El Cau de l'Ós Bru de Taradell

<< capitol anterior

Comencem el dia dalt de l’autobús de l’empresa Link que porta la gent de Kampala a Masindi. Per passar l’estona, compro el Daily Monitor a un dels venedors que pugen a l’autobús. N’entren amb menjar, amb begudes, amb rellotges i arracades, fins i tot, amb teles i tovalles. I és que, a Uganda, l’autobus marxa quan s’omple i, mentres tant, els venedors de carrer amenitzen l’espera dels més puntuals.

Nosaltres, malgrat la parsimònia, hem arribat força d’hora i, això, ens ha permès de seure en els seients més amplis del comboi: els que hi ha just darrera del conductor. Les motxilles ens serveixen, doncs, de recolza peus. I, d’aquesta manera, podem passar el parell d’horetes d’espera amb molta comoditat: llegim, mirem el carrer, fem quatre fotos, escrivim, …

Del viatge poca cosa en puc dir: Paisatges bells i entranyables,
poques aturades, uns quants plàtans a la panxa, i una carretera recta i
sense gaire revolts. En arribar a Masindi, però, ens hem d’expulsar els
boda-boda de sobre. Però de qui no ens podem desempallegar és de
l’Aquili. Mira que n’és de pesat aquest xicot! No. No volem anar al Parc
Nacional, noi! Volem aturar-nos un xic, prendre aire i habituar-nos a
la nostra primera destinació de la Uganda interior.

Ell, però, ens segueix fins al bar on fem la coca-cola, acaba
donant-nos el número del seu mòbil i, finalment, ens deixa gaudir del
moment. Per fi!

Amb les motxilles a l’esquena, anem a buscar la guest-house on passa
la nit. La Karibuni guest-house no és gaire lluny del bar. L’habitació
se’ns fa agradable i, la gent que la porta, també. Amb la nit arranjada,
i un sol de justícia picant-nos la closca, anem a buscar informacions
sobre les Murchison Falls. A
la guia ens diu que hi ha una oficina d’informació del Parc ala vila, i
cap allà dirigim les nostres passes.

Entre carrers i camins, nens que ens miren encuriositats i adults que
ens saluden amb correcció, ens trobem l’edifici i un home molt amable
que ens diu que, per entrar a les Murchison, l’únic que necessitem és
arribar a les portes del Parc, que si pot anar caminant, però que la
distància és llarga i el parc és molt gran. Ells s’encarreguen de la
gestió de l’espai, però no organitzen visites. Per les seves maneres
amables i obertes, em recorda al Policia Local de Tidjikdja, al Tagant
maurità. Marxem d’allà amb aquesta bona impressió al cervell, i seguim
rodant pels carrers de Masindi.

Sabem, per un d’aquests fòrums de viatgers d’Internet, que hi ha una
oficina que organitza safaris pel Parc. Cap allà és cap on dirigim les
nostres passes. L’aparent amabilitat de l’amo de l’agència contrasta amb
la seva poca flexibilitat. Nosaltres volem un dia de Parc, però ell ens
diu que no, que ens hi hem de quedar a dormir, que ens costa un mínim
de 500 dòlars i que allò és el millor que es pot fer al Parc. Nosaltres
li diem que no tenim tants diners i ell s’en riu de nosaltres i no baixa
del seu burro prefabricat.

On és l’Aquili?

Abans d’anar-lo a buscar però, decidim anar a dinar. El local que
escollim és en la primera planta d’un edifici. Per arribar-hi, ens
endinsem dins d’un pati solitari i tancat, d’on surten unes escales
sense baranes. El local, al capdamunt de les escales, es compon d’una
petita habitació amb tres taules i una estanteria amb llibres, i d’un
balconet amb dues taules força remenudes. La cambrera és simpàtica i tan
agradable com el comú de la gent que ens hem trobat en aquests
paratges.

Un bon plat de pasta i una cervesa més tard, sortim del local i anem a
cercar un telèfon per trucar al nostre amic masindià. I què difícil que
es trobar un telèfon públic en aquest indret! Clar. Com tothom té
mòbil, ja no en necessiten.

Finalment, però, l’aconseguim en una botiga de queviures, el truquem,
i quedem al bar on ens ha deixat en començar la nostra estada a la
co-capital del reialme de Bunyoro, un dels set reialmes que composen la
República d’Uganda. Sí, sí, set regnes sota una república. Coses que
passen a l ‘Àfrica.

Asseguts a la terrassa del bar, pactem un preu, li donem paga i
senyal i ell, com a rebut, ens dóna el seu carnet de conduir i ens signa
un document, escrit per la Susana, amb les dades de l’acord al qual hem
arribat.

Demà a un quart de set del matí, ens esperarà a les portes de la
nostra guest-house. Nosaltres, amb el dubte rondant-nos pel cap, anem a
l’habitació, just en el moment que una tempesta oportuna ens fa
abraçar-nos amorosament per fugir d’una d’aquestes tempestes que fan més
verda l’Àfrica.

capítol següent >>