Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(I aquí podeu accedir a l’apunt anterior)

Tret de l’estona del dinar, la passejada d’avui transcorre tota per Oltrarno; és a dir, per la riba del riu Arno oposada a la del Duomo i de la Piazza della Signoria.

El grup es troba en el punt de sempre tret de dues o tres components que han preferit pujar pel seu compte al Piazzale Michelangelo a peu (Déu meu, només de pensar-hi ja em ve un cruiximent!). Els altres agafem l’autobús 12 que ens hi porta a través d’un recorregut bastant complet (vegeu-lo aquí) que l’agost vinent repetirem amb la nostra neta. Arribem al Piazzale quan les caminadores encara no han arribat, però pels missatges que ens envien amb el mòbil són gairebé a tocar. Deu minuts després ja som tota la colla completa i podem gaudir del panorama en l’indret on segurament es fan més fotografies de tota la ciutat. Penso que només que em donessin un cèntim d’euro per cada fotografia que s’hi fa allí en tot un dia em faria un sobresou d’allò més llaminer.

La font de la plaça està presidida per una còpia en bronze del David de la Galleria della Academia i a primer cop d’ull no m’acaba de convèncer gaire. Gens, vaja. Com no podia ser altrament, fem les fotos de rigor, individuals i en grup, i comencem la passejada. Fins que arribarem a l’objectiu final del matí, la Fondazione Il Bisonte, el camí que farem transcorre primer per una carretera i després per dos carrers més estrets i carregats d’edificis singulars i plens d’història. Comencem baixant pel Viale Galileo (avui serà un dia ‘galileà’), deixem a l’esquerra San Miniato al Monte i seguim carretera avall –una carretera que em recorda una mica el circuit de Montjuïc— durant un parell o tres de quilòmetres fins que a mà dreta trobem la Via San Leonardo, un carrer molt més estret que el Viale per on fins ara hem caminat.

La zona és rica en referències il·lustres. Ja en una de les primeres cases, baixant a mà esquerra, una placa ens fa saber que Txaikovski hi va viure l’any 1878. Una mica més endavant, al número 58 que fa cantonada amb la Via Giovanni Schiaparelli, trobem una casa molt elegant amb les façanes vermelloses que és on Vasco Pratolini va situar l’acció de la seva ‘Cronaca familiare’, una novel·la molt recomanable, i tot seguit, al número 49 a l’altre costat del carrer, la casa on va viure el pintor Ottone Rosai entre 1933 i 1957.

Passegem entre cases baixes, amb jardins que en alguns casos només s’intueixen darrere les tanques d’obra i en altres s’exhibeixen sense gaires entrebancs. Per acabar les meravelles d’aquesta Via San Leonardo esmentaré també la petita església parroquial del barri, San Leonardo in Arcetri, i la resta del camí que ens porta fins a la Porta San Giorgio, una de les entrades antigues de Florència. En el número 19 de la Costa San Giorgio hi ha la casa on va viure Galileo Galilei i a la del costat una placa recorda que l’any 1609 gràcies a l’ús del telescopi va descobrir el quatre satèl·lits de Júpiter, Io, Europa, Ganimedes i Calisto, als quals va batejar com a ‘satèl·lits mediceus’ en honor a Cosimo II Medici.

La inscripció de la façana diu: ‘Qui ove abito Galileo / non sdegno piegarsi alla potenza del genio / la maestà di Ferdinando II / dei Medici’. Que traduït ràpidament ve a dir que en aquesta casa, en la qual va residir Galileu, Sa Majestat Ferran II Medici no es va resistir gens a l’hora de reconèixer la potència del seu geni. Passem sense aturar-nos (ja anem amb retard) davant de la Villa Bardini (vegeu aquí), amb un interessant museu complementat per un espectacular jardí de visita molt recomanable, sobretot ara que comença la primavera. Poc abans d’enfilar la Via di San Nicolò una altra placa en una façana evoca l’estada del cineasta Andrej Tarkovski l’any 1986, poc abans de la seva mort.

Sense temps de fer cap aturada tècnica –cafè i fisiologia– entrem a la Fondazione Il Bisonte, que ja ens estaven esperant. Aquesta institució, especialitzada en les tècniques de les arts gràfiques (vegeu aquí), serà una de les visites d’impacte que farem aquests dies i, per altra banda, serà la primera ocasió que sentirem parlar del desbordament (‘alluvione’) del riu Arno, el 4 de novembre de 1966, motivat per un episodi de fortíssimes pluges que a Venècia va generar l’‘acqua alta’ més important de la que es tenia notícia fins aleshores i a Florència uns quants estralls la magnitud dels quals veurem, en part, d’aquí a una estona als tallers d’Il Bisonte i, sobretot, en la visita que farem el dijous al Gabinetto Vieusseux.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!