Presentació del llibre “Estats del Metall” de Sílvia Armangué
Estats del metall, guardonat amb premi de poesia en el V Certamen Paraules a Icària, va ser presentat el passat 15 d’octubre a l’espai Vilaweb, en un acte organitzat pel grup de poesia Reversos. Comptaren per l’ocasió amb la presència de l’autora Sílvia Armangué i l’escriptora Mercè Bagaria.
Podeu fer un tast d’alguns dels moments de l’acte en imatges i d’una tria dels mots més intensos de la xerrada de la Mercè Bagaria.
“Des del primer vers al darrer, produeix l’efecte de reconeixement de sensacions viscudes de què us parlava fa un moment. A Estats del metall hi trobem, reiteradament, imatges amb les quals ens podem identificar, imatges que «es nuen amb els sentiments, com ho feien les arrels dels lliris» i que ens porten a una reflexió íntima i profunda.”
Es nuen les arrels dels lliris
sota l’aigua, i al pas
de l’ínfim dolor
de les empremtes
bocaterrosa jau
el desconsol que sento.
T’oblido, t’oblido,
jo que creia
que el temps passa en va
per la tristesa,
que la ferida
oberta mai es tanca…!
T’oblido, al doll de la certesa,
on moren
les efímeres de tarda,
on surten els estels
sense que hi siguis;
T’oblido sense pena
d’oblidar-te,
perquè el temps és curt,
la llum és minsa,
i no vull sofrir més
tanta nostàlgia;
i per això és que es neulen
les flors tendres,
i per això he deixat
les meves armes;
per viure, si puc,
tot el que em queda;
Sí! perquè al pas
de solitud
de les petjades
velles, es nuen
les arrels dels lliris
sota l’aigua.
“Hi sovintegen, ja ho veureu, els espais closos, els llocs secrets, els refugis protectors com ara la casa, les estances,la capsa dels tresors, la capseta de música, les cabanes enmig del bosc, els nius, el sotabosc, la cripta sota el riu, el taüt petit o la pròpia pell… que representen la consciència de saber que allò que anomenem sentiments necessita un embolcall, un cos, un lloc on residir, una mena de trampa que ens preserva de vés a saber quin absurd perill i, alhora, ens limita la llibertat, la llibertat que impregna la natura, una natura viva, de vegades excelsa, benèvola, de vegades hostil, fins i tot, abismal. Una natura per on l’aigua discorre incessant o s’hi estanca: riu, font, doll, gorg, aiguamoll, sèquia, resclosa…, l’aigua com a imatge del pas del temps, del camí de la vida.”
“Sí, el regne dels Estats del metall és el de la metàfora. No en tingueu cap dubte. Per això el jo poètic ens diu «vull ser cos de colom sobre el marbre: ales esteses, rosegades d’aigua i melangia, la carcassa delicada que en tocar-se es torna pols». Per això el jo poètic ens diu «sóc la mare pit-roig que ha trobat el niu arrasat, els petits absents», que «voldria fer grinyol de guineu trista». I ens diu, també, que «si un dia qualsevol de la meva solitud em tanqués en una tomba portàtil, i es morissin la meva pell i els meus colors, i un altre dia tornés a reviure en un cos d’esplèndida estructura volàtil navegant d’aire i de lluna…».
És aquí on us recordo aquella declaració de creences literàries del preàmbul (la ficció no existeix i l’autor s’identifica amb les seves criatures). I la Sílvia, biòloga de formació, extreu de la natura, que tan bé coneix, les imatges per transmetre allò que sent. I què fa amb elles? Les metamorfosa. Tal com Kafka convertia l’home en escarabat, la Sílvia converteix els éssers innocents de la seva natura feréstega en protagonistes de realitats universals «branques seques foradades d’insectes blancs xacrats pel turment d’haver de créixer»; «batega, cor de corb, batega fort, teva és la terra i la balma, meu és el marbre que es trenca. Saps, el temps transforma tot això en sorra…». És la metamorfosi de la innocència en la saviesa, construïda a base de temps i de dolor. Així el jo poètic identificat amb l’autora, ens diu que ningú pot viure una vida que no és seva; que no hi ha permanència ni del mal, ni de l’amor; que no és possible anar enrere; que no és pot tenir tot; que el temps és curt; que no hi ha certeses absolutes.”
“En aquest periple, pels Estats del metall l’autora no s’està de fer-nos partícips de les seves dèries. Convertida en una Sílvia-Ariadna ens guia pel laberint on habita el seu monstre particular, aquest que tant s’assembla als nostres, i ens mostra un viarany tímid per arribar a un estat, no del metall, sinó de consciència, similar a la pau, a la harmonia, a la serenitat, no sé quin seria el terme més correcte. Ella l’anomena rendició. Tal vegada perquè la vida està supeditada a la mort. Però ens enganya i s’enganya, perquè fins i tot en aquesta rendició hi ha supervivència, hi ha l’instint natural de la vida de no aturar el seu pas ni tan sols davant la mort ni l’oblit.”
“Per acabar, m’ha semblat que aquest poema resumia molt bé l’esperit de tot el recull.”
Els àngels no volen saber
gran cosa de nosaltres
i ja no recordo
què va fer que et volgués tant;
però el meu temps no és llarg, saps:
vaig prendre l’aroma,
sí, i vaig desertar.
Cava fons, terra dura,
posa un taüt petit amb el meu nom.
Tantes barques travades als esculls.
No podem volar massa amunt;
batega, cor de corb, batega fort,
teva és la terra i la balma,
i meu és el marbre que es trenca.
Saps, el temps transforma tot això
en sorra, i jo oblido molt de pressa.
Andròmines de colors sobre l’armari,
ales negres s’abaten sobre meu, i m’adormo
amb la teva veu clavada; quan sigui de dia,
ja no recordaré el teu nom.
Sobreviuré, però no indemne;
així és, així és;
més enllà del què puc dir.
Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Mercè Bagaria, Empar Sáez
