El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Desconec si una setmana fora del núvol, a excepció del necessari i compromès apunt al diari Ara, deu haver afectat a la meva benvolguda i estimada audiència digital. Però bé s’ha d’aturar la dèria digital de tant en tant, oi?

El retorn a l’activitat blogaire el faig amb l’ensulsiada d’un d’aquells vaixells que han esdevingut mite i mirall del món que el va construir. I és que, tot just fa dues matinades que commemoràvem el centenari de l’enfonsament del Titànic i, un servidor, no podia oblidar una efemèride com aquesta. Oi més quan, tal i com noticiaven Maria Català i Andreu Mayayo al número de març de la Revista Sàpiens, hi viatjaven quatre esbojarrats catalans.

Gairebé al punt de la mitjanit del 15 d’abril de 1912, la supèrbia de l’home topava amb l’escull de la natura. El RMS Titànic, l’indestructible i luxós vaixell forjat a les famoses drassanes de Belfast – un incís, quina trastornadora ironia – s’enfonsava en la mar, després de topar amb un innocent iceberg que no van detectar els dirigents de la barcassa.

Un segon incís. I és que m’assalta un pensament precís: No hi trobeu un romàntic paral·lelisme amb l’ensulsiada del Cametes en mans dels ciutadans just un 14 d’abril però del 1931?

Deixem-nos dels miralls de la història i endinsem-nos en l’episodi que ens trasbalsa. Un capítol que protagonitzen la Florentina, la Sunción, en Julià i l’Emili, quatre catalans que, cridats per la publicitat del vaixell de vapor més gran i més luxós del món, van sortir amb tren de Barcelona cap al port francès de Cherbourgh on embarcaren en el seu somni un dissabte 11 d’abril de 1912.

En Julià era fill d’una família pagesa, però, aventurer de mena, va decidir de baixar a Barcelona. Allà, al carrer Pau Claris de la capital catalana, regentava el restaurant on l’Emili, un bon amic, li portava cada mati el pa.

En Julià feia amoretes amb la Florentina i, enlluernat pel vaixell i pel somni dels indianos, va proposar a la seva estimada de prendre’l per anar a casar-se a Cuba i iniciar en aquelles terres una vida nova, florida i farcida de riqueses.

El quartet del Titànic el va complementar la misteriosa Sunción Duran, germana de la Florentina i, amb qui, anant de tronc, fou desallotjada del vaixell, tot seguint aquella màxima tan cinematogràfica de les dones i els nens primers! Que va separar les dues femelles dels seus acompanyants que, emprenedors i vius com unes fures, van aconseguir un bot per abandonar el vaixell.

Quan les dues dones van ser rescatades pel Carphatia no tenien noticies d’en Julià i l’Emili, tot i que, misteris de les corrents marines, els dos homes ja eren dalt del salvífic vaixell del capità Arthur Rostron.

Imagineu-vos com devien estar els parents i els amics dels quatre catalans quan el 18 d’abril, un telegrama de la companyia naviliera enviat des de Nova York donava per ports als nostres quatre protagonistes i com de content devia estar en Julià, aquell diumenge 21 d’abril, en trobar-se les dues dones sanes i estalvies. El mateix dia, un telegrama cursat per l’Oceanic Steam Navigation corregia l’enviat el dia 18.

Com en les pel·lícules antigues acabarem donant la situació dels personatges després de la tamborinada:

– En Julià i la Florentina van arribar a Cuba, s’hi van casar i van viure feliços, tot menjant els corresponents anissos, en la simpàtica illa caribenya. De fet, en Julià fou un notable prohom i ambdós descansen en un impagable mausoleu a la impressionant Necròpoli de Colon de la ciutat de les Antilles.

– L’Emili va tornar a Barcelona i, ranquejant d’una cama com a record del naufragi, es va establir com a forner al Paral·lel dels cabarets. Allà fou conegut amb el malnom del forner del Titanic entre una clientela on figuraven il·lustres personatges de la Barcelona alegre i disbauxada com la Raquel Meller, cupletista de renom, o la Monyos.

De la Sunción Duran només se’n sap que va arribar a La Habana i res més. Per això, el meu inflamat magí, se la imagina cercant el tresor del Capità Flint a la isla de los Pinos, el complement més màgic de la república antillana.