El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Aquest vespre he tingut la sort de parlar amb un patge reial, un patge amb ofici. Un patge dels que encapçalen comitiva. Un patge dels que porten pendó. Justament el que porta el pendó de la mitja lluna, un dels tres banderers de la il·lusió que entren als pobles per reverenciar els bons infants de qualsevol edat.

Ha estat a Taradell i les seves respostes m’han semblat tant interessants que us en faig un resum tot seguit.

M?ha dit que són molts els que trafiquen amb regals la nit de Reis. M?ha dit que no tots són d?Orient. De fet, quan un infant, ajudant-me en l?entrevista, li ha preguntat de quin país eren, el patge no s?ha estat de contestar-li que ells venen del país que hi ha a l?orient de cada país del món.

També m?ha dit que sempre són els mateixos els que van a cada casa. Així poden tenir més control de la quitxalla i els veuen créixer, una cosa que, segons el meu interlocutor, els fa molta il·lusió. Tanta com la que la menudalla mostra davant la nit de reis.

M?ha dit, però – i amb cara seriosa- que hi ha llocs, allà on les famílies tenen menys recursos, on no sempre hi van els mateixos. Perquè aquesta és una feina diferent i miren que sempre hi vagin els de cor més gros i tarannà més generós. Es veu que aquests serveis són un premi especial als millors d’entre els patges i reis de l’orient, perquè la il·lusió sol ser més gran que en d?altres situacions.

Em va dir que el millor de la nit són les rebudes als pobles i que a ell li ha agradat força la seva primera experiència taradallenca. Sobre tot aquesta idea de marcar el camí de la caravana amb atxes de berbelló. M?ha dit que, d?aquesta manera, la feina els és més fàcil tot i que el penó de la mitja lluna sigui força pessat. És tant pessat, m’ha dit, que per portar-lo escullen macips de ribera, bastaixos d?esquena ampla com ell, traginaires sense carro capaços de carregar a les espatlles l?ensenya de les il·lusions i la màgia col·lectiva de tothom. I de fer-ho per les terres que trepitjen els monarques d?una llarga i agradosa nit.

De la nit, justament, el meu interlocutor, m?ha dit que li agrada el moment en que els nens fan aquells ulls tant i tant brillants. Ell creu que la il·lusió no és tant pel present com pel fet de rebre un regal d?amor. Però això, m?ha dit, m?ho guardo dins del cor, per si no fos més que un somni personal.

M?ha dit, també, que l’altra feta que més li agrada d?aquesta festa és el gran secret: Aquell secret amagat que fa dels reis d?orient, la monarquia més republicana que mai hagi estat capaç de governar el món. Malauradament per una sola nit…

El meu patge, però, creu fermament que algun dia passarà com en aquesta única nit i que la il·lusió compartida de xics i grans farà del govern de tothom una fita assolida i lluminosa i de la llibertat de pensament i imaginació una muntanya pujada per tothom. Aquesta és la real màgia d’festa d?aital bellesa i germanor.