Totxanes, totxos i maons

Escriure una novel·la és com gestar un fill. La frase pot semblar un tòpic -ho és, vaja- tot i que crec que és bastant exacta. Com un fill, una novel·la es dispara a partir d’una espurna inicial i ha d’anar passant dies i setmanes dintre del seu autor germinant a poc a poc mentre va agafant la forma definitiva.  (n’hi ha més)

Primerament el procés es desenvolupa en el territori de l’abstracció, de les idees. Després -i aquí els ritmes varien segons la metodologia de cadascú- aquestes idees salten damunt d’un paper o bé directament van a residir en un impalpable racó del disc dur de l’ordinador on aniran agafant sentit, forma, to, ritme, estructura….

Escriure una novel·la, com portar al món un fill, és una cosa molt seriosa.

Al llarg de tots aquests anys que porto d’opinar públicament sobre els llibres que escriuen els altres m’he trobat sovint amb gent que m’ha dit: "Tu que escrius tant, a veure quin dia podrem llegir una novel·la teva". Sense voler aprofundir en allò que la frase té de sacralització de "la novel·la" com a gènere major en relació a d’altres (considerats habitualment com a menys rellevants), la meva resposta sol ser sempre la mateixa: "No sento que porti cap novel·la a dintre, jo".

I ho dic des del convenciment de l’existència d’aquest paral·lelisme quasi ginecològic entre dos misteris: el de gestar un ésser humà i el de portar a dintre un artefacte literari en fase de desenvolupament.

D’altra banda jo, que em passo la vida mesurant i valorant la feina literària d’altri, fóra molt curt de gambals si pretenia enganyar-me a mi mateix volent creure que sóc el que no sóc. I que consti que amb això no vull donar ales a aquell corrent d’opinió -inexacte al meu parer- que diu que el crític literari és un escriptor frustrat. Crec, francament, que -en una escala molt modesta- he demostrat que, de frustrat, jo, ni cinc.

Una altra cosa molt diferent és que a força de llegir novel·les i més novel·les -i, sobretot, a partir d’una certa edat (a la qual crec que ja hi he arribat)- comenci a sentir un cert cansament. I no ho dic ara. Fa dos anys i mig, en un dels primers apunts que vaig escriure en aquest Bloc (vegeu aquí) ja parlava del que jo definia com fatiga davant de la ficció.

I, sobretot, quan per capricis de l’atzar resulta que porto unes quantes setmanes sense que pel camí ensopegui amb una novel·la de les que podríem definir com de traca i mocador. Precisament el qualificatiu que vaig fer servir en el títol de la meva crítica de "Confessió general", de Joan Garrabou (Proa). I d’això aviat farà tres mesos.

No dic que no se’n facin, de bones novel·les. Només deploro que no les encerto…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!