Arxiu de la categoria: Sylvia Plath

«La poesia de Sylvia Plath i Ted Hughes», xerrada de Núria Busquet Molist

0

El passat vint-i-dos de març vam celebrar la sessió dedicada a la poesia de Sylvia Plath i Ted Hughes, un acte que hem hagut d’ajornar diversos cops per la Covid. Afortunadament —i al capdavall— la nostra convidada, la Núria Busquet Molist, ha pogut acompanyar-nos en una sessió esperada per tots els components del grup i amb una sala plena de gom a gom.

Hem volgut agrair a la Núria la paciència que ha mostrat durant aquest temps —l’acte s’havia de celebrar inicialment l’abril de 2020— i les ganes que sempre ha manifestat de ser amb tots nosaltres.

Núria Busquet Molist és traductora, escriptora i poeta i, per formació i àrees d’interès, s’ha especialitzat en la traducció de poesia nord-americana contemporània, principalment en poesia escrita per dones. Entre les seves traduccions destaquen autores com la premi Nobel Louise Glück, Margaret Atwood i Sylvia Plath, entre altres.

Té obra pròpia: ha publicat dos llibres de narrativa i dos de poesia. Destaquem dues novetats editorials: tot just ha aparegut la traducció al castellà de la seva novel·la, Zona Zero, un llibre que va ser finalista del Premi Llibreter 2020.

I una altra novetat que també celebrem: tot just acaba de publicar el segon llibre de poesia, Làpida, un llibre que pren com a fonament la poesia de Sylvia Plath i Ted Hughes, i és fruit de la fascinació que sent per aquests dos grans autors.

Núria Busquet ha traduït  Corb. De la vida i les cançons del Corb, de Ted Hughes (Lleonard Muntaner, 2018) i El Colós, de Sylvia Plath (Cafè Central & Eumo, 2019; Premi Jordi Domènech de traducció de poesia). Hem de remarcar que cap dels dos llibres no s’havia traduït al català fins ara.

De Hughes únicament disposàvem de Cartes d’aniversari (Edicions 62, 1999), un llibre de poesia amb “una estructura fortament narrativa […], la crònica de la complexa —i tràgica— relació entre Ted Hughes i la seva primera dona, la poetessa nord-americana Sylvia Plath”, tal com s’explica en el pròleg del llibre. En català també se’n poden trobar dos de narrativa infantil, entre ells, L’home de ferro, un relat fantàstic per a infants.

I de Plath tenim les traduccions de Montserrat Abelló:

Arbres d’hivern (Editorial del Mall, 1985; inclou el llarg poema dramàtic “Tres dones”)  i  Ariel (traduït juntament amb Mireia Mur; Editorial Columna, 1994); dos llibres que actualment només es poden aconseguir a les biblioteques.

Aquests dos llibres, amb nombrosos canvis, però, van ser inclosos en la nova edició que va publicar Proa: Sóc vertical: obra poètica 1960-1963 (2006); un volum que es pot adquirir en les llibreries i que aplega cent dos poemes escrits durant els últims tres anys de la vida de Plath.

Afortunadament, Sóc vertical inclou l’edició restituïda d’Ariel, d’acord amb la selecció i l’ordre del manuscrit que Sylvia Plath va deixar abans de morir, i no la versió del llibre que Ted Hughes havia publicat. Ariel, segons l’ordre de Plath, comença amb el poema “Morning song” i amb la paraula amor. Apareixen a continuació els sentiments de ràbia i desesperació per la infidelitat i l’abandonament de Hughes. El llibre acaba amb un ritual de mort, i la idea de resurrecció, que tant agradava a Sylvia Plath, plana en els darrers poemes que versen sobre les abelles. Ted Hughes reordena el llibre, treu i afegeix poemes, de manera que la insinuació de renaixement se suprimeix en la seva versió;  la mort apareix com un fet irremeiable en els últims poemes, se’n fa, per tant, una lectura biogràfica orientada a la mort.

El volum Sóc vertical no conté cap poema d’El colós (llibre traduït per la Núria Busquet). Com sabeu, The Colossus és l’únic llibre de poesia que Plath va publicar en vida, el 1960, tres anys abans de la seva mort.

Busquet va centrar la seva xerrada en la relació entre l’obra de Plath i de Hughes i els diferents paisatges que apareixen en llurs poemes. En la part final va parlar de l’obra relacionada; el diàleg que s’estableix entre els dos poetes, que es posa de manifest quan es llegeixen simultàniament i, especialment, si es coneixen aspectes de la biografia d’ambdós poetes.

El primer paisatge de Plath és el mar, ella sempre lligarà la seva infantesa als records de l’oceà, com ens va explicar la Núria Busquet. Vivien en Winthrop (Massachussets) i la casa dels avis, també en Winthrop, es trobava a la riba de l’Atlàntic. Els paisatges marítims són ben presents en les seves poesies de joventut i en alguns dels llibres posteriors.

“El paisatge de la meva infantesa no és la terra sinó el límit de la terra: turons ondulants de l’Atlàntic, freds i farcits de sal. De vegades penso que no tinc cap imatge tan precisa com el mar.” (Sylvia Plath, Ocean 1212-W)

Posteriorment, quan viatja a Cambridge i coneix Ted Hughes, introdueix altres elements en la seva poesia;  la lluna, els arbres, els boscos, nombrosos elements del paisatge anglès (Yorkshire i Devon). Un clar exemple és el poema “La lluna i el teix”, els primers versos del qual hi transcrivim:

És aquesta la llum de la ment, freda i planetària.
Els arbres de la ment són negres. La llum és blava.
Les herbes descarreguen les penes als meus peus, com si fos Déu,
em punxen els turmells i em xiuxiuegen la seva humilitat.

Busquet ens va parlar, a continuació, del paisatge de la quotidianitat que predomina a Ariel; els detalls de la vida de Plath a la llar i amb els fills proporcionen un espai de construcció poètica que ella aprofita de manera magistral. I finalment el paisatge del fred, les estàtues i els maniquins adquireixen un gran protagonisme en Arbres d’hivern, els poemes del qual van ser escrits al final de la seva vida.

Busquet va continuar la xerrada amb els paisatges de Ted Hughes, poeta de la natura, els animals, els rius i la vida salvatge. Hughes trenca la tradició marcada per T.S. Eliot i W.H. Auden, entre altres autors, en els quals sobresortien les inquietuds urbanes que havien dominat des del modernisme. El paisatge natal de Hughes és la desolació dels erms de Yorkshire, un paisatge agrest, inhòspit i solitari present en els seus primers llibres (The Hawk in the rain, Lupercal…).

Corb. De la vida i les cançons del Corb és el primer llibre que Hughes escriu després de la mort de Sylvia Plath, un llibre sorprenent;  un cant fosc i una invocació a les forces naturals i sobrenaturals.

Posteriorment, va destacar Busquet, Ted Hughes torna a la natura en llibres com Remains of Elmet i River; una natura, però, que a diferència dels llibres anteriors, pren un caràcter místic i salvador. El darrer llibre, Cartes d’aniversari, trenca amb el silenci sobre Sylvia Plath i es considera un volum separat, per la temàtica, de la resta de la seva obra.

La darrera part de la xerrada de Núria Busquet va ser especialment interessant per les relacions que va remarcar,  amb nombrosos exemples, entre alguns poemes de Plath i de Hughes. Poemes que estableixen un diàleg entre ells i que sovint neixen d’una vivència compartida, amb visions i estils ben contraposats. Va remarcar que, específicament, en l’obra de Plath és recomanable conèixer el moment vital i les dades biogràfiques per copsar tot el sentit i la complexitat dels poemes.

La conferència de la nostra convidada va mantenir en tot moment l’equilibri precís entre l’anàlisi literària i la introducció de dades biogràfiques. Això la va fer amena i molt entenedora. Òbviament, va defugir l’excés biogràfic que ha patit l’obra d’aquests grans autors del segle XX en llengua anglesa. Un acte memorable, i un plaer per als assistents.

Transcrivim el poema “The rabbit catcher”, de Sylvia Plath (escrit el 1962), i el poema homònim de Ted Hughes sobre l’experiència viscuda per la parella quan, durant una excursió, ella descobreix —i destrueix— una filera de trampes per a conills parades al cim d’un penya-segat. És fascinant el subtext del poema de Path (la lluita i l’esquinçament emocional, la trampa matrimonial, la ràbia i el dolor intens que sent) i el contrast entre el pes simbòlic del poema de Plath i l’estil i la perspectiva del text de Hughes que retorna al quotidià (i al seu patrimoni cultural) a partir dels records.

L’ATRAPA CONILLS

Era un lloc de força.
El vent m’emmordassava amb el meu propi cabell esbarriat,
m’estripava la veu, i el mar m’encegava amb les seves llums, les vides dels morts
s’hi descabdellaven, s’estenien com petroli.

Vaig tastar la malignitat de l’argelaga,
les seves punxes negres,
l’extrema unció de les seves flors, candeles grogues.
Tenien una eficiència, una gran bellesa,
i eren extravagants, com la tortura.

Hi havia un sol lloc on anar.
Exuberants, perfumats,
els camins s’estrenyien en el fondal.
I els paranys gairebé s’esfumaven:
zeros, sense tancar res,

ben acostats, com dolor de part.
L’absència de crits
féu un forat en el dia xafogós, una buidor.
La llum vidriosa era una paret clara,
les garrigues silencioses.

Sentia un feinejar quiet, un propòsit.
Sentia mans al voltant d’un bol de te, tristes, barroeres,
feien sonar la porcellana blanca.
Com l’esperaven, aquelles petites morts!
L’esperaven com enamorades. L’excitaven.

I nosaltres, també, teníem una relació:
filferros tibants entre nosaltres,
clavilles massa fondes per desenterrar-les, i una ment com una anella
tancà, tot lliscant, una cosa ràpida.
La constricció em matava a mi també.

 

Sylvia Plath, Arbres d’hivern
Traducció de Montserrat Abelló
Edicions del Mall, 1985

Versió original en aquest enllaç

EL CAÇADOR DE CONILLS

Era maig. ¿Com havia començat? ¿Què
ens havia despullat els caires? ¿Quin canvi insòlit
del tall de la lluna, tan de bon matí,
havia provocat aquella mútua sagnia? ¿Què havia fet jo?
No sé com, m’havia equivocat. Inaccessible,
posseïda per la fúria d’un dybbuk, els nens
ficats a empentes dins el cotxe, tu conduïes.
Havíem planejat un dia d’excursió
a un punt o altre de la costa, una exploració,
de manera que et vas posar al volant.
Tot el que recordo
és que pensava: «És capaç de fer alguna bestiesa». I vaig obrir
de cop la porta per seure al teu costat.
Anàvem a l’oest. A l’oest. Recordo
carrers de Cornualla, una tensa treva
mentre, amb acer a la cara, tenies els ulls clavats
en els trons d’un remot paisatge
d’alguna guerra que no era d’aquest món. Jo era simplement
l’acompanyant, el que portava les criatures,
el que esperava que tornessis a ser tu.
Intentàvem trobar la costa. Furiosa, tu
protestaves contra la nostra típica mania anglesa
de barrar amb tanques tots els accessos a la costa,
d’amagar el mar dels camins, de tot l’interior,
i parlaves amb menyspreu dels llardosos confins d’Anglaterra, quan hi arribaves.
Aquell dia pertanyia a les fúries. Jo buscava en el mapa
com travessar les granges i reialmes particulars.
Finalment, una porta. Era un dia fresc,
de ple maig. No recordo on, havia comprat menjar.
Vam creuar un camp i vam arribar a l’oberta,
blava empenta del vent del mar. Un espadat ple d’argelagues,
d’esbarzers, valls estretes cobertes de roures. Allí, just sota
el cim de l’espadat, vam trobar un forat, un niu d’àguiles
que em va semblar perfecte. Donant el menjar als nens,
la teva cara de pomes agres, tan germànica, retallada com un casc,
no es va voler traduir. Vaig seure, desconcertat.
Era com una mosca al vidre exterior de la finestra
del propi drama domèstic. Indolent, no t’hi vas voler estirar
allí; el detestaves, aquell lloc.
Aquella plataforma plana i exposada al vent no era l’oceà.
Te’n volies anar, i te’n vas anar. I jo
et vaig seguir com un gos pels límits del cim de l’espadat,
per damunt d’aquella roureda batuda pel vent,
i vaig trobar una trampa.
El reflex d’un filferro de coure, corda fosca, enginy humà
acabat de parar. Sense dir paraula,
el vas arrencar i el vas llançar entre els arbres.

Jo estava estupefacte. Fidel
als meus déus pairals, on jo veia
profanada la santedat d’una trampa,
tu, en canvi, veies dits rabassuts, amb sang a les cutícules,
agafant una tassa blava. On jo
la misèria del país recollint un penic
per omplir la cassola els diumenges, tu
amb ulls d’infant, uns innocents escanyats. On jo
un costum antic i sagrat, tu una trampa darrere l’altra;
i seguies endavant, arrencant-les de terra
i llançant-les al bosc. Jo et veia
arrabassar precaris, preciosos rebrots
del meu patrimoni, concessions arrencades amb penes i treballs
a la forca i al desterrament
per viure de la terra. Cridaves: «Assassins!»
plorant amb una ràbia
que no tenia res a veure amb els conills. Estaves tancada
en una cambra, reclamant desesperadament oxigen,
on no et vaig poder trobar, ni sentir,
ni molt menys entendre.
Alguna cosa
havies capturat en aquelles trampes.
¿Havies capturat alguna cosa dintre meu,
nocturna, que jo ignorava? ¿O es tractava
del teu jo condemnat, del teu jo torturat, plorós,
asfixiat? Fos el que fos,
aquells terribles, hipersensibles
dits del teu vers es van tancar al seu voltant i
el van sentir viu. Com entranyes fumejants, els poemes
et queien suaument a les mans.

 

Ted Hughes, Cartes d’aniversari
Traducció de Josep M. Fulquet i Pauline Ernest
Edicions 62, 1999

Versió original en aquest enllaç

Molt agraïts, Núria!

Fotografies: Aureli Ruiz (l’última fotografia és de Marta Pérez i Sierra)
Text: Empar Sáez

«La poesia de Sylvia Plath i Ted Hughes», xerrada de Núria Busquet Molist

0

Dimarts 22 de març celebrarem la sessió que es va ajornar el passat gener: “La poesia de Sylvia Plath i Ted Hughes”, una xerrada a càrrec de Núria Busquet Molist, que ens fa moltíssima il·lusió.

Traductora, escriptora i poeta, Busquet ens parlarà de la poesia de Plath i Hughes i d’alguns aspectes rellevants de llur biografia, partint de les traduccions que ha fet d’aquests autors: El Colós, Sylvia Plath (Eumo & Cafè Central, 2019) i CorbDe la vida i les cançons del Corb, Ted Hughes (Lleonard Muntaner, 2018).

Núria Busquet i Molist (Cardedeu, 1974) és llicenciada en Traducció i Interpretació per la Universitat Autònoma de Barcelona i màster en Estudis de la Diferència Sexual a la Universitat de Barcelona. S’ha especialitzat en poesia nord-americana contemporània, principalment en poesia escrita per dones. Entre les seves traduccions destaquen autores com Louise Glück i Margaret Atwood, així com Sylvia Plath i Ted Hughes.

Ha publicat dos llibres de narrativa: Partícules (Lleonard Muntaner, 2017) i Zona Zero (LaBreu Edicions, 2019) i dos de poesia: Arca mínima (Edicions Tremendes, 2016) i Làpida (LaBreu Edicions, 2022).

Busquet ha estat guardonada amb el premi Pare Colom de narrativa i el premi El lector de l’Odissea per Partícules, el premi Jordi Domènech de traducció de poesia per El Colós, de Sylvia Plath, i ha estat finalista del premi Llibreter per Zona zero.

Hi sereu tots molt benvinguts!

«La poesia de Sylvia Plath i Ted Hughes», xerrada de Núria Busquet Molist

1

ACTE AJORNAT!

AQUEST ACTE SE CELEBRARÀ EL 22 DE MARÇ

DISCULPEU LES MOLÈSTIES.

*****

 

Dimarts 25 de gener celebrarem la primera sessió d’enguany amb la Núria Busquet Molist com a convidada.

Traductora, escriptora i poeta, Busquet ens parlarà de la poesia de Plath i Hughes i d’alguns aspectes rellevants de llur biografia, partint de les traduccions que ha fet d’aquests autors: El Colós, Sylvia Plath (Eumo & Cafè Central, 2019) i CorbDe la vida i les cançons del Corb, Ted Hughes (Lleonard Muntaner, 2018).

Núria Busquet i Molist (Cardedeu, 1974) és llicenciada en Traducció i Interpretació per la Universitat Autònoma de Barcelona i màster en Estudis de la Diferència Sexual a la Universitat de Barcelona. S’ha especialitzat en poesia nord-americana contemporània, principalment en poesia escrita per dones. Entre les seves traduccions destaquen autores com Louise Glück i Margaret Atwood, així com Sylvia Plath i Ted Hughes.

Ha publicat dos llibres de narrativa: Partícules (Lleonard Muntaner, 2017) i Zona Zero (LaBreu Edicions, 2019) i un llibre de poesia: Arca mínima (Edicions Tremendes, 2016).

Busquet ha estat guardonada amb el premi Pare Colom de narrativa i el premi El lector de l’Odissea per Partícules, el premi Jordi Domènech de traducció de poesia per El Colós, de Sylvia Plath, i ha estat finalista del premi Llibreter per Zona zero.

Hi sereu tots molt benvinguts!