Primàries

S’hi poden posar tots els retrets que es vulgui: un show per mostrar diferències que no existeixen; una manera d’hipotecar-se econòmica i políticament (xifres astronòmiques recaptades per uns i altres); una altra manera de distreure el personal amb il.lusions que al final es fonen…

Però almenys a les eleccions nord-americanes els candidats han de guanyar-s’ho a base de recórrer el país, parlar amb la gent, i posar-se a tret de les situacions i les preguntes més inesperades.

Aquí, una vegada fa molt de temps … algú intentà organitzar unes primàries que també van entusiasmar a aquells qui hi pogueren participar. La llàstima és que sembla que el resultat no fou l’esperat, perquè aqueste coses passen (i si no que li pregunten a la Hillary). Des de llavors s’ha acabat l’experiència.

Hem de conformar-nos amb uns candidats posats a dit que el màxim que han de demostrar és una fidelitat de ferro al partit que els ha designat. Tan se val si saben parlar o no, si han fet una gestió magnífica o més aviat nul.la, si han demostrat coneixement de la realitat del país o si hi han caigut com en un paracaigudes. . . Tot queda amagat darrera uns quants cartells, unes poques encaixades de mans i uns pocs mítings davant incondicionals. I gràcies si ens fan el do generós de tenir un o dos debats públics.

Segurament l’abstenció no depen d’això (als EUA és tan o més alta) ni potser tampoc en depen la qualitat de la democràcia. Almenys però amb unes primàries s’obligaria a provar la validesa humana i professional d’uns candidats a circumscripcions, que a hores d’ara (i falten pocs dies per les eleccions) resten gairebé en el més absolut anonimat.

Quant a Santi Torres

Nascut en un poblet de la Segarra ja fa gairebé 50 anys. Empeltat a Barcelona, primer per estudis, després per feina i per vida, però mantenint vives les arrels. M'estimo el meu país i la seva gent i per això em fa patir. No imagino la vida sinó és des del servei i el compromís pels altres, sobretot els més necessitats. M'agrada córrer i caminar... cada vegada més caminar que córrer.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*