El Cau de l'Ós Bru de Taradell

En aquest grup d’Amics, potser no ens coneixem personalment, però som confraria arcana, encara que de ben jove reconeixement. Amb motiu del nostre primer aniversari, ens vam aplegar en nau antiga i guaridora, abans de cossos i ara d’esperits, amb medecines fetes de llibres, de llibres i de pedra. D’aquella pedra vella que, tot voltant gòticament, sosté un sostre de fusta senyora, de la que agrada a la bona gent.

M’agrada ser matiner i per això, ara, et trobes aquest Amic dels
Clàssics fent el got als jardinets de l’antic Hospital de la Santa Creu
barcelonina. Un ratolinet es passeja poruc per les vores dels edificis
gòtics d’aquest encantat indret. En aixecar els ulls, en Titot, roquer
i glossador, s’atura sota un fanal i llegeix – de ben segur premsa
subversiva – a peu dret davant del meu nas. Més veloç, i per l’altra
banda, s’escola en Pau Figueres que, amb la guitarra a l’esquena, es
perd per les escales de llevant.

Però deixem-nos de preàmbuls, i entrem al temple laic, endinsem-nos
a la biblioteca i gaudim del maternal somriure de la Lídia en veure
tanta gent congregada. O potser és perquè en veu algun de conegut?

El rostre amable d’en Carles
Duarte, gran poeta i millor persona, pren el micròfon. L’elegància d’un
bon home ens dóna la benvinguda i ens informa que els lletraferits
amistançats ja som més de 5.000! Valga’m Déu, quina gentada! També ens
diu que l’Ausiàs March volta pel Facebook amb mestria tradicional i que tenim el nostre best-seller en anglès i pel món rodant.

Però deixem el món dels vius, que és setmana de difunts, i
comprovem, per veu d’en Raimon i la
Lola, com es
manifesten els clàssics i com en són d’actuals.

Com en un combat ben nostrat de carícies i paraules, la rauxa
funciona tant com el seny per aquestes causes. La metzina mitològica
d’una nena inquieta i lletrada es tan bona com les coincidències que hi
porten al bon estudiant. Si per boca de la Lola se’ns fan presents els
grecs, en Raimon expulsa de dintre n’Ausiàs March –sempre present- i un clàssic més modern
que, tot desacreditant l’art, li ensenya que aquest també és per
plebeus i en valencià, llur rica variant del nostre català!

Però deixem la breu conversa entre els dos classificats (de
clàssics i ficats, és a dir, ficats en els clàssics) i passem a
regalar-nos les orelles amb la bonhomia d’en Miquel Pujadó que, amb sincera conversa,
ens fa passar pel davant al gran Cerverí de Girona
i, com no?, també, n’Ausiàs March, que ens canten amoretes antigues que són ben actuals.

I la veu que m’és
m’encisa, ja puja al cadafal per treure tot el suc de l’acústica del
local. Trist lo ceu, trista la terra embolcalla als congregats amb les
arts d’una donzella de veu eterna i vibrant. Tanco els ulls i em trobo en la
sala d’un castell imaginat, en sentir en Pau i la Lídia versant lo gai saber de les trobairitz més medievals.

Ja torna en Miquel a escena i, amb la senzillesa que li és normal,
esdevé n’Anselm Turmeda
amb uns versos ben actuals. Tant actuals
com la càntica antiga del brau Comte l’Arnau, que, per
versejar-lo en Maragall, no
deixa de ser clàssic universal.

I és que quina millor entrada pel canvi més animal, car en Titot vestit de Guillem, llança
sirventesos punyents amb la contundència del Berguedà.

I ja només queda l’arreveure que, amb elegància, ens dóna feliç, el poeta del corbatí que fa un hora que ens va acollir.