el significat. Amb exemples extrets de la poesia, intentava demostrar com treballa la imaginació amb paraules i metàfores per crear significat i que aquest procés ha estat actiu al llarg de l’experiència humana generant i expandint contínuament el llenguatge.

Mañosa va relatar com Owen Barfield descobreix, en l’etapa escolar, una metàfora que el marcarà: “Cato, octoginta annos natus, e vita excessit”. L’escolar Barfield s’adona que “Cató va morir a vuitanta anys” i “Cató, a vuitanta anys va marxar de la vida” no eren equivalents quant al sentit. La frase conté una imatge, una metàfora, que barreja el fet visible amb el fet invisible d’una manera natural; així no ens mostra un Cató desaparegut, sinó un Cató en trànsit cap a un més enllà de la vida. Barfield, doncs, va dedicar bona part del seu esforç a rastrejar el paper de la metàfora i observà que estava viva en les manifestacions literàries més antigues, no com a recurs sinó com a reflex d’una forma de consciència distinta que s’expressava a través del llenguatge. Per Barfield les imatges, les metàfores, a la llengua/poesia antiga, no només són analogies (més o menys poètiques) sinó que els conceptes i els fenòmens formen una unitat, i la percepció d’aquesta unitat era possible en la consciència més antiga que, per tant, la reflectia en el seu llenguatge.

El que Barfield proposa és que si analitzem el llenguatge d’un període anterior (no el llenguatge poètic!, l’ordinari també), veurem que és més figuratiu que el nostre. Per això aquest llenguatge primerenc ens pot causar el mateix efecte que la poesia: el de mostrar-nos fugaçment el món de manera diferent o, en altres paraules, el de modificar la nostra consciència. Per Barfield, el poeta pretén conscientment, o almenys deliberadament, crear metàfores que evoquin sentiments i l’experiència interior que vol expressar. Aspira a fer servir un llenguatge “viu” i figuratiu. Però, en el llenguatge antic, aquest caràcter viu rau en el llenguatge mateix. En poesia es pretén alterar la nostra consciència i generar coneixement i saviesa per mitjà de metàfores i altres figures retòriques. Per Barfield, tanmateix, el llenguatge antic –i per ell la poesia és el “millor” del llenguatge antic–, no pretenia tal cosa intencionadament i, així i tot, ho aconseguia (ho aconsegueix encara!).  Assoleix per si mateix allò que el “llenguatge poètic” persegueix: fer-nos veure el món animat, ple de significat i de vida interior.

Victor Mañosa fa afegir que qualsevol que hagi llegit, per exemple, l’Odissea sap fins a quin punt l’observació de Barfield és pertinent i que“pels antics, i així ens ho mostren en el seu llenguatge, coses i noms per dins tenen un pacte. Per Owen Barfield, podien accedir a l’interior del món a través de les paraules. Per això, la seva experiència del món estava ben lluny de l’estranyament amb què nosaltres el percebem. Nosaltres, metòdicament ensinistrats a separar el món exterior (res extensa) i el món interior (res cogitants), fins i tot negar l’existència d’un món interior (e.g. el filòsof de la ment Daniel Dennet). Nosaltres, permanentment escindits del món, permanentment hostilitzats per aquest, permanentment assedegats: nosaltres, lectors de poesia.

Per il·lustrar això, Mañosa va llegir un fragment especialment commovedor de l’Odissea que li va permetre introduir la darrera idea sobre la qual gira la seva tria personal. El fragment pertany al Cant V. Calipso (una nimfa, una deessa) i Odisseu han conviscut set anys d’ençà del naufragi d’aquest, víctima de la ira de Posidó. Els Déus han decidit que és hora que Odisseu retorni a casa, i Hermes tot just acaba de comunicar aquesta decisió a la divina Calipso:

(…) i Calipso, divina entre les deesses, es va estremir, va parlar i li va dir paraules alades (ἔπεα πτερόεντα): Sou cruels, déus, i envejosos més que ningú, ja que us irriteu contra les deesses que dormen obertament amb un home si l’han fet el seu amant. Així, quan Eos, de rosats dits (ῥοδοδάκτυλος Ηώς), va arrabassar Orió, us vau irritar els déus que viviu amb facilitat, fins que la casta Artemis de tron ​​d’or el va matar a Ortigia, atacant-lo amb dolços dards. Així, quan Demèter, de belles trenes (ἐϋπλόκαμος), cedint al seu impuls, es va unir en amor i llit amb Jasió a un camp tres vegades llaurat, no va trigar gaire Zeus a assabentar-se’n, i el va matar amb el resplendent llamp. Així ara us irriteu contra mi, déus, perquè està amb mi un mortal. Jo el vaig salvar, que anava a cavall d’una quilla, sol, que Zeus li va destrossar la ràpida nau llançant-li el brillant llamp al mig de la mar vinosa (οἴνοπι πόντῳ). Allí van morir tots els seus nobles companys, però a ell el vent i les onades el van acostar aquí. Jo el vaig tractar com a amic i el vaig alimentar i li vaig prometre fer-lo immortal i sense vellesa per sempre. Però ja que no és possible a cap déu depassar ni deixar sense complir la voluntat de Zeus, el que porta l’ègida, que se’n vagi pel mar estèril si aquell l’impulsa i l’envia. Però jo no l’acomiadaré de qualsevol manera, perquè no té naus proveïdes de rems ni companys que l’acompanyin sobre l’ample llom del mar. No obstant això, l’aconsellaré benèvola i res no li ocultaré per tal que arribi a la seva terra sa i estalvi.

(Odissea, Cant V. Versió de Víctor Mañosa a partir de Riba, Alberich i Calvo Martínez)

Després de destacar la capacitat de commoure que tenen aquestes paraules pronunciades per una dona/dea del segle VIII aC, Mañosa va llegir el que Owen Barfield diu respecte dels textos homèrics (Barfield, 1928):

Milions d’éssers espirituals petgen la terra… i aquests éssers augustos, parlant per la boca dels seus personatges, passant una vegada i una altra, invisibles entre ells, es dissolen en un largior aether en el que els herois homèrics respiren tot el dia; per tant, nosaltres també, el respirem en el seu llenguatge –al seu ῥοδοδάκτυλος Ηώς (…), en la força nerviüda dels seus epítets sonors que, malgrat el seu convencionalisme, mai no deixen de donar vida i escalf al text.

Víctor Mañosa va continuar amb aquestes consideracions:

Provo de reflexionar sobre tot això. Per què llegeixo poesia? Per què retorno una vegada i una altra a alguns autors? Molt probablement per una qüestió d’ordre espiritual, perquè soc i necessito aquests petits i efímers instants de revelació. Són instants sagrats. Aquesta és una paraula que m’agrada. És una paraula connotada, certament, perquè –com és natural– l’associem a la religió, i molts de nosaltres observem que sovint la religió s’interposa en l’accés directe a allò que té una qualitat numinosa, profunda, més viva que la vida nostra: sagrada, en definitiva. La poesia, certa poesia si més no, fent-nos respirar el “largior aether” de les seves paraules, ens pot fer experimentar com a sagrat cada cosa que vivim, perquè sí, hi ha una sacralitat sense transcendència (i també una altra transcendent!): l’espera infructuosa de l’amant (Safo), una família que menja llegum a l’Espanya dels anys 50 (Gamoneda), l’acceptació d’una vida no del tot completa i la recurrent esperança auroral (Vinyoli). Són poemes que ens acosten a l’experiència del fet sagrat, perquè el que fa que les lectures estiguin tenyides d’espiritualitat és la textura de la consciència amb què, llegint, experimentem aquests instants, que de fet no ens pertanyen.

I va afegir que havia triat compartir amb nosaltres la seva devoció per Miłosz, Tranströmer i de Mello perquè són exemples del nostre millor llenguatge. En tots ells respirem el largior aether de què parla Barfield. Tots ells ens permeten copsar el món des del seu interior, transformen la nostra consciència i, en tots, hi trobem coneixement i saviesa.

El nostre convidat, Víctor Mañosa, en la part dedicada a Czesław Miłosz afirmà que va ser un poeta atent a la història (i els seus efectes sobre nosaltres), un poeta moral. Va posar en relleu que a partir de cert moment, la seva poesia s’apropa cada cop més a la sacralitat de què hem parlat. Miłosz intenta, de forma conscient, fer-nos sentir l’epifania que, a la introducció de “A book of luminous things” (una antologia de diversos autors), defineix com un desvetllament (unveiling) de la realitat:

“El que en grec s’anomenava epiphaniea significava l’aparició, l’arribada d’una divinitat entre els mortals… L’epifania interromp així el fluir quotidià del temps i entra com un moment privilegiat en què captem intuïtivament una realitat més profunda i essencial amagada en les coses i en les persones.”

Un moment, doncs, va ressaltar Mañosa, en què les coses d’aquest món, de sobte, revelen una qualitat que no havíem observat fins ara; i això equival a descobrir el misteriós costat ocult, probablement el que aconsegueix, segons Barfield, el llenguatge arcaic per si sol. Miłosz es veu a si mateix com un secretari; tal com ho indica en un poema de 1975: ha de donar testimoni d’aquest món a unes instàncies que també intervenen en el món, des de l’invisible, i que a vegades ens acaricien les galtes.

A tall d’exemple, Mañosa va llegir Collint albercocs (2000):

 

COLLINT ALBERCOCS

Al sol, quan solament a la badia baixos
Nuvolets de boira blanca passen, fugaços,
I una cadena de turons és d’un grisós en el blau,
Resplendeixen els albercocs, grocs i vermells, en una fosca
Verdor, l’arbre n’és ple, i evoquen al pensament
El jardí de les Hespèrides o el pomer del Paradís.
N’abasto un i de sobte noto una presència.
Aparto el cabàs i dic: “Llàstima
Que vas morir i no pots veure aquests albercocs,
Quan jo aquí celebro una vida que no mereixo”.

 

El poema acaba amb un lament sobre la dificultat de la tasca de la mateixa poesia:

 

COMENTARI

Dissortadament, no he dit el que calia.
He sotmès la boira i el caos a destil·lació.
Aquell regne, de l’ésser o del no-ésser
És sempre amb mi i se m’adreça
Amb milers de crides, crits i queixes.
I ella, a la que m’he referit,
És potser tan sols qui dirigeix un cor.
El que sols ha estat un cop no roman en el mot.
Desaparegueren països i ciutats, i circumstàncies.
Ningú no serà capaç de veure la seva cara.
I la simple forma, com sempre, és traïció.

 

Víctor Mañosa va fer palès que quan llegim la poesia de Miłosz sentim ressonar algunes de les idees de Barfield. L’acte poètic, la seva lectura (l’escriptura) és una operació espiritual, va remarcar.

A Ars poètica (1968) Milosz ens diu:

Aquest és el guany de la poesia, que ens recorda
com és de difícil romandre la mateixa persona,
perquè la nostra casa és oberta, a la porta no hi ha clau
i hostes invisibles hi entren i en surten.

Mañosa va cloure la part dedicada a Miłosz destacant que, malgrat que alguns l’havien qualificat de poeta que busca la sacralitat sense transcendència, ell, contràriament, pensava que era un poeta profundament transcendent, però no religiós (malgrat que s’acostés al cristianisme en un determinat moment). Certament, va indicar que transcendència és també una paraula connotada.

Va llegir, tot seguit, alguns fragments del poema Consciència (1984) en el qual Miłosz desplega profunditat filosòfica, tendresa per la humanitat i transcendència:

 

CONSCIÈNCIA (fragments)

1.
La consciència contenia en si mateixa cada un dels bedolls
I els boscos de New Hampshire al maig coberts de boirina verda
En ella hi ha cares de gent sense número i girar dels planetes
I saber sobre tot allò que fou i l’orientació del que serà.
Cal, doncs, lentament, desconfiant de tothom, extreure’n
Tot el que pugui la llengua, massa dèbil per a tal tasca.

3.
Penso que sóc en aquesta terra
Per fer-ne un informe, però no sé per a qui.
Com si m’hi haguessin enviat a fi que el que hi succeeix
Tingués sentit tant sols perquè canvia en la memòria.

4.
Grassos i prims, vells i joves, ells i elles
Desfilen pels corredors de l’aeroport amb les seves bosses i maletes
I de sobte noto que és impossible
Que això sigui tan sols la cara dolenta d’un tapís
I que darrere hi ha l’altra, que ho aclareix tot.

6.
Jo, la consciència, començo des de la pell
Suau o bé coberta de cabells com boscos.
Una galta hirsuta, un pujol púbic, l’engonal,
Únicament meus, tot i que no sols meus.
I en aquest moment una altra consciència, d’ell o ella,
Analitzant atentament el propi cos en el mirall
Entenent que és el seu, malgrat que no li és propi.

En tocar en el mirall una corporeïtat,
Les toco totes? Conec la consciència aliena?
No serà que ella, inaccessible, també
Es reconeix solament en el seu ordre, més propi?

7.
Mai no sabràs què és el que sento, digué ella.
Perquè tu a mi m’omples, i tu no quedes ple.

8.
L’escalfor dels gossos i l’essència, desconeguda, de la gossor.
I amb tot la sentim. En la llengua humida que penja,
En el vellut melangiós dels ulls,
En l’olor del pelatge, diferent del nostre i afí.
La nostra humanitat aleshores es veu més clara,
Comuna, peluda, que batega, llepa,
Tot i que per als gossos som com déus
Que desapareixen en els palaus vitris de la saviesa,
Ocupats amb fets incomprensibles.

Vull creure que les forces que són al damunt nostre
Dedicades a operacions inassolibles per a nosaltres
Ens toquen de vegades les galtes i els cabells
I aleshores senten en elles aquest cos pobre i la sang.

 

Els poemes de Czeslaw Miłosz són del llibre Travessant Fronteres. Antologia poètica 1945-2000.
Traducció de Xavier Farré. Edicions Proa, 2006

Víctor Mañosa va enllaçar la xerrada amb la poesia de Tomas Tranströmer.

Els poemes de Tranströmer, va assegurar, tenen la textura de l’ànima (alhora difusa i precisa), és un poeta liminar on conflueixen la vigília i l’inconscient. En els seus poemes els temps se superposen: no hi ha temps per a l’ànima o, si n’hi ha, és un temps d’una natura ben diferent de l’estat de vigília. No debades la imatge del somni o del despertar és recurrent en Tranströmer. Sovint, algunes de les seves imatges, que són titllades d’audaces, tenen la textura del somni. De fet, el somni està present a la seva obra –el poema “Bàltics” és un clar exemple– des del primer poema del seu primer llibre (17 poemes, 1954): “Despertar és un salt en paracaigudes del somni / (…) / En les primeres hores del dia, la consciència pot abastar el món / com la mà prem una pedra entebeïda pel sol” o “desperto en la foscor, / sento les constel·lacions piafar als seus estables, / a les altures, sobre els arbres”.

Segons Kjell Espmark, poeta i membre de l’acadèmia sueca —va apuntar Víctor Mañosa—, Tranströmer és un místic que espera senyals en l’obscuritat, senyals que donin testimoni d’un ordre superior. Tranströmer és sense cap dubte un d’aquells secretaris de què parla Miłosz. De la mateixa manera, F. Úriz (traductor dels assajos literaris d’Espmark) parla de la tensió entre la humilitat del subjecte i la immensa tasca que afronta el poeta. Espmark cita aquest fragment del poema Carrilló, una imatge formidable de l’inconscient.

 

Estic ajagut al llit amb els braços en creu.
Soc una àncora que s’ha enterrat ben al fons i
reté
la immensa ombra que flota allà dalt,
el gran desconegut del qual formo part i segur
és més important que jo.

 

Aquesta tensió i la qualitat intrínseca d’afrontar amb humilitat la immensa tasca del poeta —va remarcar Victor Mañosa —, és present en l’obra d’ambdós poetes, Miłosz i Tranströmer, i la veurem resolta en la poesia de Mello.

Víctor Mañosa va ampliar, fent referència a l’inconscient i la poesia, algunes idees com aquestes:

Les diferents escoles psicoanalítiques ens parlen de l’existència de zones de la nostra ànima més enllà de la llum del conscient i del seu centre (el jo, allò que de forma molt parcial, identifiquem amb nosaltres mateixos ignorant immensos territoris que també som nosaltres). El “largior aether” que respiren els personatges homèrics, aquest indret on els Déus posen (alades) paraules en les veus dels homes i les dones… ha resultat cada cop més inaccessible, o amenaçant, per a nosaltres. En la teràpia s’intenta posar llum a aquests territoris, procurant harmonitzar allò que està sobreexposat i allò que ha quedat enfosquit, i per tant bandejat, es restaura la dignitat d’ambdós territoris (només el reconeixement que tots dos formen part d’una unitat més àmplia ja restaura la dignitat de la nostra naturalesa unitària: en general, la sobreexposició als modes del jo conscient va en detriment de la nostra integritat).

Un diria que l’inconscient, aquest l’ample territori, oceànic –la metàfora per excel·lència de l’inconscient, tan adequada als seus poemes bàltics–, és allò a què Tranströmer s’acosta una vegada i una altra en la seva poesia. Sí, Tranströmer és un poeta liminar, una altra paraula que m’apassiona; vegeu els versos de “17 poemes” que he referenciat fa uns moments, on al territori liminar de la vigília i el somni “la consciència pot abastar el món”.

Mañosa va llegir el poema Breu pausa durant el concert d’orgue (1983), tot celebrant la magnífica traducció de Carolina Moreno Tena, i va indicar que conté els elements característics de la poesia de Tranströmer (també l’ús constant de la memòria i la superposició simultània d’estrats del temps):

 

BREU PAUSA DURANT EL CONCERT D’ORGUE

L’orgue deixa de sonar i es fa un silenci sepulcral a l’església
però només uns segons.
Aleshores el tènue brunzir del trànsit penetra des de
fora, el gran orgue.

Ens trobem encerclats pel murmuri del trànsit que fa la volta
als murs de la catedral.
El món exterior hi llisca com un film transparent i amb
un combat d’ombres en pianissimo.

Com si fos un soroll més del carrer sento el batec d’un dels
meus pols en el silenci,
sento els giravolts de la sang, la cascada que s’amaga
dins meu, i que m’acompanya arreu,

i tan proper com la meva sang i tan llunyà com un
record de quan tenia quatre anys
sento el camió de gran tonatge que passa i fa tremolar
els murs siscentenaris.

Res no pot ser més diferent dels braços de la mare
i tanmateix, ara sóc un nen
que de lluny sent com els grans parlen, les veus dels
guanyadors i dels perdedors es confonen.

Una congregació dispersa ocupa els bancs blaus. I les
columnes s’alcen com arbres estranys:
sense arrels (només el terra de tots) i sense
capçada (només el sostre de tots).

Revisc un somni. Em trobo en un cementiri i estic
tot sol. El bruc resplendeix arreu
fins que es perd de vista. Qui espero? Un amic. Per què
no arriba? Perquè ja és aquí.

Lentament la mort apuja la llum des de sota, des del terra.
La landa brilla amb un lila més i més intens–
no, d’un color mai vist… fins que la claror pàl·lida del matí
travessa xiulant la parpella

i jo em desperto amb aquest POTSER immutable que
em porta per aquest món dubitatiu.
I cada imatge abstracta del món és tan impossible com
el dibuix d’una tempesta.

A casa hi ha l’Enciclopèdia omniscient, tot un metre de
prestatgeria, hi vaig aprendre a llegir.
Però tots tenim la nostra enciclopèdia escrita,
creix dins de cada ànima,

s’escriu des del naixement, centenars de milers de pàgines
premudes les unes contra les altres
i tanmateix, encara hi cap aire! Com fulles tremoloses
al bosc. El llibre de les contradiccions.

El que hi diu canvia a cada moment, les imatges es retoquen
elles mateixes, les paraules s’agombolen.
Una onada travessa rodolant el text, seguida d’una altra
onada, i una altra…

Tomas Tranströmer, La plaça salvatge
Perifèric poesia, 2011

Per acabar la xerrada, Mañosa es va centrar en la figura de Sophia de Mello, la poeta de la lluminositat extrema, tal com la va denominar. La seva poesia fa el món més diàfan i precís, amplia el grau de claror de la nostra consciència. En la poesia de de Mello trobem de manera explícita la llum del migdia i, tanmateix, no la sobreexposició de l’egotisme a què es referia abans: en ella hi ha la síntesi, com si de manera natural el fet liminar se’ns mostrés d’una forma diàfana i sense mistificació.

De Mello, va afegir, és una virtuosa. Com Miłosz i Tranströmer emprèn la tasca immensa de donar fe del món, però ho fa amb una naturalitat prodigiosa. Mañosa va posar en relleu la consciència clara de les coses i la cerca constant del restabliment de l’ordre inicial del món en la poesia de Sophia de Mello, un tret que comparteix amb Miłosz, buscador permanent de l’apokatàstasi.  Llegir-la, certament, restableix el nostre ordre.

Com restablir l’ordre inicial del món?— es pregunta Mañosa—, un món on segons Barfield (i Brossa!), coses i noms teníem un pacte? Diu de Mello que no escull les paraules per la seva bellesa, sinó per la seva “realitat”, que la seva dicció (poètica) és “donar la meva veu a la vehemència de les coses/ I fer del món exterior substància de la meva ment”. És difícil no sentir en aquests versos el vincle de què parlava Barfield, la convicció que món i paraules estan relligades.

Incloure de Mello en aquesta breu llista de “poetes epifànics”? Rotundament sí. Certament, no trobem cap rastre de mistificació religiosa en la poesia de de Mello, i, tanmateix, en els seus versos resplendents veiem la realitat transfigurada de tan real: a Art poètica II ens diu “Perquè la poesia és la meva explicació amb l’univers, la meva convivència amb les coses, la meva participació en allò que és real, la meva trobada amb les veus i amb les imatges. Per això el poema no parla d’una vida ideal, sinó d’una vida concreta: angle d’una finestra, ressò dels carrers, de les ciutats i de les habitacions, ombra de les parets, aparició dels rostres, silenci, distància i fulgor dels estels, respiració de la nit, flaire de til·la i d’orenga” (traducció de Joaquim Sala-Sanahuja, Quaderns de Versàlia, VII).

Víctor Mañosa va cloure la seva intervenció amb la lectura del poema “Els grecs” del qual va dir que resumeix tot el que hi havia volgut transmetre.

ELS GRECS

Als Déus els suposàvem una existència centellejant
Consubstancial al mar al núvol a l’arbreda a la llum
En ells el llarg fris blanc de les escumes el tremolar de l’onada
La verdor mormolada i secreta del bosc i l’or erecte del blat
El meandre del riu el foc solemne de la muntanya
I la gran volta de l’aire sonor i lleu i lliure
Emergien a la consciència que es veu
Sense que es perdés la boda-i-festa del primer dia –
Aquesta existència desitjàvem pels nostres homes
Per això repetíem els gestos rituals que restableixen
L’estar-ser-inicial de les coses –
Això ens feu atents a totes les formes que la llum del sol coneix
I també a la tenebra interior per què som habitats
I dins la qual navega indicible el fulgor.

Sophia de Mello, En la desnudez de la luz (Jacobo Sanz Hermida, trad., Ediciones de la Universidad de Salamanca, Salamanca 2003)
Traducció al català: Víctor Mañosa

Al final de l’acte, i després d’un breu col·loqui, membres del grup vàrem llegir una part dels poemes seleccionats per Víctor Mañosa, alguns dels quals van ser citats en la seva xerrada.

 

SENTIT

Quan mori, veuré el folre del món.
L’altra cara, darrere l’ocell, la muntanya i la posta de sol.
El significat veritable que demana ser desxifrat.
Allò que no quadrava, quadrarà.
Allò que era incomprensible, serà comprensible.
-I si no hi ha folre del món?
Si el tord a la branca no és cap indici
Sinó solament un tord a la branca, si el dia i la nit
Se succeeixen sense preocupar-se pel sentit
I no hi ha res a la terra, excepte aquesta terra?
Si fos així, tanmateix romandria una paraula
Despertada un cop per uns llavis peribles,
Que corre i corre, infatigable missatger,
Pels camps interestel·lars, en el torn galàctic
I que protesta, apel·la, crida.
(1991)

Czeslaw Miłosz, Travessant Fronteres. Antologia poètica 1945-2000.
Traducció de Xavier Farré.

SECRETARIS

Sóc solament un servidor d’una cosa invisible
Que m’és dictada, a mi, i a pocs d’altres.
Secretaris, no ens coneixem, anem per la terra
Sense entendre’n gran cosa. Comencem en meitat de la frase,
N’interrompem altres abans del punt. Però ens és indiferent
El resultat final, perquè ningú de nosaltres no el llegirà.
(1975)

Czeslaw Miłosz, Travessant Fronteres. Antologia poètica 1945-2000
Traducció de Xavier Farré

ELS RECORDS EM VEUEN

Un matí de juny massa aviat per despertar-se
però massa tard per tornar-se a dormir.
He de sortir a la verdor atapeïda
de records, i em segueixen amb la mirada.
No es veuen, es fonen per complert
amb el rerefons, camaleons perfectes.
Són tan a prop que el sento respirar
malgrat que el cant dels ocells és eixordador.

(1983)

Tomas Tranströmer, La plaça salvatge
(versió de Carolina Moreno Tena, Perifèric edicions,  2008)

MIGDIA

Migdia. Un racó de la platja sense ningú.
El sol dalt, pregon, enorme, obert,
Tornà el cel de tot déu desert.
La llum cau implacable com un càstig.
No hi ha fantasmes ni ànimes,
I el mar immens solitari i antic
Sembla batre les palmes.

SÚNION

En la nuesa de la llum (l’exterior de la qual és l’interior)
En la nuesa del vent (que a si mateix s’envolta)
En la nuesa marina (doblada per la sal)
Una a una són dites les columnes de Súnion

Sophia de Mello

El primer estel

Al fons de tot es dreça una muntanya
prometedora, el dia ja finit.
És bo no tenir sempre el que volem
i bastir una cabana d’esperances:
així, per l’entrellum, el primer estel
fulgura net, silenciós incita,
sense fer mal, a un goig que no turmenta
que sigui breu; sabem que en esvanir-se
serà tot lluminària el firmament.
No em puc, doncs, plànyer de la meva
sort;
aquí m’estic ple de pressentiment
d’una vida auroral sempre futura
que és ara sols nit clara sense vent.

(Joan Vinyoli, Domini màgic, 1984)

 

Agraïm a Víctor Mañosa l’extraordinària conferència que va oferir als assistents a l’acte i que, gràcies a les seves notes que amablement ens ha cedit, hem pogut transcriure intentant ser fidels al que va dir.

Gràcies de tot cor!

Fotografies: Aureli Ruiz

«Senyals de regions llunyanes. Tres lectures al voltant de l’epifania» Xerrada de Víctor Mañosa

0

Dimarts 29 de novembre el poeta convidat a l’espai VilaWeb, Víctor Mañosa (Sabadell, 1971), oferirà la xerrada «Senyals de regions llunyanes. Tres lectures al voltant de l’epifania».

Víctor Mañosa és matemàtic i professor a la Universitat Politècnica de Catalunya.
Ha publicat els llibres de poesia L’home que mira perplex (Papers de Versàlia, 2008), Stramonium (Tèmenos, 2015), Devesa oculta (Papers de Versàlia, 2018) i Ull nu (Tèmenos, 2022). Escriu el bloc Catàleg de desficis i col·labora en les publicacions de Papers de Versàlia.

A la introducció d’una antologia de poemes de diversos autors –una tria ben personal– que Czesław Miłosz va titular “A book of luminous things” (1996), el poeta defineix l’epifania com “un moment privilegiat en el qual captem intuïtivament una realitat més profunda i essencial amagada en les coses i les persones”. Molts anys abans, el filòsof Owen Barfield, al seu assaig “Poetic diction” (1928), va observar que a través de la metàfora i altres figures retòriques, la poesia pot alterar la nostra consciència i generar coneixement i saviesa. Repassarem algunes de les idees de Barfield al voltant del llenguatge arcaic, la consciència i la poesia, i – com una petita tria lluminosa– veurem com alguns poemes de Miłosz, Tomas Tranströmer i Sophia de Mello ens permeten copsar el món des del seu interior, transformar la nostra consciència, i atorgar-nos una forma de coneixement i de saviesa.

Víctor Mañosa

Tots sereu benvinguts!

«Gabriel Ferrater. Una evocació personal», per Narcís Garolera

0

El grup de poesia Reversos, el passat 21 de juny, va celebrar el centenari del naixement del poeta i filòleg Gabriel Ferrater amb una conferència a càrrec del catedràtic emèrit de Filologia Catalana de la Universitat Pompeu Fabra, doctor Narcís Garolera, exalumne de Gabriel Ferrater i un dels màxims especialistes en l’obra de Jacint Verdaguer, Josep Pla, Josep-Maria de Sagarra o Carles Fages de Climent, a més d’autor, entre moltes altres obres, d’una important autobiografia: Galeries del record. Memòries d’un filòleg.

L’acte va comptar amb una nombrosa assistència de públic que va omplir l’Espai Vilaweb de gom a gom, i es va mostrar molt interessat en les explicacions del conferenciant, així com en la lectura dels poemes de Ferrater.

Narcís Garolera va evocar la figura de Gabriel Ferrater com a docent dels seus darrers anys d’estudis universitaris, que van coincidir amb els darrers anys de vida del poeta. D’adolescent, Garolera havia fullejat Da nuces pueris i Menja’t una cama sense acabar d’entendre’ls. A vint anys va llegir Les dones i els dies, amb més interès i profit.

En aquells moments li interessava més la traducció catalana de La lingüística cartesiana de Noam Chomsky o El estructuralismo: historia, problemas, métodos de Manfred Bierwisch, és a dir, el vessant de Ferrater com a lingüista. També per aquella època va caure a les seves mans un opuscle editorial “La Mosca” per la imatge que hi havia a la portada i en el qual Gabriel Ferrater havia publicat, l’any 1968, una extensa ressenya de la gramàtica de Fabra que s’acabava d’imprimir.

L’estiu del 1971 va tenir l’oportunitat de conèixer de més de prop Ferrater a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, on impartia un curs de gramàtica generativa del català. Com que n’era un dels professors, va tenir l’oportunitat de mantenir-hi converses informals en companyia de Jordi Carbonell i Eduard Bonet. En aquell context Ferrater va proclamar la seva independència política i, davant les propostes intervencionistes de persones properes al PSUC, Gabriel es va alçar i va proferir un crit que va sorprendre els assistents: “Non serviam!” (“No m’hi plegaré!”). No acceptava directrius de partits, per més d’esquerra que fossin. En el mateix sentit havia declarat: “Detesto les cases on fa fred, i les ideologies”.

Posteriorment, el conferenciant va assistir a un curs sobre Josep Carner impartit per en Ferrater, que ell recorda com una pura delícia. Abans havia impartit cursos sobre Foix, Riba, Pla o Víctor Català. Al mateix any Ferrater li va donar les “regles de base” d’una gramàtica generativa del català que els seus alumnes esperaven amb candeletes.
El darrer record de Narcís Garolera de Ferrater fou una conversa a la cerveseria Alt Heidelberg de la Ronda Universitat, en què en Garolera li demanava aclariments sobre tota mena de dubtes: Puig i Ferreter (de qui no era parent) o Llorenç Villalonga (de qui Ferrater tenia una opinió desfavorable). Poc després Ferrater se suïcidava i ell acudia al seu sepeli. Els seguidors dels seus cursos van quedar consternats. Per què Gabriel Ferrater, només amb cinquanta anys, havia decidit fer aquell pas quan ells encara n’esperaven tant i tant? Foren dies de desconcert i tristor que en Miquel Desclot va evocar al poema “Antielegia inacabada” que el conferenciant va llegir:

“Avergonyits de no saber-te dur
com un falcó damunt l’espatlla esquerra,
et vam emmetzinar amb el ganivet
rovellat del no-res entre la boira.
Et vam foragitar, amb la llengua fora,
tibats, bo i fent-te creure qui sap què.
I tu et vas treure l’esma i el vestit,
i vas marxar per una esquerda fosca
del decorat, com un llum que s’apaga. ”

En la segona part de la conferència, Narcís Garolera ens va oferir unes quantes mostres d’intertextualitat als poemes de Gabriel Ferrater: “Non mi destar” (un vers de Miquel Àngel), “Tro vos mi siatz renduda” (un del trobador Bertran de Born), “Tam gratumst mihi” (un de Catul, “Atra mater”, “Poema inacabat” (a la manera de Chrétien de Troyes), “Aniversari” (amb possible influència d’un poema semblant del poeta Po Txiu-l traduït al català per Josep Carner) i François Villon, de qui imita un vers de “Le Testament”). També hi veu coincidències amb un fragment d’Ulisses, de Joyce –que el conferenciant va convidar els assistents a llegir. El text del poema de Ferrater, on podem trobar aquesta riquesa intertextual, és el següent:

ANIVERSARI

Ja l’any quaranta dels meus anys
jeu fosc a dues carboneres,
ribotat. El munt d’encenalls
se l’han partit la marmanyera
memòria, la mentidera,
i l’oblit, el drapaire mut.
L’una en farà curtes fogueres;
l’altre, caliu d’inquietud.

Abans de passar a la lectura dels versos de Gabriel Ferrater, en Miquel Santaeulàlia, vicepresident de l’Associació Gabriel Ferrater de Sant Cugat, va presentar l’associació i va explicar alguns dels interessants actes que duen a terme enguany per retre-li homenatge.

Tot seguit es van llegir alguns poemes de Gabriel Ferrater.

OCI

Ella dorm. L’hora que els homes
ja s’han despertat, i poca llum
entra encara a ferir-los.
Amb ben poc en tenim prou. Només
el sentiment de dues coses:
la terra gira, i les dones dormen.
Conciliats, fem via
cap a la fi del món. No ens cal
fer res per ajudar-lo.

ÚTER

Ja fa unes quantes hores que és aquí.
Parts del seu cos, no les més íntimes,
però parts del seu cos, s’han escampat
i repartit pels quatre o vint cantons
d’aquesta cambra. I ara visc
tot encledat dins la cosa que estimo.
Un moviment que faig, i que m’estira
enllà del meu replec, toca una mitja
o una sabata o un jersei o una faldilla:
les partions de la terra que és meva.

POSSEÏT

Sóc més lluny d’estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t’has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t’excites, te me’n vas darrere
d’un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb que tu palpeges.

 

SI PUC…

Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s’avindrà a dir. Si puc
te’l duré cap a tu.
Que digui els teus cabells
o l’escata de sol
que et vibra en aquesta ungla.
Però potser no sempre
tindré del tot present
el que ara veig en tu.
He sentit el so fosc
d’una cosa que em cau
dins algun pou. Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d’aquest moment?

LA VIDA PERDURABLE

El vespre no diu res d’avui. Ja som
més aviat demà. Fa fred, com si
totes les coses fossin groc llimona.
Com qui va pel carrer, i porta un paquet,
i ja no té cap traça de memòria
que pugui obrir-li el record d’una vida
no aclaparada pel pes del paquet,
així les meves mans, mortes de tant
d’aguantar temps fet present abans d’hora,
no se m’aixequen per fer adéu. No hi ha
passat. Sí, també faig col·lecció
de dies, però els tinc tots repetits.

AMISTAT DEL BRAÇ.

El metro anava ple. Jo m ‘agafava
al barrot niquelat vora la porta.
Tenia el braç tibat, i tolerava
aquell pes tebi, persistent, a l’avantbraç.
Quedàvem poca gent quan vaig girar-me.
Era molt jove. Lletja i pobra, descarnada,
com una prima cabra mogrebina
que premia amb el front, tancant els ulls,
abalançada per tota carència,
un braç encara de ningú, lliure i promiscu,
i no veia que ja algú es reprenia
i s’isolava al seu davant. Jo, massa jove
també, no havia après a reconèixer-me
en l’acceptació més que en la tria.
Vaig abandonar el braç, que no fos meu,
i no els vaig mirar més, anguniat
fins a l’estació, i el súbit trenc
d’una corda del cello, la més baixa.

El nostre agraïment a Narcís Garolera per la magnífica xerrada que ens va oferir, i al públic assistent.

 

Text: Tomàs Maria Porta Calsina
Fotografies: Aureli Ruiz

 

«Gabriel Ferrater. Una evocació personal», xerrada de Narcís Garolera

1
Publicat el 16 de juny de 2022

El dimarts 21 de juny ens acompanyarà Narcís Garolera, catedràtic emèrit de Filologia Catalana de la Universitat Pompeu Fabra.

Impartirà la xerrada “Gabriel Ferrater. Una evocació personal“; intervenció a partir dels records que té del poeta i lingüista, a qui va conèixer personalment. Parlarà d’aspectes personals i literaris de Ferrater i, posteriorment, comentarà alguns dels seus poemes.

Posteriorment, s’entaularà un col·loqui amb el convidat i, en la part final de l’acte, farem la lectura d’una selecció de poemes de Gabriel Ferrater.

Hi sou tots convidats!

 

«Andreu Vidal, la carn en agonia», conferència de Josep Maria Lluró

0
Publicat el 8 de juny de 2022

El passat trenta-u de maig el nostre convidat, Josep Maria Lluró, va impartir la conferència «Andreu Vidal, la carn en agonia». Poeta de culte, Andreu Vidal és una de les grans veus de la poesia catalana de la segona meitat del segle XX.

No era la primera vegada que convidàvem Lluró; el maig de 2018 ens va acompanyar per parlar, en aquella ocasió, de l’obra poètica de Pasolini, sobre el qual és un expert.

Josep Maria Lluró és doctor en humanitats i professor d’història, assagista i  estudiós de la poesia contemporània.

Ha estat coordinador del llibre Història, memòria i testimoniatge. Un llegat per a Europa (Lleonard Muntaner, 2011). Ha col·laborat en nombroses revistes, publicacions i diaris amb treballs que versen principalment sobre la relació dels processos artístics i creatius —especialment l’escriptura— en els desenvolupaments històrics de les societats.

Josep Maria Lluró ha escrit un dels pròlegs que conté el llibre Andreu Vidal. Obra poètica i altres escrits. Margalida Pons, una de les curadores del llibre, i el poeta Albert Roig, són els autors dels altres dos pròlegs.

Quan Andreu Vidal, l’any 1998, enllesteix la revisió del llibre Els dies tranquils, publicat deu anys abans, per tal de reeditar-lo, demana a Lluró, el seu amic, el pròleg per a la nova edició. Malauradament, la mort del poeta l’agost del mateix any, a trenta-nou anys,  estronca aquest projecte. Posteriorment, les curadores de l’obra poètica de Vidal,  publicada el 2008, demanen a Lluró un pròleg ampliat per al conjunt de la seva obra.

Actualment, el llibre de l’obra poètica de Vidal està exhaurit. Aquest volum inclou els seus darrers cinc llibres de poesia (a partir de Llibre de les virtuts, 1980, fins a Ad vivum, el darrer llibre, publicat el 1999 de forma pòstuma). També conté poesia inèdita i poesia esparsa; una part minsa del recull. El llibre no conté, respectant el desig de l’autor, la poesia que havia escrit abans dels vint anys i que ell considerava obra de formació, d’aprenentatge. Són aquests: Xicraini, nit de portes cremades (1977), Aixall Híctic  (plaquette publicada el 1977) i Exercicis de despoblació (1978).

A més de la poesia, hi ha una secció de notes i aforismes inèdits, molt interessant, que ens permet apropar-nos al seu pensament. També hi trobem les traduccions que, juntament amb Karen Müller, una de les curadores del llibre, va fer de la poesia de Paul Celan. Aquestes traduccions s’havien publicat pòstumament l’any 2000.

Andreu Vidal és un poeta molt valuós, un poeta viu perquè té lectors que reivindiquen la seva obra. Ell ha influenciat i inspirat molts altres poetes i artistes, i ho continua fent. És per això, i perquè admirem profundament la seva poesia, que nosaltres hem volgut dedicar-li aquesta sessió. Comptar-hi amb Josep Maria Lluró ha estat un gran privilegi que agraïm.

El nostre convidat va iniciar la seva xerrada recordant els anys d’amistat amb Andreu Vidal.  Una coneixença personal que va enriquir enormement la conferència.

Va destacar el combat poètic i creatiu que Vidal va lliurar, l’esforç descomunal de donar forma al poema, fent i refent constantment la seva obra. Lluró va comparar a un palimpsest la reescriptura o el reaprofitament per a escriure de nou que a Vidal, en un compromís radical amb la poesia, el fa revisar el text contínuament, d’un manuscrit a un altre, d’una edició a una altra. Va subratllar també la circumferencialitat temàtica —la mort, el desmembrament— en la seva poesia, així com el procés de reducció i depuració, com a trets característics de l’obra de Vidal.

Josep Maria Lluró va introduir algunes dades biogràfiques del poeta, com el suïcidi dels seus amics Andreu Cloquell i Maria Antònia Padró el 1979, així com el context històric i cultural en què s’inscriu la seva obra: les esperances fallides, l’esquinçament de les utopies de la joventut dels seixanta, l’individualisme emergent, la violència en contraposició al pacifisme… Tot i l’atemporalitat en l’obra de Vidal, hi ha una marca històrica; es desenvolupa un diàleg entre el jo líric i el seu temps, segons va explicar Lluró.

Inserit en un temps de mutacions culturals importants, Andreu Vidal, que coneix bé la tradició poètica, se n’inventa una pròpia. Nerval, Eliade, Jung, autors orientals, la mitologia i la mística proporcionen a Vidal un espai d’identificació, d’apropiació i recreació amb un resultat nou, un impuls alliberador capaç de crear, ell mateix, tradició.

El nostre convidat va llegir alguns poemes de Vidal i va posar en relleu la clivella o la ferida interior del poeta, la rebel·lió èpica de Vidal, el combat entre el cos i la consciència, entre la realitat mancada de sentit i la subjectivitat que es revolta.

Les imatges de violència i desmembrament, segons Lluró, lligades a les seves experiències i/o bé a una construcció triada per l’artista, fan referència a la dificultat d’articular el jo davant del caos del món i a la negativa de plegar-se a les exigències de la societat.

LISÈRGIA

Quina sobtosa llum
dins cada cos secretament s’enquista
i persisteix,
vibrant, com una cosa viva?
I aquest intens
fred dolcíssim que desvetlla
la vella ànima de l’os,
d’on ve, per quin camí
descert s’allunya i no retorna?

Quin fil d’or subtil
sargeix les ombres sense inici?

Si fou el rar
alè d’un déu o fou la pluja,
a qui importa?
Un sol cop ens és permès de veure
i resistir.
Tota la nostra vida
no és sinó l’oblit d’una imatge,
les seves deixalles
lluen contra l’eternitat.

L’animal que no existeix (1993)

NÛN

Viure
sempre així, estant molt quiet
dins l’aigua tèbia,
sentint lliscar
el llim contra el meu cos,
amb els ulls clucs
per tal de no saber
com l’espai s’evapora
i fuig, fet son,
cap a cels de tenebra.

Som el darrer
vivent d’una peixera exhausta:
Beta splendens, una ancestral
nissaga d’assassins.

L’animal que no existeix (1993)

RESSONÀNCIA

No demanis explicacions a les pedres
ni a les flors
ni a les arades;
no demanis explicacions al vent
ni als arbres
ni a la terra,
perquè no contestaran
o faran que no et senten,
perquè l’únic que explica el vent és el vent,
i el vent siula;
perquè l’únic que explica l’arbre és l’arbre,
i l’arbre calla.
No vulguis comprendre,
sols contempla.
A mi
tampoc no em demanis explicacions
mai de la vida.

Xicraini, nit de portes cremades

LES MULTITUDS

Rius d’oratge degoten pel teu cos adolescent.
No em veus, ni em sents,
ni em deixes banyar dins la saliva groga dels teus ulls,
ni tan sols et mous…
Ara estam dins els camps, sota el sol, Àustria 1920,
octubre, i em xapes els teixits,
amb els teus dits blaus de bruixa, i m’esglaies,
i de sobte em trob estrany
entre els murs altíssims
d’una ciutat estranya i lliure.
El vent alça cubs de cartró. Em travessen
el cervell
i cant, entre la tempesta.
Pluja i llampecs.
¿Per què em negau el tacte d’aquests arbres minúsculs,
verds, sobre els llençols?

Corr
envoltat de cordes multicolors
pels deserts de cola.
M’encalcen multituds de ningú…

Exercicis de despoblació (1978)

QUIMERES

Hi ha un rom antic pel qual bé donaria
tots els alcohols de França, un rom molt vell,
que entenebreix i esbalça, esput vermell
d’un déu malalt, sol de l’estrangeria.

No hi ha a l’Infern beuratge més serè
ni dins els Cels més impura ambrosia,
avorta parts i engendra bogeria
i al fons dels sots als morts torna l’alè.

I cada cop que el bec em sembla viure
fa dos-cents anys, o dos mil, tant se val:
Som serf d’Odi, d’Ashaqlun tinc el riure;
fa fred, som a París, em dic Nerval.

L’animal que no existeix (1993)

HERBSTTAG

Gran és l’horror i vana la certesa.
Pel carrer estret, ni un res que es mogui,
ni un fràgil tel
que engendri músiques funestes. Tot és
mòrbida llum que s’evapora, estepa, pols.

Qui no ha après ara, ja no aprendrà mai.
Qui ara dubta, dubtarà per sempre.

I errarà sol, per erms i fondalades,
i entre les dunes vagarà inquiet,
mirant el cel, cercant, l’esma difunta,
entre els prims vels de l’aire
una incerta ranura, un carrer estret.

L’animal que no existeix (1993)

DIÀLEG DELS MORTS

Ara que dorm
el sol dins l’oceà, mira les flors
cobertes de rosada; són

d’un negre viu, brillant, fèrtil,
com si la nit
tingués a ambdós extrems un mateix rostre.

Dins cada gota d’aigua
hi ha una lluna petita. Veus?
Són com ulls

que tremolen. Totes les coses
del món tremolen, algunes
de tant fremir a penes existeixen…

L’animal que no existeix (1993)

Han esbrancat els arbres
dels meus carrers, i ara es fa
més clara la visió
i més trista, deserta…
com si la fembra blanca hagués acaronat
les galtes de l’espai
amb ses blanques mans mortes.

Sé —ara,
que és després—
que coses llambrejants em sobtaran de nit
entre la pluja esparsa,
que somiaré un home
dins la fosca
somniant dins el seu cap un home
somniant dins el seu cap un pútrid inquilí.

Necròpsia (1984)

Donem les gràcies a Josep Maria Lluró i als assistents a l’acte.

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Empar Sáez

 

«Andreu Vidal, la carn en agonia», conferència de Josep Maria Lluró

0
Publicat el 22 de maig de 2022

El pròxim dimarts 31 de maig ens acompanyarà Josep Maria Lluró (Barcelona, 1963) per parlar de la poesia d’Andreu Vidal (Palma, 1959-1998).

Josep Maria Lluró és professor d’història i assagista. Els seus treballs se centren en l’anàlisi de la relació dels processos artístics, especialment l’escriptura, en els desenvolupaments històrics de les societats. Interessat des de sempre per la poesia contemporània, ha escrit textos sobre Miquel Bauçà, Pasolini, Albert Roig, Carles Torner i Andreu Vidal. És autor d’un dels pròlegs del llibre Obra poètica i altres escrits d’Andreu Vidal, de qui va ser amic.

La poesia d’Andreu Vidal representa una aventura epigonal de l’exploració poètica iniciada per Baudelaire, Rimbaud, Lautréamont i de la tradició hermètica en general. La seva  veu va cercar en el seu temps, convuls i marcat pels grans canvis socials i culturals de la seva Mallorca natal, reformular amb veu nova aquella antiga tradició, tot intentat deslliurar-se dels mestres.  Va ser un combat vital i poètic total. Una lluita colossal portada al límit, amb totes les seves conseqüències, de la qual les diferents etapes de la seva poesia deixen constància.  En la conferència “Andreu Vidal, la carn en agonia” intentarem resseguir alguns moments centrals de la seva investigació artística.

Josep Maria Lluró

 

Hi sou tots convidats!

«Diàlegs amb el Japó», xerrada de Jordi Mas

0
Publicat el 17 d'abril de 2022

El dimarts 26 d’abril el poeta i traductor Jordi Mas oferirà la xerrada «Diàlegs amb el Japó» a l’espai VilaWeb, a les set del vespre.

Jordi Mas i López (Sant Coloma de Queralt, 1972), professor de llengua i literatura japoneses a la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, desenvolupa la seva activitat en tres àmbits afins, però ben diferenciats: l’escriptura de poesia pròpia, la traducció d’obres literàries i la recerca.

En tots tres àmbits s’ha dedicat, en part, a reflexionar sobre el procés d’incorporació de les formes poètiques japoneses a la literatura catalana, ja sigui traduint clàssics com ara l’antologia Cent de cent, de Fujiwara no Teika, o L’estret camí de l’interior, de Matsuo Bashô; conreant, recreant o desconstruint aquestes mateixes formes en llibres propis com Sema, Febrer o El crit i l’eco; i estudiant l’ús que n’han fet altres poetes com ara Josep Maria Junoy, Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu o Feliu Formosa.

La seva intervenció se centrarà a presentar aquestes reflexions per mitjà de la seva pròpia producció.

Hi esteu convidats!

Reversos commemora el centenari del naixement de Joan Fuster

0
Publicat el 3 de març de 2022

Antoni Prats ens va oferir una xerrada sobre la poesia de Joan Fuster en la sessió del passat 22 de febrer. L’acte va ser presentat pel membre del grup Reversos, Tomàs-Maria Porta i Calsina, qui va posar en relleu que, malgrat que l’obra de Joan Fuster destaca especialment per l’assaig — Nosaltres els valencians és el seu llibre més llegit i conegut—, també fou un poeta notable i de prestigi. Per això, en reconeixement de la seva gran vàlua intel·lectual i al poc esment que se’n fa, en general, de la seva poesia, Reversos li ha volgut retre aquest petit homenatge en el centenari del seu naixement.

Vam convidar Antoni Prats i Gràcia (Sueca, 1946) per parlar de l’obra poètica de Fuster. Prats és llicenciat en Filosofia (1969) i doctor en Filologia Catalana (1998), suequenc com Fuster, i també poeta i assagista. Va dirigir la revista literària L’Aiguadolç fins a 2021. Com a crític cal destacar el seu llibre Salvador Espriu o la fidelitat als orígens (2013). I hom pot trobar una mostra de les seves columnes periodístiques en el titulat El nom i la cosa (2018). Amb Vora l’Esfinx aplega la trajectòria poètica, que va des d’Epigrammata (1981) a Elegies del Montgó (2021), tretze reculls, la major part dels quals ha merescut algun guardó, entre altres, els premis Festa d’Elx, Camp de Morvedre, Alfons el Magnànim i Ibn Jafadja. En paraules del prologuista de la seva poesia completa, Emili Rodríguez-Bernabeu, “La seua obra, a banda del rigor tècnic que traspua, projecta l’atractiu i autèntic vessant d’una existència poètica que només podem albirar i gaudir amb la lectura dels seus versos. (…) Llegir l’Obra Poètica de Prats és explorar dintre de nosaltres mateixos les inquietuds immanents.”

La sessió fou seguida per força assistents interessats en la poesia, en l’obra i la figura de Joan Fuster.

En Toni Prats va dividir la seva conferència en dues parts: en la primera es va centrar en la biografia de Fuster, especialment pel que fa a la relació amb Sueca, i una segona part dedicada a la seva obra poètica.

Prats va explicar que Joan Fuster i Ortells nasqué i morí a Sueca (1922-1992) i que hi va viure, a Sueca, pràcticament tota la vida.

La seva família era de procedència agrícola, i el pare, que fou dirigent local del Partit Carlista, aprengué l’ofici de tallista d’imatges religioses. En la seva joventut va estar afiliat al Frente de Juventudes i posteriorment a la Falange Española. Sobre aquesta època el mateix Fuster va escriure: «com qualsevol altra criatura provinciana de la postguerra, vaig créixer intel·lectualment en la ignorància total i en la intoxicació doctrinària de la Dictadura».

L’any 1943 Fuster comença els estudis de Dret a la Universitat de València, alhora que va aprofundint en les seves inquietuds literàries. L’any 1944 publica a “Las Provincias” el seu primer escrit en català: «Vint-i-cinc anys de poesia valenciana». Forma part, a vint-i-cinc anys, de la Tertúlia del Grup Torre, amb en Xavier Casp, entre d’altres; aquest espai aplegava intel·lectuals del País Valencià de la postguerra i va crear l’Editorial Torre que fou on Fuster va publicar els seus primers treballs. L’any 1946 va codirigir, amb Josep Albi, la revista Verbo, àmpliament difosa per tot l’estat.

En acabar els estudis, començà a exercir d’advocat a Sueca i inicià les seves col·laboracions amb la premsa: Levante-EMV, Destino, La Vanguardia i El Correo Catalán. Després de pocs anys d’exercir la professió penja la toga i es guanya la vida com a periodista.

Prats va destacar que els primers llibres que Joan Fuster va publicar foren de poesia: Sobre Narcís (1948), Ales o mans (1949), Terra en la boca (1953) i Escrit per al silenci (1954), que l’any 1987 va aplegar, juntament amb dos llibres inèdits (1950-1954) i una colla de poemes solts que havien aparegut en diferents mitjans impresos, en el volum Set llibres de versos (Tres i Quatre Edicions,1987).

L’any 1950 Fuster visita per primer cop el Principat, convidat per Oriol Folc i Camarasa, i es relaciona amb Joan Triadú, Joaquim Molas, Albert Manent i Carles Riba. L’any 1952, per a les Festes de la Coronació de la Mare de Déu de Sales, patrona de Sueca, tradueix i adapta l’obra de teatre de Paul Claudel, L’Annonce faite à Marie que es representa en valencià (La bona nova a Maria). L’any 1954, Francesc de Borja Moll li edita El descrèdit de la realitat, un llibre sobre la història de l’art, i que l’Antoni Prats ens va recomanar especialment —recordem que el seu pare era escultor i ell mateix un dibuixant notable— i amb el qual inicia la seva brillant carrera d’assagista que, finalment, serà considerada la més important de la seva producció.

Dibuixos de Joan Fuster

Prats va continuar explicant que l’any 1955 Fuster publica Antologia de la poesia valenciana a l’Editorial Selecta de Barcelona, on utilitza l’expressió Països Catalans. Posteriorment, l’any 1959, Un món per a infants, il·lustrat per Andreu Alfaro; un dels primers llibres catalans editats després de la guerra per ensenyar a llegir als infants.

L’any 1962 apareix el seu llibre més important i conegut: Nosaltres, els valencians (guardonat amb el Premi Lletra d’Or l’any 1963), llibre en el qual proposa la «reconstrucció nacional» del País Valencià dins el marc dels territoris de parla catalana, els Països Catalans. Aquest llibre marca un abans i un després en la història del valencianisme i es complementa amb El País Valenciano en què descriu una psicologia col·lectiva sobre la qual explica la identitat valenciana contemporània.

Tot plegat va provocar una gran reacció en contra del regionalisme valencià que va acabar amb un ninot d’un fuster d’ofici cremat a les falles. Després d’aquests incidents Fuster fou vetat a la premsa del Movimiento Nacional, i és així que comença a col·laborar amb El Correo Catalán. Aquesta situació Fuster la va jutjar com a positiva perquè el feia més visible, més proper als sectors liberals; tenia el suport de molts intel·lectuals i universitaris, però també va tenir com a conseqüència el trencament del Grup Torre durant la Transició política: Xavier Casp i Miquel Adlert optaren pel blavisme, cosa que no va fer, per exemple Manuel Sànchis Guarner. L’any 1967 publica Combustible per a falles.

A banda de l’assaig, va continuar explicant Antoni Prats, Fuster també va conrear l’aforisme, Judicis finals (1960), i el dietarisme: Indagacions possibles (1958) i Causar-se d’esperar (1965). Altres llibres importants són: Figures de temps, premi Yxart (1957), Diccionari per a ociosos (1964), L’home, mesura de totes les coses (1967), entre molts altres. També col·laborà amb articles sobre el País Valencià a la Gran Enciclopèdia Catalana.

L’any 1975 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Va patir un primer atemptat contra el seu domicili l’any 1978 i l’11 de setembre de 1981, coincidint amb la Diada Nacional de Catalunya, un segon atemptat. Ambdós ocasionaren importants destrosses a l’edifici i a la seva biblioteca, encara que no van provocar danys personals. Els autors d’aquests atemptats mai no han estat detinguts.

L’any 1983 s’incorporà a la Universitat de València per impartir Història de la Llengua, fou distingit amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i l’any 1984 fou investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i la UAB. Fou membre del Centre d’Estudis Catalans, del Consell Valencià de Cultura, promotor i primer president d’Acció Cultural del País Valencià i president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Joan Fuster va morir a Sueca el 21 de juny del 1992. A títol pòstum, la Generalitat Valenciana li va concedir la Distinció de la Generalitat Valenciana al Mèrit Cultural. La Universitat Jaume I de Castelló va organitzar unes jornades d’homenatge i Acció Cultural del País Valencià va crear el premi d’assaig que porta el seu nom.

Després d’aquesta primera part dedicada a la vida i l’obra literària en prosa de Fuster,  probablement l’autor valencià més transcendental del segle XX, Prats es va centrar en l’obra poètica de Fuster a partir de cinc poemes que considera especialment importants i significatius, concretament: “Parèntesi final”, “Infant que jo vaig ésser”, “Poesia”, “Criatura dolcíssima” i “Art Poètica”.

Antoni Prats va citar Joan Fuster quan, en referir-se a la seva pròpia poesia, diu això:

“…pel que fa a mi, en concret, i com a confeccionador de versos o versots, els tòpics i modes de l’època salten a la vista. De vegades són acceptats d’una manera incauta, i de vegades, també, d’una manera sarcàstica, i una certa propensió discursiva, diguem-ne prosaica, es fa patent amb els anys. La barreja d’ingredients era inevitable, i ho era el pas d’un estímul a un altre. Hi havia, immediata, la xerrameca existencialista, tan poc lírica malgrat tot. Hi havia la temptació d’un surrealisme retardat i mòdic, modós. Hi havia la poesia pura…: “La fille de Mínos et de Parsiphaë…”(“Què se n’ha fet, de l’abbé Brémond, que jo vaig llegir meticulosament traduït al castellà per Julio Cortazar?) Hi havia la cosa social, mal entesa. Hi havia més: més seduccions. El resultat podia ser monstruós, en un sentit lívid i primari de la paraula. Del meu saldo particular, no me’n sabria avergonyir: fou el que havia de ser.”

LA POESIA

Si us l’hagués d’explicar amb plena comparança,
diria que és, com si, de sobte, no esperant-ho.
Us trobàsseu enduts al fons clement i simple
de l’acte de l’amor, quan un fruit us traspassa,
i els ulls se us desentelen, i la llum sona a trossos,
i us sentiu les mans breus i carregades d’obra
i en la llengua un adàmic pregust d’algunes salvatges,
i visiten el crit plomes i alevosies,
i enmig de la memòria una font es concentra,
i us coronen campanes, i hi ha un saber d’orígens
tàcit en vostres gestos, en els camins que hi porten…

De “Terra en la boca” (1953)

ART POÈTICA

no sé si parle clar no sé si parle
per a altri o m’enfonse en la tenebra
potser l’únic que faig és repetir-m’ho

tanmateix jo sustente un axioma
l’home té una llavor sota la llengua

els mots que se m’escapen com a hienes
tenen algun sentit enllà dels signes
enllà de pompeu fabra i els diaris

realment jo no puc comunicar-te
res que tu ja dins teu no tingues

o bé arribe al teu fons i allí retrobe
la vespa consagrada i els molls àgils
i tu lector així t’ho reconeixes

o bé que és inútilment que estàs llegint-me

quant es tracta d’obrir la sang o l’ungla
perquè els altres hi vegen i se’n tornen
amb l’ungla incandescent o la sang balba
quan es tracta d’això germà que escoltes
la viola de gamba és impossible
jugar a la retòrica dels tímids
fora traïció fora negar-se

la poesia llisca entre les brases
delicada com una viscereta
de granota com una rosa dèbil

tot just ha començat deia aquell home
i és plena de virtuts inconegudes

beneit maragall de sostre màgic
no sé si ets ple de llum inconeguda
burgés emmanillat parent de l’aigua
per tu som i serem dins la paraula

Del llibre Ofici de difunt (1950)

 

El cert és que la valoració de la poesia de Fuster ha crescut amb el pas del temps i els seus versos són llegits amb més interès del que ell pressuposava que tindrien. I alguns han esdevingut molt populars com el cèlebre “Criatura dolcíssima” amb què acabarem aquesta crònica, tot tornant a agrair a l’Antoni Prats que vingués a parlar-nos de l’obra poètica de Fuster i ens oferís la seva visió de l’autor de Nosaltres, els valencians, des de Sueca, l’origen que ambdós han compartit.

 

CRIATURA DOLCÍSSIMA

1
Criatura dolcíssima – que fores
la sola riba forta, un deix d’idea,
la mà que entre les meues perdurava!

Criatura dolcíssima o miracle
total o prosperada llum – que fores
grat de llavis pertot i branca excempta!

Criatura dolcíssima i fondària
i visitació de mots atònits
i pietat complida i cim – que fores…

3

Era tardor, un temps sense solatge,
Estrany de cansaments, que em retenia
Entre les roses inertes, entre exili

Vingueres. Flabiols i cobejança
I caderneres deien la sorpresa.
Fou un començ de faules vencedores.

I Vaig saber l’amor: un lloc de messes
i tu, ah i tu com un repòs, com una
sobtada companyia inajornable!

5

No sé si m’estimaves: t’estimava
i això era tot, i això era prou, i els dies
obraven per a mi racons tendríssims.

T’estimava amb les hores i amb el somni,
i et cantava, i passaves, i abril queia,
i et sabia ma cara meravellada.

Sí, t’estimava lentament i sorda.
Com s’estimen les coses marcescibles.
Com s’aprèn l’idioma de l’absència.

7

Vindrà l’hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi; heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.

I algú dirà també: heus ací, sota
l’afer minuciós de les paraules,
un deliri que cou, un risc de gleva.

¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscle,
la teua olor completa, penetrant-me?
¿No li llegiran ton nom amb un bell pànic?

10

Record et diu, amor, record o vetla,
i distància estesa des dels braços,
et dius clima de set, et dius silenci.

Record et sent, amor, en cada tebi
naixement d’un record, i edat excelsa,
i en cada vena meua i desvalguda.

Record o espina lenta, amor, et pense,
i secreta estatura de la vida,
dins de l’amor, amor, on visc encara.

Del llibre “Escrit per al silenci” (1954)

Moltíssimes gràcies, Antoni!

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Tomàs-Maria Porta i Calsina

«La poesia de Joan Fuster», xerrada d’Antoni Prats i Gràcia

0

El pròxim dimarts 22 de febrer celebrarem una nova sessió promoguda pel grup Reversos. Hem convidat Antoni Prats i Gràcia qui farà una xerrada sobre la poesia de Joan Fuster.

Antoni Prats i Gràcia (Sueca, 1946), llicenciat en Filosofia (1969) i doctor en Filologia Catalana (1998), és poeta per bé que també ha publicat assajos, ressenyes i articles de crítica literària.

Vora l’Esfinx aplega la seva trajectòria poètica, des d’Epigrammata (1981) a Elegies del Montgó (2021), tretze reculls, la major part dels quals ha merescut algun guardó, entre altres, els premis Festa d’Elx, Camp de Morvedre, Alfons el Magnànim i Ibn Jafadja.

Ha dirigit la revista literària L’Aiguadolç fins a 2021. Com a crític cal destacar el seu llibre Salvador Espriu o la fidelitat als orígens (2013).

Tot just quan la Generalitat valenciana i la catalana han declarat el 2022 l’Any Fuster, Antoni Prats ens parlarà de la poesia de Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922-1992). La poesia és el vessant literari més desconegut de Fuster, un dels grans escriptors i intel·lectuals de les lletres catalanes de la segona meitat del segle XX.

El seu volum antològic Set llibres de versos (Tres i Quatre Edicions, 1987) aplega quatre llibres publicats entre 1948 i 1954, dos llibres inèdits (1950-1954) i una colla de poemes solts que havien aparegut en diferents mitjans impresos.

No us perdeu aquesta xerrada d’Antoni Prats que, indubtablement, serà molt interessant. Hi sou tots convidats!

 

“Redescobrir Pedro Salinas”. Conferència de Montserrat Escartín

1
Publicat el 3 de març de 2020

En la sessió dedicada a la poesia de Pedro Salinas, celebrada el passat vint-i-cinc de febrer, vàrem tenir la fortuna de comptar amb la Montserrat Escartín, gran experta en l’obra del membre degà de la generació del 27, qui ens va oferir una conferència extraordinària.

La nostra convidada, que ha dedicat gairebé quaranta anys de la seva vida a l’estudi de l’obra de Salinas, acaba de publicar Pedro Salinas, una vida de novela, el seu darrer treball sobre el denominat “poeta de l’amor” de la generació del 27.

Un breu apunt de la trajectòria professional de la nostra convidada:

Montserrat Escartín és Doctora en Filologia Hispànica i catedràtica de Literatura de la Universitat de Girona i la seva especialitat és la Literatura  Española Contemporània. Ha publicat edicions crítiques de diversos autors del segle XX, però s’ha dedicat especialment a la investigació de l’obra de Salinas de qui, a part de la trilogia amorosa, ha reconstruït un dels seus llibres Largo lamento, ha fixat el text de la seva Poesia completa (ha descobert gairebé 150 inèdits), ha publicat un estudi detallat del teatre de Salinas, Pedro Salinas tras el telón i tot just fa uns mesos ha publicat “Pedro Salinas, una vida de novela”.

Pedro Salinas, una vida de novela és una obra molt rigorosa i a la vegada valenta (algunes idees del llibre poden sobtar al lector, però òbviament tenen una base documental imponent i s’argumenten pels coneixements de psicologia de l’autora).

Escartín ens ha volgut apropar a l’home que hi havia darrere el personatge de Pedro Salinas perquè, com ella diu en el llibre, i el mateix Salinas ho afirmava, la seva vida i l’obra literària són absolutament indestriables. Esplèndidament escrit, el llibre és amè i pot interessar a qualsevol lector, no únicament als experts o als lectors de poesia.

Destacaria especialment que és un llibre fruit de la perseverança de l’autora, qui ha hagut de lluitar durant molts anys contra l’oposició de la família que no volia que es desvetllessin dades crucials de la biografia de Pedro Salinas. L’interès d’Escartín ha estat sempre arribar a esclarir amb la màxima fidelitat els aspectes biogràfics del poeta  per poder estudiar millor la seva obra. Aquest llibre és també el resultat de la passió i laboriositat que Montserrat Escartín esmerça en totes les tasques que desenvolupa.

Escartín, en la seva xerrada, va fer un resum comentat de l’obra de Salinas i ens va oferir una aproximació a la seva poètica: finalitat, eines i característiques formals (vocabulari, sintaxi, metàfores, absència de mètrica, rima i estrofa), el vers lliure (tipologia i recursos, com per exemple les imatges acumulades, molt utilitzades en la seva poesia).

Va ressaltar que els temes, en l’obra de Salinas: l’amor, la dona estimada, la ciutat, la natura…, van ser tractats des d’una òptica molt innovadora. Escartín va afegir que l’amor, de forma especial, dona sentit i travessa tota la vida i l’obra de Salinas i, finalment, va aprofundir en el vessant humà del poeta, en contraposició a la figura pública o el mite literari.

Cuando cierras los ojos
tus párpados son aire.
Me arrebatan:
me voy contigo, adentro.

No se ve nada, no
se oye nada. Me sobran
los ojos y los labios,
en este mundo tuyo.
Para sentirte a ti
no sirven
los sentidos de siempre,
usados con los otros.
Hay que esperar los nuevos.
Se anda a tu lado
sordamente, en lo oscuro,
tropezando en acasos,
en vísperas; hundiéndose
hacia arriba
con un gran peso de alas.

Cuando vuelves a abrir
los ojos yo me vuelvo
afuera, ciego ya,
tropezando también,
sin ver, tampoco, aquí.
Sin saber más vivir
ni en el otro, en el tuyo,
ni en este
mundo descolorido
en donde yo vivía.
Inútil, desvalido
entre los dos.

Yendo, viniendo
de uno a otro
cuando tú quieres,
cuando abres, cuando cierras
los párpados, los ojos.

Pedro Salinas, La voz a ti debida (1933)

Cuando tú me elegiste
–el amor eligió–
salí del gran anónimo
de todos, de la nada.
Hasta entonces
nunca era yo más alto
que las sierras del mundo.
Nunca bajé más hondo
de las profundidades
máximas señaladas
en las cartas marinas.
Y mi alegría estaba
triste, como lo están
esos relojes chicos,
sin brazo en que ceñirse
y sin cuerda, parados.
Pero al decirme: “tú”
a mí, sí, a mí, entre todos–,
más alto ya que estrellas
o corales estuve.
Y mi gozo
se echó a rodar, prendido
a tu ser, en tu pulso.
Posesión tú me dabas
de mí, al dárteme tú.
Viví, vivo. ¿Hasta cuándo?
Sé que te volverás
atrás. Cuando te vayas
retornaré a ese sordo
mundo, sin diferencias,
del gramo, de la gota,
en el agua, en el peso.
Uno más seré yo
al tenerte de menos.
Y perderé mi nombre,
mi edad, mis señas, todo
perdido en mí, de mí.
Vuelto al osario inmenso
de los que no se han muerto
y ya no tienen nada
que morirse en la vida.
Pedro Salinas, La voz a ti debida (1933)

Si te quiero
no es porque te lo digo:
es porque me lo digo y me lo dicen.
El decírtelo a ti ¡qué poco importa
a esa pura verdad que es en su fondo
quererte! Me lo digo,
y es como un despertar de un no decirlo,
como un nacer desnudo,
el decirlo yo solo, sin designio
de que lo sepa nadie, tú siquiera.
Me lo dicen
el cielo y los papeles tan en blanco,
las músicas casuales que se encuentran
al abrir los secretos de la noche.
Si me miro en espejos
no es mi faz lo que veo, es un querer.
El mundo
según lo voy atravesando
que te quiero me dice,
a gritos o en susurros.
Y algunas veces te lo digo a ti
pero nunca sabrás que ese «te quiero»
sólo signo es, final, y prenda mínima;
ola, mensaje, roto al cabo,
en son, en blanca espuma,
del gran querer callado, mar total.

Pedro Salinas, Razón de amor (1936)

¿Serás, amor
un largo adiós que no se acaba?
Vivir, desde el principio, es separarse.
En el primer encuentro
con la luz, con los labios,
el corazón percibe la congoja
de tener que estar ciego y solo un día.
Amor es el retraso milagroso
de su término mismo;
es prolongar el hecho mágico
de que uno y uno sean dos, en contra
de la primer condena de la vida.
Con los besos,
con la pena y el pecho se conquistan
en afanosas lides, entre gozos
parecidos a juegos,
días, tierras, espacios fabulosos,
a la gran disyunción que está esperando,
hermana de la muerte o muerte misma.
Cada beso perfecto aparta el tiempo,
le echa hacia atrás, ensancha el mundo breve
donde puede besarse todavía.
Ni en el llegar, ni en el hallazgo
tiene el amor su cima:
es en la resistencia a separarse
en donde se le siente,
desnudo, altísimo, temblando.
Y la separación no es el momento
cuando brazos, o voces,
se despiden con señas materiales:
es de antes, de después.
Si se estrechan las manos, si se abraza,
nunca es para apartarse,
es porque el alma ciegamente siente
que la forma posible de estar juntos
es una despedida larga, clara.
Y que lo más seguro es el adiós.

Pedro Salinas, Razón de amor (1936)

MUERTE DEL SUEÑO

Nunca se entiende un sueño
más que cuando se quiere a un ser humano
despacio, muy despacio
y sin mucha esperanza.

Por ti he sabido yo cómo era el rostro
de un sueño: sólo ojos.
La cara de los sueños
mirada pura es, viene derecha,
diciendo: “A ti te escojo, a ti, entre todos”
como lo dice el rayo o la fortuna.
Un sueño me eligió desde sus ojos,
que me parecerán siempre los tuyos.

Por ti supe también
cómo se peina un sueño.
Con qué cuidado parte sus cabellos
con una raya que recuerda
a la estela que traza sobre el agua
la luna primeriza del estío.
Mi mano, o una sombra de mi mano,
o acaso ni una sombra,
la memoria, tan sólo, de mi mano
jamás acarició una cabellera
tan lenta y tan profunda
como la de ese sueño que me diste.
En el pelo, en el pelo de tu sueño
fueron mis pensamientos enredándose,
entrando poco a poco, y se han perdido
tan voluntariamente en él que nunca
los quiero rescatar: su gloria es ésa.
Que estén allí, que duermas
sobre las despeinadas
memorias que mi alma te ha dejado
entretejidas en su cabellera.

Por ti he cogido a un sueño de las manos.
Por ti mi mano de mortal materia,
ha tocado los dedos,
tan trémulos, tan vagos,
como sombras de chopos en el agua,
con los que un sueño roza al mundo
sin que apenas lo sienta
nadie más que la frente consagrada.

Por ti he cogido un sueño de las manos,
o de las que parecen manos, alas.
Las he tenido entre las mías,
un año y otro año y otro año,
como se tiene las de un ser que va a marcharse,
fingiendo que es para decirle adiós,
pero con tal ternura al etrecharlas,
que renuncia a su fuga i nuestro tacto,
de adiós se nos trasmuta en bienvenida.

Por ti aprendí el lenguaje
tan breve y misterioso de los sueños.

Cabría en el cristal
de una gota de agua.
Está hecho de dos letras cuyos trazos
aluden con su recta y con su curva
a la humana pareja, hombre y mujer.
“Sí”, dice, sólo “sí”.
Los sueños nunca dicen otra cosa.
Nos dicen “sí” o se callan en la muerte.

Por ti he sabido cómo andan los sueños.
Llevan los pies desnudos
y parecen más altos todavía.
El alma por que cruzan nos queda
como playa que primero holló
Venus al pisar tierra, concediéndole
las indelebles señas de su mito:
las huellas de los dioses no se borran.
Entre el vasto rumor de los tacones,
que surcan las ciudades colosales,
mi oído a veces percibe
un rumor leve como de hoja seca,
o de planta desnuda: es que te acercas,
por las celestes avenidas solas,
es que vienes a mi desde mi sueño.

He sabido por tí de qué color
es la sangre de un sueño. Yo la he visto
cuando un día le abriste tú las venas
escapar dulcemente, sin prisa, como el día
más hermoso de abril, que no quisiera
morirse tan temprano y se desangra,
despacio, triste, recordando
la dicha de su vida:
su aurora, su mañana, sin rescate.

Por ti he asistido, porque lo quisiste,
al morirse de un sueño.
Poco a poco se muere
como agoniza el campo en el regazo
crepuscular, por orden de la altura.
Primero, lo que estaba al ras de la tierra,
la hierba, la primer oscurecida:
luego, en el árbol, las cimeras hojas,
donde la luz, temblando, se resiste,
y al fin el cielo todo, lo supremo.
Los sueños siempre empiezan a morirse
por los pies que no quieren ya llevarlos.
Como el cielo de un sueño está en sus ojos
lo último que se apaga es su mirada.

Y por ti he visto lo que nunca viera:
el cadáver de un sueño.
Lo veo, día a día, al levantarme, aquí, en mi cara.
(Has vuelto tu mirar hacia otro rostro)
Me lo siento en las mano,
enormes fosas lllenas de tu falta.
Está yacente: tumba le es mi pecho.
Me resuena en los pasos
que van, como viviendo, hacia mi muerte.
Ya sé el secreto último:
el cadáver de un sueño es carne viva,
es un hombre de pie, que tuvo come un sueño,
y alguien se lo mató. Que vive finge.
Pero ya, antes de ser su propio muerto,
está siendo el cadáver de un sueño.

Por ti sabré quizá como viviendo,
se resucita aún entre los muertos.

Pedro Salinas, Largo lamento (1937-38?)

El nostre sincer agraïment a la Montserrat Escartín per compartir amb nosaltres els seus grans coneixements i la passió amb què els transmet.

Fotografies d’Aureli Ruiz
Text: Empar Sáez