Que l’Ajuntament de Barcelona és una formidable maquinària propagandística al servei dels diversos alcaldes que l’han presidit des de la restauració de la democràcia -fins ara tots pertanyents a una única formació política: l’antic PSC- és un fet que ningú no s’atreveix a qüestionar perquè les evidències són notòries. El pitjor, però, és que no només ningú no ho dubta sinó que, a més a
"Leo con estupor que el Gobierno acaba de contratar a Michael Moore como asesor en temas de terrorismo y se ha comprometido a hacer llegar a todos los colegios españoles su película "Fahrenheit 9/11". ¿O era Al Gore para temas de cambio climático (CC)? Bien, Moore, Gore, para el caso es lo mismo: ambos se
Nit important la del passat dijous a la petita sala Heliogàbal (vegeu aquí) del barri de Gràcia amb el concert íntim (com a molt hi caben seixanta o setanta persones) de Joan Miquel Oliver, l’ànima del grup Antònia Font, acompanyat per Pere Debon (també d’A.F.) a la bateria. Hi vàrem anar l’A. i jo amb la C., la dolça enamorada parisenca del noi
Des del principi d’estar casats l’A. i jo vàrem decidir de celebrar cada 30 de novembre -l’aniversari de noces- sopant en un restaurant de cuina estrangera. El primer any vàrem anar a un xinès que, si no m’erro, es deia La Gran Muralla i que era -no sé si encara hi és- a tocar de l’Ajuntament. M’apresso a dir que el
Llegeixo al diari (vegeu aquí) que des de fa un temps apareixen a la plaça de Catalunya de Barcelona una quarantena de coloms morts cada dia. Possiblement enverinats, diuen. (n’hi ha més) I jo, que ja fa temps que penso que en aquesta ciutat ja en tenim massa, de coloms (amb tota la ronya que comporten), no
Escriure una novel·la és com gestar un fill. La frase pot semblar un tòpic -ho és, vaja- tot i que crec que és bastant exacta. Com un fill, una novel·la es dispara a partir d’una espurna inicial i ha d’anar passant dies i setmanes dintre del seu autor germinant a poc a poc mentre va agafant la forma definitiva. (n’hi ha més) Primerament el procés
Florilegi de definicions recents aparegudes en els encreuats diaris de La Vanguardia. Tant el català, signat per Màrius Serra (MS), com el castellà, que signa el mestre Fortuny. * Arma blanca que guardem al magatzem: ESTOC (MS) * Posición que ya tenían los antiguos romanos: ESTATUS * Parla d’oïdes, però amb gran coneixement: OTÒLEG (MS) (n’hi
(la sèrie comença aquí) Dels veïns de la meva escala n’he parlat més d’una vegada en aquest Bloc. Per exemple, quan vaig explicar una trapelleria matinera del veí del quart primera un dia d’hivern en el que tot el jardí va aparèixer amb mig pam escàs de neu (vegeu aquí), un altre dia vaig evocar els alegrois i rialles dels primers matins de Reis (vegeu aquí) a
Perill! Ja fa uns quants dies que els espais distintius de TV3 comencen a mostrar-nos la imatge de l’inefable Sebastià Roca. Símptoma inequívoc que d’aquí a poques setmanes ell i el seu impagable escamot d’almogàvers del micròfon reprendran aquella perpètua exhibició de la catañola vèrbola en què s’han convertit d’un temps ençà les transmissions de Fórmula 1 a la televisió pública per excel·lència
(la primera part de l’apunt és aquí) El que podríem denominar com la història immobiliària de l’A. i meva és -malgrat els quasi trenta-cinc anys que portem de casats- bastant breu i, contemplada amb ulls d’ara, força marciana. El nostre primer pis -al carrer del Telègraf, al Guinardó- el vàrem comprar a una immobiliària que es deia FUSA l’1
Davant de l’afer Oleguer-Kelme (vegeu aquí) el que cal fer és ben senzill: abstenir-nos de comprar cap producte d’aquesta marca i escampar-ho tant com es pugui. Ah, i això: que els moqui la mama, tu. (n’hi ha més) I per il·lustrar aquesta lamentable situació proposo escoltar el “No tingues por”, l’homenatge que la bona gent d’Obrint Pas ret
Deu ser cosa de l’edat que et va tornant cada vegada més amant de les rutines però hi ha una sèrie de fites que solen esdevenir-se entre finals de gener i principis de febrer que en el meu particular calendari anyal de biorritmes m’indiquen que, un cop superat el parèntesi de les festes nadalenques, les rodes de la vida reprenen un
(Una acotació a la frase del títol abans de continuar: d’arribar Espanya, res; que ja fa tres segles que la tenim prou instal·lada entre nosaltres. I ben a gust que s’hi troba…) Doncs resulta que en els primers temps del mierat (em refereixo als dos anys i mig de la senyora Mieras) una directora general de Cultura -militant de l’antic
Arribo al despatx on m’esperen tots els diaris del cap de setmana. Començo a fer una ullada als que no he comprat pel meu compte el dissabte i el diumenge (El Periódico i El País, és clar) i des de la portada del suplement d’El País, "diario independiente de la mañana", em trobo un titular i
De tant en tant vivim dies especials. Són dies que van trenant les seves hores al voltant d’un finíssim fil d’or que els dóna sentit i que els singularitza. Jo vaig tenir la sort de viure un dia d’aquests el dimecres passat. Aquell dia, i tal com faig cada matí, uns minuts després de les sis vaig començar el meu quart d’hora