Arxiu de la categoria: TRADUCTORS

«Philip Larkin, un gran poeta anglès» Xerrada de Josep M. Jaumà

0
Publicat el 16 d'abril de 2024

Dimarts 30 d’abril el traductor Josep Maria Jaumà (Reus, 1938) ens oferirà una xerrada sobre la poesia de Philip Larkin (Coventry, West Widlands, 1922 – Hull, York-shire, 1985).

Josep Maria Jaumà és doctor en Literatura Anglesa per la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre la poesia de Philip Larkin, dirigida per Doireann MacDermott. Va ser catedràtic d’anglès a diversos Instituts i va impartir classes de Literatura Anglesa a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha traduït principalment poetes en llengua anglesa moderns com Philip Larkin, Robert Graves, Thomas Hardy, Robert Frost, Shakespeare i W. B. Yeats, entre altres. Més recentment, ha traduït la Poesia completa de T. S. Eliot (Edicions de 1984, 2021).

Ha rebut diferents premis: destaquem el Premi de la Crítica Serra d’Or a la traducció els anys 2016 i 2022 per Irlanda indòmita, una gran antologia de l’obra de Yeats, i per Poesia completa de T. S. Eliot, respectivament.

Ha traduït i ha escrit obra docent, assaig i teatre. El seu últim treball per a teatre ha estat Maragall a casa, una obra sobre la vida i obra de l’autor, que es continua representant amb molt d’èxit, d’ençà del 2011, a la mateixa casa del poeta i escriptor modernista.

Josep M. Jaumà va introduir la poesia de Philip Larkin a casa nostra: va traduir cinc poemes del llibre The Whitsun Weddings (1964), en versió bilingüe a la Revista Quaderns Crema, el 1982; el mateix any va escriure un article sobre Larkin en la Revista Els Marges, “El llindar gastat i el poeta Philip Larkin”; i el 1986, pocs mesos després de la mort del poeta anglès, Edicions el Mall va publicar l’antologia bilingüe, Aquí. Trenta poemes, traduïda pel nostre convidat.

Jaumà, gran coneixedor de la poesia de Philip Larkin, ens parlarà sobre l’obra d’un dels poetes anglesos més importants de la segona meitat del s. XX, un exemple excel·lent de l’estil pla en els temps moderns.

Us hi esperem!

Philip Larkin

«Conversa sobre poesia amb Jordi Vintró. Lectura de poemes»

0
Publicat el 16 d'abril de 2024

El passat dimarts vint-i-sis de març van mantenir una conversa amb el poeta Jordi Vintró de la qual disposem del vídeo que compartim en aquesta publicació. Les fotografies de la sessió que teniu a continuació són de Ferran d’Armengol.

Volem agrair al nostre poeta convidat, Jordi Vintró, la seva amabilitat i la magnífica xerrada que ens va oferir.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

«Conversa sobre poesia amb Jordi Vintró. Lectura de poemes»

0

El pròxim dimarts 19 de març mantindrem una conversa sobre poesia amb el poeta i traductor Jordi Vintró, a les set del vespre a l’espai VilaWeb.

Jordi Vintró (Barcelona, 1943) és enginyer informàtic de formació. De jove va viure cinc anys a París on va començar a escriure les seves primeres narracions, publicades en diferents revistes. Ha publicat els següents llibres de poesia: Poemes i dibuixos (1984); Cançons per a en Jaume (1985); Eugeni i altres (1986); Ludwig (1992), així com d’un dels llibres essencials de la poesia catalana actual, Insuficiència mitral (1997), premi Aula de Poesia de Barcelona (edició bilingüe amb la traducció al castellà del mateix autor); Cartes de Sotamà (2006) i la monumental La bassa de les oques (2010).

El 2015 va publicar Poesia Laica, llibre escrit juntament amb Aleix Cort, i el 2019 glossa en prosa cadascuna de les onzenes escrites per Sebastià Bonet en el llibre Obtenir l’Auster Albó. És també autor del llibre de narracions Eugeni i altres (1986).

La seva tasca com a traductor és destacable. Ha anostrat Nouvelles impressions d’Afrique (Noves impressions d’Àfrica), de Raymond Roussel (2014), premi Ciutat de Barcelona de traducció al català; una selecció de poemes de Paul Éluard (publicada per Quaderns de Versàlia el 2017 dins del Quadern Paul Éluard) i una selecció de les Faules de Jean de la Fontaine (2021).

Val la pena destacar que els seus dibuixos il·lustren alguna de les seves obres. Igualment, és aficionat a la música i toca el piano. Col·labora en revistes com Els Marges o El Pont i en el programa de televisió Àrtic.

Al llarg de la conversa parlarem de la seva tasca com a autor de llibres de poesia ben diferents entre ells, així com de la traducció literària.

Hi esteu convidats!

 

«L’evolució de la poesia de T. S. Eliot», xerrada de Josep Maria Jaumà

0
Publicat el 7 de juny de 2023

El passat dimarts 30 de maig el traductor Josep Maria Jaumà (Reus, 1938) ens va oferir una xerrada sobre l’evolució de la poesia de T.S. Eliot a l’espai VilaWeb.

En Josep Maria Jaumà és doctor en filologia anglesa i traductor. Va ser catedràtic d’anglès a diversos Instituts i va impartir classes de Literatura Anglesa a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Com a traductor tenim un gran deute amb ell, atès que ha omplert moltes mancances en la poesia traduïda al català. Ha portat a la nostra llengua principalment poetes moderns en llengua anglesa com Philip Larkin, Robert Graves, Thomas Hardy, Robert Frost, Shakespeare, W. B. Yeats, entre altres… Ha rebut diferents premis: destaquem el Premi de la Crítica Serra d’Or a la traducció els anys 2016 i 2022 per Irlanda indòmita, una gran antologia de l’obra de Yeats, i per Poesia completa de T. S. Eliot, respectivament.

Ha traduït i ha escrit obra docent, assaig i teatre. El seu últim treball per a teatre ha estat Maragall a casa, una obra sobre la vida i obra de l’autor, que es continua representant amb molt d’èxit, d’ençà el 2011, a la mateixa casa del poeta i escriptor modernista.

El que ens aplega aquí és la seva magnífica traducció de la Poesia completa de T. S. Eliot (Edicions de 1984, 2021). S’ha de remarcar que fins ara no disposàvem en català de l’obra poètica completa d’Eliot. El treball de Jaumà és monumental: un volum de 700 pàgines en edició bilingüe.

Alguns dels llibres d’Eliot havien estat traslladats al català: la primera traducció de The Waste Land és de Bartra: La terra eixorca (publicada a Mèxic el 1955); La terra gastada, traduït per Joan de Ferrater el 1977; Rosa Leveroni també va girar Terra erma al català, però va romandre inèdita fins al 1999 que es publicà a la revista Reduccions. La darrera traducció de La terra eixorca és de Neus Nadal (2019).

Àlex Susanna va traduir Quatre quartets el 1984 (reeditat per Viena Edicions, mantenint el pròleg de Jaime Gil de Biedma, el 2010). Dimecres de cendra, Poemes d’Ariel, així com Els homes buits, van ser traduïts per Alfred Sargatal. Parcerisas va girar al català el llibre de joventut La cançó d’amor de J. Prufrock (i més recentment Marc Masdeu també ha traduït aquest llibre primerenc).

Ara tenim la sort de comptar amb poesia completa de T. S. Eliot, en una magnífica traducció al català de Josep Maria Jaumà, amb l’encert afegit que ha tingut de seguir l’ordre cronològic d’escriptura, a diferència de Faber & Faber (l’editorial que havia dirigit l’escriptor) que en l’edició original separa els poemes publicats dels no publicats (al final del llibre, en un annex, va arranjar els poemes no publicats). Això ens permet apreciar amb més claredat l’evolució i els diversos camins que va prenent la poesia d’Eliot.

Josep Maria Jaumà va iniciar la seva conferència remarcant que T. S. Eliot volia renovar la poesia del seu temps i focalitzà la xerrada en l’evolució de la poesia del prestigiós poeta britànic d’origen estatunidenc.

Tota la poesia d’Eliot, aplegada en un llibre, permet parar esment en l’evolució poètica de l’autor. Jaumà va emfatitzar que el poeta esmerçarà molts esforços durant cinquanta anys fins a trobar-ne la veu més genuïna en els seus dos llibres destacats: La terra erma (1922) i especialment Quatre quartets, publicat el 1942.

Jaumà, a manera d’introducció, va fer una pinzellada dels orígens i dels anys d’infantesa i joventut de T. S. Eliot. Neix el 1888 a St. Louis, Missouri, a la vora del riu Mississipí, on fa l’ensenyament mitjà. Els seus primers poemes els escriu a quinze anys. Estudia Filosofia a la Universitat Harvard, Boston. Era un estudiant brillant i abans d’acabar la seva formació ja li ofereixen ser professor de Filosofia a la mateixa universitat fundada pels seus avantpassats. Allí descobreix que hi ha una altra manera de fer poesia: de forma casual troba un llibre dels simbolistes francesos a la biblioteca de la Universitat. Aquella lectura ho canviarà tot, segons va indicar Jaumà. La família d’Eliot, de classe alta i molt tradicional, volia que continués els estudis a Oxford, però ell decideix que anirà a París. Allí s’atreveix a fer poesia radical contra la seva societat. Torna a Harvard per cursar el doctorat, però hi perd l’interès i no el publicarà fins al final de la seva vida. Eliot rep una beca per acabar el doctorat a Oxford i allí s’enamora de la que serà la seva dona. A partir de llavors es considera anglès i tornarà poques vegades als Estats Units, per visitar la família i impartir conferències a Harvard.

Eliot, va continuar explicant Jaumà, hereu de la literatura victoriana del segle XIX, considerava que aquesta no era la poesia per al seu temps: vol trencar amb el llenguatge victorià. Llegeix els poetes romàntics, que havien estat molt trencadors en el segle XVIII. Se sent afí al pensament i, concretament, a la cèlebre frase del gran autor romàntic Wordsworth: “… the language really used by men” (hem d’escriure poesia igual que es parla). Serà la sentència fundacional de la poesia moderna que vol deixar de banda el llenguatge impostat i superflu. Una altra gran influència que rep Eliot en el llenguatge poètic prové del simbolista francès Mallarmé: “escrivim per purificar la llengua de la tribu”, és a dir, amb una funció educativa: adreçar-se a la gent en el seu llenguatge per fer-los més conscients de la potència i les qualitats del llenguatge. Eliot mantindrà aquest afany educatiu durant tota la seva vida, molt influenciat també per l’excelsa educació que va rebre. Vol mantenir i difondre les idees de com ha de ser la civilització, la cultura, la literatura, l’art, la memòria…

Josep Maria Jaumà també va destacar que T. S. Eliot considerava el poeta únicament com a “catalitzador” en diàleg amb tota la tradició i els temes i ritmes de la vida moderna.

El nostre convidat va comentar alguns dels primers poemes d’Eliot, i les influències literàries d’estudiant. Abans d’acabar la universitat ja és coeditor de la Revista literària de Harvard, però alguns dels poemes que escriu no s’atreveix a publicar-los ni en aquesta revista, com el que transcrivim a continuació datat de 1909 i que està inspirat en el barri empobrit de la ciutat, molt diferent de Harvard.

PRIMER CAPRICI A CAMBRIDGE NORD

Un piano de carrer, garlaire i fràgil:
el vespre groc etzibat contra els vidres
de brutes finestres: i els esforços llunyans
dels crits dels nens acabats amb planys.

Botelles, vidres trencats,
herba i fang trepitjat;
una pila de carrerons romputs;
munions de pardals espellifats
picotejant la cuneta amb sòrdida paciència.
Oh, consideracions sense importància!…

Un pas endavant, molt més atrevit, el trobem en aquesta poesia de 1910.

 

EL TRIOMF DE LES COLLONADES (fragment)

Senyores a qui he servit amb cortesies
si consideren els meus mèrits petits,
massa etílics, subtils,
rotunds, il·lusoris, de mal gust,
monòtons, irritants, restrets,
galimaties impotents,
afectats, possiblement estrafets,
per l’amor de Déu, fotin-se’ls al cul.

 

El poema posa en relleu, segons Jaumà, el camí que pren la seva veu una vegada acabats els estudis. La poesia d’Eliot en aquells anys va contra l’ambient molt conservador de la seva família i del seu país. Troba que tot allò que coneix és fals i buit.

Acabats els estudis a Harvard, va continuar explicant el nostre convidat, se’n va un any a París. Aquell mateix estiu de 1911, des de França, marxa a fer un curs d’alemany. Allí, a Alemanya, escriu el que segons Orwell seria el primer poema modern d’Europa. Sorprenentment, després s’hi estarà deu anys buscant aquell estil de fer poesia, que no tornarà a trobar fins a La terra erma.

En aquest poema hi trobem el retrat d’una civilització que s’ensorra i l’ésser humà perdut.

 

LA CANÇÓ D’AMOR DE J. ALFRED PRUFROCK

S’io credessi che mia risposta fosse
a persona che mai tornasse al mondo,
questa fiamma staria senza piu scosse.
Ma per cib che giammai di pesto fondo
non torno vivo alcun, s’i’odo il vero,
senza tema d’infamia ti rispondo.
DANTE, Commedia, Inferno, XXVII

 

Anem-nos-en, doncs, tu i jo,
mentre el vespre està estès a l’horitzó
com un pacient anestesiat en una taula;
anem-nos-en per carrers mig deserts,
murmuriosos recers
en pensions d’una nit amb nits insomnes
i restaurants amb serrill i closques d’ostres:
carrers que segueixen un argument tediós
de propòsit capciós
per dur-te a una qüestió aclaparadora…

Oh, no preguntis, «¿De què es tracta?»
Anem a fer la nostra visita.

Les dones van i venen pel saló
parlant de Michelangelo.

La boira groga que es frega el llom als vidres de les finestres,
el fum groc que es frega el morro als vidres de les finestres,
ha llepat amb la llengua les cantonades del vespre,
ha ronsejat en els bassals que hi ha a les clavegueres,
deixa que li caigui al llom el sutge que cau de les xemeneies,
ha lliscat pel terrat, ha fet un salt imprevist
i, veient que era una plàcida nit d’octubre,
s’ha cargolat entorn de la casa i s’ha adormit.

I certament hi haurà temps
per al fum groc que llisca pel carrer
refregant-se el llom als vidres de les finestres;
hi haurà temps, hi haurà temps
per preparar un rostre per trobar-se amb els rostres que trobem;
hi haurà temps per assassinar i per crear,
i temps per als treballs i dies de les mans
que s’alcen i et deixen caure una qüestió en el plat;
temps per a tu i per a mi també,
i més temps per a un centenar d’indecisions,
i per a un centenar de visions i revisions,
abans de prendre una torrada amb te.

Les dones van i venen pel saló
parlant de Michelangelo.

I certament hi haurà temps
per preguntar-se, «¿Gosaré?» i, «¿Gosaré?»,
temps per donar la volta i baixar l’escala
amb, al mig dels cabells, la clapa calba…
(Diran: «Com els cabells se li han esclarissat!»)
La jaqueta i el coll dur alçat fins al mentó,
la corbata modesta i cara, fixada amb una agulla de cap…
(Diran: «I els braços i les cames, com se li han aprimat!»)
¿Gosaré
pertorbar l’univers?
En un minut hi ha temps
per a decisions i revisions que un minut girarà del revés.

Perquè jo els he conegut tots, els he conegut tots…
He conegut els vespres, els matins, les tardes,
he mesurat la meva vida amb culleretes de cafè;
conec les veus que moren amb un to descendent
sota la música d’una cambra llunyana.
¿Com podria, doncs, vantar-me’n?
I he conegut els ulls, els he conegut tots…
Els ulls que et fixen en una frase feta,
i quan ja estigui fixat, estenallat sota una agulla,
quan ja estigui clavat, recargolant-me a la paret,
¿com començaré
a escopir totes les burilles dels meus dies i maneres?
¿Com podria vantar-me’n?

I he conegut els braços, els he conegut tots…
Braços amb braçalets, nus i blancs
(però sota la làmpara coberts de pèls bruns clars!)
¿És el perfum d’un vestit
que em fa divagar així?
Braços immòbils a la taula, o embolcallats en un xal.
¿Com podria vantar-me’n?
¿Com he de començar?

. . . . . . . . . . . . .

¿Diré que he anat al capvespre per carrerons estrets
i he vist el fum que sortia de les pipes
d’homes solitaris recolzats a les finestres en mànigues de camisa?…

Jo hauria hagut de ser un parell de pinces oscades
fugint pel fons de mars silenciosos.

. . . . . . . . . . . . .

I la tarda, el vespre, dorm tan pacíficament!
Acariciat per uns dits llargs,
adormit… cansat… o fent-se el malalt,
ajagut al trespol, aquí, entre tu i jo.
¿Hauria, després del te, el partís i els gelats,
de tenir valor de forçar el moment cap a una crisi?
Car malgrat que he plorat i dejunat, plorat i pregat,
malgrat haver vist el meu cap (ja un xic calb) portat en safata,
no soc profeta —i no té cap mena d’importància.
He vist com vacil·lava el meu grandiós moment
i he vist com se’m rifava i em sostenia l’abric, el meu lacai etern.

Ras i curt, estava espantat.

I hauria valgut la pena, després de tot,
després de les tasses, el te i la melmelada,
entre la xerrada sobre tu i sobre mi, entre la porcellana,
hauria valgut la pena,
haver interromput el tema amb un somriure,
haver contret l’univers en una bola
fent-lo rodar cap a una pregunta aclaparadora,
per dir: «Soc Llàtzer, vingut dels morts,
he tornat per dir-vos-ho tot, us ho diré tot»–
si ella, posant-se vora el cap un coixí,
digués: «Això no és el que volia dir,
no ho és, en absolut».

¿I hauria valgut la pena, després de tot,
hauria valgut la pena,
després de les postes de sol, dels carrers regats i dels patis d’entrada,
després de les novel·les, després de les tasses, després de les faldilles arrossegades per terra–
tot això, i molt més encara?—
És impossible dir exactament el que vull dir!
Però com si una llanterna màgica projectés un esquema dels nervis sobre un llenç:
¿hauria valgut la pena
si ella digués, traient-se el xal i col·locant un coixí:
i girant-se vers la finestra, digués:
«Això no és,
no és en absolut el que volia dir»?

. . . . . . . . . . . . .

No! No soc el príncep Hamlet, ni es tractava que ho fos.
Soc un noble del servei, algú que ja fa prou
omplint la comitiva, obrint un acte o dos,
aconsellant el príncep; sens dubte, un instrument fàcil,
respectuós, satisfet de ser útil,
cautelós, sagaç, minuciós;
ple de grans sentències, però una mica obtús;
de vegades, de fet, quasi ridícul,
d’altres, quasi el Bufó.

Em faig vell… em faig vell…
¿Portaré els pantalons doblegats pels turmells?

¿Em faré la ratlla als cabells del darrere? Gosaré menjar un préssec?
Passejaré per la platja amb pantalons blancs de franel·la.
He sentit com les sirenes es cantaven l’una a l’altra.

No crec pas que cantin per a mi.

Les he vistes cavalcant les onades mar endins
pentinant els cabells blancs de les onades que retornen
quan el vent bufa l’aigua blanca i negra.

Ens hem entretingut dins les cambres del mar
amb les noies marines duent ornaments d’algues, brunes i rogenques,
fins que unes veus humanes ens desperten, i ens ofeguem.

Durant la seva estada a París li fa classes de francès l’autor de Le Grand Meaulnes, Alain-Fournier. Eliot adquireix un molt bon domini del francès.

També en el 1911 incorpora altres temes a la seva poesia: l’univers, el cel, l’absolut, amb l’afany d’aprofundir i reflexionar sobre la humanitat, com en aquest poema:

 

DIGUÉ: AQUEST UNIVERS ÉS MOLT INTEL·LIGENT (fragment)

Digué: aquest univers és molt intel·ligent
els científics ho han escrit sobre paper
cada àtom segueix la seva llei, i mai
no es posa intencionadament cap per avall.

Digué: és una xarxa geomètrica
i, en el mig, com aranya sifilítica,
seu l’Absolut esperant, fins
que ens emboliquem dins d’ella i morim.

Després de casar-se amb Vivien Haigh-Wood s’hi queda a viure a Londres. Per sobreviure va fer classes de francès a secundària; una feina que no li agradava gens. En canvi, gaudia molt impartint classes nocturnes de literatura i cultura general als barris obrers. Posteriorment, va treballar en un banc fins que va caure malalt i durant els sis mesos de baixa va escriure La terra erma (1922).

A Londres havia conegut Ezra Pound qui va dipositar molta esperança en el jove Eliot. Pound, sense que ell ho sabés, va pagar les despeses de l’edició de La terra erma, endeutant-se, i va retallar la meitat dels versos abans de la publicació del llibre. Jaumà explicà que havia aconseguit l’original de The Waste Land on es pot comprovar tots els versos que van ser suprimits per Pound, de manera que amb aquesta intervenció el llibre va millorar moltíssim. Pound va mantenir els fragments que eren vius, que reflectien una realitat viva. La terra erma va ser escrit després de la Primera Guerra Mundial amb influències de Dante, de l’expressionisme i del nihilisme.

Anys més tard, Eliot rebutjarà La terra erma: “Per mi va ser només l’alleujament d’una insatisfacció personal i del tot insignificant amb la vida; no és altra cosa que un bocí de rondineig rítmic.”

LA TERRA ERMA (1922)

I (fragment)

Ciutat irreal,
sota la fosca boira d’una matinada d’hivern
una gernació s’escolava pel Pont de Londres, tants,
no creia que la mort n’hagués anorreat tants.
Exhalaven sospirs breus i freqüents,
i cadascú fixava els ulls davant dels seus peus.
S’escolaven costa amunt i baixaven per King William Street,
on Saint Mary Woolnoth marcava les hores
amb un so apagat al final de les nou en punt.
Allí vaig veure algú que coneixia, i vaig aturar-lo cridant: «Stetson!
Tu que eres amb mi als vaixells de Miles!
El cadàver que vas plantar l’any passat al jardí,
¿ha començat a brostar? ¿Traurà flor enguany?
¿O bé la gelor sobtada li ha remogut el llit?
Fes fora el gos ben lluny, que és amic dels homes,
o tornarà a descolgar-lo amb les urpes!
Tu! Hypocrite lecteur! —mon semblable, mon frère!».

LA TERRA ERMA (1922)

II (fragment)

«Aquesta nit estic malament dels nervis. Sí, malament. Queda’t amb mi.
Parla’m. ¿Per què mai no em parles? Parla.
¿En què estàs pensant? ¿Què penses? ¿Què?
No sé mai el que penses. Pensa.»

Penso que som al carreró de les rates
on els morts van perdre els ossos.

«¿Què és aquest soroll?»
El vent sota la porta.
«¿Què és aquest soroll, ara? ¿Què fa el vent?» Res, no fa res.
«¿No
saps res? ¿No veus res? ¿No recordes
res?»
Recordo
que ara són perles, el que eren els teus ulls.
«¿Estàs viu o no? ¿No tens res dins el cap?»
Però
oh oh oh aquella cantarella shakespeariana…
és tan elegant
tan intel·ligent

«¿Què faré, ara? ¿Què faré?
Sortiré tal com vaig i aniré pel carrer
amb els cabells deixats anar, així. ¿Què farem demà?
¿Què farem mai?»
L’aigua calenta de les deu.
I si plou, un cotxe tancat a les quatre.
I jugarem una partida d’escacs
(els homes d’ivori entremig, fent-nos companyia)
comprimint els ulls sense parpelles i esperant un truc a la porta.

Aquest darrer fragment reflecteix una escena de matrimoni tristíssima. Eliot va mantenir una relació tempestuosa amb la seva primera dona, segons va contextualitzar Jaumà.

La terra erma el va fer famós, malgrat el rebuig inicial que va rebre d’alguns intel·lectuals. Dos anys després de la publicació del llibre el fan director d’una editorial petita, Faber & Faber. Eliot la va fer créixer i la va convertir en l’editorial més prestigiosa del país.

L’any 1927, a trenta-nou anys, es converteix, sorprenentment a l’anglicanisme. Jaumà va continuar explicant que Eliot es va declarar catòlic anglicà, monàrquic anglès i conservador polític i va ser conseqüent amb això fins al final de la seva vida. La perspectiva cristiana, el dogma, li van permetre contemplar el món amb uns altres ulls: més compassius i asserenats, allunyat del nihilisme.

En l’etapa final, representada per Quatre quartets, progressa cap a una poesia amb un to més transcendental i una visió diferent de la realitat. Hi trobem un llenguatge objectiu, reflexiu i calmat, que reconcilia elements tan dispars com temps i eternitat, passat i futur, concret i abstracte, sagrat i profà, dolor i consol, paraula i silenci… Tots els contraris estarien lligats i presents al mateix temps.

Quatre quartets el comença a escriure poc abans de la Segona Guerra Mundial, però la major part de l’obra l’escriurà durant la guerra. El publicà el 1941 i li va valdre el Premi Nobel de Literatura el 1948.

A partir d’aquí escriu només versos humorístics, a excepció d’uns pocs poemes privats a la seva segona esposa.

QUATRE QUARTETS (1941)

EAST COKER

I (fragment)

En aquell camp obert
si no us apropeu gaire, si no us apropeu gaire,
una mitjanit d’estiu podeu sentir la música
de la feble flauta i del tamborí
i veure ballar entorn de la foguera
l’associació d’home i dona
dansant, imatge de lo matrimoni…
un sacrament digne e escaient.
De dos en dos, conjunció necessària,
aferrats lo un a l’altre per la mà o per lo braç
penyora de concòrdia. Donant voltes i més voltes al foc,
guimbant entre les flames o reunits en cercles,
solemnement rústics o amb rústiques rialles
alçant els pesants peus amb feixugues sabates,
peus terrencs, peus margosos, aixecats amb alegria camperola
alegria d’aquells que són fa temps sota terra
nodrint el blat. Portant el compàs,
marcant el ritme de la dansa
com el del seu viure en les estacions de la vida
el temps de les estacions i de les constel·lacions
el temps de munyir i el temps de la collita
el temps d’aparellar-se home i dona
i el dels animals. Peus alçant-se i caient.
Menjant i bevent. Fems i mort.

L’alba apunta, i un nou dia
es prepara per a la calor i el silenci. Mar endins el vent de l’alba
s’encrespa i rellisca. Soc aquí
o allí. O en un altre lloc. En el meu inici.

QUATRE QUARTETS (1941)

EAST COKER

III (fragment)

i la conversa s’inicia i s’esvaeix lentament fins al silenci
i darrere cada rostre veus com la buidor mental es fa més pregona
deixant només el terror creixent de no tenir res en què pensar:
o quan, sota l’èter, la ment és conscient però conscient de no res…
Vaig dir a la meva ànima: calla i espera sense esperança
perquè l’esperança seria esperança de quelcom errat; espera sense amor
perquè l’amor seria amor de quelcom errat; hi ha encara la fe
però la fe i l’amor i l’esperança estan tots en l’espera.
Espera sense pensar perquè no estàs preparat per al pensament:
així la foscor serà la llum, i la quietud, la dansa.

Murmuri de rierols que corren, de llampecs hivernals,
la farigola silvestre no vista i les maduixes silvestres,
la rialla en el jardí, èxtasi que ressona
no perdut, sinó exigint, apuntant a l’agonia
de mort i naixement.

Direu que repeteixo
quelcom que he dit abans. Ho tornaré a dir.
¿Ho tornaré a dir? Per arribar-hi,
per arribar allí on ets, per anar-hi des d’on no ets,
has d’anar per un camí en què no hi ha èxtasi.
Per arribar al que no saps
has d’anar per un camí que és el camí de la ignorància.
Per posseir el que no posseeixes
has d’anar pel camí de la despossessió.
Per arribar a allò que no ets
has d’anar a través del camí en el qual no ets.
I el que no saps és l’única cosa que saps
i el que posseeixes és el que no posseeixes
i allí on ets és allí on no ets.

Agraïm profundament a Josep Maria Jaumà la xerrada que ens va oferir i el dossier que va confeccionar, amb una selecció de poemes d’Eliot, i que va proporcionar als assistents a l’acte. Un acte que recordarem i agrairem sempre.

Gràcies, de nou, al nostre fotògraf, Aureli Ruiz, pel magnífic reportatge de la sessió.

Fotografies d’Aureli Ruiz

Presentació de l’acte i crònica de la sessió: Empar Sáez

«L’evolució de la poesia de T. S. Eliot», xerrada de Josep Maria Jaumà

0
Publicat el 16 de maig de 2023

Dimarts 30 de maig el traductor Josep Maria Jaumà (Reus, 1938) ens oferirà una xerrada sobre l’evolució de la poesia de T.S. Eliot.

Josep Maria Jaumà és doctor en filologia anglesa i traductor. Ha impartit classes a la Universitat Autònoma de Barcelona i ha traduït principalment poetes en llengua anglesa moderns com Philip Larkin, Robert Graves, Thomas Hardy, Robert Frost i W. B. Yeats. Més recentment, ha traduït la Poesia completa de T. S. Eliot (Edicions de 1984, 2021).

Jaumà ens parlarà dels coneixements que ha adquirit traduint l’obra poètica completa de T. S. Eliot. En la seva conferència posarà en relleu que la poesia d’Eliot no es redueix a uns pocs poemes ja clàssics, sinó que hi ha una evolució molt significativa des dels seus anys nord-americans fins a la mort. Així mateix, hi ha un tempteig de diferents camins per a la seva poesia i unes preses de decisió que poden semblar-nos sorprenents, però que ell considerava inevitables. Conèixer el recorregut i l’evolució que Eliot va fer té un gran interès i és indispensable prendre esment d’aquest procés per entendre’n l’obra.

Us hi esperem!

 

Conversa literària amb Xènia Dyakonova

0
Publicat el 14 d'abril de 2023

El passat vint-i-nou de març el nostre grup va convidar la poeta Xènia Dyakonova. La conversa que vam mantenir amb l’escriptora, traductora i poeta la podeu veure en el vídeo que trobareu en aquesta publicació.

Xènia Dyakonova va néixer a Leningrad, actual Sant Petersburg, el 1985. A disset anys es va traslladar a Barcelona, on es va llicenciar en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona. Ha publicat nombrosos poemes en revistes literàries russes, així com tres reculls de poesia en llengua russa pels quals ha rebut diversos premis.

En català, ha publicat el llibre de poemes Per l’inquilí anterior (Genèric, 2015), amb il·lustracions de Miguel Pang Ly, i Dos viatges (Edicions del Buc, 2022). També ha publicat un recull de textos sobre literatura russa i polonesa Apunts de literatura russa i un afegit polonès (Cal·lígraf, 2021), i El conte de l’alfabet (L’Avenç, 2022), la seva primera incursió en la prosa.

Com a traductora, ha portat al català obres d’Anton Txékhov, Lev Tolstoi, Fiódor Dostoievski i Aleksandr Kúixner entre d’altres. L’any 2016 va rebre el Premi de traducció Vidal Alcover i l’any 2018 se li atorgà el Premi PEN Català de Traducció Literària, per la seva versió al català del poemari A banda i banda del petó, de Vera Pàvlova.

Com a crítica literària, és autora del pròleg del recull de contes Hi havia una vegada una dona que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre, de Liudmila Petruixévskaia. Col·labora en publicacions com l’Ara, La Lectora, l’Avenç, i en el programa Ciutat Maragda de Catalunya Ràdio i imparteix classes a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

Jaume Pujol: Comencem parlant d’alguns aspectes generals. Em va agradar molt la teva resposta a la pregunta “per què escrius?” que et van fer en una entrevista. Deies “Suposo que escric amb l’esperança d’arribar a saber, no sé com, alguna cosa nova”. Ens pots ampliar més aquesta resposta?

Xènia Dyakonova: Abans de res, gràcies per aquesta introducció. És un autèntic plaer veure aquesta sala plena un dia entre setmana. És meravellós que la gent vingui a escoltar poesia. Els de lletres pures no som tan intel·ligents com els de ciències, per exemple, i per arribar a saber alguna cosa ens hem d’espavilar d’alguna manera. En el meu cas, llegint i escrivint és com intento omplir aquestes llacunes. És increïble la quantitat de sorpreses que et trobes quan escrius un poema. A mi em va passar, per exemple, que anava a un bar a esmorzar i hi havia unes màquines que feien granissats de diferents colors i em semblaven fascinants, sempre girant. Volia fer un poema sobre això; intentar transmetre la passió que em generaven aquelles màquines. El que no m’esperava era que el poema s’acabés titulant Visió de l’apocalipsi a l’hora d’esmorzar. D’entrada només saps que vols que surti una paraula, que vols plasmar aquella imatge que t’ha impactat; però llavors el poema et va portant cap a algun lloc, et desvia subtilment de la teva primera idea.

VISIÓ DE L’APOCALIPSI A L’HORA D’ESMORZAR

Giren el groc, el vermell i el blanc lluminós, mediterrani,
a les màquines dels granissats.
Ningú ho sabrà quan s’aturin els planetes.
El carnisser i el venedor de fruita seguiran parlant
de futbol:
la mestra de piano escridassarà, com sempre el nen
de les ulleres brutes.
Només un ballarí notarà alguna cosa rara:
els peus se li enganxaran a terra,
com dos tigres de dents de sabre que s’enfonsen en
un pou de quitrà.
Les gotes de suor es congregaran al seu rostre
i li vindrà de gust un granissat.

Aquest és un exemple de com arribes a saber que un granissat pot encaixar en un poema apocalíptic. Altres vegades arribes a saber que hi ha coses sobre les quals no pots escriure per la raó que sigui, com una experiència dolorosa que vols exorcitzar-la escrivint i que t’adones que no estàs preparat o que mai podràs escriure sobre allò.

J. P.: Ens pots parlar de quins són els teus poetes preferits o els teus mestres?

X. D.: Vaig créixer llegint poesia russa, com és lògic. El meu pare em llegia poemes de ben petita. De fet, jo li exigia poemes en lloc de contes. I el que m’agradava era sentir els ritmes clàssics de la poesia russa, que de petit et fascinen pel so molt abans que n’entenguis el sentit. Els poetes anomenats de l’Edat de Plata russa, primeres dècades del segle XX, Ajmatova, Mandelstam, Pasternak, Blok i d’altres van ser els primers poetes, que em van fer venir ganes d’escriure, encara els considero part de la meva família. És difícil formular tot el que m’han ensenyat, però potser destacaria l’austeritat a l’hora de posar paraules a les coses. De poetes catalans destacaria Foix, que vaig llegir de ben jove, Palau i Fabra i Ferrater que és el poeta català a qui més sovint torno. També cal destacar els grans poetes polonesos del segle XX com Szymborska, Zagajewski, Milosz que havia llegit traduïts en versions castellanes o angleses i que ara, a poc a poc intento llegir en versió original, tot i la dificultat, perquè les llengües eslaves no s’assemblen tant com les romàniques. De la poesia polonesa m’interessa també la seva consciència històrica que voldria que tingués també la meva poesia i espero que ells m’ho ensenyin.

J. P.: Recordo que quan vaig fer el curs Construcció d’un poemari, que imparties a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu i ⁣ens vas dir que a tu la paraula poemari no t’agradava massa. Ens ho pots explicar?

X. D.: A mi, potser per manies personals, la paraula poemari no m’agrada gaire. La trobo freda i burocràtica, com “sistemari”, “programari”… A mi m’agrada més la idea de llibre de poemes que pot ser heterogeni o homogeni. Per fer un tot orgànic, tu pots escriure poemes que tinguin un to conductor que els uneixi o bé pots anar escrivint poemes i després fas una tria dels que encara t’agraden i els ordenes amb un criteri que t’inventes a posteriori. Això és el que jo havia fet fins fa poc; ara aquesta manera de fer està canviant. Així, en el llibre Dos viatges necessitava una excusa, però sobretot creure-me-la. Una excusa convincent més enllà d’escriure alguna cosa per enviar a publicar.

J. P.:  M’agradaria que ens parlessis d’un últim aspecte general: com i per què es produeix el canvi d’escriure en rus a escriure en català?

X. D.: Ara visc aquí. El rus el parlo amb els meus pares que també viuen aquí i amb les meves amistats d’allà. Però amb aquest contacte amb la llengua russa no en tinc prou per sentir-la viva, sentir que canvia, es modifica i em va omplint. En canvi, el català el parlo cada dia, el sento pel carrer, veig com va canviant, modificant-se. Necessito aquest contacte amb la llengua per sentir-la com a meva. Ara bé, per valorar poesia tinc més bona oïda en rus que en català i això no sé si canviarà mai.  M’agradaria molt continuar escrivint en les dues llengües, però ara mateix no m’hi veig amb cor. Ja vaig publicar tres llibres en rus, però ara estic escrivint en català. A vegades ja no tinc tan clar quina és la meva llengua materna, tot i que si algú m’oferís publicar en una revista de literatura russa, ho faria encantada perquè la llengua russa no se’m rovellés.

J. P.: Bé, comencem a parlar del primer llibre publicat en català, “Per l’inquilí anterior”, que és un recull de poemes en forma de cartes d’amor, factures, postals i publicitat, carregats de vivències quotidianes i reflexions sobre el present. Com sorgeix la idea, el lligam per construir el llibre?

X. D.: La idea parteix de la circumstància vital de viure en un pis de lloguer, que és una font de vivències i descobriments. Al pis on vivia aleshores arribaven cartes adreçades a la gent que hi havia viscut anteriorment. Et podies trobar noms en basc, en àrab, i no sabies res de la persona, ni del tipus de carta que li enviaven. Aquesta idea em fascinava, era com si el pis hagués tingut vides anteriors i jo era com una altra ànima que habitava aquell cos col·lectiu que havia allotjat altres ànimes. I aquesta va ser la idea inicial per ajuntar poemes que ja tenia fets, però no sabia com encaixar-los. Volia que tingués un cert to juganer i combinés els diferents tipus de cartes que et pots trobar en una bústia: factures, publicitat, postals, cartes d’amor… També hi ha una mirada nostàlgica cap al passat, perquè cada cop rebem menys coses per correu postal i és una llàstima. Aquell moment, quan obres la bústia i no saps què trobaràs, és emocionant, com també el fet de esperar la carta i que no arribi o que es pugui perdre. Tot això jo ho enyorava molt i ho volia fixar en el llibre, les restes d’aquest món analògic en què encara arriben cartes.

J. P.: Per què la classificació “factures”, “cartes d’amor”, “postals” i “publicitat”?

X. D.: No és una classificació molt rígida. Les factures contenen potser algun element moral. Les cartes d’amor, el seu nom ja indica el que és, tot i que vaig voler que fossin variades i mantenir el misteri de qui escriu, a qui i en quin moment. Les postals són poemes volgudament ingenus amb imatges acolorides. I la publicitat és més un calaix de sastre amb petits poemes amb prosa o poemes que no sabia molt bé on classificar. Bé, la publicitat ja és això. En tot cas, en funció del poema que tenia al davant, el posava en una bústia o una altra. Vaig tenir la sort de conèixer la Sabina Andrés que estava molt il·lusionada en el projecte d’editar llibres amb il·lustracions, de Blind Books, i el dibuixant Miquel Pang Ly, de pare xinès i mare cambotjana, que dibuixa amb molta gràcia i incorpora alguns codis orientals a la seva manera de veure el món. De fet, possiblement el que m’agrada més del llibre, ara que ja ha passat un temps, són les il·lustracions. A més, la Sabina va tenir la idea de posar un sobre al final del llibre per si el lector s’impregna de la nostàlgia analògica i enviava una carta o una factura… Mentre no enviï publicitat, està bé!

Llegim Postal n. 4 que és un poema en prosa, un poema d’amor dedicat a un canari que ves a saber per què es diu igual que un cantant d’òpera. Tot el poema és una sola frase, fet que no estava previst. Només sabia que volia fer un poema en prosa, que tampoc dominava gaire, però m’agradava el risc. I quan vaig veure que quedava una sola frase vaig pensar que havia tingut sort.

POSTAL 4

Et queda bé, Plàcido, aquest plomatge groc! La
gàbia també és un instrument de corda, però la
teva veu no necessita acompanyament: hi ha dies
que baixa a les mines del cor amb una petita llan-
terna, i algun dissabte esborra les barres del balcó,
i em porta amunt, més amunt dels plàtans, tan
ràpid que no tinc temps ni de veure-li la cara a la
noia que surt de cal Mingo rient perquè porta un
gat en una capsa de sabates.

J. P.: Passem a parlar de “Dos viatges”, llibre del qual Pere Gimferrer escriu en l’epíleg “Aquest recull de poemes és el flaix calidoscòpic dels instants que fan les nostres vides” Ens podries explicar com sorgeix aquest títol? Què vol dir cadascun dels viatges?

X. D.: Va ser una gran sort que en Gimferrer accedís a fer l’epíleg del llibre. De fet, jo gairebé no l’he tractat i van ser els editors que són molt bons, molt eficients i molt atrevits, que li van trucar directament per demanar-li-ho. Els constava que havia estat en el jurat d’un premi al qual m’havia presentat i que havia parlat bé del llibre. Vaig quedar encantada de tenir un epíleg del Gimferrer! Recentment, he descobert uns llibres extraordinaris seus, els dietaris, dos llibres de textos curts, narratius o assagístics, alguns autobiogràfics en què parla de tot: literatura, cinema, pintura, personatges, edificis… Un llibre fet per una persona de trenta i pocs anys que ja ho sabia tot, ho entenia tot… Va ser molt generós amb mi.

Pel que fa al títol, abans de racionalitzar-lo, volia fer de manera intuïtiva un homenatge al llibre de Zagajewski, Dues ciutats, en què descriu dos llocs que l’havien marcat molt. Per tant, Dos viatges vol saludar el títol del llibre de Zagajewski. Però quan miro una mica més la manera de justificar-lo, veig que en la primera part vaig posar poemes amb una barreja entre la quotidianitat i exotisme: surten animals estranys que per desgràcia no he vist mai, però n’he llegit alguna cosa. En algun punt m’imaginava que m’havia transformat en un animal d’aquest, com un dragó de Komodo que encara n’hi ha un parell al zoo de Barcelona. En la segona part no fugia de mi mateixa a través dels animals, sinó a través de l’art, de la pintura. Són, per tant, dues maneres d’evadir-se de la realitat, però tenint sempre el bitllet de tornada.

Sempre hi ha elements atzarosos que ajuden. Al principi, el llibre era pràcticament la meitat. El presentava a premis i com que no el premiaven, jo em posava com excusa que encara no estava acabat i l’anava engreixant afegint-hi poemes. Al final, quan ja l’havia presentat a tots els premis que em feien il·lusió, vaig trobar l’Editorial del buc, que era gairebé la meva última esperança. Fan llibres ben fets, ben corregits, que no passa gaire sovint. Vaig poder agafar aquest últim tren i n’estic molt contenta, potser més que haver guanyat un premi.

J. P.: Una altra cosa que apareix en el llibre és com una mena de bestiari en moviment que deambula cap aquí i cap allà. Ens ho pots explicar? N’eres conscient o ho buscaves?

X. D.: de fet la primera idea d’aquest llibre era fer un bestiari que en aquell moment es deia Animals dispersos i una planta. És a dir, parlar de diversos animals i una planta. Buscava en l’animal l’excusa per parlar d’altres coses, volia també jugar amb el gènere faula, fer autoretrats tramposos a través dels animals, però al final vaig sacrificar molts d’aquests poemes i en vaig escriure d’altres. Em sentia una mica impostora volent-me posar a l’altura d’uns éssers que em superaven en molts aspectes.

Podem llegir Babirusa que és un dels poemes més despietats que hi ha en el llibre, tot i que no n’hi ha molts. La Babirusa és un animal exòtic d’Indonèsia que és com un senglar amb banyes de cérvol que sembla que se li hagin de clavar al cervell. Al veure les imatges vaig pensar que així podria ser jo en alguns moments de la meva vida.

BABIRUSA

Quan entre amics renego:
1) del poeta
que diu “estratosfèrica!” quan parla
d’una novel·la en tres volums del seu amant;
2) del crític que ensabona
un editor que parla amb veu de laca;
3) de l’escriptor que amb una sola llengua
aconsegueix llepar una quantitat
ingent de natges ben posicionades…

Quan me’ls carrego a tots, soc tan feliç!
I alhora, ves per on, tinc una certa
por que els ullals em creixin cap amunt,
se’m clavin al cervell i me’l perforin,

i en lloc de moscatell, que és el que vull
que hi hagi a dins, només en surti aigua.

J. P.: També destaca Pere Gimferrer, en el seu epíleg, aquest ús que fas de la rima, que a vegades és més comú en rus que en català⁣./em>

 X. D.: Sí, és un tema molt interessant i complex. De fet, moltes vegades quan escric, tinc al cap una musiqueta, un ritme dels patrons habituals de la mètrica russa que és accentual, no sil·làbica. Tinc al cap com un metrònom que em va marcant el ritme i que mentre funcioni i no es rovelli definitivament penso que el podré aprofitar. De fet, el Rubén Luzón que és el corrector de l’editorial, em deia si era conscient que feia moltes rimes assonants, rimes guerxes com deia el Ferrater, i jo li explicava que volia experimentar amb les dissonàncies a veure si hi podia haver alguna cosa interessant. I quan ja estava disposada a canviar i renunciar a aquestes rimes, arriba l’epíleg del Gimferrer que les beneeix. En algun moment s’haurà de decidir si aquestes rimes guerxes han estat un experiment fallit o no. Però de moment encara no em desagraden els poemes d’aquest llibre i em sento bastant identificada amb ells.

Hi ha un poema que està farcit de rimes d’aquestes, que és Cine mut, inspirat en una sessió de la filmoteca de Catalunya en què es projectava una pel·lícula russa muda amb acompanyament d’un músic molt bo que es diu Josep Maria Baldomà.

CINE MUT

El mestre Baldomà
té tres ampolles d’aigua,
com tres soldats, a mà.
Transforma’t en piragua,

li diu al piano, o en peix,
en un musell de fura.
La veritat més pura
del moviment sorgeix,

s’encén i s’anuncia
més clara amb un sotrac
que amb una melodia;
al fons de cada llac

hi ha trens de vidres foscos,
i aquest pinsà que bat
les ales sota els boscos
il·lusos del teclat,

per què tremola oi plora?
Qui pot haver-li dit
com cruix la neu, a l’hora
més sorda de la nit?

J. P.: En el llibre, sobretot en la segona part o el segon viatge, està present la ironia.

X. D.: Com a lectora m’agrada trobar poetes que em facin riure o somriure o mig somriure, que no m’avorreixin. Un cert sentit de l’humor o una ironia subtil és una cosa que trobo a faltar en molt del que es publica actualment en català. L’ús d’aquesta ironia és un aprenentatge que fas no tan sols en la poesia, sinó també en la narrativa. Jo, per exemple, llegint contes de Txékhov, he trobat molts exemples d’una ironia subtil que sempre té un punt de pietat. En el poema “Ulterior” hi surt una citació d’un dels dietaris de Txékhov. Ell, que des de molt jove va tenir tuberculosi i com a metge que era, sabia que estava condemnat, amb molta serenitat deia “… si pogués tornar a començar a escriure, si tingués més temps…” i somiava què hauria fet.

ULTERIOR

Ni millor ni pitjor, sinó igual,
amb les pors enclotades de sempre:

la senyora que feia ganxet
en un banc emmerdat a la vora
de Majdanek voldria tornar-hi
i acabar la bufanda de punt;

i vostè, senyor Txékhov, que deia
que escriuria de coses profundes
amb més força i amb més plenitud,
no sabria trobar res millor
que unes noies que prenen el te
mentre miren, absortes, la pluja.

J. P.: Molt bé, doncs passem a parlar l’última joia que és “El conte de l’alfabet”, el pas cap a la prosa. Com sorgeix aquesta idea?

 X. D.: Sorgeix d’un encàrrec de l’Avenç. Fins aleshores mai no havia escrit per encàrrec. De fet, no m’imaginava que algú necessités que jo escrivís. Em semblava fins i tot obscè. En plena pandèmia em van contactar i em van dir que cada any convidaven un escriptor a fer unes entregues mensuals i l’únic que demanaven a aquests textos era que tinguessin un fons de memòria personal, una mica autobiogràfics però d’una manera molt lliure. Em va engrescar i al mateix temps em va espantar molt la idea. Pensava: com he d’escriure les meves memòries si encara tinc coses pendents a repassar del parvulari… Em preocupava molt amb quin to hauria de parlar de mi mateixa, era molt delicat. Al final vaig decidir que el text tindria una estructura semblant a un diccionari, una mena de vocabulari particular de paraules russes que intentaria explicar a la gent d’aquí, paraules que per a mi són importants, però que també poguessin tenir algun interès cultural per a la gent d’aquí. Com que havien de ser onze entregues i l’alfabet ciríl·lic té trenta-tres lletres, en cada entrega vaig parlar de tres lletres de l’alfabet. A més, cada lletra va anar lligada a una paraula i cada paraula anava desencadenant records, vivències, petites reflexions, anècdotes familiars, alguns poemes… Aquest format va ser còmode perquè em demanaven textos llargs i no sabia com mantenir l’atenció perquè tan llargs em podien avorrir a mi mateixa. El fet de dividir-los entre tres era una bona estratègia. Al principi em va costar trobar el to, però m’hi vaig anar acostumant. Va ser una experiència molt dura i fantàstica alhora.

J. P.: I quan fas el pas de la poesia a la prosa et serveix tot el teu bagatge poètic?

X. D.: Espero que sí. De fet, en el llibre vaig incloure algun poema. Alguns poemes m’han ensenyat a veure aspectes de la realitat que no veia. I l’aprenentatge de saber tallar el poema quan corre el risc de desinflar-se crec que per la prosa també serveix. També m’ha anat bé el que he escrit com a crítica, ja que et donen un espai i t’hi has de limitar.

J. P.: En llegir el llibre sorprenen paraules que en català no tenim o que tenen un significat diferent. Paraules com mat, drug, nadriv, grafòman…

X. D.: Sí, per exemple el cas de drug que vol dir amic a Rússia, però no acaba de ser el mateix que aquí. Podem llegir-lo.

Д De drug

La cinquena lletra, la de, es llegeix com la d al principi de la paraula.
Drug vol dir amic. Un amic a Rússia, però no acaba de ser el mateix que aquí.

L’últim cop que vaig anar a la casa-museu d’Anna Akhmàtova va ser per assistir a la presentació d’un assaig de Sebastian Haffner sobre Hitler, traduït de l’alemany al rus per Nikita Ielisséiev, fa dos o tres anys. En Ielisséiev té uns cinquanta anys, cabell curt i blanc, i una cara rodona amb ulleres i arrugues al voltant dels ulls, com d’alumne estudiós que ha envellit mentre feia els deures. És crític literari de vocació i traductor a temps parcial. Una editorial que fa llibres barats, de tapa tova, que se’t desfan als dits si llegeixes amb un entusiasme excessiu, li va encarregar la traducció d’aquest llibre i després es va negar a publicar-la. Li van dir això, si fa no fa: “En aquesta biografia de Hitler hi ha massa semblances…” No calia precisar qui era que s’assemblava a Hitler. El nom de qui té el poder és obscè i sagrat alhora, i no s’ha de dir en va.

Per sort, en Ielisséiev va aconseguir publicar la seva traducció en un altre editorial. Amb tapa dura i tot. Se’l veia cofoi, i uns minuts després de saludar el públic va dir, fent servir la paraula que ens interessa: “Els meus amics, que no marxin. Que s’esperin. Tindran els seus exemplars del llibre, que he guardat per a ells”. Vaig sentir una fiblada d’irritació: així que jo que havia coincidit amb en Ielisséiev més d’una vegada a la redacció de la revista Zvezdà, no formava part d’aquest grup selecte? La resta de gent s’ho va prendre amb calma. Els amics sabien qui eren, però no tenien per     què revelar-ho, de manera que no es van immutar gens; i els altres —impassibles, també— semblaven resignats a comprar el llibre.

En rus hi ha diverses paraules per designar diferents graus d’amistat, i drug vol dir algú amb qui tens una fraternitat profunda. Fins i tot si viu a l’altra punta del món, ets un dels primers a assabentar-te de qualsevol canvi significatiu en la seva vida. És algú per a qui estàs disposat a sacrificar tant de temps o tant d’amor propi com calgui. També et sents lliure de trucar-li a qualsevol hora i sense cap pretext. Un altre terme, priiàtel, fa referència a algú amb qui et trobes de tant en tant i hi passes una bona estona. El convides a prendre el te a casa teva (segur que vindrà amb un pastís o un ram de clavells), però no li dius de quedar-se a dormir, a menys que ell mateix t’ho demani. Encara hi ha un altre nom, znakomi, que s’aplica a algú amb qui has parlat diverses vegades i que et cau bé, sense que la simpatia que et suscita t’obligui a res. Aquesta classificació, amb tot el que comporta, és força diferent dels amics, coneguts i saludats que proposava en Pla. En català, dos d’aquests tres termes irradien fredor. No diríem mai “he quedat per sopar amb un conegut” ni tampoc començaríem una frase amb un “com diu una saludada meva…” En rus, una construcció equivalent seria plausible amb cadascuna de les tres paraules, perquè totes impliquen una cerca complicitat. A un drug, però, se li dóna un valor infinitament més gran, i se li exigeix molta més constància i sensibilitat que a un amic.

Quan vaig venir a viure a Barcelona i em vaig trobar amb un concepte d’amistat més tebi o més egocèntric, al principi estava desconcertada. Com que hem “mig quedat per demà”? Vol dir que, en el fons, tenim tan poques ganes de veure’ns que no gosem quedar del tot? O potser som tan volubles que podem perdre el desig de trobar-nos d’un dia per l’altre? Després em vaig adonar que una distància més gran entre amics deixava més espai al respecte mutu. A Rússia, sovint de manera injusta i hiperbòlica, s’acusa de traïdor a un drug que no ha estat a l’alçada de la imatge que ens n’havíem fet, o que ens ha fallat, potser sense voler, en una situació qualsevol. Aquí, en canvi, seria molt estrany que algú es queixés, en una mena d’arravatament cruel i masoquista alhora, d’una amistat traïda o d’una decepció en l’amistat. Una companya de l’Ateneu, la C., em va parlar d’una amiga de la infància que vivia a París: li havia ofert allotjament a casa seva, però al cap d’uns dies, quan l’altra ja tenia els bitllets, li va retirar l’oferta. En lloc d’indignar-se, la C. mirava de justificar-la: “Ves a saber, potser està passant una mala època… És psicòloga, treballa a la presó, i la seva feina és dura…” A Rússia, si digués això davant d’una colla —posem per cas, una colla d’escriptors a la redacció de la Zvezdà—, algú com el Ielisséiev replicaria, càustic i vehement: “Però escolta, coneixes algú que estigui passant una època bona?”

****

Al final de l’acte, i després d’un breu col·loqui, membres del grup vàrem llegir poemes o texts en prosa de la Xènia Dyakonova, que transcrivim a continuació.

Г Gue de grafòman
La quarta lletra, la gue, es pronuncia com la g de gat.

La paraula russa grafoman, amb accent a la darrera síl·laba, correspondria a “grafòman” en català.

“Sabeu què és un grafòman?”, vaig preguntar a uns alumnes de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Eren gent curiosa i cultivada, i la pregunta venia a tomb d’una carta de Txékhov al seu germà. “És una mena de gramòfon?”, va aventurar una tímida veu femenina.

És normal que no ho sabessin. “Grafòman” surt als diccionaris i en alguns textos de Josep Pla, posem per cas, o de Joan Fuster, però és un terme merament llibresc. L’Alcover Moll diu que és “qui pateix de grafomania”, que no és res més que “mania d’escriure”. El DIEC i el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana diuen exactament el mateix, i cap dels tres n’ofereix exemples. A Rússia, en canvi, grafoman és una paraula familiar per a tothom, i que, a més, per a qualsevol aspirant a escriptor té un ressò sinistre. Em sembla sentir-lo entre les línies de les cartes que molts literats joves adreçaven a Txékhov, demanant-li un diagnòstic sobre els seus escrits. El seu germà Aleksandr n’era un, i va rebre una resposta piadosa: “La descripció llarga del capvespre que hi ha al teu relat no està malament, però seria millor que diguessis simplement el sol es va pondre”.

El Viccionari rus defineix grafoman com “algú que té una tendència patològica a l’escriptura, sense tenir el talent que correspon”. El diccionari de literatura de la prestigiosa editorial Eksmo afegeix, amb una mena de satisfacció malèvola: “És pròpia dels grafoman, la manca total d’esperit autocrític. Aspiren a crear obres d’alta qualitat literària, però el que escriuen no té cap valor artístic. Els propis grafoman, però, solen estar convençuts de l’excepcionalitat de la seva obra i anhelen el reconeixement del públic més ample”.

Des que vaig començar a escriure vaig saber que hi havia dos extrems, dos fenòmens oposats entre els quals oscil·laven tots els lletraferits, particularment els poetes: el grafoman i el geni. Identificar el primer era fàcil. És algú que escriu de manera compulsiva i prolífica; està disposat a llegir la seva obra al primer que arribi, però no farà mai res de bo, perquè no té oïda, no vol saber-ne més i no accepta les crítiques. Les característiques del segon no quedaven tan clares. Tanmateix, era evident que tot escriptor aspirava a la genialitat, i que el complex de geni incomprès era comú, sobretot, entre els grafòmans.

Arran d’un programa televisiu sobre literatura vaig conèixer Alexandr Kúixner, el poeta més cèlebre i veterà de Sant Petersburg, i els seus deixebles, homes i dones d’entre quaranta i seixanta anys que es reunien un cop per setmana per parlar dels poemes de l’un o de l’altre. Era un cercle tancat, de deu o dotze poetes que es coneixien de feia dècades i es punxaven entre ells tota l’estona. Les bromes que es feien havien de denotar confiança, però em semblava percebre-hi un corrent subterrani de rivalitat i suspicàcia. Jo, que era molt més jove, no hi pintava res, però em van deixar venir d’oient un parell de vegades, per gentilesa del mestre, el més encantador i generós de la colla, que procurava que els altres no em miressin de reüll. Hi vaig aprendre que grafoman era el pitjor insult que un escriptor podia adreçar a un altre. Si es deia d’un absent, era com anunciar que tenia una malaltia incurable. Si algú, per entretenir els companys, recitava uns versos de grafoman —ingenus, emfàtics, eròtics o patriòtics— que havia llegit o sentit en algun lloc, els altres responien amb un reguitzell de paròdies improvisades.

Ho vaig veure clar: l’hostilitat que hi pot haver entre els escriptors amb ofici, per molt gran que sigui, és molt més petita que l’aversió cap als grafòmans. Tot escriptor té por de descobrir en ell mateix el tumor de la grafomania, i el perill que els altres li endevinin el turmenta íntimament. Un grafoman rus mitjà sol tenir unes nocions bàsiques de versificació i és capaç de fer un sonet amb metre i rima, i fins i tot una corona de sonets (un repte que, un cop superat, intensifica el seu deliri de grandesa). Un poeta format sap que això no és garantia de res, i que els sonets en qüestió bé poden ser infectes, però sospita que el comú de la gent no veu l’abisme que el separa d’aquell sapastre feliç. Això l’horroritza, l’exaspera i el fa sentir insegur, per molt que intenti dissimular-ho.

Abans de 1991 hi havia una manera d’obtenir l’estatus d’escriptor “de veritat” i evitar l’estigma de la grafomania: entrar a l’Associació d’Escriptors de l’URSS. Els membres d’aquesta institució mafiosa, creada el 1934 i caricaturitzada sota l’acrònim MASSOLIT a El mestre i Margarita de Bulgàkov, aconseguien diversos beneficis, a part d’un cert reconeixement social. L’Estat els assignava un habitatge digne i a vegades una datxa i tot; se’ls adscrivia a unes clíniques especials, on la qualitat d’atenció mèdica era més alta; se’ls donava més facilitats per moure’s pel país o per viatjar a altres països socialistes. I, sobretot, podien publicar i cobrar honoraris.

Avui dia, la poderosa Associació ja no hi és. L’escriptor de veritat i aquell que s’hi considera, competeixen per dues pàgines en una revista de prestigi, sense cap carnet que estableixi la situació de cadascú. Avui com ahir, però, és fàcil que algú que es creu tocat pel geni, a la redacció d’una revista qualsevol, senti una veu engolada que li prescriu: “Torni l’any que ve. Llegeixi Txékhov”.

****

X. D.: També en polonès el terme “grafoman” (accentuat a la penúltima síl·laba) té unes connotacions similars. La meva admirada Wislawa Szymborska va treballar més de dues dècades (a partir de 1960) a la revista polonesa Zycie Literackie (Vida literària) contestant les cartes d’autors que li enviaven textos seus. El 2000 l’escriptora Teresa Walas va recollir una part important d’aquesta correspondència en un llibre que es diu Correu literari o com arribar a ser (o no arribar a ser) escriptor. A l’entrevista que fa de pròleg, Walas li pregunta si sempre estava segura dels seus criteris de valoració. Szymborska diu que en els casos de grafomania extrema sí. Walas observa: “Acabes de fer servir la paraula “grafomania”, que estigmatitza sense pietat. No sé si t’has fixat que en altres camps de l’activitat humana la feina mal feta no comporta epítets tan emocionalment marcats. […] Un mal fuster, un mal lampista, un rellotger inexpert viuen tan tranquils i ningú es dedica a insultar-los. Solem atacar sobretot els creadors mediocres. […] I els amants desafortunats, perquè “impotent” és un insult tan poderós com “grafòman”. Szymborska replica: “La diferència és que el grafòman sí que pot fer coses en la seva disciplina. Pot fer molt, massa i tot. De tota manera, no recordo haver-li dit “grafòman” a ningú. Més aviat vaig intentar reconduir aquesta sobreexcitació escriptora cap a una altra via, com ara l’escriptura de cartes o d’un dietari…”

MAGISTERI

He après com xerrotegen els ocells
com rauquen les granotes,
només em falta per saber què hi ha
al fons del mar. Potser una catedral
que s’ha cregut vaixell, potser la capsa
dels ulls perduts, o bé un acordió,
com tota una illa submergida.

Un pare amb una filla es dirigeix a l’espigó:
li vol mostrar com d’innocent i nostre
és el llenguatge, diu “escuma”, diu “gavines”,
P’rò ella no s’ho creu, i compta les onades
Secretament, i sap que moltes coses
no tenen nom o, si més no,
no el volen dir: com els soldats de l’aire
i de la llum que jeuen en el mar.

PUBLICITAT

Només jo aconsegueixo fer llibres perfectament
invisibles. Vaig deixar-ne un parell a la bústia del
capellà del poble, però els va confondre amb la
civada i els va donar al seu cavall. La meva cosina
de París els posava darrere dels finestrons, perquè
els vidres no es trenquessin amb un cop de vent. Jo
mateixa n’he ofegat alguns a la banyera, incapaç
de distingir-los de les bombolles de sabó, però algun
dia tindran substància, tanta, que fins i tot els
estudiants de batxillerat els diran a mort abans
de saber-los, per un sol dia, de memòria.

AQUARIUM

M’ha saludat, dius, aquest peix,
i prems la cara contra el vidre,
i escoltes: és així com neix
un idioma, des de dintre
d’un ull boirós, o d’una mà
que toca d’esma les escates.
No sap si és viu, i vol parlar:
si li contestes, el rescates
de la incertesa, que es desfà
—com un mirall— entre vosaltres.

CARTA D’AMOR  1

Per ells, però,
l’amor es disfressava d’aquell cambrer
que havíem vist als diaris:
en un dels restaurants més chic d’Europa
va dur-li a algú un entrepà
amb el descuit —o la malícia-
o bé la desesperació completa
d’un ganivet a dins.

A PRIMERA VISTA

Com que sóc de ciutat,
no sé, i em sap greu, com es diuen els arbres:
només les xicrandes m’han dit el seu nom
i sí, me les crec, perquè són tan boniques
que no, no m’importa que em prenguin el pèl.
Un lila tan bàrbar i tan fervorós
em sona d’un lloc o d’un somni, d’un quadre,
no sé ni com dir-ho… Potser
et sents ben així quan la veu que estimaves
—d’algú que no hi és— es trasllada, de sobte,
als llavis d’un altre, i et crema la boca
quan vols contestar-li, sabent que t’enganya,
sabent que t’enganyes, i et fa sentir viu.

Volem agrair de cor a Xènia Dyakonova la meravellosa sessió que ens va oferir.

(Text pendent de revisió final)
Text: Jaume Pujol
Fotografies d’Aureli Ruiz.

Conversa literària amb Xènia Dyakonova

0

El dimecres 29 de març mantindrem una conversa literària amb la poeta, traductora, crítica literària i professora d’escriptura Xènia Dyakonova a l’espai VilaWeb, a les set del vespre.

 

Xènia Dyakonova (Leningrad, 1985) es trasllada a Barcelona l’any 1999, on estudia Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona. A partir de l’any 2001, publica en rus nombroses seleccions de poemes a diferents revistes i tres llibres de poesia. En català ha publicat dos llibres de poesia: Per l’inquilí anterior, amb il·lustracions de Miguel Pang Ly (Genèric, 2015) i Dos viatges (Edicions del Buc, 2022).

Ha traduït al català novel·les, assaigs, poemes i articles periodístics de diversos autors, entre els quals destaquen Anton Txèkhov, Anna Politkóvskaia i Aleksandr Kúixner. L’any 2016 va rebre el Premi de traducció Vidal Alcover i l’any 2018 el Premi PEN Català de Traducció Literària, per la seva versió del poemari A banda i banda del petó, de Vera Pàvlova.

Com a crítica literària, és autora del pròleg del recull de contes Hi havia una vegada una dona que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre, de Liudmila Petruixèvskaia i ha col·laborat en el suplement cultural del diari Avui. Actualment, escriu en el suplement literari del diari Ara i en la revista digital La lectora.

En prosa, ha publicat Apunts de literatura russa i un afegit polonès (Cal·lígraf, 2021), un recull de textos sobre literatura russa i polonesa, i El conte de l’alfabet (L’Avenç, 2022), un llibre estructurat a partir del seu alfabet matern, el ciríl·lic. Cada lletra representa una paraula que és el punt de partida per parlar d’un fenomen, un element o una personalitat de la cultura russa.

 

En aquest acte a l’espai VilaWeb, Dyakonova parlarà sobre la seva obra poètica en català i l’ús que fa de la poesia en el seu darrer llibre, El Conte de l’alfabet, així com de la influència que ha tingut en ella la poesia russa.

Hi esteu convidats!

 

Conversa sobre poesia amb Antoni Clapés

0

Agraïm profundament a Antoni Clapés que ens acompanyi avui, i ens fa molt contents que inauguri les sessions d’enguany del nostre grup. Ens honora que sigui aquí; som grans admiradors de la seva poesia i apreciem la bonhomia, l’amabilitat i la generositat que sempre ha mostrat.
Antoni Clapés, tots el coneixeu, és un dels nostres grans poetes. Si a això li afegim la seva tasca com a traductor, editor i agitador cultural, no podem sinó mostrar agraïment perquè ell, amb el seu afany incansable, ha omplert molts buits en la cultura catalana contemporània i ha mostrat un compromís ferm i una independència lloable.
No faré una presentació exhaustiva del nostre convidat, per no restar temps a la seva intervenció i perquè al llarg del diàleg aniran sortint els temes crucials de la biografia, la seva poètica i la tasca cultural que ha desenvolupat.

Empar Sáez.: Antoni, en el llibre “Converses”1 entre Hac Mor i tu, expliques com el teu entorn familiar va influir i d’alguna manera va marcar les preferències estètiques que has conreat posteriorment en la poesia i en tot el que has fet.

Antoni Clapés.: Agraeixo profundament i em fa molta il·lusió ser aquesta tarda amb vosaltres, en aquest espai, i especialment agraeixo a l’Empar la invitació a l’acte.

Bé, vaig néixer l’any 1948 a Sabadell, de família sabadellenca, i vaig anar als escolapis on vaig fer tots els estudis. Allà vaig aprendre força català —estem parlant dels anys cinquanta— i vaig estudiar fins al preuniversitari. Recordo que vaig adquirir uns coneixements sòlids d’història de l’art i uns molts bons ensenyaments de literatura (vam tenir un excel·lent professor de literatura, un claretià). En uns temps on els estudis s’acabaven en el Romanticisme, aquest capellà ens va explicar García Lorca, més enllà del Romancero gitano; ens va parlar de Poeta en Nueva York. Això seria l’any 1963, probablement. Als alumnes ens va sobtar molt, no enteníem res i, a més, va aprofitar per fer-nos un esquema sobre els nivells de consciència, d’inconsciència i de subconsciència, és a dir, ens estava parlant de Freud! Ens va introduir molts altres poetes, a part del que “tocava” en el manual. Jo penso que l’ensenyament que un rep a l’escola és molt important i puc dir que la llengua, la història de l’art i la literatura són tres pilars que encara avui, molts anys després, continuen sent troncals en la meva vida.

El meu pare era el president de l’entitat Belles Arts, una associació artística que organitzava diferents activitats a Sabadell, i els diumenges al migdia feien concerts de música clàssica, i altre tipus de música: allí vaig escoltar per primera vegada Tete Montoliu. D’altra banda, als anys seixanta es va crear, dins d’aquesta entitat, el Grup Gallot, un precedent a Espanya del que es va anomenar action painting (pintura d’acció). Aquest grup va fer una acció revolucionària a la Plaça Catalunya: van estendre de cap a cap un llençol de cent metres, van agafar unes gallines amb les potes untades en pintura i les van fer córrer per sobre de la tela. El resultat es va exposar i això va ser un escàndol (podríeu buscar la notícia al No-do, amb la veu de Matías Prats…). Més enllà d’això vull dir que l’informalisme, la pintura abstracta, per mi va ser molt important. Per tant, música de Jazz, Informalisme i després recordo que es feia una revista, Riutort, a on es publicava poesia de Vinyoli, Carles Riba, i també de Francesc Garriga Barata. Aquesta era la poesia que jo llegia.

E.S.: Comences a escriure de ben jove, però no publiques el primer llibre fins a 1986, quan tenies trenta-vuit anys. Més de vint anys escrivint sense cap idea de publicar? Com va anar això, què recordes d’aquella època?

A.C.: L’any 1964 vaig començar a fer una revista ciclostilada, Logos, una revista de caràcter literari. De l’any 1965 daten els meus primers poemes (tenia uns disset anys). L’any 1971 es publica un llibre a Sabadell amb sis dels qui llavors érem “joves poetes”, en homenatge a Joan Oliver: I li estreba les vetes de la cotilla2, un vers de Pere-Quart. Cadascun dels joves poetes vam aportar-hi deu poemes. Els autors del llibre: Josep-Ramon Bach, Jordi Domènech Soteras, Albert Plans Molina (aquests ja són morts), Joana Alegret Hernàndez, Miquel Bach (germà del Josep-Ramon), i jo mateix.

De manera que aquests van ser els meus primers poemes publicats. Llegiré un dels meus poemes del llibre:

 

Aquests versos, no et sembla que podrien
esdevenir elementals vasos comunicants?
Mira, per això escric. No puc fer altrament.
I n’accepto el risc, si més no, perquè
ens és urgent tutejar-nos de tarda en tarda.

 

Són uns versos primerencs, però ja contenen la pruïja del perquè escrivim. Quan va sortir el llibre no va passar absolutament res, el llibre no existia, i no només això, sinó que va haver-hi un menyspreu per part de gent que l’hi haurien d’haver donat suport, ni que fos per respecte a l’Oliver. Això va fer que jo continués escrivint però amb la intenció de no publicar mai més.
En un moment determinat, però, conec el senyor Marià Manent. Ell em digué que el que feia era mitjanament bo i que havia de fer públics els escrits. Li dec que m’animés a publicar. El Sr. Manent tenia una educació exquisida, molt respectuós, el seu aspecte era de monjo oriental, enraonava amb una dolçor…, era admirable. En les Edicions dels dies vaig publicar Escrits en fulles de te, un llibre que va prologar Albert Ràfols-Casamada i que és un conjunt d’epigrames.
El Sr. Manent em va animar a enviar el meu segon llibre, Crepuscle de mots3, a un premi. Vaig enviar-lo al Premi Joan Alcover a Mallorca, que vaig guanyar.

Us llegiré el primer poema del llibre, Endreça:

 

No creguis pas que les paraules puguin
dir-ne gaire, no.
Potser ni tan sols allò que vela
cadascun dels signes.
Car ara és temps de parlar sense mots,
traduint del silenci, per exemple.

E.S.: Quan publiques els teus primers llibres havies estudiat Economia i tenies una feina. Què et va atraure de l’economia?

A.C.: Jo vaig estudiar Economia perquè pensava que el món es podia canviar. Després, amb els anys, em vaig adonar que no. Vaig treballar d’informàtic al mateix temps que estudiava. L’any 1968 jo ja era informàtic, fins a l’any 2013 en què em vaig jubilar. Per mi sempre van ser dues activitats separades: una era el guanyapà, una professió que em permetia no patir gaire pels diners, l’altra, l’escriptura.

E.S.: Hi ha tres projectes que lideres, en les dècades dels 70 i els 80, com són la Llibreria els dies, Les Edicions dels dies i la sala d’art conceptual Sala Tres, tots ells a Sabadell, i que serien l’origen de l’activitat que has desenvolupat posteiorment.

A.C.: Després dels estudis, vaig fer part, o crear, la Sala Tres, que als anys setanta va començar a exposar i a difondre l’art conceptual. En aquell moment era molt avantguardista. Més tard, l’any 1976, vaig crear una llibreria a Sabadell, la llibreria Els dies, que, aprofitant que hi havia una certa permissivitat amb el català — perquè Franco havia mort— només es venien llibres en la nostra llengua. La llibreria va tenir molt èxit i allí mateix vam fundar unes edicions, Les Edicions dels dies.

E.S.: Antoni, has publicat vora una trentena de llibres de poesia i en els darrers anys estàs recopilant la teva obra en diferents editorials. A banda de l’antologia “La lentitud, la durada”, publicada el 2009 a Pagès Editors una selecció de poemes escrits entre 1982 i 2007que commemorava vint-i-cinc anys d’escriptura poètica, podem trobar part de la teva obra en aquests volums:

. “Finestra sobre el buit” (Tanit, 2019): conté tres llibres introbables publicats entre 2001-2003.
. “Clars, aquest matí, són els teus records (Obra reunida, 1989-2009)”, LaBreu, 2020: hi aplegues sis llibres.
. “No cal repetir aquest instant (Obra reunida, 1982-1997)”, Llibres del segle, 2022: hi trobem vuit llibres.

Quin criteri estàs fent servir per reunir la teva obra? Hi ha algun text que no vulguis tornar a publicar o que el publicaries modificant-lo profundament?

A.C.: Sobre el primer llibre, Finestra sobre el buit, en Joan de la Vega em va demanar tornar a publicar tres llibres que li agradaven i que estaven exhaurits.
Jo soc una persona molt independent, no faig part de cap grup, no demano res, m’espavilo, i sempre m’han agradat molt els projectes petits com Cafè Central. Havia publicat una sèrie de llibres en editorials molt petites, una d’elles era Emboscall Edicions, de Jesús Aumatell. Eren llibres introbables i aquest va ser el primer intent de rescatar textos antics, després del projecte de Lleida.

Els de LaBreu em van demanar fer l’obra completa. Jo no volia un volum de mil pàgines, fa de mal portar. Vaig seleccionar sis llibres i posteriorment el meu amic Roger-Costa Pau, de Llibres del Segle, em va demanar acabar de fer la resta, però jo només en vaig voler fer uns quants més (dins d’aquest darrer volum hi són els tres llibres que feien part de Finestra sobre el buit, perquè el llibre no havia tingut gaire difusió i perquè l’editorial havia plegat).
En aquests volums pràcticament no he fet modificacions, potser he tret algun poema i he corregit algun error puntual.

E.S.: En llegir la teva obra destaca que has mantingut al llarg dels anys una unitat estilística, unitat en el to, una riquesa de pensament i una cura exquisida per la paraula. Si bé has rebut nombroses influències de diferents cultures, i has llegit autors tan diversos, tot ha passat pel teu sedàs i es podria dir que la teva obra és una sola, molt cohesionada. Antoni, quines són aquestes influències?

A.C.: Tinc una influència primera de quan vaig descobrir Salvatore Quasimodo. El 1961 l’editorial Selecta va publicar una selecció dels seus poemes —ell va rebre el Premi Nobel el 1959. Va ser per atzar, a casa dels pares, on hi havia sobretot novel·la. Recordo que va ser una epifania. Això em va portar a descobrir els altres poetes de l’hermetisme italià (que vol dir poesia concentrada, no pas que no s’entengui.). Després, Vinyoli, Garriga, Riba, en una època Espriu, després Jorge Guillem. Més endavant, la poesia xinesa. Però sempre els grans autors del Romanticisme: Hölderlin i Leopardi. Ambdós em van refermar la idea que la poesia ha de transmetre pensament, dit d’una altra manera de com ho diu un filòsof. Bertolt Brecht em va interessar molt en una època, ell és al costat oposat a la meva poesia. Podria anar citant molts i molts poetes que tot d’una descobreixes i vols continuar llegint.
He intentat fer una poesia de la brevetat, de la condensació i que reflectís el pensament. Cada paraula està molt pensada, però no tiro del diccionari, són paraules del meu lèxic.

E.S.: Els temes principals, el fil conductor de la teva poesia (com són el silenci, la llum, la reflexió sobre l’escriptura i el llenguatge…) també conformen una unitat.

A.C.: Els temes giren al voltant del pensament i de la vida; les preguntes que tots ens fem: el sentit de la vida, la mort, el dolor, la pèrdua. Expressar-lo d’una manera que el lector es pugui veure concernit. Un altre tema que hi barrejo molt és la natura. Soc urbanita, però gaudeixo molt la natura, la llum, el misteri de la llum. La llum crea el dia, dibuixa el món, tot reneix; la recreació quotidiana del món em fascina i per mi ha estat molt important.

Un altre tema: jo he tingut una certa influència de les filosofies orientals (xinesa, japonesa, coreana…). Això m’ha portat a parlar del no-res, del buit, però un buit creatiu. No és pas el nihilisme occidental; de fet jo soc de la generació post existencialista (quan jo era jove, Sartre estava de moda). A mi m’agrada més una altra mena d’existencialisme, si podem dir-ho així: l’oriental, que és creatiu, positiu. Medita sobre el buit, sobre el no-res, però li aporta aquesta vessant creativa.

Un altre tema de la meva poesia és el llenguatge. Al començament del segle XX hi ha tot un corrent de filòsofs que parlen de la impossibilitat de la comunicació, que el llenguatge no serveix per expressar pensament abstracte. Serveix per comunicar-nos en un sentit primari, però segurament si vull expressar alguna cosa realment complexa, és possible que no ens entenguem. I justament, per contra, l’espècie humana abandona l’estat primitiu en el moment que comença a modelar i repetir uns signes sonors i articula un llenguatge complex, i amb el temps comencen a aparèixer les llengües.  Hi ha una sèrie de filòsofs, com deia, que donaran lloc a la filosofia del llenguatge: posen en qüestió el llenguatge com a tal i diuen que el llenguatge no serveix per comunicar-nos. El llenguatge, més que pont, és barrera per a l’enteniment: Wittgenstein i Heidegger, principalment. Hi ha hagut molta literatura, Beckett, per exemple: el llenguatge per ell no funciona. Esperant Godot en el fons és una macrometàfora de la vida, d’un llenguatge que no ens acaba de funcionar. I no parlem ja de la corrupció del llenguatge que veiem dia a dia des del poder; s’apoderen dels símbols, de les paraules…

Jo he reflexionat molt sobre això i sobre la poesia; segurament perquè no sé què respondre a la pregunta què és poesia. Hi ha milers de respostes, jo mateix n’havia fet una, que ja ni la vull dir. Algunes definicions com Poesia, palabra en el tiempo (Machado) les trobes meravelloses, te les apuntes, però no et donen la resposta.

E.S.: Sobre la forma dels poemes has dit que cada poema acaba trobant la forma que li convé. Has conreat el vers lliure i he llegit que abans renegaves de les formes clàssiques, però que això ha anat canviant amb el temps.

A.C.: Quan jo era jove i llegia un sonet, per exemple, em sortia urticària. En l’art em passava el mateix: deixant de banda els clàssics, el figuratiu no m’agradava. Jo era molt radical. M’interessava l’abstracció, el vers lliure. Amb el temps, un es fa gran, aprèn més coses, i finalment descobreix que hi ha vivències que fan que tot encaixi. En aquest sentit, recordo una exposició de Lucian Freud que vam veure a Madrid fa uns trenta anys. Pintura figurativa, però d’una força increïble; vam sortir commocionats. Em vaig tornar més tolerant. I ara no jutjo per la forma sinó per l’emoció que allò em provoca, tant en l’art com en la poesia. En poesia he après que hi poden haver sonetistes dolents, facin sonets o no, i que fer vers lliure i blanc no garanteix res. També és veritat que l’abstracció era una mena de pràctica a la qual tothom s’hi atrevia. Igualment en poesia. També és cert que la gent que és bona ho és sempre. Jo soc un admirador de Riba i Salvatge cor és un llibre de sonets fantàstics. Joan Vinyoli, per exemple, em sembla que no va fer mai sonets ni rima, i sempre té un vigor molt gran per mi.

E.S.: Durant aquests anys has anat simultaniejant la creació pròpia amb la traducció (del francès i de l’italià): l’una ha enriquit l’altra. Com has viscut aquesta doble vessant creadora? Traduir també és crear?

A.C.: Totalment, traduir és agafar un llibre que està escrit en una llengua i tornar-lo a escriure en una altra llengua. De fet, tot és traducció: quan tu llegeixes un llibre escrit en la teva llengua ho estàs traduint dins teu. De ben jove, quan jo vaig descobrir el llibre de Quasimodo traduït al català, a mi em semblava que la traducció catalana, sense voler criticar ningú, no funcionava bé; pel que fa al llenguatge es trobaven arcaismes. Vaig buscar els poemes en italià perquè el llibre no incloïa els originals, i vaig començar a traduir-lo. Més endavant he traduït poesia, i altres escrits, però bàsicament poesia, perquè traduir sempre és fer la lectura més profunda possible d’un llibre, això per descomptat. És cert que pots llegir poesia en diferents idiomes i si hi ha una paraula que balla, doncs tires endavant, i si hi ha alguna cosa que no veus clara, o tal matís et passa per alt, continues llegint. En canvi, si la tradueixes ho has de traduir tot el millor que saps; això vol dir fer la lectura més profunda. He fet i faig encara molts poetes quebequesos, perquè hi tinc una certa relació i per mi és una mena de deute amb la cultura quebequesa; donar-la a conèixer, escampar-la. No hi havia gaire cosa traduïda, i ara tampoc es pot dir que en tinguem molta, però almenys els noms importants tenen presència, aquí. També he traduït un poeta suís de llengua francesa, establert a França, Philippe Jaccottet, que per mi és un poeta excepcional, i també ha estat una manera de donar-lo a conèixer. Altres coses que he traduït com novel·les o llibres d’assaig han estat un encàrrec i fins i tot les he cobrat.
Ja que hem parlat de traducció llegiré un fragment molt breu de Jaccottet. Ell parla molt de la natura; és un poeta contemporani que va viure gran part del segle XX. Va morir fa tres anys, a noranta-quatre anys.

A Quadern de verdor,4 un llibre important de Jaccottet, hi podem trobar prosa reflexiva, i aquest fragment per mi és il·luminador:

     De vegades penso que si encara escric és, o hauria de ser abans que res, per aplegar els fragments, més o menys lluminosos i convincents, d’una joia que estaríem temptats de creure que un dia va explotar, ja fa temps, com una estrella interior i ens va escampar la pols per damunt.

 

I del meu llibre Alta Provença5 aquests dos poemes:

 

Camí solitari d’espígols
i romanins marcits:

el mur atrapa el reflex
del silenci, l’heura evoca
la possibilitat del mot.

Glaçada
llum de lluna.

***

Nit de Sant Llorenç
a l’abril:
com estels
errants

poemes.

E.S.: Has estat al capdavant de Cafè Central, juntament amb Víctor Sunyol, durant més de trenta anys, gairebé cinc-centes publicacions. I malgrat que t’hi has dedicat professionalment a l’edició, sempre has separat aquesta dedicació professional a l’afer econòmic, és a dir, no has viscut d’això.
¿Ha sigut aquesta la clau —en un país on vivim una anormalitat cultural— per arribar a ser una editorial de prestigi, respectada i on s’emmirallen les noves editorials independents? 

A.C.: Molt ben vist això; mai no he demanat subvencions, mai no he demanat diners… Poiesis, en grec, vol dir fer; actuar, crear, doncs: fer d’editor o d’activista cultural. Al costat dels llibres pròpiament dits, els llibres com a objecte, hi havia presentacions, cicles, lectures…, probablement mil cinc-cents actes segur que els hem fet. I no tenim cap medalla, perfecte! Bertolt Brecht: “Jo no necessito cap làpida, però si vosaltres me’n voleu plantificar una, poseu-hi: va fer projectes i nosaltres ens hi vam interessar.” Vull dir: s’ha fet, s’havia de fer.  Això de les cinc del matí no és broma, la Dolors ho pot certificar. M’aixecava ben d’hora, ben d’hora, feia moltes coses en aquesta estona, era feina, sí; érem dos (el Víctor i jo) que no ens vam barallar mai perquè un vivia a Vic i jo vivia aquí… I en aquella època tot era telèfon i anava d’una altra manera. Jo era, en aquells temps, Dr. Jekyll i Mr. Hyde. A l’hora de la feina jo devia ser Dr. Jekyll: bona persona, amb coll i corbata, molt polit. Anava a parlar amb gent molt important i després em dedicava al que jo volia. I els diners de vegades anaven d’aquesta butxaca a pagar algunes despeses de l’altra activitat. Però tant és.

Com tu dius segurament bastants nous editors que han sortit s’han pogut emmirallar en el que vam fer. És veritat que la tecnologia facilita molt la feina. Abans s’enviaven els treballs, les proves…, tot per correu postal (amb tots els riscos que comportava). Ara disminueixen els costos, però, per altra banda, actualment hi ha molts altres problemes.
Hi havia i hi ha la voluntat i les ganes de fer les coses. Tot això forma part de la meva poètica. Jo funciono així.

E.S.: D’aquesta gran activitat com a editor, tal com has dit, se’n deriva l’organització i participació en innombrables presentacions, diàlegs, seminaris, lectures…; també has promogut moltes iniciatives poètiques, has inventat nous formats; alguns dels que vas endegar continuen amb èxit: Lectures de la Modernitat poètica a la llibreria Jaimes, per exemple. Altres, com el Cicle de Poesia als Parcs o Dilluns de Poesia a l’Arts Santa Mònica, jo desconeixia que havien estat endegats per tu. En el llibre “Converses”1 dius que contínuament estàs pensant en noves formes d’escampar la poesia. Has aconseguit viure poèticament, Antoni; la teva vida s’esdevé una creació, un constant ampliar escenaris, idear noves formes de difondre la teva passió… I ho has fet, fins a la teva jubilació, compaginant la feina amb què et guanyaves la vida amb les nombroses activitats poètiques. Explica’ns com has pogut fer tot això.

A.C.: Treballava de vuit a set de la tarda (em llevava ben d’hora…), però això no és cap mèrit. Òbviament, en el món de la poesia, no tot ha estat de color rosa, ja sabeu que al món hi ha de tot, i et trobes de tot. Tu vas de bon noi —crec que sí que ho soc—, de bona fe i amb el lliri a la mà (això segur, és marca de la casa) i després passa el que passa. Procuro, però, guardar els bons moments que la poesia m’ha donat, a part del goig de llegir i viure. Hölderlin té un vers formidable, una veritat absoluta: poèticament habita l’home. Jo he procurat viure així, intensament, bé i que estic preocupat per les coses terrenals (salut, lloguer del pis, factures…), visc a la terra. I del passat, si és veritat que Cafè Central ha donat una guia, com alguns ens han dit, doncs fantàstic i si les activitats que hem endegat continuen, tot i que ho facin d’una manera que no em plagui, doncs tant és, em sembla bé que les coses funcionin. Perquè penso que són uns temps en què la poesia és més necessària que mai; són uns temps molt galdosos i molt bèsties. Un llibre de poemes te’l pots endur allà on vulguis. El goig que et dona agafar un bon llibre i llegir-lo en un lloc tranquil, sentint la vida en l’aigua dels rius, en els ocells, en la terra, en les olors i la llum…

Mireu, el darrer llibre6 que he fet fins ara fa part d’una exposició que es va fer al Museu Memorial de l’Exili de La Jonquera; porta el títol de l’exposició i el subtítol és aquest: “Només la bellesa pot salvar-nos de la barbàrie” i això ve de la idea explicada per Dostoievski, i de Primo Levi. Aquest darrer, quan estava en el camp d’Auschwitz, en una situació tan extrema i deshumanitzada, explicava que en aquells moments de desesperació i des-humanització absoluta es recitava poemes de memòria, i això li retornava una mica de tranquil·litat, de pau, i tornava a sentir-se home.

E.S.: Per acabar, Antoni, considerant la teva gran experiència, quines reflexions faries als poetes joves, o als poetes novells?

A.C.: A vegades m’ho han preguntat: com s’arriba a ser poeta? No hi ha una carrera de poeta, bo i que ara, efectivament, hi ha moltes escoles d’escriptura que ensenyen a escriure poesia. Però jo crec que el sentiment poètic un ja se l’emporta de casa. Si no, malament. En les escoles expliquen com es fa un sonet, com s’estructura un llibre de poesia…, tot això no val per res, és clar, si no tens res per dir: escrius, però no dius res. La meva resposta sempre és: llegir, llegir i llegir. Explorar coses diverses, i no únicament el que t’agrada; s’ha de sortir de l’àrea de confort, com es diu ara, i llegir coses diverses, perquè es descobreixen mirades diferents. En un llibre de poemes no tot és bo. D’un autor no tot és bo. A vegades t’agrada, t’enamores d’un vers. Tanquem el llibre i ja en tenim prou. No creure’s gaire o gens els que pontifiquen, els que et diuen qui és bo, perquè segurament no val la pena de llegir-los, i ho dic així a l’engròs; segur que sabeu què vull dir. Buscar, buscar i llegir. Afortunadament, tenim les biblioteques; no serveix l’excusa que els llibres siguin cars.

I el que sí que és important és ser humil. Ser humil i mirar de fer-ho bé. Cada matí prenc el primer cafè del dia en una tassa amb una cita de la Mercè Rodoreda que m’agrada molt i que diu: “La millor manera que tinc de servir el meu país és intentar fer el millor possible el que faig”. Llavors em poso a treballar, seguint aquest proverbi.

Vols ser poeta? Llegeix molt, escriu, llença, estripa, estripa, llença, estripa… Mira de fer-ho bé, sigues humil. No hi ha res més efímer que allò que diuen fama. El que val és el treball ben fet, i que tu ho facis el millor que ho sàpigues fer. Estar en contacte amb gent està bé, tenir judicis de valor de persones que et tinguin prou confiança per dir-te el que pensen sincerament del que escrius. Publicar és difícil, ja ho sabem, guanyar premis és molt complicat, però, tanmateix, algú publica llibres, algú guanya premis, sempre hi ha forats per anar-s’hi ficant. Tampoc cal tenir pressa, ja arribarà el moment, les coses van sortint.

Reiterem el nostre profund agraïment a Antoni Clapés per la inoblidable sessió que vam viure. Gràcies als assistents i molt agraïts a Aureli Ruiz per les fotografies.

1 Converses seguit de Fer les cartes. Carles Hac Mor, Antoni Clapés. Quid Pro Quo Editorial, 2022.
2 I li estreba les vetes de la cotilla. Joana Alegret Hernàndez; Josep-Ramon Bach; Miquel Bach; Antoni Clapés Flaqué; Jordi Domènech Soteras; Albert Plans Molina. Barcelona, Miquel Arimany, 1971.
3 Crepuscle de mots, Antoni Clapés – Premi Joan Alcover de Poesia 1988. Columna, 1989.
4 Quadern de verdor, Philippe Jaccottet. Traducció d’Antoni Clapés. AdiA Edicions, 2021.
5 Alta Provença, Antoni Clapés. Pagès editors, 2017.
6 Fer un lligall amb la roba ben plegada (Només la bellesa pot salvar-nos enmig de la barbàrie). Alícia Casadesús, Antoni Clapés. Cafè Central & Llibres del Segle, 2022.

Conversa literària amb Antoni Clapés. Lectura de poemes

0

La primera sessió d’enguany se celebrarà dimarts 31 de gener a l’Espai VilaWeb. Conversarem amb Antoni Clapés, el poeta convidat pel grup Reversos, qui també farà una lectura de poemes.

Antoni Clapés (Sabadell, 1948) és poeta, traductor, editor de poesia i impulsor de nombrosos projectes en el camp de la literatura i les arts visuals. Escriu poesia i textos relacionats amb la poesia des de 1964. Ha publicat una vintena i escaig de llibres i nombrosos textos en edicions d’art, pròlegs, plaquetes i antologies. Recentment, ha aplegat una part de la seva obra poètica en diferents volums: Clars, aquest matí, són els teus records (Obra reunida, 1989-2009) (LaBreu Edicions, 2020); No cal repetir aquest instant (Obra reunida II, 1982-1997) (Llibres del segle, 2022) i en un tercer volum, Finestra sobre el buit (Tanit, 2019), que aplega tres llibres editats entre 2001 i 2003, i avui introbables: Llavors abandonaries Greifswald, Destret i El viatger no sap. Ha estat guardonat amb els premis de poesia Joan Alcover (1989), Cadaqués a Quima Jaume (2010) i Cavall Verd de Poesia (2010).

Actualment, disposem de la reedició de les Converses amb Carles Hac Mor i Fer les cartes, tres llibres reunits en un volum: Converses seguit de Fer les Cartes, Carles Hac Mor i Antoni Clapés (Quid Pro Quo, 2022).

Clapés ha traduït poesia, narrativa i assaig del francès i de l’italià. Destaquen les traduccions d’obres de Jules Renard, Marguerite Duras, Christian Bobin, Paul Valéry, Jean Cocteau, Philippe Jaccottet o Pietro Civitareale, així com d’una bona representació de poetes contemporànies quebequeses. Ha merescut nombrosos premis de traducció, com els Premis Cavall Verd – Rafel Jaume 2012 (de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana) i el Mots Passants de la Facultat de Filologia Francesa de la UAB per Tomba de Lou, de Denise Desautels, el de la crítica Serra d’Or 2021 per la traducció de Tal qual (Adesiara, 2021), de Paul Valéry, i el Premi PEN de traducció per El desert malva (Lleonard Muntaner, 2021), de Nicole Brossard. Marges plens, de Pierre Chappuis (Lleonard Muntaner, 2022) és la darrera traducció publicada. La seva poesia ha estat traduïda i editada a l’espanyol, francès, anglès, italià, portuguès, alemany i àrab.

Cafè Central, editorial independent i de prestigi, va ser creada el 1989 per Antoni Clapés (Víctor Sunyol va formar-ne part un any després). L’editorial ha mantingut més de trenta anys d’activitat al servei de la poesia i ha participat i promogut innombrables accions relacionades amb la poesia (lectures, diàlegs, seminaris, etc.).

El nostre convidat ha participat en diferents exposicions amb artistes plàstics: «La casa de l’ésser?» a l’Associació per a les Arts Contemporànies (Vic, 1999) i «D’estar a casa» a Container de l’IGAC (Girona, 2008). Més recentment, el nou llibre Fer un lligall amb la roba ben plegada («Només la bellesa pot salvar-nos enmig de la barbàrie») és el resultat del projecte i l’exposició conjunta amb l’artista visual Alícia Casadesús al Museu Memorial de l’Exili (MUME) de La Jonquera.

Esteu tots convidats al diàleg que mantindrem amb l’Antoni Clapés i a la lectura de poemes.

Crònica de la conversa literària amb Melcion Mateu

0

El passat vint-i-set de setembre es va celebrar la sessió del grup reversos en la qual conversàrem amb Melcion Mateu, el nostre poeta i traductor convidat.  La xerrada va incloure nombroses reflexions sobre el procés creatiu en la seva obra poètica.

Melcion Mateu és Llicenciat en Filologia Espanyola per la UAB, Màster en literatura comparada per la Cornell University (EUA) i doctor en llengües i literatures hispàniques i lusòfones per la New York University (EUA). Va viure a Nova York entre el 2005 i el 2014 i fins a l’any passat a Florianópolis (Brasil).

És autor de quatre poemaris: Vida evident (1999, Premi Octavio Paz), Ningú petit (2002), Jardí amb cangurs (2005) i Illes lligades, amb el qual guanya el premi Jocs Florals de Barcelona 2014.

Els seus poemes han aparegut en diferents antologies com Los versos de los acróbatas (Mèxic, 2005) i revistes d’arreu del món, entre elles The Paris Review (USA), Inostrannaya Literatura (Rússia), Mesecnik za knjzevnos (Eslovènia) i Celuzlose (Brasil).

Ha traduït Alguns arbres i Autoretrat en un mirall convex, de John Ashbery; el darrer va ser guardonat amb el premi Nollegiu al millor llibre de poesia estrangera (2019).  Entre els llibres traduïts hi trobem: El fantasma d’Anil de Michael Ondaatje i el poema en prosa Coses que llegeixo de Siri Hustvedt.

Així mateix, ha escrit sobre literatura en la revista electrònica La Lectora i ha publicat ressenyes, entrevistes i cròniques a suplements culturals de diferents diaris com l’Avui, Diari de Balears, El País i La Vanguardia.

El 2016 va enregistrar el CD Poètica: poesia i veu de Melcion Mateu i poemes musicats pel contrabaixista i compositor Alexis Cuadrado. En aquest treball recita la seva poesia juntament amb el poeta nord-americà Rowan Ricardo Phillips acompanyat d’un quartet de jazz.

Melcion Mateu és barceloní de naixement amb accent mallorquí. En iniciar la xerrada va explicar els seus orígens illencs, de moltes generacions, i com, d’alguna manera, se sentia un mallorquí frustrat tal com va indicar Andreu Gomila en la glossa que va llegir en la cerimònia de lliurament del premi Jocs Florals de Barcelona 2014.

Els llibres del nostre convidat difereixen molt entre ells; antagònics o complementaris, tal com va afirmar Melcion Mateu, és com si un “desescribís” l’altre.  A continuació detallà la gènesi i els diferents aspectes formals de cadascun dels seus llibres.

Vida evident, el primer llibre, va ser el més planificat, tot i que trigar força temps a escriure’l. Partia d’una arquitectura molt euclidiana, 24 sonets per recórrer les 24 hores de la vida d’un personatge. El títol és una picada d’ullet a Dante Alighieri i el seu llibre Vita Nova, que combina sonets i prosa. De la mateixa manera Melcion Mateu escriu un petit paràgraf en prosa abans de cada poema. Cada sonet és diferent, tots tenen esquemes formals distints.

Tot seguit va dir el poema número 11 del llibre Vida evident:

Provo de contactar amb ella per tots els mitjans disponibles,
però no n’hi ha cap que me n’asseguri la resposta.

 
Amb tot aquest silenci jo no sé
si t’he d’escriure un fax o he de trucar-te,
enviar-te un e-mail o bé una carta
al vell estil, lliurada pel carter.

Si he de posar coloms sobre el terrat
o fer senyals de fum amb la catifa,
vigilant de l’amor que el foc revifa
i del teu missatger que no ha tornat.

De totes les maneres de cercar-te
queden l’avioneta i la pancarta
(sense fer esment del detectiu privat).

No puc donar resposta per donada:
el viatge d’anada i de tornada
no entra en el conveni del dictat.

Tot i que en aquest llibre fa servir formes clàssiques, hi ha un esforç per fugir de la metàfora i de les figures retòriques. El llenguatge és planer i parla de coses que es poden veure, visualitzar. Aquest tipus de llenguatge és una constant de la seva poesia. Mateu va explicar la influència que per ell van tenir Joan Brossa, Pere Gimferrer i João Cabral de Melo Neto, autors que explicaven que en llur poesia, com en la poesia medieval, tot del que era escrit es podia veure; les paraules evoquen imatges reals, coses concretes.

El poema número 12 del llibre és una picada d’ull a Charles Baudelaire i al seu poema “À una passante”.

Un cop l’he vista creuar el carrer, em penso (com pensen molts)
que fa un gest amb la intenció de saludar-me.

És un fet casual: de sobte, un dia,
quan l’octubre s’asseu a les terrasses,
hi ha una noia que baixa del tramvia
i, des de lluny, seguim les seves passes.

Llarga, prima, i amb certa miopia,
tan prest es perd com surt d’entre les masses.
Té un aire d’alegria i melangia
que va fent tremolar totes les tasses.

La bellesa, quan fuig, també s’atura.
A la vorera absent, cada ull reposa
per a refer la imatge i la figura:

el seu vestit pastel, els llavis rosa,
la mirada distant i quasi impura,
la mà que vol fer adéu i ja no gosa.

El llibre es tanca amb una elegia a les coses que anem perdent en la vida. El poema, escrit en tercets encadenats, no estava inclòs en la versió del llibre presentat al premi, però Pere Gimferrer, que formava part del jurat del premi Octavio Paz, li va suggerir que l’inclogués en la versió per publicar.

ELEGIA

De l’últim bes en el funicular,
del comiat sobre l’andana grisa,
de les darreres hores en un bar,

del lleu somriure que l’adéu precisa,
de la nota que ens diu que algú ha trucat,
de la cartera amb la targeta Visa,

d’aquesta inesperada soledat,
del diari plegat i la revista,
de l’agenda amb el número marcat,

de tots els noms possibles de la llista,
de l’ombra projectada pel fanal,
del record d’una imatge que no hem vista,

dels ulls que no hem mirat fins al final,
de la llum incrustada a la retina,
del gest ambigu i l’aire casual,

de les butxaques de la gavardina,
de les passes pel túnel i les claus,
dels pàrquings buits amb taques de benzina,

del fum blavós i els cigarrets suaus,
dels pensaments possibles i impossibles,
d’aquest cel fosc i d’aquells ulls tan blaus,

del tacte tremolós d’uns dits sensibles,
de les vies del tren de Sarrià,
de la pluja i els taxis invisibles,

d’aquell moment que ja no tornarà,
dels semàfors vermells de l’avinguda,
de la feina que no farem demà,

de les botigues del carrer Canuda,
de les terrasses un capvespre clar,
dels idiomes de la benvinguda,

de l’hotel i la cambra per llogar,
dels dies indistints i el temps que es muda,
de l’ascensor i de l’hora de sopar,

de la fredor sobre l’esquena nua,
de l’aigua que comença a davallar,
dels pensaments feixucs i el front que sua,

de l’insomni i les nits per no pensar,
dels cinemes on mai no hem de fer cua,
d’aquella carta breu, escrita a mà,

del cafè amb llet i la cambrera bruna,
de les ungles pintades i l’esmalt,
de la panera buida i de l’engruna,

dels llums encesos i del sostre alt,
del passadís on entra el clar de lluna,
de la frenada en sec sobre l’asfalt,

dels carrers estrets i la figura,
de l’autobús que passa per davant,
de l’aigua de l’estany on quelcom sura,

d’aquest diumenge que es va perfilant,
de la setmana que es presenta dura,
de les mans que s’aferren al volant,

de l’arribada a un terme sense excusa,
del topònim, del rètol i el senyal,
de l’amant i el botó d’aquella brusa,

de l’escala que porta al principal,
de la mirada il·lusa però obtusa,
de la faldilla curta i l’engonal,

del desig i el record quan són les dues,
del passeig i els destins fets a la sort,
de l’hamburguesa i les patates crues,

d’aquell cafè a l’estació del nord,
dels jardins freds i de la reixa amb pues,
de la ràdio encesa dins del Ford,

de les voreres i les prostitutes,
del locutor que parla per consol,
del temps i de les xifres absolutes,

de les convencions i el protocol,
dels ulls cansats i les ulleres brutes,
del passaport i el número de vol,

dels finestrals i de la megafonia,
de la membrana on vibra cada so,
de l’autocar turístic i del guia,

dels souvenirs i els ametllers en flor,
de la platja deserta i la badia,
dels passejos en barca quan fa bo,

de les entrades i de les sortides,
de la pell fosca i del regust de sal,
del llavi humit i de les pegellides,

de la xarxa assecada en un portal,
de la mirada i de les mans unides,
de les coses que es poden dir i no cal,

de la taula parada i la cadira,
del menú i el cambrer del restaurant,
de la mar quan el sol ja s’enretira,

de la conversa ambigua i divagant,
dels cavallets i de la nit de fira,
de l’escapada aquell Dimecres Sant,

de les pastes i el te de la visita,
de l’embús d’automòbils allà a baix,
dels clàxons i el so agut que tant irrita,

dels tovallons i els estris del calaix,
del vell televisor i la premsa escrita,
del sol ponent que arriba de biaix,

d’aquell moment que tanquen les botigues,
d’aquell cel blau que surt a les postals,
d’aquell groc de les fotos més antigues,

de la comunió i dels funerals,
de les vacances i de les fatigues,
dels viatges ficticis i els reals,

de les formes de viure el dia a dia,
d’aquest avui que enyorarem demà,
dels carrers plens i la monotonia,
de tot allò que no sé dir i se’n va.

Ningú petit, el segon llibre, està inspirat en el còmic Little Nemo in Slumberland de Winsor McCay, publicat per primera vegada el 1905. És, possiblement, el llibre més allunyat, en contingut i forma, dels anteriors. Les situacions són més oníriques i les formes més obertes, sense abandonar la rima. ‘Infantesa’ és el primer poema del llibre:

INFANTESA

De la capsa de música en sortien tres notes.
Little Nemo, al teu llit li creixien les potes
i és fàcil perdre’s en un son oblidadís.
Es doblega l’Empire State Building, i m’han dit que
a París
la torre Eiffel degota sobre el Sena.
Little Nemo, fa vent, potser l’atzar et mena
a una altra terra, lluny del teu país,
on hi ha fades de veres que no es tracten de miss.
És normal tenir por si no sabem a on ens porta
la brúixola dels somnis, que té agulla torta,
i cerquem la manera de donar algun sentit
als mals sons d’una vida de pobre infant petit.
Què fas bocabadat? Agafa’t fort, sisplau! Has de tenir
coratge
malgrat que el que t’envolta t’intenti fer xantatge
(hi ha cap desig més foll que el de negar el desig?
Et portarà allà on vulgui).
Mira: a Miami Beach,
sona un son cubà sota les palmeres.
Les ombres de la nit no seran les darreres.
Agafa’t fort al matalàs! Agafa’t fort! Compte amb el gir!
Si la mort t’amenaça, tu no et posis a tir:
un racó de la pàgina es darà la fugida.
Quan l’home del barret et saluda i et crida,
el teu llit se li allarguen les potes del davant,
Little Nemo, t’ho dic:
tens sort que pots dormir aquest son un altre pic.
En la vida real l’home et mostra la closca
i et clava una mirada de cargol que s’enrosca.
Que el teu somni és el nostre, i que tots ens morim!
Little Nemo, està escrit: life is a dream.

Em recordes algú que he vist, sense pijama,
vestit amb un abric, mostrant un tros de cama,
tot sol amb una rosa en un planeta buit,
i en té cura amb la pena de morir per descuit.
Perquè la nit és sorprenent, vasta i difusa,
un tros petit de cel t’ha de servir d’excusa
per creure en tu mateix quan et sembla tant trist
mirar-ho tot des d’un aflorament d’esquist.
Veus els estels, els llums de la ciutat que brillen?
Hi ha carpes del circ, amb cavalls que renillen,
i el domador de tigres que els duu de cinc en cinc.
(Passa un xai i repica el seu escallerinc.)
Ja els pots comptar! Ja els pots comptar! Ja els pots
comptar!
Al país dels somnis
els xais planen per un firmament sense ovnis,
entre peixos que passen com si fóssim al Nil,
perquè és un món hereu d’algun conte infantil.

Vés alerta, petit:
que ningú no et destorbi i que res no
t’espanti,
que ja estàs delirant i
quan els somnis s’acaben ens fa mal el matí,
que gairebé sempre és pitjor-cal dir-ho així.
Tanta por et fa, petit, que et domini el desfici?
Que se’t doblegui l’ànima com un vell edifici,
i se t’endugui a un món distint?
Pots seguir algun conill al fons del laberint.
Pots escoltar a la platja els sons de la trompeta.
Pots córrer amb els cavalls, o muntar sobre un tigre, fins a
arribar a la meta.
(No tinguis por de l’home calb i el seu somrís,
mirant-ho bé no deixa de tenir el seu encís.)
Pots demanar a les fades que se’n vagin a
l’indret que menys trontolli de la pàgina.
Pots cercar el teu racó per somiar, petit,
pots fer-ho encara, encara, fins a caure del llit.

Va escriure el poema i es va adonar que tenia material per continuar, de tal manera que va escriure el llibre d’una tirada, en sis mesos. El llibre és una ècfrasi, un diàleg amb una obra plàstica, en aquest cas amb un còmic. Mateu ens va confessar que de petit volia ser dibuixant de còmics i al final ha acabat dibuixant versos.

Jardí amb cangurs, el tercer llibre, és més proper a la seva manera d’escriure actual amb formes lliures; una poesia més despentinada, com diu ell.  Segueix utilitzant, però, un llenguatge fluid i planer, com a la resta dels seus llibres. El llibre és un collage entre diferents nivells de realitat: imaginades i reals, tal com deixa entreveure l’epígraf de Marianne Moore ‘jardins imaginaris amb calàpets reals’ que obre el llibre. Tanmateix, dins d’aquest desordre de realitats va voler trobar una certa arquitectura i per això fa ús de la geometria fractal; descriu les formes repetitives de la natura. Conté poemes breus i acaba amb un poema de noranta-dues quartetes en vers lliure. Segons l’autor, el llibre és una síntesi del que havia après a fer en poesia fins llavors.

El poema ‘Tocom’ té com a títol una paraula que hauria d’esborrar-se del diccionari. Segons Melcion va ser introduïda per un malentès amb la paraula ontocom (a qualque banda, a un lloc o altre) i que es va interpretar com a dues paraules: ‘un tocom’.

TOCOM

A la meva ciutat,
els flamencs volen entre els transvestits.
A la meva ciutat,
les noies duen piercings al marsupi, peguen bots increïbles,
cauen esquarterades des d’àtics que no es toquen.
Les famílies ho troben un veritable despropòsit:
fan menys goig que una merda a la vorera.

Per què va preferir el ciment al cafè amb llet i el croissant?
de vegades surt fum de les clavegueres i les restes de cocaïna
s’escampen damunt dels passos zebra.
Alguns ulls s’ho miren en silenci, passen cotxes de policia i algú que
fa autoestop no sap com explicar-se
la raó per la qual aquestes coses passen a la meva ciutat.

Illes lligades, el seu darrer llibre, tal com va explicar Mateu, és el més despentinat: no hi ha rima, està escrit en vers lliure, conté proses, prosa retallada… Continua amb la idea de combinar l’imaginari i el real. Juxtaposa paisatges illencs com Mallorca, Nova York i Santa Catarina, al Brasil. En el CD Poètica, Alexis Cuadrado va musicar la poesia més prosaica i menys musical d’aquest llibre, si la comparem amb la dels seus llibres anteriors. En certa manera, va fer retornar els poemes al terreny de la música, que és el de la poesia, segons va assenyalar Melcion Mateu. Ja Ezra Pound afirmava que “la poesia, quan s’allunya de la música, s’allunya de la poesia”. En aquest moment, Melcion va confessar que també es considera un trompetista i músic de jazz frustrat.

Un dels poemes del llibre Illes lligades que es poden trobar al CD és ‘Balada de Matt Sweeney’:

BALADA DE MATT SWEENEY

 I

Matt Sweeney, el meu company de pis,
és alt i és gras; podria
si volgués, actuar en un musical.
I és que té un do (de pit) realment insòlit,
gairebé com el seu do
de donant –el seu do d’amant, volia dir.
El seu do i el seu re
i el seu mi. Matt Sweeney
ronca al quarto del costat.

L’hauríeu de veure quan es lleva,
amb la calba, amb el cap ple d’antenes retorçades.
Li hauríeu de veure els ulls verds de Heineken,
les ulleres i el nas d’intel·lectual
i la gota del nas, li hauríeu de veure
la boca i les dents i
la llengua i la papada i els pits i el cor
(tatuat damunt del cor), li hauríeu de veure
la panxa i l’esquena i el cul
guaitant-li per damunt dels calçotets.

Mat Sweeney només s’assembla a Matt Sweeney,
sobretot als matins
(sis llaunes de cervesa es beu totes les nits
davant la tele, mirant una soap-opera:
té un cert posat d’entretainer triomfador,
amb el cap embotit de marihuana i un somriure feliç de bon
vivant;
Matt Sweeney s’enlaira com un globus,
em mira, obre la boca i diu:
“Good morning, dude!”, talment com si acabés de tornar de
California.
“Mornin’”, li responc.

II

Matt Sweeney, el meu company
de pis, és un poc especial.
Va tenir un amant filipí
que estava boig pels ossos.
L’abraçava i li deia teddy bear
i en Matt li responia I wanna be your teddy bear
movent el cul com n’Elvis.

Vosaltres no sabeu el que és viure al costat de Matt Sweeney.
(És un ofici tan difícil!)
Sweeney! Sweeney! Sweeney! Sweeney!
“Attend the tale of Sweeney Todd”,
alguns dies em canta.
Jo per ara us explico la vida de Matt Sweeney
i un poc de la meva. Permeteu-me per tant que desafini.

III

Realment és un porc:
deixa la pica del lavabo plena de pèls,
la tapa del vàter esquitxada
i sovint es descuida d’estirar la cadena.
No renta els plats fins que no són plens de verdet.
Abandona els calçotets bruts damunt del sofà,
una sabata a sota,
restes de porro a terra.
Acumula diaris i revistes.
Va perdre un dia el seu raspall de dents
i em va demanar de fer servir el meu. Ni en broma!

Cada nit el sentia masturbant-se al seu quarto
i en acabar roncava fins l’endemà.
Per sota la porta s’escapaven les xinxes.
Li vaig demanar si us plau
que abaixes el volum de tant en tant.
I em va dir, ben afaitat i fent-se el nus de la corbata:
“I got my hair I got my head I got my brains I got my ears
I got my nose I got my mouth I got my teeth
I-got-my-tongue…!”
I encara sense treure’s
els auriculars va afegir:
“Benvingut, fill meu,
a l’imperi de Matt Sweeney,
observa el teu voltant i sàpigues que algun dia, estimat”,
i aquí es va dur una mà al pit i l’altra a l’entrecuix,
“tot això que veus, tot això que t’envolta (i el que no veus i ni
tan sols imagines) serà teu,
serà reu tot l’imperi –el meu imperi-,
l’imperi de Matt Sweeney!”

Per acabar la seva intervenció, Mateu va parlar breument, en la part del col·loqui, de les seves traduccions, indicant que fins a cert punt dialoguen amb la poesia que ha escrit. Va traduir John Ashbery perquè, segons va confessar, no l’entenia, cosa que li segueix passant després de traduir-lo. I tot seguit va afegir que potser no cal entendre’l. D’aquest poeta li plau especialment el fet que pot ser molt abstracte, però a la vegada empra un to molt natural.

Després d’indicar que li agrada explorar els diferents registres poètics ens va donar la primícia del nou llibre de poemes que està preparant; poemes ambientats a l’Antàrtida i que, en el moment de començar a escriure el llibre, va ser una forma d’expressar l’aïllament produït per la pandèmia.

Per cloure la sessió es van llegir, per part d’alguns membres del grup de poesia, diversos poemes que transcrivim a continuació.

De “Vida evident”    6

En anar a tancar la finestra, la sorprenc amb la
clara intenció de treure’s la camisa. Ella em veu,
es gira i pren el cordill de la persiana.

La veïna del davant
no desitja que la vegi.

La veïna del davant
no desitja que la vegi
qui l’estava desitjant.

La veïna del davant
no desitja que la vegi
qui l’estava desitjant.
Lentament es va tapant.

La veïna del davant
no desitja que la vegi
qui l’estava desitjant.
Lentament es va tapant,
la veïna del davant.

 

De “Vida evident”    10

En llevar-me de la migdiada em trobo a les fosques.
Com a únic remei cerco -òbviament- l’interruptor.

Al principi: tenebres,
tancades les palpebres
entre malsons i febres
sense trobar la llum.

I poc després: tenebres,
obertes les palpebres
entre els gels i les gebres
que no ha desfet la llum.

Que fugi la foscor,
que un big-bang de botó
faci esclatar amb la llum

l’espai-temps de foscor.
El llum, l’interruptor.
L’interruptor, la llum.

CERCLE 

El meu amor és una foca que s’adorm,
el meu amor és una rosella trasplantada en la tundra.
De vegades l’he vist: surt a la televisió.
Hi ha una marca en un banc del parc de la Ciutadella que diu el
nom del meu amor.
El meu amor és un grafit al metro.
El seu nom està escrit a la murada d’Alcúdia,
en un paper penjat en un bar d’Estocolm.

«No t’he parlat avui, amor, perquè ets invisi-
ble i, de totes maneres, sempre xerro massa».

Un núvol sempre indica el lloc on viu el meu amor,
a l’estiu i a l’hivern.
El meu amor és l’últim cercle d’una pedra llançada al llac.
De tan gran està a punt d’esborrar-se.

Jardí amb cangurs

 

HERBOTS

I ens pensàvem que això no passaria, que tot seria diferent. Les magnífiques maduixes han volat, igual que tantes malvasies i garnatxes. Tu ajaguda sota l’ombrel·la i jo empaitant els saltamarges. A algú se li acut com eixarcolar aquest terreny? Què hi fa, una síndria, dins la gàbia? Qui podria ajudar-nos, si tu i jo no som sinó en un jardí que no és sinó en nosaltres?

Jardí amb cangurs

RAMBLES 

Pel meu saxo la vida és un ensurt.
Per d’altres simplement és una ombra
que es creua en la direcció oposada.
En un tros de diari surt una foto del diable:
s’assembla a aquest taxista.
Les meves mans, millor que a les butxaques.
Pel meu saxo és gairebé un error, però per mi és una idea,
i voldria pensar-la sota un cel menys xafogós,
menys semblant a la Rambla.
Colom sempre assenyala l’indret equivocat,
Sardenya o Felanitx
en lloc dels hotels màgics del Caribe.
Podria agafar-la i llençar-la sota els peus d’algun turista.
Posar-la al fons del barret i esperar que els dòlars la cobrissin.
Repartir-la en papers en pujar de l’andana
a la sortida del Liceu.

Quan sigui gran em vull comprar un barret mexicà,
veure les praderies d’artemísia,
perquè qui voldria viure en aquest pandemoni?

Jardí amb cangurs

 

FOSSA 

Quan tu i jo dormim som com les balenes,
perquè a mi em surten peixos per la boca
i tu despentines les algues.

Sentim l’olor de les petxines i els tarongers de Sóller:
a la deriva, enduts,
sense cap terra que ens pertanyi pertanyem a la Terra.

Dos marroquins inhalen cola
i puja el baf fins a la nostra cambra:
la ciutat llança llums contra el sostre,

potser hi ha guàrdies civils, potser sirenes
i és ple de cendra l’aire,
però la nostra nit és submarina.

Jardí amb cangurs

LOS CENT NOMS DE DÉU 

Déu no existeix: en alguns moments
ho semblava Charlie Parker.
Jesucrist clarament hi tenia certa retirada
i ho era de vegades aquell amor meu
quan s’ajeia i els pits li miraven el cel.
Déu no és ningú, només una paraula
que es diu de tant en tant en les cent llengües majoritàries.
(Dir «la paraula de Déu» és redundant
perquè Ell és tan sols una paraula
pronunciada amb èxtasi o al final d’alguns renecs.)
O potser ho era aquell mamut congelat,
la petjada o l’ou del dinosaure.
Déu podria ser alguna cosa com l’aire
que s’inhala o s’exhala cada tres o cinc braçades quan es neda.
Ho podria ser el silenci que ens desperta en la nit
o la llum que ens confon en la cova submarina, etc., etc., etc.

Ho podria ser jo quan escric aquest poema:
per això només és un gust no ser ningú,
per això només és un gust no pertànyer a ningú.

Illes lligades

Moltes gràcies, Melcion, per tot el que vas compartir amb nosaltres i amb tots els assistents a l’acte.

Text: Jaume Pujol
Fotografies: Aureli Ruiz

Conversa literària amb Melcion Mateu

0

El dimarts 27 de setembre mantindrem una conversa literària amb el poeta, traductor i crític literari Melcion Mateu a l’espai VilaWeb, a les set del vespre.

Melcion Mateu i Adrover (Barcelona 1971), es Llicenciat en Filologia Espanyola per la UAB, Màster en literatura comparada per la Cornell University (EUA) i doctor en llengües i literatures hispàniques i lusòfones per la New York University (EUA). Va viure a Nova York entre el 2005 i el 2014 i fins molt recentment a Florianópolis (Brasil).

És autor de quatre llibres de poesia: Vida evident (1999, Premi Octavio Paz), Ningú, petit (2002), Jardí amb cangurs (2005) i Illes lligades, guardonat amb el Premi Jocs Florals de Barcelona el 2014. Alguns dels seus poemes han aparegut en diferents antologies i revistes d’arreu del món.

Entre les seves traduccions destaca Autoretrat en un mirall convex, de John Ashbery (2019), llibre guardonat amb el premi Nollegiu al millor llibre de poesia estrangera. Escriu sobre literatura en la revista electrònica La Lectora i ha publicat ressenyes, entrevistes i cròniques a suplements culturals de diferents diaris com l’Avui, Diari de Balears, El País i La Vanguardia.

El nostre convidat, Melcion Mateu, ens oferirà un interessant recorregut per la seva poesia així com per l’obra que ha traduït.

Hi esteu convidats!

«Diàlegs amb el Japó», xerrada de Jordi Mas

0
Publicat el 16 de maig de 2022

El passat 26 d’abril Jordi Mas ens va oferir la xerrada “Diàlegs amb el Japó”, una aproximació a les formes poètiques japoneses i reflexions sobre la incorporació d’aquestes composicions a la literatura catalana. I ho va fer a partir de nombrosos exemples d’autors japonesos que ha traduit i des de la seva pròpia obra.

Jordi Mas és doctor en traducció i interpretació per la Universitat Autònoma de Barcelona i  professor agregat de llengua i literatura japoneses de l’àrea d’estudis de l’Àsia Oriental al Departament de Traducció, d’Interpretació i d’Estudis de l’Àsia Oriental de la UAB. Desenvolupa la seva activitat en tres àmbits afins, però ben diferenciats:  l’escriptura de poesia pròpia, la traducció d’obres literàries i la recerca. La seva activitat de recerca està enfocada, entre altres, a l’estudi de les influències mútues entre la literatura catalana i la japonesa.

Ha traduït clàssics de la literatura japonesa al català com l’antologia Cent de cent, de Fujiwara Teika, L’estret camí de l’interior, de Matsuo Bashô, els Contes d’Ise, el Diari de Tosa, de Ki no Tsurayuki, o Tres veus lligades a Minase, de Sōgi, Sōhaku i Sōchō.

En la producció pròpia, ha conreat, recreat o desconstruït formes poètiques japoneses en llibres com Sema, Febrer, El crit i l’eco, La destral del vespre, l’aixada de l’alba o Brida. També ha estudiat l’ús que han fet d’aquestes formes altres poetes, com ara Josep Maria Junoy, Joan Salvat-Papasseit (la seva tesi doctoral versa sobre els haikus d’aquests dos autors), Salvador Espriu o Feliu Formosa.

En iniciar la xerrada, el Jordi va indicar els principals trets de les formes clàssiques de la poesia japonesa. És una poesia de la presència, en què el poeta expressa el que sent a partir del que ha experimentat, i, en aquest sentit, el poema és com una cançó. També destacà la importància de l’estacionalitat i del lloc. La insistència en els mateixos llocs com a motius poètics fixen les seves característiques, de manera que, en poemes posteriors, ja no caldrà explicar-los, sinó que n’hi haurà prou d’esmentar-los. Per exemple, Yoshino es coneix com un indret molt fred, de manera que arriba un moment que n’hi ha prou d’esmentar-lo per transmetre una sensació de fredor.

A continuació ens va parlar de la tanka, que va tenir el seu gran moment d’esplendor entre els segles VIII i XIII. Era una forma que s’identificava amb la noblesa i la casa imperial. Carles Riba la va adaptar en català amb una estructura de versos plans de 4/6/4 i dos versos finals, també plans, de 6/6, de manera que si es computa també la síl·laba final no accentuada, en resulta l’esquema 5/7/5/7/7 de la tanka.

Aquesta és la primera tanka del llibre Cent de Cent:

 

A la cabana
d’humil sostre de palla
dels camps d’autumne,
les mànigues m’amara,
en ser nit, la rosada.

 

També s’escrivien tankes íntimes, amoroses:

 

Sol a la branca
el faisà de muntanya
branda una cua
com aquesta nit, llarga,
que passaré sense ella.

 

Sema (2010) recull tankes escrites per Jordi Mas, qui va destacar que aquest va ser el primer llibre que va escriure amb certa calma, controlant el material poètic i reescrivint els poemes. Per a ell, la tanka és un recurs fàcil quan vol donar forma mètrica a un poema breu. La brevetat fa que el lector sigui qui acabi construint el poema. Ell posa títol a algunes tankes, mentre que en japonès no en tenen.

Cronos

mata el temps, mata
cada escrúpol d’espurna
d’aquest capvespre
que et captiva amb les joies
que la nit arrabassa

 

La destral del vespre, l’aixada de l’alba (2018) va sorgir de la contemplació de l’autor del cel de Sant Gallard (un poble al costat de Santa Coloma de Queralt, el seu poble natal). Veia les estrelles i volia reflectir el cel, i així van sorgir les constel·lacions de paraules que conté el llibre, a partir de les quals els lectors han de construir el poema, que té múltiples possibilitats de lectura. Per donar més cos al llibre, entre les constel·lacions hi ha proses que sorgeixen de caminades per indrets propers i en les quals també surt la història familiar de l’autor. El Jordi ens va explicar que són els textos que s’ha sentit més feliç escrivint.

De la tanka ens vam moure cap a l’haiku, que va tenir els seus moments de màxim esplendor en els segles XVII-XIX, però que els poetes actuals continuen conreant. L’estructura habitual en català respon al model establert per Carles Riba, amb versos plans de 4/6/4 síl·labes (és a dir, 5/7/5). És obligatori que l’haiku contingui un mot estacional que indiqui el moment de l’any en què s’ha escrit. L’haiku clàssic capta el moment, és com fer una foto. Però el Jordi indica que perquè sigui més interessant és bo enriquir aquesta foto insinuant una lectura simbòlica.

En l’Estret camí de l’interior, darrer diari de viatge de Matsuo Bashō, que està considerat un dels cims de la literatura japonesa clàssica, s’inclou aquest haiku en la primera secció:

Arriba el dia
d’acollir uns altres hostes:
casa de nines.

És de suposar que l’autor havia venut la seva cabana abans d’iniciar el viatge a una família que tenia filles, perquè hi havia el costum de celebrar el dia de les nenes (tercer dia del tercer mes) exposant nines a les cases a on hi havia nenes petites.

Pel que fa a Febrer (2015)  Jordi Mas va explicar que el va escriure com a llibre d’haikus, concretament 42, que van des del dimecres de cendra fins a la Pasqua. Després hi va afegir proses per transformar-lo en un llibre de haibun, intentant lligar sintàcticament amb l’haiku amb la prosa, cosa que Bashō no feia. Segons l’autor, les proses son més elaborades des del punt de vista poètic que no pas els haikus.

El crit i l’eco (2016) esta constituït per tres seccions. En la primera (“la muntanya”), Jordi  Mas juga a desmuntar els versos per buscar lectures alternatives i fer que els haikus tinguin més ressonància, com per exemple:

sóc teva
em deia
la veu                            inexpugnable

de
la muntanya

 

La segona part (Deshora) està formada per haikus normatius, mentre que en la tercera part (la flama) torna a fer una desconstrucció del haiku:

 

el color
es cansa
de la llum                              i traspua

antiga
fosca

 

Brida (2019) explica una història, un recorregut bastant fosc segons l’autor, per acabar amb haikus més positius. La part que dona nom al llibre és un poema encadenat. D’això ens parlà el Jordi al final de la xerrada, d’aquesta mena de joc en què 3 o 4 poetes van enllaçant haikus o tankes amb un esquema determinat, en el qual s’han d’incloure paraules o fer referència a estacions, per exemple, un numero determinat de vegades. Tres veus lligades a Minase, traduït pel Jordi es considera l’obra mestra del renga o poema encadenat.

Per cloure la sessió es van llegir diversos poemes, que transcrivim a continuació:

 

Febrer, IV

la possibilitat, la temptació de no tornar
a la casa buida, de rendir-me i endinsar-me al
bosc perquè

quan agonitza
la llum a la vall fonda,
un joc de molsa

em concedeixi l’oblit –el rellent glaçat calant-me
poc a poc els ossos, fins al moll- que tot un dia
d’errar pels camins no m’ha procurat

 

Febrer, XXIII

i, tanmateix, potser el que busco no és ben
be l’oblit, sinó el silenci que sorgeix quan tot és a
lloc, o almenys ho sembla: el grau raonable
d’ordre que els marges imposen al seu paisatge,

l’enfredorida
peülla del pollancre
quan cau la tarda,

la posta puntual del sol, la fredor lenitiva de la
fosca de després.

 

Febrer, XXXVII

de petits rèiem quan ens hi banyàvem i
notàvem el llot llefiscós del fons entre els dits
dels peus, o quan hi pescàvem sabaters i cap-
grossos o empaitàvem algun gripau que havíem
vist saltant per fora

però la persona adulta que presumptament
Sóc ara observa des de la distància

la bassa muda
a l’ombra de les canyes
tèrbol solatge

que he après a témer, que ves a saber quins mal-
sons podria contenir.

 

Disruptors endocrins (Brida)

Goita aquest aparador, quin bé de Déu de les llampants galindaines que tant t’han ensenyat a necessitar! Et calen? No. Et farien servei? Ves… Les vols? Sí, sí, sí! Quant costen? No gaire, però me n’hauré de comprar moltíssimes per omplir aquest buit que no para de créixer.

Sota la superfície opaca dels oceans, un immens estol de petites peces de plàstic desballestades entrexoquen constantment, fins al punt que ja no sabem distingir la remor de fons que produeixen del nerviós espetec de les onades.

 

Maternitat amb penis – no fal·lus (Brida)

“Empeny!”, m’encoratja la llevadora; “ara, empeny, empeny!”, em commina el metge. Però no entenc què hi faig, eixarrancat cama aquí cama allà, a la sala de parts. Què he d’empènyer?
M’inclino endavant per veure’m l’entrecuix i comprovo que hi tinc el penis i els testicles de sempre. Què en trauré, d’empènyer? Però potser sí que, sense saber-ho, sempre he tingut una vagina entre l’arrel del penis i el forat del cul.
Empenyo, doncs: respiro fondo i empenyo. I em buido sense dolor, potser perquè algú altre plora per mi.
“És una nena”, m’informa el metge; “una nena preciosa!”, em felicita –o em consola!? – la llevadora. I me la posen entre els braços: una criatura balba i humida com l’argila primordial, tèbia de vida, de fragància immaculada a pesar de la sang i el pixum i la mica de merda que la cobreix, amb els ulls tancats. Ha deixat de plorar i sembla que es vol adormir, confiada, damunt del meu pit.
El seu pes em compassa els batecs del cor, i l’abraço com la mare em devia abraçar quan em va tenir a mi, no sé ben bé si oferint protecció o demanant ajuda.

 

PERLA (Sema)

 

més enllà
de la closca
endurida,

més enllà
del cor tou,
temorenc,

el dolor
destil·lat
de la ferida

 

Hiraizumi (L’estret camí de l’interior. Matsuo Bashō) (fragment)

Recordant els versos que diuen: “Els estats cauen, rius i muntanyes romanen; la nova primavera cobreix d’herba el castell”, em vaig asseure damunt del barrets de palla i vaig plorar una llarga estona, sense tenir esment del temps.

Heus aquí els somnis
de tants guerrers ardits:
herba d’estiu.

Les flors de dèutzia,
blanques com els cabells
de Kanefusa…

Els dos pavellons sobre els quals ens havien contat tantes meravelles eren oberts. Al del Sutra es conserven les imatges dels tres generals; al de Llum hi ha els tres taüts i tres imatges sagrades. El set tresors del Pavelló de la Llum van desaparèixer, el vent va destrossar les portes amb incrustacions precioses i el gebre i la neu van podrir els pilars daurats, però, quan semblava que el pavelló s’havia d’esfondrar i donar pas a un erm cobert d’herba, se’n van reforçar les quatre parets i s’hi va construir una nova teulada per protegir-lo del vent i de la pluja, i ara sembla que conservem encara durant un temps aquest record d’una època remota.

Dreçat, encara,
després de les pluges vernals:
Pavelló de la Llum.

 

Caldrà que estem atents, perquè el poeta ens va avançar que té tres llibres inèdits que s’aniran publicant properament.

Moltes gràcies, Jordi, per totes les coses dites!

 

Text: Jaume Pujol
Fotografies: Aureli Ruiz

«Diàlegs amb el Japó», xerrada de Jordi Mas

0
Publicat el 17 d'abril de 2022

El dimarts 26 d’abril el poeta i traductor Jordi Mas oferirà la xerrada «Diàlegs amb el Japó» a l’espai VilaWeb, a les set del vespre.

Jordi Mas i López (Sant Coloma de Queralt, 1972), professor de llengua i literatura japoneses a la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, desenvolupa la seva activitat en tres àmbits afins, però ben diferenciats: l’escriptura de poesia pròpia, la traducció d’obres literàries i la recerca.

En tots tres àmbits s’ha dedicat, en part, a reflexionar sobre el procés d’incorporació de les formes poètiques japoneses a la literatura catalana, ja sigui traduint clàssics com ara l’antologia Cent de cent, de Fujiwara no Teika, o L’estret camí de l’interior, de Matsuo Bashô; conreant, recreant o desconstruint aquestes mateixes formes en llibres propis com Sema, Febrer o El crit i l’eco; i estudiant l’ús que n’han fet altres poetes com ara Josep Maria Junoy, Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu o Feliu Formosa.

La seva intervenció se centrarà a presentar aquestes reflexions per mitjà de la seva pròpia producció.

Hi esteu convidats!

«La poesia de Sylvia Plath i Ted Hughes», xerrada de Núria Busquet Molist

0

El passat vint-i-dos de març vam celebrar la sessió dedicada a la poesia de Sylvia Plath i Ted Hughes, un acte que hem hagut d’ajornar diversos cops per la Covid. Afortunadament —i al capdavall— la nostra convidada, la Núria Busquet Molist, ha pogut acompanyar-nos en una sessió esperada per tots els components del grup i amb una sala plena de gom a gom.

Hem volgut agrair a la Núria la paciència que ha mostrat durant aquest temps —l’acte s’havia de celebrar inicialment l’abril de 2020— i les ganes que sempre ha manifestat de ser amb tots nosaltres.

Núria Busquet Molist és traductora, escriptora i poeta i, per formació i àrees d’interès, s’ha especialitzat en la traducció de poesia nord-americana contemporània, principalment en poesia escrita per dones. Entre les seves traduccions destaquen autores com la premi Nobel Louise Glück, Margaret Atwood i Sylvia Plath, entre altres.

Té obra pròpia: ha publicat dos llibres de narrativa i dos de poesia. Destaquem dues novetats editorials: tot just ha aparegut la traducció al castellà de la seva novel·la, Zona Zero, un llibre que va ser finalista del Premi Llibreter 2020.

I una altra novetat que també celebrem: tot just acaba de publicar el segon llibre de poesia, Làpida, un llibre que pren com a fonament la poesia de Sylvia Plath i Ted Hughes, i és fruit de la fascinació que sent per aquests dos grans autors.

Núria Busquet ha traduït  Corb. De la vida i les cançons del Corb, de Ted Hughes (Lleonard Muntaner, 2018) i El Colós, de Sylvia Plath (Cafè Central & Eumo, 2019; Premi Jordi Domènech de traducció de poesia). Hem de remarcar que cap dels dos llibres no s’havia traduït al català fins ara.

De Hughes únicament disposàvem de Cartes d’aniversari (Edicions 62, 1999), un llibre de poesia amb “una estructura fortament narrativa […], la crònica de la complexa —i tràgica— relació entre Ted Hughes i la seva primera dona, la poetessa nord-americana Sylvia Plath”, tal com s’explica en el pròleg del llibre. En català també se’n poden trobar dos de narrativa infantil, entre ells, L’home de ferro, un relat fantàstic per a infants.

I de Plath tenim les traduccions de Montserrat Abelló:

Arbres d’hivern (Editorial del Mall, 1985; inclou el llarg poema dramàtic “Tres dones”)  i  Ariel (traduït juntament amb Mireia Mur; Editorial Columna, 1994); dos llibres que actualment només es poden aconseguir a les biblioteques.

Aquests dos llibres, amb nombrosos canvis, però, van ser inclosos en la nova edició que va publicar Proa: Sóc vertical: obra poètica 1960-1963 (2006); un volum que es pot adquirir en les llibreries i que aplega cent dos poemes escrits durant els últims tres anys de la vida de Plath.

Afortunadament, Sóc vertical inclou l’edició restituïda d’Ariel, d’acord amb la selecció i l’ordre del manuscrit que Sylvia Plath va deixar abans de morir, i no la versió del llibre que Ted Hughes havia publicat. Ariel, segons l’ordre de Plath, comença amb el poema “Morning song” i amb la paraula amor. Apareixen a continuació els sentiments de ràbia i desesperació per la infidelitat i l’abandonament de Hughes. El llibre acaba amb un ritual de mort, i la idea de resurrecció, que tant agradava a Sylvia Plath, plana en els darrers poemes que versen sobre les abelles. Ted Hughes reordena el llibre, treu i afegeix poemes, de manera que la insinuació de renaixement se suprimeix en la seva versió;  la mort apareix com un fet irremeiable en els últims poemes, se’n fa, per tant, una lectura biogràfica orientada a la mort.

El volum Sóc vertical no conté cap poema d’El colós (llibre traduït per la Núria Busquet). Com sabeu, The Colossus és l’únic llibre de poesia que Plath va publicar en vida, el 1960, tres anys abans de la seva mort.

Busquet va centrar la seva xerrada en la relació entre l’obra de Plath i de Hughes i els diferents paisatges que apareixen en llurs poemes. En la part final va parlar de l’obra relacionada; el diàleg que s’estableix entre els dos poetes, que es posa de manifest quan es llegeixen simultàniament i, especialment, si es coneixen aspectes de la biografia d’ambdós poetes.

El primer paisatge de Plath és el mar, ella sempre lligarà la seva infantesa als records de l’oceà, com ens va explicar la Núria Busquet. Vivien en Winthrop (Massachussets) i la casa dels avis, també en Winthrop, es trobava a la riba de l’Atlàntic. Els paisatges marítims són ben presents en les seves poesies de joventut i en alguns dels llibres posteriors.

“El paisatge de la meva infantesa no és la terra sinó el límit de la terra: turons ondulants de l’Atlàntic, freds i farcits de sal. De vegades penso que no tinc cap imatge tan precisa com el mar.” (Sylvia Plath, Ocean 1212-W)

Posteriorment, quan viatja a Cambridge i coneix Ted Hughes, introdueix altres elements en la seva poesia;  la lluna, els arbres, els boscos, nombrosos elements del paisatge anglès (Yorkshire i Devon). Un clar exemple és el poema “La lluna i el teix”, els primers versos del qual hi transcrivim:

És aquesta la llum de la ment, freda i planetària.
Els arbres de la ment són negres. La llum és blava.
Les herbes descarreguen les penes als meus peus, com si fos Déu,
em punxen els turmells i em xiuxiuegen la seva humilitat.

Busquet ens va parlar, a continuació, del paisatge de la quotidianitat que predomina a Ariel; els detalls de la vida de Plath a la llar i amb els fills proporcionen un espai de construcció poètica que ella aprofita de manera magistral. I finalment el paisatge del fred, les estàtues i els maniquins adquireixen un gran protagonisme en Arbres d’hivern, els poemes del qual van ser escrits al final de la seva vida.

Busquet va continuar la xerrada amb els paisatges de Ted Hughes, poeta de la natura, els animals, els rius i la vida salvatge. Hughes trenca la tradició marcada per T.S. Eliot i W.H. Auden, entre altres autors, en els quals sobresortien les inquietuds urbanes que havien dominat des del modernisme. El paisatge natal de Hughes és la desolació dels erms de Yorkshire, un paisatge agrest, inhòspit i solitari present en els seus primers llibres (The Hawk in the rain, Lupercal…).

Corb. De la vida i les cançons del Corb és el primer llibre que Hughes escriu després de la mort de Sylvia Plath, un llibre sorprenent;  un cant fosc i una invocació a les forces naturals i sobrenaturals.

Posteriorment, va destacar Busquet, Ted Hughes torna a la natura en llibres com Remains of Elmet i River; una natura, però, que a diferència dels llibres anteriors, pren un caràcter místic i salvador. El darrer llibre, Cartes d’aniversari, trenca amb el silenci sobre Sylvia Plath i es considera un volum separat, per la temàtica, de la resta de la seva obra.

La darrera part de la xerrada de Núria Busquet va ser especialment interessant per les relacions que va remarcar,  amb nombrosos exemples, entre alguns poemes de Plath i de Hughes. Poemes que estableixen un diàleg entre ells i que sovint neixen d’una vivència compartida, amb visions i estils ben contraposats. Va remarcar que, específicament, en l’obra de Plath és recomanable conèixer el moment vital i les dades biogràfiques per copsar tot el sentit i la complexitat dels poemes.

La conferència de la nostra convidada va mantenir en tot moment l’equilibri precís entre l’anàlisi literària i la introducció de dades biogràfiques. Això la va fer amena i molt entenedora. Òbviament, va defugir l’excés biogràfic que ha patit l’obra d’aquests grans autors del segle XX en llengua anglesa. Un acte memorable, i un plaer per als assistents.

Transcrivim el poema “The rabbit catcher”, de Sylvia Plath (escrit el 1962), i el poema homònim de Ted Hughes sobre l’experiència viscuda per la parella quan, durant una excursió, ella descobreix —i destrueix— una filera de trampes per a conills parades al cim d’un penya-segat. És fascinant el subtext del poema de Path (la lluita i l’esquinçament emocional, la trampa matrimonial, la ràbia i el dolor intens que sent) i el contrast entre el pes simbòlic del poema de Plath i l’estil i la perspectiva del text de Hughes que retorna al quotidià (i al seu patrimoni cultural) a partir dels records.

L’ATRAPA CONILLS

Era un lloc de força.
El vent m’emmordassava amb el meu propi cabell esbarriat,
m’estripava la veu, i el mar m’encegava amb les seves llums, les vides dels morts
s’hi descabdellaven, s’estenien com petroli.

Vaig tastar la malignitat de l’argelaga,
les seves punxes negres,
l’extrema unció de les seves flors, candeles grogues.
Tenien una eficiència, una gran bellesa,
i eren extravagants, com la tortura.

Hi havia un sol lloc on anar.
Exuberants, perfumats,
els camins s’estrenyien en el fondal.
I els paranys gairebé s’esfumaven:
zeros, sense tancar res,

ben acostats, com dolor de part.
L’absència de crits
féu un forat en el dia xafogós, una buidor.
La llum vidriosa era una paret clara,
les garrigues silencioses.

Sentia un feinejar quiet, un propòsit.
Sentia mans al voltant d’un bol de te, tristes, barroeres,
feien sonar la porcellana blanca.
Com l’esperaven, aquelles petites morts!
L’esperaven com enamorades. L’excitaven.

I nosaltres, també, teníem una relació:
filferros tibants entre nosaltres,
clavilles massa fondes per desenterrar-les, i una ment com una anella
tancà, tot lliscant, una cosa ràpida.
La constricció em matava a mi també.

 

Sylvia Plath, Arbres d’hivern
Traducció de Montserrat Abelló
Edicions del Mall, 1985

Versió original en aquest enllaç

EL CAÇADOR DE CONILLS

Era maig. ¿Com havia començat? ¿Què
ens havia despullat els caires? ¿Quin canvi insòlit
del tall de la lluna, tan de bon matí,
havia provocat aquella mútua sagnia? ¿Què havia fet jo?
No sé com, m’havia equivocat. Inaccessible,
posseïda per la fúria d’un dybbuk, els nens
ficats a empentes dins el cotxe, tu conduïes.
Havíem planejat un dia d’excursió
a un punt o altre de la costa, una exploració,
de manera que et vas posar al volant.
Tot el que recordo
és que pensava: «És capaç de fer alguna bestiesa». I vaig obrir
de cop la porta per seure al teu costat.
Anàvem a l’oest. A l’oest. Recordo
carrers de Cornualla, una tensa treva
mentre, amb acer a la cara, tenies els ulls clavats
en els trons d’un remot paisatge
d’alguna guerra que no era d’aquest món. Jo era simplement
l’acompanyant, el que portava les criatures,
el que esperava que tornessis a ser tu.
Intentàvem trobar la costa. Furiosa, tu
protestaves contra la nostra típica mania anglesa
de barrar amb tanques tots els accessos a la costa,
d’amagar el mar dels camins, de tot l’interior,
i parlaves amb menyspreu dels llardosos confins d’Anglaterra, quan hi arribaves.
Aquell dia pertanyia a les fúries. Jo buscava en el mapa
com travessar les granges i reialmes particulars.
Finalment, una porta. Era un dia fresc,
de ple maig. No recordo on, havia comprat menjar.
Vam creuar un camp i vam arribar a l’oberta,
blava empenta del vent del mar. Un espadat ple d’argelagues,
d’esbarzers, valls estretes cobertes de roures. Allí, just sota
el cim de l’espadat, vam trobar un forat, un niu d’àguiles
que em va semblar perfecte. Donant el menjar als nens,
la teva cara de pomes agres, tan germànica, retallada com un casc,
no es va voler traduir. Vaig seure, desconcertat.
Era com una mosca al vidre exterior de la finestra
del propi drama domèstic. Indolent, no t’hi vas voler estirar
allí; el detestaves, aquell lloc.
Aquella plataforma plana i exposada al vent no era l’oceà.
Te’n volies anar, i te’n vas anar. I jo
et vaig seguir com un gos pels límits del cim de l’espadat,
per damunt d’aquella roureda batuda pel vent,
i vaig trobar una trampa.
El reflex d’un filferro de coure, corda fosca, enginy humà
acabat de parar. Sense dir paraula,
el vas arrencar i el vas llançar entre els arbres.

Jo estava estupefacte. Fidel
als meus déus pairals, on jo veia
profanada la santedat d’una trampa,
tu, en canvi, veies dits rabassuts, amb sang a les cutícules,
agafant una tassa blava. On jo
la misèria del país recollint un penic
per omplir la cassola els diumenges, tu
amb ulls d’infant, uns innocents escanyats. On jo
un costum antic i sagrat, tu una trampa darrere l’altra;
i seguies endavant, arrencant-les de terra
i llançant-les al bosc. Jo et veia
arrabassar precaris, preciosos rebrots
del meu patrimoni, concessions arrencades amb penes i treballs
a la forca i al desterrament
per viure de la terra. Cridaves: «Assassins!»
plorant amb una ràbia
que no tenia res a veure amb els conills. Estaves tancada
en una cambra, reclamant desesperadament oxigen,
on no et vaig poder trobar, ni sentir,
ni molt menys entendre.
Alguna cosa
havies capturat en aquelles trampes.
¿Havies capturat alguna cosa dintre meu,
nocturna, que jo ignorava? ¿O es tractava
del teu jo condemnat, del teu jo torturat, plorós,
asfixiat? Fos el que fos,
aquells terribles, hipersensibles
dits del teu vers es van tancar al seu voltant i
el van sentir viu. Com entranyes fumejants, els poemes
et queien suaument a les mans.

 

Ted Hughes, Cartes d’aniversari
Traducció de Josep M. Fulquet i Pauline Ernest
Edicions 62, 1999

Versió original en aquest enllaç

Molt agraïts, Núria!

Fotografies: Aureli Ruiz (l’última fotografia és de Marta Pérez i Sierra)
Text: Empar Sáez

«La poesia de Sylvia Plath i Ted Hughes», xerrada de Núria Busquet Molist

0

Dimarts 22 de març celebrarem la sessió que es va ajornar el passat gener: “La poesia de Sylvia Plath i Ted Hughes”, una xerrada a càrrec de Núria Busquet Molist, que ens fa moltíssima il·lusió.

Traductora, escriptora i poeta, Busquet ens parlarà de la poesia de Plath i Hughes i d’alguns aspectes rellevants de llur biografia, partint de les traduccions que ha fet d’aquests autors: El Colós, Sylvia Plath (Eumo & Cafè Central, 2019) i CorbDe la vida i les cançons del Corb, Ted Hughes (Lleonard Muntaner, 2018).

Núria Busquet i Molist (Cardedeu, 1974) és llicenciada en Traducció i Interpretació per la Universitat Autònoma de Barcelona i màster en Estudis de la Diferència Sexual a la Universitat de Barcelona. S’ha especialitzat en poesia nord-americana contemporània, principalment en poesia escrita per dones. Entre les seves traduccions destaquen autores com Louise Glück i Margaret Atwood, així com Sylvia Plath i Ted Hughes.

Ha publicat dos llibres de narrativa: Partícules (Lleonard Muntaner, 2017) i Zona Zero (LaBreu Edicions, 2019) i dos de poesia: Arca mínima (Edicions Tremendes, 2016) i Làpida (LaBreu Edicions, 2022).

Busquet ha estat guardonada amb el premi Pare Colom de narrativa i el premi El lector de l’Odissea per Partícules, el premi Jordi Domènech de traducció de poesia per El Colós, de Sylvia Plath, i ha estat finalista del premi Llibreter per Zona zero.

Hi sereu tots molt benvinguts!