VIA A VIA

La setmana passada van acabar, per fi, les restriccions anti-Covid d’una certa importància imposades per l’inefable Procicat. Queden la mascareta i determinades limitacions en aforaments, però la llibertat de moviments de les persones es pot considerar restablerta. Aquest lliure anar i venir de la gent ha arribat també als aeroports catalans, on fins ara un control impedia l’entrada a qui no tingués la intenció de prendre un avió; per tant, els familiars, amics o acompanyants que anaven a acomiadar o a rebre viatgers havien de quedar-se, amb un punt de frustració, a les portes exteriors dels aeroports. Les conegudes escenes de retrobament, algunes de vergonya aliena (amb crits, globus, pancartes…), tornen a omplir de vida l’interior de les terminals.

Aquesta situació m’ha recordat una limitació, de característiques bastant similars, que es produïa antigament a les estacions de tren més importants. Una curiositat avui vintage o pre-milennial que, explicada a les generacions més joves, costarà de creure. M’estic referint al bitllet d’andana. No d’anada, d’andana, la forma correcta de dir andén. Qui no tenia la intenció de pujar al tren perquè acompanyava un viatger o, simplement, volia deambular per la zona de les andanes i vies, havia d’adquirir un bitllet ad hoc per un mòdic preu. A l’accés de la zona de vies, el corresponent encarregat et franquejava el pas prèvia inutilització del bitllet amb aquella màquina de foradar que duien els revisors. Aquest petit impost permetia allò tan emotiu i tantes vegades vist a les pel·lícules d’acomiadar-se d’éssers estimats que potser anaven simplement a passar el dia a la capital, potser emigraven a un lloc millor per viure o, potser marxaven al front de guerra o a l’exili. I hi havia moltes maneres de fer-ho, des de saludar amb la maneta (reina Sofia style), treure el mocador (abans tothom el duia de tela) o desfogar-se amb gestos més desinhibits (esquerra).

Documentant-me a les xarxes, veig que el preu dels darrers bitllets (devien desaparèixer als anys setanta) era de 3 pessetes, destinats a causes benèfiques, per exemple a un col·legi d’orfes fills de ferroviaris, que devia ser una mena de col·legi de San Ildefonso, el de la loteria. Ja veiem que tot era una mica madrileny: controls d’entrades, recaptacions, col·legis de cossos para-funcionarials…, res d’estrany en una empresa tan espanyola, radial i centralista, valgui la redundància, com la Renfe. El bitllet també s’exigia a la FEVE, la seva germana petita.

Que hagi desaparegut el bitllet d’andana no vol dir que ara el trànsit de passatgers i acompanyants per baixadors, andanes i fins i tot vies sigui lliure completament, com si estiguéssim a cal sogre. Res d’això. En moltes estacions, singularment les més importants i les de rodalies, l’accés a l’andana està restringit a qui tingui l’abonament o bitllet, que haurà de passar pel torniquet corresponent, versió cibernètica i deshumanitzada del “picador” de què parlàvem abans. En els casos més extrems, el control és més exhaustiu: prendre un tren TGV (conegut pels espanyols com a AVE) recorda una mica prendre un avió, amb bitllet i detector de metalls, com a inevitable peatge a pagar per gaudir d’una certa seguretat en el trajecte.

Al final dels seus dies, el bitllet d’andana no devia de gaudir de gaire popularitat ni consideració, i és lògic perquè es contemplava com una relíquia del passat. El darrer record que en tinc és, en una ocasió, accedint amb la meva mare a les andanes (no sé quina estació seria, potser Tarragona) i contestant, resolta, al revisor de la porta que li exigia el bitllet d’andana d’un de nosaltres dos: “sí, home, ara compraré un bitllet d’andana, apa maco!” La resposta contrariada d’ell fou: “señora, que no es eso…!” I així es va acabar la història.

[Imatges: billetesdetrenantiguos.blogspot.com, actualidad.rt.com, cerebrother.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!