El Cau de l'Ós Bru de Taradell

El cel és d’un blau creixent. Les ombres, que encara dansaven al sortir de Barcelona, van deixant lloc a muntanyes, boscos, cases i prats. Uns prats blancs, mantell de la filla d’una nit clara i radiant.

A l’horitzó, les tres testes del Montseny es mostren amb una claredat que enamora. Al voltant, la gebrada omple el país d’una color que rivalitza amb la neta bugada d’un mas rural. La carretera és farcida de brillants que guspiregen, tot retenint l’atenció del xofer novell que hi va transitant.
En entrar a la Plana, la blancor del Pirineu infla el pit del conductor que, esmaperdut, aixeca el peu de l’accelerador, i es deixa seduir pel fet de ser dins d’una mateixa postal de Nadal. I és que avui és Nadal i, hores d’ara, la nit més llarga de l’any -eps! Aclarim que fou fa un parell de dies! – torna a deixar pas al jorn més curt.

Una jornada de dos sols, car la lluna no ha fugit i, des del damunt d’una cinglera, saluda l’intens astre rei que, avui, treu el cap per la femenina clivella que separa la cama del Matagalls de l’estiregassada cama de la Calma. En arribar al poble, tothom dorm.

El cotxe, poruc, circula amb voluntat de no despertar ningú. Només el quiosquer va fent la seva feina, tot esperant que es desperti la gent i li desitgi un Bon Nadal i unes bones festes. Les bones festes que, poc abans que vingui l’home dels nassos, em reté a una Sevilla humida i misteriosa, una Sevilla llunera i femenina, una Sevilla que, per alguna desconeguda raó, m’ha retornat a un matí de Nadal, camí de Taradell.