Reversos grup poètic

El passat disset de juny ens van acompanyar, en la darrera sessió del grup abans de la pausa d’estiu, dos poetes del País Valencià: Begonya Mezquita i Manel Rodríguez-Castelló.

Us oferim un breu resum de l’acte i alguns poemes i fragments dels seus respectius llibres: Feridura (Edicions del Buc, 2024) i Estimats poetes (Lletra Impresa, 2025).

Manel Rodríguez-Castelló ja ens havia visitat el 2014 i en aquella ocasió ens va parlar del seu llibre de poesia Estranyament, guardonat amb el Premi Ausiàs-March.

Per aquest acte, considerant que són dos poetes convidats i que ambdós tenen obra publicada molt recentment, vam establir un diàleg a tres bandes sobre els seus darrers llibres.

Vam presentar molt breument els nostres autors invitats (en aquest enllaç trobareu més informació de les seves biobibliografies).

La poeta Begonya Mezquita va néixer a Sagunt és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de València, professora de llengua i literatura catalanes.

És autora de vuit llibres de poesia, alguns d’ells guardonats. En destaco els dos darrers publicats: Parlen els ulls (Edicions del Buc, 2014) i Feridura (Edicions del Buc, 2024). Ha estat antologada a Dotze poetes joves valencians (2000) i treballs seus han aparegut en diverses edicions col·lectives.

Col·labora en publicacions periòdiques i en algunes revistes digitals i ha muntat diversos espectacles poètics.

Manel Rodríguez-Castelló va néixer a Alcoi, és poeta, activista cultural, crític literari i assagista. Llicenciat en Filologia Hispànica, va ser professor de llengua i literatura catalanes entre 1983 i 2018.

Ha publicat onze llibres de poesia i també en destaco els dos últims Estranyament (Edicions 62, 2013) i Passatge (Edicions del Buc, 2022).

Ha rebut nombrosos guardons de poesia, entre ells el Premi de la Crítica del País Valencià (1983), Premi Maria-Mercè Marçal (2005) i el Premi l’Ausiàs March (2013).

En l’actualitat presideix l’Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà a Alcoi, que organitza el premi de poesia “Manuel Rodríguez Martínez” (enguany ha celebrat la 42 edició del premi).

Va publicar una columna setmanal al diari Levante-EMV des de 1998 fins a 2014. Algunes de les seves columnes periodístiques es troben aplegades en diversos llibres (aquí en teniu alguns).

Col·labora amb el Diari La veu del País Valencià i la revista Saó, on escriu crítica sobre poesia.

També ha fet incursions en la traducció: ha traduït diversos autors bascos de l’èuscar al català.

Vam iniciar la conversa destacant que una de les característiques de la poesia de la Begonya Mezquita, tal com apunta Manel en l’epíleg del llibre anterior, Parlen els ulls, és “la freqüent presència del record com a eina de construcció poètica”. En una part d’aquest llibre la poeta pren passatges de la seva infantesa i dels anys joves com a punt de partida: d’allò que conforma la seva identitat.

El darrer llibre, Feridura, en canvi, neix a partir d’un sotrac agut; hi ha un abans i un després de l’ictus o atac de feridura que l’autora va patir. Després de l’accident vascular agut, les seqüeles que se’n deriven i el procés de curació actuen, en aquesta ocasió, com a eina de construcció poètica: un itinerari de caiguda i recuperació, remembrades en forma de poesia. Mezquita va explicar que el llibre es va anar gestant a poc a poc, sense ànim de traslladar al lector cap sentiment de pietat o compassió, sinó que únicament volia escoltar-se i dialogar amb ella mateixa. També va destacar que ha estat la seva “Odissea” particular: en l’últim poema del llibre torna a casa; un retorn després d’un “viatge” que s’inicia en la foscor i va cap a la llum, amb una força centrífuga que l’empeny en tot aquest periple.

La primera part del llibre és la que dona nom al conjunt, Feridura. Sobre aquesta part, en Manel, en una ressenya Publicada a la revista Saó i en el bloc La pedra i el marge ens diu que es podria definir com una reescriptura del cos. És possiblement d’aquesta identificació entre cos i llenguatge poètic d’on neix en bona part l’autenticitat i la força lluminosa que transmet Feridura: escriptura del cos, cos de l’escriptura.

El procés de guariment no és únicament emocional, sinó, i principalment, físic, molt orgànic: el lector copsa vivament que discorren en paral·lel l’escriptura i la curació del cos. Destaca, per tant, la “corporalitat” dels poemes; hi tenen un lloc destacat les diferents parts del cos: artells, dits, mà, aixella, ossos…  i la sorpresa que neix i creix de forma paral·lela a l’escriptura: la poeta va descobrint com “reapareixen” parts del seu cos, molt a poc a poc: la sensibilitat i la mobilitat.

Mezquita adopta, en aquesta primera part, una forma d’autodiàleg que ens captiva: el jo líric dialoga amb la poeta i li proporciona força, l’encoratja en el procés de recuperació, encara que, sovint, la veu interior no és tan amable. Aquesta veu també actua com a confident o una forma d’autoconsciència.

Una carcassa sense esquelet? Així no vas enlloc.

**

T’hi veus reflectida, sac de gemecs.

La nostra poeta convidada va llegir dos poemes de la primera part del llibre: «Feridura».

Escabellada

1

Dimecres,
quan la tardor mostra el seu perfil més sinistre,
t’ofegues en la nit, acluques els ulls a la porta del son.
Atac al ritme del silenci, inici del teu pas més abrupte.

Negues els peus al moviment,
tiba la pell un vertigen,
caus a terra.

No veus que és novembre, veu que tremola?
Ets de sobte plena de vacil·lacions
i sorpresa, una mà simple, un dit inaccessible.
Compte: vas escabellada, l’hivern covava
coses bones.

7

Li agafa les mans per sota de l’aigua,
intenten jocs d’equilibris.
Ella sent un rampell elèctric a la mà esquerra
que es belluga de manera mecànica, com un ferro.
Ell ha segat l’herba i encara es capbussa en l’aigua com un dofí.

Vendrien l’ànima al diable per una flor d’ahir,
la que vivia de cara al mar.

La segona part del llibre és així mateix molt colpidora, emocionalment intensa: “Un desert blau”, interludi amb poemes de record i dol per la mort del pare.

Oxigen

Soc la part jove de tu
que encara et necessita.
No et pots morir.
T’he guardat pedres del riu a la butxaca
i el poema no té oxigen sense tu.

“Uns altres jardins”, la tercera part del llibre, està composta per poemes molt allunyats conceptualment de les altres dues parts, bo i que pren sentit com un tot dins del llibre: representen l’etapa de reconstrucció de la vida, a partir de la reconstrucció del cos i de l’esperit. Els poemes, segons Mezquita, tenen un to més festiu, de celebració de la vida, i alguns van ser escrits durant alguns viatges que va fer. També hi trobem poemes dedicats a Manel Marí, Antoni Ferrer, amics i poetes ja traspassats.

«… un petit atles, de noms i de geografies, enllà de nafres i necrosis, que miren de fer camí cap endavant i festejar la llum» (ens explica Mezquita en les endreces del llibre).

I, finalment, de la darrera secció, la nostra convidada va recitar aquest poema:

Torre neurona

Hi ha en algun racó del nostre cervell
una neurona que ix a passejar els dies de sol.
Erràtica i inadaptada, mena el timó
del vaixell del dia amb les veles inflades.
Contra el vent,
respira i busca el nord,
però oblida el port i l’ancoratge,
ni se’n recorda.
Estrella fugaç del paradís de la infantesa,
remena armaris i equipatge,
passeja per illes desertes sense sabates,
riu a cor què vols els acudits
que ella mateixa inventa
i reordena els mobles a primeres hores del dia.

Però emmudeix si hi ha tempesta,
fa recapte de son i avituallament
i es colga al llit presonera dels somnis.
No se’n recorda.
La neurona viu a la torre, talla pa a llesques
i beu suc de blat torrat a les terrasses.
És i no és davant l’espill de cada estança,
conrea l’aroma de les plantes al jardí,
abraça un alfabet mil·lenari,
estima fort, sense baranes.
I quan es fa fosc, víctima de l’ombra i els silencis,
ja no se’n recorda.

Per acabar, vam remarcar aquest vers memorable de Feridura: “fins llavors, diria que mai no havia mort”, que ens aproxima de forma corprenedora a la mort real; a la mort de l’una part del cervell de qui pateix un ictus: en una primera fase de la malaltia es produeix un procés d’isquèmia, el teixit pateix i posteriorment, si el flux sanguini no arriba a l’àrea involucrada, es necrosa i mor.

Vam posar l’accent en el periple dolorós, però reconfortant alhora, que el lector fa durant la lectura del llibre. I així ens ho diu Anna Ballbona en aquest fragment de la ressenya a la revista “Caràcters”.

«Feridura convoca dolor i patiment, impotència i seqüeles al cos, el dol per un passat irrecuperable i pel pare mort més tard. I alhora és una reacció volcànica, punyida de supervivència, que celebra la vida, les amistats i els petits o grans moments compartits. El fregadís entre aquests diferents estadis, concrets, matisats i en evolució, provoca moments poètics verdaderament esclatants i lluminosos.».

Durant la conversa, Manel Rodríguez-Castelló va intervenir per posar en relleu que en la poesia de Mezquita hi ha un procés de maduració poètica i creativa a partir sobretot de Signes de terra i que juntament amb Parlen els ulls i Feridura conformarien la seva obra de maduresa. Va afegir que Begonya Mezquita ha tingut des de ben jove una gran capacitat de llenguatge i una habilitat per convertir el que l’envolta en poesia. Del darrer llibre, Feridura, a diferència dels altres, va ressaltar que hi apareix la mort, en el propi cos i en la mort del pare. Sempre partint de la dualitat Eros Tànatos, la seva poesia és alegre, molt vitalista, en l’amor o inclús en el desamor. També va assenyalar la plasticitat de la poesia de Mezquita: construeix imatges amb una tècnica molt moderna, comparable amb la pintura més trencadora, es podria dir que fa collages: per associació d’idees el poema va avançant i fa cap a un resultat final sorprenent.

En la segona part de la sessió vam parlar del darrer llibre del Manel Rodríguez-Castelló, Estimats poetes (Lletra Impresa, 2025).

El nostre convidat és autor de nombrosos llibres de poesia, tal com hem explicat en la presentació, i a més d’això té publicada una molt abundant obra composta per columnes periodístiques i escriptura fragmentària de temes d’actualitat que ha anat aplegant en diferents llibres.

El seu darrer llibre, Estimats poetes, reuneix més de tres dècades de treball intermitent sobre temes literaris i especialment sobre poesia: articles per a revistes, estudis monogràfics, conferències, columnes, traduccions, pròlegs… Un veritable luxe per als lectors interessats en la poesia.

Vam introduir el llibre parlant d’un aspecte que l’autor remarca en la “Nota de l’autor”: treball intermitent realitzat des del més estricte amateurisme. Sobre el concepte d’amateurisme, en Manel va aclarir que utilitza el terme en el sentit estricte de la paraula: no recordo haver cobrat mai per haver escrit cap dels articles, va afirmar. No l’empra pas com a “aficionat” contraposat al de “professional o aquell qui hi entén en una matèria”… Va continuar recordant la reivindicació que fa Cortázar quan es defineix com a escriptor amateur que vol ser-ho sempre i vol mantenir el desig d’escriure per amor i no per obligació.

El nostre convidat va afegir que, tot i que no es considera crític literari, les urgències i la militància l’han dut al llarg del temps a reivindicar una sèrie de figures literàries que havien d’ocupar un lloc important dins la nostra cultura. És el cas de Joan Valls i Jordà (1917-1989), poeta alcoià i que en el País Valencià és el segon poeta que publica un llibre en català, l’any 1946. I a partir d’aquí, Valls construeix una obra amb més de vint poemaris en català i més de cent premis, fins i tot Jocs Florals. Així i tot, és un poeta molt desconegut. Va concloure que en els seus escrits hi ha una voluntat explícita de reivindicar civilment alguns autors com Joan Valls i Ovidi Montllor, tots dos d’Alcoi, del mateix poble de Rodríguez-Castelló.

També va aclarir que el títol d’Estimats poetes l’ha emprat en el sentit més ampli, ja que el llibre inclou alguns escrits sobre narradors (poesia també, en tant que veritat i bellesa de les coses…).

I a continuació vam destacar un fragment del magnífic pròleg de Josep M. Sala Valldaura.  Valldaura posa en relleu que darrere de tot plegat, hi batega una militància cultural i lingüística —al capdavall, nacional—. Més endavant també l’encerta de ple quan afirma que subjau tot al llarg del llibre una preocupació pel lloc i els llocs de la literatura valenciana, conscient de la seva condició perifèrica, també pel que fa a la recepció social.

El llibre està dividit en quatre parts que donen cohesió i coherència al que podria semblar un conjunt heterogeni. La poesia i els poetes són el fil conductor del llibre: els poetes estimats que Manel Rodríguez-Castelló ha sabut llegir amb rigor i ha fet per transmetre la seva obra, el seu llegat.

En la primera part, “Constants vitals”, el nostre convidat va explicar que hi són els “amors” de tota la seva vida: Joan Valls i Jordà, Ovidi Montllor i Vicent Andrés Estellés, un trípode magnífic de la cultura dels països catalans.

La segona part “Raons de poesia” la va definir com més reflexiva: hi trobem textos sobre qüestions més especulatives de la poesia. Inclou escrits com “Cànons i laberint de la poesia valenciana actual”, “L’escriptor i la perifèria” o “Poesia i memòria”.

La tercera part “Dels companys de bord” —un homenatge implícit a Georges Brassens, que fa referència a la seva cançó Les copains d’abord—, està dedicada als amics: una miscel·lània composta per pròlegs, articles, conferències… Inclou l’article “Un gran poema per a la música del món. A propòsit de la poesia d’Antoni Ferrer”.

I de l’última part, “Cròniques, testimonis, notes i versions”, vam destacar un article dedicat a René Char, i dos escrits publicats en revistes literàries sobre els poetes escocesos Andrew Grieg i Norman MacCaig, amb traduccions de diversos poemes de MacCaig (Edimburg, 1910-1996). El poeta escocès ha estat traduït per primera vegada al català pel nostre convidat.

Manel Rodríguez-Castelló, tot seguit, va llegir i comentar alguns fragments dels seus escrits.

En la solfa i en l’escriure. Unes reflexions sobre la poesia d’Ovidi Montllor.

(…)

Fill de la classe obrera alcoiana i dels seus ideals llibertaris i humanistes, hereu de la derrota i la memòria, aquell xicot estava destinat a consumir la seua vida en una fàbrica, però un parell de circumstàncies van ajudar-lo a forjar-se un altre camí: el seu treball com a actor aficionat en el grup La Cassola d’Alcoi, que a primeries dels seixanta desplegava una de les apostes més interessants del teatre independent del país, i el posterior trasllat a Barcelona, on vivia desterrat d’Alcoi un seu oncle, l’escriptor Rafael Mengual. Si l’efervescent capital catalana li obrí les portes d’un univers ple de possibilitats, la biblioteca de l’oncle l’inicià en la via de la lectura i l’autoaprenentatge.

Compaginant els mil oficis que amb tant d’humor ha enumerat en algun paper memorable amb els assajos en diversos grups de teatre de Barcelona, l’Ovidi prompte faria el salt —una mica per xamba, un molt per l’embranzida d’aquell moviment que ja era conegut arreu com la Nova Cançó— a la música, a la cançó. Mentre d’altres s’especialitzaven en una sola direcció, l’Ovidi, saltant les fronteres convencionals dels gèneres, aprofitava la seua experiència en ambdós camps i la posava al servei d’una forma de fer i d’expressar única i que constitueix la seua aportació major al món de l’art escènic, la i interpretació i la cultura catalana (i, per tant, universal). El teatre i la cançó, al capdavall, són continents units per l’istme de la paraula, extensos territoris de l’art verbal. I això fou aquest artista polifacètic i genial, un actor que a més cantava i interpretava els seus textos i els d’altri, un poeta. Un poeta en l’accepció concreta d’autor de poemes i cançons i en una de més general i flexible, la que atorga a la poesia l’autenticitat, la profunditat i la veritat que exigim a tota expressió artística.

L’escriptor i la perifèria

(…)

Per deixar de pensar-nos i ser una perifèria d’una perifèria els escriptors, en tant que escriptors, tenim un deute cívic inajornable: contribuir explícitament amb el nostre esforç a la consolidació d’una civilitat, d’un país, ara com ara tan perifèric de la perifèria com ho som o pensem ser nosaltres. Això és inherent a la nostra condició d’intel·lectuals, independentment de la latitud on ens situem. Potser en d’altres societats els escriptors tenen molt més reconegut i satisfet el seu dret al pinso i ocupen un graó més alt en el respecte i la consideració, en el prestigi, dels seus veïns, però sempre hauran d’enfrontar el repte de treballar de cara als infinits aspectes de la condició humana. Nosaltres, ho sabem, paguem un peatge especial, un peatge que sovint ens distrau del nostre quefer estrictament literari. Però és des de les circumstàncies històriques i personals precises, des de les petites o grans misèries reals, des d’on els escriptors escriuen, i no des d’un paradís de suposades cultures superiors i nords més cultes, rics i lliures.

Hem superat amb nota les fases de l’agonia de la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra literatura —també, malgrat tot, al País Valencià, per bé que tots els processos històrics poden ser reversibles. Mai en la nostra història hi havia hagut tants escriptors d’una mitjana de qualitat tan respectable ni en tants àmbits de la paraula escrita. Sí, hem superat amb nota la mort anunciada i ara els reptes, al costat i enmig dels processos que reclamen més democràcia i més independència, són potser d’una altra naturalesa: l’avanç cap a una cultura que s’enriquesca i alimente en la diversitat, el necessari equilibri entre centres (que en primer lloc haurien d’exercir com a tals) i perifèries geogràfics (i també mentals), la lluita per situar la literatura i l’alta cultura en el bell mig de l’activitat social, la màxima exigència en l’elaboració dels nostres treballs, amb el correctiu d’una crítica lliure ben qualificada i respectada que destrie el gra de la palla i oriente els gustos i el debat literaris.

Poesia i memòria  

Que poesia i memòria, memòria i poesia, són dues cares de la mateixa moneda és cosa que em sembla evident, quasi quasi una redundància perillosa (com totes les redundàncies i la majoria de les evidències). Però el cas és que la poesia és feta de moltes altres monedes, que és un anvers de molts reversos, que tots volen ballar amb aquesta estranya i magnífica parella: poesia i amor, poesia i mort, poesia i pensament, poesia i oblit, poesia i consciència… Poesia i memòria. La paraula és conductora del corrent elèctric de la memòria, i històricament, la conductora per excel·lència. L’art verbal que anomenem poesia, l’estilització formal de la paraula, remunta el riu de la història fins a les fonts primigènies de l’oralitat sense lletra, i des d’ací, més amunt, fins a les mateixes deus del llenguatge. Què en saben els especialistes? Què en poden esbrinar els paleòlegs de la poesia, de la paraula, del cant quan tanta matèria poètica ja s’ha dissolt per sempre en la desmemòria? De què parlen els jeroglífics egipcis de fa vint-i-cinc segles? El poema de Guilgameix només té quatre mil anys, i uns dos mil vuit-cents L’Odissea i La Ilíada, uns cent anys menys Hesíode, dos mil tres-cents els Veda hindús… Parpelleigs del temps, palimpsests d’estructures més antigues, rastres de veus més remotes: memòria. Per invocar els déus, per pautar el treball diari, per resar, per evocar les gestes dels herois, per assegurar la memòria dels homes i dels pobles, per fixar el coneixement que convé transmetre als fills…

La poesia devia complir des del principi aquesta funció de caixa de ressonància de la memòria col·lectiva. Però també, molt des de la primera hora, des dels grecs amb especial solvència, ja com a construcció cultural consolidada, va ser expressió alhora del geni individual, tendència que s’extremarà segles més tard amb el romanticisme i la modernitat, quan de vehicle de memòria eminentment èpica la poesia esdevé receptacle per excel·lència de la memòria individual.

Nnemòside, deessa de la memòria, engendrà amb Zeus les nou muses, entre elles Èrato, l’estimada musa de la poesia eròtica, de la lírica, i Cal·líope, la del bell esguard, la musa de la poesia èpica. Alguna llum per al que ens ocupa es filtra també per les escletxes de l’anamnesi o reminiscència de Plató, per a qui conèixer és reconèixer, i per la finestra entreoberta de Hume, per al qual l’única manifestació de continuïtat personal d’un jo constantment sotmès al canvi la proporciona la memòria, en què es fonamenta la consciència de la pròpia identitat.

Altres poemes del llibre Feridura a un fragment d’Estimats poetes que van ser llegits al final de l’acte per alguns membres del grup Reversos:

6

Poderosament reapareixen els artells de la mà esquerra,
delectança d’ossos al gener, com un avanç de primavera!

Un xiuxiueig tímid abans del poema, les petjades del verderol.

No podeu imitar el gest en moviment,
hi ha massa soroll encara, no intenteu ballar.
Cap al cel, una vegada i una altra, cap als núvols,
apunteu en aquest petit món d’ara.
Sou neguit, debuteu a cada pentagrama.

Heu tornat a dormir amb les pupil·les descosides
i no us hi reconeixeríeu, de tanta ferida.

Cordeu-vos les botes de color porpra.
Si us lliuràveu a l’abraçada del riu, al seu revolt,
i recomençàveu al sempre i a l’encara,
pujaríeu de nou els esglaons de pedra amb afany de cims,
coronaríeu la llum sense fissures.

Sigues braç

Sigues braç primer
i sigues mà després.
Sigues urpa, ganxo d’espart i anestèsia.
Habita el fons de la butxaca, ancora-t’hi
com siga que sigues.

Bé podries haver estat l’esborrany
d’un nom ferit de dona.

Fins i tot quan el treball del poeta no és explícitament el conreu creatiu de la memòria o no es dedica a la vivificació-petrificació (segons com es mire) d’episodis del passat, només pel treball amb la matèria de les paraules, i a través de formes que pouen en el més fondo i subtil de la pròpia experiència, el poeta està construint memòria. Aquesta dimensió és clau: construir memòria, establir els nexes de continuïtat amb el passat i les baules per al futur. La precisió de la forma poètica n’asseguraria l’eficàcia.

El grup de poesia Reversos celebrarà el dimarts 17 de juny la darrera sessió abans de la pausa de l’estiu. Per aquest acte especial tindrem l’honor de rebre dos poetes del País Valencià, la Begonya Mezquita (Sagunt, 1968) i en Manel Rodríguez-Castelló (Alcoi, 1958).

Entaularem una conversa amb els nostres poetes convidats en què parlarem dels darrers i respectius llibres que han publicat: Feridura (Edicions del Buc, 2024) i Estimats poetes (Lletra Impresa, 2025).

Feridura és l’últim llibre de poesia de Begonya Mezquita, i Estimats poetes el llibre de Manel Rodríguez Castelló en què aplega la majoria dels seus treballs en el camp de la crítica i l’assaig literari. Dos llibres importants sobre els quals tindrem l’ocasió de parlar amb els seus autors.

La poeta Begonya Mezquita és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de València, professora de llengua i literatura catalanes i, actualment, directora a l’IES La Serrania del Villar.

És autora de vuit llibres de poesia: El perfecte somriure (1989, I Premi Vila de Mislata); Badalls d’estiu (separata de la revista Abalorio 1990); Entre la distància exacta i la nit (La Forest d’Arana, 1991); L’any de les atzavares (premi editat per la revista DISE, 1994); Signes de terra (Ed.7 i mig, 1999, finalista del II Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal de Sagunt); Una illa (Edicions 96, 2007); Parlen els ulls (Edicions del Buc, 2014) i Feridura (Edicions del Buc, 2024).

Ha estat antologada a Dotze poetes joves valencians (2000) i treballs seus han aparegut en diverses edicions col·lectives.

Col·labora en algunes publicacions periòdiques (Lletres Valencianes i Allioli), forma part de l’Associació cultural Amics de Joan Valls i col·labora en les revistes digitals La paraula nostra i Trapez.

Ha muntat diversos espectacles poètics, sovint en companyia de Manuel Rodríguez i Castelló, com A tres veus (2007).

Begonya Mezquita i Manel Rodríguez-Castelló van ser convidats per la Universitat de Glasgow a llegir poemes seus a la Biblioteca de la ciutat, el 2024.

Manel Rodríguez-Castelló és poeta, activista cultural i poètic, crític literari i assagista. Llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de València, va ser professor de llengua i literatura catalana entre 1983 i 2018.

Ha publicat onze els llibres de poesia La ciutat del tràngol (Tres i Quatre, 1979), Esbós d’un cos (Prometeo, 1983), De foc i danses (Víctor Orenga, 1987), L’acròbata dels ponts (Amós Belinchón Ed., 1989), Matèria primera (La Forest d’Arana,1993), Erosions (Amós Belinchón,1994), Ambaixada de Benialí (Martín Impressors, 2000), Humus (Bromera, 2003), Lletra per a un àlbum (Pagès Edicions, 2005), Estranyament, (Edicions 62, 2013) i Passatge (Edicions del Buc, 2022).

Ha rebut nombrosos guardons de poesia: Premi Vicent Andrés Estellés (1978), Premi de la Crítica del País Valencià (1983), Premi Ciutat de València (1986), Premi Maria-Mercè Marçal (2005) i el Premi l’Ausiàs March (2013).

El 2002 publica una antologia personal: Música del sentit (tria personal 1978-1999), publicat per Brosquil Edicions.

Va fundar i coordinar la revista Lletres de Canvi (1980-1983) i presideix en l’actualitat l’Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà a Alcoi, que organitza el premi de poesia “Manuel Rodríguez Martínez” (42 edicions el 2025).

Ha muntat diversos espectacles poètics i recitals de poesia a Alcoi, Sueca i València. Publicà una columna setmanal al diari Levante-EMV des de 1998 fins a 2014. Ha escrit una obra de teatre Això diu que era (Tàndem, 1994) i diverses edicions filològiques sobre Joan Vall i Jordà i Ausiàs March.

Algunes de les seves columnes periodístiques es troben aplegades a Els dies contats (Brosquil Edicions, 2002), La pedra i el marge (Brosquil Edicions, 2007), La pedra i el marge (primera selecció 2000/2010) (Germania, 2011). Farem un pensament (metaforismes i saials) (Lletra Impresa, 2021) reuneix els aforismes i columnes periodístiques de l’autor.

Col·labora amb el Diari La veu del País Valencià i la revista Saó, on escriu crítica sobre poesia.

Ha traduït de l’èuscar Muga (2021) amb poemes de Felipe Juaristi, Juan Ramón Makuso, Pello Otxoteko i Aritz Gorrotxategi, i l’antologia de poemes de Tere Irastotrtza Glosak / Glossar el món (2024).

Tots hi esteu convidats! 

El passat 27 de maig vàrem tenir el plaer de comptar amb la presència de la poeta Fe Ferré Ferraté, amb qui vàrem parlar d’alguns aspectes de la seva vida i molt especialment de la seva l’àmplia obra poètica. Us en fem una transcripció de la conversa amb alguns dels poemes que es van llegir.

Nascuda a Barcelona el 1962, és metgessa de medicina general, especialitzada en acupuntura i homeopatia. És una gran apassionada de totes les manifestacions culturals: la pintura, la música, la dansa, també l’interessa  la psicologia, la natura i el cultiu de la terra. Resideix habitualment a Barcelona, al barri d’Horta i al poble de Cabassers (Priorat), on hi té arrels familiars, la casa pairal i el tros, que cultiva, tant  amb les mans al càvec com conduint el tractor.

Té publicada força obra poètica, tant en solitari com en col·laboració amb d’altres poetes. Són de collita pròpia: Alquímia d’aigua (Editorial Òmicron, 2010, finalista del Premi de poesia Benet i Càpara), Alquímia de foc (Editorial Òmicron, 2012), En clau de lluna (Editorial Germania, 2014), Alquímia de paraules (Editorial Neopàtria, 2016), Camí de margarides (Editorial Comte d’Aure, 2019), Dibuixos de sang i cel (Ajuntament de Les masies de Roda, 2021, Premi de poesia Miquel Arimany), Converses amb l’arbre de Júpiter (Editorial Comte d’Aure, 2021), Pols a les sabates i petjades al cel (Editorial Neopàtria, 2022, Premi de poesia Xavier Casp) i El cant d’una terra (La Banya Edicions, 2023).

I conjuntament amb d’altres veus, destacarem dos llibres: Poesia som nosaltres (El Punt Volat, 2024, escrit amb Neus Jané i dibuixos de Núria Jordan) i Lingua mater (Gales Edicions, 2024, escrit amb dotze poetesses dels Països Catalans: Carme Arnau, Carme Balanzat, Maria Rosa Blàzquez, Antonina Canyelles, Maria Teresa Ferrer, Aina Garcia, Gràcia Jiménez, Carme López, Llucia Palliser, Pura Peris, i Carme Romia).

La sessió va començar amb la lectura d’aquests versos inèdits, per tal d’introduir els assistents en la poesia de la nostra convidada:

Respiro i l’aire és ple d’olor d’espiga,
de flor violeta, de pregària al vent.
Senzilla flor, al pit batecs de lluna
mentre amb ulls nous vesteixo lila el temps.
Esguard d’infant vestit d’olor d’espígol,
les mans obertes i l’amor fent-se vers.

Sobre els seus inicis, Fe Ferré ens va explicar que “ja d’adolescent escrivia molt, com una rateta de biblioteca, a mà, grapant els fulls en forma de conte”. Després, ja en els estudis, ho va aparcar una mica, per l’exigència de la carrera de Medicina, però ràpidament hi va tornar. “Llegia els meus escrits als amics i familiars, sense pensar si allò que escrivia era important o no”. Finalment, es va presentar al premi de poesia Benet i Càpara, va quedar finalista i l’editorial Òmicron li va proposar publicar el llibre. Ferré recorda que “va ser bonic veure com els poemes que entregava a la gent, deixaven de ser meus per esdevenir també dels lectors, fins i tot amb un altre missatge de l’inicial. A partir d’aquí, ja no vaig parar d’escriure i de compartir els meus pensaments, de conversar amb el lector”.

En ser preguntada sobre el procés d’escriptura, Ferré explica “la necessitat d’escriure aquell pensament a l’instant o retenir-lo per escriure’l en arribar a casa, tant a Barcelona com a Cabassers, barrejant l’espai geogràfic amb l’espai poètic. Estar físicament aquí i escriure quelcom d’allà”.

Rodejada sempre de natura, dels turons d’Horta o les muntanyes del Montsant, Fe Ferré descriu la importància de la natura en la seva poesia, la necessitat de respirar-la. “Tinc la sort de fer de pagesa a Cabassers, de cultivar el tros de la família, les oliveres, tant a peu o sobre el tractor que també condueixo”.

Parlant de medicina i poesia, de la necessitat d’ajudar als altres, Ferré remarca “la transmissió del de l’experiència de patiment i la necessitat de reflectir-lo en els meus escrits. La poesia és sempre intimista, sigui parlant de la natura o de l’ésser humà. Amb la poesia pots traslladar-te més enllà de les paraules”.

Reconeix que és molt autodidacta, que no segueix cap corrent a l’hora d’escriure. Admira a molts poetes, com Martí i Pol, Salvador Espriu, Maria Mercè Marçal i d’altres escriptors com Julio Cortázar o també poetes actuals, contemporanis.

Sobre el futur, Fe Ferré confessa que “no podria no escriure”. És una poetessa que valora molt la poesia oral, regalant-nos força vídeos a través de les xarxes socials, on diu que hi pots transmetre més. “Amb la transmissió oral de la poesia es crea un aire màgic, diferent. Al principi, tenia molta por al públic, tremolava,  però l’oralitat em va enamorar, era una altra dimensió. Això també és poesia, és arribar d’una altra manera. I, alhora, escoltar la recitació dels poemes propis a través d’altres veus, descobreixes altres dimensions que no havies previst”.

A partir d’aquí vàrem començar a parlar dels diferents llibres que ha publicat. Fe Ferré Ferraté va començar publicant Alquímia d’aigua, finalista del Premi de poesia Benet i Càpara l’any 2010. “És fer servir la paraula “alquímia” com la màgia de les transformacions, i “l’aigua” com el símbol de les emocions, els sentiments, el fet de fluir de la vida”. Va triar diversos estats de l’aigua per transmetre emocions diferents. La gota com un estat de recolliment, el riu com deixar-se anar, la pluja, el gel, el llac…

Dos anys després, el 2012, va continuar amb Alquímia de foc, segon llibre sobre els elements de la natura. “Aquí, els capítols reflecteixen les següents característiques del foc: l’espurna, la flama, el fum, la brasa, la cendra i la llum. Són fets, estats i emocions reflectits a través d’aquests elements”.

En clau de lluna va ser el tercer llibre. En paraules de Ferré, “és un poemari d’un viatge sideral, que té per estacions les emocions de la persona i per aterratge, el cor i l’ànima”. L’autora fa servir les diverses fases de la lluna i, al mateix temps, “diversos moviments o tempos musicals, expressant els estats de la consciència basats en l’amor”.

De nou a les alquímies, Fe Ferré publica el quart llibre, Alquímia de paraules. No és un element de la natura, com l’aigua o el foc, però sí un element imprescindible per a l’escriptura. Es reconeix una enamorada de la paraula, “puc transmetre la seva màgia, l’alquímia de les paraules, basant-me en el verb, el nom, els adjectius. És la transformació de la màgia transformadora de la paraula en si, però no tan sols de la paraula, sinó de l’ésser humà, amb una poesia molt intimista, fent servir el símbol per parlar del més enllà”. A la contracoberta del llibre es llegeix: “Heu sentit la força de les paraules, la potència dels vocables? Jo, sí. L’he vista dansar a tocar el cor i en la brillantor dels ulls; en l’hàlit d’un petó i en el xamfrà d’un sentiment”.

El següent llibre té un caràcter molt intimista. Es tracta de Camí de margarides. En un article de Teresa Costa-Gramunt podem llegir: “És la història d’un adeu i d’un retorn, i, encara: un tornar a la matriu, un aprendre de la Mort allò que ens vol dir la Vida”. És un llibre dedicat a la mare de Fe Ferré, Margarida Ferraté. “Són poemes escrits en el transcurs de la seva malaltia terminal, la mort i el dol; totes les preguntes que et fas i tots els sentiments que es mouen; tot el que hi ha al voltant d’aquest procés dolorós, però alhora, transformador”. I va afegir, “va ser una altra manera d’expressar-me en els moments finals. Era tot allò que sentia i que necessitava escriure en vers. És una manera de comunicar-se que necessita el meu jo per treure’n molt més. Va ser sedatiu, curatiu en escriure-ho i poder transmetre-ho, en dir, em sento així, m’enfado així, ploro així, et trobo a faltar així”.

Posteriorment, va publicar Dibuixos de sang i cel, premi Miquel Arimany 2021, convocat i editat per l’ajuntament de les Masies de Roda, comarca d’Osona. “Són poemes més estripats i terrenals, amb poemes de dolor i ganes de sortir-se’n més enllà del cel”.

Converses amb l’arbre de Júpiter va ser el següent llibre que vàrem tractar. Es tracta d’un llibre de poemes i prosa poètica, amb dibuixos de Núria Jordan. “L’arbre de Júpiter és un arbre (es diu així) que tinc a la terrassa de casa a Cabassers, no és molt gran, amb flors de color rosa, que quan perd les flors sembla que estigui mort, però acaba florint molt tard. Vaig fer un doble joc i veig que va més enllà. És com les converses que tens i que es perllonguen més enllà de la vida, quan tot sembla mort, i que també pot ajudar a fer que florim més tard”. I va afegir,”el vaig escriure durant la pandèmia, amb la distància dels éssers estimats, amb tot el que vaig viure a la consulta: el dolor i tota altra mena de problemes, també personals, com la meva separació, la mort del meu germà. Era com xerrar amb aquest arbre que em parla de resistència, però també em deia que me’n podria sortir”. A la contracoberta del llibre podem llegir: “Ens fa d’interlocutor i mirall a la recerca de l’essència, conduint-nos a un viatge tant cap al nostre interior, com cap al món que habitem”.

El següent llibre de què vàrem parlar fou Pols a les sabates i petjades al cel, premi de poesia Xavier Casp, convocat per l’Ajuntament de Carlet, al País Valencià. Llegim: “És un mirall de l’existència, de la vida, que transita entre terra i cel per trobar la pau de l’equilibri”. Fe Ferré afegeix, “És tracta d’això, de la pols a les sabates com a metàfora dels camins que transitem. I les petjades al cel, com tot allò que ens transcendeix, que va més enllà de nosaltres”. Entre els dos pols és on estem, entre terra i cel”.

A Cabassers, comarca del Priorat, és on Fe Ferré Ferraté té les arrels, el tros, la casa pairal i on es va inspirar per escriure el seu darrer llibre, El cant d’una terra. “És un homenatge al poble, a la seva gent, als carrers, els senders, la natura, el tros, l’hort, les tradicions, les festes i amb unes quantes fotografies per amenitzar-ho tot plegat”. El llibre va sorgir d’una exposició que parlava de senders i de paisatges emblemàtics del poble, organitzat per l’Ajuntament de Cabassers, Cabassers turisme i el Museu Miquel Montagut. “Van proposar-me escriure poemes sobre aquest patrimoni i vaig acceptar. I després d’un recital, va sorgir la idea i la realitat del llibre. Ha tingut tant d’èxit, que s’ha fet una ruta circular, Camins de lletres, per tal de seguir els camins i els espais descrits al llibre, amb poemes penjats als espais més emblemàtics”. Això és perquè Fe Ferré passa llargues temporades a Cabassers, on també té consulta, el tros, el pare i molta família.

Dels diversos llibres que té escrits conjuntament amb altres poetes, en destacàrem dos. El primer, Poesia som nosaltres, escrit a dues mans amb Neus Jané i dibuixos de Núria Jordan. “Són poemes que parlen de poesia, tots som poesia, tot és poesia. Els dibuixos de la Núria Jordan parlen dels poemes i els poemes parlen dels dibuixos en una espiral bidireccional de paraula i dibuix”.

I finalment, destacarem un gran llibre, Lingua mater, escrit per dotze poetesses de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Són Carme Arnau, Carme Balanzat, Maria Rosa Blázquez, Antonina Canyelles, Maria Teresa Ferrer, Aina Garcia, Gràcia Jiménez, Carme López, Llucia Palliser, Pura Peris, Carme Romia i la mateixa Fe Ferré. “És un llibre proposat per la Pura Peris i ha sigut màgic escoltar els diversos accents dels Països Catalans en el transcurs de les diferents presentacions. De temàtica lliure, però amb una unitat, com si totes ens haguéssim posat d’acord, ha sigut molt enriquidor”.

Per acabar la conversa, Ferré  ens va comentar que “continua escrivint i molt, que ja té enllestits quatre nous poemaris per a ser editats”.

I fent gala del seu dot de recitadora, ens va dir els següents poemes:

Cireres al novembre

Vam dibuixar cireres al vent
una primavera dolça.
Encara hi havia finestres
obertes a l’abril,
i un novembre florit
capgirava el calendari.
Vaig aprendre a menjar lluna
les nits de sol adormit,
i a tatuar versos de cel a l’aire.
Travesso aquest espai vermell
de melosa fruita salvatge
per conjurar la mort del temps
per abraçar el silenci del vers
i cosir-me de nou les ales.

Pols a les sabates i petjades al cel, Editorial Neopàtria, 2022

Inqüestionable temps (que passes) 

T’observo dins aquesta copa
mig esgotada de vi. I de vida també
Tanco els ulls un moment
per veure’t dansar inabastable.
Etern i fugisser, m’abraces.
Voldria cosir-te a l’esquelet,
un instant, o a la pell,
per saber-te, tenir-te, atrapar-te
Et beso i marxes.
Em parles amb els teus mots,
en perpetu moviment,
de com llaures el fang
de què estem fets,
i et torna l’eco la pols d’estels
fent un punt al calendari.
De com fabriques tresors
de les coses quotidianes
i et fas amo efímer i permanent
de cada secret insondable.
De com transformes el cos,
l’aroma, el sabor, el tacte.
amb la teva carícia insolent.
Et duc gravat a la memòria, al cor,
com paladí de tots els meus actes.
No podria pensar ni escriure versos
si no et tingués,
marcant el meu batec.

Lingua Mater, Galés Edicions, 2024

Llauro

Escric versos sobre la terra que llauro
obrint camins de mil formes sobre l’agraïda pell.
Dibuixo mapes i onades en agusada carícia
fendint el silenci despert.
Es desvetlla el seu cant,
cançó de bressol del seu ventre de mare,
amorós jaç silent,
gronxant llavor i arrel.
Imaginant l’esclat.
Acompanyant el vers.
La vincladissa d’herbes escampa sa dolça aroma.
Terrossos de món als peus.
Inspiro tot d’una el seu aire;
els ulls tancats, el cor obert;
i llauro aquesta meva terra
que dansa notes de vi i oliva,
que abraça soca i tija;
que estima pàmpol i vinya;
compartint el seu present.
La pols a la sola, els cabells al vent.

El cant d’una terra, Edicions La Banya 2023

Olor de xocolata 

Quan el matí feia olor de xocolata
tancava els ulls forts, volent continuar a la línia
aquella que les fades transiten, la que viu transparent,
quasi, entre realitat i somni.
Volia semblar adormida i deixar-me vestir per l’aroma.
Entre dolça i amarga. Entre espessa i lleu.
Talment la vida trucant a la porta del cor i la pell,
Creixent des dels ossos i la sang.

Quan el matí fa olor de xocolata
els núvols semblen talment cotó—fluix
esperant eixugar, suaus, les ferides
que, en viure, ens fem.

Camí de margarides, Edicions Conte d’Aure, 2018

Deien que endreçava versos 

Deien que endreçava versos
mentre la seva veu callava.
I no sabien que era l’ànima
la que, ballant, cantava.
En cada vers, en cada poema,
deixant la pell del tot penjada
com un vestit al sol
o a la lluna blanca,
Perquè només podia escriure nua,
només podia ballar descalça.
I deien que endreçava versos
en les nits insomnes de fosca
amb la llum del tot apagada
perquè era quan escrivia,
estrenant als dits la blanca albada;
roig el cor, la sang en dansa.

Alquímia de paraules, Editorial Neopàtria 2016

I els membres de Reversos vàrem llegir els següents poemes de Fe Ferré:

La llavor

Marco crestalls a la pell d’aquest sòl que trepitjo
dibuixant mapes i perfils que ja existeixen
a la memòria del cel, o als confins del nucli terrestre.
Tot reviu el cant secret de la matriu en acollir vida.
El germen infinit, minúscul,
que conté totes les formes,
però que tria un sol present.

El cant d’una terra, Labanya Edicions, 2023

Vull omplir el terrat del somni de nou,
i fer volar olor de roba neta i esperança,
quedar corpresa per la bellesa sense nom
i seguir estimant sense la por per frenada.
Per això elevo un prec potent i senzill
impregnat de fe en la humanitat oblidada.

(poema inèdit)

Agraïm molt la presència de Fe Ferré Ferraté i les magnífiques fotografies de Ferran d’Armengol, tot esperant la ràpida recuperació del nostre fotògraf habitual, l’Aureli Ruiz.

Gràcies a tots els assistents.

Text: Aleix de Ferrater

El grup de poesia Reversos us convida a la pròxima sessió que se celebrarà dimarts 27 de maig a les set del vespre a l’espai VilaWeb. En aquesta ocasió comptem amb la poeta Fe Ferré.

Fe Ferré Ferraté neix a Barcelona i viu entre la ciutat i el seu poble d’arrel i cor, Cabassers (Priorat). És metgessa de professió i apassionada per l’ésser humà, la vida, l’art, la ciència, la dansa, la literatura, la psicologia, la natura i el conreu de la terra.

L’escriptura, i principalment la poesia, esdevé per l’autora un acte d’expressió del seu calidoscopi vital. Ha publicat nou llibres de poesia: Alquímia d’aigua (Òmicron, 2010); Alquímia de foc (Òmicron, 2012); En clau de lluna (Editorial Germania, 2014); Alquímia de paraules (Editorial Neopàtria, 2016); Camí de margarides (Comte d’Aure, 2019); Converses amb l’arbre de Júpiter (Comte d’Aure, 2021); Dibuixos de sang i sol (Ajuntament Les Masies de Roda, 2021); Pols a les sabates i petjades al cel (Neopàtria, 2022); i El cant d’una terra (Labanya, 2023).

Ha estat finalista del Premi Benet i Caparà 2010 amb Alquímia d’aigua, Premi Flor natural dels Jocs florals de Calella 2021 per Diàlegs sense pentagrama, Premi Miquel Arimany, Masies de Roda, 2021 per Dibuixos de sang i sol i Premi de poesia Xavier Casp 2022 per Pols a les sabates i petjades al cel. 

Forma part de dos llibres col·lectius: Poesia som nosaltres (El punt volat, 2024) i Lingua mater (Galés Edicions, 2024; diversos autors de Catalunya, País Valencià i les Illes Balears).

Hi esteu tots convidats!

El passat dimarts 29 d’abril el grup de poesia Reversos va dedicar la sessió al poeta australià en llengua anglesa Leslie Allan Murray (1938 – 2019). La introducció a la vida i obra del poeta fou a càrrec de Tomàs-Maria Porta i Calsina, membre del grup Reversos.

En Tomàs-Maria Porta va explicar que l’origen del seu interès per l’obra de Les Murray ha estat el viatge que farà pròximament a Austràlia, dient que, sempre que viatja, no només procura documentar-se sobre la història o la política d’allà on va, sinó també sobre els seus artistes, especialment els escriptors.

Abans de parlar del poeta, Porta ha parlat breument de les característiques d’Austràlia com a país i de la seva cultura. Com sabem es tracta d’un país enorme (més gran que el continent europeu), gran part és desert i no està gaire poblat (només té disset milions d’habitants). Els anglesos la van colonitzar fundant-hi colònies penitenciàries: els colonitzadors van massacrar els aborígens. No és un detall menor que Austràlia, malgrat pertànyer a la cultura occidental, sigui lluny de qualsevol país on predomini la cultura occidental. També s’ha de tenir en compte que la història nacional d’Austràlia és recent —les fundacions de les colònies penitenciàries són de finals del segle XVIII— i que, d’alguna manera, en els autors australians —Murray n’és un exemple— és fàcil trobar-hi un nacionalisme explícit d’afirmació nacional australiana.

La literatura australiana és filla de la literatura anglesa, però té unes característiques pròpies. Per la modernitat del país que contrasta amb les velles metròpolis i també pel que fa a l’esperit dels pioners que a Austràlia ha donat lloc a moltes obres mestres, sent Voss de Patrick White (de moment l’únic Premi Nobel australià), una de les més destacades. Una diferència remarcable, a parer de Tomàs-Maria Porta, entre l’esperit australià i el dels Estats Units és que l’australià és més purità, més conservador, més monàrquic; mentre que l’americà és més burgès, més liberal i més republicà.

Les Murray és el més conegut dels poetes australians contemporanis. Va escriure més de trenta llibres de poesia, dues novel·les en vers i diversos assajos literaris. S’ha traduït a 11 idiomes, entre ells al català per Víctor Batallé.

Va néixer a Nabiac, Nova Gal·les del Sud, i va créixer a Bunyah. A 18 anys, mentre observava les mosques del riu, va sentir una mena d’epifania que el va convertir en poeta. L’any 1957, va ingressar a la Universitat de Sydney, Facultat d’Arts i es va unir a la Reserva de la Marina Reial Australiana per guanyar-se la vida. Més endavant va esdevenir traductor professional a la Universitat Nacional d’Austràlia (on va treballar des de 1963 fins a 1967). A la universitat va conèixer altres poetes i escriptors com Geoffrey Lehmann , Bob Ellis ,  Clive James i Lex Banning que foren importants per la seva carrera literària.

Durant un temps, va fer autoestop per Austràlia. Murray va viure durant diversos mesos a Milsons Point , on va llegir les Eglogues de Virgili a proposta del seu amfitrió, Brian Jenkins, obra que va influenciar-lo d’una manera profunda. Cal recordar que Virgili és el poeta “nacional” romà i que va saber conjugar en la seva obra l’èpica i el cant a la natura, ambdós temes tan grats a l’esperit australià.

Murray es va convertir al catolicisme en casar-se amb Valerie Morelli, nascuda a Budapest el 1962. El catolicisme va esdevenir llavors una part essencial de la seva obra. La parella va viure a Gal·les i Escòcia i va viatjar per Europa durant més d’un any a finals dels anys seixanta. Van tenir cinc fills. El seu fill Alexander va ser diagnosticat com autista, la qual cosa va fer que Murray descobrís trets de la malaltia en ell mateix. En una entrevista es va descriure com un “Asperger d’alt rendiment”.

El 1971, Murray va renunciar a les seves ocupacions de traductor i funcionari a Canberra per escriure poesia a temps complet. La família va tornar a Sydney, però Murray, va aconseguir tornar a comprar part de la casa familiar a Bunyah perduda el 1975 i instal·lar-s’hi de forma definitiva l’any 1985. Va morir l’abril de 2019 en una residència d’avis de Taree, Nova Gal·les del Sud, a vuitanta anys.

A trenta-vuit anys va aparèixer la seva primera antologia poètica publicada per Angus & Robertson , cosa que ja el situava com a poeta australià consagrat. Murray es va descriure com l’últim dels “Jindyworobaks”, un moviment literari australià els membres blancs del qual intentaven promoure les idees i costums australians aborígens, especialment en la poesia.

El 2007, Dan Chiasson va escriure a The New Yorker sobre Murray com un dels tres o quatre poetes principals en llengua anglesa del moment i un possible guanyador del Premi Nobel. A Murray sovint se l’anomena l’arbust (“bush”) d’Austràlia.  L’acadèmic David McCooey el va descriure com “un poeta tradicional l’obra del qual és radicalment original”.  La seva poesia és rica i diversa, alhora que mostra “una unitat i totalitat òbvies” basada en “el seu compromís constant amb els ideals i els valors del que veu com l’autèntica Austràlia”.

El crític nord-americà Albert Mobilio considera que “el seu conservadorisme està impregnat d’un enginy angular i burleta, que gairebé desmenteix els valors que defensa, atrapa els lectors amb l’acudit. Acabem encisats per la seva destresa, encara que dubtem què s’ha proposat en escriure el poema.”

La despossessió, la relegació i la independència esdevenen les seves preocupacions intel·lectuals. Se’l considera, a més, un poeta nacionalista australià. Els temes de la seva poesia són els inherents a aquesta mentalitat nacionalista concreta: el respecte, fins i tot la reverència, pels pioners; la importància de la terra i la seva influència modeladora en el caràcter australià (realista, lacònic) l’igualitarisme, el pragmatisme, la franquesa i la independència; i un ruralisme enfront de l’entorn urbà estèril i corrupte.

Entre les seves obres de poesia destaquen: The Ilex Tree (1965), The Weatherboard Cathedral (1969), Poems againts Economics (1972), The People’s Otherworld : Poems (1983), The Daylight Moon (1987), Dog Fox Field (1990) i Subhuman Redneck Poems (1996) traduit al català per Víctor Batallé.

Ha rebut nombrosos guardons i reconeixements, entre els quals mencionem: Kenneth Slessor Prize for Poetry, Officer of the Order of Australia, Queen’s Gold Medal for Poetry, T. S. Eliot Prize, i Griffin Poetry Prize, entre altres.

Al català se n’han traduït dues obres: Poemes subhumans (Columna Edicions, 2000) una edició bilingüe traduïda per Victor Batallé,  i Matar el gos negre: memòria d’una depressió (Días Contados, 2017). El darrer llibre, en una traducció de Jordi Nopca, aplega els versos escrits durant la crisi depressiva que va patir Les Murray entre el 1988 i el 1996, juntament amb l’assaig en què reflexiona sobre la seva malaltia i, de fet, sobre com se n’és, d’humà, en la diferència, la marginalitat, el desequilibri i la postració.

El gran escriptor sud-africà nacionalitzat australià, Premi Nobel de Literatura, J.M. Coetzee, va escriure sobre l’obra poètica de Les Murray:

(…) Murray ha escrit poemes que formen part de qualsevol llista de la millor poesia australiana (clàssica); alguns són tan coneguts que ja s’han filtrat a la consciència nacional. Entre ells hi ha la seqüència meditativa “Walking to the Cattle-Place” (1972) i el festiu “The Buladelah – Taree Holiday Song Cicle” (1977); “Equannimity” i el parell de poemes-assaig filosòfic “On interest” (1983), algunes peces més íntimes com “Evening Alone at Bunyah” (1969) o “The Tim Wash Dish” (1990), les virtuoses “Traslations from the Natural Wordl” (1992), que mostren el seu talent per penetrar a les ments dels animals; i “Dog Fox Field” (1990), sobre l’extermini dels deficients mentals al règim nazi (…)

(…) Se’l reconeix com el millor poeta australià de la seva generació. Els seus poemes s’ensenyen a les escoles i a les universitats; els acadèmics n’escriuen articles erudits. Ell afirma que se’l llegeix més a l’estranger que a Austràlia. Potser és veritat, o no. Però encara que fos veritat no seria el primer escriptor a qui li passa. I és millor això que no pas no ser llegit.”

Transcrivim tres poemes de Les Murray i  la versió catalana de Tomàs-Maria Porta i Calsina. I un quart poema, “Cometa”, en una traducció de Víctor Batallé.

The meaning of existence

Everything except language
knows the meaning of existence.
Trees, planets, rivers, time
know nothing else. They express it
moment by moment as the universe.

Even this fool of a body
lives it in part, and would
have full dignity within it
but for the ignorant freedom
of my talking mind.

Les Murray, Poems the Size of Photographs (2002)

El significat de l’existència.

Tot menys el llenguatge
coneix el significat de l’existència.
Arbres, planetes, rius, temps
no saben res més. Ho expressen
a cada moment, com l’univers.

Fins i tot aquest cos grotesc
el viu d’alguna manera i podria
tenir una certa dignitat dins seu,
si no fos per l’ignorant llibertat
de la meva ment xerraire.

INSIDE AYERS ROCK

Inside Ayers Rock is lit
with paired fluorescent lights
on steel pillars supporting the ceiling
of haze-blue marquee cloth
high above the non-slip pavers.
Curving around the cafeteria
throughout vast inner space
is a Milky way of plastic chairs
in foursomes around tables
all the way to the truck drivers’ enclave.
Dusted coolabah trees grow to the ceiling,
TVs talk in gassy colours, and
round the walls are Outback shop fronts:
the Beehive Bookshop for brochures,
Casual Clobber, the bottled Country Kitchen
and the sheet-iron Dreamtime Experience
that is turned off at night.
A high bank of medal-ribbony
lolly jars preside over
island counters like opened crates,
one labelled White Mugs, and covered with them.
A two-dimensional policeman
discourages shoplifting of gifts
and near the entrance, where you pay
for fuel, there stands a tribal man
in rib-paint and pubic tassel.
It is all gentle and kind.
In beyond the children’s playworld
there are fossils, like crumpled
old drawings of creatures in rock.

Les Murray, Subhuman Redneck Poems (1996)

DINS D’AYERS ROCK

L’interior d’Ayers Rock està il·luminat
amb llums fluorescents aparellades
sobre pilars d’acer que sostenen el sostre
de tela de boira blava,
per sobre dels paviments antilliscants.
Girant al voltant de la cafeteria,
al llarg del vast espai interior,
hi ha una Via Làctia de cadires de plàstic
en grups de quatre al voltant de taules
fins a l’enclavament dels camioners.
Els arbres coolabah plens de pols creixen fins al sostre,
els televisors parlen amb colors gasosos, i
al voltant de les parets hi ha aparadors de botigues de l’Outback:
la llibreria Beehive plena de fulletons,
Casual Clobber, la Country Kitchen embotellada
i el llençol planxat de la Dreamtime Experience
que s’apaga a la nit.
Una prestatgeria amb pots de piruletes i llaminadures
presideixen taulells aïllats com caixes obertes,
una etiquetada amb el nom de Tasses Blanques, n’està ple.
Un policia bidimensional
desincentiva el robatori de regals a les botigues
i a prop de l’entrada, on es paga
el combustible hi ha un aborigen
amb pintura a les costelles i borla púbica.
Tot és gentil i amable.
Més enllà del món de jocs infantils
hi ha fòssils, com dibuixos antics arrugats
de criatures a la roca.

THE MICHELLS

I am seeing this: two men are sitting on a pole
they have dug a hole for and will, after dinner, raise
I think for wires. Water boils in a prune tin.
Bees hum their shift in unthinning mists of white

bursaria blossom, under the noon of wattles.
The men eat big meat sandwiches out of a styrofoam
box with a handle. One is overheard saying:
drought that year. Yes. Like trying to farm the road.

The first man, if asked, would say I’m one of the Mitchells.
The other would gaze for a while, dried leaves in his palm,
and looking up, with pain and subtle amusement,

say I’m one of the Mitchells. Of the pair, one has been rich
but never stopped wearing his oil-stained felt hat. Nearly everything
they say is ritual. Sometimes the scene is an avenue.

Les Murray, Ethnic Radio (1977)

ELS MICHELLS

Estic veient això: dos homes estan asseguts a un pal
per al qual han cavat un forat i, després de sopar, li posaran,
crec que servirà per a posar-hi cables. L’aigua bull en una llauna de conserva.
Les abelles brunzeixen en boires blanques persistents

vora la flor de bursària, sota un migdia de mimoses.
Els homes mengen grans entrepans de carn trets
de la carmanyola. Se sent un dient:
Quanta sequera aquell any! Sí. Com intentar conrear la carretera.

El primer home, si li preguntessin, diria: soc un dels Mitchells.
L’altre pararia un instant, duent fulles seques al palmell,
i mirant cap amunt, amb pena i diversió subtils,

diria: soc un dels Mitchells. De la parella, un ha estat ric
però mai ha deixat de portar el seu barret de feltre tacat d’oli. Gairebé tot
el que diuen és un ritual establert. De vegades l’escena és a una avinguda.

COMETA

En un dia bonic i per les muntanyes de Melbourne,
una dona caminava per davant dels seus cabells.
Era oliosa fusta preciosa, suau per no trencar-se,
el vaivé li penjava de les sabates i ajudava
a dibuixar seguicis, com títols que s’obren per mengecar
el camp, delimitat per files madures de vestits,
una ala folrada que no podia alçar-la en absolut,
sols podria volar per si mateixa, lliure amb l’esperit.
Un regal esplèndid
de la vida i d’ella, raspallada de tota calma
>i fora, les abstraccions insinuades de la boca,
no es veien, tampoc el que queia i el que quedava per viure.
Només el detall, aquell aiguamoll amb les línies d’aigua
i el seu caminar brillant en forma de cometa, davant del sol.

Les Murray, Poemes subhumans
Traducció de Víctor Batallé
Columna Edicions, 2000

COMETE

Uphill in Melbourne on a beautiful day
a woman is walking ahead of her hair.
Like teak oiled soft to fracture and sway
it hung to her heels and seconded her
as a pencilled retinue, an unscrolling title
to ploughland, edged with ripe rows of dress,
a sheathed wing that couldn’t fly her at all,
only itself, loosely, and her spirits.
A largesse
of life and self, brushed all calm and out,
its abstracted attempts on her mouth weren’t seen,
nor its showering, its tenting. Just the detail
that swam in its flow-lines, glossing about—
as she paced on, comet-like, face to the sun.

Les Murray,  Subhuman Redneck Poems (1996)

Agraïm a Tomàs M. Porta la magnífica xerrada que ens va oferir. Ens ha apropat a un poeta poc conegut a casa nostra i molt poc traduït, encara, al català.

El pròxim dimarts 29 d’abril el grup de poesia Reversos organitza una xerrada sobre la poesia de Les Murray. Murray és un dels poetes australians contemporanis més destacats i forma part dels principals poetes en llengua anglesa.

La conferència anirà a càrrec de Tomàs-Maria Porta i Calsina, llicenciat en Dret, president de l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet, membre del Grup Reversos, soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i autor del llibre de poesies D’un nou patriotisme i altres poemes civils i del llibre de viatges Aventures a Galícia.

Leslie Allan Murray (Nabiac, 1938 – Taree, 2019) és el més conegut dels poetes australians contemporanis. Va escriure més de trenta volums de poesia, dues novel·les en vers i diversos assajos literaris. S’ha traduït a nombrosos idiomes.

Al català se n’han traduït dues obres: Poemes subhumans (Columna Edicions, 2000) una edició bilingüe traduïda per Victor Batallé,  i Matar el gos negre: memòria d’una depressió (Días Contados, 2017). El darrer llibre, en una traducció de Jordi Nopca, aplega els versos escrits durant la crisi depressiva que va patir Les Murray entre el 1988 i el 1996, juntament amb l’assaig en què reflexiona sobre la seva malaltia i, de fet, sobre com se n’és, d’humà, en la diferència, la marginalitat, el desequilibri i la postració.

Entre les seves obres de poesia destaquen: The Ilex Tree (1965), The Weatherboard Cathedral (1969), Poems againts Economics (1972), The People’s Otherworld : Poems (1983), The Daylight Moon (1987), Dog Fox Field (1990), Subhuman Redneck Poems (1996).

La despossessió, la relegació i la independència esdevenen les principals preocupacions de la seva poesia. Se’l considera, a més, un poeta nacionalista australià. Els temes de bona part de la seva obra són el respecte i fins i tot la reverència pels pioners, la importància de la terra i la seva influència modeladora en el caràcter australià, realista, lacònic, i una preferència per la vida rural sobre l’entorn urbà estèril i corrupte.

Ha rebut nombrosos guardons i reconeixements, entre els quals destaquen: Kenneth Slessor Prize for Poetry, Officer of the Order of Australia, Queen’s Gold Medal for Poetry, T. S. Eliot Prize, i Griffin Poetry Prize, entre altres.

Tots hi sou convidats!

El passat vint-i-cinc de març vam tenir el plaer de comptar amb la Cèlia Sànchez-Mústich, poeta, narradora i activista cultural i entaular una conversa sobre poesia. A continuació us oferim el vídeo, l’entrevista escrita, una selecció de poemes i les fotografies de l’acte.

La Cèlia Sànchez-Mústich (Barcelona, 1954) és poeta, narradora i agitadora cultural. Viu a Sitges d’ençà del 2000 i codirigeix la Festa de la Poesia a Sitges amb el poeta Joan Duran des de l’any 2007.

Va cursar estudis musicals i es va dedicar professionalment a l’ensenyament de la música.

Ha publicat deu llibres de poesia pels quals ha rebut guardons tan prestigiosos com el Premi Rosa Leveroni, el Premi Miquel de Palol, Premi Crítica Serra d’Or de poesia i Premi Vicent Andrés Estellés de poesia dels Premis Octubre.

Recentment, Pagès Editors ha publicat una antologia de la seva obra poètica: Si creus que hi soc. Poesia 1989-2021.

De la seva poesia en parlarem més detingudament a continuació. Abans, però, destaquem que ha escrit narrativa: és autora de dues novel·les i vuit llibres de narrativa breu i narrativa no-ficció dels quals destaquem Diagnòstic: lluna nova, guardonat amb el premi Don-na (1992); El tacte de l’ametlla, Premi Mercè Rodoreda, 1999; No. I sí, Premi 7lletres (2008); i els dos darrers llibres: Ara et diré què em passa amb les dones i tretze contes més (2013) i Els vells, aquella nosa (2020).

Els seus poemes s’han traduït a diversos idiomes i formen part d’antologies de poesia catalana traduïda al castellà, francès, italià i anglès. El llibre On no sabem es va traduir al francès el 2014.

Per arrodonir aquesta trajectòria ha estat guardonada amb la Ploma d’Or de l’Ajuntament de Sitges (2010), per la seva notable obra vinculada a les lletres i la cultura de Sitges.

Empar Sáez: Entres en contacte amb la poesia de ben petita i he llegit que, a partir d’aquella vivència, la paraula, la poesia et van atrapar de tal manera que des de llavors no has parat d’escriure. Explica’ns aquest episodi de la teva vida i com et va marcar.

Cèlia Sànchez-Mústich: Als sis o set anys la meva mare anava a unes tertúlies poètiques en el soterrani d’un cafè a Barcelona, crec recordar que es deia Cafeteria Campeón. Ella se m’enduia allà, no em deixava ni amb l’àvia ni amb cap cangur. Per mi, allò va representar descobrir un món, una mena de realitat paral·lela. Això existeix! De cop i volta algú s’aixecava i recitava un poema (un tipus de poemes per ser recitats de forma grandiloqüent), després un altre cantava una cançó… L’ambient era molt bohemi. La persona que ho conduïa era una dona molt extravagant, tipus diva, que filosofava. Allò em va captivar. Si alguna vegada la meva mare no hi podia anar jo li deia mamá, yo quiero ir porque esto me llena (de petita parlava castellà a casa); tenia una sensació de plenitud. Fins que un dia jo en vaig fer un, de poema, i el vaig llegir allà. És a partir d’aquell moment que no vaig parar d’escriure: m’acabaven de regalar una eina per viure i per sobreviure.

E.S.: Et decantes pels estudis musicals i professionalment t’has dedicat a l’ensenyament de la música. Has desenvolupat moltes activitats en el camp de l’espectacle, de la creació musical i de la interacció de la música amb les diferents arts. D’altra banda, sempre has compaginat l’escriptura amb la música. Què va fer que et decidissis per estudiar música i no per una formació filològica, per exemple?

C.S-M.: Primer perquè no m’atreien les filologies i, encara que pugui semblar estrany, no m’atreia res relacionat amb les lletres. Quan anava a escola jo ja escrivia: per mi escriure era com respirar. A classe em feien estudiar aspectes gramaticals del llenguatge que per mi era com veure les interioritats tècniques del que jo feia de forma natural, i això em trasbalsava.

I la música va venir a través del meu pare, que era militar. Ell tenia un soldat assistent que de vegades m’acompanyava a l’escola. Ell li va regalar una guitarra al pare i el meu pare li va passar a la meva mare. Ella es va posar a estudiar guitarra a casa fins que se’n va cansar i me la va traspassar a mi. Al cap d’un temps, a l’escola Arts del Ritme també vaig fer piano. Aquesta escola em va marcar molt perquè no només feien música, sinó que també s’estudiava declamació, ballet…, tenien un gran sentit de l’espectacle. Això m’ha influït molt en la manera de planificar (juntament amb el Joan Duran) la Festa de la poesia a Sitges, per exemple. De la mateixa manera que la cafeteria del soterrani em va encendre el desig de fer poesia, aquesta escola em va obrir un món relacionat amb l’espectacle, la bellesa estètica, la interacció de les arts.

E.S.: La teva llengua materna és el castellà, però de bon començament et decantes pel català com a llengua literària. Hem tingut algun convidat en què la situació va ser a la inversa. Recordo especialment la Josefa Contijoch: el català és la seva llengua materna, així i tot, pel context social i polític de l’època va començar a escriure en castellà en els anys seixanta i després va fer el salt al català. En el teu cas, l’adopció del català com a llengua literària, venint d’una altra llengua materna i en una època en què no s’ensenyava català a l’escola, per bé que en tenim molts exemples, a casa nostra, és un tema que no deixa de ser interessant. Com vas viure aquesta decisió? 

C.S-M.: Jo vaig parlar a casa castellà fins als dinou anys, era la meva llengua materna, però a tres anys ja vaig anar a una escola molt catalanista; era, per tant, el contrapès: a casa, tot en castellà i a l’escola, tot en català. L’escola era de les poques antifranquistes que hi havia i tenia un sistema d’ensenyament molt modern per l’època. Jo recordo que vaig anar assimilant el català d’una manera molt natural.

El meu pare havia volgut que jo hi anés, a aquella escola, tot i ser militar i de dretes, després que ma mare el convencés que era la millor escola per a la seva filla. I perquè a ell no li agradaven les escoles de monges que coneixia. Ell va posar per davant la qualitat de l’ensenyament a qualsevol altra cosa.

Aquella escola, però, tenia les seves ombres, i les professores eren molt poc afectuoses. També el fet que el meu pare fos castellà i políticament no gaire simpatitzant amb els principis de l’escola, va provocar alguns recels i discriminacions que jo vaig notar per part d’algunes alumnes i professores. Tot això t’ensenya molt; hem d’anar amb compte els uns amb els altres per no ferir-nos. Tots hauríem de treballar una mica més l’empatia.

Sobre la llengua literària, és veritat que els primers poemes els vaig escriure en castellà, però de seguida “em van venir” en català; m’adonava que hi havia moltes més coses que les podia expressar millor en català que en castellà. Al final, un molt bon poeta ja desaparegut, Enrique Badosa (ell escrivia en castellà) m’ho va confirmar: jo crec que la teva llengua literària és el català, sens dubte. Jo de tu no treballaria amb dues llengües, si ho pots evitar, perquè ja prou difícil és dominar-ne una i entra-hi fins al moll de l’os.

E.S.: Sempre que en tens ocasió, Cèlia, com en el pròleg de l’antologia Si creus que hi soc, destaques les persones que t’han acompanyat en el teu trajecte literari. Has explicat que ets autodidacta, però que vas buscar el mestratge en crítics i poetes: Montserrat Roig, Maria Mercè Marçal, Àlex Susanna, Màrius Sampere, entre d’altres… Quins dels teus mestres t’han marcat més, literàriament o humanament?

C.S-M.: És difícil fer una tria, però potser jo destacaria en Màrius Sampere. Va ser molt amic meu, era un home encantador i la seva manera de fer poesia era única, autènticament única. Hi ha gent que diu que tinc uns trets samperians…

E.S.: Sí, a mi alguns dels teus poemes, o alguns versos, em fan pensar en la poesia del Màrius Sampere. Un alè entremaliat, juganer, algun final imprevisible em recorden la seva poesia, tot i les diferències clares entre ambdues obres. 

C.S-M.: Segurament, i m’agrada que sigui així. Sobre el que deies abans, jo crec que no es pot ser autodidacta en sentit estricte: un sol no s’ensenya res mai, si realment aprens tu sol és perquè has buscat informació, llibres, gent que t’ensenyi. I això ho he fet sempre, també ara: no dono res per publicar que no hagi passat per tres o quatre persones, diferents entre elles, que no em faran la gara-gara, persones que em donaran la seva opinió sincera, i que tenen criteris diversos entre ells. Tot això, després, ho contrasto amb mi mateixa i en trec conclusions.

A vegades pots fer un poema que està molt bé, a cop d’ull, però li falta justament “el poema”, allò inexplicable, que remou, que ens fa respirar fondo. Puc fer un poema i sospitar que fins i tot les persones a qui demano consell el trobarien bo, però soc sincera amb mi mateixa i noto que m’ha faltat la “campaneta”, aquell senyal que ve de no sé on i et diu “ja està”, ara sí. Jo necessito que em soni el “clinc!” per molt que el poema ja sigui correctíssim. Si soc conscient que puc anar més enllà hi vaig. Una altra cosa és que, de vegades, un s’equivoca i pensa que ja no pot anar més enllà i sí que podria, però som humans, i per això cometem errades.

E.S.: Vas impulsar en la dècada dels noranta, a l’espai alternatiu Lailo, al Raval, unes tertúlies poètiques per on van passar poetes molt destacats. Com les recordes? Va representar aquesta experiència el germen, l’origen de la Festa de la poesia a Sitges?

C.S-M.: Era una botiga de roba de segona mà al Raval, al carrer Riera Baixa, crec recordar. L’ambient era molt atractiu, estaves entremig de vestits d’una altra època, hi anava molta gent de teatre i era bonic. Per allà hi havien passat José Agustín Goytisolo, Feliu Formosa, Maria-Mercè Marçal, Maria Barbal, Miquel de Palol… I jo havia acompanyat a la guitarra a molts poetes: com Ràfols Casamada, Jordi Sarsanedas, Màrius Sampere… Després un amic meu em va dir que provés d’acompanyar-me jo mateixa dient els meus poemes, ho vaig provar i ho vaig fer durant un temps. Totes les experiències van fent un pòsit fins que en un moment determinat quan s’encén un misto esclata la foguera. Ho organitzàvem amb l’Empar Guillén que era antropòloga i filòsofa. El concepte de la Festa de la Poesia a Sitges és diferent tot i que també hi ha música i poesia.

Quan vaig anar a viure a Sitges, Lailo es va acabar, i al cap de pocs anys va aparèixer la Festa de la Poesia a Sitges que, com algunes grans meravelles, va ser fruit de l’atzar, en certa manera. Aquest any arribarà a la majoria d’edat. Quan vam decidir fer la Festa, i com fer-la, el Joan Duran i jo gairebé no ens coneixíem. En Joan té vint-i-cinc anys menys que jo, podria ser sa mare, però la química entre nosaltres de cara a fer la Festa de la Poesia, ha sigut un miracle.

E.S.: Vas viure a Barcelona fins a l’any 2000 que et trasllades a viure a Sitges. Què va propiciar aquest canvi, i què ha representat i representa per a tu Sitges?

C.S-M.: Jo vivia amb la mare i l’àvia a Barcelona. La mare ja estava molt delicada, enllitada moltes hores, i l’àvia tenia més de noranta anys. Vam decidir fer un canvi d’ambient per guanyar en qualitat de vida, bàsicament per elles dues. La meva mare ja estava enamorada de Sitges, hi anava sovint amb una amiga seva, la Ramona, que eren com germanes. Aquest canvi va representar vendre un pis, anar de lloguer dos cops abans de comprar-ne un altre: tres mudances i molta ansietat. Tots els meus amics els tenia a Barcelona, però ara em sento sitgetana; m’ha passat una mica com amb el castellà i el català: la meva pàtria primera va ser Barcelona, i me l’estimo molt, però el meu llenguatge anímic és sitgetà.

E.S. Abans de parlar de la teva obra poètica hem de ressaltar que has conreat amb un resultat molt bo tant la poesia com la narrativa, i que això no és gaire comú. Certament, comences escrivint poesia abans que narrativa, però has aclarit en alguna ocasió que en el teu cas no és transfuguisme sinó bicefàlia.

Evidentment, hi ha connexions, en el teu cas, entre ambdós gèneres literaris i vasos comunicants de l’un a l’altre… Se’n podria fer un estudi comparatiu molt interessant (sentit de l’humor, ironia, ritme, imaginació, sorpresa, profunditat, llenguatge molt curós…), però jo voldria saber com funcionen aquests dos caps, quin és el procés creatiu dels diferents gèneres i com els compagines: escrius narrativa i poesia alhora, els alternes en el temps, un relat et dona idees per escriure un poema…?

C.S-M.: Jo dedico molt més temps (no seguit) a la poesia que a la narrativa. En tots aquests anys de la malaltia de la mare, per exemple, no podia escriure novel·la perquè has d’invertir-hi un temps seguit. Ara que he tornat a escriure novel·la, i tot just acabo d’escriure’n una, la poesia queda com semi aparcada durant tot aquest temps. Però quan acabo una novel·la, la poesia que havia estat retinguda surt tota de cop, com una allau, com si es trenqués un mur de contenció. És com si la poesia hagués anat fent la seva sense que tu te n’adonessis.

E.S.: I ara sí, passem a parlar de la teva poesia i a la lectura de poemes. En tots els seus llibres he trobat una veu plena de bones idees (la fiblada més neta / de la idea, dius en uns versos), amb un punt de rebel·lia, a voltes coent, sorneguera. Sempre, però, amb l’amor com a eix central al voltant del qual tot giravolta: l’amor en totes les seves formes: l’amor al proïsme, l’amor compassiu, l’amor als qui no hi són… També em fascina com a partir d’un univers quotidià, familiar, proper, se’ns apareix, de cop i volta, per obra de màgia (del poema) una realitat nova i desconeguda, imaginativa i sorprenent.

C.S-M.: L’amor està en l’eix de tots els meus poemes, sí. I els poemes et venen, t’atrapen ells. La poesia pot estar en les coses més quotidianes: en la pota d’una cadira, en la tecla d’un piano, en una paraula que diu algú que passa pel carrer i l’escoltem mentre passem davant d’aquella persiana baixada amb un grafit… I penso: aquí hi ha un poema, el faré. No sé quan, però el faré. Jo soc molt fan de la quotidianitat, m’ha enriquit molt, no he necessitat grans viatges. M’han passat coses extraordinàries a la vida, però curiosament, les més extraordinàries han estat dins d’aquest univers petit, dins d’aquesta quotidianitat que no para de sorprendre’m.

E.S: Per la lectura de poemes, he agrupat els teus llibres de poesia en parelles, i per ordre cronològic. Ordenats d’aquesta manera podem constatar que s’intercalen molt regularment amb l’obra narrativa. 

• La cendra i el miracle (Columna Edicions, 1989); El lleu respir (Columna Edicions, 1991), Premi Rosa Leveroni.
• Diagnòstic: lluna nova (ICD, 1993), premi Don-na (1992). 

Un dia al departament d’identificació policíaca

Les vostres cares
s’allunyen de la vida
com les illes dels continents.
Solitàries, viatgen
a un lloc sense atmosfera.
Faccions de víctima conformen
un rostre de botxí.

Voldria regalar-vos una cara,
la vostra inconeguda cara.
I que el temps hi cultivés
—com una bona terra—
les arrugues i els gestos
d’un home feliç.

La cendra i el miracle (Columna Edicions, 1989)

Nou mesos

Un ordre inexcusable per dreçar la vida.
Ni temps ni esforç no ens calen per morir.
Pot sobtar-nos el límit, precipici
que ni tan sols permet de fer tentines.
I em contorba que pugui ser tan fàcil
Desconcertar propòsits, cloure el joc,
i haver de prescindir de lluita i comiat.

Em plauria, si algú me’ls garantís,
nou mesos, dignes, per dreçar la mort.

El lleu respir (Columna Edicions, 1991)

• Temperatura humana (Columna Edicions, 1994); Taques (Edicions 62, 1997), Premi Miquel de Palol de poesia.
• Pati de butaques (Columna Edicions), 1996; Les cambres del desig (Columna Edicions, 1999), El tacte de l’ametlla (Editorial Proa, 2000), Premi Mercè Rodoreda, 1999; Tercer acte d’amor (Editorial Proa, 2002).

Creuer

Vaig morir a cada port
d’un creuer de ciutats
adolescents.
Recordo que hi deixava
—la memòria fondeja
vora els llavis—
un amor a cada mort.

Temperatura humana (Columna Edicions, 1994)

La taula

El cel podria ser
compartir una llarga taula
amb tothom qui hauré estimat.
Una taula il·limitada en el temps.
Estovalles de neu sota els plats
abundosos, música de cristall
a la salut dels somnis
i una espelma entre els rostres
afamats de mi.

I encara puc concebre
un cel més alt.
Compartir una taula
amb tothom que hauré estimat,
però una taula per a dos.
només per a dos:
A soles i alhora amb cadascun
de vosaltres, retrobar l’alè
d’un pensament rasant la flama
i el vi de dues copes
revenjat de l’espera
i el tacte de lli blanc
sota els dits encreuats.

Taques (Edicions 62, 1997)

• Llum de claraboia (Pagès Editors, 2004); A la taula del mig (Moll Edicions, 2009), Premi Crítica Serra d’Or de poesia.
• Peret, l’ànima d’un poble (Edicions 62, 2005); Il·lusionistes del futbol (Cossetània, 2007); No. I sí (Pagès Editors, 2009), Premi 7lletres (2008)

Doble influx

Em transformo.
Amb la despulla d’un prec
que, cíclic, s’eleva,
he tacat la lluna de vermell.
Només el doctor Jeckyll
podria guarir-me del neguit
però li he donat cinc dies lliures.
També la lluna estrena influx
i davalla, rodona, pel meu ventre
fins aturar-se als llavis
acarminats de sang, i ser el focus
que hi desvetlla l’absència.
Em transformo.
Durant cinc dies l’enyor
irromp en el goig, com la foscúria
d’un cinema en un matí lluent.
A la pel·lícula
només hi surt Mr. Hyde.

Llum de claraboia (Pagès Editors, 2004)

Foto actualitzada

M’heu demanat una foto recent
i us envio una de quan tenia sis anys.
Trucada: jo, als sis anys,
asseguda al llit de la cambra on ara dormo,
sobre els llençols que l’amant ha desfet.
Amb les mans arrapades
a preguntes que he engabiat
en una carta als reis
i els peus que no arriben a terra,
descalços de creuar amb sigil
el laberint de les pors
i trepitjar el raïm del vi que avui
em crema els llavis.
Jo, als sis anys,
observada pels objectes dels prestatges
que destrien els meus ulls d’entre els meus.

Encara dubto, davant la bústia,
si he fet bé d’enviar-vos la foto
d’aquesta nena amb la carta a les mans
i els ulls pregant-li a l’objectiu
que la retrati exactament com soc.

A la taula del mig (Moll Edicions, 2009)

• On no sabem (Tresiquatre Edicions, 2010), Premi Vicent Andrés Estellés de poesia dels Premis Octubre; A l’hotel, a deshora (Curbet Edicions, 2014).
• Ara et diré què em passa amb les dones i tretze contes més (Editorial Moll, 2013)

Alarma

Avui, el dolor és com un nen
quan ja fa estona que no se’l sent:
Quina en deu estar fent? Quins embolics
a les artèries, trencadisses als nervis,
guixades a la memòria?
Demà, m’ho veig a venir,
em trobaré la casa enaiguada d’enyor.

On no sabem (Tresiquatre Edicions, 2010)

Anticossos

Els anticossos som a punt de sortir a feinejar.
Què és aquest Amor que ha entrat amb insolència
i asseca soledats que feien goig
i esbotza enyoraments que estimulaven?
Aquest invasor del cos que defensem.
Parem-li trampes de miralls trucats, de preguntes
que no sabrà respondre, d’amenaces que no podrem complir
però seran convincents. Reduïm-lo, abans no faci estralls
en el cos desprevingut i el destaroti amb promeses
impossibles. Amor, fuig! O vine de dret a nosaltres,
que et farem miques.

Tan feliç com era, el cos incaut, sense tu que el fas feliç!

A l’hotel, a deshora (Curbet Edicions, 2014)

• La gota negra (Pagès, 2018) i Mudança endins (La Garúa – Tanit, 2022).
• Els vells, aquella nosa (Comanegra Editorial, 2020).

L’he triat. M’hi atanso.
Al mateix temps ell també
s’apropa a mi com si em triés.
Desconeguts enmig d’un carrer
desconegut. Dos miralls imantats,
alhora entrebadem la boca.
L’estranya sincronia ens desconcerta.
Què hi fem, l’un davant de l’altre
puntuals a una cita inexistent?
Destravem, per fi, la gola
sobreposant les veus:
—Jo preguntava…
Titubeig, mitja rialla.
Tots dos demanem per un carrer
—Quin és, el seu? —fem a l’uníson.
I ens diem els carrers
com qui fa un intercanvi
de targetes, de noms de fills,
de contrasenyes per accedir
a un club selecte.
No ens hem triat,
ens hem reconegut:
estels binaris,
cànons inversos,
éssers que busquen i troben
uns altres éssers que busquen i troben.

La gota negra (Pagès Editors, 2018)

Que la meva mare tingui set anys, si us plau.
Que vagi a un hospital on la cuidin
amb l’empatia radiant que provoquen els infants.
Set anys que allunyin rictus i paraules fosques,
que atreguin voluntaris de promptitud heroica.
Un hospital on vetllin per ella amb dèria de colors
i globus i cares de pallasso.
Que la meva mare tingui set anys, si us plau!
Ho demano perquè soc la seva mare.

Mudança endins (La Garúa – Tanit, 2022).

Agraïm profundament a la Cèlia Sánchez-Mústich la magnífica vetllada poètica que ens va oferir. Va ser un privilegi compartir aquest diàleg sobre poesia amb ella.

Text: Empar Sáez
Fotografies: Aureli Ruiz

El pròxim dimarts vint-i-cinc de març el grup Reversos tindrà el plaer de comptar amb la Cèlia Sànchez-Mústich, poeta amb qui conversarem. En l’acte també es llegirà una selecció de poemes de l’autora.

Cèlia Sànchez-Mústich (Barcelona, 1954) és poeta, narradora i activista cultural. Viu a Sitges d’ençà del 2000 i codirigeix la Festa de la Poesia a Sitges amb el poeta Joan Duran des de l’any 2007.

Sànchez-Mústich va cursar estudis musicals a Arts del Ritme i al Conservatori del Liceu i es va dedicar professionalment a l’ensenyament musical.

Ha publicat deu llibres de poesia: La cendra i el miracle (Columna, 1989); El lleu respir (Columna, 1991), Premi Rosa Leveroni; Temperatura humana (Columna, 1994); Taques (Edicions 62, 1997), Premi Miquel de Palol de poesia; Llum de claraboia (Pagès, 2004); A la taula del mig (Moll, 2009), Premi Crítica Serra d’Or de poesia; On no sabem (Tresiquatre, 2010), Premi Vicent Andrés Estellés de poesia dels Premis Octubre; A l’hotel, a deshora (Curbet Edicions, 2014); La gota negra (Pagès, 2018); i Mudança endins (La Garúa – Tanit, 2022).

Pagès Editors acaba de publicar una antologia de la seva obra poètica: Si creus que hi soc. Poesia 1989-2021 (2024).

En narrativa és autora de dues novel·les: Les cambres del desig (Columna, 1999) i Tercer acte d’amor (Proa, 2002) i de vuit llibres de narrativa breu i narrativa no-ficció dels quals destaquem Diagnòstic: lluna nova (dietari novel·lat) (ICD, 1993) guardonat amb el premi Don-na (1992); El tacte de l’ametlla (Proa, 2000), Premi Mercè Rodoreda, 1999; No. I sí (Pagès Editors, 2009), Premi 7lletres (2008); i els dos darrers: Ara et diré què em passa amb les dones i tretze contes més (Editorial Moll, 2013) i Els vells, aquella nosa (Comanegra, 2020).

Part dels seus poemes han estat traduïts al gallec, èuscar, castellà, francès, occità, italià i anglès, i han format part de diverses antologies, entre les quals Parlano le donne, poetesse catalane del XXI secolo, 48 poètes catalans pour le XXI siècle, He decidido seguir viviendo, Xeixa-fourteen catalán poets o Paraula encesa.

El maig del 2013 va formar part, juntament amb Pere Gimferrer, Maria-Mercè Marçal i Jaume Pont, del quartet de poetes antologats a l’estudi dedicat a la literatura catalana de la revista literària francesa Europe. El poemari On no sabem ha estat traduït al francès amb el títol Cet espace entre nous.

Un curtmetratge dirigit per Jordi Bueno (estrenat el 2012) està basat en un dels seus contes, “Ràdio taxi”.

Ha estat guardonada amb la Ploma d’Or de l’Ajuntament de Sitges (2010).

Tots hi esteu convidats!

El Grup de poesia Reversos va dedicar la sessió del passat vint-i-cinc de febrer al poeta romà Marc Valeri Marcial. Vam convidar el professor Jaume Juan i Castelló, traductor del llibre Epigrames de Marcial publicat a Adesiara l’any 2022.

Per la traducció dels quinze llibres d’epigrames que conformen aquest volum Jaume Juan va rebre el Premi de Traducció de Clàssics Memorial Montserrat Ros el 2021.

Jaume Juan i Castelló (Eivissa, 1953) és doctor en Filosofia i Lletres (1980), des de 1984 professor Titular al Departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica de la UB i professor Emèrit des del mes d’octubre de 2023. Centren la seva dedicació la lectura dels poetes romans d’època clàssica i l’anàlisi de la historiografia com a gènere literari. Ha publicat l’edició crítica amb traducció i notes de la Història Romana de Vel·lei Patèrcul per a la Fundació Bernat Metge (2015); la primera edició crítica de Laurentius Veronensis (Bosch 1996); amb el títol Eros Gai, la traducció del llibre XII de l’Antologia Palatina (Adesiara 2018); traduccions d’Horaci (Odes, Adesiara 2020; Sàtires, Adesiara 2008); Ovidi (Art, Adesiara 2011); i Marcial (Epigrames, Adesiara 2022); i el corpus epigràfic d’Eivissa (Museu Arqueològic 1988). Actualment, l’epigrama, la prosopografia i l’epigrafia romana, preferentment la balear, ocupen la seva atenció d’una manera especial i està a punt de presentar la seva traducció de l’obra de Catul.

Com a preàmbul a la conversa sobre la vida i l’obra de Marcial l’entrevistador es va interessar per la situació dels estudis de llengües clàssiques a casa nostra. El professor Jaume Juan manifestar que fa molt de temps que es diu que les facultats de llengües clàssiques tenen els dies comptats, però, malgrat això, perviuen. Va afegir que a ell li preocupa molt més la situació dels estudis de Filologia Catalana, per exemple.

Pel que fa a la situació del català a Eivissa, ens va explicar que d’ençà que es va instal·lar a Barcelona no la viu en primera persona, però que té una percepció pessimista no tals sols de la cultura catalana a Eivissa, sinó de la cultura en general a l’illa.

Tot seguit, el nostre convidat va parlar d’alguns aspectes biogràfics de Marcial. Marc Valeri Marcial va néixer l’any 38 després de Crist a Bilbilis (Hispània Tarraconense), actual Calatayud a l’Aragó. I va morir a la mateixa vila el 104 després de Crist aproximadament. Visqué entre els regnats dels emperadors Calígula i Trajà, és a dir, bona part de la dinastia julio-clàudia, el període dels quatre emperadors, tota la dinastia dels Flavis, el breu regnat de Nerva, i els inicis de Trajà. Un temps d’un intens trasbals polític i social, farcit de magnicidis, guerres civils, conquestes, invasions i en el qual la nostàlgia de l’antiga república encara es mantenia viva i ferma entre molts patricis romans.

En els seus epigrames —que són la font més important per elaborar la biografia del poeta— explica que a Bilbilis va rebre una bona formació gràcies als seus pares, encara que algun estudiós assenyala que el poeta ho diu amb ironia.

A Roma va rebre el suport d’una sèrie d’hispans que formaven una mena de lobby que aplegava gent procedent des d’Occitània fins a Andalusia i al qual pertanyien en aquell moment una sèrie de personalitats com ara Sèneca, els Plinis o Quintilià que s’ajudaven entre si de manera continuada.

Pel que fa a les traduccions que s’han fet de Marcial, Jaume Juan va explicar que en els moments de fort nacionalisme espanyolista, com per exemple el franquisme, es va defensar l’espanyolitat de Marcial perquè era un poeta important i tenia el seu origen a la Hispània romana (ell, als seus versos, sovint es definia com a celtiber). Aquesta defensa espanyolista de Marcial, però, hagué de conviure amb la justificació de la seva obra, provocadora, grollera, irreverent, sexual… I això va tenir com a conseqüència que les traduccions que se’n feren censuraven (atenuaven la cruesa o tergiversaven) els versos de Marcial.

El mateix va passar amb la traducció al català de Miquel Dolç, gran llatinista, d’altra banda, però que s’hagué d’adaptar a la censura noucentista primer i a la censura franquista després. Les traduccions que Dolç en va fer entre 1949 i 1960 es poden trobar en cinc volums de la Fundació Bernat Metge. La traducció del professor Jaume Juan Castelló respecta la lletra escrupolosament, amb tots els matisos i l’esperit de l’obra de Marcial, sense haver-se de sotmetre a censures ideològiques, que avui no se’ns imposen.

Evidentment, les traduccions que se’n van fer en un determinat context polític van desvirtuar l’obra de Marc Valeri Marcial. D’altra banda, que se’l considerés espanyol no té gaire sentit perquè l’aparició d’Espanya és posterior a l’imperi Romà. Pel mateix preu, se’l podria considerar català, ja que, al cap i a la fi, la capital de la Tarraconense era Tarraco, que, a més, llavors era la província romana més important de la península Ibèrica.

Juan va continuar comentant alguns aspectes interessants sobre Marcial que coneixem pels seus epigrames.

Marc Valeri Marcial evita criticar les grans personalitats, sobretot a l’emperador. I no només això: els adula. Espera que morin per satiritzar-los. Mentrestant, prefereix clavar el seu agulló en persones de la seva classe social o que estan una mica més amunt o més avall que ell, però sense enfrontar-se als poderosos, dels quals durant tot el temps que viu a Roma rep no només el suport sinó fins i tot el necessari per viure.

Durant els trenta-quatre anys que Marcial viu a Roma es guanya la vida com a client. Fer de client volia dir anar al domicili de persones poderoses a fer-los la salutació matinal i a llegir-los els seus poemes, a canvi d’àpats i, preferentment, diners. Molts dels epigrames de Marcial retraten la seva condició de client, que ell detesta (almenys en la ficció literària), perquè no li permet viure de forma independent.

Jaume Juan va afegir que la informació que tenim de la situació econòmica de Marcial és contradictòria. Per una banda, es queixa de la seva precarietat com a client i, per una altra, se sap que Titus li va concedir el Ius trium liberorum, una mena de certificat de família nombrosa que es donava a Roma a les famílies que tenien tres o més fills. Aquest certificat comportava certs privilegis fiscals, tot i que Marcial, pel que sembla, mai no va tenir fills ni es va casar. Això ho sabem pel seu primer llibre d’epigrames (“Llibre dels espectacles”) publicat arran de la inauguració del Coliseu o Amfiteatre Flavi.

Sembla que els diners que devia aconseguir com a client, per la publicació i venda dels seus llibres i per aquesta paga, li van permetre viure raonablement bé fins al punt que va arribar a tenir propietats i esclaus. També va accedir a la condició de cavaller, cosa que exigia un patrimoni de 400.000 sestercis (aproximadament 500.000 € actuals). Però quan decideix tornar al seu poble, Bilbilis, sembla que no té prou diners per fer el viatge i els ha de demanar a Plini el Jove, que els hi deixa. I un cop reinstal·lat allà, té sort de fer amistat amb una vídua admiradora de la seva obra que li fa de mecenes i li regala una casa i una propietat.

L’interès que desperten els epigrames de Marcial, va continuar Jaume Joan, és degut a la seva excel·lent qualitat literària, al seu enginy extraordinari i al seu agulló satíric sense pietat ni límits. Però també a l’acolorida descripció que fa de la vida quotidiana de Roma en el seu temps, motiu pel qual és, així mateix, un document històric. Juntament amb Petroni i Juvenal va retratar de forma exhaustiva, i en vers, la vida urbana a l’Imperi Romà.

Tal com va recordar el nostre convidat, epigrama és una paraula grega que significa inscripció (originàriament sobre la pedra) i és una forma literària molt concentrada i exigent.

Deixem que sigui Marcial qui parli:

De les despeses sumptuoses dels rics, que, al mateix temps, són garrepes amb els amics:

Perquè les teves plantes de Cilícia no pateixin el fred de l’hivern
i una ventada massa forta no els escapsi els brots més tendres,
una vidriera desafia la inclemència dels notus 
i deixa filtrar un sol radiant i una llum sense cap mena d’impuresa. 
Per contra, a mi em toca una alcova amb una finestra que no tanca 
del tot, a la qual el mateix Bòreas refusaria aixoplugar-se.  (VIII, 14)

Dels nombrosos incendis provocats a les cases per cobrar-ne l’assegurança o per aprofitar-se de la solidaritat pública:

Per dos-cents mil sestercis t’havies comprat, Tongilià, una casa.
Un accident, cosa massa freqüent a Roma, te l’arrabassà.
Ara s’ha col·lectat un milió. ¿No podria semblar —pregunto jo, 
Tongilià— que tu mateix vas calar foc a la teva pròpia casa? (III, 52)

De la poca professionalitat dels metges del seu temps:

Jo estava defallit, però tu, Símmac, has vingut tot d’una
a visitar-me acompanyat d’un centenar de deixebles.
Cent mans m’han palpejat, gelades pel buf de l’aquiló!
Jo no tenia febre, Símmac: doncs ara sí que en tinc. (V, 9)

De la poca humanitat amb un esclau cuiner:

Assegures que la llebre no és prou cuita i demanes el flagell:
més t’estimes, Rufus, trinxar el cuiner que no pas la llebre. (III, 94)

La sàtira de Marcial sovint és impúdica, per no dir brutal:

Diuen les males llengües, Quíone, que mai no t’han follat,
i que no hi ha cosa més casta que el teu cony.
Tanmateix, quan et banyes no et tapes la part que caldria:
si tan gran és el teu pudor, posa’t les calces a la cara. (III, 87)

I encara uns quants epigrames més:

“M’encoratges, Paulus, perquè faci versos contra Licisca 
a fi que ella s’enfureixi en llegir-los i s’enrabiï contra mi. 
Paulus, ets un pervers! Vols que te la mami només a tu” (IV, 17)

“Mató em retreu que hagi fet un llibre irregular. 
Si Mató té raó, de fet està lloant la meva poesia. 
De llibres ‘regulars’ n’escriuen Calví i Umbre:  
un llibre ‘regular’, Crètic, és un llibre dolent” (VII, 90)

“Ets un xafarder, un calumniador, 
un estafador, un traficant, 
un mamapolles, un macarra. No entenc, 
Vacerra, que no tinguis ni cinc” (XI, 66)

“No pel fet que els famosos se’t disputin 
a les festes, als pòrtics, als teatres, 
no perquè quan te’ls trobes es deleixin 
per dur-te a la llitera o bé a les termes, 
no t’envaneixis massa, Filomús: 
volen passar-s’ho bé, no enamorar-se” (VII, 76)

Cal remarcar que juntament amb els grafits romans, els epigrames de Marcial són la font més important de paraules obscenes llatines.

Les obres de Marcial foren molt valorades durant el Renaixement, el Barroc (Quevedo i Góngora) i la Il·lustració i van passar de moda al romanticisme. El segle XX ha vist un ressorgiment important en l’estudi de Marcial. Alguns poemes satírics de Josep Maria de Sagarra ens el recorden:

Ets fresca com una rosa,
més puta que les gallines
i pesada com la prosa
de don Pere Coromines.

***

Pixo a l’abim:
al fons la mar blava,
allà el cap de Begur,
aquí el cap de la fava. 

I també de Carles Fages de Climent, potser el millor epigramista català, que va escriure:

L’epigrama cou si és bo,
però el qui me l’ha de fer
s’ha de dir Josep Carner,
Sagarra o López Picó.

Volem agrair al nostre convidat, Jaume Juan Castelló, la magnífica xerrada que ens va oferir sobre Marcial, un dels grans epigramistes de Roma.

Text: Tomàs M. Porta Calsina
Fotografies: Aureli Ruiz

La pròxima sessió del grup Reversos se celebrarà el dimarts 25 de febrer i tindrà com a convidat el traductor i professor Jaume Juan i Castelló (Eivissa, 1953) que impartirà una conferència sobre els epigrames de Marcial.

Doctor en Filosofia i Lletres (1980), des de 1984 és professor Titular al Departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica de la UB i professor Emèrit des del 2023. Centren la seva dedicació la lectura dels poetes romans d’època clàssica i l’anàlisi de la historiografia com a gènere literari. Forma part del grup d’investigació consolidat LITTERA des dels seus inicis.

Ha publicat l’edició crítica amb traducció i notes de la Història Romana de Vel·lei Patèrcul per a la Fundació Bernat Metge (2015); la primera edició crítica de Laurentius Veronensis (Bosch 1996); amb el títol Eros Gai, la traducció del llibre XII de l’Antologia Palatina (Adesiara 2018); traduccions d’Horaci (Odes, Adesiara 2020; Sàtires, Adesiara 2008); Ovidi (Art, Adesiara 2011); i Marcial (Epigrames, Adesiara 2022); i el corpus epigràfic d’Eivissa (Museu Arqueològic 1988). Actualment, estudia l’epigrama, la prosopografia i l’epigrafia romana, preferentment la balear.

Presentar Marcus Valerius Martialis, conegut com a Marcial, no hauria de caler, però dissortadament cal. Vivim en una època que menysprea els estudis clàssics i humanístics. Per una altra banda, els que ja tenim uns anys i vàrem ser educats durant el franquisme ens vam trobar amb una educació castrada pel nacionalcatolicisme on segons quins escriptors, com Marcial, tan enginyós, tan provocador i, per què no dir-ho?, tan groller no hi tenien cabuda.

L’únic que va salvar Marcial va ser que fou un dels pocs poetes hispans importants de l’època romana i que aviat se’l va voler espanyolitzar, per no dir castellanitzar. L’obra del capellà Llorenç Riber Un celtíbero en Roma. Marco Valerio Marcial n’és un clar exemple. Tot i això, la poesia de Marcial fou considerada perniciosa per a la canalla i els seus versos brillaven per la seva absència als nostres plans d’estudis.

Per l’obsessió tecnològica i antihumanista contemporània, i perquè aquest país sembla ancorat a un Noucentisme sense fi, Marcial no és tan conegut com ho hauria de ser en aquests rodals.

Llegir Marcial, Juvenal, Catul és llegir els escriptors romans més crítics, més mordaços i més realistes de l’antiga Roma i, per tant, els qui, més enllà del gaudi estètic, millor ens fan entendre la seva vida i la seva societat.

Marcial va néixer l’any 38 després de Crist a Bilbilis (Hispània Tarraconense), actual Calatayud a l’Aragó. I va morir a la mateixa vila el 104 després de Crist aproximadament. Visqué entre els regnats dels emperadors Calígula i Trajà, és a dir, el final de la dinastia julioclàudia, el període dels quatre emperadors, tota la dinastia dels Flavis, el breu regnat de Nerva, i els inicis de Trajà. Un temps d’un intens trasbals polític i social, farcit de magnicidis, guerres civils, conquestes, invasions i en el qual la nostàlgia de l’antiga república encara es mantenia viva i ferma entre molts patricis romans.

Val a dir que Marcial evita la crítica a les grans personalitats, sobretot a l’emperador. I no només això: els adula. S’espera que morin per satiritzar-los. Mentrestant prefereix clavar el seu agulló en persones de la seva classe social o que estan una mica més amunt o més avall que ell, però sense enfrontar-se als poderosos, als qui pidola el suport durant tot el temps que viu a Roma.

L’interès que desperten els epigrames de Marcial és degut a la seva excel·lent qualitat literària, al seu enginy extraordinari i al seu agulló satíric sense pietat ni límits. Però també a l’acolorida descripció que fa de la vida quotidiana de la Roma del seu temps.

Deixem que sigui Marcial qui parli:

De les despeses sumptuoses dels rics, que, al mateix temps, són garrepes amb els amics:

Perquè les teves plantes de Cilícia no pateixin el fred de l’hivern
i una ventada massa forta no els escapci els brots més tendres,
una vidriera desafia la inclemència dels notus
i deixa filtrar un sol radiant i una llum sense cap mena d’impuresa.
Per contra, a mi em toca una alcova amb una finestra que no tanca
del tot, a la qual el mateix bòreas refusaria aixoplugar-se. VIII 14

Dels nombrosos incendis provocats a les cases per cobrar-ne l’assegurança o per aprofitar-se de la solidaritat pública:

Per dos-cents mil sestercis t’havies comprat, Tongilià, una casa.
Un accident, cosa massa freqüent a Roma, te l’arrabassà.
Ara s’ha col·lectat un milió. ¿No podria semblar –pregunto jo,
Tongilià–  que tu mateix vas calar foc a la teva pròpia casa?   III, 52

De la poca professionalitat dels metges del seu temps:

Jo estava defallit, però tu, Símmac, has vingut tot d’una
a visitar-me acompanyat d’un centenar de deixebles.
Cent mans m’han palpejat, gelades pel buf de l’aquiló!
Jo no tenia febre, Símmac; doncs ara sí que en tinc. V, 9

De la poca humanitat amb un esclau cuiner:

Assegures que la llebre no és prou cuita i demanes el flagell.
T’estimes més, Rufus, trinxar el cuiner que no pas la llebre. III, 43
La sàtira de Marcial sovint és impúdica, per no dir brutal:
Diuen les males llengües, Quíone, que mai no t’han follat
i que no hi ha cosa més púdica que el teu cony.
Tanmateix, quan et banyes no et tapes la part que caldria:
si tan gran és el teu pudor, posa’t les calces a la cara. III, 87

I encara uns quants epigrames més:

• “M’encoratges, Paulus, perquè faci versos contra Licisca a fi que ella s’enfureixi en llegir-los i s’enrabiï contra mi. Paulus, ets un pervers! Vols que te la mami només a tu” IV, 17
• “Mató em retreu que hagi fet un llibre irregular. Si Mató té raó, de fet està lloant la meva poesia. De llibres ‘regulars’ n’escriuen Calví i Umbre: un llibre ‘regular’, Crètic, és un llibre dolent” VII, 90
• “Ets un xafarder, un calumniador, un estafador, un traficant, un mamapolles, un macarra. No entenc, Vacerra, que no tinguis ni cinc” XI, 66
• “No pel fet que els famosos se’t disputin a les festes, als pòrtics, als teatres, no perquè quan te’ls trobes es deleixin per dur-te a la llitera o bé a les termes, no t’envaneixis massa, Filomús: volen passar-s’ho bé, no enamorar-se” VII, 76

S’ha de tenir en compte que, juntament amb els grafits romans, els epigrames de Marcial són la font més important de paraules obscenes llatines.

Les obres de Marcial foren molt valorades durant el Renaixement, el Barroc (Quevedo i Góngora) i la Il·lustració i van passar de moda al romanticisme. El segle XX ha vist un ressorgiment important en l’estudi de Marcial. Alguns poemes satírics de Josep Maria de Segarra ens el recorden:

Ets fresca com una rosa,
més puta que les gallines
i pesada com la prosa
de don Pere Coromines.

***

Pixo a l’abim:
al fons la mar blava,
allà el cap de Begur,
aquí el cap de la fava. 

Perquè, com diu en un dels seus epigrames el gran Fages de Climent:

L’epigrama cou si és bo,
però el qui me l’ha de fer
s’ha de dir Josep Carner,
Sagarra o López Picó.

Tots hi sou convidats!

El passat 28 de març vam tenir el privilegi de rebre, a l’espai VilaWeb, en David Jou, científic i poeta. A continuació trobareu el vídeo de la sessió i el reportatge fotogràfic de Ferran d’Armengol.

El nostre agraïment més sincer al poeta convidat, David Jou, per la magnífica i interessantíssima vetllada que ens va oferir.

El pròxim dimarts 28 de gener mantindrem una conversa sobre poesia amb David Jou, poeta, físic, assagista i traductor.

David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) va passar la seva infantesa entre el taller del seu avi, l’escultor Pere Jou, la biblioteca popular Santiago Rusiñol, de la qual la seva mare fou bibliotecària durant cinquanta anys, l’escola i la platja.  A quinze anys, va publicar els seus poemes a “L’Eco de Sitges”, on ho ha continuat fent setmanalment durant més de cinquanta anys. Als disset, va publicar el primer llibre. Com ell indica, “des d’aquella edat, la poesia ha estat, ininterrompudament, un dels centres de la meva activitat i de la meva vida”.

Té publicada una extensa obra poètica aplegada en edició conjunta en els volums L’èxtasi i el càlcul (2002) i L’huracà sobre els mapes (2004) i en més de trenta poemaris.

Catedràtic de Física de la matèria condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) fins al 2018 i doctor honoris causa per la Universitat de Girona. La recerca científica ha estat un altre dels centres de la seva activitat. Com a investigador en termodinàmica de processos irreversibles, ha publicat vuit llibres i tres-cents articles de recerca en revistes internacionals. També ha publicat més de deu assaigs sobre ciència, espiritualitat i la relació entre ambdues.

Ha traduït al castellà i al català llibres científics, entre altres de Stephen Hawking. Va col·laborar en el suplement de Ciència i Tecnologia de “La Vanguardia” de 1983 a 1994. La seva obra ha estat traduïda a l’alemany, anglès, castellà, francès, polonès, hongarès, rus, italià i búlgar.

És membre de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Reial Acadèmia Europea de Doctors, de la Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales de Madrid i de l’Accademia Peloritana de Messina. Des de 1993 forma part del patronat de la Fundació Joan Maragall (Cristianisme i cultura) de Barcelona. N’ha estat secretari, vicepresident i el va presidir del 2019 al 2023. Actualment n’és patró emèrit.

En resum, tindrem l’ocasió de conversar amb un intel·lectual d’ampli abast que ha cultivat diferents vessants com la científica, poètica, assagística i espiritual.

Hi esteu convidats!

El passat vint-i-sis de novembre el grup Reversos vam dedicar la sessió a l’obra poètica de Carles Duarte i Montserrat.

A continuació trobareu el vídeo de la sessió i un resum de la xerrada acompanyat d’un reportatge fotogràfic.

Duarte va néixer a Barcelona l’any 1959, és poeta i traductor, i ha destacat com a lingüista (especialista en llenguatge administratiu i col·laborador de Joan Coromines), polític (secretari de la Presidència del darrer govern de Jordi Pujol), activista (primer president de la Fundació Catalunya Fons, president de la Fundació Pere Coromines o de la Institució Francesc de B. Moll, entre d’altres) i diverses activitats més en què ha tingut un paper notable.

Nosaltres ens hem volgut centrar exclusivament en el Carles Duarte poeta, l’obra del qual és prou coneguda i reconeguda arreu, com ho demostra els premis que ha guanyat: Premi Cadaqués a Rosa Leveroni (1995), per Cohèlet, Premi Vila de Martorell (1996), per Ben Sira, Premi Crítica Serra d’Or de poesia (2004) per El centre del temps, Premi de la Crítica Catalana de poesia (2014) pel llibre Alba del vespre i, naturalment per la traducció a diversos idiomes de la seva obra.

La seva primera obra la va escriure en castellà arran del cop d’estat a Xile i la mort de Salvador Allende, influenciat per Pablo Neruda. L’any 1979 va posar en marxa la revista Maig”on va publicar els seus primers poemes en català, que formarien part del poemari Vida endins (Editorial Moll, 1984).

Dins la seva obra poètica destaquen:

• El somni, La Magrana, 2000.
• Tríptic hebreu, La Magrana, 2002.
• El centre del temps, Edicions 62, 2003.
• Els immortals, Tres i Quatre, 2006.
• Arwad  (amb il·lustracions d’Antonio Hervás), Papers de Terramar, 9, 2009.
• Ausencia / absència / absence (fotografies de Manuel Cohen; ed. trilingüe català-castellà-francès), Pagès Editors, 2015.
• Memòria de la llum, Tres i Quatre, 2016.

Carles Duarte també és narrador. De la seva obra narrativa podem destacar:

• Somnis, Columna, 1994.
• Cèrcols de llum, Vilatana, 1999.
• Ulls encendrats, Editoral 3i4, 2005.
• Als llavis duc una fulla de menta. Retalls de memòria, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008.

També cal esmentar el seu vessant de traductor, en el qual destaca la traducció de l’obra d’Helénè Dorion, poeta que aprecia especialment per l’interès que comparteixen per l’obra de Plotí i Borges. Tots dos s’atansen a la poesia des del pensament i s’allunyen de la filigrana formal.

L’entrevistador comença la conversa preguntant si el corbatí que sol lluir Carles Duarte fa poeta. Duarte deixa anar una rialla divertida i contesta que “el corbatí és una manera somrient de vestir-se d’una manera formal”.

En ser preguntat sobre la seva concepció de la poesia, respon que “cerca la respiració d’una música nua, tendeix al ritme clar d’allò que és essencial, a la depuració expressiva. S’hi fan presents d’una manera constant el paisatge i les referències culturals del Mediterrani. I té com a temes centrals la tendresa (la pell, el desig, el coneixement per mitjà del tacte…), el somni (com a motor de l’existència, com a lectura subjectiva i personal de tot allò que succeeix, com a territori on la creativitat es mou amb més llibertat…) i l’oblit (com a extinció del record, com a horitzó incessant que devora tot el que existeix…).”

Afirma que la poesia no ha de ser un exercici només retòric. Cal que sigui un mirall en el qual et reflecteixes i et busques per trobar el teu autèntic jo. Per això ha de ser veraç i lúcida. Això no és incompatible amb la recerca de la bellesa catapultada a aconseguir l’emoció d’aquesta sinceritat i recerca interior.  La poesia és un acte de comunicació amb la voluntat de construir ponts amb els lectors… La musicalitat, la melodia és important, però ressalta la importància de la imatge “perquè és capaç de dur-te més enllà de tu mateix.”

Insisteix en el fet que la poesia és un gènere absolutament vigent. Lliga amb la brevetat i essencialitat contemporànies. És molt antiga i, encara que avui sigui minoritària, té uns valors —la intimitat i l’essencialitat— que ens commouen i consolen. Com a projecció i reconeixement de la dimensió estètica i espiritual de l’ésser humà l’acompanyarà sempre com la música, la pintura o l’escultura.

Carles Duarte lliga la vida i la seva necessitat d’escriure. Els escriptors en general i els poetes en particular necessiten per viure plasmar en paraules les seves experiències, els seus esquinçaments, els seus somnis, els seus anhels. Així les viuen més intensament i perceben que encaixen millor en la vida que els ha tocat viure. Per això afirma que, sense l’escriptura, la vida se li faria incomprensible. No es tracta de donar testimoni d’unes vivències sinó de “pair viure” i compartir-ho.

En ser preguntat sobre els poetes, escriptors i pensadors que més l’han influenciat, destaca la Bíblia, els manuscrits de Qumran, els presocràtics, Flavi Josep, el món grecollatí, Plotí, Ovidi… També Ramon Llull, Jordi de Sant Jordi (a qui ha versionat al català modern), Borges i Màrius Sampere (de qui fou gran amic).

Per Carles Duarte l’obra literària ha de transcendir el jo individual per tal de ser percebuda pels altres com a part d’ells mateixos. Només ens emocionen les obres d’art que sentim que d’alguna manera ens expressen, en què el jo de l’artista traspassa al jo dels altres.

Una de les característiques de la poesia de Duarte és que vol ser universal. Universal no en el sentit d’internacional, sinó en el sentit de mirar l’univers des de la perspectiva de l’ésser humà i del jo. Això enllaça amb la seva passió per l’astronomia.

Des de fa anys, cada dia observa el cel. Diu: “L’ésser humà és un animal que té una composició d’aigua procedent de cometes que van caure sobre el nostre planeta. Quan es va formar la Terra les temperatures eren tan altes que es va eixugar tota l’aigua que hi havia. Per tant, l’aigua que hi ha a la Terra, ve de fora. Som fills de la mort de les estrelles. Perquè un ésser humà existeixi han d’haver mort estrelles.  Els elements compostos de què estem fets nosaltres, només es produeixen en el procés de néixer i de morir estrelles en què els elements principals que formen l’univers, l’hidrogen, l’oxigen i l’heli, es multipliquen i esdevenen els elements compostos de què estem fets nosaltres. Formem part de la Terra i sense la Terra no podem viure. Ens hem aclimatat a la Terra, però, en realitat, nosaltres sentim una immensa nostàlgia de l’univers perquè és d’on venim. L’ésser humà és fill de l’univers, no només de la Terra. Per tant, en el meu cas hi ha aquesta perspectiva, hi ha aquesta mirada, hi ha aquesta necessitat, que té a veure amb la comprensió de qui som, però al mateix temps, amb el plaer infinit, el gaudi, d’aquesta meravella que són les galàxies, les nebuloses, els planetes que tenim al nostre entorn, la lluna…”

La vida comença en cadascú de nosaltres i engloba tots els jos i els nosaltres que podem arribar a ser. Una successió d’espurnes que es van nodrint i que configuren un paisatge. Aquesta perspectiva empàtica i esperançadora amb els lectors, la humanitat i l’univers no amaga l’amargor crítica per la situació actual del món. Pensa que l’actitud egoista i forassenyada dels principals dirigents polítics mundials i de les persones més poderoses fan que visquem en una època inhòspita, insolidària i perillosa. Malgrat que ell vol posar l’accent en els aspectes positius de la vida, no pot mirar cap a una altra banda davant dels aspectes més tenebrosos que tenim al davant.

La tendresa i la bellesa són reivindicacions essencials en la poesia de Duarte. Pensa que és en elles que la vida humana troba sentit, es reconcilia amb ella mateixa i es dignifica. Assaborir la vida amb els altres s’aconsegueix des de la tendresa i se celebra compartint la bellesa.  I també destaca el desig: la pulsió primària de l’existència, la força que l’empeny a gaudir de tu mateix amb l’altre. I afirma: “El desig t’afirma davant la perplexitat del món.”

En ser preguntat sobre el seu vers “som arbres de llum”, Duarte diu que la llum és la veu de la matèria. L’ésser humà emet llum. Ens explica que té una relació especial amb els arbres, li agrada tocar-los, perquè són éssers vivents, com les persones. I ens mostra una peça de fusta que duu a la butxaca i que sempre l’acompanya. D’altra banda, sense la llum del sol no existiria la vida. Això explica que el sol sigui el centre de moltes religions.

També hem parlat de la seva col·laboració amb altres artistes: gravadors, escultors o músics, però, especialment fotògrafs. Ha col·laborat, entre d’altres, amb Francesc Guitart, Kim Castells, Kim Manresa, el francès Manuel Cohen o la fotògrafa d’origen veneçolà Maite González o el seu fill Gerard Duarte, a banda d’haver fet ell mateix una exposició fotogràfica que després es va transformar en un llibre, Albades i crepuscles.

Finalment, clourem aquesta crònica amb algunes de les poesies del nostre convidat que van ser llegides per ell mateix i pels membres de Reversos:

XXIV

Com coneixem Déu? Com un principi que plana damunt de la natura intel·ligible i de l’ésser real
Plotí, Ennèades, I.1.8

Conec Déu en la por i en l’oblit,
en el buit solitari de l’odi,
en el gest dolorós del ponent,
en la mà que s’arrapa a la pluja.

Conec Déu en l’onada que esquinça,
en l’impuls del desig i en els cims desolats,
en la pell, sense temps, de la tarda.

Conec Déu en la nit i el silenci,
quan la Terra es clivella,
en l’esclat d’aquell astre llunyà
que ara es fon en el buit.

Conec Déu en uns ulls que agonitzen,
en l’instant de trencar-se el vell fil invisible.

Conec Déu en els límits del blau.

El silenci, La Magrana, 2001

“Podríem dir encara moltes coses, però no acabaríem.
La conclusió és aquesta: “Ell és tot””
ECLESIÀSTIC, 43.27

Déu és el temps
i és també la matèria del somni,
l’esfera de la Terra
i la llum del Sol,
i, amb el col·lapse de núvols de pols,
construeix les estrelles.

Déu és el vent
i l’origen del vent,
i és també la tendresa,
i els sentits que s’encenen,
i l’origen de l’aigua,
i el pa i el vi,
i el mar i els cims més alts.

Déu està sol,
com la nit
—tan sol com tu ho estàs endins de tu—,
i va teixint
sense repòs
la vida.

Tríptic hebreu, Poesia 3i4, 2004

L’hoste silent

Deso els ulls al ponent.
El dia es mou.
Hi ha un lliurament total
en aquest gest darrer.
Entre nosaltres cerco
mirades que agonitzen,
que perden el Sol
definitivament.
El mirall va cremant les imatges.
He perdut unes mans.

L’aigua.
Un cos d’infant s’abraça a les onades.

El vent és gris
i escolto
el batec fatigat dels objectes immòbils.

El centre del temps, Edicions 62, 2003

Navegant a través de les estrelles

Àvids de vida,
assedegats d’horitzó,
som un gest del paisatge.

Arbres de riba,
el nostre món neix i mor dins d’una pell de llum:
vivim als ulls,
ens construïm d’onades i de somnis.

Enfonsem les arrels en una terra antiga,
de vinyes i oliveres,
de paraules treballades pels segles,
d’insaciables anhels de descoberta.

No tenim nom,
som ombres d’altres rostres que van ser,
cerquem el nostre nom en el passat,
en un trajecte que tot just si arribem a intuir.

La nostra geografia és la del mar
i naveguem per ser, desaprenent-nos.

El vespre ens duu la veu de les estrelles;
el cant que ens il·lumina
en la tenebrosa encesa del crepuscle.

Ens mena el vent de les constel·lacions.
dins de la nau, l’esguard és el destí.

No hi ha sinó una ruta
i hi retrobem qui érem.

Mirant els astres,
sentim una nostàlgia d’univers.

Cartografiem la nit,
naveguem nus,
en silenci,
a través de les estrelles.

Alba del vespre, Edicions 3i4, 2013

Ulisses

Per a Artur Carulla

Sóc Ulisses
i reprenc el seu viatge,
encarno els seus somnis.

Ressegueixo les costes,
en el camí del Sol cap a ponent,
exploro els mars d’Hespèria,
travesso la mar Roja fins a atènyer l’Índia,
cerco arreu esguards on descobrir-me,
on ser de nou enllà de mi.
Navego nits
seguint rutes d’estrelles,
em bec la vida
a blaus glops d’aventura,
vestint de llum la meva pell de terra,
els ulls ferits de tanta claredat,
d’aquest silenci on llisquen les onades
com un plany infinit sense consol,
com un cant de vida consumant-se.

Sóc Ulisses
i torno amb ell al tacte de la sal.

Tremola el gest
davant del vent salvatge.

I em desafia la tempesta
que impregna l’aire
amb la incessant mirada de la mort.

Penso en Arvad,
la ciutat dels meus pares,
illa i recer d’estesos horitzons,
la casa,
olor de mar,
on dormen els meus ulls
tot i que jegui enmig de les onades
O en unes terres que el meu cos ignorava.

La vida és descoberta
i és retorn,
i el mar hi entra
per totes les clivelles.

Arwad, Papers de Terramar, 2009

OR I MAGENTA

Embriac de llibres i de lletres,
reclòs en un motet de Bach,
on l’home i l’univers es reconeixen,
em convoques al magenta i a l’or
d’aquest crepuscle.

Amb la mirada atònita i encesa
celebrem en silenci aquest instant
tan pur, tan fràgil, tan fugaç,
que va lliscant cap al morat i el porpra,
l’onada de la llum que es desa i mor
als peus de sorra de la nit.

La joia i l’abisme que ens uneixen
els somnis que érem,
la nostàlgia d’infinit que som,
les nafres que es reobren,
les mans de seda d’aquesta alba.

Alba del vespre, Edicions 3i4, 2013

Text: Tomàs Maria Porta Calsina

Fotografies: Aureli Ruiz

El dimarts 26 de novembre, a les set del vespre, el grup Reversos té el plaer d’entaular una conversa sobre poesia amb en Carles Duarte i Montserrat a l’Espai VilaWeb, acompanyada de la lectura de poemes del nostre convidat.

Santa Viquipèdia, en referir-se a Carles Duarte i Montserrat, diu: “Carles Duarte i Montserrat (Barcelona, 1959) és un poeta, lingüista i polític català…”.

De les tres activitats comença dient que és poeta i serà com a poeta que li dedicarem la pròxima sessió del grup Reversos, tot i saber que inevitablement hi ha vasos comunicants entre la poesia, la lingüística i la política, perquè, en definitiva, la poesia està connectada amb tots els àmbits de la vida del poeta.

En parlar de la seva poesia, Duarte la defineix com:

“Una poesia que cerca la respiració d’una música nua, tendeix al ritme clar del que és essencial, a la depuració expressiva. S’hi fan presents d’una manera constant el paisatge i les referències culturals del Mediterrani. I té com a temes centrals la tendresa (la pell, el desig, el coneixement per mitjà del tacte…), el somni (com a motor de l’existència, com a lectura subjectiva i personal del que succeeix, com a territori on la creativitat es mou amb més llibertat…) i l’oblit (com a extinció del record, com a horitzó incessant que devora tot el que existeix…)”.

És difícil triar dins la seva obra alguns llibres i deixar de banda la resta. Així i tot, en citarem uns quants:

• Vida endins, Moll, 1984.
• Khepri, Columna, 1998.
• Ha-Cohen, Seuba, 1999.
• El somni, La Magrana, 2000.
• El silenci, La Magrana, 2001.
• Tríptic hebreu, La Magrana, 2002.
• El centre del temps, Edicions 62, 2003.
• Els immortals, Tres i Quatre, 2006.
• Alba del vespre, Tres i Quatre, 2013.
• Naufragis, Tres i quatre, 2019.

A banda d’això, en Carles Duarte també ha escrit narrativa, assaig literari, ha adaptat textos catalans antics i ha fet traduccions. A més de la seva dedicació a la filologia, col·laborant amb Joan Coromines o fundant la Revista de Llengua i Dret, per posar-ne només dos exemples, ha estat secretari general de la Presidència del darrer govern de Jordi Pujol i director general, patró o president de moltes entitats culturals i cíviques. Tota aquesta activitat ens mostra la seva gran capacitat de treball.

Escriu Ponç Pons al pròleg d’Una terra blava (Editorial Moll, 1997):

“Duarte, a més d’un grandíssim poeta, és (i açò, postmoderns com som, no es valora gaire, però per a mi és important) una excel·lent persona. Oscar Wilde afirmava rotund i taxatiu que L’estètica és superior a l’ètica. Eliot matisava més: La grandesa de les obres literàries no pot amidar-se només des del punt de vista estètic; recordem, però, que aquest és l’únic des del qual podem decidir si una obra és o no és literària.

Jo estic content de poder dir que Duarte és un d’aquells poetes que t’alegra haver conegut perquè està, com a home, a l’altura (i és alta!) dels seus versos; uns versos ben treballats, quasi esculpits, cisellats, uns versos que fan d’ell el gran poeta que és i el defineixen com a ciutadà.”

Respecta els altres
perquè tothom mereix ser respectat,
esforça’t a ser just
i malda per bastir un espai solidari.

“I com a persona:”

Sigues benèvol a l’hora de jutjar
i generós a l’hora de viure.

En un moment en què tants poetes, intel·lectuals i artistes exhibeixen un pessimisme superficial i frívol, que malden per equiparar amb la lucidesa —pensen que veure-ho tot negre fa intel·ligent— Carles Duarte ha construït una poesia optimista, que canta el plaer i la vida. I ho fa d’una manera profunda i en versos formalment impecables:   

Deleix-te per gaudir
dels mots que has heretat,
dels llibres que t’esperen,
de la música límpida
d’aquells qui et precedeixen. 

Alegra’t de la fruita,
dels llavis que acullen el teu bes,
del mar inassolible,
del Déu indesxifrable.

Per totes aquestes raons i moltes d’altres, als membres del Grup Reversos ens omple de satisfacció que en Carles Duarte hagi acceptat la nostra invitació, invitació que, com sempre, obrim a tots els que estiguin interessats en la poesia.

Us hi esperem!

El passat vint-i-dos d’octubre el nostre grup va tenir el plaer de rebre la poeta Isabel M. Ortega Rion (Tarragona, 1955). La nostra convidada va parlar sobre cada un dels seus llibres i en va dir una selecció de poemes.

Disposeu d’aquest vídeo amb la conversa completa i, a continuació, un resum escrit, els poemes que es van dir i una selecció de fotografies.

Isabel M. Ortega Rion és llicenciada en psicologia i en filosofia. Ha treballat com a professora de llengua i literatura catalanes a l’ensenyament secundari al Baix Llobregat. En una entrevista que li va fer en Santi Borrell a La veu dels llibres explica que va treballar trenta-quatre anys a Cornellà, fent classes de català a alumnes de diversos orígens, en classes en què, en moltes ocasions, no hi havia cap catalanoparlant. Un institut anomenat “d’alta complexitat”. El que impacta més d’aquesta part de l’entrevista és que, lluny de la queixa a la qual estem tan acostumats, ella explica que mai no va voler demanar un trasllat perquè s’hi va sentir molt a gust i que no s’hi veia fent classes a joves de “barris bons”. Unes declaracions que són molt significatives del tarannà d’Ortega, i de com afronta les dificultats i els reptes.

El primer que publica és una novel·la juvenil Viatge d’anada (Ed. Eumo 1994. Projecte Solaris). Posteriorment, va col·laborar en el seminari Filosofia i gènere de la Universitat de Barcelona, en el marc del qual va traduir alguns articles de Simone Weil aplegats sota el títol Escrits sobre la guerra (Bromera 1997). S’ha de remarcar que en aquells anys encara no s’havia traduït res al català de la Simone Weil.

A banda d’aquestes incursions en la narrativa i la traducció, la seva obra la conforma principalment la poesia: ha publicat sis llibres en vint anys: Enfilall (Cossetània Edicions, 2002; XXII premi Comas i Maduell, Ciutat de Tarragona), Runa plena (Arola Editors, 2004), Nòmada (Cossetània Edicions, 2009), Medusa (Cossetània Edicions, 2013), Cues de sargantana (Edicions Tres i Quatre, 2019) i Gravetat (Godall Edicions, 2022).

La poesia d’Isabel M. Ortega Rion és una barreja fascinant entre innocència, cruesa i ironia. La seva obra poètica destaca per la riquesa en pensaments i reflexions, que són el reflex de les moltes lectures que ha fet i que han passat per un sedàs d’ofici i mestratge fins a arribar a l’artefacte del poema. Una altra característica de l’obra d’Ortega és la fusió entre la tradició cultural occidental (els mites grecoromans i els relats bíblics) i la modernitat. Du la tradició al seu terreny, en fa una recreació: barreja realitat i fantasia amb un resultat esplèndid. I, de la mateixa manera que fa la mitologia i la bíblia, que no endolceixen pas la brutalitat de les relacions humanes, de les divinitats i Déu, la seva poesia no ens estalvia duresa.

Isabel M. Ortega va començar parlant sobre el primer recull de poemes publicat arran del premi Ciutat de Tarragona que va rebre el 2001. Enfilall, un títol prou ampli per encabir-hi quatre parts: “Enfilall”, “Baules”, “Paisatge urbà” i “Pell de mar”. La primera part ofereix una visió existencialista de la vida, mentre que “Baules” reprèn mites de la tradició grega i cristiana (va remarcar que la referència als mites és una constant en la seva poesia). “Paisatge urbà” recorre una ciutat en els seus espais més durs —quan l’escrivia tenia Barcelona ben present— i es clou amb un poema molt breu:

La vida a la ciutat, / però una vida muda. /Les paraules del somni, / mar enllà.

I és a “Pell de mar” on apareix, sense anomenar-la, Tarragona, la seva ciutat, que viu de cara al mar i, per tant, la referència a la mar és inevitable. L’últim poema del llibre presenta una mena somieig de destrucció per un incendi que acaba dient: Ric estúpidament. Ni la mar pot salvar-nos, a nosaltres, els perdedors de somnis.

Va continuar amb Runa plena, publicat el 2004, que, segons va indicar la poeta convidada, reprèn el final d’Enfilall i comença amb un poema que fa referència a la destrucció. En aquest llibre no hi apareix el jo, només un nosaltres col·lectiu que veu amb desencant com molta gent, que havia sortit al carrer a lluitar per un món millor, s’ha apoltronat en llocs de poder i només queden els ingenus que continuem pensant que cal resistir costi el que costi. Runa plena acaba amb un poema breu, “Resistència”:

Ens enroquem. / Farem escac i mat. / A la frontera.

És en aquesta frontera on transcorre Nòmada, del 2010. Ortega va ressaltar que sempre li ha interessat el que és fronterer, el que ja no és o encara no és. La línia de les fronteres és terra de ningú, un espai en suspens que permet ser a enlloc. I ser enlloc és una sensació desconcertant. De sempre, segons la poeta, hem tingut la necessitat de marcar fronteres, físiques i psíquiques. Que el fet provingui de l’instint animal de marcar territori, o de buscar aixopluc a l’era de les glaciacions per part dels nostres avantpassats no canvia la cosa. La frontera dona seguretat quan et situa dintre de la línia.

Ortega va continuar aprofundint en el seu tercer llibre i va explicar que la frontera es troba en els jocs de criatures amb el xis-xas-casa, la xarranca o el ritual neuròtic de no trepitjar la ratlla de les llambordes perquè si no, passa alguna cosa dolenta. Doncs aquesta cosa és l’espai de Nòmada. Per això, va ressaltar, trià el pretext d’Hèstia: una deessa immòbil, reclosa a la casa, que no participa de les batusses a què ens tenen acostumats els seus companys i companyes de l’Olimp. Ella només és la protectora de la llar, un espai tancat, emmurallat. Però si Hèstia marxa de casa, ha perdut el seu espai i se sent desplaçada en un món que no és el seu ni reconeix com seu. I, d’altra banda, la llar queda desprotegida.

Ens va aclarir que, en aquest sentit, el jo, que no apareixia en Runa plena, esdevé protagonista de Nòmada. Però és un jo també fronterer, perquè es transforma, perquè no se sap si és real o imaginari, si pertany al somni o a la vetlla, si al capdavall només és fruit de la mateixa impostura d’escriure. És un jo que es mou per la línia que separa la poesia i la prosa, com en un abisme: la il·lusió i la realitat.

Si entre el jo i els altres hi ha una frontera, el jo de Nòmada també hi passeja. I s’hi confon. Com es confonen els sentiments i les emocions. En aquest llibre, hi ha tres parts: “La fugida d’Hèstia”, “La nòmada” i “L’exili”.

De la darrera part del llibre, “L’exili”, va llegir el poema “Molles de pa per al retorn”. Va contextualitzar el poema explicant que hi surt la veu de la seva mare, que va patir Alzheimer; l’Alzheimer té a veure amb la pèrdua o el desdibuixament dels límits d’un mateix. Va aclarir que quan l’escrivia no pensava en la mare, però, sense ser-ne del tot conscient, se li va plantejar el trencament del jo i el de la casa:

Molles de pa per al retorn

Aquesta casa no és la meva.
Reconec els mobles, les portes,
la catifa, l’olor, però
aquesta casa no és la meva.

Els dits transiten la polsina
que ha recobert temps de viatges.
Tota la pols sóc jo, cendra que s’ha instal·lat
pels llocs que havien estat meus.

O potser és la llum d’algun punt
cardinal que encara porto als ulls,
que tot ho desparença, com la mirada
d’aquests que em furguen els armaris,
que em regiren calaixos,
que m’anomenen “mama”.

Sec al sofà, m’estiro al llit,
toco els llençols: aquesta casa
no és la meva.
Un cos m’estreny, m’arrapa; un cos
em diu “és casa teva, dona”.

I ja no sé si estic tornant
d’un somni o és que un somni em somia.
Sento que, en algun lloc, hi ha una rèplica exacta
de la casa on habito i una altra jo recorre
els objectes amics que li pertanyen.

El món se’m fa bromall. Tota jo m’esvaeixo.
Tinc por que algun ocell
s’hagi menjat les molles del retorn.

Isabel M. Ortega va continuar explicant com va néixer el seu quart llibre, Medusa, publicat el 2013. Va indicar que mentre feia Nòmada o potser abans, va escriure un poema sobre el mosaic de la Medusa tarragonina (que hi ha al Pretori romà). El va trobar un personatge fascinant i va anar buscant informació per bastir el poemari. És un dels personatges que han transcendit més en el camp de l’art occidental i part de l’Orient Mitjà. Les representacions de la Medusa decapitada apareixen pertot en la cultura grega —tot i que algun antropòleg diu que hi ha trobat orígens neolítics—. És l’atracció de la monstruositat, de l’abisme, de la mort.

Un altre aspecte que va destacar la nostra convidada del personatge, i que considera molt interessant, és el seu silenci. Ningú mai no ha sentit la veu de Medusa. Malgrat que hi ha referència als seus udols i esgarips, el mite no parla en cap de les escenes en què és protagonista, generalment secundària, de la història de Perseu, l’heroi. Medusa resta muda davant els esdeveniments que es produeixen al llarg de la seva vida. Resta muda en el moment de morir, perquè dorm.

Davant aquest mutisme, va continuar Ortega, va intentar cedir-li la paraula que se li havia negat al mite. La fascinació que ha exercit aquest personatge sembla provenir de l’estrany poder que se li atribueix: petrificar, matar amb la mirada… Per a la nostra poeta representa el poder no dels ulls, sinó d’allò que transmeten en qui els mira. Les expressions populars estan carregades de referències a la mirada: “hi ha mirades que maten”, es diu. Però també busquem excuses per a la nostra por i la trobem en els ulls de l’altre: el mal d’ull, tan conegut en moltes cultures, està íntimament lligat a Medusa. Com també el fet de tancar els ulls dels morts, pel mateix motiu. El poder de la mirada de Medusa és la projecció de la pròpia por, com en un mirall. I la por més arrelada en l’ésser humà és la de la mort. Per això, el primer apartat del llibre el va titular “La mirada i el mirall” on apareix el següent poema que va llegir:

Neurona mirall

Em defuges la mirada perquè em tems.
Creus que puc robar-te l’ànima amb els ulls
i no saps que sóc la por que foragites
i et retorna com un eco cos endins.

Sóc tu quan em mires, ets jo quan te’n vas.
Tot pronom rep sentit i consistència
quan esclata a la clivella que ens separa
i ens convoca. Tu i jo, imatge i mirall.

Tu i jo, mirall i imatge. I entre tots dos,
una esquerda que supura un buit molt gran
que no és la mort ni és el no-res sinó la vida,
aquesta gola immensa que ens escup

com la lava d’un cràter. Foc. Foc i terra
i pedra que s’estén tot arrasant el que mai no serà.
I encara em tems, espectre.

Ortega va continuar indagant en l’horror que provoca la mirada de Medusa. Segons la poeta, és, en el fons, l’horror de l’Alteritat. L’alteritat absoluta és la mort, però també és allò que no és un, és la multiplicitat, el més enllà del món ordenat de la raó que tot ho engoleix i se n’apropia. Per això Medusa representa el misteri, la irracionalitat, el que és inabastable perquè s’escapa a la raó. El poema següent intenta expressar-ho:

Alteritat

Em descrius per la màscara:
Sóc sempre una altra, dius,
oculta, inabastable, reversible,
amb la demència als ulls.

T’atemoreix la meva indiferència;
som així, els éssers condemnats:
com les tempestes, els incendis,
les glaçades. No jutgem, existim.

No sóc la causa del teu mal,
sinó l’objecte que cobeges
i que no serà teu: no et cediré el meu ésser
per calmar la basca del teu odi.

No podràs engolir-me perquè sóc insondable.
No podràs reduir-me com fas amb tota cosa.
Sempre et seré llunyana perquè sóc innocent.
A mi, la màscara em descriu. A tu, la màscara et traeix.

Seguidament, Ortega, va ressaltar que davant la por, el recurs més ancestral és recórrer a la màgia, als objectes que ens en poden alliberar perquè atribuïm a aquests objectes el mateix poder que contraresta allò que ens amenaça: són els amulets. Atenea portarà el cap de Medusa al seu escut per vèncer els enemics. Antigament, a les portes de les cases, hi penjaven una mena de cap de Medusa —un gorgonèion— per allunyar el Mal. A Turquia, per exemple, on la presència de Medusa és ben palesa (recordem la Cisterna d’Istambul), veiem la comercialització de penjolls que representen un ull sobre un fons blau (el blau turquesa): és l’ull de Medusa, tot i que potser els mateixos comerciants ni ho saben. De manera que el mateix que pot provocar el mal també pot evitar-lo. La vida i la mort en un sol element.

Medusa és un personatge tràgic, va afirmar la nostra convidada, una víctima de la injustícia dels déus que serà triplement exiliada: exiliada de si mateixa, que es veu condemnada a habitar un cos que no és el seu, però que és el que la definirà (recordem que havia estat una bella jove, verge, sacerdotessa del temple d’Atenea, que va ser violada per Posidó i que Atenea la va convertir en monstre); exiliada de la seva terra perquè és transportada al punt més allunyat de l’oest, tocant al regne de l’Hades i on no tindrà cap contacte ni amb humans ni amb déus, ja que era temuda tant pels uns com pels altres, i el tercer exili es produeix ja morta, quan Perseu s’emporta el seu cap i el regala a Atenea, que el posarà al seu escut, en una mena d’usurpació del poder.

Isabel Ortega va recordar que Medusa és tan sols una invenció, un personatge de ficció, però que d’alguna manera hi ha moltes meduses al món. La màgia del llenguatge és aquesta: el seu poder creador i recreador. De fet, els personatges mitològics són universals, per això perduren, i fins i tot ens hi podem identificar.

Sobre el seu penúltim llibre, la poeta va posar en relleu la importància especial que també té per a ella Cues de sargantana, editat el 2019, i va exposar algunes reflexions sobre les quals s’havia gestat el llibre:

El Temps, la Mort i l’Amor són els tres grans temes que han mogut la humanitat a la reflexió i a l’expressió: l’art, la ciència, la filosofia… Amb l’Amor, va afegir, sempre hi ha mantingut una bona relació… Amb el Temps i la Mort, la relació és més tibant…

El Temps i la Mort són les cares de la mateixa moneda: morim perquè som temps. Portem incorporats el temps i la mort des del moment de néixer. A aquesta afirmació, que hauria de ser acceptada amb naturalitat, en la nostra societat occidental hi oposem resistència: voldríem aturar el temps com una manera d’aturar la mort, cosa absurda perquè la mort és justament l’aturada del temps de cadascú. De tota manera, ingènuament, de vegades s’intenta aturar el temps a la desesperada i superficialment: només cal veure les tortures físiques a què se sotmeten moltes persones per semblar que el temps no els passa per damunt (bòtox, estiraments de pell, cirurgia, implants…). D’altres, d’una manera més modesta i més íntima, es recreen en el passat mitjançant el record. El record també és una resistència. Aquestes “cues”, d’alguna manera, també ho són.

Cues de sargantana, va continuar exposant Ortega, sorgí de la voluntat de deixar constància d’alguns gestos del passat, gestos que potser avui encara es repeteixen, però d’altres ja han estat bandejats pel canvi de vida que hem adoptat en els darrers cinquanta anys, com ara el d’anar fent un cabdell de llana a partir de la troca —quan es feien els jerseis a casa—, el de plomar pollastres —quan es tenien i es mataven a casa—, criar cucs de seda, o el d’anar a visitar difunts a les cases…  D’altres, com ara mesurar l’alçada de les criatures en una paret marcant amb un llapis, continua fent-se, però en versió disseny: ara hi ha una mena de plafons que formen part de la decoració de les habitacions infantils.

D’altra banda, va puntualitzar, el record també és un rescat, perquè ¿on va a parar el que hem viscut si ho oblidem? Al magma indefinit del no-res? Probablement. Diuen que d’aquí poc, hi haurà dispositius tecnològics que permetran penjar records en una mena de núvol, com les dades informàtiques, i que qualsevol que hi tingui accés hi podrà recórrer. De moment, això encara no ho tenim —o encara no ens ha arribat— i la comunicació oral o l’escriptura són la manera de deixar-ne constància.

La poeta convidada va reflexionar sobre què rescatem amb el record i per què hi ha vivències que queden gravades als solcs del nostre cervell i d’altres que no hi deixen rastre. Moltes de les vivències que recordem, va dir, no són aquelles que han tingut un gran impacte en la nostra vida, però apareixen en forma de sensacions —colors, formes, olors, textures, sons— i no sabem ni per què truquen a la memòria… Són aquestes les que ha volgut recuperar i transmetre: plegar llençols a quatre mans, per exemple, és un gest quotidià que no té gens d’importància real, però en el record va acompanyat d’una olor, d’un espai, potser del so de fons d’una ràdio… i de les persones que avui ja no hi són. O sigui, el record del gest de plegar llençols n’arrossega un altre i aquest un altre, de manera que es recrea un món…

Una altra qüestió que va desenvolupar Ortega és aquesta recreació del passat perquè, efectivament, quan parlem del passat, el que fem és interpretar-lo. És a dir, allò que recordem és exactament el que va ser? Què hi ha de veritat i què hi ha d’engany o d’autoengany? La infantesa que recordem és realment la que vam viure? O és una infantesa feta a la mida de les nostres necessitats actuals? Fins a quin punt el relat que ens expliquem de nosaltres mateixos correspon a la realitat i fins a quin punt és una construcció mental posterior? Totes aquestes preguntes també hi són latents, segons va indicar la poeta, i de vegades explícites, al llibre.

Va llegir el primer poema del llibre Cues de sargantana:

Cloc-cloc

Olla barrejada, qui no entra para…

 Les nenes amb sabates ortopèdiques
feien cloc-cloc quan saltaven a corda.
Cops secs a terra, com si piquessin
al portal de l’infern del catecisme
amb què els havien negat la infantesa.

Un cloc-cloc brusc amb ressò de mutisme:
el truc de matinada dels botxins.
Les fotos, com la vida, en blanc i negre;
somriures de dents tortes i uniformes
severs per disfressar tots els temors:
els innocents, els falsos i els culpables.

La corda era el cronòmetre dels dies
que emmarcava l’espera del demà.
Rodava, rodava, rodava…
Estan tustant a la porta: cloc-cloc.
Són els records, que vénen a buscar-me.

Va acabar la xerrada parlant del seu darrer llibre, Gravetat, publicat el 2022, del qual va dir que és un llibre que no hauria volgut tenir la necessitat d’escriure perquè és un llibre de dol, de dolor, talment com un udol.

Sobre el títol, tan encertat segons el nostre parer, ella va explicar que sempre li ha costat posar títol als llibres. És com triar el nom d’una criatura! La raó és que el nom és allò que ens identifica, ens fa saber que existim per als altres, ens personalitza; el nom l’arrosseguem tota la vida. I en la literatura passa el mateix amb els títols.

Per què Gravetat? Ortega volia que fos un títol prou ampli per abastar el contingut del llibre; que d’alguna manera el definís. La gravetat és una de les quatre forces fonamentals observades en la natura, va exposar, juntament amb la força electromagnètica, la força nuclear feble i la força nuclear forta. Però de les quatre, és la que té més importància perquè és la que fa que la terra giri al voltant del sol, que el sol giri al voltant de la Via Làctia, i que puguem ser aquí, perquè d’alguna manera és el que ens aferra a la vida. I perquè som matèria i ens atrau al centre de la terra.

Va precisar que la mort també la viu com una conseqüència de la gravetat. En aquest sentit, va exposar que s’oposa a pensar que els morts són allà dalt, com es diu generalment a les criatures: “Mira, l’avi (o l’àvia) són allà dalt, al cel”. No. Els morts, materialment, són sota terra, o en un taüt, o escampats per terra en forma de cendra… El desig és una cosa. La realitat, una altra.

Ortega va explicar que va començar a escriure el llibre dies després d’haver mort el Xavier, el seu company. Necessitava escriure, especialment el misteri i alhora la naturalitat de la mort perquè se li barrejaven les sensacions. El pas de la vida a la mort és molt fràgil. Volia descriure el moment de morir, aquest deixar de respirar, aquesta aturada en sec en què algú deixa de ser-hi. Va confessar que no creia que se n’hagués sortit del tot perquè cadascú mor sol i no podem experimentar la mort de l’altre; de la mateixa manera que no podem experimentar el naixement de l’altre. Havia tingut el privilegi —ho considera així— d’acompanyar en la mort set persones estimades. Ella en diu un privilegi perquè han estat “morts domesticades”, com diria Philippe Ariès a Història de la mort a Occident. Que diferent de morir dessagnat en una guerra! —va reflexionar Ortega i va afegir que darrerament, que estem envoltats de guerres, hi ha pensat molt—; o assassinat —com també passa sovint —i també la du a pensar en els feminicidis, que no hi ha manera que desapareguin —, o patint sense cap pal·liatiu!

Segons la nostra convidada, aquest acompanyament, si bé és un bàlsam, no treu el dolor. I és aquest dolor el que ha sortit al llibre. Després ve la constatació de l’absència, un dolor més punyent encara perquè ens remet al MAI MÉS. Mai més tornarem a veure aquesta persona estimada, mai més hi parlarem, mai més, mai més… com un trepant que no para de martellejar el cervell o l’ànima. A l’encapçalament de les dues parts del llibre (“Udol” i “Dol”), hi ha un poema en cursiva on s’apropa a l’experiència de veure morir un altre per part dels homes primitius.

Va llegir el primer poema del llibre, d’“Udol”:

Una veu ressona a les parets del temple.

Temple cavitat toràcica, temple cova,
temple volta del cel.

Ressona una veu, no paraules.
Encara no paraules.

És el balboteig d’una pregunta
que es gestarà amb el temps: mil·lennis.

Vibra l’estranyesa i la desemparança.
Encara no paraules. Aüc.

Sobre el títol del darrer llibre, Gravetat, va dir que de forma casual, en una llibreria, va agafar un llibre de Josep Maria Esquirol Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita. El va obrir per fullejar-lo: pàgina 83: a l’encapçalament d’un apartat hi posava “gravetat”, que pertanyia al capítol “Gravetat i curvatura poiètica”.  Va llegir: La ferida infinita és la gravetat, i la gravetat esdevé, així, el sòl, la base, el fonament de la nostra vida: condició de possibilitat i sentit de l’acció. El va comprar. Hi va trobar reflexions molt interessants com ara que la ferida infinita és allò que ens depassa, que no podem abastar. Som travessats per quatre eixos o quatre ferides que són el naixement (quan pensem en la pregunta “D’on vens? I veiem que la resposta és “D’enlloc”); la mort (que ens esgarrifa perquè probablement tornarem a aquest “enlloc” d’on paradoxalment venim); el tu, l’altre, que mai no podrem ser, però amb qui podem experimentar l’amor i l’estima, i també l’odi, és clar; i el món, l’univers on vivim, d’alguna manera a la intempèrie, i que ens provoca admiració (i astorament). Segons Ortega l’acció que proposa és poder fer les coses senzilles que tenen sentit, entre les quals, la cura dels altres. No cal que sigui una cura activa; només cal ser-hi, que ja és una acció, dir alguna paraula de consol, o restar en silenci, que també és una acció…

Ens va explicar, per acabar, que quan va haver de presentar el llibre li feia por que fos un acte trist. Però no. Ara, avui, pensa que el llibre és un acte d’amor i de reconeixement cap a la persona que la va acompanyar des dels seus dinou anys. És un petit homenatge i una manera de tirar endavant perquè som vius i volem aprofitar aquest do misteriós que és la vida, amb totes les ferides que comporta…

Va llegir un dels poemes de la segona part, “Dol”, del llibre Gravetat:

Pensàvem que el riure ens salvaria.
Vam prescindir de la saviesa ancestral,
de les veus dels qui clamaven contra el fat.
Que érem mortals, també ho vam obviar.
Per això rèiem. Aferrats a l’alegria convulsa
de la vida que raja a doll, que es desborda
i s’estimba per excés de confiança.

El riure ens havia de salvar de la mentida.

Jugàvem a déus com qui juga a daus.
Que a la mort no s’hi guanya ni s’hi empata
no ho sabíem. Li llençàvem riallades,
passanelles en un llac.
Riure contra la sobrietat, la contenció;
riure contra l’ordre i la rutina;
riure contra les amenaces de la por.

Rèiem perquè la vida era una festa.

I reien Demòcriti Aristòtil, reia Bergson,
reien Nietzsche i Zoroastre
mentre un ramat de savis panxuts remugava.
I la iaia, des de la tomba, ens repetia
de les rialles en venen ploralles.
I acabàvem plorant de tant de riure
perquè les llàgrimes no entenen d’emocions.

I ja no sé on desar-ho, tot això.

Després d’un col·loqui amb els assistents a l’acte, els membres del grup Reversos vam dir una selecció de poemes dels llibres de la poeta convidada.

Del llibre Enfilall (2002)

Desterrament

Per posar fi al garbuix de miratges
amb què ens forní un déu foll i xaruc,
un déu pervers inventà el malastruc
art de la paraula, cau de les imatges

que viuen a redós del pensament:
paraules que són vida, que són mort,
paraules que encomanen la dissort,
paraules que són cant o són lament.

Hem construït un món al nostre abast
de mentides que planen com gavines
sobre un terrat de dubtes; bambolines

que a voltes ens fan creure en paradisos.
Tramoistes dels mots, conjureu l’encanteri;
“que el silenci ens retorni, de la vida, el misteri”.

Del llibre Cues de sargantana (2019)

Tocar i parar

Uni, dori, teri, cateri,

mata la veri, viri, viron,

compta’ls bé que dotze hi són.

Sempre et toca parar! Els companys fugen
de la plaça on jugueu. I tu t’hi quedes,
braços en creu, intentant reconèixer
l’espai que ha canviat en un instant,
intentant córrer sense moure’t de lloc,
com en els somnis. Tot t’és estrany,
estrany i cert. Oh, el vell Plató, que ha mort!

¿I qui et creurà quan tornis i els expliquis
que els has vist tots absents de la infantesa
—miratge que empresona la nostàlgia—,
amb el pas cec dels vells, perquè la llum
ja no és una bombeta incandescent
ni el temps un fil continu o un fet cíclic
sinó aquest trencament de la matèria
que ens obliga a parar quan algú ens toca?

Au, doncs, fes com si res: vés-hi i encalça’ls;
que reculin els crits, les corredisses,
que reneixin els riures, les caigudes,
les mans brutes de fang i les ferides.
Espolsa els cabells blancs que t’han quedat
enganxats a la roba i no pregonis
que has estat al llindar de les respostes;
l’encanteri del món es desfaria.

Del llibre Cues de sargantana (2019)

Una de tantes

La seva soledat és el fidel amant

                                           que coneix el seu cos plec a plec, pam a pam

                                                                        Joan Manuel Serrat, “La tieta”

Nàufraga en una capsa de costura,
embastaves l’esperança i cosies.
Durant la guerra i després de la guerra.

I molt després de la guerra, encara
cosies roba i cartes, anades i vingudes
pel mapa de patrons paper de seda;

passaves i repassaves les vies
mortes del retrobament: punts seguits
per les línies del Burda, testimos

marcats amb guix de talc sobre la tela
interminable, i el secret als llavis,
ben segellat amb agulles de cap.

Criaves els fills de les altres, verge
i vídua. De nit, els desteixies
les pors al ritme constant i monòton

de la Singer. Com una altra Penèlope.
Al folre dels vestits trobo paraules
que em porten a la teva veritat:

ell no va morir al front, com tots pensaven.
No havia mort. I tu mai vas ser Ítaca.

Del llibre Cues de sargantana (2019)

La troca

Sostinc la troca, cara a cara amb la mare,
que en fa un cabdell de llana sota el pit.

Ens uneixen els metres silenciosos
que van passant de l’una a l’altra,
de l’una a l’altra, de l’una a l’altra.

M’endormisco amb el vaivé dels braços
que ballen la cadència del traspàs.
Que no s’acabi, que duri sempre…

Però em bressolo, em gronxo,
basculo ingràvida pel cordó del seu ventre
fins a les meves mans. I m’hi apropo

lentament. Cara a cara: ella, Mare aranya,
Aracne teixidora, i jo, larva famolenca.
Olorem el perill de la cacera. Qui devorarà qui?

Dec ser jo qui sobreviu perquè tinc el regust del seu amor
als llavis, i a l’abdomen em creix un fil de llana.

Del llibre Gravetat (2022)

Em ve a buscar l’alegria de fora.
En sento la cridòria:
vine, vola, atreveix-te. I no hi vaig.

Tinc un dolor enganxat a la sola
com un xiclet de pedra. Em pesa el món,
em pesa l’enyorança i la memòria.

Porto un garbuix de paraules al cos:
mirada, absència, tu, silenci,
tu, mai més, tu, enllà, tu abans,
tu, no-res, tu, tot, tu, mort.

Tristesa feta parla i plomada,
més plomada que parla, més cremor
que carícia. Més esglai que nostàlgia.

I, sobretot, mur on escriure el buit
de tot el que ja ha estat,
del que mai no serà,
del somni en què vam viure somiant-nos.

***

Despenjar un quadre.
Veure’n la marca a la paret.
Netejar-la i continuar veient-la.
Pintar per esborrar-ne el rastre.
I repintar.

Saber que el buit immaculat que en queda
és un reclam del que va ser-hi:
i és la presència
—constrenyedora, ineludible—
d’allò que ja és absent,

però encara respira.

Agraïm de tot cor a la Isabel M. Ortega Rion la seva generositat i la magnífica xerrada que ens va oferir.

Gràcies als assistents a l’acte i a l’Aureli Ruiz, com sempre, per les fotografies.

Els membres del grup vam dedicar aquesta sessió a la memòria de la nostra companya i amiga, cofundadora del grup, la Marta Teixidó Abril, traspassada el 24 d’agost. D’ençà que vam iniciar aquest projecte, la primavera del 2012, ella sempre ha estat una peça important, clau, teníem el seu suport incondicional. Sabem que ens acompanyarà sempre en el camí que reprenem sense ella.

Empar Sáez