Literatura catalana moderna - Illes

La Mallorca de començaments del segle XX en dues novel•les de l’ escriptor Miquel López Crespí: Defalliment – Memòries de Miquel Costa i llobera (El Gall Editor) i Damunt l’ altura – El poeta il•luminat (Pagès Editors) –

L’AGRE DE LA TERRA

Miquel Costa Cifre, el pare, sempre estava enfeinat amb tota la responsabilitat de portar endavant el treball d’horts i la possessió.

Una feina pesada que requeria molta intelligència i, davant la qual, des de sempre, m’he sentit impotent: saber quins missatges calia llogar per tot l’any i quins convenia només tenir pel temps que duràs la feina en concret. El pare coneixia tothom a la perfecció. Haver estat acostumat a portar les propietats des de la joventut el convertia en un gran coneixedor de les persones. Sabia sense cap possibilitat d’error qui podia rendir i qui no servia per molt que juràs i perjuràs que era un entès en allò o en allò altre.

A Formentor teníem uns quants roters. No tots ho podien fer. A vegades aquell home que havia merescut la confiança del senyor no pagava en el moment convingut el lloguer de la terra amb almuds, barcelles o quarteres de blat.

Tenir algun roter era molt indispensable per a explotar terres que no donaven profit, plenes de pedres, inútils per a sembrar-hi res.

El roter, a canvi d’un modest lloguer o de la construcció de parets o bardisses, podia tenir cura d’aquells indrets pagant la desena part del que collís, o bé el que pactàs amb l’amo de la possessió.

No he servit mai per a portar endavant les nostres propietats. Crec, ho sé ben cert, que qualsevol dels jornalers que teníem, si compareixia al meu davant amb posat humil o portant de la mà algun dels seus fills, m’hauria convençut per a no pagar el delme o el lloguer d’aquell any.

Evidentment, érem una família rica. Entre els horts que teníem a Pollença, Alcúdia i la possessió de Formentor potser hi havia més d’una quarantena fixa de persones treballant en les nostres terres. A tot això hauríem d’afegir les que feien feina per a nosaltres a casa seva. Record com si fos ara mateix tot aquell estol de brodadores i cosidores que feinejaven a un racó de l’entrada, amb madó Francesca, que els feia resar el rosari cada horabaixa, entrada de fosca.

Hi havia també el sabater que feia les sabates per a tota la família, els decoradors i pintors que tenien cura de la decoració de les nostres cambres. Paper vengut de Londres i París i que ningú no tenia a Pollença. Els colors més “honests”, en boca de ma mare, que era l’encarregada de l’ordre intern de Can Costa, la que organitzava tot, des del menjar que s’havia de posar a taula cada dia fins als vestits que havien de portar els fills els diumenges per anar a missa o entre setmana per anar a escola.

Quin era l’ofici, el menestral de Pollença que, directament o indirecta, no depenia de Can Costa per a treballar? De molt petit sempre havia vist a l’entrada de la casa del carrer Major, amb el capell de palla a la mà, sense gosar aixecar la vista del trespol, el picador de pedra i el trencador de marès, el ferrer que tenia cura, no solament de posar les ferradures de mules i cavalls, sinó de feines tan ben fetes i precises com podien ser els ferros de les balconades, claus, les eines per a la feina del camp. Les dones ja d’edat, amb filles jovenetes, venien a oferir-les per fer la neteja de la casa, la bugada, o les presentaven com a bona elaboradora de sabó, entesa a pastar, emmidonar, planxar i sargir. Venien també amb fills que sabien fer de porquerets, de pastors de cabres i ovelles o que podrien servir per menar els muls i someres, fer de llauradors en ser més grandets. Eren els mateixos que em feien jutipiris quan jo m’apartava dels jocs i entrava una estona a l’església a resar. En Joanet, en Miquelet, en Sebastianet… Aquells que, per haver arribat primers al cordill de la meta, ens miraven amb aire de superioritat, talment em diguessin: “Som més forts que els hereus de Can Costa!”.

Quan arribaven a demanar feina ja no tenien aquell posat de vencedors. Segurament la fam els havia ensenyat en poc temps quin era el seu lloc en el món. Ja no reien pus mai, tret que fos un dia de festa grossa o quan, els diumenges després d’haver anat a missa, la madona de la possessió els servia un bocinet de botifarró o sobrassada per acompanyar les sopes.

Sense adonar-me’n, aquelles senzilles discussions amb el mestre d’aixa del port, el fuster, el boter, el traginer, el calderer o el rajoler m’obrien les portes per a conèixer encara amb més profunditat el nostre idioma, la llengua que vaig aprendre dels meus pares.

A Roma, quan estudiava teologia i Antoni Rubió m’escrivia, sempre em recomanava que empràs la nostra parla per escriure. Vana recomanació! Eren precisament els contactes diaris amb la gent del poble, la veu tranquilla de la mare, el que, per sempre més, em fermava a la llengua que Ramon Llull enlaira fins a cimeres inassolibles.

El contacte diari amb aquells homes i dones que, malgrat la fam i la misèria, sabien fer miracles amb les mans i que, amb paciència, m’explicaven sovint alguns dels misteris del seu ofici, anà bastint els fonaments dels meus coneixements de la llengua del meu poble.

Més endavant, sobretot després d’haver escrit Horacianes, en els debats amb alguns escriptors dels corrents modernistes, aquells seguidors de qualsevol innovació que vengués de fora de les nostres fronteres, i que volien mudar tot des de damunt sense tenir en compte els sentiments de la gent de davall, notava, potent dins del meu esperit l’empremta dels anys d’haver sentit el picaroler, el carboner de Ternelles, el llauner que feia tassons pels missatges.

D’infant, el que més m’emocionava, l’ofici que considerava quasi màgic, era el de vidrier de bufo. Contemplant com, d’aquella amalgama informe, tot bufant sabien fer aparèixer miraculosament tassons i ampolles, les peces de les grans lluminàries dels palaus senyorials, m’adonava de la relativitat del temps. En el petit museu que l’oncle i el pare havíem anat bastint a les golfes amb els petits tresors que trobaven els pagesos, hi havia petites ampolles romanes per als perfums, peces de vidre finament treballades per als collars… De cop i volta, mirant el foc del forn, contemplant l’esforç del vidrier, comparant el que sortia de les seves mans amb aquelles altres ampolles de feia mil nou-cents anys, comprenia com molts d’oficis havien romàs quasi immutables a través dels segles.

Aprendre del llenguatge de la gent senzilla, els que no havien pogut anar a estudiar a Madrid, saber el significat de totes i cada una de les paraules que pronunciaven, indagar, com demanava més tard mossèn Antoni Maria Alcover, en les mil significacions de l’accent de cada indret, la diversa entonació de les tonades i cançons del pla i la muntanya, dels pobles mariners o dels habitants que viuen en terres pobres d’aigua… Aquest era l’objectiu per a afermar-nos en les nostres autèntiques arrels.

La riquesa de l’aigua! Jo encara he conegut una Mallorca on ser ric volia dir tenir un petit tros de terra amb una sínia o un pou. Estimats horts del pla de Pollença! Quin perfecte aprofitament de la pluja! I, a la muntanya, els margers, amb la seva suor, bastint les parets de pedra eixuta per aturar la terra magra de la muntanya i poder-hi plantar un parell d’oliveres. Amb un bocí de terra i una mica d’aigua rajant de les profunditats es podia combatre la fam i la misèria. Aquella família sempre tenia un mos de pa, una grapada de figues per a posar a taula.

Amb els anys, temas després de la meva tornada de Roma, quan vaig poder bastir els tres poemes que formen L’agre de la terra, van sortir moltes de les antigues troballes de l’idioma i de la rima popular en aquestes creacions.

Els poetes hauríem de ser més humils. Hi ha massa vanitat en el món de les lletres. Sovint, els que hem estudiat una carrera, aprofundit en la literatura o en els idiomes, imaginam que és nostre allò que dificultosament fem sortir de l’interior del cor i que amb més o manco ofici provam de deixar escrit damunt el paper. Ens arribam a acostumar i a sentir còmodes en la idea que l’obra d’art nascuda de tant d’esforç és cosa de l’autor unícament. Quants “genis” incapaços de tocar de peus a terra no he trobat! ¿Quants companys de lletres, en haver obtingut una viola d’argent o simplement haver publicat un poema en un calendari ja es pensen que són un Turmeda o Ramon Llull reencarnats?

Reflexion sobre les influències culturals que m’han conformat. Si els missatges de Formentor no m’haguessin regalat aquella gerreta de majòlica, si els posaders no m’haguessin contat la història dels pirates que desembarcaren just a l’indret on encara avui dia es fa la tosa… podria haver escrit aquella obreta? Tampoc no hauria pogut escriure “La Maina”. Pel que fa al poema Castell del Rei, s’esdevé el mateix miracle. Malgrat els papers que l’amic Rotger em trobà a l’arxiu de Pollença, el cert és que el tema és pres de les tradicions populars i la mètrica recuperada vol ser un homenatge a les famoses gloses de la nostra pagesia. Gloses i codolades, paraula del poble, mètrica de pagesos i artesans. Els modernistes del present… ¿podrien copsar aquest sentit homenatge al garriguer de les Cases Velles, a l’oguer, als jornalers a què la mare i les criades, per les festes de Nadal, lliuraven dos pans de blat, un de xeixa, una coca bamba i una pesada de carn? Quan vaig escriure “Als humils”? Encara sé el poema de memòria. Comença així: “Oh cors humils en la pobresa / que, de tothom desconeguts, / dins una santa senzillesa / desconeixeu vostres virtuts! / La gent que lluu i més s’agita / bé vos trepitja indiferent, / com fa pel camp on no sospita / ocultes mines d’or i argent. /”.

La meva poesia, excepció feta d’Horacianes, no ha tengut gaire èxit. Bastaria recordar els pocs llibres venuts a Barcelona d’aquell primer recull de 1885, Poesies. Però la vida ens dóna sorpreses. Amb els anys, acabats els estudis de teologia, quan anava pels pobles de Mallorca a predicar em trobava que moltes de les meves poesies havien estat musicades i eren cantades i conegudes per tothom.

Ara, quan ja ha passat tant de temps dels fets de la infantesa que prov de rememorar en aquests fulls, quan ja he anat deixant ben enrere la dèria de ser qualcú en el món de la literatura, si és que mai ho he desitjat de debò, sorprèn oir, musicades i cantades pels cors de moltes esglésies i capelles, composicions meves com “La font”, “Flors de maig”, “Llegenda del Puig”, “Gorg blau”…

La meva poesia sempre ha volgut ser un homenatge als mallorquins, a la nostra història, a la natura i al paisatge que ens ha fet d’una manera i d’una altra. El meu pobre enginy, la tècnica emprada, l’ofici en la rima, tot el que he après estudiant gramàtiques i diccionaris, no és res en comparació amb el que dec al potent regueró d’intelligència heretat dels meus coetanis, dels pagesos, de la madona de la possessió. Tot allò aprés en el batxiller, el que m’ensenyaren els jesuïtes a Roma, no hauria bastat per a escriure els llibres que he publicat.

Potser no ho entenen els que volen bastir mons imaginaris damunt les espatlles del poble, sense comptar amb la voluntat d’aquells que els volen mudar en homes i dones “nous”, allunyats de la superstició i el passat, xerriquen. Per a molts d’aquests modernistes de saló, els nostres costums i tradicions no són una riquesa cultural per a cultivar i desenvolupar, sinó, com escriuen en les seves publicacions, “restes d’una època periclitada d’ençà la Revolució Francesa”.

L’agre de la terra, moltes de les meves obres, no són més que la depuració d’aquella gran font de poesia que corre per les entranyes de Mallorca i que jo, com l’arqueòleg que treballa intensament terra endins provant de trobar-hi antics tresors, he mirat de treure a la llum. L’or preciós que hem heretat dels avantpassats, la veu dels majors que, rejovenida en cada generació per la joventut nostra, ha de traspassar la boirada com ho fa, en l’altura, l’arbre dels penyals.

De la novel•la Damunt l’ altura – El poeta il•luminat (Pagès Editors)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!