El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Ereu molts els que vau ocupar l’antic parquet de la Llotja de Mar.
Estaveu asseguts i voltats del glamour d’un aniversari empresarial i cosmopolita.
Els llums de globus moderns, la mitja penombra del luxe postmodern, l’escenari multimedia, pantalles de projecció que ja no em són desconegudes…

El rellotge, aquell estri tant nostre que ens marcava el temps de les negociacions a la borsa vella, resta diluit en una escenografia tant minimalista com grandiloqüent. Cares alegres, alguna mirada de complicitat, vestits addients per una ocasió irrepetible, ?

La Llotja ja no és tant freda com abans. Els aparells de calefacció soterrats en les runes d’una ciutat més antiga encara, escalfen les majestuoses alçades de les sales del Palau dels Diners. Ai! Els diners! Sinó hagués seguit negociant partides d’oli amb aquell remalait senyor, potser faria temps que hauria abandonat la Llotja, però m’agradaven massa els diners. En volia més, volia una vida regalada, volia? i aquí sóc, lligat per sempre a les parets i raconades on gaudia d?una vida regalada i senyorívola.

Recordo com, cap allà la dècada dels 50 del noucents, venia a visitar-me força gent. Bé. No venien per mi, no. Venien a fer negocis, a tancar tractes, a estipular, a…, però m’agradava veure tota aquella llopada d’afamats comerciants d?ulleres encadenades i rellotge a la butxaca. M?agradava veure?ls movent-se fluidament, cridant, donant-se les mans, rien histèricament o tant sols per compliment…

Recordo que, en aquells anys, la Llotja, la borsa, era tancada a les noies. Bé, a les noies, a les nenes i a les dones, també! En recordo una! De 15 anys, poc més, poc menys. La recordo botant i jugant amb la rialla als llavis al costat d?aquell tractant d’olis. Crec que baixaven de Lledarat, però no n?estic gens segur. A les portes, va haver de quedar-se al llindar i, des d?allà, esperar la sortida del comerciant. Eren uns altres temps i la "borsa de l’oli" era els dimarts.

Ara tot és diferent: Aquesta nit, hi ha homes, hi ha dones, hi ha alguna salvatgina infantívola i nerviosa que juga amb els cordills de lligar els tovallons. Com tota la quitxalla no pot estar quiet i remou el cul a la cadira.

Damunt l’escenari, hom parla de la socialització de la riquesa, de la socialització de la riquesa a través de l’emprenedoria i l’esforç compartidament individual o individualment compartit. Xifres, imatges, algun curtmetratge publicitari, … No està malament la presentació: N?hi ha de mancats d?oratòria i d?altres que la tenen sobrera. Això ja passava en els meus temps de marxant, però.

Les primeres taules són, com sempre, pels prohoms de la ciutat. Les darreres, per treballadors i convidats. Jo, des de l’alçada del passadís superior, me’ls miro amb suficiència, amb la suficiència d?un anfitrió conscient que no el poden veure. És bonica la visió de l’espectacle mediàtic des d’aquesta alçada.

***

Neguitós i un xic avorrit, aixeco el cap per mirar el sostre de fusta que s’alça divuit metres damunt meu, segueixo les columnes de la sala, la decoració postmoderna amb que l’han farcida i segueixo el passadís que, a mode de balconet, circunda l’antic parquet de la Llotja de Mar. De cop, pren nitidesa la difuminada figura d’un senyor, barret a la closca, bigoti victorià, americana i rellotge a la butxaca amb cadenat d’or. El miro. Em mira. Em saluda aixecant el barret. El saludo amb un cop sec de cap i desapareix.

***

No pot ser! No m?ho puc creure! No em pot haver vist aquell galifardeu de camisa taronja! Mai, en els temps que porto rondant per aquest espai, mai m’ha vist ningú. Com ha molt s’han estranyat de la desaparició d’un martell, d’un cortinatge obert, d?una jaqueta transmutada de cadira, d?una bossa amagada sota una cadira aliena, d’un fòtil canviat de lloc, d?alguna innocent bretolada. Però veure’m, el que se’n diu veure’m, no m’ha vist mai ningú. Bé, no m?ha vist mai ningú fins ara. Ai! Carai! Estarà canviant la gent, si ja comencen a llucar-me?