Grup de poesia Reversos i l’Associació de poetes terrassencs: Sessió conjunta dedicada a Álvaro Cunqueiro
Fotografies: Félix Torres i Marienka Bellostas
Text: Empar Sáez
Fotografies: Félix Torres i Marienka Bellostas
Text: Empar Sáez
El grup de poesia Reversos commemora el centenari de Joan Vinyoli el 18 de març a l’espai Vilaweb.
En Jordi Llavina, comissari de l’Any Vinyoli, impartirà la conferència “Joan Vinyoli, i crema tot en cant”.
A continuació es farà una lectura d’alguns poemes d’en Vinyoli.
Hi sou tots convidats!
L’esguard del poeta no pot estar clos en si mateix, en l’entorn més immediat. Cal mirar més lluny, més enllà del petit món que ens rodeja. Per això a Reversos volem ocupar-nos, de tant en tant, de la poesia que floreix en altres cultures. Aquest cop la nostra mirada es dirigí a la poesia gallega d’Álvaro Cunqueiro.
Malgrat que – com és habitual – va ser una sessió monogràfica sobre l’obra d’un únic poeta, aquesta vegada va començar amb la lectura d’un poema tan emblemàtic per Galícia com és Adiós ríos, adiós fontes, de Rosalía de Castro, en homenatge a la cultura gallega. El sentiment d’enyorança d’un poble sovint abocat a emigrar lluny de la seva terra té un paral·lelisme molt clar amb L’Emigrant de Jacint Verdaguer i és un punt de connexió entre ambdós països.
Álvaro Cunqueiro Mora (Mondoñedo 1911- Vigo, 1981) és un dels poetes i escriptors gallecs més importants del segle XX, i es pot dir sense dubtes que modernitzà la poesia gallega. A la seva infantesa va viure envoltat de natura i de les històries mítiques que tant abunden a Galícia i que van ser l’origen de la seva desbordant imaginació. Durant l’època d’estudiant, primer a Lugo i després a Compostel·la, va fer amistat amb una colla d’intel·lectuals i s’enquadrà en el galleguisme polític, desenvolupant una important tasca a favor del Estatut d’Autonomia de Galícia. Dedicat a escriure articles periodístics en diverses publicacions, aviat dirigeix la revista Galiza (1930-1933).
Fruit d’aquestes activitats va ser el seu primer poemari, Mar ao Norde (1932) de clars trets avantguardistes i influències cubistes. Es pot dir que aquesta obra va suposar l’inici del camí de modernització de la poesia gallega, que estava ancorada fins llavors en esquemes del passat.
Llum mullada li arribava del mar.
Que clar el temps
per a mirar-la a la platja
amb presència de cosa!
Que senzill el capvespre
per besar-la als cabells
amb carícia animal i pura!
Llum mullada dels seus ulls
portava el mar!
***
Luz mollada chegáballe do mar.
Qué craro o tempo
para ollála na praia
con presencia do cousa!
Qué sinxelo o serán
para beixala no pelo
con caricia animal e pura!
Luz mollada dos seus ollos
levaba o mar!
Álvaro Cunqueiro, Mar ao Norde
Traducció de Xavier Sierra
Un any després, escriu Cantiga nova que se chama Riveira (quasi de seguit, i en el fons d’un bar de Santiago, segons el testimoni de Gonzalo Torrente Ballester). La gènesi d’aquest poemari s’ha d’entendre en el gran revulsiu cultural que suposà per la cultura gallega el descobriment de les Cantigas dels trobadors medievals al tombant del s. XX. La publicació de les Cantigas d’amigo (1928) i de les Cantigas d’amor (1934) per part de J.J. Nunes, i sobretot l’entusiasme que el Prof. Armando Cotarelo va saber transmetre a un grup d’estudiants universitaris van produir una autèntica onada medievalista, donant lloc al neotrobadorisme. Es versifica amb mètrica medieval, es torna a recórrer als simbolismes d’abans. El poeta Bouza Brey publica Nao Senlleira, un poema amb clars matisos medievals. Cunqueiro, a la Cantiga nova, s’acull a aquesta febre neo-trobadoresca, però donant-li un aire fresc, menys encarcarat que Bouza Brey, empeltant sense complexos la mètrica dels trobadors amb cançons populars i les noves influències dels poetes de la generació del 27. El resultat va ser un llibre que segueix essent un referent obligat, una frontissa de la literatura gallega entre l’orgull del passat i l’esperança del present.
El mateix any 1933, publica un altre poemari, diametralment diferent, Poemas do sí e non. És aquesta una obra de caire surrealista, fruit de les lectures de Paul Éluard. El llibre s’articula en un complex i laberíntic sistema de poemes que relaten una història d’amor que acaba amb la mort d’ella. El nom, críptic, pot ser un derivat del sic et non del medieval Abelard. Per d’altres en canvi derivaria de la tornada d’una Cantiga del poemari anterior.
Ella i ell (Poema 3)
Ella i ell van recórrer els triangles tebis de la confluència dels rius
fitant la vora del vidre carnós dels seus mateixos ulls.
L’ombra era la més llunyana carn de les coses.
Ella es va avançar per davant dels colzes i dels rostres
I va haver un soroll buit que va sonar a malenconia dels astres
quan perden el miracle del seu eclipsi.
Ell es va quedar amb les seves pròpies mans en aquell comiat.
Ela i el (Poema 3)
Ela i el andiveron os triángulos tépedos da confluencia dos ríos
esculcando a beira do vidro carnoso dos seus mesmos ollos.
A sombra era a máis lonxana carne das cousas.
Ela avanzou por diante dos cóbedos e os rostros
e houbo un estrondo valdeiro que soóu a malencolía dos astros
que perden o miragre do eclipse.
El quedóuse coas suas propias mans naquela despedida.
Álvaro Cunqueiro, Poemas do sí e non
Traducció de Xavier Sierra
Amb l’arribada de la guerra, Galícia queda del costat dels insurgents. Cunqueiro, significat amb el galleguisme, veu com molts dels seus amics són assassinats o emprenen el camí de l’exili. Cunqueiro opta per amagar-se a un poble remot, Ortigueira, on un capellà amic de la família li ofereix un lloc com a mestre de francès i llatí a la seva acadèmia. Cunqueiro havia estat nacionalista, però no d’esquerres, i allà pot passar discretament. A Ortigueira l’ensarronen perquè endegui una publicació de la Falange local, Era Azul. Cunqueiro, tot i que contrari al feixisme, opta per salvar la pell, i escriu els números de la revista en la seva totalitat, amb diferents noms. La gran qualitat dels articles fa que li ofereixin feina a El Pueblo Gallego, de Vigo primer i després a l’ABC de Madrid.
A Madrid, Cunqueiro no s’hi troba gaire a gust. Publica un poemari en castellà, Elegías y canciones, i articles periodístics. Les seves discrepàncies amb el pensament oficial aviat fa que li retirin el carnet de periodista i torna a Galícia.
Durant la dècada 1940-1950 Cunqueiro es dedica bàsicament a la prosa. Escriu novel·les (Merlin e família, Crónicas do sochantre, Se o vello Simbad volvese as illas) i reculls de relats (Xente de aquí e acolá, Escola de menciñeiros), i milers d’articles periodístics (més de 3000 només al Faro de Vigo, del qual va ser-ne director).
El 1950 publica un nou poemari Dona do corpo delgado. Es tracta d’una obra heterogènia, on alguns poemes hermètics conviuen amb d’altres que palesen la solitud de l’autor en front a temes com la mort o el destí. S’afegeixen un grup de poemes, Cantigas de amor cortés que segueixen novament la línia neo-trobadoresca dels anys 30. A Dona do corpo delgado hi podem constatar la gran influència de la lírica galaicoportuguesa medieval (Paio Gómez Charinho, Airas Nunes, Don Denis, Alfonso X, Mendinho..), però també de trobadors catalans i occitans. Introdueix alguns sistemes de versificació occitans (rondeau) i sense cap complex fa servir tornades senceres en francès, preses de Ronsard (Le temps se’n va, le temps se’n va, ma Dame), o de François Villon (Mais où sont les neiges d’antan?) seguint després el poema en gallec, amb total naturalitat. El tema de l’Ubi sunt? aflora en aquests poemes, recordant també a Jorge Manrique (Los infantes de Aragón, que se ficieron?). Un tema pel que Cunqueiro es mostra molt interessat, com demostren els nombrosos poemes inspirats en escultures funeràries (algunes d’elles de temàtica catalana, com el dedicat a la tomba de Blanca d’Anjou a Santes Creus). En resum, dels poemes de Dona do corpo delgado podem afirmar, en paraules de Méndez Ferrín: “aquests poemes amb la seva plàstica de laca, el seu ritme alegre i enjogassat, la seva imatgeria d’avantguarda, constitueixen el cim de la poesia gallega neotrobadoresca”.
El darrer poemari de Cunqueiro és Herba de aquí e acolá (1980), una obra tardana, molt heterogènia; podem dir que és un calaix de sastre, uns caps-i-puntes dispersos, sense cap mena d’unitat formal, agrupats per l’ocasió.
I és que Cunqueiro, apart dels seus poemaris, va escriure un gran nombre de poemes esparsos en publicacions periòdiques de tota mena, sovint fins i tot signats amb altres noms. Els noms dels alter-ego usats per Cunqueiro són nombrosos i imaginatius: Decio Arveanu, Sigurd Hallkness, Enzo Carletti da Murona, Antonio Bartolini, Eliano Ardeanu, Carlo da Marjorana, Erik Tiggvason, Argret Svaden, Frank Sigmundson… Sovint Cunqueiro, que va traduir una gran quantitat de poemes, fa passar aquestes obres com a traduccions, quan en realitat són poemes propis…
La tasca que Cunqueiro va fer com a traductor és ingent. Tradueix de l’alemany, anglès, italià, francès, català, occità, portuguès… Segons el Prof. Xosé Henrique Costas, va traduir més de 600 poemes de 200 autors diferents (Shakespeare, Heine, Baudelaire, Ezra Pound, Jammes, Éluard, Rimbaud, Cavafis, Péguy, Ungaretti, Byron…) Entre els catalans, evidentment, trobadors com Bernat de Ventadorn o Guillem de Bergadà, però també Foix, Espriu, Riba, Carner, Pons, Maragall, Vinyoli, Salvat-Papasseit, Teixidor, Garcés…
Cunqueiro va mantenir sempre una gran relació amb Catalunya. Ja al 1933 va ser convidat per Carles Riba a impartir una conferència a Barcelona, i des de llavors la seva amistat amb intel·lectuals catalans va ser constant: Tomàs Garcés, Josep Carner, Josep Pla, Néstor Lujan, Josep Vergés… Molts dels seus poemes van ser escrits a Catalunya, on de fet va començar alguns poemaris inacabats (Cantos do Rosellón, Cantos de Santes Creus, Novos Cantos de Lleida…).
La vinculació de Cunqueiro amb Catalunya va ser tal que fins i tot va escriure dos poemes originalment en català: La nit és bruna (1935), dedicada a Josep Carner; i Cantiga Catalana, dedicada a Tomàs Garcés. Un tercer poema, Discurs (La cançó del rossinyol de la mort cruel) també escrit en català, sembla ser una autotraducció modificada de Cunqueiro d’un poema que prèviament va escriure en gallec, i que va enviar en una carta adreçada a Tomàs Garcés, el gener 1936.
La nit és bruna (1935)
a Josep Carner
La nit es bruna
Tres estrelles són tres
i l’alosa es una
L’alosa es poncella
no sé si fruita
no sé si estrella
L’aire ha dit
que l’aigua i la rosa
l’han adormit
L’aigua ha cantat
que l’aire i l’alba
l’han despertat
Qui tingui amor
qui vinga aquí
a donar la flor !
En la sessió del grup Reversos dedicada a Álvaro Cunqueiro es van llegir un bon grapat de poemes de l’autor. Molts d’ells, per iniciativa dels assistents, es van llegir en la seva versió original gallega, en un homenatge a la cultura de Galícia; altres es van llegir en la versió catalana de Xavier Sierra. Va ser un acte ple d’amor i interès per la cultura i la literatura d’un país que probablement ara sentirem més proper al nostre.
La sessió va ser gravada en vídeo per Daniel Sierra i Fabià Asensi, d’Enfocat.cat:
Text: Xavier Sierra
Fotografies: Aureli Ruiz
Provarem de llegir-les en gallec també…
Us hi esperem a tots.
En la trobada anterior, quan en Xavier Xarles va saber que na Dolors Miquel ens visitaria, va explicar-nos que havia deixat de llegir alguns dels poemes inicialment triats per a la xerrada per manca de temps. Un dels poemes no llegits va ser “Vers del no dir re”, del llibre Aioç, de la Dolors Miquel.
No sabria dir si en Xarles ens hagués relacionat aquest poema amb la teoria de Galois, les nocions de Cantor, la paradoxa de Russell, o els conceptes abstractes sobre les matemàtiques i la lògica de Gödel. Tant és, el cas és que la Dolors Miquel, sense conèixer aquest detall de l’anterior conversa, va dir el poema de forma esplèndida, per a gaudi de tots nosaltres, mostrant una connexió misteriosa amb l’anterior convidat de Reversos.
Vers del no dir re |
Ben bé no sé pas poc què diri poso punt on hi va pont,perquè no tinc pas res a dirque tinc un tap enmig del front
i faig el vers per no dormir que el vers s’assembla a la son.
Tinc tanta son que trobo el tinc dur i molt fer i hi vaig clapant cap al camí del sense cinc que fou trobat tot badallant. Caigué del seny com qui fa clinc i busco el clinc amb mà i amb guant.
I trobo un clanc, un clonc i un clunc i en vers envers qui no se sap amb mots ben tots de res ben func i on-als hi vaig-vaig-vaig de cap. Com caic de cul sobre el rim punk no sé si dormo o menjo rap.
Un rap de peix que put a mar, vora un amar que put a peix i ara ho rimaré tot amb far que la erra sona amb llum i es creix al cap que rar i car com bar no sap que el dos a l’u és greix.
Ben bé no sé pas què he dit i si ho sabés, “passo”, diria.
Dolors Miquel, Aioç
|
Com a crònica personal de la trobada amb la Dolors Miquel, en Tomàs-Maria Porta ens ofereix aquest text:
Qui escriu això pensa que la Dolors Miquel és una de les millors poetes nascuda pels volts del 60 – ella, tant coqueta, em perdonarà que insinuï la seva edat – i, a més, quan no està empipada, és una de les persones més agradables, afables, simpàtiques i rialleres d’aquest país nostre que s’esforça per esdevenir greu, avorrit i entre luterà i calvinista.
Ho dic perquè quedi clar que si el que s’escriu és una tirallonga d’elogis literaris i personals, ho són perquè així ho veu aquest humil escrivent i potser no – o potser sí – perquè li vulgui fer la rosca a la poeta catalana que més a prop està de que se li doni el Nobel, si és que n’hi ha cap.
Opino que si la Dolors Miquel no tingués la desgràcia de ser catalana – que ella, amb la seva mania de veure-ho tot del revés, ho considera una sort – i fos ni que fos francesa, i ja no diguem anglosaxona, avui seria la més cantada, la més recitada, la més llegida, la més aclamada i la més envejada de les poetes. Com que som un país petitó i des de Nietzsche se sap que ens governen els mediocres – i no només en l’àmbit polític, és clar – simplement és envejada. I “represaliada”. I “catacumbitzada”.
Dit tot l’anterior, que suposo que a ella més aviat l’emprenyarà, què és pot dir de la trobada de la DM amb el Grup Reversos a l’Espai Vilaweb del dia 14 d’octubre per a que qui no hi va ser se’n faci una idea i qui hi va ser s’hi senti més o menys reflectit. Jo penso que, en realitat, és senzill: fou un acte farcit de poesia com a bellesa, com a patiment i com a bon humor. Farcit de fe, d’esperança i de caritat (li van la Bíblia i els místics). Passades pel tamís de la DM, és clar. Llagrimetes d’emoció i rialles enjogassades.
Com que si continués escrivint només continuaria parlant bé de la DM ho deixo estar aquí. Els que hi veu ser sabeu que no exagero – gaire – i els qui no hi vàreu ser, si Vilaweb publica el vídeo de l’acte, ja en sabreu donar fe.
Deixo de fer el manefla i que sigui ella la que acabi:
Aigua, aigua, deu-mos aigua
deu-mos aigua, malparit!
Fill de puta, deu-mos aigua,
que mos falta dia i nit.
Per cert, que la DM va estrenar un poema que deia no sé què de la independència i, a més, es va posar a recitar com una boja San Juan de la Cruz. Brutal. I eròtic a matar: qui ho havia de dir?
Tomàs-Maria Porta i Calsina
Mare nostra
Mare meva, que no ni sé on ets,
de qui només en tinc el nom…
Mare nostra que esteu en el zel
sigui santificat el vostre cony
l’epidural, la llevadora,
vingui a nosaltres el vostre crit
el vostre amor, la vostra força.
Faci’s la vostra voluntat al nostre úter
sobre la terra.
El nostre dia de cada dia doneu-nos avui.
I no permeteu que els fills de puta
avortin l’amor, facin la guerra,
ans deslliureu-nos d’ells
pels segles dels segles,
Vagina.
Anem…
Dolors Miquel, Missa pagesa
Besàvia al balancí
No deixis de moure el balancí,
enrere fins ahir,
endavant fins demà,
ja no hi ha sostre, ni terra, ni present,
però les parets de l’ànima segueixen rectes.
Dolors Miquel, La flor invisible
Ofrena del misteri
Quan la missa aixeca la seva copa invisible
que no alça cap mà,
que no veu cap ull,
que no palpa cap presència,
és l’hora del misteri,
l’hora d’allò que no es pot explicar,
l’hora de la vergonya d’en Wittgenstein,
l’hora de recollir-se en un silenci
que intentaran exposar
mil milions de pensadors
endebades
com l’herba humil que neix a les pedres del Partenó,
i, sense enrojolar-se,
s’hi queda.
Dolors Miquel, Missa pagesa
Cigne adormit
S’amaga el vent mentre m’alleta la boira,
amb les seves mamelles immenses de blanques,
i els seus peus petits, tacats de fang, tacats de gespa.
I em diu: et cantaré la cançó blanca de les espelmes.
I pugem per les escales del son, amb la flama inquieta
de tant esquerdar la fosca,
pugem fins a les golfes dels somnis
plenes de tresors.
I la clau rovellada surt de la butxaca de la blanca absència
i gira, gira, gira, grinyola, grinyola,
fins que la fusta de la carn es deixa, s’obre, s’abandona
a l’espai infinit, i el coll sembla
un cigne blanc adormit lliscant pel corrent
despullat de la mort.
Dolors Miquel, La flor invisible
Univers amb gall
L’univers i el contraunivers
i els espais paral.lels,
els quàsars, els forats negres, la immensitat,
els nans blancs, l’antimatèria, el vertigen
de caure al buit interestel.lar…
Oh!, deu-nos un cotxe i un apartament
on velocitat i murs i televisions i màquines al.lucinatòries
ens tornin cecs per a contemplar-los.
I deu-nos el do ubèrrim de la imbecil.litat.
No deixeu en cap moment que el geni ens fecundi.
Allunyeu-nos aquest infern de la ment, de la vagina, de l’esperma.
I deu-nos, també, tres fills que se’ns assemblin
i que heretin les nostres hipoteques,
la nostra misèria, la nostra hipocresia,
els nostres somnis de quinze dies a la platja de Cancun
i, sobretot, un fill que sigui l’ovella negra,
un fill que ens faci recordar com no hem de ser mai,
un fill a qui crucificar amb els tiets que veiem per Nadal
tres vegades abans del cant del gall de la plaça Lesseps
que rep les dotze del migdia amb la fúria amb què el seu avi
rebia l’alba, la reina de les trenes negres, l’abercoc sideral.
Dolors Miquel, Missa pagesa
Video de la sessió gravat per Vilaweb
Entrada: Empar Sáez
Fotografies: Aureli Ruiz
https://www.youtube.com/watch?v=WKFMVwKb2qI
Un dels trets del grup és que ens mou la curiositat intel·lectual i literària, sobretot en camp de la poesia, disciplina que compartim en l’espai Vilaweb. Ens plau conèixer les diferents perspectives o formes d’entendre i viure la poesia tant dels nostres convidats com dels autors clàssics que rellegim i recitem.
Enguany hem pogut gaudir d’aquesta riquesa de la mà d’autors consagrats com en Joan Margarit, i d’altres tan interessants com na Glòria Calafell i na Sílvia Armangué que ens van fer una visita. Hem dedicat una sessió a cadascun d’aquests autors: J. V. Foix, Pere Quart i Maria Mercè Marçal. Li vàrem retre homenatge a Joana Raspall pocs mesos abans de la seva mort, i hem organitzat un parell de lectures obertes: una d’elles de la magnífica Antologia de Spoon River, l’obra cabdal d’Edgar Lee Masters. Vàrem gaudir de la presentació de l’Antologia de dones poetes dels Països Catalans, Donzelles de l’any 2000, amb la presència d’una de les compiladores, Sandra D. Roig. I ja finalment, en les darreres trobades, hem explorat terrenys aparentment tan diversos com la Poesia Visual, amb na Glòria Bordons i en Toni Prat com a convidats, i La poesia de les matemàtiques, conferència impartida per en Xavier Xarles.
Gràcies a tots per fer-ho possible.
Text: Empar Sáez
En la darrera sessió d’enguany vàrem gaudir de la conferència “La poesia de les matemàtiques” impartida per en Xavier Xarles, matemàtic, professor, investigador en Geometria Aritmètica a la UAB i poeta.
La xerrada parteix del repte de mostrar, que no d’entendre, alguns dels resultats centrals de les matemàtiques emprant la poesia. Durant la conferència en Xavier Xarles va llegir diversos poemes i membres del grup Reversos vàrem ser convidats a recitar-ne d’altres seleccionats per l’ocasió.
Retinc imatges fascinants, en una primera aproximació al tema, com la comparança visual entre un haikú en japonès i una fórmula matemàtica amb el missatge de gaudir-los estèticament.
Una cita de Gabriel Ferrater, extreta del llibre La poesia de Carles Riba, li serveix a en Xavier Xarles de reflexió inicial sobre el concepte mateix de cultura; els canvis que ha experimentat al llarg del temps i la importància de la cultura científica com a fonament i coneixement sòlid que sustenta i nodreix altres manifestacions culturals, entre elles la literatura i la poesia.
“(…) no s’ha d’oblidar mai que la cultura es compon molt més, molt més, de la matemàtica que de la poesia o de qualsevol forma de literatura. La cultura es compon de la física atòmica, es compon de la mecànica estadística, es compon d’idees realment sòlides i autèntiques. Ara bé: dins d’aquest panorama de la cultura, ¿quin paper li correspon a la literatura i, més concretament, a la poesia? Li correspon, simplement, el paper de cridar tota la cultura en general a la modèstia. A fer-li veure, a la cultura en general, que darrera de les meravelloses construccions intel·lectuals que són la teoria de Galois o la lògica de Gödel, que per sota d’aquestes meravelloses construccions, hi ha un ésser animal, un ésser físic, que som els homes, i que som els que hem fet totes aquestes arquitectures.”
La teoria de Galois, del genial matemàtic Évariste Galois, va ser el primer concepte que en Xarles va plantejar-nos, i amb el qual vinculà els poemes “Plecs encoblats” d’Ester Xargay i “La quadratura del cercle” de Jordi Domènech.
El concepte de “nombre normal” introduït pel matemàtic francès Émile Borel i les nocions de Georg Cantor sobre els conjunts infinits i els nombres transfinits va donar entrada a un grapat de poemes sobre l’infinit i els nombres transfinits de David Jou, Giacomo Leopardi, Màrius Sampere i José Florencio Martínez.
Us n’oferim una selecció:
π i l’infinit (fragment)
[…]
I que en algun lloc del nombre π podeu trobar,
junts, el vostre nom i el nom del vostre amor
i el nom dels vostres fills,
i les dates de naixement i mort
de cadascun de vosaltres.
És vertiginós, certament, però cal dir
que també hi ha escrit, al costat del vostre nom
el nom de qualsevol altre home o dona
que hagin existit o que mai existiran:
és, doncs, alhora, vertiginós i fútil:
hi ha tota la vostra història,
però també totes les altres possibles històries
que hauríeu pogut viure,
tots els altres amors
que hauríeu pogut tenir,
de manera que ho diu tot i no diu res,
com alguns antics oracles,
o com passa sovint quan es parla massa.
[…]
David Jou
L’Infinit
Sempre em fou car aquest eixorc turó
i aquesta barda que de tanta part
de l’últim horitzó l’esguard em priva.
Mes, assegut i contemplant, immensos
espais més enllà d’ella i sobrehumans
silencis i una quietud fondíssima
jo al pensament fingeixo. Tant que, per poc,
el cor no se m’espanta. I com que el vent
sento mormolejar entre les bardisses,
el silenci infinit a aquesta veu
vaig comparant: i allò etern em revé
i les èpoques mortes i la d’ara
vivent, i el so que fa. Així en aquesta
immensitat se’m nega el pensament:
i naufragar m’és dolç en aquest mar.
Giacomo Leopardi
Traducció: Narcís Comadira
En Xavier Xarles va continuar amb la paradoxa de Russell, en termes més quotidians coneguda com la “paradoxa del barber”, del matemàtic, filòsof, polític i pacifista gal·lés Bertrand Russell. Diversos poemes que parlen de la mateixa poesia, més concretament sobre l’ús de les nocions paradoxals en la lírica, de J. L. Borges, Carles Hac Mor, Antoni Clapés i Xavier Xarles, ens van acompanyar en l’exploració del coneixement lògic.
aquest silenci
que ja ni és paraula
aquest poema
que és un no dir
aquest ni no-res
Antoni Clapès
Aquest poema no vol dir res,
i tanmateix ja ha dit massa
Carles Hac Mor
Finalment poemes de Guillem Viladot, Anna Aguilar-Amat i del propi Xavier Xarles van ser el contrapunt final a alguns resultats abstractes sobre les matemàtiques i la lògica com els del cèlebre matemàtic Kurt Gödel.
Us deixem amb un poema breu (i inèdit) del propi conferenciant.
Canvi d’opinió
He canviat d’opinió.
El títol d’aquest poema
no és canvi d’opinió.
Xavier Xarles
***
Text: Empar Sáez
Fotografies: Aureli Ruiz
Us convidem a assistir-hi, hi sou tots convidats.
Glòria Bordons, màxima experta en l’obra de Joan Brossa, va iniciar la seva presentació mostrant diverses definicions de poesia visual per tal d’oferir una aproximació a la complexitat d’aquesta modalitat artística.
Va fer un breu repàs històric des dels primers cal·ligrames grecs, alguns cal·ligrames apareguts durant el cristianisme i posteriorment exemples del renaixement i del barroc on la imatge i el text guarden una estreta relació; la imatge és merament il·lustrativa d’un text que manté els cànons literaris de l’època.
En l’època cubista, a principis del segle XX, Bordons ens assenyala que es recupera el cal·ligrama amb autors com Apollinaire i Mallarmé; es produeix un alliberament de la paraula, una descomposició tipogràfica del discurs.
Aquesta representació figurativa dels poemes tenen en l’avantguarda catalana dos autors destacats: en Salvat-Papasseit i en Junoy. De Josep Maria Junoy, Glòria Bordons va ressaltar que fes un pas endavant, en les primeries del segle XX, cap a la síntesi amb algun cal·ligrama molt proper al que avui dia entenem per poema visual.
L’obra d’aquests dos poetes de l’avantguarda va tenir la seva continuïtat en la poesia visual i objectual de la qual Glòria Bordons va destacar, en la seva xerrada, el grup de Poesia Concreta aparegut a Catalunya i constituït per Joan Brossa, Guillem Viladot i Josep Iglésies del Marquet, figures capdavanteres en aquesta modalitat poètica. Els tres autors fan, el 1971, la primera exposició de poesia visual a la “Petite Galerie” de Lleida.
El nom de poesia visual prové de la denominació italiana donada a l’experimentació visual i literària: “poesia visiva”, que finalment va ser adoptada també a Catalunya on inicialment es denominava poesia concreta.
Bordons ens va oferir nombrosos exemples de la poesia visual d’en Brossa: exemples de l’obra tipogràfica, de les creacions en què fa ús de cartes, mapes, dibuixos, i sobretot dels poemes visuals amb objectes.
Finalment va aportar poemes visuals fets per alumnes d’escoles posant de manifest el gran potencial d’aquest recurs en el desenvolupament de la creativitat dels nens. També ens va oferir imatges de l’obra d’autors actuals tan interessants com Sergi Quiñonero i Antonio Gómez.
A continuació en Toni Prat, que prové del món de la plàstica, concretament de l’escultura, ens va mostrar una bon grapat dels seus poemes visuals amb explicacions de l’origen, del sentit que tenen per a ell i de l’interrogant que plantegen.
L’herència brossiana queda patent en molts dels seus poemes, sobretot quan associa dos objectes; aquests creen una relació nova, insospitada. Són imatges que ens apropen a un món paradoxal. El diàleg que s’estableix entre les imatges vinculades en els seus poemes visuals ens fan anar més enllà de la realitat quotidiana, són una font inesgotable de sorpresa i pensament reflexiu.
La discussió i col·loqui que es va encetar en la part final de la sessió es va enriquir amb les aportacions d’alguns dels assistents que van assenyalar, entre altres aspectes, les limitacions del llenguatge visual, posant de manifest que la imatge tampoc no és un llenguatge universal; estaria limitada pel context temporal, social i polític de l’obra.
Volem deixar per escrit, en aquesta breu crònica, el nostre agraiment a Glòria Bordons i Toni Prat, per acceptar la invitació a acompanyar-nos i compartir amb nosaltres els seus coneixements i l’experiència que els avalen en el camp de la poesia visual. Moltes gràcies.
Text: Empar Sáez
Fotografies: Aureli Ruiz
Estats del metall, guardonat amb premi de poesia en el V Certamen Paraules a Icària, va ser presentat el passat 15 d’octubre a l’espai Vilaweb, en un acte organitzat pel grup de poesia Reversos. Comptaren per l’ocasió amb la presència de l’autora Sílvia Armangué i l’escriptora Mercè Bagaria.
Podeu fer un tast d’alguns dels moments de l’acte en imatges i d’una tria dels mots més intensos de la xerrada de la Mercè Bagaria.
“Des del primer vers al darrer, produeix l’efecte de reconeixement de sensacions viscudes de què us parlava fa un moment. A Estats del metall hi trobem, reiteradament, imatges amb les quals ens podem identificar, imatges que «es nuen amb els sentiments, com ho feien les arrels dels lliris» i que ens porten a una reflexió íntima i profunda.”
Es nuen les arrels dels lliris
sota l’aigua, i al pas
de l’ínfim dolor
de les empremtes
bocaterrosa jau
el desconsol que sento.
T’oblido, t’oblido,
jo que creia
que el temps passa en va
per la tristesa,
que la ferida
oberta mai es tanca…!
T’oblido, al doll de la certesa,
on moren
les efímeres de tarda,
on surten els estels
sense que hi siguis;
T’oblido sense pena
d’oblidar-te,
perquè el temps és curt,
la llum és minsa,
i no vull sofrir més
tanta nostàlgia;
i per això és que es neulen
les flors tendres,
i per això he deixat
les meves armes;
per viure, si puc,
tot el que em queda;
Sí! perquè al pas
de solitud
de les petjades
velles, es nuen
les arrels dels lliris
sota l’aigua.
“Hi sovintegen, ja ho veureu, els espais closos, els llocs secrets, els refugis protectors com ara la casa, les estances,la capsa dels tresors, la capseta de música, les cabanes enmig del bosc, els nius, el sotabosc, la cripta sota el riu, el taüt petit o la pròpia pell… que representen la consciència de saber que allò que anomenem sentiments necessita un embolcall, un cos, un lloc on residir, una mena de trampa que ens preserva de vés a saber quin absurd perill i, alhora, ens limita la llibertat, la llibertat que impregna la natura, una natura viva, de vegades excelsa, benèvola, de vegades hostil, fins i tot, abismal. Una natura per on l’aigua discorre incessant o s’hi estanca: riu, font, doll, gorg, aiguamoll, sèquia, resclosa…, l’aigua com a imatge del pas del temps, del camí de la vida.”
“Sí, el regne dels Estats del metall és el de la metàfora. No en tingueu cap dubte. Per això el jo poètic ens diu «vull ser cos de colom sobre el marbre: ales esteses, rosegades d’aigua i melangia, la carcassa delicada que en tocar-se es torna pols». Per això el jo poètic ens diu «sóc la mare pit-roig que ha trobat el niu arrasat, els petits absents», que «voldria fer grinyol de guineu trista». I ens diu, també, que «si un dia qualsevol de la meva solitud em tanqués en una tomba portàtil, i es morissin la meva pell i els meus colors, i un altre dia tornés a reviure en un cos d’esplèndida estructura volàtil navegant d’aire i de lluna…».
És aquí on us recordo aquella declaració de creences literàries del preàmbul (la ficció no existeix i l’autor s’identifica amb les seves criatures). I la Sílvia, biòloga de formació, extreu de la natura, que tan bé coneix, les imatges per transmetre allò que sent. I què fa amb elles? Les metamorfosa. Tal com Kafka convertia l’home en escarabat, la Sílvia converteix els éssers innocents de la seva natura feréstega en protagonistes de realitats universals «branques seques foradades d’insectes blancs xacrats pel turment d’haver de créixer»; «batega, cor de corb, batega fort, teva és la terra i la balma, meu és el marbre que es trenca. Saps, el temps transforma tot això en sorra…». És la metamorfosi de la innocència en la saviesa, construïda a base de temps i de dolor. Així el jo poètic identificat amb l’autora, ens diu que ningú pot viure una vida que no és seva; que no hi ha permanència ni del mal, ni de l’amor; que no és possible anar enrere; que no és pot tenir tot; que el temps és curt; que no hi ha certeses absolutes.”
“En aquest periple, pels Estats del metall l’autora no s’està de fer-nos partícips de les seves dèries. Convertida en una Sílvia-Ariadna ens guia pel laberint on habita el seu monstre particular, aquest que tant s’assembla als nostres, i ens mostra un viarany tímid per arribar a un estat, no del metall, sinó de consciència, similar a la pau, a la harmonia, a la serenitat, no sé quin seria el terme més correcte. Ella l’anomena rendició. Tal vegada perquè la vida està supeditada a la mort. Però ens enganya i s’enganya, perquè fins i tot en aquesta rendició hi ha supervivència, hi ha l’instint natural de la vida de no aturar el seu pas ni tan sols davant la mort ni l’oblit.”
“Per acabar, m’ha semblat que aquest poema resumia molt bé l’esperit de tot el recull.”
Els àngels no volen saber
gran cosa de nosaltres
i ja no recordo
què va fer que et volgués tant;
però el meu temps no és llarg, saps:
vaig prendre l’aroma,
sí, i vaig desertar.
Cava fons, terra dura,
posa un taüt petit amb el meu nom.
Tantes barques travades als esculls.
No podem volar massa amunt;
batega, cor de corb, batega fort,
teva és la terra i la balma,
i meu és el marbre que es trenca.
Saps, el temps transforma tot això
en sorra, i jo oblido molt de pressa.
Andròmines de colors sobre l’armari,
ales negres s’abaten sobre meu, i m’adormo
amb la teva veu clavada; quan sigui de dia,
ja no recordaré el teu nom.
Sobreviuré, però no indemne;
així és, així és;
més enllà del què puc dir.
Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Mercè Bagaria, Empar Sáez
El proper dimarts, 15 d’octubre, a la sala Vilaweb es farà l’acte de presentació del llibre Estats del metall, de Sílvia Armangué, guardonat amb el Premi de poesia V Certament Paraules a Icària.
Hi intervindran l’autora i l’escriptora Mercè Bagaria.
“Pàgina a pàgina, els poemes giren al voltant d’una percepció: el canvi continuat que sacseja la vida. He sabut que no hi ha permanència, / ni del mal ni de l’amor / hi ha tan sols el vent del canvi.
(…) L’autora es pregunta si viure no és altra cosa que el dolor de cercar la pau i no poder trobar-la o bé si és gaudir de les petites flors que, malgrat tot, en un moment o altre, creixen a les fissures dels tèrbols esvorancs i Tornar a casa amb els falciots. / Per guarir el mal / de pell endins.”
Fragment de la contraportada del llibre Estats del metall.
L’acte es va iniciar amb la lectura del poema que inaugura el seu primer llibre, Cau de llunes, en què assumeix la triple condició que la du a la triple rebel·lia.
Divisa
A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Vàrem fer un breu recorregut per la vida i l’obra de la poeta, mentre anaven passant imatges fotogràfiques dels moments més significatius de la seva història personal. La poesia de la Maria-Mercè Marçal està estretament lligada a la seva biografia i per això vam analitzar els elements més significatius de la mateixa: la condició de dona, la maternitat, la temàtica eròtico-amorosa, l’homosexualitat, la mort.
Assenyalàrem la gran importància de l’obra marçaliana dins de la literatura catalana, cabdal no només per la gran riquesa expressiva i tècnica, sinó també per l’originalitat a l’hora d’afirmar la seva identitat, sobretot la de dona. L’obra de la Marçal cerca un jo literari femení, uns camins propis en el camp poètic mai abans fressats amb aquesta intensitat per cap altre poeta.
Vàrem dir diversos poemes de l’autora que abastaren la pràctica totalitat dels seus llibres de poesia: Drap de la pols…, Company, mosseguem la vida, Si volies mores, Com un secret d’aigua verda, Aquest mirall em diu que sóc ben sola, Cel negre, Vuit de març, Vels de ceba o la dansa secreta, Amic, et citaré al cor d’una petxina, Avui tancaria el llangardaix en una gàbia, M’endinso amb l’heura per el forat del pany, Saps m’agrada el teu cap i m’agrada el teu cul...i d’altres.
Saps? M’agrada el teu cap i m’agrada el teu cul
—dues meitats bessones desaparionades—.
La meva llengua com un caragol silent
ressegueix, lent, tot l’arbre, de l’arrel a la copa.
Amb l’amor a l’esquena, com una casa closa,
i un bri d’esglai al cap de les antenes,
m’emparro per l’escorça i estimo cada grop,
cada fulla, i el corc que adesiara hi plora.
Saps? M’agrada el teu cul i m’agrada el teu cap.
Un camí-laberint de saliva brillant
lliga els racons que el sol amb tall segur destria.
El paisatge divers de la bola del món
és el teu cos, avui, ofert, com un deliri
de terra, al meu deler de boca viatgera.
Maria-Mercè Marçal, Sal oberta
Durant la sessió escoltàrem dos poemes musicats i interpretats per na Sílvia Perez Cruz (Covava l’ou de la mort blanca) i en Miguel Poveda (Cançó del bes sense port).
A poc a poc, a mesura que anàvem recitant, l’aire de la sala s’anava impregnant de la bellesa dels mots, de la música, la sensualitat i la rebel·lia de la poeta.
El nostre grup, en aquest acte, va recordar la seva singularitat creadora i en va destacar que introduí una tradició femenina que perviu en les generacions posteriors.
Text: Mireia Claramunt
Fotografies: Josep Vila, Xavier Sierra, Empar Sáez