Club 7 Cinema

Un títol: “Anora”. Un director: Sean Baker. Una actriu: Mikey Madison. Per alguns, del millor del Festival de Canes 2024! Mentre el francès Christophe Honoré i l’italià Paolo Sorrentino fracassen amb les seves respectives pel·lícules.

Competició.

De Sean BAKER, “Anora”. Producció: EUA. Durada: 2h28. Guió i muntatge: Sean Baker. Fotografia: (en 35 mm) Drew Daniels. Amb Mikey Madison, Mark Eydelshteyn, Yuriy Borisov, Karren Karagulian, Vache Tovmasyan, Ivy Wolk. Nota sinòptica: Comèdia dramàtica sobre una treballadora sexual, ambientada entre Nova York i Las Vegas. Sinopsi: Anora, una jove stripper de Brooklyn, es transforma en una ventafocs moderna quan coneix el fill d’un oligarca rus. Sense pensar-s’ho, es casa amb entusiasme amb el seu príncep encantador; però quan la notícia arriba a Rússia, el conte de fades es veu ràpidament amenaçat: els pares del jove fan cap a Nova York amb la ferma intenció d’anul·lar el matrimoni… | VI: FilmNation* + Focus Features*. DF: Le Pacte. | Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Entrevista Fotogramas (esp), altres enllaços.|

Algunes reaccions.

Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) de moment, la gran revelació de la competició de Canes ha sigut “Anora”, amb què Sean Baker es confirma com el gran cronista dels somnis i la dignitat dels marginats del somni americà. La protagonista és una ballarina i ‘escort’ ocasional (Mikey Madison, de la sèrie ‘Better things’, sensacional) que coneix al local de ‘lap dance’ on treballa el fill eixelebrat d’un oligarca rus que la contracta per ser la seva “nòvia calenta” durant una setmana –la referència a “Pretty woman” és tan evident que hi ha una picada d’ullet en la negociació del preu–. Narrada amb el pols d’un ‘thriller’ dels 70, la pel·lícula empeny l’Anora del títol cap a situacions explosives i hilarants que no desentonarien en un film dels germans Safdie, amb qui comparteix la sensació de catàstrofe imminent. En qualsevol cas, Baker s’estima més els seus personatges i els acompanya en un viatge ple de canvis de marxa, una muntanya russa d’emocions en què la protagonista potser ven el cos per diners però mai la dignitat. Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: (..) la nova pel·lícula de Sean Baker és una accelerada, intensa i divertidíssima comèdia el millor èxit de la qual és recuperar l’impuls còmic passat de rosca dels millors films de l’època d’or del gènere però traslladat a la realitat socioeconòmica d’aquesta era de diners globals i excessos de tota mena. “Anora” recupera a més l’esperit agressiu i rebel de molt cinema dels anys ’70 i a això li afegeix una lleugeresa pròpia d’algú que ha decidit no prendre’s d’una manera excessivament greu allò que està explicant. (..) Mikey Madison és la protagonista excloent d’aquest film extraordinari. I l’actriu de la sèrie ‘Better Things’ es llueix amb una actuació desbordada, d’una intensitat i una energia imparables. (..) En un viatge amb amics a Las Vegas i després d’una altra nit més d’alcohol, festes i consums, en Vanya proposa a l’Ani de casar-se. És per a ell una manera de deixar de dependre dels seus pares i aconseguir ciutadania nord-americana, diu, però alhora sembla embadalit amb la noia. L’Ani accepta, renuncia a la seva feina i tot sembla anar bé fins que, bé, s’assabenten els pares del noi, envien la seva «gent» –uns fornits matons russos i armenis– a resoldre l’assumpte i en Vanya entra en pànic i fuig sol, deixant l’Ani bregant amb els goril·les en qüestió. I aquí comença una segona pel·lícula que tindrà a veure amb aquesta situació: un grup força matusser de matons d’un oligarca rus sent moltes vegades superats per l’enginy, l’agressivitat i els collons de la petita però intensa noia de Brighton Beach, NY. (..) No podria assegurar ara si és o no la millor pel·lícula de [Sean] Baker –l’entusiasme que genera fa pensar que sí, però la meva sensació és que li falta la complexitat psicològica i l’aspra tendresa de “The Florida Project”–, però el que és innegable és que estem davant d’un exemplar modèlic de com fer una comèdia actual, creïble i allunyada de qualsevol tipus de convencionalisme o recurs fressat del gènere (..). Diego Batlle,a la crítica per a ‘Otros Cines’: (..) Mikey Madison ja insinuava tot el que a “Anora” és una actuació consagratòria, d’aquelles que eleven una intèrpret de 25 anys en ascens a la categoria d’estrella. I ho fa amb un paper, el d’Ani (diminutiu de l’Anora del títol), que ho té tot: timing còmic, fúria, seducció i desimboltura. I la resta de l’elenc no es queda enrere; un actor millor que un altre. (..) Obsessionat pels que treballen a la indústria sexual, per les diferències de classe i per les esquerdes i contradiccions de la societat nord-americana, [Sean] Baker troba a “Anora” el seu film si es vol més accessible i comercial (encara que els seus 138 minuts puguin resultar excessius per al gran públic ) i clarament el més intens i gaudible de la seva carrera. Un prodigi de posada en escena, de diàlegs punxants, de versatilitat de tons i climes i sobretot d’actuacions. Sí, el més proper a una obra mestra que hagi regalat Canes 2024. Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘cinemacatala.net’ Comèdia esbojarrada i agredolça de Sean Baker a Canes: (..) Com una variant del conte de la Ventafocs (..). El film agafa el to d’una comèdia esbojarrada, delirant i perillosa (..). La comèdia esdevé trepidant i hilarant, sovint histèrica i histriònica, destacant sobretot el paper de Madison com a dona sensual però guerrera i cridanera que lluita amb les urpes per evitar la separació [del seu flamant xicot] i no renunciar al seu meteòric ascens social. Més enllà de la diversió i la comicitat queda, al final, també la sensació d’una comèdia trista o agredolça, tret habitual del cinema de Sean Baker, acompanyada d’una certa reivindicació irònica i tendra dels desvalguts davant dels poderosos. Carlos F. Heredero, a l’article per a ‘Caimán’: Retratista contumaç del pati del darrere del ‘somni americà’, en Sean Baker mai no sent compassió pels seus personatges: éssers humans que viuen en els entorns més sòrdids i degradats, gairebé sempre al costat o a l’esquena dels símbols del triomf, de la celebració festiva o de la sublimació icònica de l”american way of life’. Cineasta humanista que creu en la força vital dels seus personatges per perseguir el somni de cadascun, mai no els victimitza, ni els jutja, ni molt menys moralitza sobre la seva activitat o la seva feina. (..) El director de “The Florida Project” i “Red Rocket” no fa cinema per a assentar càtedra, per assenyalar ningú amb el dit, per parlar de ‘grans temes’ ni per il·lustrar de manera efectista discursos acomodats als temps que corren per a satisfacció dels ‘cultural studies’. Sens dubte per això filma amb “Anora” una història protagonitzada per una jove prostituta que treballa de ‘stripper’, pel fill capsigrany d’un oligarca rus i pels seus sicaris violents. Ningú exemplaritzant per a la moral tradicional té lloc a les seves imatges. L’Anora (una memorable Mikey Madison, capaç de transmetre una estranya barreja d’innocència i veritat emocional) troba a l’esbojarrat, infantiloide, espasmòdic i abstret Vanya –amb qui es casa després d’un parell de dies de lisèrgica i sexual disbauxa a Las Vegas– una oportunitat per a sortir de la vida que porta i trobar el que ella creu que es mereix. Contra tota evidència, s’obre pas amb enorme i sincera força emocional, amb vitalista ímpetu sexual, amb crits i amb dentades quan cal, mentre s’endinsa –amb inusitada fe i amb vitalitat inesgotable– en un món que ella creu més honorable quan en realitat és un mitjà encara més fosc, criminal i terrible que no pas en el que treballa. En Baker no la retrata com una idiota inconscient, sinó com una criatura dotada d’una fe en el futur gairebé inesgotable. D’aquesta mirada neix una pel·lícula tan embogida com lluminosa malgrat transitar per la sordidesa més extrema i per la riquesa criminal més enganyosa; una comèdia de vegades gairebé gamberra que té com a motor essencial els desastrosos sicaris de l’oligarca, la poca traça dels quals corre en paral·lel al seu fanatisme per complir les ordres de qui els paga, convertits per Sean Baker en els ressorts de les seqüències més divertides. El resultat és essencialment una pel·lícula feliç, en què la vitalitat i la convicció de la seva protagonista resulten encomanadisses, però també una versió políticament incorrecta de “Pretty Woman” sense voluntat redemptorista cap, un conte de fades invers feliçment transgressor, pur verí per a moralistes, impossible d’assimilar per cap mena de discurs reconfortant. (..) Alhora trista i alegre, dolorosa i esperançada, “Anora” es contagia del que significa el nom de la protagonista (‘llum brillant’) i construeix un relat capaç de transitar, sense solució de continuïtat, de la comèdia romàntica al thriller, i de l’slapstick a la comèdia screwball amb envejable desimboltura, amb la major energia i amb total organicitat. Sense escarafalls esteticistes, sense ‘abalorios’ arty ni cap missatge per transmetre, aquest petit prodigi de pel·lícula parla –en termes hawksians– de l’enteresa i de la dignitat que fan falta per sobreviure a una existència terrible, de la noblesa de sentiments que també nia en els que viuen als marges de l’explotació sexual i de la misèria moral. Tendra i dinàmica, empàtica i conflictiva, “Anora” posseeix una veu pròpia que li pertany en exclusiva a Sean Baker, capaç de proposar una desconstrucció crítica i devastadora del somni americà sense engolar la veu i sense posar-se transcendent. Necessitem moltes més pel·lícules així. Sergi Sánchez, a Facebook: Sean Baker amb “Anora”, torna a atrevir-se amb una versió ‘trash’ d’un conte de fades per demostrar-nos com s’estima els seus personatges. Perquè, després de tot, “Anora” no és més que el revers realista i adrenalínic de “Pretty Woman”. (..) Com passava a “Tangerine” o “The Florida Project”, Sean Baker és especialista a empatitzar amb els seus personatges, a detectar-ne la força i la vulnerabilitat, sense jutjar d’on procedeixen, i la pel·lícula, que deriva en el seu epicentre cap a la comèdia histèrica per acabar en una seqüència absolutament commovedora, és la declaració de respecte d’un cineasta cap a una treballadora del sexe que descobreix que l’amor no es compra ni es ven, només es regala. Manu Yáñez, crítica per a ‘Fotogramas’ Sean Baker trosseja el mite de ‘Pretty Woman’ a Cannes amb una pel·lícula indispensable i fascinant: Hi ha pel·lícules que saben agafar-te a contrapeu. Pel·lícules que van mostrant les cartes sense pressa, però sense pausa, i que, en el moment més inesperat, es treuen aquest as de la màniga que assegura un triomf incontestable. “Anora”, el nou film de Sean Baker (..), pertany a aquesta nissaga d’obres que, sense perdre l’honestedat en cap moment, apunten en una direcció per després , com si fossin un boomerang, girar a l’aire i donar-te una estocada inoblidable. Això és el que passa amb aquesta faula tragicòmica (..). Des dels primers compassos de la pel·lícula, Baker fa gala de la seva capacitat per abordar entorns i situacions espinoses, abonades a una certa amoralitat, sense jutjar en cap moment els seus personatges. Aquest talent inusual permet al director de Nova Jersey acostar-se a mons situats als marges socials –tant en la pobresa com en el privilegi més obscè– sense caure en cap mena de sordidesa o moralisme. És des d’aquesta perspectiva que el primer terç d'”Anora” es converteix en una excitant relectura de la història de la Ventafocs, que a la dècada de 1980 ja va traslladar a l’àmbit del comerç sexual la icònica “Pretty Woman”. En aquest sentit, resulta fascinant la manera com Baker convida l’espectador a participar de l’embadaliment que provoca a Ani la possibilitat de gaudir dels luxes que li ofereix Ivan a canvi d’unes quantes rebolcades diàries. Tot i que també és cert que hi haurà espectadors que –com li va passar a aquest crític– no aconseguiran gaudir del tot amb l’espectacle de frivolitat, dispendi i indolència que munta el nen mimat rus i els seus sequaços. Després, (..) Baker condueix el seu nou film a un terreny híbrid entre el thriller criminal i la comèdia histèrica. L’autor de ‘The Florida Project’ és un sagaç observador de les peculiars subcultures que habiten els seus personatges, i en aquest cas sap treu punta tant de l’univers del ‘lap dance’ –amb les enveges que genera entre les companyes d’Ani el seu salt a la riquesa – com de l’ecosistema que envolta el fill de l’oligarca, format per pseudogàngsters incapaços de mantenir sota control el coquí insolent. Baker maneja el ritme de l’acció amb desimboltura i mai permet que la temperatura còmica decaigui. Tot i que, en el fons del relat, cada cop es va fent més evident que el somni d’Ani pot esdevenir un malson. La memorable recta final de la pel·lícula, a què val la pena no fer-li espòilers, porta l’acció al territori de la lluita de classes, un enfrontament cru entre l’arrogància capitalista i la dignitat dels desheretats que no sol florir al cinema nord-americà contemporani (..). Olivia Cooper-Hadjian, article a ‘Cahiers du Cinéma’ Retrat de tres quirats: Els personatges femenins [de la Selecció Oficial del Festival] de Canes hauran comptat sovint amb el desig dels homes d’obrir-se camí al món. Després de Liane (“Diamant brut”), Wow (“Megalopolis”), Elena (“Limonov”) i Sue (“The Substance”), aquí teniu l’Ani (Mikey Madison), sens dubte la més amable de totes. Al cap i a la fi, és la seva feina: és ballarina en un club de striptease de Nova York, i els seus ‘lap dances’ es venen millor quan van acompanyats de paraules dolces. Com que la seva àvia li va ensenyar rus, la jove d’origen uzbek és enviada a la falda d’un fill d’oligarca [rus] que amb prou feines ha sortit de l’adolescència. Cara A: En Vanya és encantador i està disposat a pagar molt per jeure amb l’Ani, i després perquè li faci de xicota durant una setmana. El que comença com un simple bon pla es converteix en un pur i simple conte de fades quan el jove li proposa de casar-se a Las Vegas, i li promet tres quirats. ‘Diamonds are a girl’s best friend‘ [Els diamants són els millors amics d’una noia]: l’Ani ho accepta sense dubtar, probablement massa feliç per estalviar-se una vida de treball. Cara B: (..)  Si en Vanya està disposat a pagar molt per estar al costat de l’Ani, és menys perquè té un valor particular als seus ulls que perquè els diners no signifiquen res per a ell: ni se’ls ha guanyat ni mai n’hi han faltat. Oblidada per un temps, sorgeix la violència: dos tipus durs arriben a casa dels nuvis, als quals aviat s’uneix en Toros, que havia de vigilar en Vanya en absència dels seus pares, i anuncia a la parella la impossibilitat de la seva unió. Gran agrimensor de territoris, en Sean Baker explora aquesta vegada el de Brighton Beach, el districte històric de la comunitat russa de Nova York, travessat tot buscant el noi que ha fugit: se n’ha anat a tota velocitat quan han arribar els sequaços, deixant la ballarina desempallegar-se’n sola. La lluita de l’Ani contra Goliat requereix vigor, i a la jove no n’hi falta: si és insultada, respon amb malediccions quatre vegades més àcides, i els que intenten interposar-se en el seu camí surten colpejats, mossegats, trencats. Amb això no n’hi haurà prou. Com podem ponderar el poder absolut que confereixen els diners? (..) Ani defensa el camí de la fe. La seva ingenuïtat sembla improbable, però la bellesa de la pel·lícula és precisament aquesta: el desplegament d’aquesta energia esbojarrada amb la qual el personatge intenta preservar el respecte i la justícia que, amb raó, considera que li correspon, no es pot nodrir més que amb  la fe en la possibilitat d’un resultat feliç (..). Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’: (..) som en una comèdia passada de voltes (..) Des del primer moment es produeix una certa complexitat al voltant d’una sèrie de personatges d’un sol traç, que es mou en una comèdia de to molt gruixut i on el noi protagonista, (..), ha de ser l’imbècil més insuportable que s’ha dibuixat des de fa anys en una pantalla. Acceptar les regles del joc pot conduir a considerar “Anora” com una comèdia divertida; no acceptar-les, en el meu cas, converteix la pel·lícula en una anodina farsa sortida de mare. Sean Baker fa que els personatges no parin de cridar, que siguin histriònics i que a mesura que avança el relat tot giri al voltant del que li pot passar a la prostituta que s’ha casat a Las Vegas amb el fill ximple del traficant d’armes rus , mentre els sicaris volen solucionar l’assumpte. Encara que no tingui la pretensió d’explicar-nos quin és l’estat del món, no estem gaire lluny d'”El triangle de la tristesa” de Rüben Ostlund. Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: Una altra pel·lícula que exhibeix sense miraments el cos d’una dona, en escenes sexuals que fan venir ganes de cremar la pantalla, és “Anora”, amb la qual el nord-americà Sean Baker (..) realitza una suposada comèdia sobre una ‘stripper’ (Mikey Madison) que creu trobar el seu príncep blau en un jove rus, fill d’un traficant d’armes, que deu ser un dels personatges més menyspreables de la història del cinema. A aquesta cronista li consta que aquest film ple de crits ha provocat moltes rialles, cosa que li causa perplexitat. Altres reaccions (només enllaços).- Didier Péron, crònica per a ‘Libération’, en què remarca: Plena d’energia i portada per la formidable Mikey Madison, la pel·lícula del cineasta nord-americà sobre una jove treballadora sexual que intenta fugir de la seva condició a través d’un matrimoni afortunat ens encanta. Peter Bradshaw, a la ressenya per a ‘The Guardian’ li posa 4 estrelles sobre 5 i en remarca: Gir estel·lar de Mikey Madison en una història de treball sexual sense amor. I hi afegeix: La tragicomèdia de Sean Baker presenta Madison com una escort traïda pel fill d’un oligarca malcriat amb qui es casa en una pel·lícula que ofereix una visió més realista que “Pretty Woman”. Peter Debruge, ressenya a ‘Variety’, en què diu: La joia en brut de la competició de Canes d’enguany, “Anora” és una pel·lícula sorollosa a l’estil Safdie sobre dues cultures (russa i americana), dues llengües (rus i anglès) i dues monedes (diners i sexe). Com les innombrables fantasies de Hollywood que han arribat abans, explica la història de com joves de diferents mons s’enamoren, es troben amb obstacles immediats i s’enfronten a les conseqüències, excepte que la parella en aquest cas està formada per una stripper de Nova York i el fill imprudent d’un oligarca rus (..). David Rooney, ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’, en què remarca: Mikey Madison és una força deliciosament descosida a la història clivellada de la Ventafocs de Sean Baker. La relació romàntica d’una jove treballadora sexual amb el fill d’un oligarca rus es complica molt en aquesta estranya comèdia ambientada a Brighton Beach, Brooklyn.

Competició.

De Christophe HONORÉ, “Marcello Mio” (“Près des yeux, près du coeur”, anteriorment “O Sole Mio” i inicialment “Actors’ Studio”). Producció: França (Les Films Pelléas, France 2 Cinéma), Itàlia (Lucky Red*, BiBiFilm*). Durada: 2h. Guió: Christophe Honoré. Amb Chiara Mastroianni, Catherine Deneuve, Benjamin Biolay, Melvil Poupaud, Nicole Garcia, Fabrice Luchini, Hugh Skinner. Nota sinòptica: La Chiara Mastroianni (filla de Marcello Mastroianni i Catherine Deneuve), pressionada per totes bandes per la figura del seu pare, decideix retornar-lo a la vida a través d’ella mateixa. Es fa dir Marcello, es vesteix com ell i demana que la considerin ara un actor, no pas una actriu. La gent que l’envolta creu que és una broma passatgera, però la Chiara està decidida a no renunciar a la seva nova identitat… Sinopsi: És la història d’una dona anomenada Chiara. És actriu, és filla de Marcello Mastroianni i Catherine Deneuve i durant un estiu, sacsejada en la seva pròpia vida, es diu a si mateixa que hauria de viure la vida del seu pare. Ara es vesteix com ell, parla com ell, respira com ell i ho fa amb tanta força que els altres al seu voltant s’ho acaben creient i comencen a dir-li “Marcello”.  | VI: MK2. DF: AdVitam. EF: 22.05.2024. DI: Lucky Red. EI: 23.05.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Unifrance,  Wkp (fr), Les Inrockuptibles (fr).|

Algunes reaccions.

Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui L’amor pel cinema a Canes: (..) a la secció oficial competitiva s’ha projectat una altra pel·lícula, “Marcello mio”, que vol homenatjar de manera explícita el cinema. A partir de la semblança de Chiara Mastroianni amb el seu pare, Christophe Honoré hi fantasieja que l’actriu es “converteix” en Marcello Mastroianni. D’entrada, la idea encurioseix i alhora espanta: què en pot sortir? Allò que en surt, sense caure mai en el ridícul, és desigual: hi ha moments emotius i d’altres de banals, inclosos alguns en què intervé Catherine Deneuve, mare de Chiara Mastroianni. En tot cas, està fet amb amor pel gran cinema associat (Fellini, per sobre de tot) a la presència de Marcello Mastroianni. Nando Salvà, a la crònica per al diari ‘El Periódico’ ‘Marcello mio’, o com travestir el mite Mastroianni: (..) s’esperava que seria un homenatge al protagonista de “La dolce vita” amb motiu del centenari del seu naixement però que ahir, al ser presentada a concurs a Canes, va resultar ser més aviat una reivindicació de la seva filla per part del director que més vegades ha treballat amb ella. És, doncs, un bonic gest, i això és el millor que pot dir-se’n. Situada entre el documental i la ficció, la pel·lícula passa bona part del seu metratge contemplant com la mateixa Chiara deambula per la pantalla disfressada del seu pare (..).  Carlos F. Heredero, l’article per a ‘Caimán’: Petit artefacte de voluntària naturalesa endogàmica i metacinematogràfica, la nova pel·lícula de Christophe Honoré es presenta com un explícit homenatge a Marcello Mastroianni protagonitzat per la seva filla, Chiara Mastroianni, i per qui fos una de les seves esposes i mare de l’anterior, Catherine Deneuve, que s’interpreten a si mateixes com a tals, igual que ho fan també Fabrice Luchini, Nicole García i Stefania Sandrelli, més Melvil Poupaud i Benjamin Biolay (exparella i exmarit, respectivament, de Chiara a la vida real), tots  reunits al voltant de l’ocurrència d’aquesta última de vestir-se, comportar-se i demanar que li diguin ‘Marcello’ quan la seva pròpia identitat entra en crisi en plantejar-se si hi ha més de Mastroianni que de Deneuve, o al revés. Reunió de família al voltant d’un fantasma onmipresent, estimat i admirat per tots, “Marcello mio” sembla voler rememorar un cinema pretèrit –sens dubte important per a tots els que intervenen– a través de la figura de Mastroianni, a qui Chiara interpreta assumint, alternativament, els rols de diversos dels personatges més famosos de l’actor italià, de “La dolce vita” a “Ginger i Fred”. La idea és tan prometedora com suggeridora, però el seu desenvolupament es veu llastat de manera desafortunada per la realització desangelada, lletgista, capritxosa i arbitrària d’un Christophe Honoré que sembla no saber què fer amb la seva ocurrència inicial, ni cap on portar-la exactament. Una posada en escena molt plana, una planificació sense estil i sense tensió, i un desenvolupament narratiu molt heterogeni converteixen la funció és un desastre formal que arruïna els moments lírics breus i intermitents que aconsegueixen obrir-se pas de manera fugaç en aïllades ocasions. Una veritable pena. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’: (..) A la seva fantasmagoria Chiara/Marcello viatjarà fins a la seva infància, recuperarà espais visitats amb el seu pare i buscarà a l’actor que va ser icona de tot el cinema d’autor, la manera de poder arribar a ser ella mateixa. Christophe Honoré parteix d’una idea excel·lent, Chiaria Mastroiani està impecable transfigurant-se en Marcello i la pel·lícula té un cert encant. Tot i això, Honoré sembla no acabar de controlar totes les peces que posa en joc i la seva aposta està plena de alts i baixos, de caigudes al buit per aconseguir algunes petites epifanies que ens porten a rememorar la nostàlgia perduda per un cinema que va ser i que avui s’ha transformat en una fantasmagoria. Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: Amb un peu a la història del cinema i un altre a la porta del seu terapeuta, Chiara Mastroianni protagonitza una pel·lícula que bé podria haver dirigit també ella mateixa. “Marcello Mio” és una comèdia dramàtica que barreja crisi d’identitat, recorregut per la història familiar, per la història del cinema que corre en paral·lel i, sobretot, un homenatge al gran Marcello Mastroianni (..). No és que la Chiara cregui ser en Marcello, però està travessant una mena de curiós procés que és barreja d’Èdip, de dol i de celebració del seu pare. (..) Honoré aconsegueix entretenir i construeix una cosa així com un bonic homenatge a l’actor de “Fellini vuit i mig” (..). Hi ha moments emotius i simpàtics (..). Però (..) el projecte va perdent el rumb, estirant-se amés a més i transformant-se en una cosa així com una teràpia familiar de la Chiara i els seus que, en funció de la fama de tots plegats, es torna entreteniment públic. Mai no és clar què hi ha de real i què de joc a la pel·lícula, però en cert moment –especialment a partir d’un viatge a Itàlia–, l’Honoré ja va estirant-ne la corda més del necessari. (..) “Marcello Mio” no és un mal film. Té el seu encant, el seu amor per la història del cinema, les seves simpàtiques anècdotes del passat (Stefania Sandrelli sembla emocionada de debò en veure la Chiara vestida igual que el seu pare), però no acaba de sortir d’aquest cercle concèntric per convertir-se en un relat amb pes propi. Hom entén que, per a Chiara, és una manera de bregar amb la seva identitat, amb la seva carrera, amb la seva vida, amb el seu ego, amb la seva família i fins i tot amb el seu Èdip. Per a nosaltres, arribat a un punt, s’assembla més a veure la gran actriu «treballar alguns petits temes en teràpia» durant una sessió doble. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) Christophe Honoré, en la seva setena col·laboració amb la Mastroianni, li dissenya un itinerari pel cinema de Marcello (“Nits blanques”, “La dolce vita”, “Ginger i Fred”) perquè resignifiqui la seva figura a través d’un acte performatiu que el seu entorn percep com un joc o com un símptoma de bogeria transitòria. La pel·lícula té un aire familiar, de broma privada una mica autocomplaent, i encara que de vegades sembla tenir alguna cosa a dir sobre els actors, sobre la càrrega de ser “filla de”, i sobre l’angoixa de perdre la identitat en la identitat de tants, la proposta d’Honoré és més aviat erràtica. Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: (..) meta-comèdia no gaire graciosa ni emotiva (..) La pel·lícula, que és més un egotrip de Chiara que un homenatge al seu pare, tenia l’oportunitat de trobar el seu cim commovedor quan tots els participants es troben en una platja. Però el que passa allà (..) tampoc no arriba a generar els efectes desitjats. Així, més enllà d’alguns pocs passatges inspirats i de la benvinguda generositat amb què tots participen del projecte, es tracta d’una experiència força frustrant. Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘cinemacatalà.net’ Artefacte sobre vida i cinema de Christophe Honoré a Canes: (..) Honoré no amaga la condició d’artefacte fílmic d’aquesta juganera proposta amb un bonic discurs metacinematogràfic, que parla del cinema dins del cinema, i plantejant la confusió entre vida i cinema. La lleugeresa de ‘Marcello mio’ no pot dissimular l’artifici i la vacuïtat de la proposta però alhora encomana la joia de la cinefília i la mitomania amb aquesta Chiara transvestida amb Marcello absolutament adorable. Altres reaccions (només enllaços).- Fabien Lemercier, crítica per a ‘Cineuropa’, en què remarca: Christophe Honoré signa una tendra pel·lícula somnàmbula, cinèfila i conceptual protagonitzada per una Chiara Mastroianni posseïda pel fantasma del seu pare. Olivier Lamm, crònica per a ‘Libération, en què remarca: Malgrat una certa inspiració darrere del seu guió, que veu l’actriu enmig d’una crisi d’identitat reencarnant el seu pare desaparegut, la pel·lícula del francès no va més enllà del vodevil social. Peter Bradshaw, a la ressenya per a ‘The Guardian’ li posa 2 estrelles sobre 5 i en remarca: Fent de si mateixos, les icones del cinema miren al mirall en aquesta peça poc convincent i cansada de cine-narcisisme. Guy Lodge, ressenya per a ‘Variety’, en què remarca: Amb una colla d’estrelles franceses interpretant-se a si mateixos, la feble participació a la Competició de Canes de Christophe Honoré probablement va ser més divertida de fer que no pas de veure.

Competició.

De Paolo SORRENTINO, “Parthenope” / “Partenope”. Producció: Itàlia, França. Durada: 2h16. Guió: Paolo Sorrentino, Umberto Contarello. Amb Stefania Sandrelli, Luisa Ranieri, Silvio Orlando, Isabella Ferrari, Gary Oldman, Celeste Dalla Porta, Silvia Degrandi, Lorenzo Gleijeses. Nota sinòptica (llarga): La vida de Partènope , la dona que porta el nom de la seva ciutat, no és ni una sirena ni una criatura mitològica. Des del seu naixement l’any 1950 fins a l’actualitat. La seva llarga vida reflecteix plenament la riquesa de l’existència humana: la lleugeresa de la joventut i la seva decadència, la bellesa clàssica i les seves transformacions inexorables, amors vans i impossibles, idil·lis lleugers i passions vertiginoses, petons nocturns a l’illa de Capri, llampecs d’alegria i continuïtat, patiment, pares reals i inventats, finals i nous inicis. Acompanyats per una multitud de personatges formats per homes i dones retratats amb precisió i amor, els seguim a través de les seves onades de malenconia i les seves decepcions, la seva impaciència i la seva desesperació, i la seva angoixa davant la idea de no riure mai més d’un dandi que ensopega i cau sobre una vorera. El pas del temps, el més autèntic dels amants, fa de teló de fons d’aquesta història, amb la ciutat de Nàpols que t’encisa i t’encanta, que crida i riu, i que sap fer mal. Sinopsi: La vida de Partènope des del seu naixement, a la dècada de 1950, fins a l’actualitat. Una epopeia femenina sense heroisme però apassionada per la llibertat, per Nàpols i per l’amor. Els amors veritables, indescriptibles o de curta durada que et condemnen al dolor però et fan tornar a començar. L’estiu perfecte a Capri per a una joventut despreocupada malgrat un horitzó sense esperança. Al voltant de Partènope, els napolitans. Escrutats, estimats, desil·lusionats i plens de vida, als quals seguim en les seves derives malenconioses, les seves tràgiques ironies i els seus moments de desànim. La vida pot ser molt llarga, memorable o normal. El pas del temps ofereix tot el repertori de sentiments. I allà, al fons, a prop i lluny, aquesta ciutat indefinible, Nàpols, que encisa, encanta, crida, riu i ens pot fer mal. Vídeo: Tast. Informació: A la mitologia grega, Partènope és una sirena que donà nom inicialment a la ciutat posteriorment anomenada Nàpols. | VI: Fremantle*. DF: Pathé. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, altres enllaços. | -Nota: autor de la fotografia, adjunta:  Gianni Fiorito-.

Algunes reaccions.

Nando Salvà, a la crònica per al diari ‘El Periódico’: (..) procliu a passejar sense rumb és la protagonista de la setena ficció amb la qual Paolo Sorrentino competeix per la Palma d’Or, “Parténope”. El director italià la contempla al llarg de set dècades, de 1950 al 2023, i la utilitza com a símbol de la seva pròpia ciutat natal, Nàpols, una criatura bella, frívola, perduda, determinada i inexplicable. És, doncs, el mateix concepte que ja va tractar amb gran habilitat a “La gran bellesa” (2013) per retre homenatge a Roma. Però, a diferència del que passava amb el personatge principal d’aquella pel·lícula (..) l’heroïna de “Parténope” no és un personatge de carn i os. I, tot i que plena d’esdeveniments, la seva trajectòria vital sembla ser sobretot l’excusa que Sorrentino troba per anar acumulant escenes dissenyades partint del seu gust per l’amanerament estilístic, la posada en escena solemne i la imatgeria decadent, grotesca i kitsch; i algunes d’aquestes escenes resulten realment aclaparadores, però en un metratge de 136 minuts hi caben massa que ni de lluny aconsegueixen provocar aquest efecte. Diego Batlle,a la crítica per a ‘Micropsia’: Al director italià sempre li han fascinat qüestions com la joventut i la vellesa, la bellesa i la degradació i, en aquesta història ambientada a la seva Nàpols sobretot entre el 1968 i el 1975 (hi ha un pròleg el 1950 i un epíleg el 2023), la protagonista absoluta és Parthenope (Celeste Dalla Porta), una dona tan atractiva que genera efectes devastadors entre els qui l’envolten o se n’enamoren. (..) Un insofrible Gary Oldman (com el cèlebre escriptor John Cheever) i la sempre esplèndida Stefania Sandrelli (com la Parthenope a l’actualitat) completen el repartiment central d’un film on tot és bonic (des dels primers plans de l’heroïna fins als exteriors de Nàpols i la zona de Capri), però alhora l’interès es va esvaint entre diàlegs maldestres, conflictes subratllats i una solemnitat que tot ho contamina. Bastant banal i buida, “Parthenope” (..) troba la seva arbitrarietat final en la inclusió de no una sinó dues escenes de seguidors del Napoli celebrant l’scudetto del 2023 després que diversos personatges diguessin coses horribles sobre la ciutat. Som a l’univers de Sorrentino i, ja sabem, els capricis autorals estan a l’ordre del dia. Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’: La insultant bellesa de la Partènope, protagonista del film “Parthenope” de Paolo Sorrentino, és un mur tan càlid i temptador com opac. (..) Sorrentino torna a la seva ciutat, sí, però ja no és per escriure una emotiva carta d’amor a Nàpols com a l’autobiogràfica V”a ser la mà de Déu” (2021), sinó per examinar el problema de la bellesa que encarna Celeste Dalla Porta, actriu debutant d’una fotogènia increïble que el director italià filma amb un esteticisme exacerbat que frega l’anunci de perfum. Ni el germà de la noia és immune a l’atractiu que desperta en els homes, i la tragèdia que anuncia aquest desig prohibit marca l’existència de la protagonista, que buscarà respostes en l’antropologia, a la qual dedicarà una brillant carrera acadèmica. No hi ha molta més trama a “Parthenope”: més que l’evolució d’un personatge, Sorrentino està interessat a filmar Porta en escenes que van del sublim al grotesc i del grotesc al ridícul. L’aparició de John Cheever –interpretat per Gary Oldman– aporta un grapat d’aforismes enginyosos (..), però no deixa de ser un ‘cameo’ sobredimensionat i prescindible (..). En què pensa, Sorrentino, al convertir la Partènope en una presència ornamental de la seva pròpia pel·lícula? Tampoc ho sabrem mai. Àngel Quintana, l’article per a ‘Caimán’ -avançat a Facebook-: Som a Nàpols, territori Sorrentino, a una casa a la vora del mar. És un palau aristocràtic vell, decadent, tan anacrònic com la carrossa versallesca que està guardada en un racó de l’estança. En aquest món hi haurà un part i l’alcalde anuncia que serà una nena i que tindrà nom de sirena: Pathenope. En aquest punt d’arrencada Sorrentino mostra les cartes, la sirena serà l’encarnació de la bellesa i estarà destinada a convertir-se en una deessa. Pathernope travessarà uns quants anys de la història de Nàpols, però la societat napolitana que es mostrarà no serà ni la de la Camorra, ni la dels seus carrers bulliciosos, sinó un altre Nàpols situat davant del blau del mar, en què tot ens remet a una certa idea de bellesa. Pathernope serà la noia bella que vol encarnar un cert ideal femení, vist des d’una perspectiva masculina. La noia bella és filmada al ralenti, exhibeix vestits de Saint Laurent i es mou per un món en què tot està meticulosament cuidat, en què cap vestit té ni una arruga i on els nois també són querubins. Sorrentino mostra aquesta idea d’una Itàlia presonera de la bellesa, com si el paisatge engendrés cossos esvelts. Una pel·lícula en què els actors -tret de Stephania Sandrelli i Silvio Orlando- no interpreten, sinó que posen com si fossin a la passarel·la. Estem davant de la mateixa visió d’Itàlia que fa anys va ser tan grata al Bernardo Bertolucci de “Bellesa Robada” o al Luca Guadadigno de “Call me by your name”. A diferència de Bertolucci o Guadadigno, la mirada d’anunci Versace no és una mirada forastera, sinó que vol ser profundament napolitana, indagant fins i tot l’inconscient del lloc. Sorrentino entra en un Nàpols marcat pels seus rituals i en intentar atrapar, com si fos un antropòleg, aquest món sent la temptació cap a allò grotesc, com a element clau del seu estil. El que és grotesc li serveix per abraçar, com altres vegades, una certa mirada felliniana mal digerida i ens mostra un coit al·legòric entre el nord i el sud italià a la recerca d’una fusió impossible o inspecciona el miracle rossellinià trivialitzant-lo a partir del coit entre un bisbe i la protagonista davant les restes de San Genaro. Sorrentino fa avançar la pel·lícula per acumulació, intentant robar sempre la bellesa de la protagonista fins a estereotipar-la. Pel camí sorgeix la moralitat de la faula en què la dona deixa de ser bella, abandona tota temptació de la maternitat, assumeix la vida des de la soledat i deixa la pretensió artística per iniciar una carrera universitària com a antropòloga. A hores d’ara del festival resulta curiós veure com, de forma inconscient, les pel·lícules proposen diàleg i com el tema de la bellesa s’ha convertit en un tema més gran. En Sorrentino acaba establint una clara correspondència amb “The Substance” de Coralie Fargeat. A totes dues la dona bella convertida en actriu intenta ser altres coses i al final s’acaba reconeixent la bellesa informe del monstre. La Fargeat parteix del gore per traçar una mirada femenina demolidora, en Sorrentino parteix del seu etern debat entre el bell i el grotesc per acabar buscant un camí de redempció de fort arrelament catòlic. Un deliri. Sergi Sánchez, a Facebook: A partir de l’erràtic i el digressiu Paolo Sorrentino ha construït tota una poètica. “Parthenope” és a la ciutat de Nàpols el que “La gran bellesa” era a la de Roma. (..)“Parthenope” és el contraplà poètic a la més realista “La mà de Déu”, pel·lícula explícitament autobiogràfica en què Sorrentino examinava la seva infància i joventut napolitanes. Aquí, segons confessava a “Variety”, volia evocar “la seva infància perduda”, aquella que no va poder viure, i aquesta relació amor-odi, amb una ciutat de la qual se sent proper i alhora de la qual s’ha volgut allunyar. Aquesta contradicció forma part del personatge, sotmès a un vaivé de distàncies que perjudica la consistència dramàtica de la pel·lícula. Sorrentino, que en el pitjor dels casos peca d’autoindulgència, no sap distingir el gra de la palla, i alguns episodis de la vida de Parthenope -l’aparició d’un ridícul John Cheever, encarnat per Gary Oldman, o un llarguíssim capítol eclesiàstic- fellinià- estan ficats amb calçador. Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: (..) Aquesta explotació corporal [del cos de la dona] es manifesta d’una manera escandalosa a “Parthenope”, la nova pel·lícula de Paolo Sorrentino, que es recrea en el cos de la jove actriu (..) en una nova exploració del director napolità en el no-res camuflada amb cites d’escriptors (i fins la presència com a personatge de John Cheever encarnat per Gary Oldman) i amb laments sobre la desesperació de la joventut. Una altra cosa que s’hi detecta és com la marca Yves Saint Laurent, amb el seu actual director creatiu Anthony Vaccarelo, ha desembarcat en el món del cinema. Després d’”Emilia Pérez”, de Jacques Audiard, i “The Schrouds”, de David Croneneberg, aquest és el tercer film presentat a Canes amb participació en la producció de Yves Saint Laurent. I això es nota: hi ha molts de moments en què sembla un anunci publicitari de moda. Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘cinemacatal.net’: (..) ‘Parthenope’ és un ampul·lós i solemne llargmetratge de Sorrentino (..). Sorrentino plasma l’esclat de la bellesa femenina, un ideal de dona, una dona desitjada per tothom però inassequible a ningú. D’altra banda, una vida marcada per la tragèdia familiar d’un germà suïcida. Una pel·lícula farcida de reflexions, disquisicions, sentències i aforismes, tics habituals en el cinema ambiciós i melancòlic de Sorrentino. Tenim grans moments de cinema, seqüències grandiloqüents i una inventiva desfermada, a part d’una fascinació i delectació innegable per la mostració de la preciosa actriu Celeste Dalla Porta (..). Altres reaccions (només enllaços).- Didies Péron, crònica per a ‘Libération’, en què remarca: El cineasta italià torna per setena vegada en competició amb una enorme maquinària sobre la vida dels rics i poderosos, amb estètica publicitària i cofinançat per un gran dissenyador de moda, enfitant-nos amb la idea que els benestants també tenen una ànima. Davide Abbatescianni, crítica per a ‘Cineuropa’, en què remarca: El llargmetratge menys reeixit de Paolo Sorrentino és tècnicament impecable però narrativament fràgil. Peter Bradshaw, a la ressenya per a ‘The Guardian’ li posa 2 estrelles sobre 5 i en remarca: La protagonista és víctima de la seva pròpia bellesa en aquest exercici de creació d’imatges lànguidíssimes que és massa presumida per permetre qualsevol inversió emocional.

Cannes Première.

De Jessica PALUD, “Maria” / “Being Maria”. Producció: França. Durada: 1h42. Guió: Jessica Palud, Laurette Polmanss, basat en el llibre ‘Tu t’appelais Maria Schneider‘, de Vanessa Schneider . Repartiment: Anamaria Vartolomei (Maria Schneider), Yvan Attal (Daniel Gélin), Matt Dillon (Marlon Brando, per “L’últim tango a París“), Céleste Brunnquell (Noor),  Marie Gillain (Marie-Christine), Stanislas Merhar (l’agent), Giuseppe Maggio (Bernardo Bertolucci), Alexis Corso (Nathan). Sinopsi: 1969. Maria és lliure i salvatge. Increïblement bella. Ja no és una nena, encara no és adulta, quan inflama la pel·lícula d’un jove i prometedor director italià, una sessió a porta tancada de sexe i violència, al costat d’una estrella nord-americana. Es fa famosa. No estava preparada per a res, ni per a la glòria ni per a l’escàndol… Informació: La pel·lícula, en part, tracta de la controvertida producció i de les conseqüències tremendes de l’obra mestra de Bernardo Bertolucci de 1972, una fita que va convertir Schneider en una icona mentre la tancava en una imatge sexualitzada de la qual mai va poder escapar (Variety). | VI: Orange Studio. DF: Haut et Court. EF: 19.06.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Variety (ang).|

Algunes reaccions.

Àngel Quintana, l’article per a ‘Caimán’: En un moment de “Maria” de Jessica Palud, la protagonista Maria Schneider afirma que quan va rodar la famosa escena de la mantega de “L’últim tango a París” es va sentir doblement violada per la pressió de Bernardo Bertolucci i la indiferència de Marlon Brando. Les declaracions que Maria Schneider va fer sobre la brutalitat de l’escena van ser amagades a l’època. Els productors li van demanar que no parlés i el món la recordava com l’actriu que va ser sodomitzada per Marlon Brando. La veritable Maria Schneider va viure atrapada pel trauma i veient com els seus somnis de joventut es perdien davant de la perversitat d’un sistema en què la crueltat de l’obra s’imposava davant de la crueltat de la realitat. Maria Schneider recorda[va] que al guió no figurava l’escena tal com va ser rodada, mentre Bertolucci es justificava dient que a la seva pel·lícula l’important era la construcció dels personatges i que una actriu havia de ser ella [mateixa] per a fondre’s absolutament en el personatge. “Maria” de Jessica Palud pivota al voltant d’aquesta escena, però comet l’error de voler anar una mica més enllà, de no quedar-se en la dialèctica i el debat al voltant dels abusos en benefici de l’art. La pel·lícula vol ser una mena de semi-biopic sobre una jove actriu que va arribar a convertir-se en una estrella del cinema europeu gràcies a una escena que detestava. Jessica Palud inicia la pel·lícula al moment en què una jove de setze anys, filla de l’actor Daniel Gelin, somia amb els plaers de la fama. Després ens explica coses sobre el rodatge de “L’últim tango a París” per establir una mena de causa-efecte entre el trauma i l’addicció de l’actriu a l’heroïna que la condueix cap a la seva autodestrucció. La pel·lícula està filmada com un biopic convencional, amb una deriva dogmàtica que li serveix per parlar d’una època en què els homes dominaven el cinema, on els nus estaven pensats per a la mirada masculina i on les actrius com Maria Schneider eren conilletes d’índies atrapades en un cercle de perversitat del qual no podien escapar-se. Jessica Palud roda sense gaire convicció, amb una posada en escena plana, però intenta rebutjar la caricatura. L’actriu Anamaria Vartolomei, protagonista de “L’événement”, és una convincent Maria Schneider, mentre Matt Dillon vol emular Marlon Brando i l’actor Giuseppe Maggio fa una mala caracterització de Bernardo Bertolucci. Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’ Maria Schneider tenia raó: (..) reconstrueix moments del rodatge de la cèlebre pel·lícula de Bernardo Bertolucci, tan escandalosa a l’època, fins a arribar a l’escena de “la mantega” en què Marlon Brando simula la sodomització de Jeanne, nom del personatge que encarna Schneider: per trobar una reacció de “veritat” a una relació sexual forçada, no li van dir res a l’actriu, que aleshores només tenia dinou anys i cap experiència prèvia al cinema. Ella va sentir-se certament forçada, enganyada, traïda, abusada. Ho va dir i la van fer callar. Ho va seguir dient i no li van fer cas. “L’últim tango” va impactar. Però, mentre se celebrava la direcció de Bertolucci i la interpretació de Brando, Maria Schneider va ser víctima d’una condemna moral. El desenvolupament dramàtic del film de Palaud potser ho simplifica massa: com si el maltracte rebut durant el rodatge de “L’últim tango a París” i la pressió mediàtica i social aboquessin l’actriu a l’heroïna i així a l’autodestrucció. Tanmateix, el film recull algunes declaracions de Schneider (a la qual s’exigia en cada pel·lícula que es despullés) que ressonen en el present: bona part del cinema està fet per homes i s’hi exhibeix el cos de les dones. Cert que, amb el temps, moltes dones han accedit a la direcció cinematogràfica, però a les pantalles de Canes s’evidència com els cossos femenins segueixen sent filmats com un objecte (..). Eulàlia Iglesias, a l’article per a ‘Filmtopia’: (..) l’aproximació a l’actriu Maria Schneider que firma Jessica Palud, genera una expectació perversa: tothom està pendent de com es presentarà el rodatge de l’escena “de la mantega” de “L’últim tango a París”, que l’actriu va denunciar com una forma d’abús atès que ni Bernardo Bertolucci ni Marlon Brando la van avisar de com es desenvoluparia. El film no tarda gaire a entrar en aquest tema (..). Palud presenta la filmació de la pel·lícula de Bertolucci com un rodatge en principi d’atmosfera íntima i cordial, fins que arriba l’escena en qüestió. I deixa clar fins a quin punt la Maria es va sentir humiliada i menystinguda en aquestes circumstàncies. Després de l’abús, en la següent seqüència veiem la protagonista en una discoteca mentre balla intensament i coneix un xicot que no tarda a introduir-la en el consum d’heroïna. “Maria” planteja que tota la vida de Schneider queda marcada per aquell moment del rodatge. Poc després, en una entrevista, l’actriu ja denuncia els fets que la majoria no vam conèixer fins molt després. Aleshores, el seu agent la renya per saltar-se els protocols de la promoció cinematogràfica i la convida a romandre callada. A més, ha d’enfrontar-se a l’obsessió dels cineastes d’aleshores per fer aparèixer nues les actrius sense cap necessitat. El film mostra igualment com Schneider s’entrega a les drogues per suportar la repercussió d’una pel·lícula que la converteix en una icona sexual amb només 19 anys. Palud reivindica en part l’actriu com una pionera en el seu rebuig a les pràctiques masclistes al cinema que va haver de pagar un preu molt alt per la seva rebel·lia. Però alhora, també redueix Schneider a no ser altra cosa que la dona marcada pel rodatge de “L’últim tango a París”. Mentre que la caracterització de Matt Dillon com a Marlon Brando fa patir una mica, Anamaria Vartolomei recull a la perfecció aquell aire de bellesa ferida de la Schneider. Altres reaccions (només enllaços).- Fabien Lemercier, crònica per a ‘Cineuropa’, en què remarca: Jessica Palud signa una obra de denúncia feminista que ressona actualment seguint amb pudor i precisió la turmentada trajectòria de l’actriu Maria Schneider. Jordan Mintzer, ressenya per a ‘The Hollywood Reporter, en què remarca: L’estrella de ‘Last Tango in Paris’ Maria Schneider obté un biopic entre bastidors que comença amb força però que s’esgota.

Sessions Especials.

De Daniel AUTEUIL, “Le fil“. Producció: França (Zazi Films*). Durada: 1h55. Guió: Steven Mitz, Daniel Auteuil, adaptació de la col·lecció de relats breus ‘Au guet-apens: chroniques de la justice pénale ordinaire‘, de l’advocat penalista de Lille Jean-Yves Moyart. Amb Daniel Auteuil, Grégory Gadebois, Sidse Babett Knudsen, Alice Belaïdi, Suliane Brahim.S inopsi: Com que va exonerar un assassí reiterat, el senyor Jean Monier (Daniel Auteuil) ja no s’encarrega de casos penals. La trobada amb Nicolas Milik (Grégory Gadebois), pare acusat de l’assassinat de la seva dona, el toca i li sacseja les certeses. Convençut de la innocència del seu client, està disposat a fer qualsevol cosa per ajudar-lo a guanyar el judici, redescobrint així el sentit de la seva vocació. Informació: Thriller policíac.  | DF: Zinc Cinema. DI: Bim Distribuzione*. EF: 25.09.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Sortir à Paris (esp).|

Algunes reaccions.

Fabien Lemercier, crítica per a ‘Cineuropa’, en què remarca: Un advocat lluita per salvar el seu client a la pel·lícula massa artificial de Daniel Auteuil, també protagonista amb Grégory Gadebois.

Un Certain Regard.

De Mo HARAWE, “The Village Next To Paradise“. Producció: Somàlia (Maanmaal CC*), Àustria (FreibeuterFilm*), França (Kazak Productions*), Alemanya (NiKo Film*). -. Durada: 2h13. Guió: Mo Harawe. Amb Ahmed Ali Farah, Anab Ahmed Ibrahim, Ahmed Mohamud Saleban. Nota sinòptica: En un poble de Somàlia ventós, una família recentment reunida ha de navegar entre les seves diferents aspiracions i el complex món que l’envolta. L’amor, la confiança i la resiliència els impulsaran en el camí de les seves respectives vides. Sinopsi: En un poble perdut enmig del desert de Somàlia, en Mamargade, un pare solter, fa feines ocasionals per sobreviure. La seva germana, l’Araweelo, es va refugiar amb ell després d’una convulsa disputa domèstica. El potencial d’en Cigaal, el fill d’en Mamargade, s’ignora a causa de la situació en el si de la intimitat d’aquesta fràgil família. En Mamargade i la seva germana confien mútuament, però no haurien triat viure junts si les circumstàncies no els haguessin obligat a fer-ho. El dia a dia d’aquesta família és inseparable de la situació sociopolítica d’un país ple de disturbis polítics, desastres naturals i el llegat del colonialisme. Informació: Òpera prima. | VI: Totem. DF: Jour2Fête. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, AustrianFilms (ang).|

Algunes reaccions.

Olivier Lamm, crònica per a ‘Libération’, en què remarca: Sense res pintoresc ni emoció, el bonic llargmetratge de Mo Harawe, la primera pel·lícula somali seleccionada a Canes, explica la història de la lluita d’un pare amorós però un pèl fracassat. I comença dient-ne: (..) és impressionant. Literalment, amb la seva minuciosa forma de plans fixos allunyats del més mínim pintoresc, d’una gallardia innegable però la sequedat, la duresa del qual, semblen haver estat decidides pels propis paisatges, els de la costa somali batuda pels vents, tenyits de fred, descolorits (..). També apareix una coincidència en el to en què els personatges es parlen entre ells, a mig camí entre la ira i l’abnegació (..). Fabien Lemercier, crítica per a ‘Cineuropa’, en què remarca: En Mo Harawe imposa el seu notable talent per a la posada en escena en un commovedor i lacònic relat dels infortunis i la resiliència del poble somali.

Un Certain Regard.

D’ Ariane LABED, “September Says” (“Sisters”) / “Soeurs”. Producció: Anglaterra, Irlanda, Grècia, Alemanya, França. Durada: 1h38. Guió: Ariane Labed, adaptació de la novel·la gòtica ‘Sisters‘, de Daisy Johnson. Amb Mia Tharia, Pascale Kann, Rakhee Thakrar, Barry John Kinsella, Cal O’Driscoll, Niamh Moriarty, Amelia Valentina Pankhania, Shane Connellan. Nota sinòptica: Dues germanes se’n van a pagès amb la seva mare maníacodepressiva. Sinopsi: Les germanes July i September són carn i ungla, tot i que molt diferents: la September és protectora i desconfiada dels altres, mentre que la July és oberta i curiosa. La seva dinàmica preocupa a la seva mare soltera, Sheela, que no sap què fer-ne. Quan expulsen la September de l’escola, deixen que la July s’espavili sola i comença a afirmar la seva pròpia independència, cosa que no passa desapercebuda per a September. La tensió entre les tres dones augmenta quan es refugien en una antiga casa de vacances a Irlanda, on la July veu que el seu vincle amb la September canvia de maneres que no pot entendre ni controlar del tot, i una sèrie de trobades surrealistes posen a prova la família fins al límit. Informació: Òpera prima de l’actriu Ariane Labed. | VI: The Match Factory. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions.

Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’: (..) una pel·lícula que sap crear una atmosfera brillant, però el resultat de la qual es veu entorpit pel seu aferrament a un inesperat gir de guió. La pel·lícula ens situa en un món familiar tancat on una mare d’origen hindú viu amb les dues filles. Totes tres creen un univers particular en què la claustrofòbia té una mica de sinistre. Les dues germanes són objecte de bullying a l’escola i s’autoprotegeixen afirmant que el que passi a una passarà a l’altra i que aquesta mena d’unió dels seus cossos crearà una relació d’afecte forta. El món tancat adquireix més força quan les tres dones es traslladen a viure a una casa d’estiueig situada al costat d’una platja de la costa irlandesa. Mentre les joves atrapen cucs i juguen a fer allò que un desitja que l’altra realitzi, es produeix la irrupció de la sexualitat. El descobriment del sexe per part d’una de les germanes fa que tot basculi i que el conte claustrofòbic, sinistre, però amb una certa intensitat atmosfèrica, es converteix en una altra cosa, on sorgeix el pes del cinema fantàstic amb una clara presència de allò fantasmagòric. L’ombra d'”El sisè sentit” de M. Night Shyamalan està molt present. Eulàlia Iglesias, a l’article per a ‘Filmtopia’: (..) “September Says” se centra en el poderós vincle entre dos personatges femenins, aquí dues germanes adolescents que converteixen la seva relació autodependent en una forma de refugi respecte a una mare artista un pèl perduda en un entorn que les margina. I com a “Canino”, les noies també desenvolupen una mena de rituals particulars i codis lingüístics de control i dominació una de l’altra. En un panorama, el del cinema actual, que premia els discursos explícits en narratives prosaiques, Labed privilegia la creació d’una atmosfera poètica i asfixiant al voltant de les dues protagonistes, de manera que una sèrie de fets que en un altre film esdevindrien temes estructurals (l’assetjament a l’escola, el vídeo sexual filtrat…) aquí queden al servei de nodrir la codependència malaltissa d’aquesta relació. El despertar sexual d’una de les germanes provoca les primeres escletxes en aquesta unió a priori indivisible. Per això sap greu que, cap al final, un gir de guió vulgui explicar des del gènere allò que ja s’entenia des de la lògica narrativa plantejada, i acabi sabotejant el tan ben aconseguit naturalisme misteriós de tints gòtics que presideix el film. Altres reaccions.- Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: (..) un estrany i suggeridor retrat de dues germanes que tenen una relació entre codependent i tòxica, i que viuen amb una mare que clarament no està passant pel millor moment (..).

Quinzena dels Cineastes.

De Caroline POGGI i Jonathan VINEL, “Eat the Night“.Producció: França. Durada: 1h46. Guió: Caroline Poggi, Jonathan Vinel, Guillaume Bréaud. Repartiment: Théo Cholbi (Pablo), Erwan Kepoa Falé (Night), Lila Gueneau (Apolline). Sinopsi: En Pablo i la seva germana Apolline, encara adolescent, han crescut junts jugant a ‘Darknoon’, un videojoc de fantasia heroica en línia. ‘Darknoon’ anuncia la imminent desaparició del seu univers, que desconnecta, mentre que la relació sentimental d’en Pablo amb el misteriós Night, amb qui fabriquen i tracten l’èxtasi, va agafant cada cop més espai, abandonant la germana i provocant la ira d’una perillosa banda rival. Text de presentació de la Quinzena: Poggi i Vinel signen el seu “Ready Player One“: un film d’empelt de l’animació amb la imatge real, del thriller amb allò romàntic, de l’edat adulta amb la infantesa. Projecte terriblement ambiciós dins del jove cinema francès, “Eat the Night” ens submergeix a l’univers de Darknoon, un videojoc 3D d’heroic fantasy multijugador especialment dissenyat per a la pel·lícula. És un film d’apocalipsi, sobre l’adéu a l’adolescència, però també un autèntic film d’amor, rodat en l’atmosfera surrealista de Le Havre. | VI: MK2. DF: Tandem. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algues reaccions.

Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’: Dins del joveníssim cinema francès “Eat the Night” era una pel·lícula esperada. (..) El resultat és força més tímid del que s’augurava. “Eat the Night” funciona a la primera part com un thriller i una història d’amor gai. El thriller té com a protagonistes dos dealers que trafiquen al món de la droga i la lluita entre dues bandes rivals. La història d’amor es desenvolupa entre un jove dealer i un altre que coneix per casualitat i que n’altera la vida. Tots aquests elements estan barrejats amb la història de la germana de la protagonista addicta a un videojoc anomenat Dark Night, que ha de desaparèixer del ciberespai coincidint amb el solstici d’hivern. Els avatars del videojoc acaben reflectint una part d’una història que juga amb la barreja de gèneres i d’imatges, amb un resultat força opac. Altres reaccions (només enllaços).- Didier Péron, crònica per a ‘Libération’, en què remarca: Els cineastes submergeixen un magnífic trio protagonista en el remolí d’una vida que els portarà a un destí desastrós, barrejant de manera brillant gèneres per a dissoldre’ls. I en diu: Què hi pot haver més bonic que una pel·lícula on els protagonistes semblen existir per si mateixos, actuant segons la seva pròpia lògica, actors ingovernables per les manetes del guió o de la pel·lícula? Cap al seu destí, per desastrós que sigui. Amor meu, si acaba malament, tanmateix haurà valgut la pena. Falsa màfia, suburbà, pel·lícula de trànsit, falsa pel·lícula negra i falsa pel·lícula genial, veritable melodrama gòtic, “Eat the Night” absorbeix tots els gèneres a l’ull de la seva mirada de cicló, el seu forat fosc, per a dissoldre’ls i fabricar-ne un nou èxtasi (..). Fabien Lemercier, crítica per a ‘Cineuropa’, en què remarca: Caroline Poggi i Jonathan Vinel pugen de lliga amb una pel·lícula audaç i ambiciosa sobre la joventut i allò virtual i allò real, però el conjunt no compleix totes les seves promeses.

Quinzena dels Cineastes.

De Yôko KUNO i Nobuhiro YAMASHITA, “Ghost Cat Anzu” / “Anzu, chat-fantôme” / “Bakeneko Anzu-chan”.  Producció: Japó, França. Durada: 1h37. Guió: Shinji Imaoka, adaptació del maga ‘Bakeneko Anzu-chan’ de Takashi Imashiro. Film d’animació. Amb les veus de: Mirai Moriyama (Anzu), Noa Gotô (Karin). Sinopsi: Xxplica la història de la Karin, d’11 anys, abandonada pel seu pare amb l’avi, el monjo d’un petit poble costaner de la província japonesa, que li demana a l’Anzu, el seu gat fantasma jovial i servicial encara que bastant capritxós, que la vigili. La trobada d’aquests personatges forts provoca espurnes, si més no al principi… Text de presentació de la Quinzena: Aquesta co-realització adaptada d’un manga també és el primer llargmetratge de la jove Yôko Kuno, destacada al Japó pel seu treball d’animació en rotoscòpia. Pel·lícula adreçada a tots els públics, la bellesa d’Anzu, el gat fantasma, rau en la seva barreja de lirisme i comèdia i els seus personatges d’animals i d’esperits grollers i burlers. Pel·lícula d’animació que, per la seva història i per la varietat dels seus gràfics, agradarà als seguidors de “Mes Voisins les Yamada” i de Miyazaki. | VI: Charades.  DF: Diaphana. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions.

Jara Yáñez, a l’article per a ‘Caimán’: (..) “Ghost Cat Anzu”, que adapta un màniga de Takashi Imashiro i combina animació i rotoscòpia, oscil·la entre la comèdia i el drama i humanitza la natura (al gat, però també a un bolet, a una granota o a un ós rentador) per transgredir les normes del món ‘real’ i confrontar-lo amb el dels morts (en una aposta que recorda en aquest element però sense la força creativa, entre d’altres, a l’última pel·lícula de Miyazaki, “El chico y la garza”). A través de la tassa d’un vàter, Karin i tota la comunitat de fantasmes que l’acompanyen i ajuden, entraran allà on habiten els diables i mana el déu de la desgràcia perquè la trobada entre la mare i la filla, encara que sigui només per una estona, aconsegueixi això que dèiem a l’inici: que superi el trauma i s’adapti a la nova vida que li toca viure. Llàstima que l’audàcia de la pel·lícula no acabi de despuntar ni en l’aspecte formal ni en l’argumental. Altres reaccions (només enllaços).- Olivia Popp, crítica per a ‘Cineuropa’, en què remarca: La pel·lícula de Yôko Kuno i Nobuhiro Yamashita és un regal per als ulls dels fans de l’animi japonès, encara que la història no estigui a l’alçada de les expectatives.

Quinzena dels Cineastes.

De Hala ELKOUSSY, “East of Noon” / “Sharq 12”. Producció: Països Baixos, Egipte, Qatar. Durada: 1h49. Guió: Hala Elkoussy. Repartiment: Ahmed Kamal (Shawky el Showman), Menha El Batroui (Jalala), Omar Rozeik (Abdo), Fayza Shama (Nunna). Sinopsi: Ambientada en un món confinat fora del temps, és la faula del prodigi Abdo (19 anys) que utilitza la música per rebel·lar-se contra la seva gent gran: Shawky el Showman (70 anys), un showman excèntric que governa amb una barreja d’actuació i de por, i un narrador d’històries, Jalala (75 anys), que aporta calma amb històries del Mar, que ningú més ha vist. “East of Noon” és una sàtira sobre el funcionament intern d’una autocràcia malaltissa i la seva vulnerabilitat inherent davant la visió desenfrenada dels joves d’un món millor. Text de presentació de la Quinzena: Distopia carnavalesca, conte popular entre ‘Ubu’ i ‘Les 1001 nits’, “Sharq 12” és el segon llargmetratge d’una artista egípcia. Pel·lícula barroca i excessiva que destaca dins del cinema africà i àrab, “Sharq 12” inventa l’al·legoria d’un país autocràtic que intenta sufocar un jovent inconformista i rebel. Subratllem-ne encara més el coratge d’aquest gest quan la censura egípcia no ha estat mai tan ferotge amb el autors. | Enllaços: SeriousFilm-productora, IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions.

Jaime Pena, l’article per a ‘Caimán’: Una raresa, tant que el mateix catàleg de la Quinzena el defineix com a conte a mig camí entre ‘Les 1001 nits’ i ‘Ubu Rey’, però també com a “una pel·lícula barroca i excessiva” en l’esperit dels nous cinemes dels seixanta i setanta. I és cert: aquesta pel·lícula en blanc i negre (més dos plans en color pel mig i dos més al final) remet a una altra època, a un cinema que no tem als simbolismes ni a les metàfores, per més que aquestes ens puguin resultar incomprensibles. De fet, els seus personatges habiten un món que bé pogués correspondre a cinquanta anys enrere, un univers totalment analògic, una mena d’autocràcia en què dos joves intenten guanyar-se la vida tan bé com poden, pensant només a fugir algun dia. La Nunna està forçada a prostituir-se, mentre l’Abdo cava en un terreny erm enterrant cadàvers i buscant tresors. També, i això és el més important, l’Abdo és un músic que experimenta amb diferents tipus de percussions, gairebé totes elaborades a partir d’elements casolans, i enregistraments sonors en cassets. En el fons, aquest és l’univers que convoca Hala Elkoussy amb la seva pel·lícula i amb les seves poderoses imatges filmades en cel·luloide: un cinema que renuncia a l’última tecnologia i que se serveix del reciclatge per tornar a l’esperit dels revolucionaris, els que van conformar el programa de les primeres edicions de la Quinzena. Altres reaccions (només enllaços).- Davide Abbatescianni, crítica per a ‘Cineuropa’, en què remarca: El segon llargmetratge de Hala Elkoussy és una caòtica història folk sobre una extravagant companyia de teatre liderada per un infantil tirà.

Setmana de la Crítica.

De Marcelo CAETANO, “Baby“. Producció: Brasil, França, Països Baixos. Durada: 1h46. Guió: Marcelo Caetano, Gabriel Domingues. Amb João Pedro Mariano, Ricardo Teodoro, Ana Flavia Cavalcanti, Bruna Linzmeyer, Luiz Bertazzo. Sinopsi: En sortir d’un centre de detenció juvenil, en Wellington es troba sol i a la deriva pels carrers de São Paulo, sense notícies dels seus pares i sense recursos per començar una nova vida. En un cinema porno, coneix en Ronaldo, un home madur que li ensenya noves maneres de sobreviure. De mica en mica, la seva relació es converteix en una passió conflictiva, oscil·lant entre l’explotació i la protecció, la gelosia i la complicitat.. Comentari de la Setmana: Segona pel·lícula del director brasiler Marcelo Caetano, retrat vibrant d’un jove marginal que intenta sobreviure a São Paulo. Per més romàntic que pugui ser, aquest melodrama ‘queer’ amb una pell suau i dura alhora representa una realitat social restrictiva tant com explica una història d’amor d’avui. Una pel·lícula commovedora i extravagant, interpretada per actors carismàtics. | VI: M-Appeal. DF: Epicentre*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions.

Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: Aquesta pel·lícula brasilera ofereix una mirada descarnada però alhora tendra i humanista a la vida d’un jove homosexual que surt d’un centre de detenció per a menors després d’una llarga temporada i ha de tractar de reincorporar-se al món, sobrevivint pel seu compte, prostituint-se i tractant de trobar un sostre on viure. Amb subtilesa, intel·ligència i una manera molt noble i afectuosa de tractar personatges complexos, “Baby” aconsegueix evitar els clixés més previsibles d’aquest tipus d’històries de submóns. (..) [En Wellington] se les ha de buscar mitjançant la prostitució. A això arriba amb l’ajuda de –o per culpa de– Ronaldo (Ricardo Teodoro), un home madur que coneix en un cinema porno i amb qui té una història que podria ser d’amor però també de conveniència mútua, una barreja entre allò afectuós i usufruit d’un cos jove en un mercat que ho requereix. La de “Baby, així li diuen al protagonista, és una història amb rivets durs i tensions de tota mena –hi ha deutes de diners, tràfic de drogues, situacions violentes al carrer, enfrontaments amb la policia i així–, però en el fons el que l’aguanta és una mirada comprensiva que intenta entendre què passa pel cap i pels sentiments d’aquests dos personatges que tenen una relació tan particular com indefinible, que va d’allò amorós a brusc, utilitari a sentimental, gairebé sense intermedis (..). Altres reaccions (només enllaços).- Sandra Onana, crònica per a ‘Libération’, en què remarca: Solar i sensual, la segona pel·lícula del brasiler Marcelo Caetano narra la relació entre un jove delinqüent i l’home madur que l’acull, entre l’explotació i la passió. Olivia Popp, crítica per a ‘Cineuropa’, en què remarca: A la nova pel·lícula de Marcelo Caetano, un noi que busca els seus pares i un escort més madur connecten a l’escena urbana gai de São Paulo. I comença l’escrit dient: Oblideu-vos de “Call Me by Your Name”, aquí ve “Baby”, la història decididament madura del director brasiler Marcelo Caetano sobre amor, amistat i molt més entre un home de 18 anys i la seva figura paterna de 42anys, amant del semen, al São Paulo d’avui. El guió de Caetano i Gabriel Domingues beu de l’estètica d’una mena de realisme social gai per pintar un paisatge ric en la cruïlla de camins entre els dos homes (..).

Cannes Classics. El segle de Costa-Gavras.

“La vérité est révolutionnaire. Episode 3: L’aveu”, de Yannick Kergoat (2024). Producció: França. Durada: 0h52. Guió: Edwy Plenel. Michèle Ray-Gavras presenta una producció de KG Productions amb el suport de l’INA, Gaumont Pathé Archives, ERT. Presentació d’un dels deu capítols de la sèrie documental “Le Siècle de Costa-Gavras”. Aquest està dedicat a la història de “L’Aveu”, estrenada l’any 1970.

Cannes Classics. Còpies restaurades.

“La Rose de la mer“, de Jacques de Baroncelli (1947). Durada: 1h26. Una presentació de Pathé. Restauració 4K, basada en els negatius de nitrats originals, un negatiu d’imatge i un negatiu de so òptic, així com un marró estàndard de 1a generació. Treball realitzat pel laboratori L’Image Retrouvée.

Esdeveniment especial, amb motiu dels Jocs Olímpics París 2024.

“Olympiques! La France des Jeux“, de Mickael Gamrasni (2024). Producció: FRança. Durada: 1h39. Guió: Mickaël Gamrasni,Benoît Heimermann. Documental. Amb la veu, com a narradora de Marion Cotillard. Sinopsi: Tres generacions d’atletes francesos comparteixen coneixements sobre la profunda connexió de la seva nació amb els Jocs Olímpics, destacant la importància cultural i els èxits atlètics que han forjat un vincle durador. Informació facilitada pel Festival, sobre l’esdeveniment: El Festival de Cinema de Canes i la Ciutat de Canes estan en sintonia amb ‘París 2024‘! Personalitats esportives i esportistes seran els convidats d’una vetllada excepcional, el dimarts 21 de maig, amb la projecció única del documental “Olympiques! La France des Jeux”,de Mickaël Gamrasni. En presència del seu ambaixador més prestigiós, la flama olímpica! Quan les Olimpíades esportives es troben amb les Olimpíades del cinema, la fraternitat, la trobada de pobles i la celebració d’un ideal humanista conflueixen a la catifa vermella i pugen els esglaons com un podi abans de trobar-se a la pantalla. Com que el cinema i l’esport són llenguatges que van més enllà de les paraules i superen fronteres, s’uneixen al voltant dels valors pacifistes. Aquest serà el lema d’aquesta gran vetllada festiva al voltant de la projecció del documental de Mickaël Gamrasni, “Olympiques! La France des Jeux”, que aplega David Douillet, Guy Drut, Jean Galfione, Céline Gerny, Laura Flessel, Laure Manaudou, Cédric Nankin i una vintena de campions olímpics i paralímpics. D’entre 20 i 100 anys, expliquen les seves trajectòries i dibuixen la genealogia increïble dels Jocs Olímpics francesos, des de la seva creació el 1896 fins a les recents gestes, des de Charles Coste, medallista d’or el 1948 fins a Romain Cannone, medallista d’or el 2021, entre els quals Kiki Caron. que van il·luminar Tòquio 1964 o Béatrice Hess i Nikola Karabatic, quatre i tres vegades medallistes d’or. En aquesta pel·lícula, produïda per France Télévisions, tres generacions d’esportistes francesos es reuneixen per primera vegada i revelen per què França té una història molt especial amb els Jocs. (..) Tony Estanguet, Marie-José Pérec, Thierry Rey, Iliana Rupert, Marie Patouillet, Nélia Barbosa, Alexis Hanquiquant, Christine Caron i Brahim Asloum envoltaran Arnaud Assoumani (Campió Paralímpic de Para Atletisme) que portarà la flama olímpica a la catifa vermella. ‘París 2024′, d’acord amb l’Ajuntament de Canes, ofereix la flama al Festival a la seva catifa vermella, abans de la seva benvinguda a la ciutat per a tots els residents de Cannes el 18 de juny.

Setmana de la Crítica. Curtmetratges en competició a la Setmana de la Crítica – Programa 2.

De Valentina HOMEM, “A menina e o pote” / “The Girl and the Pot”. Producció: Brasil. Durada: 0h12. Guió: Valentina Homem, Eva Randolph, Francy Baniwa, Nara Normande, Tati Bond. Animació: Tati Bond (Direcció artística i animació), Nara Normande (Direcció d’Animació). Amb Francy Baniwa. Sinopsi: En un món distòpic, una noia trenca un gerro de ceràmica que amaga un secret. Aquesta acció obre les portes a un món paral·lel i la jove s’endinsa en un període de transformació en què finalment és possible crear un nou món. Comentari de la Setmana: Les ganes i la possibilitat d’un món nou també són al centre d’”A menina e o pote” / “The Girl and the Pot” de Valentina Homem, que barreja potents visions cosmogòniques amb el recorregut iniciàtic del seu personatge femení.

De Beza HAILU LEMMA, “Alazar“. Producció: Etiopia, França, Canadà. Durada: 0h35. Guió: Beza Hailu Lemma. Amb Surafel Teka, Zewdnesh Kassa,  Tekle Abate, Adamu Zeleke,  Mikias Demise, Hanna Getnet. Sinopsi: A l’Etiòpia contemporània, l’èxode d’una comunitat de camperols s’interromp quan el patriarca d’una família important desapareix de la seva tomba. Tessema, el seu fill, comença a qüestionar l’explicació divina de l’Església, obligant-lo a iniciar la seva pròpia investigació. Comentari de la Setmana: Recorregut iniciàtic, el del protagonista (..), que ens fa experimentar en osmosi una recerca de veritat ambigua sobre un fons de sequera deletèria i suposats miracles.

De Guil SELA, “Montsouris” / “Montsouris Park”. Producció: França. Durada: 0h14. Guió i muntatge: Guil Sela. Amb Martin Jauvat, Pierre Gandarmay, Raika Hazanavicius, Lucas Doméjean, Guil Sela. Sinopsi: Un bonic dia de tardor, al Parc Montsouris, en Jacques i en Nathan busquen gent interessant per a filmar pel seu documental. Es troben amb en Pierre i en Martin, dos ocells estranys que estan a punt de viure un moment inesperat. Comentari de la Setmana: “Montsouris” de Guil Sela dissimula darrere d’un relat aparentment anecdòtic un sentit del burlesc i de la senzillesa narrativa que aconsegueix emocionar.

De Marinthia GUTIÉRREZ VELAZCO, “Ella se queda“. Producció: Mèxic. Durada: 0h10. Guió: Marinthia Gutiérrez Velazco. Amb Marianna Escobedo, Sofía Jofré, Násmar Guzmán, Leo Huerta, Brenda Bellozo. Sinopsi: Durant una estada nocturna a Tijuana, la Laura espera que arribi el seu destí. Comentari de la Setmana: És un gest de cinema captivador i lliure, a mig camí entre l’homenatge ‘vintage’ a la Nouvelle Vague i el ‘trip’ experimental versió ‘Grindhouse’.

D’ Arvin BELARMINO, “Radikals“. Producció: Filipines, EUA, Bangladesh, França. Durada: 0h21. Guió: Arvin Belarmino, Kyla Danelle Romero. Amb Elora Españo, Timothy Castillo, Ross Pesigan. Sinopsi: Un nou membre d’un estrany grup de ‘chiken-dance‘ es veu desconcertat en ser el pitjor ballarí d’una actuació, després de la qual cosa es troba davant d’una sèrie d’esdeveniments estranys que revelen el destí de la baula més feble del grup. Comentari de la Setmana: Recorregut iniciàtic d’uns ballarins que passen per una història amb continus trencaments de to, anant de la crònica naturalista rural al conte fantàstic frontal.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!