Més de 1.000 nakupèndics dies
Deixa un comentariLa història que vull contar-vos
és un relat de tardor.
Un d’aquells contes màgics
que succeeixen en aquest món.
La història que vull contar-vos
és un relat sincer.
Un d’aquells contes curiosos
que són delícia de tafaners.
Baixem, com aigua de riu, per l’antiga Riera de Vallcarca i desemboquem a la Travessera per endinsar-nos en un remenut i coquetó carrer de les llindes de sant Gervasi. Allà, il·luminat per un fanalet, hi viu el 18 d’octubre, una closca de nou remenuda i confortable que, seguint costums nostrades, ho té tot reservat.
Un xic capmoixos, ens allunyem del marc escollit per a celebrar aquesta data. Menys capmoixos ja, fem el got al Hendrix, confortable restaurant regentat per argentins amables i molt fins.
Parlem dels tres anys d’història, però ens falla la memòria de les celebracions mensuals que s’han succeït. Finalment però, l’espelma s’encén i una escalforeta agradosa ens apropa a L’Anxoveta, aquell local tan bonic que respira just enfront d’on vam passar la primera nit.
Les amoretes ja s’enxarxen, i el record de dies i nits es marida en contradansa amb els efluvis del bon vi. L’Eva, dins de sa mare, es relaxa en dolç amor, mentre els nostres cossos gaudeixen de les millors menges del món: arròs negre i unes braves, bacallà i el secret del porc. Sortim amb la panxa plena i farcits de tendre amor.
I és que…
ahir fou l’efemèride
d’aquell jorn meravellós
que ens va llevar la memòria
de qualsevol temps enutjós.
Amb nostres ànimes nuades
i nostro amor fent-se vera carn,
rememorem la llegenda
del dia que ens vam maridar.
Fou el jorn que retornaren
els dos gegants alats:
Gentil, l’etern atleta, i
Flordeneu, filla del mar.
Aquell 18 d’octubre
del calendari gregorià,
la sirena esdevingué falsia
i a la muntanya pujà.
Aquell 18 d’octubre,
que resultà il·lusionant,
l’eixorc ós, que sol anava,
en pastor es va mudar.
Eus aquí doncs la llegenda
d’uns nous Gentil i Flordeneu
que, allunyats del Pirineu,
al Matagalls es van trobar.
La Cantina i La Brita,
el Matagalls i el Coll Pregon
foren testimonis brutals
d’aquell dia joiós.
D’aquell instant etern
on el pastor i la falsia, on la sirena i l’ós,
van deixar de ser-ne dos
per esclatar en 10.000 colors.
Deixem que segueixi la llegenda!
Seguim sentint devoció!
Deixem que mudin els grisos
quan ens trobem en la foscor!