El passat vint-i-cinc d’octubre vàrem convidar l’Antoni Prats per conversar sobre l’obra poètica que acaba de publicar: «Vora l’esfinx. Obra Poètica (1981-2021)», Lletra Impresa, 2022»
L’acte va ser conduït per Tomàs Maria Porta i Calsina.
Antoni Prats i Gràcia va néixer a Sueca l’any 1946. La seva família es va traslladar a Alzira on va passar la major part de la seva infantesa i de la seva adolescència. Es va llicenciar en Filosofia l’any 1969 a la Universitat de València. L’any 1971 va començar a exercir de professor de secundària a Pego. L’any 1975 es va traslladar a Dénia, on finalment i fins a la seva jubilació exercí com a catedràtic de llengua i literatura castellanes a l’IES Maria Ibars. Des de llavors ha viscut a la mateixa ciutat valenciana, encara que, des de fa uns anys, passa llargues temporades a i l’Hospitalet de Llobregat.
L’any 1985 fundà amb uns amics interessats per la literatura la revista de crítica L’Aiguadolç, que continua editant l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta. També s’implica en la vida cultural de la comarca participant molt activament en el mateix Institut d’Estudis, del que fou president entre l’any 1998 i l’any 2011.
El 1998 es va doctorar en Filologia Catalana a la Universitat d’Alacant amb la tesi El rerefons ideològic de Salvador Espriu (Presència de l’Existencialisme). També sobre el poeta de Sinera va publicar Salvador Espriu o la fidelitat als orígens (Ed. PAM), i és autor de l’antologia Salvador Espriu: poemes i narracions (Ed. Bromera).
La seva tasca creativa s’ha centrat en la poesia i ha publicat els següents reculls:
- Epigrammata, Ed. Ajuntament d’Ondara, 1981.
- Cadells de la desfeta, dins de Premis 25 d’Abril, Ed. Ajuntament de Benissa, 1981.
- Dic el teu nom, Ed. Aguaclara, Alacant, 1994.
- El barranc i els còdols, Ed. 3 i 4, València, 1995.
- Vora el silenci, Ed. 7 i mig, Benicull del Xúquer, 1999.
- Solatges (Antologia 1981-2000), Ed.7 i mig, Benicull del Xúquer, 2001.
- Baules, Ed. Moll, Palma, 2006.
- Llibre de Benimaquia, Ed. El Tall, 2006
- L’Esfinx, Ed. Bromera, Alzira, 2008.
- La joia, Ed. Bromera, Alzira, 2010.
- El llarg solatge (Antologia 1981-2013), Ed. IECMA, Pedreguer, 2013.
- Encara, Ed. Tabarca, Sedaví, 2013.
A aquesta obra cal afegir:
- Encanteris (inèdit).
- Elegies del Montgó (inèdit).
- Vora l’Esfinx, deu visites (inèdit)
- Poemes esparsos.
Són tots aquets reculls els que queden recollits en el llibre que vam presentar: Vora l’Esfinx. Obra poètica (1981-2021).
Cal destacar que, al llarg dels anys, Antoni Prats ha aconseguit nombrosos premis literaris:
- Premi Vila d’Ondara, Ajuntament d’Ondara, 1980, per Epigrammata.
- Premi de Poesia 25 d’Abril, Ajuntament de Benissa, 1981, per Cadells de la desfeta.
- Premi de Poesia Festa d’Elx 1993, per El barranc i el còdols.
- Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal-Camp de Morvedre, Ajuntament de Sagunt, 1998, per Vora el silenci.
- Premi d’Assaig de temàtica literària Francesc Vila i Casas, Premià de Dalt (2001), per “Poesia i coneixement en Salvador Espriu”.
- Premi de Poesia Bernat Vidal i Tomàs, Ajuntament de Santanyí, 2006, per Baules.
- Premi de Poesia Alfons el Magnànim-València 2008, Diputació de València, per L’Esfinx.
- Premi de Poesia Ibn Khafatja (Ciutat d’Alzira), 2009, per La joia.
- Premi de Poesia Ciutat de Torrent 2013, per Encara.
Escriu Antoni Prats a un dietari inèdit: “Si la poesia és, per excel·lència, l’art de la paraula, la poesia que m’agrada és alguna cosa més que poesia.” I també: “La poesia crea realitat, no la mostra… La poesia crea bellesa: una bellesa exultant o tràgica, tant se val… La realitat de la poesia sadolla.”
En paraules del prologuista del llibre presentat, Emili Rodríguez-Bernabeu, “La seua obra, a banda del rigor tècnic que traspua, projecta l’atractiu i autèntic vessant d’una existència poètica que només podem albirar i gaudir amb la lectura dels seus versos. (…) Llegir l‘Obra Poètica de Prats és explorar dintre de nosaltres mateixos les inquietuds immanents.”
La primera qüestió que li vam plantejar, en la conversa a l’espai VilaWeb, va ser sobre el sentit de publicar la seva poesia completa en vida, tenint en compte que és difícil que un poeta deixi d’escriure versos, i Antoni Prats es va remarcar que no es tracta tant de publicar una obra completa, en el sentit d’acabada, com de publicat tota l’obra poètica feta durant quaranta anys. Va explicar que hi ha diversos precedents en la literatura catalana d’autors que han publicat la seva obra “completa” en vida, malgrat que, després, l’han ampliat amb més obres. També tenia la intenció de recollir-hi poemes esparsos o inèdits. Finalment, un argument de pes per aturar l’escriptura de versos, de moment, ha estat evitar caure en el parany de la repetició de temes, motius, solucions i formes.
Antoni Prats va contar que la seva formació no només la va rebre tota en castellà, sinó que el desconeixement de la literatura en català que es feia al País Valencià, al Principat o a les Illes era, en aquells temps, pràcticament absolut. A tall d’exemple, ens detallà l’anècdota que el seu pare, tot i ser mestre i una persona culta, no tenia ni un sol llibre en valencià a casa, bo i que el valencià era la llengua de la família pels quatre costats. Va descobrir la importància i la vàlua de la literatura i la llengua del país molt a poc a poc a la Universitat de València, malgrat que de ben jove li havien colpit pregonament les cançons de Raimon.
Preguntat sobre si el poeta que més l’ha influenciat ha estat Salvador Espriu (ha publicat diversos treballs sobre l’autor) contestà que ell el considera un gran escriptor i un intel·lectual autèntic, però com a poeta estricte l’ha influenciat més Joan Vinyoli.
En parlar de què és la poesia per a ell, Antoni Prats va explicar que hi ha tantes concepcions de poesia com poetes. Considera, ell mateix, que la poesia és paraula viscuda reblerta de sentit. També hi és important el ritme triat en cada cas. Cosa que no vol dir que els “versos lliures” no puguin ser poesia, però pensa que seria més precís denominar-los prosa poètica retallada.
També va afirmar que ell interpreta el món i l’existència des de les seves vivències personals. La seva obra, d’alguna manera, és un dietari poètic de tot el que li ha anat passant al llarg de la vida, utilitzant, això sí, un llenguatge simbòlic que el fa superar la immediatesa i l’obvietat dels esdeveniments. En aquest sentit, opina que tota la seva obra poètica podria considerar-se un sol poema.
I finalment, sobre el que podríem anomenar la seva filosofia poètica –però que ell no ho considera tal, potser sí “cosmovisió”-, bascula entre dues negacions: no es definiria, ni com a pessimista, ni com a optimista, sinó com a poeta, malgrat tot, esperançat.
A continuació transcrivim uns quants poemes d’Antoni Prats:
Viet-Nams
El televisor regalima
sang novella, com cada dia.
Asseguts al sofà, parlem.
L’esguard s’hi decanta un moment.
La veu ens diu, com cada dia,
el mateix desgavell:
més runes i més morts.
Però
no sols hi ha sang
i mort
a les runes dels Viet-Nams;
també hi ha esguits de sang
per la catifa i els seients,
també hi ha morts que pel carrer
cerquen d’algun estrany
l’estrany secret que ningú no sabem.
(Febrer, 1972)
Epigrammata, 1981
Dic el teu nom,
saó de l’aigua.
Dic el teu nom
i el diu el fang.
Dic el teu nom,
claror diversa.
Dic el teu nom,
vell i novell.
Dic el teu nom,
xifra dels guanys.
Dic el teu nom,
final del fred.
Dic el teu nom
cercant un llamp.
Dic el teu nom
si dic llamp o ble encès.
Dic el teu nom
sense saber-lo encara.
Dic el teu nom
per sempre més.
Dic el teu nom, 1994
El teu país és una runa satisfeta.
I has après que l’adéu serà molt fred,
com el bac dels orígens.
Senzillament,
et faràs a un costat
perquè altres puguen beure
seguint un cant divers.
Algú et servarà un silenci
roquer i de muralla.
(Amb rams d’olivera i grapats de sorra,
agraït, li prepares un present.)
Però el teu nom aviat s’esvairà
en el silenci sense vora
dels astres.
El barranc i els còdols, 1995
(Déu)
Impassible al fervor de l’aigua,
perdé primer els peus,
i tot seguit deixà de copular.
No trobava el camí ni recordava cap drecera
i no sentia ja el desig de les petites coses.
Les mans a poc a poc se li trencaven
en evitar deixar empremtes.
Després se li descomponia el rostre
car rebutjava els fràgils fruits del fang.
Ara és només
un ull buit i infinit.
Vora el silenci, 1999
Let it be
Quan totes les paraules fugen
i et deixen sol enmig del bosc,
l’atzar té sempre una resposta.
Llibre de Benimaquia, 2006
1974
Ja coneixies Botticelli,
i havies oblidat potser
les ales i les mans del Greco.
La sospita de Freud arreu et perseguia.
Tal vegada els daurats i els mil blaus de Fra Angèlico
perduraven al fons,
on els vents es barregen,
rere deesses d’arrissats cabells.
I així de rossa i blava sorgiria entre ones,
la dona que estimaves.
La vora de cinquetes fulgurava,
i en una balma, sols davant la mar,
per primer cop vau fer l’amor.<
El seu somriure boig va consumar la festa,
i per molt temps t’habitaria la memòria.
Aleshores la dama semblava, més que jove,
ingènua i ardent, bastida sols de llibres.
De fet, corria encara per les venes
algun temor elemental, d’anar per casa.
Baules, 2006
Al capdavall, les paraules
Per fer inoblidables uns quants mots,
només cal un paper i un pobre llapis.
Perquè arrelen a lloure en la memòria,
primer han de gratar el pensament
i després dir molt més
que un bon diccionari.
La joia, 2010
QUÈ SE N’HA FET, ai, d’aquell xicot golafre
de notícies i amplis horitzons?
T’adones que ha passat ja per a tu
el temps d’iniciar rutes novelles.
Tu, que et deleixes escurant pinyols,
ara voldries no haver de trobar-te
amb tants viatges només projectats,
amb tants finals per assolir encara.
I tractes d’encongir-te l’ampli món
fins fer-te’l abastable per a uns ulls
llaminers dels llampecs massa fugaços
de la rara, difícil harmonia.
Encara, 2013
Rèquiem
(A Joel R. G., in memoriam)
Si el món s’acaba.
Si s’anuncia l’aurora.
Si truca a la porta un demà inesperat.
Si quelcom passat ens fa l’ullet.
Si pel telèfon oïm la veu d’un amic.
Si tenim missatges penjats a la pantalla.
Si trobeu una carta amb el vostre nom,
amb el meu nom,
amb el seu nom.
Si algú ha escrit el nom d’aquell altre.
Si algú demana per mi.
Si la nit té les hores comptades.
Si tothom té les hores comptades.
Si l’aurora s’acaba.
Si un nou món s’anuncia.
Si un amic truca a la porta.
Si ens fa l’ullet el demà somniat.
Si pel telèfon oïm la veu d’ahir o de despús-ahir, insistent.
Si trobeu un missatge penjat a la pantalla amb el vostre nom,
amb el meu nom,
amb el seu nom.
Si algú ha escrit el meu nom en una carta.
Si demana algú per aquell altre.
Si la nit ha escrit el meu nom.
Si algú té les hores comptades.
Si la nit demana per mi.
Si un món novell s’acaba.
Si de nou s’anuncia l’aurora.
Si…
(17-VII-2000)
Poemes esparsos
Molt agraïts a l’Antoni Prats per la sessió i la poesia que ens va oferir.
Text: Tomàs Maria Porta
Fotografies: Aureli Ruiz