Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

10 de juny de 2006
0 comentaris

Vainica, Joaquim i Antònia (Doble, Jordà i Font). (II)

El nom de Joaquim Jordà -al costat del de Pere Portabella, Carlos Durán, Jacinto Esteva, Jorge Grau, José María Nunes, Gonzalo Suárez, Vicente Aranda i algun altre que ara no em ve a la memòria- em remet directament a l’època de les pel·lícules de l’Escola de Barcelona. És a dir, el període entre 1967 i 1970. L’època daurada de les sales “d’art i assaig”, un gènere cinematogràfic que a Barcelona es va inaugurar l’agost de 1967 (situem la data: dos mesos després de la Guerra dels Sis Dies i dos mesos abans de la mort del Che Guevara) en el recentment desaparegut Publi Cinema amb un programa doble per al record: “Repulsión”, de Roman Polanski, i un curt d’uns 20 minuts de durada que es deia “Circles”. El dirigia un tal Ricardo Levi que no era altre que l’arquitecte Ricard Bofill.

“Dante no es únicamente severo”, “Noche de vino tinto”, “Fata Morgana”, “Cada vez que…”, “Ditirambo”, “Aoom”, “Cabezas cortadas”, “Biotaxia”, “Lejos de los árboles”, “Después del diluvio”, “Vampir/Cuadecuc”… unes pel·lícules que l’A. i jo -eren els nostres primers temps de sortir junts- intentàvem seguir amb una dosi de fidelitat gairebé heroica. No cal dir que en la majoria dels casos sortíem del cinema sense haver entès ni un borrall (tinc la impressió que tampoc es tractava d’això) però amb la sensació que aquelles pel·lícules i la gent que s’hi movia al voltant eren diferents a tot el que havíem vist fins aleshores per aquests barris.  (n’hi ha més)

 

 

La majoria d’aquestes pel·lícules les he oblidat totalment. Com a molt, d’algunes m’han quedat imatges o moments molt difuminats. De “Noche de vino tinto”, per exemple, el pelegrinatge de la parella protagonista -Enrique Irazoqui i Serena Vergano- pels bars de prop de Santa Maria del Mar. O de “Dante no es únicamente severo”, de la qual recordo una escena rodada mentre s’estava construint l’edifici de l’avinguda de Sarrià que fa cantonada amb Infanta Carlota (avui Josep Tarradellas), pujant a la dreta, banda mar. En una planta en fase d’estructura (és a dir, sense parets) apareixien els mateixos Irazoqui i Vergano vestits de vint-i-un botó i segurament deixant anar (això m’ho faig venir bé jo perquè tant de detall sí que no m’ha quedat) proclames d’allò més intel·lectuals i profundes que ens deixaven ben atabalats.

Una altra pel·lícula que em va produir un notable impacte visual va ser “Fata Morgana”. Sobretot les escenes on apareix una Barcelona desèrtica i abandonada pels seus habitants. De fet, quan pocs anys després l’A. i jo, en casar-nos, vàrem anar a viure al Guinardó em va semblar identificar algun carrer de la part més antiga del barri amb els escenaris de la pel·lícula de Vicente Aranda (sí, sí, el mateix que fa poc ha perpetrat el “Tirante el Blanco”). No sé si la meva suposició és certa. Podia haver-ho investigat però, francament, sempre m’ha plagut pensar que aquella pel·lícula estava rodada al Guinardó i amb això ja n’he tingut prou per fer córrer la imaginació.

Joaquim Jordà va ser un dels ideòlegs d’aquell moviment i durant uns quants anys més vaig anar seguint les coses que feia. Tant en la seva faceta de director com en la de guionista, productor o actor. Precisament els darrers treballs que li he vist han estat els esplèndids vídeos de l’exposició “Literatures de l’exili” i una fugaç i entranyable aparició a “La doble vida del faquir”, una delícia de pel·licula-documental d’Esteve Riambau i Elisabet Cabeza que ja es troba en format DVD.

D’altra banda, també sabia que de resultes d’un infart cerebral amb posteriors complicacions que va patir el 1997 a Joaquim Jordà li va quedar en herència una agnòsia i una alèxia, malalties que li varen minvar, l’una, notablement la visió i, l’altra, la capacitat per entendre el llenguatge escrit.

Per això quan l’altre dia em va arribar la invitació a la roda de premsa de presentació del llibre “Joaquim Jordà. La mirada lliure”, editat per Filmoteca i l’editorial Pòrtic, em va faltar temps per anar a veure per primera vegada com era en persona aquest home l’obra del qual té una presència tan especial en la meva vida. Hi havia també un altre factor que m’hi portava: l’autora del llibre és la Laia Manresa, una vella i estimada companya de batalletes de l’època de l’Aula de Lletres i a la qual feia segles que no veia.

Durant l’acte Jordà va deixar els detalls del llibre per a l’autora i al final, durant el torn de preguntes, va dir una cosa que em va deixar clavat a la cadira i que em va convèncer que aquell dia que havia començat amb les notes de Vainica Doble continuava pel bon camí. Algú li va preguntar si la malaltia d’anys enrere li havia afectat la manera d’enfrontar-se amb la seva obra i ell va respondre aproximadament una cosa així: “Miri, jo des del primer moment he agafat tots els meus problemes de salut per la banda positiva. Ara mateix tinc un càncer de fetge i de pàncrees i continuo pensant que he tingut sort perquè tot això m’ajuda a valorar cada minut de cada dia. Em fa viure d’una altra manera i, sobretot, em permet no tenir mai pressa. Procuro viure les vint-i-quatre hores de cada dia amb plenitud. Què més puc demanar?”

El llibre -amb una imatge a la portada de Serena Vergano extreta de “Dante no es únicamente severo”- només l’he pogut fullejar però pel que he pogut veure em sembla que és una magnífica aproximació a la figura d’aquest home gran en tots els sentits del mot. I en la meva biblioteca penso posar-lo al costat de “Temps era temps”, l’estudi del duet Riambau-Torreiro sobre l’Escola de Barcelona editat a principis dels 90.

Queda pendent la tercera part d’aquest llarguíssim comentari. La dedicada al concert d’Antònia Font. Tocaria parlar-ne demà però he de traslladar-la al dilluns perquè resulta que demà mateix es compleixen trenta anys de la primera actuació dels Stones a Barcelona i pensava esquitxar aquí la meva batalleta de rigor ja que, evidentment, jo hi vaig ser. Val a dir que avui mateix en fa esment Jaume Vidal -segona vegada que l’esmento en menys d’una setmana, per cert- a la contra d’El Punt. Ja he començat a aplegar damunt de la taula tot el material que conservo arxivat d’aquell esdeveniment i fa força goig de mirar-lo aquí, apilat al costat del teclat. Crec que em divertiré d’allò més…

 

P.D.: Coses del senyor iPod, que és savi. Durant la sessió de bicicleta d’aquest matí -que com és dissabte ha estat de talla XXL i s’ha apropat als tres quarts d’hora- m’ha programat l’un a continuació de l’altre un Elvis Costello del disc “Brutal Youth” i una Diana Krall del disc d’homenatge a Nat King Cole. Sort que no tinc res de Victor Belén i Ana Manuel que si no ja m’anava mentalitzant que qualsevol matí d’aquests no m’endinyés entre pit i esquena el miralá, miralá, miralá…

 

(Enllaç aquí al següent text d’aquesta sèrie)

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!