Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

9 de juny de 2020
0 comentaris

Les sorpreses de “Cuore”.

Quan ara fa cosa d’un mes escrivia en aquest apunt que entre 1959 i 1961 el llibre de lectura que vaig tenir a l’escola va ser “Corazón. Diario de un niño” –el “Cuore” d’Edmundo de Amicis—  em pensava que el que explicava era, no diré una raresa però sí una cosa força peculiar. Doncs resulta que no. La meva sorpresa va ser notable quan aquell mateix dia vaig rebre correus d’alguns lectors de la meva generació que em deien que a l’escola també varen llegir el mateix llibre.

Una lectora va ser més explícita encara i em va remetre al que diu l’entrada de la Viquipedia dedicada a de Amicis (aquesta) en el sentit que el llibre, publicat l’octubre de 1886, està fortament inspirat per la moral maçònica en una època –quinze anys després del ‘Risorgimento’— en la qual el catolicisme va ser substituït per la religió laica de la Pàtria, l’Església per l’Estat, el feligrés pel ciutadà, els Deu Manaments pel Codi Civil, l’Evangeli per la Constitució i els màrtirs pels herois. De fet, segons la Viquipèdia tot quadra: Edmundo de Amicis es va iniciar en la francmaçoneria a la Lògia Concordia de Montevideo.

Vaig contrastar aquesta informació amb un amic italià i me la va confirmar. El protagonisme de la maçoneria i d’altres societats secretes en la creació del nou país va ser notable i està documentat. Vist això, em sorprèn moltíssim que a finals de la dècada dels 50 –és a dir, en la plenitud del franquisme més dur– aquest text en aparença innocu que descriu les peripècies quotidianes d’un grup de nois al llarg dels nou mesos d’un curs escolar fos adoptat com a llibre de lectura sense cap problema per algunes escoles d’aquí.

Escorcollant després pel meu compte en unes quantes pàgines web italianes relacionades amb “Cuore” i de Amicis veig que en aquell procés, que Massimo d’Azeglio va definir amb la frase “Ja hem fet Itàlia, ara es tracta de fer els italians”, l’escola, conjuntament amb l’exèrcit, va ser el lloc ideal per fomentar la creació d’una identitat nacional en la qual la convivència entre els alumnes deixava de banda, en principi, els respectius orígens sòcio-econòmics. Cal subratllar, però, que Enrico, el protagonista principal del llibre, si bé promulga els ideals de la solidaritat i l’amistat, ho fa des d’una perspectiva específicament burgesa, en l’antítesi de qualsevol esperit de revolta social. La intenció d’Edmondo de Amicis és implicar les masses populars en el disseny de la unitat nacional, però sense subvertir o capgirar l’estructura de la societat. “Cuore” es pot considerar, doncs, com un catàleg dels valors que vol proclamar el ‘risorgimento’ i en aquest sentit els contes de cada mes, protagonitzats sempre per infants, exalten l’abnegació i el sacrifici per la pàtria, igual que les jornades que al llarg del curs es dediquen a festes i celebracions patriòtiques amb les quals els alumnes col·laboren amb orgull i alegria.

Però el meu apunt sobre el llibre d’Edmondo de Amicis em va proporcionar una extraordinària sorpresa quan em va arribar un comentari que mai de la vida hauria imaginat que rebria. La persona que me l’enviava (vegeu aquí, al final de l’apunt, en l’espai per als comentaris) era ni més ni menys que Carlo Manzo, l’antic propietari del “Cuore” que vaig comprar l’estiu del 2009 en un mercat improvisat d’Amalfi, que fent ús d’un magnífic català em deia això:

“Benvolgut Joan Josep, Soc el Carlo Manzo, l’antic propietari del llibre Cuore de la foto.
Jo soc originàri d’Amalfi, però ja fa uns anys que visc a Barcelona.
Em va fer molta il·lusió trobar, de manera totalment aleatòria, un record de la meva infantesa al teu bloc. Salutacions.”

No cal dir que em va faltar temps per posar-me en contacte amb ell a l’adreça de correu electrònic des de la qual em va escriure i que hem quedat per veure’ns tan bon punt aquesta situació de confinament es relaxi i ens permeti una mica més de llibertat d’acció.

Quan aquesta trobada es produeixi segur que en parlaré, però de moment ho deixo aquí. Només afegeixo una cosa: Carlo Manzo és una persona –i un professional– força singular. Us convido, doncs, a buscar-ne referències a Google o a altres buscadors i ja veureu que no exagero gens.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!