El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Rabindranat Tugores, en Rabi, pren un glop d?aire de carrer i mira l?edifici amb primari. Preparat per entrar-hi, fa una passa ferma i decidida vers la seva infantesa.
Les rialles de les nenes pujant i baixant per la bola i ell i la resta
de marrecs perseguint-les per estirar-los-hi les trenes són les
primeres imatges que genera el seu cervell. El fum del cigar del
conserge se li emporta el nas, primer, i la resta del rostre després,
vers la pista d?hoquei patins. La joia de l?escola on va passar moltes
i més hores dels anys joves de la seva vida.

S?apropa a les escales i, des de la distància, mira el pati de baix.
Una bona queixalada arquitectònica s?ha emportat una de les pistes de
basquet del seu món. Aquell bocí de món on saltaven al plington,
pujaven la corda, els gangilassos rosegaven els menuts, el professor de
gimnàs s?enreia de nenes i panxuts i en Ravi rebia la primera
plantofada d?un mestre ignocent.

En Rabi alça els ulls i recupera l?estrambòtica visió d?en Juanca
penjat d?una de les finestres de l?aula de preteconologia tot cridant
aquell lamentable: ?Que me tiro! Que me tiro! Me cago en tos vosotros!?
i tot perquè un professor li havia près una foto d?Aldolf Hitler i
l?esvàstica hitleriana.

En Rabi recorda en Juanca, l?orfe de pare amb mare a l?atur. Tota una
peça! Com recorda en Laureano Rey, el gran driblador, el futbol total
fet nano, l?home capaç d?aturar una pilota en portaria pròpia i de
regatejar i regatejar a tohom i fins a la seva ombra. Tenia futur el
noi! Però els intents de l?entrenador per aillar-lo del suburbi foren
debades i en Rabi el recorda esparracat i brut i amb la navalla a la
mà. Pena i ràbia al cor d?en Rabi, quan li dona cromos, setmanada i
rellotge. Malaguanyat futbolista de barri humil i familia
desestructurada. Què pot fer un sagal, davant d?un pare aturat i
borratxo que l?obliga a portar-li diners dia si i dia també?

En Rabi entra a l?edifici principal de l?escola, que s?ompla de canalla
sorollosa i cridanera, i de mestres estirats i distants que, de tant en
tant, n?enxampen un per les solapes i se l?emporten al despatx del
director. Segueix pel passadís i arriba al vell teatre. El teatre és
ple de gom a gom i ell tant sols és capaç de veure?s de menut fent de
senador romà en un racó de l?escenari. Les galtes se li tornen a
envermellir com aleshores i gira al cap vers el patí de butaques. Un
patí de butaques pràcticament buit. Tant sols deu o dotze alumnes
amants de la farandula i a punt de començar els assajos d?una
jovenívola obra de teatre. Allà, enmig dels estudiants, en Joan i la
Mercè, xerren innocentment moguts per sentiments que tot just despunten
al seu cor. Un mestre iracund se?ls acosta i els fa aixecar. S?acaben
els assajos. No hi haurà obra. En Joan i la Mercè reben un sermó farcit
de metàfores que no saben entendre. El mestre no pot parlar de
sentiments i sexualitat, li és vedat per un Everest de perjudicis
insans.

Sortint del teatre, xoca amb un fantasma més. És el vell director, ple
de manies i tics, que li somriu histèricament. Més enllà, el mestre de
religió i anglès camina amb pas ferm vers ell tot demanant-li que
reciti els verbs irregulars. Darrera seu, l?empaita el mestre borratxo
esclamant-se per una icona d?un revolucionari americà. Més enllà, la
mestra que amaga la seva soledat sota capes de maquillatge intenta un
apropament al mestre periquito que intercanvia cromos en hores de
classe, mentre llença guixos al cap dels alumnes rebels.

En Rabi fuig al pati. Allaugerit veur com juguen a basquet dos equips
d?adults. Concentrat en el partit des d?una prudent distància, en Rabi
deixa un fardell gros i pesat. El fardell d?un passat on el volien
messell…

?- Ara mateix no et podria pas dir la moral d?això, però d?aquí a una mica me?n recordaré.
– Potser no n?hi ha ? es va aventurar a dir l?Alicia.
– Fuig, fuig, criatura ? va dir la Duquessa. ? Totes les coses tenen una moral, si la hi saps trobar.?
Lewis Carroll (1865) Alicia al País de les Maravelles