El Cau de l'Ós Bru de Taradell

“Si es un tauró el que t’ataca li veuràs totes les dents, però si en Macki vol matar-te no en veuràs ni el ganivet.” – Bertold Brecht (possiblement)

El Principal de Vilanova s’omple de gom a gom per a veure una d’aquelles obres que, malgrat els anys, no perden actualitat. De la crisi dels anys 30 a la crisi dels anys … Bé, la d’ara. La que ens té a tots lligats.

Però, una crisi és sempre una oportunitat. I, en aquest cas, el grupillo d’actors de Tracart, van aprofitar-la per fer seva “L’òpera dels tres rals”
i vestir-la d’actualitat. Qui és cada personatge? Tots i ningú. En una
societat on la massa domina la persona, tots acaben fent part dels
papers d’aquesta obra. I aquí hi ha el primer encert de la representació
dels vilanovins: l’experimentació total que, alhora, actua d’amagada
crítica social.

El segon encert és la capacitat d’un jovent que, tot i definir-se d’experimentació personal, tenen fusta d’actorassos de teatre universal. Diuen que Brecht i Weill
no són fàcils de treballar, però suposo que la dificultat en l’actuació
es guanya amb personalització –fer-te teu l’espai escènic – i suor i
més suor – amb eternes hores d’assaig – i creativitat – per adaptar el
text a les teves personalitats -.

Surto del teatre amb la idea que el món gira rodó, si el jovent que ens ve al darrere escull i adapta Bertolt Brecht als temps moderns. Oi més, si ho fa amb una òpera on el pobre Macki
ha de canviar la navalla per la jaqueta i la corbata per a poder seguir
amb la seva professió. I és que, conèixer el món, et pot ajudar a
tenir-ne consciència i a ajudar a construir el necessari futur
fraternal.

Curiosament l’obra dels vilanovins ha estat la cirereta d’un cap de
setmana on, potser es cosa del meu entorn personal – però vull creure
que no -, les converses han girat entorn del món on vivim, de les
situacions de desigualtat creixent, de la manca de socialització –ja no
es treuen les cadires a la fresca del carrer- i de la necessitat de
canvi. Un canvi que traspua en la interpretació d’un equip d’actrius i
actors que mostren capacitat teatral, però també consciència social. I
això, ajuda a respirar alleugit, ja que com més siguem, més canviarem.

Ara bé, per posar la nota discordant a tot plegat, em resta una pregunta final:

No seran aquests joves com els escolars de Zigmunt Bauman a Vida de consum?

No estaran exhibint “amb avidesa i entusiasme les seves qualitats amb
l’esperança de captar l’atenció i potser també de guanyar-se el
reconeixement i l’aprovació necessaris per continuar en el joc de les
relacions socials”?

Si fos així, si en el rerefons d’una obra tan ben tramada i
socialment crítica, hi hagués aquesta intencionalitat, esdevindrien pura
mercaderia apunt de ser comprada en el mercat de les relacions socials.

Esperem, però, que el missatge que ells mateixos llancen a platea, els hagi servit per veure, dels diners, el ganivet amagat:

“Si es un tauró el que t’ataca li veuràs totes les dents, però si el
diner vol matar-te no en veuràs ni el ganivet.” – Bertold Brecht
(possiblement)