El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Aquesta llegenda, en tantes versions com hom tingui el seny d’imaginar, es conta de punta a punta de Pirineu, des de temps molt i més reculats. De fet, si en fem cas, és més antiga que les muntanyes mateixes!

Jo l’he sentida contar en basc, en aranès, en llemosí, en català, en aragonés i, fins i tot, en castellà… Però diuen que és una llegenda plenament mediterrània i que fou contada per primer cop en el grec dels antics. Vès a saber si és cert!

La llegenda diu així:

Existia antany, un mandatari nòmada que recorria el seu reialme des de les Cevenes, al nord, fins a les Ribes de l’Ebre, al sud. Una terra banyada per les mars d’Astúries a ponent, i la Mediterrània, a llevant. Un país tocat per la mà dels déus, un terrós tot planer i ric, ric i farcit de vinyes d’un raïm tant dolç, que el seu vi era nèctar diví, i d’unes oliveres tant fermes, que donaven les olives més bones del món sencer.

Aquest mandatari nòmada, conegut pel nom de Bèbrix, era un home molt senzill i planer. Amant del vi dolç i les olives que conreava, també estimava les sardines i les anxoves de les aigües que el seu país banyaven.

Bèbrix tenia un sol tresor. Un tresor que adorava amb devoció infinita: la seva filla Pyr, ninfa de grans ulls negres i cabellera suau i llarga.

Un bon dia, un crit va recórrer tota la plana. Tots els pagesos deixaven la feina per sentir la veu de l’infant que bramava:

– Un foraster! un foraster! Que ve un foraster!

I era ben certa la nova. Un home, gran con un gegant i cepat com un ós de les muntanyes, trepitjava amb pas ferm les fronteres de la contrada. A la mà hi duia un gran garrot i anava vestit amb la pell d’un terrible lleó.

Quan el desconegut va arribar a l’indret on Bèbrix feia estada, aquest li digué:

– Benvingut siau brau foraster. Entreu, beveu i descanseu amb nosaltres.

L’home es va veure una gran copa d’aigua fresca i, encara dempeus, digué:

-Moltes gràcies, gran senyor. El meu nom és Hèracles. Vinc de molt lluny, de l’altra costat de la mar blava. Vaig cap al sud, allà on hi ha la fi del món. Hi tinc un treball a fer, una feta encomiable.

Una cortina es remou darrera Hèracles…

– Pyr!- crida Bèbrix- no t’amaguis pas! Tant sols és un foraster que ve de camí del sud!

– Pyr – va dir Hèracles- quin nom més polit i ardent!

– És la meva filla- digué Bèbrix– Víne, filla meva estimada, saluda al nostre convidat. No te n’amaguis pas, és un home encomiable.

Pyr va entrar tota vergonyosa i amb la mirada baixa. Mai en sa vida havia vist un home tan gran ni tant ben plantat.

– Hèracles- va dir el rei- farem una gran festa de benvinguda en honor teu aquesta mateixa nit.

– Accepto amb gran plaer – respongué Hèracles tot esguardant Pyr.

Durant la festa, Hèracles anà desgranant la seva vida. Parlà de son pare Zeus, mestre dels déus, i de la seva mare Alcimene, la sempre humana. No va parlar de la muller de Zeus, Hera, però si de l’enfrontament que, en el bressol, va mantenir amb les dues serps que Hera li va enviar per acabar amb el fruit de l’engany del seu marit amb una mortal.

En acabar la festa, Hèracles va passejar una estoneta amb Pyr, la bella filla de Bèbrix.

L’endemà, explicà com havia vençut al lleó de Nemea, tallat els caps de l’Idra de Lerna, capturat la cabra de Cerinea i el senglar d’Erimant.

Per la nit, Pyr i Hèracles van passejar-se entremig de vinyes i oliveres.

L’endemà, Hèracles narrà amb tot luxe de detalls com havia netejat els estables del rei Augies, com havia fet fugir els ocells del llac Estímfal. Ningú es cansava d’escoltar les aventures del brau guerrer.

I, de nit, Hèracles i Pyr es van asseure sota una de les oliveres més fermes del país.

L’endemà, encara, Hèracles va contar amb pèls i senyals com havia capturat el bou de Creta i les eugues del rei Diomedes i, fins i tot, com havia aconseguit el cinyell d’Hipòlita, la reina de les amazones. Pyr se l’escoltava bocabadada.

Per la nit, Hèracles i Pyr van tornar a jaure sota l’olivera i, davant les repetides i dolces promesses del gran heroi, Pyr va caure entre els seus braços.

A l’endemà, Pyr es va desvetllar amb el sol del matí a la cara. Cantava com un ocell. I és que es trobava tant i tant bé!

– On és Hèracles? – va preguntar tant bon punt va veure son pare.

– Petita meva! Podries dir bon dia al teu pare! Hèracles ha partit ben d’hora aquest matí. Tal i com ja ens va dir, ha marxat a fer el seu treball a la fí del món.

– Que ha marxat? Que se n’ha anat? – digué Pyr abans de girar-se de cop i marxar corrent pel camí del sud a la recerca d’Hèracles. Però el camí és ben desert, Hèracles és ben lluny d’aquestes contrades.

Pyr resta moixa i trista i perd la gana. Ai, la follia de l’amor que dura que és i mal trobada!

No és només l’amor el que turmenta la princesa: Pyr espera d’Hèracles un hereu. No sap que ha entrat en terreny de déus envejosos. Hera, madrastra de Zeus, no vol que son fillastre entri a l’Olimp i sap dels amors que l’heroi sent realment per Pyr. Per tallar la nissaga de l’heroi, Hera canvia el plançó d’Hèracles per una serp i aquest és l’ésser que surt de les entranyes de Pyr que aterrida li conta a son pare.

Son pare, boig d’ira, fueteja Pyr amb un xurriac de plata. Conten els del país, que les esquerdes de Rojà, en són les marques elevades.

Tres dies després, Hèracles, conduint els ramats robats al gegant Gerió, torna, tot content, per trobar-se amb la seva estimada. 

– Pyr! – crida tant bon punt arriba a les terres de Bèbrix. – Pyr!

Però no troba cap més resposta que el plany dels habitants del país i un Bèbrix boig de dolor i amb les mans, de sang, tacades.

– Pyr… Pyr… Pyr… – el mandatari tant sols balbuceja i assenyala el cos inert de la seva princesa estimada.

Hèracles, foll de ràbia, pren lo cos en alt i fuig corrent amb el seu gegant rostre farcit de grosses llàgrimes:

– Pyr. Pyr estimada, et faré la fossa més gran! El mausoleu de la teva ànima! I tothom recordarà ta bellesa i la dolçor de la teva cara.

Hèracles corre tot lo món a la recerca de les més grosses roques i en va fent una pila immensa, sense aturar-se mai, ni de nit ni de dia. Apila que apila blocs de roca, pedres de totes mides i colors, la carena va pujant amunt… amunt… ben amunt. Les pedres ja toquen el cel, els núvols s’hi apropen i s’hi enrosquen, però Hèracles no s’atura. És tant el dolor per la pèrdua de la seva estimada!

Finalment, Hèracles diposita el cos de Pyr en el lloc més bonic de tot el massís i el cobreix amb les pedres més formoses.

Allà on abans hi havia vinyes i oliveres i un país planer ara hi ha altes cingleres, tucs punxeguts, collets altius i valls fondes i pregones.

Les llàgrimes d’Hèracles esdevenen aigua i neu que, en escolar-se entre roques, toquen el cos de Pyr, i d’aquesta santa unió en creixen flors d’una bellesa fins llavors desconeguda: Nerets i ginestes, ginestes i nerets. En neixen flors. Flors i arbres altius, llar d’ocells vinguts d’arreu per nïari avui encara.

La fossa que acull Pyr és lo nostro Pirineu, aquesta serra estimada!

---

Fonts d’inspiració:
– “Formació de les Esquerdes de Rotjà” a Didier Payré i Roig (2005) Canigó. La muntanya mítica catalana. Farell Editors.
– Trabalham legendes d’Aran: Pyrène
– Pep Coll (1993) Muntanyes malaïdes. Ed. Empuries