Totxanes, totxos i maons

No puc recordar en quines circumstàncies vaig descobrir, a principis de 1999, la música de Dusminguet. Probablement va ser a través de la ràdio però no n’estic del tot segur. El que sí que sé és que tan bon punt vaig sentir un parell de temes em va faltar temps per anar a comprar aquell “Vafalungo” ple de sàvies barreges d’estils que sonaven d’allò més bé.

Poc temps després el noi gran de casa -que en aquestes coses és un expert- em va explicar que per coses de la seva feina havia entrat en contacte amb el grup de La Garriga durant les sessions de preparació de “Postrof”, el segon disc que seria el de la seva consagració. Aleshores ja érem dos els Iserns enamorats de la música de Dusminguet.  (n’hi ha més)

Amb el disc ja al carrer (any 2001, per tant) recordo que vaig organitzar un xat amb els tres líders -Joan Garriga, Daniel Calabrita i Martí Vilardebó- i durant el sopar posterior vaig poder comprovar que, a part de la seva dimensió artística, aquells nois tenien el cap molt ben posat damunt de les espatlles.

El 27 d’abril de 2002, però, la tragèdia va ferir de mort el grup. Durant un concert a Guadalajara (Mèxic) -precisament el que tancava una gira del grup per aquell país- una descàrrega elèctrica va fulminar damunt mateix de l’escenari el baixista Carlos Rivolta, un argentí de 34 anys que era un dels puntals de Dusminguet des de la seva fundació. Una tragèdia que el noi gran de casa -que havia seguit aquella gira mexicana fins poques hores abans- va estar a punt de viure en directe i que em consta que el va afectar profundament.

Pocs mesos després el grup es va tancar al seu quarter general de la casa Fournier, a La Garriga, per preparar “Go”, el que seria el seu disc de comiat en plena maduresa creativa.

La vida, però, va fent el seu curs i des de fa cosa d’un any em van arribant notícies sobre invents en els que està treballant Joan Garriga, cantant, acordionista i fundador de Dusminguet. Un conjunt d’idees que a poc a poc han anat prenent la forma d’un projecte que es presenta summament prometedor. Un projecte que, a més a més, comença a poc a poc i, gràcies a internet, ho fa a la vista (i oïda) de tothom.

És un grup que es diu La Troba Kung-Fú i que, a part d’anar fent actuacions per totes bandes, va penjant periòdicament a la seva pàgina web els temes que va enllestint de cara al que serà el seu disc de presentació. Un disc que, pel que m’ha arribat, sortirà acompanyat d’un llibre on s’hi recolliran històries dels dos móns que formen l’imaginari del grup: el trobadoresc i el “kung-fucià”.

El proper dijous a les 7 de la tarda La Troba Kung-Fú, amb Joan Garriga al capdavant, presenta a la FNAC de la plaça de Catalunya de Barcelona un mini CD amb les quatre cançons que ja han penjat a la xarxa. Jo, a aquelles hores, seré a l’altra banda de la ratlla dels Pirineus per motius de feina i amb gran dolor de la meva ànima hauré de fer campana però ja he demanat al noi gran de casa un exemplar dedicat per a la meva discoteca… i per encabir-lo a la panxona del senyor iPod.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!