El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Passats cinc dies de les eleccions europees, i amb una setmana tràgica per l’endemig, una sola cosa em queda clara: Europa està molt verda i no reix com a subjecte polític, ni tan sols en l’espai on l’europeisme hauria de ser més present: el Parlament Europeu, la seu dels ciutadans.

Les campanyes dels partits polítics, i el vot dels ciutadans que s’han desplaçat a les meses electorals, ha estat en clau local. Ja sia aquesta regional, estatal o, en qualsevol de les fórmules en què la proximitat, i no pas el continent, manen.

Fins i tot les lectures que han transcendit als mitjans de comunicació responen al meliquisme que va voler extirpar-se amb la creació de la Unió Europea.

A Franca, el Front National demana eleccions territorials anticipades.

Entre nosaltres, com a Estat actual de la Unió, els dos grans partits reben una estossinada d’upa per les polítiques implementades en territori patrio; Podemos aprofita els seus resultats per anunciar que es presentaran a les Elecciones Generales i els analistes del bipartit s’escagarrinen pensant en l’efecte local d’aquests resultats.

I no segueixo en altres Estats, perquè em fa vergonya aliena.

Mentrestant, a la dolça Catalunya, pàtria del meu cor, l’increment de la participació en uns comicis europeus, i el triomf de les opcions sobiranistes, es llegeix com a mostra d’europeisme dels catalans.

Mala jornada per aquesta lectura, quan arreu del continent la gent es mira Europa com a camp de batalla on defensar el seu tros. I el procés català, mirat de lluny i sense coneixement de causa, pot ser objecte de la mateixa lectura.

I ja per acabar aquestes reflexions sobre la pobre Europa política sorgida d’aquests comicis, dos pensaments:

El primer és sobre el cop de força de Podemos, una candidatura sorgida, per a bona part de l’electorat, del no-res, i que ha posat una falca important en el panorama de les esquerres estatals.

Caldrà seguir-ne l’evolució i, sobretot, dirimir quina part del seu electorat ha estat cridat per la figura mediàtica d’en Pablo Iglesias; quina part ha respost al programa i als principis d’una candidatura que beu directament del 15M, les Mareas i els Procesos Constituents i, finalment, quina part dels seus vots ha respost a la irracionalitat estomacal d’un himne (¡Podemos!) sorgit de les campanyes d’imatge de la roja, la selecció espanyola de futbol.

En qualsevol cas, l’aprofitament fet dels mitjans del Poder pels membres d’aquesta candidatura ha estat de traca i mocador.

Ah! Per cert! Algú més, en veure el nom catalanitzat de la candidatura, l’ha relacionada amb Els Segadors? Ho dic, perquè des del primer dia que els segueixo, PODEM m’ha semblat una versió jardinera del “seguem arran” del nostre himne nacional.

Fet l’incís, entrem al segon pensament i tanquem aquest apunt: Un fantasma recorre Europa, el fantasma de l’egocentrisme.

Ii caldrà que, els veritables europeistes, suïn sang en la defensa de la diversitat i pluralitat europea enfront de la creixent onada que, si durant el segle XX, va tenir Alemanya com a seu, ara treu les urpes a la vella i rebregada Marianne, más cansada y más vieja que nunca, entre més.

Esperem que l’experiència d’en Jordi Sebastià a Burjassot, entre d’altres eurodiputats que han sentit l’alè de la bèstia de ben a prop, sigui capaç d’espantar la tempesta dels cadells de Mórdor, de tots els cadells de Mórdor.

Apunt il·lustrat amb El rapte d’Europa, de Tiziano.