Mary Oliver. Conversa amb la traductora: Corina Oproae

0

El pròxim dimarts 26 de març parlarem de la poesia de la Mary Oliver (Ohio, 1935 – Florida 2019) i és per a això que hem convidat la seva traductora, la Corina Oproae (Rumania, 1973).

Ocell roig (Godall Edicions, 2018) és una de les seves obres més representatives, l’única traduïda al català.

Mary Oliver, una de les poetes més populars i llegides als Estats Units, va guanyar els premis més prestigosos del seu país com ara el Premi Pulitzer (1983) i el Book Award (1992).

No hi falteu, sou tots convidats!

Conversa amb Ricard Mirabete

0
Publicat el 9 de març de 2019

El passat vint-i-sis de febrer vàrem rebre en Ricard Mirabete, poeta convidat pel nostre grup per a parlar de la seva obra poètica; un acte-celebració dels vint anys de trajectòria literària des que en 1999 va rebre el Premi Amadeu Oller pel llibre Última ronda.

En Ricard Mirabete és filòleg, es dedica a la docència, fa crítica literària i és poeta. Ha publicat set llibres de poesia. El primer, Última ronda, va guanyar el Premi Amadeu Oller el 1999 (Premi que es concedeix a poetes joves inèdits). Després vindrien sis llibres més:

La gran baixada (Emboscall, 2004)
Les ciutats ocasionals (Témenos edicions, 2009), Premi Òmnium Cultural del Vallès Oriental
Radar (Témenos edicions, 2012)
Nuclear, 2015, Terrícola edicions
Cel estàtic d’elevadors, 2016 Editorial Gregal
Esdeveniment, 2017, 3 i 4 Edicions

Ricard Mirabete ha aparegut en diferents llibres col·lectius. Ha exercit la crítica literària a diversos diaris com ara El Punt Avui i ha estat col·laborador a revistes culturals com Poetari i Benzina. També hi col·labora a Núvol, el digital de cultura.

Manté el blog Última ronda des de 2007.  En el seu blog hi trobareu publicacions sobre literatura, art,  música, cinema…,  temes amb què es nodreix la seva poesia.

Coordina un interessant cicle de recitals a la llibreria La Impossible: Poetes Impossibles d’ençà el 2014.

Els seus primers poemaris se situen nítidament en un entorn urbà (Última ronda, La gran baixada, Les ciutats ocasionals); en ells identifiquem un itinerari, un indret — els poemes s’ubiquen en la ciutat de Barcelona— un temps determinat. Són llibres en què explora una poesia essencialment narrativa – discursiva sense defugir la crítica. Hi trobem una evocació dels seus exilis interiors i una imatgeria potent amb un deix de tristor i aspresa.

Possiblement a Nuclear i Cel estàtic d’elevadors es decanta per poemes menys discursius, menys argumentals, més lírics, es despulla del soroll urbà i les coordenades d’espai i temps s’obren, no se circumscriuen tant com en els llibres anteriors. Sempre, però, percebem una cura obsessiva en la construcció del poema i en les paraules amb què basteix la seva poesia.

I finalment arriba Esdeveniment, el darrer llibre, i si acollíem alguna idea preconcebuda de la poesia d’en Mirabete, ens la fa miques. No tan sols trenca amb la narrativitat, sinó que fa una depuració estilística extraordinària i un exercici metalingüístic en què reflexiona sobre els límits i l’experiència del llenguatge.

Si com afirma Heidegger “El llenguatge és l’habitacle de l’ésser” en Ricard Mirabete, en tots els seus llibres, però especialment en el darrer treball, no vol habitar un llenguatge desgastat i previsible, ni un llenguatge retòric amb adjectivació tòpica. Les paraules no ofeguen el lector, s’obren a la reflexió; és la poesia més concisa de l’autor, amb elisions perquè siguem també nosaltres creadors de l’obra.

Un home amb bicicleta

Ell estava orgullós i alegre
i se’n tornava, un cop i un altre,
amb la bicicleta cap a la pensió.
Hi treballava a la cuina;
A canvi, el deixaven dormir a les golfes.
A mitjanit se’l veia al bar de la plaça.
Bevia a cor què vols,
no enganyava a ningú.
Una vegada m’explicà que només recordava
tres paraules ofegades a la sorra.
Tothora somreia i feia que sí,
que no, que més tard… amb moviments
massa expressius que semblaven bromes
de pallasso sobreactuat.
Ell estava orgullós i alegre
de venir al bar i asseure’s amb nosaltres,
de prendre una cervesa i portar-nos també
diaris francesos que no llegíem
i revistes de dones.
L’estiu passat ja no el vèiem.
Sempre havíem cregut que algun dia
recuperaria la veu.

Ricard Mirabete, Les ciutats ocasionals, 2009

Nit d’ulls deserts

Sigui com sigui, per fi som a casa.
Era llarga i bruta la ronda civil
-i del tot tristoi el tomb intolerable
per on he amputat la via Laietana-
però he arribat. Sí, embadocat
comptant fanals torts i semàfors girats
fins que he trepitjat el terrat de casa.
Ja no semblava ciutat, Barcelona:
era teoria originària, un principi.
Un desfalc de llums corrents
i cremor d’ulls deserts. Un frau.

Ricard Mirabete, Les ciutats ocasionals, 2009

L’AVINGUDA BLANCA

Clama secret el vent d’ahir
vora estances cobertes de blau.
Davant dels ulls espurneja l’avinguda
amb punts de referència grocs.
Inútilment em lleva el son
aquest esperar sense cap raó
que em dicta unes hores blanques
que em són refugi vermell, verda ferida.
Ser d’on no hi visc: romandre on no hi sóc.
I fer de mi un cabdell que rodola
vora estances cobertes de blau.

Ricard Mirabete, Les ciutats ocasionals, 2009

ELL ENS MIRA

Amb les mans lligades
al motor del temps,
ens mira.

Tensa les cordes vocals
i no en surt cap paraula.
Ara escolta una melodia
que d’altres diuen que és el silenci
mentre dibuixa mentalment
l’espai buit del món.

Des del més distant dels mons possibles.

On l’emoció és el dictat del foc primigeni
que promou l’harmonia preestablerta

de molt de temps abans, des de l’origen del so.

Ens mira de lluny i ens allarga la mà del temps.

Des d’una altra llum, des de l’origen del so.

Ricard Mirabete, Nuclear, 2015

NO ÉS, TAMPOC

No és tan sols un joc
mirar-se de reüll l’ahir
o avançar-se al després.
És només una llum
encesa al lluny que vol
que l’apaguis: l’instant.

Ricard Mirabete, Nuclear, 2015

TOT RESSONAVA CEC

Trapezis de la nit: anelles
invisibles es filtraven en el besllum
del nostre vas de vi. Arran
del finestral capturàvem junts les paraules
mentre tot ressonava cec;
però en gotes de cristall
dels nostres llavis purs
en sobresortia la promesa.

Ricard Mirabete, Cel estàtic d’elevadors, 2016

TEOREMA D’UNICITAT

                                           (DE L’EXPLOSIÓ DEL COS

A L’EXPANSIÓ DEL COSMOS)

L’ordre i l’aventura del mar: el banyador.
El llamp del dispers en la unicitat del vers
que erosiona en tu el neguit de ser funció
de l’explosió blanca de la platja solar
o del gris univers.
D’aquest temple teu de llum en l’oli del mar:
la pell del nedador.

Ricard Mirabete, Cel estàtic d’elevadors, 2016

La pedra fereix l’embat del vent
i escurça la nostra mirada.

Davant teu el buit encerclat
la nuesa del dubte:

una pedra que sí

que conté
que roman

després de nosaltres.

 

Si alço les mans
entre murs

cremo fulla i esperança

és ara un contorn
de verda recança

a camp ras
em guardo l’espiga del dir

era un interrogant
la muntanya extrema

i cremo fulla i cant.

Ricard Mirabete, Esdeveniment, 2017

NOTA DE L’AUTOR

Llavors, el cor necessari arriba a ser aquell que no hem ensinistrat. Metàl·lic, ultralleuger, llis. L’espera blava –o la nit de l’ànima- és travessada per la desaparició que ho impregna tot de por, de pedra, de res. I afirmar que dir –com també escriure- és parlar fluix, creure alt, tornar de lluny i llegir. Llegir, llegir, de res. Sentiu? D’un cor no en farem gran cosa. D’un cos? No en direm grans coses. És l’hora de ser en els noms, ser-ne la seva presència, abrigar-nos el fred de dins amb el d’enfora. Sentiu? Del captiveri ningú no en dóna fe. Tothom se’n riu del vigilant i de qui el vetlla. Però el dia final s’acosta i no és nit, ni sol, ni calç. És blanc. Metàl·lic, ultralleuger, llis.

Ricard Mirabete, Esdeveniment, 2017

Volem expressar el nostre sincer agraïment a en Ricard Mirabete per la gran vetllada de poesia que vam compartir. El nostre convidat va fer un recorregut atractiu i amè per la seva obra poètica, un veritable plaer per a tots els assistents.

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Empar Sáez