Avui, el president espanyol Pedro Sánchez ha anunciat que el seu govern reconeixerà l’Estat de Palestina, quan la força majoritària entre la població és el gihadisme representat per Hamàs, que ha declarat voler la destrucció d’Israel i que hi està en guerra oberta d’ençà la massacre genocida del 7 d’Octubre. Al·legar motius humanitàris és una fal·làcia, ja que els palestins haurien pogut dotar-se d’un estat propi l’any 1947, com ho van fer els jueus. Van optar per la guerra i l’expulsió dels jueus de la seva terra ancestral, en cap cas pensen conviure els dos estats.
La decisió espanyola (i de Noruega i Irlanda) no té en compte que l’estat fictici que volen reconèixer no té fronteres, no té capital, viu de les donacions de tercers països, que està representat per una entitat no democràtica (l’ANP), i que reposa sobre d’una contra-identitat “nacional” inventada fa 50 anys per tal de neutralitzar l’estat-nació del poble jueu. En plena guerra, aqueix pas suposa fer costat a Hamàs i el gihadisme palestí en suport del qual convergeixen tots els totalitarismes que volen destruir Israel i Occident.
A més, Espanya aplica la unilateralitat en un conflicte nacional aliè quan la deslegitima en el cas català. Dissortadament, per la causa de Catalunya, tots els partits menys Aliança Catalana comparteixen l’antisemitisme que anima el PSOE, menyspreen Israel per defensar-se quan són incapaços d’independitzar el nostre país. Així perdem l’oportunitat de situar-nos internacionalment al costat de les societats obertes contra l’islamisme fent costat a Israel.
Post Scriptum, 23 de maig del 2024.
Un mitjà obsessivament anti-israelià com Vilaweb no té altra opció que publicar aqueixa notícia: “Una diputada israeliana demana a Netanyahu que reconegui la independència de Catalunya, el País Valencià i les Illes”. Aqueix és el missatge de Sharren Haskel: “All representatives of Catalonia and the Basque Country in the Spanish Parliament should resign immediately due to their incompetence. Your efforts to create a terrorist state in my country are a misguided attempt to distract from your abject failure to secure independence for your own people. You attempt to cast yourselves as liberators, but in reality, you are incapable and ineffective. Instead of advocating for the independence of your own communities, You betray your constituents by prioritizing international issues over the urgent needs of your local communities. @junqueras @KRLS. Go home”.
El problema és que no hi ha ningú llevat d’Aliança Catalana que faci costat a Israel, Junts per Catalunya i el Consell per la República són incapaços de plantar cara al gihadisme propalestí hegemònic. Els cupaires, ER i tots els antisionstes nostrats s’estimen més prioritzar la causa palestina -que està a favor de la unitat d’Espanya- que la llibertat del nostre país, i menysprearan el factor israelià perquè són uns mentiders i mesells que s’esgarrifen d’haver d’assumir el conflicte amb el poder espanyol que un gest així comportaria.
Post Scriptum, 28 de maig del 2024.
“El Govern destinarà un representant de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament a Palestina“, fent seguidisme de Pedro Sánchez i de l’antijudaisme global, aparentant ignorar que Hamàs té el suport majoritari de la població palestina i veu premiat el seu propòsit genocida amb un estat fictici subvencionat pels estats que volen destruir Israel.
Post Scriptum, 28 de maig del 2024.
Des de l’Associació Catalana d’Amics d’Israel (ACAI), condemnem enèrgicament el reconeixement que el Govern Espanyol de Pedro Sánchez ha aprovat avui en Consell de Ministres, i sense debatre-ho al Parlament, de l’inexistent estat de Palestina.
La forma de procedir, unilateralment, sense consens i sense ni tan sols parlar amb la part israeliana, demostra que aquesta maniobra s’ha fet en contra d’Israel, malgrat que a les declaracions oficials es digui tot el contrari. Com, si no, es pot entendre que la vicepresidenta Yolanda Díez parli explícitament d’”alliberar Palestina des del riu fins a la mar” que, com tothom sap, no és res més que un eufemisme per a un extermini de la població jueva? Sense esmentar que altres membres dels partits que formen el govern espanyol advoquen per un trencament total de relacions amb l’estat d’Israel, no només diplomàtiques sinó comercials, culturals i de tota mena.
Aquesta és una decisió que s’explica en clau de política interna, ja que l’estabilitat del govern espanyol depèn del suport d’una petita formació obertament antisionista. Així mateix, hi ha el càlcul del Sr. Sánchez de mobilitzar suports de cara a les properes eleccions europees. Fer servir un conflicte d’alta complexitat per a l’agenda política personal és d’una enorme frivolitat. Reconèixer Palestina en aquests moments es percep com un premi als fets del passat 7 d’octubre, tant a Israel com per part de Hamàs, Iran i règims i organitzacions afins, cosa que és incompatible amb la pau.
Així mateix, la decisió del govern espanyol significa una recompensa envers els sectors més intransigents del moviment àrab de Palestina, ja que veuen que la via del terror obté legitimació internacional. La insistència en la solució dels dos estats, detallant només les exigències àrabs sense tenir en compte les necessitats israelianes, palesa, en el millor dels casos, una profunda ignorància de la situació. I com que aquesta possibilitat hauria de ser descartada en un govern que gosa fer un pas en aquest sentit, pren força la versemblança d’una enorme irresponsabilitat o, fins i tot, la reemergència de la pulsió històrica antisemita que és a la base de la construcció nacional espanyola. Una manifestació penúltima en va ser el reconeixement tardà (i imposat per la necessitat d’Espanya de ser admesa a les Comunitats Europees) de l’Estat d’Israel.
Cal sumar-hi també la manera com els mitjans de comunicació, públics i privats, informen sobre la situació i el conflicte. Per posar només uns exemples: acatar sense ni una engruna de matís ni contrast el relat provinent de Hamàs —el nombre de víctimes, la qualificació de totes elles com a víctimes civils…—; amagar la situació de la població civil utilitzada com a escut humà en objectius militars; silenciar les troballes de complexes infraestructures —molt costoses, però sembla que cap periodista d’investigació no està interessat en saber com es financen— fetes servir per atacar Israel; qualificar el conflicte com a genocidi amb el que comporta de banalització del terme i dels genocidis reals; lamentar gairebé que els atacs amb coets des de Gaza no facin danys a Israel a causa de la Cúpula de Ferro; no dir gairebé res dels centenars de milers de desplaçats israelians —àrabs i jueus— que hi ha al nord d’Israel a causa dels atacs provinents des del Líban… Per no parlar de com s’ha oblidat la causa primera del conflicte, això és, el trencament per part de Hamàs de l’alto al foc vigent amb l’atac a la població israeliana amb assassinats en massa enmig d’atrocitats indescriptibles i la presa d’ostatges que no sembla recordar ningú. És evident que aquestes tergiversacions tenen un impacte en l’opinió pública i creen un corrent d’opinió desfavorable cap a Israel.
Difícilment ens podem creure que tot plegat no té un biaix antisemita. No demanem que els mitjans de comunicació tinguin un punt de vista o un altre, simplement ens conformaríem amb què informessin i contrastessin; amb què fessin la seva feina.
També deplorem el seguidisme que el Govern Català fa del Govern Espanyol en aquest tema, tot malbaratant les llargues i bones relacions que els catalans hem tingut sempre amb el poble d’Israel. És urgent que el Govern del nostre país tingui una agenda pròpia, visió d’estat i que actuï com a tal.
Post Scriptum, 20 de juny del 2024.
Ramon Sargatal, avui al Punt: ‘Am Israel jai’.
Quan el 7 d’octubre tres mil terroristes palestins van entrar a Israel per la frontera de Gaza i es van lliurar a un festí de sang, d’horror i de cínica crueltat (fins i tot van filmar decapitacions), el sí, però… no va trigar ni vint-i-quatre hores a ressonar en molts mitjans catalans. Així justificava l’esquerra abstracta i banal –Jaume Renyer dixit– la monstruositat d’aquelles accions. Uns dies més tard, amb les primeres informacions sobre la incursió de les forces israelianes a Gaza per recuperar els fills arrabassats als pares i els pares arrabassats als fills, el sí, però ja els sonava massa tebi i el van substituir per l’exclamació genocidi, genocidi, genocidi! Lamentar els patiments dels palestins és ser humà i humanitari. Denunciar els crims abjectes contra els israelians i elogiar un poble que ha sabut viure i prosperar envoltat d’amenaces d’extermini és ser, a ulls de molts, poc més que una mala bèstia. Cridar i pancartejar “Des del riu fins al mar” està bé. Entonar la cançó Am Israel jai (el poble d’Israel està viu) és fer befa de tot el que està bé en aquest món, que naturalment queda dictaminat per l’esquerra d’arrel totalitària.
Iztjik Horn és un docent israelià-argentí, d’esquerres, que va viure la dictadura de Videla i l’atemptat a l’AMIA, a Buenos Aires. Té dos fills segrestats per Hamàs. Va ser a Barcelona aquest cap de setmana per participar en la concentració contra l’antisemitisme i per parlar a qui volgués escoltar-lo. Ho va haver de fer patint la humiliació d’allotjar-se mig d’incògnit en un hotel per tal d’evitar la fúria habitual dels qui voldrien afegir més incomoditat al seu patiment. Tothom que hi va parlar va quedar commogut pel to serè, sense gesticulacions sobreres ni inflexions dramàtiques de veu, amb què va explicar les atrocitats d’aquell dia de sang. El mateix to que va fer servir per parlar de la costant pluja de coets d’uns, des de fa anys, i per criticar l’actual manca de voluntat d’un pacte d’intercanvi per part dels altres. Cap comentari partidista com els que ha fet el redactor en aquesta columna. Contenció de gestos i de paraules. A la plaça, la mateixa contenció serena. Ni un insult contra els provocadors. En quin moment el poble català va deixar d’emmirallar-se en la fortalesa d’ànim d’aquest poble? Am Israel jai. I Catalunya? Ho està?
Post Scriptum, 28 de juny del 2024.
Avui, Carles Grima i Camps és advocat i professor de dret constitucional a la UAB, la UB i la UOC i membre de l’Associació Catalana contra l’Antisemitisme, publica al Món aqueix article que jo hauria titulat de forma més contundent sense l’interrogant: L’antisionisme també és antisemitisme?
Certament, si donem un tomb per les xarxes socials, sovint llegim comentaris que diferencien entre antisionisme i antisemitisme com si mantenir una posició contrària a l’Estat d’Israel no tingués res a veure amb el tradicional odi als jueus. Però si analitzem a fons els dos conceptes és fàcil arribar a una conclusió contrària: que l’antisionisme és només la versió actual de l’antisemitisme. O potser no tan actual, ja que l’antisionisme vesteix l’antisemitisme des del mateix moment de la creació de l’Estat d’Israel l’any 1948.
Quan parlem d’antisionisme ens referim a la crítica contra l’Estat d’Israel pel fet de ser l’estat dels jueus o la llar nacional del poble jueu. No consisteix a criticar el govern d’Israel ni en criticar Israel en tant que Estat. Es poden fer crítiques a l’Estat d’Israel de la mateixa manera que es fan crítiques a l’Estat espanyol, el francès o el nord-americà, sense que això comporti ser antiespanyol, antifrancès o anti-nord-americà. És legítim criticar un estat per la manera d’actuar davant un fet concret, per la forma en què respon als atacs que pateix o per l’ús que fa del seu poder coercitiu. En canvi, criticar un Estat negant la seva existència, atacant els seus trets fundacionals o qualificant aquest Estat com a delictiu, són expressions d’odi contra l’Estat i contra la població que habita el territori. I això és el que succeeix quan es qualifica Israel d’Estat genocida, quan es crida “Palestina lliure, del riu al mar” o quan es critica la resposta d’Israel al 7-O obviant qui va començar l’atac, de quina manera es va fer, quants morts va provocar o quantes persones són encara ostatges d’un grup terrorista. Però també quan es reconeix unilateralment l’Estat de Palestina sense garantir el dret d’Israel a unes fronteres segures i al fet que els seus ciutadans puguin viure en pau i en un territori segur. De fet, el dret a gaudir d’unes fronteres segures i al fet que els habitants d’un estat puguin viure sense ser atacats per altres Estats s’accepta sense problemes per a qualsevol Estat de món, excepte per a Israel. Per això, el reconeixement unilateral que ha fet el govern espanyol de Palestina ha estat utilitzat per amplificar el discurs antisemita de naturalesa antisionista.
Sincerament, no sé si Palestina té dret a un Estat propi en termes de legitimitat històrica o si seria més adequat parlar de confederació jordano-palestina. Ni si la solució al conflicte és el reconeixement unilateral per part d’altres Estats. No soc israelià. Però en el cas de Palestina, amb un conflicte generat per conviccions antisemites, el que no es pot discutir és que aquest reconeixement unilateral per part del govern espanyol ha provocat un augment i una consolidació de l’odi contra els jueus a l’Estat espanyol perquè ha legitimat l’antisemitisme focalitzant el discurs contra l’Estat d’Israel. En tot cas, té unes conseqüències molt greus i imprevisibles, ja que trasllada la idea que, com que Israel és el culpable del problema, per solucionar el conflicte no cal comptar ni amb la seva opinió ni amb la seva intervenció. El vell argument antisemita que els jueus són l’origen de tots els problemes de la societat i que tota actuació contra ells és positiva, passa a tenir una cobertura institucional des del moment en què es pren una decisió unilateral que compromet un aspecte tan delicat de qualsevol Estat com és la seguretat fronterera i la dels seus habitants.
Per això, reconèixer Palestina com Estat sense assegurar el dret d’Israel a gaudir d’unes fronteres segures impulsa la percepció que l’existència d’Israel és la causant dels problemes político-territorials a l’Orient Mitjà i que la seva desaparició contribuirà a resoldre el conflicte. I aquest és un dels arguments més utilitzats per l’antisemitisme de naturalesa antisionista. Quan es diu “Palestina lliure, del riu al mar”, no s’està demanant l’existència de dos Estats. S’està dient que es vol un territori lliure de jueus, que han de ser llançats al mar i expulsats de la seva terra. I seguint l’argument, només podran ser llançats al mar si Israel no gaudeix d’unes fronteres segures.
El govern espanyol ha errat amb aquest reconeixement unilateral. No contribueix a donar estabilitat a la regió i ha donat impuls a l’antisemitisme a casa nostra fins a arribar a uns nivells que no es van produir ni durant les diferents Intifades palestines de finals del s. XX i principis del s. XXI. L’antisemitisme no es combat amb aquestes polítiques unilaterals que promouen la idea que Israel és la peça sobrant del trencaclosques que comporta la resolució del conflicte entre el món àrab i Israel. Aquestes polítiques el promouen, el fomenten i l’amplifiquen.
Post Scriptum, 2 de juliol del 2024.
Josep Gibert, avui, al Nacional.cat: “La incapacitat de Catalunya de tenir relat propi sobre Israel”.
“En aquesta escena tan complexa, la crisi diplomàtica propiciada pel greu error de Pedro Sánchez no l’han aprofitada les forces polítiques catalanes per marcar perfil propi i presentar una política diferenciada cap a Israel ni per obrir un debat sobre la qüestió que hauria pogut resultar molt interessant. No havia de tenir res a veure amb un hipotètic reconeixement de Catalunya com a estat independent que alguns diputats israelians han brandat per pagar a Espanya amb la mateixa moneda. En el context geopolític actual, un plantejament així talment sembla una boutade, a part de ser, per descomptat, una manera de fer la murga al president del govern espanyol. Però sí que des de Catalunya s’haurien pogut fer passos en el disseny d’una estratègia específica i diferent de la d’Espanya. En canvi, s’ha fet exactament el contrari i els partits catalans s’han limitat, d’una banda, a fer seguidisme del líder del PSOE i, de l’altra, a promoure boicots absurds i irracionals contra tot el que porti l’etiqueta d’israelià.
Ni tan sols a JxCat, que com a força hereva de CiU hauria de ser més sensible a una posició que històricament ha estat de suport a Israel, s’ha sabut jugar les cartes adequadament ni s’ha fet cap pas decidit per trencar aquesta dinàmica perversa. A l’inrevés, s’ha limitat a retreure a Pedro Sánchez la contradicció que suposa reconèixer el dret d’autodeterminació de Palestina i no fer el mateix amb el de Catalunya i Kosovo, quan en l’escenari del conflicte arabo-israelià no era aquest el discurs que tocava. Ningú no se’n recorda que el 2017, després del referèndum del Primer d’Octubre, Israel va ser dels pocs que va picar l’ullet a Catalunya i no va acceptar la pressió del govern espanyol, llavors en mans del PP i presidit per Mariano Rajoy, perquè condemnés el procés independentista que estava en marxa en aquells moments, mentre els palestins corrien a fer costat a la sacrosanta unitat d’Espanya?”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!