Arxiu de la categoria: Josep Maria Lluró

«Andreu Vidal, la carn en agonia», conferència de Josep Maria Lluró

0
Publicat el 8 de juny de 2022

El passat trenta-u de maig el nostre convidat, Josep Maria Lluró, va impartir la conferència «Andreu Vidal, la carn en agonia». Poeta de culte, Andreu Vidal és una de les grans veus de la poesia catalana de la segona meitat del segle XX.

No era la primera vegada que convidàvem Lluró; el maig de 2018 ens va acompanyar per parlar, en aquella ocasió, de l’obra poètica de Pasolini, sobre el qual és un expert.

Josep Maria Lluró és doctor en humanitats i professor d’història, assagista i  estudiós de la poesia contemporània.

Ha estat coordinador del llibre Història, memòria i testimoniatge. Un llegat per a Europa (Lleonard Muntaner, 2011). Ha col·laborat en nombroses revistes, publicacions i diaris amb treballs que versen principalment sobre la relació dels processos artístics i creatius —especialment l’escriptura— en els desenvolupaments històrics de les societats.

Josep Maria Lluró ha escrit un dels pròlegs que conté el llibre Andreu Vidal. Obra poètica i altres escrits. Margalida Pons, una de les curadores del llibre, i el poeta Albert Roig, són els autors dels altres dos pròlegs.

Quan Andreu Vidal, l’any 1998, enllesteix la revisió del llibre Els dies tranquils, publicat deu anys abans, per tal de reeditar-lo, demana a Lluró, el seu amic, el pròleg per a la nova edició. Malauradament, la mort del poeta l’agost del mateix any, a trenta-nou anys,  estronca aquest projecte. Posteriorment, les curadores de l’obra poètica de Vidal,  publicada el 2008, demanen a Lluró un pròleg ampliat per al conjunt de la seva obra.

Actualment, el llibre de l’obra poètica de Vidal està exhaurit. Aquest volum inclou els seus darrers cinc llibres de poesia (a partir de Llibre de les virtuts, 1980, fins a Ad vivum, el darrer llibre, publicat el 1999 de forma pòstuma). També conté poesia inèdita i poesia esparsa; una part minsa del recull. El llibre no conté, respectant el desig de l’autor, la poesia que havia escrit abans dels vint anys i que ell considerava obra de formació, d’aprenentatge. Són aquests: Xicraini, nit de portes cremades (1977), Aixall Híctic  (plaquette publicada el 1977) i Exercicis de despoblació (1978).

A més de la poesia, hi ha una secció de notes i aforismes inèdits, molt interessant, que ens permet apropar-nos al seu pensament. També hi trobem les traduccions que, juntament amb Karen Müller, una de les curadores del llibre, va fer de la poesia de Paul Celan. Aquestes traduccions s’havien publicat pòstumament l’any 2000.

Andreu Vidal és un poeta molt valuós, un poeta viu perquè té lectors que reivindiquen la seva obra. Ell ha influenciat i inspirat molts altres poetes i artistes, i ho continua fent. És per això, i perquè admirem profundament la seva poesia, que nosaltres hem volgut dedicar-li aquesta sessió. Comptar-hi amb Josep Maria Lluró ha estat un gran privilegi que agraïm.

El nostre convidat va iniciar la seva xerrada recordant els anys d’amistat amb Andreu Vidal.  Una coneixença personal que va enriquir enormement la conferència.

Va destacar el combat poètic i creatiu que Vidal va lliurar, l’esforç descomunal de donar forma al poema, fent i refent constantment la seva obra. Lluró va comparar a un palimpsest la reescriptura o el reaprofitament per a escriure de nou que a Vidal, en un compromís radical amb la poesia, el fa revisar el text contínuament, d’un manuscrit a un altre, d’una edició a una altra. Va subratllar també la circumferencialitat temàtica —la mort, el desmembrament— en la seva poesia, així com el procés de reducció i depuració, com a trets característics de l’obra de Vidal.

Josep Maria Lluró va introduir algunes dades biogràfiques del poeta, com el suïcidi dels seus amics Andreu Cloquell i Maria Antònia Padró el 1979, així com el context històric i cultural en què s’inscriu la seva obra: les esperances fallides, l’esquinçament de les utopies de la joventut dels seixanta, l’individualisme emergent, la violència en contraposició al pacifisme… Tot i l’atemporalitat en l’obra de Vidal, hi ha una marca històrica; es desenvolupa un diàleg entre el jo líric i el seu temps, segons va explicar Lluró.

Inserit en un temps de mutacions culturals importants, Andreu Vidal, que coneix bé la tradició poètica, se n’inventa una pròpia. Nerval, Eliade, Jung, autors orientals, la mitologia i la mística proporcionen a Vidal un espai d’identificació, d’apropiació i recreació amb un resultat nou, un impuls alliberador capaç de crear, ell mateix, tradició.

El nostre convidat va llegir alguns poemes de Vidal i va posar en relleu la clivella o la ferida interior del poeta, la rebel·lió èpica de Vidal, el combat entre el cos i la consciència, entre la realitat mancada de sentit i la subjectivitat que es revolta.

Les imatges de violència i desmembrament, segons Lluró, lligades a les seves experiències i/o bé a una construcció triada per l’artista, fan referència a la dificultat d’articular el jo davant del caos del món i a la negativa de plegar-se a les exigències de la societat.

LISÈRGIA

Quina sobtosa llum
dins cada cos secretament s’enquista
i persisteix,
vibrant, com una cosa viva?
I aquest intens
fred dolcíssim que desvetlla
la vella ànima de l’os,
d’on ve, per quin camí
descert s’allunya i no retorna?

Quin fil d’or subtil
sargeix les ombres sense inici?

Si fou el rar
alè d’un déu o fou la pluja,
a qui importa?
Un sol cop ens és permès de veure
i resistir.
Tota la nostra vida
no és sinó l’oblit d’una imatge,
les seves deixalles
lluen contra l’eternitat.

L’animal que no existeix (1993)

NÛN

Viure
sempre així, estant molt quiet
dins l’aigua tèbia,
sentint lliscar
el llim contra el meu cos,
amb els ulls clucs
per tal de no saber
com l’espai s’evapora
i fuig, fet son,
cap a cels de tenebra.

Som el darrer
vivent d’una peixera exhausta:
Beta splendens, una ancestral
nissaga d’assassins.

L’animal que no existeix (1993)

RESSONÀNCIA

No demanis explicacions a les pedres
ni a les flors
ni a les arades;
no demanis explicacions al vent
ni als arbres
ni a la terra,
perquè no contestaran
o faran que no et senten,
perquè l’únic que explica el vent és el vent,
i el vent siula;
perquè l’únic que explica l’arbre és l’arbre,
i l’arbre calla.
No vulguis comprendre,
sols contempla.
A mi
tampoc no em demanis explicacions
mai de la vida.

Xicraini, nit de portes cremades

LES MULTITUDS

Rius d’oratge degoten pel teu cos adolescent.
No em veus, ni em sents,
ni em deixes banyar dins la saliva groga dels teus ulls,
ni tan sols et mous…
Ara estam dins els camps, sota el sol, Àustria 1920,
octubre, i em xapes els teixits,
amb els teus dits blaus de bruixa, i m’esglaies,
i de sobte em trob estrany
entre els murs altíssims
d’una ciutat estranya i lliure.
El vent alça cubs de cartró. Em travessen
el cervell
i cant, entre la tempesta.
Pluja i llampecs.
¿Per què em negau el tacte d’aquests arbres minúsculs,
verds, sobre els llençols?

Corr
envoltat de cordes multicolors
pels deserts de cola.
M’encalcen multituds de ningú…

Exercicis de despoblació (1978)

QUIMERES

Hi ha un rom antic pel qual bé donaria
tots els alcohols de França, un rom molt vell,
que entenebreix i esbalça, esput vermell
d’un déu malalt, sol de l’estrangeria.

No hi ha a l’Infern beuratge més serè
ni dins els Cels més impura ambrosia,
avorta parts i engendra bogeria
i al fons dels sots als morts torna l’alè.

I cada cop que el bec em sembla viure
fa dos-cents anys, o dos mil, tant se val:
Som serf d’Odi, d’Ashaqlun tinc el riure;
fa fred, som a París, em dic Nerval.

L’animal que no existeix (1993)

HERBSTTAG

Gran és l’horror i vana la certesa.
Pel carrer estret, ni un res que es mogui,
ni un fràgil tel
que engendri músiques funestes. Tot és
mòrbida llum que s’evapora, estepa, pols.

Qui no ha après ara, ja no aprendrà mai.
Qui ara dubta, dubtarà per sempre.

I errarà sol, per erms i fondalades,
i entre les dunes vagarà inquiet,
mirant el cel, cercant, l’esma difunta,
entre els prims vels de l’aire
una incerta ranura, un carrer estret.

L’animal que no existeix (1993)

DIÀLEG DELS MORTS

Ara que dorm
el sol dins l’oceà, mira les flors
cobertes de rosada; són

d’un negre viu, brillant, fèrtil,
com si la nit
tingués a ambdós extrems un mateix rostre.

Dins cada gota d’aigua
hi ha una lluna petita. Veus?
Són com ulls

que tremolen. Totes les coses
del món tremolen, algunes
de tant fremir a penes existeixen…

L’animal que no existeix (1993)

Han esbrancat els arbres
dels meus carrers, i ara es fa
més clara la visió
i més trista, deserta…
com si la fembra blanca hagués acaronat
les galtes de l’espai
amb ses blanques mans mortes.

Sé —ara,
que és després—
que coses llambrejants em sobtaran de nit
entre la pluja esparsa,
que somiaré un home
dins la fosca
somniant dins el seu cap un home
somniant dins el seu cap un pútrid inquilí.

Necròpsia (1984)

Donem les gràcies a Josep Maria Lluró i als assistents a l’acte.

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Empar Sáez

 

«Andreu Vidal, la carn en agonia», conferència de Josep Maria Lluró

0
Publicat el 22 de maig de 2022

El pròxim dimarts 31 de maig ens acompanyarà Josep Maria Lluró (Barcelona, 1963) per parlar de la poesia d’Andreu Vidal (Palma, 1959-1998).

Josep Maria Lluró és professor d’història i assagista. Els seus treballs se centren en l’anàlisi de la relació dels processos artístics, especialment l’escriptura, en els desenvolupaments històrics de les societats. Interessat des de sempre per la poesia contemporània, ha escrit textos sobre Miquel Bauçà, Pasolini, Albert Roig, Carles Torner i Andreu Vidal. És autor d’un dels pròlegs del llibre Obra poètica i altres escrits d’Andreu Vidal, de qui va ser amic.

La poesia d’Andreu Vidal representa una aventura epigonal de l’exploració poètica iniciada per Baudelaire, Rimbaud, Lautréamont i de la tradició hermètica en general. La seva  veu va cercar en el seu temps, convuls i marcat pels grans canvis socials i culturals de la seva Mallorca natal, reformular amb veu nova aquella antiga tradició, tot intentat deslliurar-se dels mestres.  Va ser un combat vital i poètic total. Una lluita colossal portada al límit, amb totes les seves conseqüències, de la qual les diferents etapes de la seva poesia deixen constància.  En la conferència “Andreu Vidal, la carn en agonia” intentarem resseguir alguns moments centrals de la seva investigació artística.

Josep Maria Lluró

 

Hi sou tots convidats!

Pasolini, poeta de les cendres. Xerrada de Josep Maria Lluró

0
Publicat el 3 de maig de 2018

El passat 17 d’abril vàrem tenir el plaer de comptar amb Josep Maria Lluró, expert en la figura de Pasolini, qui ens va oferir una xerrada sobre la poesia d’un dels grans artistes i intel·lectuals del segle XX.

La conferència de Lluró va ser brillant, com la que vaig tenir ocasió de gaudir fa uns mesos, durant la Setmana de la Poesia, Rauxa, a Terrassa. Ha sigut un veritable honor tenir-lo com a convidat del grup Reversos i li volem tornar a agrair la seva interessant, profunda i sàvia exposició.

Pier Paolo Pasolini, escriptor brillant, compromès i polifacètic (va conrear diferents gèneres literaris, com poesia, teatre, narrativa i assaig), però possiblement és més conegut com a director de cinema. Pasolini entenia la poesia com un bé suprem, el darrer refugi, com una de les expressions artístiques, junt amb el teatre, menys consumibles. Lluró ens va donar les claus per aprofundir i entendre la seva obra poètica, per trobar la poesia no només en els seus llibres de poemes, sinó en les altres manifestacions artístiques que va desenvolupar Pasolini i en la seva intensa vida.

Josep Maria Lluró ens va parlar de les grans ferides del poeta, del context social i polític en què va viure, dels seus referents, els inicis, els poemes en Friülà, la singularitat de la seva poesia… Una exposició deliciosa que va incloure la lectura comentada del poema “El ploriqueig del qual parlava Marx” del llibre Transumanar e Organizzar  (1971) en una traducció de Josep Ballester i Enric Salom que apareix a l’antologia El Plany de l’excavadora (Bromera, 2001).

Una breu presentació del nostre convidat:

Josep Maria Lluró és professor i director de l’Escola Montagut de Vilafranca del Penedès. Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Geografia i Història, per  la Universitat Autònoma de Barcelona i Doctor en Humanitats per la UPF amb la tesi: Pasolini en Context. Trauma, memòria, identitat i història cultural a la Itàlia de postguerra (2016). Ha publicat articles pedagògics, articles d’anàlisi de la relació de la literatura en els desenvolupaments històrics de les societats, i estudis sobre poetes contemporanis, a banda de Pier Paolo Pasolini; Quaderns de Versàlia, IV), ha fet estudis sobre Miquel Bauçà, Albert Roig, Andreu Vidal…. Ha traduït l’escriptora francesa Louise L. Lambrichs, ha coordinat el llibre Història, memòria i testimoniatge. Un llegat per a Europa (Lleonard Muntaner, 2011) i ha col·laborat en el volum col·lectiu coordinat per Arnau Pons, Escriure després. Formes de racisme refinat, banalització erudita d’Auschwitz (Lleonard Muntaner Editor, 2012).

Dansa de Narcís

Jo sóc negre d’amor,
ni noi ni rossinyol,
sencer com una flor
desitjo sense desig.
M’alço entre les violetes
mentre es va fent clar,
cantant una cançó oblidada
a la nit sempre idèntica.
M’he cridat: «Narcís!»
i un esperit amb el meu rostre
enfosquia l’herba
amb la claror dels seus rínxols.

[De Suite furlana, 1944-49. Versió de Ramon Carreté Parera]

Dansa di Narcis

Jo i soj neri di amòur
né frut né rosignòul
dut intèir coma un flòur
i brami sensa sen.

Soj levat ienfra li violis
intant ch’a sclariva,
ciantànt un ciant dismintiàt
ta la not vualiva.
Mi soj dit: «Narcìs!»
e un spirt cu’l me vis
al scuriva la erba
cu’l clar dai so ris.

A la meva nació

Ni poble àrab, ni poble balcànic, ni poble antic,
sinó nació vivent, nació europea:
i què ets? Terra de nens, famolencs, corruptes,
governants doblegats als terratinents, governadors
reaccionaris, picaplets untats de brillantina i amb peus bruts,
funcionaris liberals tan carronyes com els beats,
una caserna, un seminari, una platja, un bordell.
Milions de petits burgesos com milions de porcs
pasturen donant-se empentes sota edificis indemnes,
entre cases colonials escrostonades com esglésies.
Precisament perquè has existit, ara no existeixes,
precisament perquè fores conscient, ets inconscient.
I tan sols perquè ets catòlica no pots pensar
que és el teu mal tot el mal: culpa de cada mal.
Enfonsa’t en aquest formós mar teu, allibera el món.

Pier Paolo Pasolini, La religión de mi tiempo, 1961
(Traducció al castellà: Olvido García Valdés)
Traducció al català: Empar Sáez

AL PRÍNCEP

Si torna el sol, cap al tard,
si la nit té un sabor de nits futures,
si una vesprada de pluja sembla tornar
de temps massa estimats i mai no tinguts del tot,
no sóc més feliç ni en gaudir-los ni en patir-los,
no sent davant de mi tota la vida…
Per a ser poetes, cal tenir molt de temps:
hores i hores de solitud és l’única manera
perquè es forme alguna cosa, que és força, abandó,
vici, llibertat, per a donar estil al caos.
Jo, ara, tinc poc de temps: per culpa de la mort
que ve abans, en l’ocàs de la juventut.
Però per culpa també d’aquest nostre món humà
que lleva el pa als pobres, i als poetes la pau.

Pier Paolo Pasolini, La religione del mio tempo (dins El plany de l’excavadora. Antologia.Traducció de Josep Ballester i Enric Salom)

AL PRINCIPE

Se torna il sole, se discende la sera
se la notte ha un sapore di notti future
se un pomeriggio di pioggia sembra tornare
da tempi troppo amati e mai avuti del tutto,
io non sono più felice, né di goderne né di soffrirne:
non sento più, davanti a me, tutta la vita…
Per essere poeti, bisogna avere molto tempo:
ore e ore di solitudine sono il solo modo
perchè si formi qualcosa, che è forza, abbandono,
vizio, libertà, per dare stile al caos.
Io tempo ormai ne ho poco: per colpa della morte
che viene avanti, al tramonto della gioventù.
Ma per colpa anche di questo nostro mondo umano,
che ai poveri toglie il pane, ai poeti la pace.

Pier Paolo Pasolini, La religione del mio tempo,1961

A la bandera roja

Per a qui sols coneix el teu color, bandera roja,
has d’existir de debò perquè ell existeixi;
qui era cobert de crostes i cobert de llagues,
el jornaler es converteix en captaire;
el napolità en calabrès, el calabrès en africà,
l’analfabet en búfal o bé en gos.
Qui amb prou feines coneixia el teu color, bandera roja,
ara ja no et coneix, ja ni de vista;
tu, que et glories ja de tants èxits burgesos i obrers,
torna’t de nou parrac, i que et brandi el més pobre.

La religione del mio tempo, 1961 (Versió de Ramon Carreté Parera)

Alla bandiera rossa

Per chi conosce solo il tuo colore, bandiera rossa,
tu devi realmente esistere, perché lui esista:
chi era coperto di croste è coperto di piaghe,
il bracciante diventa mendicante,
il napoletano calabrese, il calabrese africano,
l’analfabeta una bufala o un cane.
Chi conosceva appena il tuo colore, bandiera rossa,
sta per non conoscerti più, neanche coi sensi:
tu che già vanti tante glorie borghesi e operaie,
ridiventa straccio, e il più povero ti sventoli.

Pier Paolo Pasolini, La religione del mio tempo,1961

Súplica a la meva mare

És difícil de dir amb paraules de fill
això a qui en el cor tan poc m’assemblo.

Tu ets l’única al món que sap, del meu, de cor,
allò que sempre ha estat, més que cap altre amor.

Per això t’he de dir el que fa por conèixer:
dins de la teva gràcia hi neix la meva angoixa.

Ets insubstituïble. Per això és condemnada
a tanta solitud la vida que m’has dada.

I no vull estar sol. Tinc fam mai sadollada
d’amor, d’aquell amor de cossos sense l’ànima.

Que l’ànima és en tu, ets tu, i tu
ets la mare i el teu amor m’és una esclavitud:

he passat la infantesa esclau d’aquest sentir
tan alt, irremeiable, d’un immens compromís.

Era l’únic sistema de sentir-me implicat
dins de la vida, l’única forma: ja s’ha acabat.

Sobrevivim: en la confusió
d’una vida represa fora de la raó.

Ah, sisplau, t’ho suplico: no et vulguis pas morir.
Sóc aquí, sol, amb tu, en un futur abril…

Poesia en forma de rosa, 1964  (Traducció: Narcís Comadira – Quaderns de Versàlia, VI)

Pere II

(…)

Dimecres, 6 de març

…però quan, a altes hores de la nit, des dels nous somnis
dominats per una Autoritat amb l’esguard
d’ocell heràldic, torne a casa, què passa
en la casa que la nit fa més remota
en la seua humilitat, als fastos dolorosos de la poesia?
Un sospir, que es repeteix, seguit d’un lament.
No és l’aixeta de la pica, o una canonada
en alguna mítica estança buida, no és la grava
del jardí de la clínica, en el cor de la nit.
És ella, que no té son, i en el fons
de la seua vellesa d’ocellet que no emigra,
que el veus sempre al teu costat, en la foscor dels hiverns,
ha trobat per lamentar-se una veu que quasi ni és humana,
que a penes reconec, i que ni ella reconeixeria,
laments que ja existien al món, i fets seus
en la seva solitud de mare d’un fill sense fills.

Poesia en forma de rosa, 1964 (dins El plany de l’excavadora. Antologia.Traducció de Josep Ballester i Enric Salom)

COMUNICAT A L’ANSA (UN GOS)

Ai, gos, aturat a la vorera de la via Prenestina
que mira aquí i allà abans de travessar el carrer.
Mai no es queixa de res: ho accepta tot.
Mai no ha de defensar cap dignitat, a causa de la seva bondat.
Vet aquí la meva conclusió:
la resignació no té res a envejar a l’heroisme.

Transhumanar i organitzar, 1971 (Dins El plany de l’excavadora. Antologia.Traducció de Josep Ballester i Enric Salom)

La Itàlia feixista

La veu de Dante ressona en aules desesperades
Pobres homes eren els encarregats d’ensenyar
com ser herois, al gimnàs; ningú s’ho creia
Després les places s’omplien d’aquests incrèduls
n’hi havia prou amb dues astes, l’empostissat
roba ordinària pintada de vermell
de blanc i de verd; i de negre; n’hi havia prou
amb pocs símbols tronats, àligues i feixos de fusta o d’estany;
cap espectacle va ser mai tan econòmic
com una desfilada d’aquells temps
Els vells i els joves de comú acord
desitjaven grandiositat i grandesa;
milers de nois desfilaven,
alguns d’ells “escollits”, els altres simple tropa;
com una estasi perduda enmig dels segles
aquells matins de maig o de ple estiu
el món rural entorn
Itàlia era com una pobra illa enmig de les nacions
l’agricultura anava de baixa
i els camps amb poc gra eren un oceà immens
on cantaven tords, aloses, els atònits ocells del sol
Les concentracions es dispersaven a les llotges queia la brisa
i tot era veritat,
les banderes continuaven onejant
al vent que no les reconeixia.

Versos 1972 – 74 (Dins Quaderns de Versàlia, VI. Traducció de Narcís Comadira)

Molt agraïts, Josep Maria, va ser un plaer immens!

Text: Empar Sáez

Fotografies: Aureli Ruiz

Pasolini, poeta de les cendres. Xerrada de Josep Maria Lluró.

0
Publicat el 9 d'abril de 2018

El dimarts 17 d’abril dedicarem la vetllada a la poesia de Pier Paolo Pasolini, un dels artistes i intel·lectuals més destacats del segle XX.

Per a això comptarem amb la col·laboració de Josep Maria Lluró, expert en la poètica pasoliana, qui impartirà la conferència Pasolini, poeta de les cendres.

Lluró ens aproximarà a l’obra poètica de Pasolini, i a la poesia que trobem en altres manifestacions artístiques de l’escriptor i director de cinema i en la seva pròpia vida.

“La poesia no es consumeix (…). Hom pot llegir milers de cops un llibre de poemes i no consumir-lo. La consumició la pateix el llibre i l’edició, però no pas la poesia (…) que és inconsumible en el més profund, mes jo també vull que sigui el menys consumible possible exteriorment.”

Nueva York. Pier Paolo Pasolini (Errata naturae editores, 2011)

Us hi esperem, no hi falteu!