Totxanes, totxos i maons

L’Eusebi Lleidatà (així és com s’identifica) m’envia una amabilíssima nota de felicitació pels dos anys de totxanes i em demana que li expliqui una mica més la frase que vaig escriure en l’apunt inaugural que deia que després de llegir l’"Ulisses" de James Joyce escrivim d’una manera molt diferent a com ho fèiem abans d’haver-lo llegit.

La frase (ja ho deia aleshores) no és meva. Me la va dir en Pep Albanell fa uns vint-i-cinc anys però encara avui la subscric totalment. Tant, que sempre que he tingut ocasió en algun curs o seminari l’he deixada anar. I per atendre les preguntes dels alumnes em vaig empescar una explicació que em sembla que servirà per esvair els dubtes del meu desconegut lector de les terres de Lleida.  (n’hi ha més)

Quants de nosaltres no ens hem trobat amb una situació com aquesta: no tenim ni idea d’informàtica i, assessorats per un parent professional de la matèria, anem a la botiga i ens firem amb un PC de prestacions estratosfèriques.

Arribem a casa carregats amb les caixes i amb el parent (li direm Pau per abreujar, d’acord?). De seguida s’arromanga i es posa a instal·lar-nos-el. "En deu minuts ja estarà funcionant", ens diu. Nosaltres, drets al seu darrere, ens ho mirem amb una barreja de temor i respecte ja que no acabem de veure clar què en sortirà, de tot aquell maremàgnum de cables i endolls, fins que arriba un moment que la impressora comença a fer sorollets i la pantalla s’il·lumina.

Davant dels nostres ulls sorpresos en Pau comença a desplegar menús i finestretes a dojo. Tot un bé de Déu de programes que ens deixen atarantats. La pantalla sembla tenir vida pròpia amb uns gràfics per aquí, un programa per retocar fotografies per allí, un altre per fer dibuixos, un joc de guerra virtual, uns escacs, tres jocs diferents de cartes, un racó per escoltar música, un altre per fabricar-la…

"Quina bomba que t’has comprat, nano", ens diu el Pau amb els ulls encesos i el pols vacil·lant com aquell que retorna al món real després d’una sessió tumultuària de sexe oriental. I nosaltres ens quedem cofois i reconfortats perquè sembla que els quartos que ens ha costat la maquinota aquella han estat ben invertits. Fins i tot comencem a mirar-nos-la amb uns altres ulls.

Però quan veiem que s’alça de la cadira amb un "Au, ara et toca a tu. Jo me’n vaig ja" retornem també nosaltres al món real i li preguntem com hi hem d’arribar, els usuaris de la puta base, a gaudir de tantes meravelles. Aleshores, amb un gest displicent com dient "Amb quines quimeres em véns tu ara" en Pau ens senyala la pila de manuals que acompanyava l’ordinador i ens contesta que totes les respostes són allí. Que tot el que hem vist moments abans és dintre de la màquina esperant-nos i que només és qüestió de posar-s’hi.

La sessió acaba com una negociació estatutària a Madrid: amb mínims. És a dir, demanant-li que ens expliqui almenys com es fa amb el processador de textos de l’aparell allò de posar negretes, cursives, subratllar, centrar títols i justificar. I mentre ens ho diu ho anem apuntant devotament en una "chuleta" que ens acompanyarà -ho sabem des del moment que hem tret el paper de la pila- durant els propers mesos de la nostra vida.

Doncs bé, el que el senyor Joyce fa a l’"Ulisses" ve a ser el mateix que fa en Pau amb el nostre flamant PC. James Joyce ens demostra l’immens potencial expressiu de la llengua, l’eina amb què treballa l’escriptor. Ell ens diu que TOT pot ser transmès al lector a través únicament del llenguatge. I TOT vol dir l’amplíssim catàleg de percepcions, sentiments, idees… que envolten cada segon de la nostra vida quotidiana.

Per això, de la mateixa manera que després de la demostració d’en Pau mai més ens tornarem a mirar l’ordinador com una màquina limitada, després de passar per l’"Ulisses" la nostra consideració vers la llengua i l’escriptura serà també molt diferent que abans.

Joyce ens mostra els límits, el sostre fins on podem arribar. I nosaltres, cada vegada que ens posem a escriure, vinga a fer saltironets i consultes als manuals per mirar d’apropar-nos-hi una micona més…

Potser no és una explicació gaire acadèmica però vindria a ser això, desconegut amic lleidatà. Em sembla, vaja…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!