Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(Vegeu aquí l’anterior capítol)

E se io muoio da partigiano
O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao
E se io muoio da partigiano
Tu mi devi seppellir

A quarts de dues del dilluns 17 d’octubre ens trobem tota la colla al camp d’aviació del Prat per envolar-nos cap a Bari. Com li pertoca a la nostra venerable condició de sèniors, tothom és puntual i, per tant, a l’hora prevista ens encaminem cap als mostradors de Vueling per facturar les maletes i recollir les targetes d’embarcament. És un ritual que he fet un munt de vegades i que sempre em posa amb un punt de tensió davant de la precarietat que significa deixar de banda durant uns dies les rutines (seguretats) habituals. De fet, cada viatge en avió té dos dies que detesto especialment: el de l’anada (des del moment que deixo les maletes a la cinta de facturació) i el de la tornada (fins al moment que les recupero sense incidències).

En el cas d’aquest viatge, a més a més, el fet de portar dos anys i mig de retard respecte la data prevista inicialment fa que aquests moments de tràmits previs a l’embarcament els senti com viscuts un munt de vegades abans en la imaginació. En fi… una mania un pèl paranoica que espero que els esdeveniments del viatge que tot just comença aparquin definitivament.

Mentre embarquem m’adono que serà la primera vegada que l’A. i jo aterrarem a Bari, a la costa adriàtica d’Itàlia. En els quinze anys que, com he dit en un apunt anterior, portem viatjant a aquell país hem aterrat a Gènova, Pisa, Venècia, Florència, Roma, Nàpols i Palerm, però mai a Bari perquè, de fet, l’única vegada que hi hem estat, l’any 2013, vàrem volar de Barcelona a Nàpols i allí (després de perdre’ns una maleta, per cert) vàrem llogar un cotxe per anar a la capital de la Pulla (tothom tranquil, però: tres dies després la vàrem recuperar).

Instal·lat a l’avió m’adono també que poques vegades he volat al migdia i que, a més a més, tinc seient de finestra. Avantatges de gestionar els bitllets del grup (he he).

Pel que fa a l’atenció de Vueling, dues constatacions:

La primera es refereix a la veu femenina que, per la megafonia interior de l’aparell, dona als passatgers la benvinguda i les instruccions habituals. Una veu que sempre em fa pensar que la seva propietària es diu Mari Paz. N’estic segur. Amb aquella veu tan mel·liflua no pot traginar cap altre nom: Mari Paz.

La segona constatació és el missatge que al final del trajecte la Mari Paz transmet a tots els viatgers per donar-los les gràcies per haver triat Vueling. Un missatge que sol arribar-me en un moment molt delicat: quan intento recuperar la mobilitat de cames i cul després de dues hores i mitja clavat en un seient de dimensions clarament insuficients. Just en aquell moment li diria que mentre les ciutats de Barcelona i de Bari (en el cas d’ara) estiguin unides per via aèria directa només a través de Vueling la tria de companyia no és en absolut voluntària, sinó forçada per les circumstàncies. O sigui que, de gràcies, res.

En fi…

El trajecte del nostre vol traça una línia recta que travessa l’illa de Sardenya i s’endinsa en la península italiana per un lloc molt especial: el golf de Nàpols. Uns paisatges que, a l’hora que volem i amb el dia tan clar que fa, puc veure i identificar perfectament. Passem arran de l’impressionant cràter del Vesubi (vegeu la imatge que encapçala aquest apunt) i a mà dreta, una mica més lluny, intueixo Amalfi, una localitat que per anys que visqui portaré lligada a dues coses que em varen passar quan vàrem ser-hi el 2009 i que ja vaig explicar en aquestes Totxanes: la compra del llibre ‘Cuore’, d’Edmondo de Amicis, en una paradeta improvisada per uns infants en el ‘lungomare’ amalfità (i que va motivar les sorprenents conseqüències que explico en aquest apunt i sobretot en aquest altre) i la tristíssima notícia de la mort de l’estimat amic Isidor Cònsul (vegeu aquest apunt). Aquesta darrera, per cert, evocada d’una manera molt especial perquè, precisament, un dels catorze sèniors catalans del nostre grup és la Romi, la seva vídua.

Aterrem finalment a Bari sense incidències ni retards. Recuperem les maletes -totes!- i ens encaminem cap a la sortida on ens espera Pasquale, el xofer (allí en diuen ‘autista’) que ens acompanyarà tots aquests dies i que d’aquí a una estona ens deixarà a l’hotel. Per cert, en el moment de sortir amb les maletes recuperades sentim una forta ovació de la gent que esperava a la terminal. Em va agradar la recepció -pancartes, cantarelles, banderes…-, però de seguida em vaig haver de desenganyar: resultava que en el nostre mateix avió viatjava la selecció italiana de hoquei després de participar en no sé quin campionat en el que varen quedar finalistes. Era per a ells la rebuda triomfal…

Tot sortint del camp d’aviació percebo de manera fugaç una imatge que em resulta coneguda. Pregunto a Pasquale i m’ho confirma: l’aeroport de Bari té nom de papa polonès: Karol Wojtyla. Caram.

Estic a punt de comentar-ho amb els companys però em ve a la memòria aquella mesura del govern del PSOE -indesitjable genteta del 155, vaja- encaminada a llepar el cul dels catalans desmemoriats (que, per desgràcia, n’hi ha) i que va consistir en posar el nom de Josep Tarradellas al camp d’aviació del Prat.

Com podeu comprendre, decideixo deixar-ho córrer…

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!