marginàlies

L’abella fustera (megalinche centuncularis Latreille) té predilecció pels rosers, que es fa seus amb una voracitat determinant. M’he torbat una eternitat a saber-ho i bé que ho lament.  Pertanc a la veritable plaga de mallorquins que hem crescut  d’esquena al camp com a proveïdor de béns imprescindibles i a la vida més menuda de la naturalesa, i així ens hem formigonat la curiositat i el coneixement fins a no estimar res més que la pol·lució, els renous més vulgars i la grisor permanent de pobles i ciutats.

No pot ser mai que estimem Mallorca si consentim que es vengui (a l’engròs i a la menuda) al millor postor estranger. No estimam gens Mallorca si li tapam la boca perquè no parli com sent, a la catalana manera, des de fa prop de vuit-cents anys. És una befa dir que estimam Mallorca si consentim que comenci a no ser vividora per la usura de pocs i la negligència de tots. No estimam gens Mallorca -ni les altres tres illes germanes, evidentment- si no volem aturar la mallorquinofòbia que no deixa cap retxillera perquè entri el sol més vitamínic i el seny que hem perdut per babaus i estúpids.

Dissabte vinent, dia 25 de maig i a les 19 hores, a Palma tindrà lloc una manifestació contra la massificació turística amb el lema “Mallorca no es ven”. Hi hauríem de ser tots perquè els delegats de l’Estat, amb la pell de xais autonòmics, tornin a sentir com els xiulen les orelles; fet i fet el mateix xiulet que encara senten de la concentració per la llengua de dia 5 d’aquest més.

Si Mallorca fos un roser, els autòctons i els al·lòctons  seriem abelles fusteres. I, segons estudis recents, a conseqüència del canvi climàtic, les poblacions d’aquestes abelles singulars augmenten en gran mesura. Com les invasions bàrbares que patim i consentim. Talment.