Totxanes, totxos i maons

El primer concert d’Antònia Font a l’Auditori de Barcelona es va celebrar el passat 30 de març a la Sala Polivalent. El motiu de la festa era doble: per una banda, s’inaugurava la nova etapa a l’Auditori de la gent que havia gestionat L’Espai i, per l’altra, es podia fer un primer tast en directe de “Batiscafo Katiuscas”, l’últim disc del grup mallorquí.  (n’hi ha més)

Com ja vaig explicar, aquell dia jo era a Lugo en la reunió dels Premis de la Crítica i, amb gran dolor de la meva ànima, vaig haver de fer campana. Tal vegada m’equivoqui però segons algunes cròniques publicades dies després vaig tenir la impressió que el concert havia estat curt i que el grup havia funcionat només a mig gas. Com si els faltés rodatge. Cosa dintre de tot bastant lògica si tenim en compte que feia només dues setmanes que el disc era al carrer.

Vaig ser dels primers compradors de “Batiscafo Katiuscas” i les meves impressions després d’unes quantes audicions les vaig exposar aquí. D’aleshores ençà he escoltat el disc un fotimer de vegades més i he de dir que mantinc el meu parer d’aleshores tot i que potser incrementaria una mica més encara la valoració dels seus aspectes musicals. Dit altrament: continuo creient que “Batiscafo Katiuscas” no supera els altíssims nivells assolits per “Taxi”… però que s’hi apropa molt i molt. Queda dit, doncs.

Dijous passat les coses varen rodar de manera molt diferent. Per començar, el retorn a l’Auditori d’Antònia Font es feia per la porta gran: a la Sala Simfònica i amb totes les localitats venudes. Una demostració ben clara que Barcelona s’ha lliurat de manera incondicional a aquest grup mallorquí que té la rara virtut de no caure-li malament a ningú.

(En un àmbit més domèstic, crec que aquest èxit de públic és també un reconeixement per la bona feina de Josep Maria Dutrén i el seu equip. I, per què no dir-ho?, de qui, situat damunt seu, deixa al Dutrén i als seus fer la feina sense posar-hi entrebancs).

Entrant en el comentari del concert diré que vaig veure uns Antònia Font bastant en la línia del concert de presentació de “Taxi” a L’Espai de principis de l’any passat que ja vaig tenir ocasió de comentar aquí.

Aquests nois tenen un grapat d’excel·lentíssimes cançons que el públic, a més a més, reconeix des dels primers compassos i segueix en veu baixa o a crits. Poden tirar-se hora i mitja de concert encadenant esplèndides cançons una darrere de l’altra. I no només dels seus dos últims i celebrats treballs. Parlo també de “Fa calor”, “Alegria”, “A Rússia”, “Canta” o “Alpinistes-samurais” que són de discos anteriors.

Repertori i públic: vet aquí, doncs, dues condicions necessàries perquè un grup funcioni en directe. Però n’hi ha algunes més que em temo que els Antònia Font encara no han assolit.

Em refereixo a una presència en escena que, sense haver d’emular el senyor Jagger i els seus socis, demana  a crits una mica més de grapa (curiosament en els seus clips promocionals sí que prodiguen aquesta trempera que noto a faltar en els seus directes).

Em refereixo també a un vestuari massa vulgar (no es tracta de fer el tifa anant de “fashion” però tampoc d’anar abillat com un empleat de “la Caixa”). I, sobretot, em refereixo al seu so en directe. Per dir-ho de manera breu: no crec que dijous passat a la taula de so hi tinguessin cap amic. Des d’on jo em trobava -fila 5- els instruments es menjaven totalment la veu de Pau Debon -que crec que juntament amb la de Cris Juanico són les millors que tenim actualment en el rock en català- i tot plegat sonava excessivament empastat. I si al capdavall la gent seguíem les cançons era perquè, com he dit més amunt, ens les sabíem de memòria.

Em falta saber com es desempallega Antònia Font en concerts a l’aire lliure. Si no vaig mal fixat en el proper Senglar Rock se’ls podrà veure en aquestes condicions. Jo no hi aniré perquè ja tinc una edat però desitjo ferventment que els vagi molt bé i que, a base de carretera, vagin pentinant aquests petits (o no tan petits) serrells que encara tenen pendents.

Si ja ara són els indiscutibles número u no vull ni pensar fins on poden arribar. Si el talent de l’Oliver (quin paio, l’Oliver!), el Manresa, el Roca i els germans Debon no decau el futur de madò Antònia Font no té límits.

^{(Enllaç aquí al primer text d’aquesta sèrie)}

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!