Reversos grup poètic

El passat dimarts 20 de juny el poeta Aleix de Ferrater, membre del grup Reversos, va presentar a l’espai VilaWeb el seu darrer llibre L’edat blava (ARC. Col·lecció literària Elisenda Sala, 2023). L’acompanyà la filòloga i poeta Glòria Calafell.

Aleix de Ferrater i Gabarró (Barcelona, 1959) és periodista. Ha escrit els llibres de poesia Escoltant la sal (Jo Escric, 2007), Arrels d’escuma (Editorial Òmicron, 2008), Flaix que enlluerna (Editorial Òmicron, 2010), Absolutament d’ànim (Edicions Documenta Balear, 2016) i L’excés (Ediciones Oblicuas, 2019).

Ha guanyat els premis de poesia Sant Joan 1995, organitzat per l’ONCE de Catalunya, el Premi de Poesia Jo Escric 2007, El Premi de Poesia Roc Boronat 2007 i el Premi de Poesia Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015.

La poeta Glòria Calafell va destacar la cita del filòsof escocès Thomas Carlyle que encapçala el llibre i n’engloba el contingut. Va posar en relleu que en el primer poema, “Escenari”, un poema extens, es troben esbossats els diferents temes que es desenvolupen al llarg del poemari: el paradís perdut (elegia d’un amor de joventut, principalment, així com la importància que tenen per a l’autor l’autoconeixement després de les pèrdues: física i emocional).

L’amor, l’erotisme, el desamor mereixen una menció especial per les imatges evocadores que s’hi troben en els poemes.  Calafell també va ressaltar el gran protagonisme que tenen els colors en el llibre, especialment el blau, que per a de Ferrater implica serenor sense tristesa. Durant la presentació, Glòria Calafell va llegir i va comentar algunes de les poesies i va adreçar diferents qüestions a l’autor entaulant una conversa engrescadora.

Aleix de Ferrater va començar la seva intervenció dibuixant els entorns geogràfics del llibre: Vallgorguina, Anglaterra, Barcelona… Especialment Vallgorguina, un poble on va estiuejar vint-i-cinc anys. Allí va descobrir i viure diferents experiències, també l’amor i tot el que significa aquesta paraula tan rica en matisos.

Va llegir els primers versos del primer poema, Escenari («Anys després dels anys que no fatigaven, que ens portaven cap als descobriments…»), un llarg poema de gairebé sis pàgines, on l’autor descriu, no tan sols els espais viscuts, sinó les conseqüències d’aquestes vivències. Un flaix del cor, un entorn natural de categoria, una evolució i un desenllaç; cinquanta poemes de moviment i reflexió vital.

Tot el llibre balandreja al voltant d’aquesta relació, que, malgrat que té un final no desitjat, serveix al poeta per a mostrar el seu interior més íntim. Instants d’eufòria i enlluernament al costat de la malenconia i la solitud, barrejats expressament amb la intenció de ser fidel a la temporalitat.

Un interior que lluita per acceptar la realitat, la realitat no volguda, però la realitat, al cap i a la fi («… Potser algun dia tornaré a Brentford i llavors, el meu tu serà únicament teu.»). I l’acceptació de dues realitats paral·leles: la pèrdua de la visió al Monviso, un cim dels Alps italians i la pèrdua de l’amor, que no del batec. La part física encarada a la part emocional, l’eterna lluita del cap i del cor, la realitat i l’emotivitat, el blanc i el negre, el sí («… i el cinc de desembre va arribar el sí.») i el no («… i aquest estiu, també t’allargaràs vora la mar i el no.»).

Aleix de Ferrater va explicar que molts dels poemes els havia escrit feia vint-i-cinc o trenta anys. Els reescriu de dalt a baix, els actualitza i els retorna al passat, en el seu temps real. Un viatge de les emocions a través del temps, amb una visió més objectiva i reposada de l’experiència amorosa de joventut.

En resum, una Edat blava viscuda amb intensitat, també és una manera d’acceptar de la millor manera possible tot el que implica la paraula vida. Així, en el darrer poema, “Cicatriu”, d’on el poeta extreu el títol del llibre, Aleix de Ferrater fa palès el que pot ocórrer si no hi ha aquest treball d’acceptació: «Tota aquella meravellosa edat blava d’anys i oportunitats venidores, ha fugit esporuguida, deixant un rastre de pell estripada…»

Estímul

Blaus i grisos de l’espigó estant,
tens uns ulls d’observar serenament,
de tornar-los a observar,
una altra vegada
i una altra i una altra, encara més, si us plau!
Ets l’estímul secret damunt de la pell agitada.

 

Monviso

La vigília s’allarga
a l’alba del Monviso,
la sang crema d’enyor.
Tanmateix, el mutisme
és un adéu glaçat
que s’agita, imponent.

Potser

He sentit que «potser vindràs».
I amb aquestes dues paraules
m’han rebrotat tots els colors.
Dues paraules, tan sols, però el dubte
de la tria entre dues camises
davant la porta oberta de l’armari.
A la platja no em veig els peus,
la salabror és intensa.
Aixeco el cap i totes les línies
de l’horitzó conflueixen.

Praga

Reconec prou bé l’únic pensament
de l’ànima que m’empaita,
revivint la feixuga pujada
a la ciutadella sense tu.
A migdia, de baixada, m’empasso
la gana que em crema a les butxaques
i oloro, ben lluny,
la fragància de la veu que voldria.
Però a l’altra vora del riu
el soroll és massa groc i el tramvia
no és cap vell autobús victorià.
Potser algun dia tornaré a Brentford
i llavors, el meu tu serà únicament teu.

Petjades

Són poques les vegades que escolto
els motius que em mouen els peus,
però necessito ser roca d’aquesta cala
per empassar-me les ones de mar de fons
i enganyar-me, disfressat de cranc.
Les maleeixo, ho reconec, cada cop que l’orella
les detecta, cada i cada hora de cada nit.
Són l’atracció de la remor infinita;
en lloc d’adormir-me, m’obliguen a reviure
l’olor de la fusta, les estelles de la taula,
la del costat de la finestra que no puc tancar.
Espines de sal clavades, espines
que t’oloren i et recorden estesa
al sol, a l’ombra, al llit, entre els meus braços,
amb les paraules sempre humides… Però mira,
de bon matí la marea ha baixat
i les petjades continuen fent esses.

Dubte

Se me’n va, definitivament
se me’n va de les mans.
El ressò em xipolleja
perquè duc entranyes.
Un altre, simplement un altre
o és que és aquest, potser?
M’ho demano i cerco els sinònims
més amagats del dubte,
per acceptar el que no accepto
i me n’avergonyeixo.
És això, simplement,
o és un altre, un altre cop?
Escrivint no n’hi ha prou
per entendre el que no entenc
i no puc explicar millor,
i evitar que se’n vagi
amb la ema de «me’n»
i de «merda»!

Dutxa

Dins de la dutxa resseguiré tots i cadascun
dels teus humits i petits centímetres de pell.
Deixaré que els meus dits dansin, s’amaguin,
tornin a amagar-se i tornin a aparèixer,
quan el teu cos demani continuar
jugant a cuit i amagar i el meu cos reclami
aquells espais encara per descobrir,
recórrer i tremolar plegats. Serà llavors,
quan sortirem i deixarem la lluent reguera
de gotes ensabonades cap als llençols,
la tremolor i les pessigolles
que ens acompanyaran,
tan humides com la set després de la sal.

Agrigento

Pedres del temps,
costelles d’un cos
venerat en turons,
inspireu-me el batec.
Matolls odorants,
catifa sagrada,
ressona el bressol
ancorat a migjorn.
Mans endurides,
dits retorçats
al costat de la collita
i l’olor de setembre.
La mar m’asserena
i el garbí d’essències,
lentament m’embolcalla
d’ombra i figuera.

Grinyol

Faig la darrera llambregada a la plaça de la catedral
i entro a l’estació amb el cap escabellat.
La megafonia ressona com un baix continu;
em recorda la ressonància dels trons
sota els captivadors xàfecs de Núria.
El sol pampallugueja entre ferros recargolats
i vidres tacats de pols. De sobte,
enmig d’un sorprenent silenci, sonen
una, dues, tres i quatre campanades.
Lentament, el tren arrenca grinyol enllà.
Fora de la ciutat, una quietud incontenible
s’estén sobre la pell dels fets.

Cicatriu

He vist la cicatriu morada
que encara vesteix la teva pell,
després d’enretirar la mortalla
i notar la basarda que em glaçava.
Tota aquella meravellosa edat blava
d’anys i oportunitats venidores,
ha fugit esporuguida,
deixant un rastre de pell estripada
que trepitjo accelerat,
buit de tot i de totes les veus
que no vull escoltar, tremolant
de fred, de por i nostàlgia entelada.

**

Gràcies, Aleix i Glòria, per la presentació.

Agraïments a Aureli Ruiz per les fotografies.