El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Ahir vaig tenir la oportunitat de gaudir de nou dels voltants del meu poble en la companyia  de dues barcelonines juganeres i rialleres com poques. Vam pujar a l’Enclusa, vam baixar al Pont d’en Gatus, vam vorejar el Casal de Mont-rodón i el Camp de Golf de Taradell i vam acabar prenent quelcom a Can Toneu tot veien els jaios jugant a cartes.

En un tram de camí planer, vam començar a xutar una revellida pinya i a mi em va venir al cap els partits de futbol al campo los palos, on els veïns d’una barriada obrera de Barcelona havien delimitat un cap de futbol amb pals de fusta d’aquests que s’utilitzàven per passar els cables de l’electricitat. Un parell de porteries possiblement comprades a partir d’alguna colecta entre els veïns o cedides pel Distrito i, anys més tard, una barraca que feia les funcions de vestuari, completaven les “flamants” instal·lacions esportives on un parell de cops a la setmana baixàvem els nanos del barri a entrenar-nos a futbol sota les ordres d’aquell tros de pa ple de bona voluntat que era en Buendía.

En conservo una fotografia encara d’aquell equip de futbol de barriada barcelonina i en recordo especialment dos moments que ens van fer força feliços per la novetat que suposava: En un cas, el desplaçament a jugar fora del nostre barri – el desplaçament més gran que solíem fer era al camp de la Catalana, allà darrera la Mina-; i, en l’altra, el dia que
vam jugar en un camp de gespa.

La primera aventura de l’Atlético Diagonal va ser el partit que vàrem jugar a La Palma de Cervelló contra l’equip del meu cosí. No en recordo el resultat, però si les paraules que ens va dir el Buendia abans de sortir a jugar en un camp de futbol que, a naltros, ens va semblar tot un estadi: “Uala, pero si tiene gradas y to, colega“. Aquell bon home que ens dirigia i ens feia de pare i d’entrenador alhora ens va dir: “Hoy vais a tener el orgullo de jugar contra los colores del Barça, así, que venga, a pasarlo bien!”

Després del partit vam anar els dos equips a un bosc proper i vam dinar de puta mare. Crec que els companys de l’equip deuen tenir alguna memòria d’aquesta feta. Ho deuen recordar encara i cadascun deu tenir alguna anècdota d’aquest llarg desplaçament de l’equip.

La segona aventura va ser el campionat de futbol que vam jugar al camp de gespa de la Fecsa, allà sota mateix de les tres xemeneies. Suposo que deviem jugar-hi la Macosa -l’equip on tothom volia jugar perquè tenia equip de segona o tercera regional i això ja t’assegurava ser un futbolista professional (eps! tal com ho veiem llavors, eh!)-; l’equip de la Fecsa
-on plantejar-se jugar-hi ja era una quimera-, el Trajana o la Catalana i nosaltres. Vam quedar últims, però a la copa posava que havíem quedat quarts i ho vam celebrar com un gran èxit encara que haguéssim perdut els dos partits que havíem jugat.

Recordo que el dinar va ser dintre l’empresa, en un menjador -suposo que el dels treballadors de l’empresa- on estàvem els quatre equips i hi havia un xivarri impressionant.

Els jugadors bons podien fer carrera anant a la Macosa -l’equip de Can Girona, la fàbrica que hi havia on ara es pot passejar pel Parc de Diagonal Mar- o al Monopol -l’equip del Poblenou que també permetia la continuïtat d’una carrera futbolística de barriada a la Barcelona de principis dels vuitanta-. Quan després d’un partit, als vestidors, algú et deia que havia vist un ojeador del Monopol, sempre tenies l’esperança de trobar-te’l a la porta. Però mai hi era.

Anys han passat des dels temps de l’Atlético Diagonal. Les muntanyes de runa a les platges de Barcelona on la imaginació podia més que les pudors del clavegueram de la ciutat han donat pas a una nova realitat. Ha desaparegut el Campo la Bota, el camp de futbol on sempre et guanyava el Mediterráneo o l’equip que jugava de local perquè no tenies nassos de jugar una mica bé. Encara recordo els dos xavals damunt la tàpia del camp, jugant amb una navalla i insultant-nos. Sempre tenies la sensació que, si guanyaves, hauries de sortir cames ajudeu-me. Per sort, no hi vam guanyar mai. Però que, coi, tu eres un privilegiat, vivies en un dels pisos de la Cooperativa i no en una barraca enmig d’un fangar!

Records de la infantesa d’un fill d’emigrants osonencs en un barri de currantillos immigrants d’arreu d’Espanya. Sempre he cregut que l’apreci personal pel Real Betis Balompié em ve dels aperitius que ens pagava l’equip d’entrenadors als bars del barri després dels partits de futbol al Campo los Palos allà, a l’ara tant xic Diagonal Mar.

En arribar al Pont d’en Gatus vàrem deixar la pinya en una banda del camí i amb la pinya vàren marxar els records del Raya Azul, el millor equip de futbol del món, el nostre Atlético Diagonal.