Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(I aquí podeu accedir a l’apunt anterior)

La història que hi ha darrere de la Fondazione Il Bisonte és llarga, té com a eix central la figura singular de Maria Luigia Guaita (Pisa, 1912-Firenze, 2007) i comença durant els anys de resistència dels partisans contra els nazis a Florència, lluita en la qual la senyora Guaita va ser un element fonamental. Si entreu en aquest enllaç i també en aquest altre trobareu detallada tota aquesta informació que val la pena que conegueu. Està en italià però no és difícil d’entendre (també es pot passar a l’anglès si us és més fàcil).

La imatge del bisó que identifica el logotip de la Fundació té un simbolisme doble: va ser la primera representació artística que, a la cova d’Altamira, un ésser humà va fer del seu entorn i en les tradicions dels indis americans aquest animal representa la força femenina. Des del començament Maria Luigia Guaita i els seus col·laboradors –entre els quals l’historiador de la literatura italiana Giorgio Luti (vegeu aquí), oncle del nostre Francesco— van centrar els seus esforços en la dignificació de l’obra gràfica (bàsicament les litografies).

Poc després d’accedir a l’edifici que ara ocupen –al barri de San Niccolò, molt a prop de l’Arno–, la tràgica inundació de novembre de 1966 (vegeu aquí en italià i també aquí en llengua del 155) va arribar als quatre metres d’alçada fins al punt que la mateixa Guaita va haver de fugir esmunyint-se per una finestra a la qual encara no havia arribat el nivell màxim de les aigües. La marca està pintada en una paret i només de veure-la t’adones de la gravetat d’aquella situació que, no cal dir-ho, va destruir tots els arxius, llibres i material artístic que havien anat aplegant fins aleshores.

Una llarga llista de noms d’artistes, començant per Henry Moore, va fer una crida a la recuperació de tot aquell capital perdut i a poc a poc la situació es va començar a redreçar. Avui la Fondazione Il Bisonte és un centre de prestigi internacional dedicat a l’ensenyament de les tècniques gairebé artesanals de les arts gràfiques. Acull uns quants alumnes d’arreu del món –recordo una noia californiana, casada amb un català, amb la qual vàrem parlar de la música de la Maria Coma, dels Catarres i de l’últim disc d’Els Amics de les Arts— i les seves produccions són exemple de la qualitat i honestedat vers tot el que representa l’expressió artística genuïna i allunyada de les servituds comercials que simbolitza la personalitat exemplar de Maria Luigia Guaita.

Tot sortint vàrem travessar el riu Arno pel Ponte alle Grazie i el Francesco, sempre amatent a les referències literàries, em va senyalar l’Hotel Balestri on Josep Pla s’instal·lava quan visitava la ciutat (vegeu aquí). Si haguéssim disposat de més temps no m’hauria fet res acostar-m’hi per fer una ullada, sobretot perquè el meu amic Josep Valls en parla també a ‘La ciutat del lliri roig’. A veure si el mes d’agost, amb la Mila, podrem fer-ho….

Ens esperaven a dinar a l’Osteria del Porcellino (vegeu aquí), a tocar de la famosa font amb el senglar de bronze que –en el mateix estil que el cul de la lleona a Girona o la font de Canaletes a Barcelona— assegura que qui la toca, o hi llença uns centimets, tornarà a Florència molt aviat. L’A. i jo, com que ja tenim data fixa del retorn ens estalviem la cua i la ‘turistada’. Els companys d’expedició, no cal dir-ho, el mateix.

Per cert, a prop del Porcellino hi havia fins fa pocs anys una magnífica llibreria de vell amb el mateix nom on es podien trobar petites meravelles a preus increïbles. Ara ja és memòria…

A la tarda la cita és al Palazzo Pitti amb la persona que ens farà una visita guiada a l’exposició temporal, inaugurada el mes de febrer, dedicada a la figura de Leonor de Toledo (vegeu-la aquí). Per cert, Lucrezia, la tercera filla de Leonor (vegeu aquí) és la protagonista d’un dels llibres més venuts aquest Sant Jordi a casa nostra. Em refereixo a la novel·la de Maggie O’Farrell ‘El retrat del matrimoni’, editat per L’Altra Editorial.

Abans d’abandonar el Palazzo Pitti (veure’l completament ens ocuparia un dia sencer i potser no en tindríem prou) demano informació sobre un retrat que quan el vaig veure, navegant a l’atzar per Internet, em va fascinar: el retrat a l’oli de la Signora Morrocchi pintat el 1859 per Antonio Puccinelli (vegeu aquí) que he triat per il·lustrar l’encapçalament de l’apunt d’avui. Em diuen que el trobarem a la Galleria d’Arte Moderna, a la Sala 8 més concretament, i, com passa sovint (sobretot en edificis històrics que no varen ser pensats per a la contemplació d’obres d’art), trobo que està molt mal il·luminat, encara que la fascinació que em produeix la mirada franca i directa d’aquesta senyora resta intacta.

El grup s’acomiada fins l’endemà i l’A. i jo tornem a poc a poc fent estació per sopar al Mercat que tenim davant de casa. Els carrers són plens de gent però juraria que no n’hi ha tanta com el diumenge passat. Potser la causa sigui que aquests dies són feiners –i lectius– a tot Itàlia. Vull dir que les vacances de Setmana Santa aquí no començaran fins al Divendres Sant perquè les escoles ja han fet l’aturada trimestral durant la ‘setmana blanca’, que sol ser pel mes de març.

Quan finalment seiem a la terrassa amb vistes –la lluna de Pasqua és molt a prop de fer el ple– m’atreveixo a fer una ullada al comptador de l’iPhone i veig que marca unes esgarrifoses 18.465 passes. El primer que em ve al cap són les companyes que a primera hora del matí varen pujar al Piazzale Michelangelo a peu. I només de pensar-hi m’adono que em torna a venir un cruiximent descomunal i la convicció que aquestes coses no poden ser bones de cap manera (*).

(*) Val a dir que el que en aquell moment jo encara no sabia –ens ho varen dir l’endemà– és que aquella mateixa tarda, tot sortint de la visita al Palazzo Pitti, les mateixes companyes caminadores, amb algun reforç més, varen remuntar la Costa San Giorgio (ara de pujada!) fins a la Villa Bardini amb la intenció de veure, abans que comencés a fosquejar, l’esclat floral dels jardins. Sembla que el que buscaven més concretament era veure les glicines, però tot i ser ja a primavera, aquesta espècie de vida molt efímera necessita unes temperatures que aquells dies encara no s’havien assolit i es varen quedar amb les ganes.  La imatge d’aquí sota, que no correspon a l’actualitat, us pot donar una idea del que buscaven:

Abans d’anar a dormir miro el programa i veig que demà toca Fiesole i la Fundació Primo Conti, potser el lloc que m’interessa més de tot el programa dels quatre dies. I el sopar a l’Osteria Pastella, llargament cobejat. Les perspectives són prometedores, encara que mai se sap quan apareixeran els imprevistos…

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!