Conversa amb Rodolfo del Hoyo
El passat vint-i-tres de gener vàrem rebre el primer convidat de l’any del nostre cicle de poesia a l’espai VilaWeb. Us fem una breu crònica de la sessió amb el poeta Rodolfo del Hoyo i us transcrivim alguns dels poemes que es varen llegir.
El nostre convidat volia ser director de teatre, i de petit li agradava explicar contes. Quan el van portar a viure a Santa Coloma de Gramenet, rodejat de natura, ell era ben menut, pocs s’imaginaven que ja de jove s’implicaria tant en els moviments associatius i culturals d’una ciutat que havia de patir una gran transformació.
Té estudis de Dret i d’Art dramàtic, però destacaria especialment la seva vocació de servei a la societat. Ens cal traslladar-nos a les darreries del franquisme per entendre-ho bé: en aquells anys forma part de les anomenades Comissions de Barri, de les quals sortirien posteriorment les Associacions de Veïns, més tard col·labora en el moviment associatiu cultural, en especial amb el Casal de Cultura. Ha fet propostes tan valentes com acostar la poesia, el teatre, la música i les arts visuals a la població obrera, a més de fer una tasca alfabetitzadora i d’ensenyament del català. Col·labora, durant la dècada dels setanta, en la premsa comarcal, que juga un paper important en la cohesió del moviment cívic colomenc en l’època de la transició democràtica.
En la dècada dels vuitanta va crear el CIAC, Centre d’Iniciatives Artístiques i Culturals; algunes de les iniciatives que en aquella època va posar en marxa encara són actives. En els noranta va ser soci fundador de l’Associació Colomenca de Literatura, entitat que va continuar activa durant vint anys. En Rodolfo ha dedicat i dedica molts esforços per fomentar el llibre de lectura, sobretot entre els infants i els joves; en escoles, biblioteques, centres cívics…
Respecte a la seva activitat literària, del Hoyo ha publicat vint-i-sis llibres (sense comptar l’obra que li han traduït), la majoria són de literatura infantil i juvenil, també ha escrit narrativa curta: Els amors furtius i Llegir al metro són dos llibres destacats. El darrer títol va ser guardonat, el 2012, amb el premi Recull-Joaquim Ruyra de Narrativa.
Sorprèn la quantitat considerable de llibres publicats, tenint en compte que comença a escriure amb ambició literària en plena maduresa, quan tenia quaranta anys. Únicament els dos primers llibres, de poesia, són escrits en castellà; són dos llibres d’iniciació fets en la seva llengua materna. La resta d’obra l’escriu en català.
La poesia, per tant, és una part, no menys important, de la seva obra literària. En català ha publicat tres llibres: Els dits de l’intèrpret (2003), El caminant a la deriva (2007) (va ser traduït a l’italià) i el seu flamant Reconstruccions (2017).
En cada un dels llibres de poesia de Rodolfo del Hoyo he tingut l’impressió d’obrir una gran capsa amb moltes capsetes al seu interior. Cadascuna d’elles manté l’essència de l’autor, encara que tinguin aparences diferents . Els seus llibres són fets de petits llibres que segueixen el fil conductor global de l’obra i en els quals es reconeix la veu de l’autor, però a la vegada, les diferents textures emprades amplien i fan ressonar altres sonoritats, de manera que s’eixampla l’espectre de formes poètiques i de temàtiques. La quotidianitat, els records d’infantesa són temes cabdals en la poesia de del Hoyo, abordats generalment amb poemes més llargs, mantenint un to proper i inoculats de tendresa inclús per donar llum a vivències dures. Això canvia, fa un gir radical, quan fotografia l’instant etern (aquest concepte de José Hierro que tant agrada a Rodolfo del Hoyo) en les seves “Poegrafies”; poemes molt breus que ens arrosseguen a la contemplació i a la mística. Crea un pont entre l’home i el cosmos, entre l’instant i l’eternitat, ambdós conceptes despullats de temps.També aconsegueix atrapar aquest instant etern en la poesia en prosa de El caminant a la deriva; són pintures superbes d’un passat que el poeta vivifica en la remembrança. Les “Poegrafies” de què parlava i altres poemes breus donen cabuda així mateix als misteris metafísics, aquells que fan una empenta cap endavant al lectors, i li fan reflexionar; del Hoyo crea una altra realitat, incorpòria, sustentada principalment en les paraules que es fusionen amb conceptes i imatges més abstractes.
I encara hi ha més: la mitologia, l’Antic Testament són temàtiques fonamentals i fascinants en l’obra de del Hoyo que obtenen més protagonisme en el seu primer llibre. A través dels personatges mitològics es van desgranant les passions humanes en forma de poemes-narració que mostren grans qualitats líriques i dramatúrgiques i una potència al·legòrica desbordant.
I per acabar, mireu què diu sobre la poesia: La poesia, és un art, i, per tant, ha de dir més del que diuen les paraules amb que està construïda. D’alguna manera la poesia exigeix l’esforç d’assignar un valor propi a les paraules, que aquest valor quedi recollit en un poema i que cada lector hi pugui trobar l’oportunitat per a la seva pròpia creació. (del bloc: Rodolfo del Hoyo. Escriptor).
Empar Sáez
Catedral
Brolla del líquid dolor de la pedra.
Cerca el misteri de la llàgrima
que batega dins l’úter.
De la llàgrima
que llisca dins l’úter.
De la llàgrima
que creix dins l’úter.
Cerca el verb blau de la llum,
l’ombra humida del silenci.
Vol penetrar l’esponja de fum dels dies.
Dels dies que són també ombra
morta la seva meitat d’ombra.
Rodolfo del Hoyo, , Els dits de l’intèrpret
Vora el mar,
el vent.
Vora el mar,
totes les mans
i la sorra neta
i els ulls de l’aigua clara.
Vora el mar,
la vida.
La vida vent,
la vida mans,
la vida sorra,
la vida ulls,
la vida mar,
la vida.
Vora el mar,
la mar.
Rodolfo del Hoyo, , Els dits de l’intèrpret
Haurà de ser contra la fúria
Haurà de ser contra la fúria
que avanci el caminant.
Contra la fúria que ordena
el curs de les coses.
Haurà de ser contra el vent,
ple de totes les aromes
que han descrit els segles.
Haurà de ser contra la quietud,
que penetra la pedra
amb una tremolor perversa
i li dóna la forma
que la perpetua.
Haurà d’esberlar la fúria,
esberlar les aromes.
El caminant traspassarà
les formes de la quietud.
I les formes seran cos
i les aromes seran cos.
I el caminant desfermarà
els murs de la indiferència.
Haurà de ser contra la fúria
que avanci el caminant.
Contra la fúria que ordena
el curs de les coses.
Rodolfo del Hoyo, El caminant a la deriva
23 (Algunes formes de silenci)
Però el silenci també ha pres la forma de l’arbreda de pollancres a la vora del riu Besòs on caminava amb tu i imaginava un futur indefinit perquè no sabia què era el futur, però sabia que no era l’endemà, ni passats un any o dos, sinó un temps llarg i intangible més enllà del que podia imaginar.
Amb els ulls tancats camino al costat de l’infant que ha començat a somiar sense saber que somia. Anem pel camí cap a la font de l’Alzina. Veig els espàrrecs que creixien a la falda de la muntanya. Les cireres de l’arboç. La cova on el pare amagava els signes prohibits.
I els ulls tancats.
Els amics del pare a la presó. Els fills dels amics dels pare. Els jocs amb els fills dels amics. La moneda de cinquanta pessetes que la mare va deixar anar damunt la mà de la dona de l’amic del pare.
I els ulls tancats.
Rodolfo del Hoyo, El caminant a la deriva
MAONS DE FUM
La mare ens va agafar de les mans
i ens va portar als horts del davant de casa.
Esgarrapàvem la pell de la terra,
ens n’omplíem les ungles
per descobrir el tresor que amagava,
esmicolant terrosos al costat
el meu germà i jo.
Vaig aixecar la vista un moment.
Una gernació de dones i nens omplia
aquell camp enorme a la vora del riu.
Les dones arreplegaven patates als davantals.
Al menjador de casa vàrem fer un pila
que va durar força temps.
Mentre menjàvem patates cuinades
de mil maneres diferents
anava creixent la fàbrica de cerveses.
Cada fruit de la terra era una maó de fum.
Rodolfo del Hoyo, Reconstruccions
COSSOS D’AIRE
Seguíem la mare pel camí de pols
fins a la font.
Ella deixava el gibrell a terra
i començava la feina de rentar la roba,
en aquell temps quan els ramats de cabres
passaven per davant de casa.
He oblidat la lletania de l’aigua i el regueró.
I tanmateix recordo intensament
com els cossos d’aire ballaven
damunt l’herba,
com el vent omplia les robes humils.
I l’estesa de llençols blancs
feia contrast amb el silenci fosc
de la vella cabana del berenador
al centre de l’esplanada
on anys enrere els vells habitants del poble
passaven els dies de festa.
Van deixar podrir la vella cabana
perquè els feia nosa venir a la font
al peu de la muntanya.
Ja no rajava per a ells
perquè els emigrants havíem destrossat
amb les nostres barraques
el paisatge idíl·lic d’oliveres i d’arboç.
La natura era substituïda per parracs.
Els nens amb mocs i lleganyes
grimpàvem als arbres,
érem els amos de la muntanya
i de la petita esplanada
al final del carrer.
I els cossos d’aire ballaven
damunt l’herba,
i la mare mirava lluny
molt lluny
amb els seus ulls de fusta càlida
molt lluny.
Rodolfo del Hoyo, Reconstruccions
La tardor ha omplert les meves mans de fullam eixut.
Fa molts anys que aquells homes van talar la pollancrera
i van arrasar l’esbarzer i les oliveres i els horts
i van cegar la font dels llençols blancs.
Però encara no ha mort el temps. En tinc cura.
Cada dia sembro estrelles i les rego, com rego els geranis
i de tant en tant floreix una poncella.
Aleshores, paro la taula amb llibres de contes,
saludo la merla que m’explica velles històries
i escric per a tu.
Rodolfo del Hoyo, Reconstruccions
Morir com els pollancres adormits
en la infantesa
com el feix de llum
sota el soroll estrident
de les serres mecàniques.
Morir com la metamorfosi del record.
Però no viure de morir.
Rodolfo del Hoyo, Reconstruccions
Com és de dur el dolor
que deixen les coses passades!
I tanmateix la nevada del seixanta-dos
és un somriure d’infant.
I els aiguats una llàgrima llarga
escrita en el silenci dels dies.
Rodolfo del Hoyo, Reconstruccions
PARAULES
Té la paraula
entre dues ombres.
La veu,
equidistant de la llum
i del buit
no la pot prendre.
Acosta
la nafra dels dits
a les ombres
i inicia el traç
en l’escorça de l’aire.
Rodolfo del Hoyo, Reconstruccions
Moltes gràcies, Rodolfo, ha sigut un gran plaer llegir la teva poesia i compartir bons moments de conversa amb tu!
Fotografies: Aureli Ruiz