Totxanes, totxos i maons

Quaranta anys després del seu primer concert en aquell escenari Raimon ha tornat a triomfar a l’Olympia de París. Cap sorpresa, però. Sortosament ja fa molt temps que Raimon va recollint el reconeixement del públic a la seva feina constant, rigorosa, intel·ligent i fidel a una cultura i a una llengua. L’exemplar fidelitat d’un artista que sempre ha mantingut fermament les seves conviccions. Tant quan el vent li bufava en contra com ara que ho fa a favor, tot i que -no ens enlluernem- encara queda camp per recórrer en els mitjans de comunicació públics de casa nostra tal com recorda Xevi Planas en la seva crònica del concert publicada avui a El Punt.

La sensibilitat melòdica de Raimon (quina mania de parlar sempre del seu crit quan té meravelles plenes de delicadesa com les espriuanes “Cançons de la Roda del Temps”) travessa fronteres temporals, geogràfiques i generacionals perquè arrenca d’uns sòlids fonaments de qualitat. I sense necessitat de fer equilibris amb pretesos bilingüismes cosmopolites que ja sabem cap a quin plat de la balança acaben decantant-se generalment. Vegeu, si no, els divuit anys de silenci discogràfic en català del senyor Serrat.  (n’hi ha més)

El mític -i prohibit- “Raimon a l’Olympia”, enregistrat ara fa quaranta anys, va ingressar a la meva discoteca molt aviat. Seria cap a finals del mateix 1966 -una època que a casa freqüentàvem les anades a Andorra- perquè recordo que el disc era als aparadors de les botigues de música (Transbord, Ford…) entre les novetats més importants d’aquells dies.

És curiós com, gràcies a les dues o tres expedicions familiars de cada any al Principat, la meva discoteca es va anar enriquint amb discos aleshores introbables aquí que comprava amb les carpetes amb què es distribuïen per França. És a dir, amb els textos impresos traduïts al francès.

Per això en la portada del meu exemplar de “The Freewheelin’ Bob Dylan” hi diu “Bob Dylan en roue libre”. I en la carpeta de “The times they are a-changin'” hi ha una curiosa manipulació que relega a la contracoberta els crèdits anglesos originals i deixa neta la fotografia de l’artista només amb el títol “Mister Bob Dylan” (amb la paraula “Mister”, per cert, entre cometes).

No cal dir que els textos impresos en les carpetes són en francès. La llengua que, per cert, jo i tots els de la meva generació vàrem estudiar a l’escola. A més a més, no sempre eren traduccions dels originals en anglès. En el doble àlbum “Blonde on Blonde”, per exemple, hi ha una llarga explicació que comença amb una referència als també aleshores recents concerts de Dylan a l’Olympia. El text acaba amb una frase plena de dobles sentits: “Si t’adones que no entens el que diu Dylan no li donis la culpa al teu professor d’anglès. A la majoria dels americans els passa el mateix”.

Llegeixo a la premsa que en els propers mesos està prevista l’edició d’un doble CD amb el concert d’ahir i el de fa quaranta anys. És una magnífica notícia perquè estic segur que aquest “Raimon a l’Olympia 1966-2006” que ja des d’ara mateix espero amb candeletes s’afegirà a la llista de discos notables en català apareguts en el que ja portem d’any.

Una llista en la que, ara com ara, jo hi posaria (en rigorós ordre alfabètic) els següents noms: Enric Barbat, Enric Casassas, Antònia Font, Joan Isaac, Roger Mas, Lo Pardal Roquer i la banda sonora de “Rock & Cat”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!