Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

O partigiano, portami via
O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao
O partigiano, portami via
Ché mi sento di morir

No estava planificat expressament, però el nostre viatge ha coincidit amb un moment molt especial a Itàlia: després de les eleccions que varen donar el triomf als tres partits de dreta i d’ultradreta feixista -els molt indesitjables es fan dir de centre dreta– el penúltim dia de la nostra estada la senyora Giorgia Meloni va prendre possessió del seu càrrec de presidenta i va fer pública la composició del seu govern amb vint-i-quatre ministres (repartit, si no m’erro, entre divuit homes i sis dones).

A més a més, el 28 d’octubre -l’endemà del dia que escric i penjo aquest apunt- es compliran cent anys exactes de la marxa feixista sobre Roma (vegeu aquí) que va culminar amb l’encàrrec del rei Vittorio Emanuele III a Benito Mussolini perquè entomés les regnes del país. Cosa que va fer al llarg de vint-i-tres anys fins que els últims dies de la guerra (el 28 d’abril de 1945, més concretament) va ser executat per una patrulla de partisans que el varen enxampar mentre pretenia fugir del país.

He de confessar que, sabedor d’aquest aniversari, esperava trobar a les llibreries i als quioscos un munt de novetats sobre el tema i que em vaig quedar una mica amb un pam de nas perquè només vaig veure ‘L’anno del fascismo’, del periodista Ezio Mauro (editat per Feltrinelli) i ‘M. Gli ultimi giorni dell’Europa’, l’esperat tercer lliurament de la sèrie que Antonio Scurati està dedicant a la figura de Mussolini (editat per Bompiani). Una sèrie que suposo que encara tindrà dos volums més com a mínim perquè el llibre aparegut ara només arriba fins a l’any 1940.

Amb tots aquests precedents ambientals, uns dies abans d’envolar-nos cap a la Pulla vaig enviar a tota la colla de sèniors -una colla en la qual hi ha uns quants membres cantaires corals i orfeonistes- la lletra de ‘Bella Ciao’ perquè la cantéssim sempre que ens vingués de gust. Sabia que, ara, aquest vell himne de l’esquerra italiana tenia unes connotacions addicionals que valia la pena no perdre de vista de cara a la genteta de ‘centro destra’ que acaba d’ocupar el poder.

Venia a ser com el llaç groc que exhibim sempre amb orgull; i més quan sabem que hem d’estar en contacte amb genteta defensora del 155 i altres espècimens similars. Vaig comentar l’assumpte amb el Roberto Martino -el nostre guia que es mereix un apunt per a ell sol- per si creia que la nostra cantarella seria oportuna i la seva resposta em va demostrar que estàvem en mans de gent de bé. M’ho va dir en italià, però la traducció era molt clara: ‘si li molesta a algú, que es foti’.

Així doncs, ja haureu notat que cada apunt d’aquesta sèrie que ara esteu llegint comença amb una estrofa del ‘Bella Ciao’. N’hi ha sis i una mitja de tancament de la cançó. Cap problema, però: si fem curt encara queda el recurs del ‘Bandiera Rossa’, que em sembla que també els fotrà força. ‘Avanti popolo…’

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!