La falsia que portà la mar
Deixa un comentariper a una Susana que avui fa anys
El conte que vull contar-te
potser va néixer fa molts anys.
Potser ja s’explicava
en temps dels
laietans.
El conte que vull contar-te
parla d’una joliua falsia
que volava en
llibertat.
Era alegre, era xamosa
i, quan ella ho volia,
esdevenia sirena
per capbussar-se en la
mar.
El conte que vull contar-te
parla també d’un ós.
D’un de ben gros i
galdós.
D’un ós tan bonhomiós
que pels cims alts ell trescava
i, en veient un ramat de xais,
es mudava en
pastor.
Vet aquí que un bon dia,
a la falsia es va apropar.
I, per a poder admirar-la,
es va seure dalt d’un
penya-segat.
La falsia encuriosida
davant de bèstia tan gran
de lluny que va apropar-se-li
per aterrar-li damunt del
cap.
En trobar-se l’un a l’altre
molt es van ben astorar,
car el sentiment que els unia
es feia cada cop més
gran.
Ara diuen els que en saben,
que en nits de lluna brillant,
si hom puja a les altures
d’aquell penya-segat
encara pot veure la falsia
i l’ós dins de la
mar.
En temps d’aquest relat, Collserola feia de penya-segat a l’embravida mar que dominava l’actual Pla de Barcelona. L’ós i la falsia doncs es poden veure des del cim del Tibidabo, entaforats en un de tants coralls humans de la ciutat més prodigiosa.