VIA A VIA

Una usuària de Rodalies ha fet una descoberta sensacional al tren on viatjava i s’ha apressat a documentar-la i a difondre-la, tal com toca. Han aparegut bolets al sostre d’un vagó. La notícia, com no podia ser d’altra manera, ha suscitat des de comentaris irònics (suggeriments gastronòmics inclosos), sospites de notícia falsa (que no crec) o explicacions més o menys científiques del fenomen, que asseguren que és perfectament possible l’aparició de bolets i fins i tot indica l’absència d’altres fongs o bacteris. Sense entrar en aquestes disquisicions tècniques, que no domino, l’única conclusió a què arribo és que la higienització dels trens (almenys d’aquest) dista de ser satisfactòria. Suposo que es fa una neteja diària que inclou terra, vidres i elements tàctils, Déu sap amb quina intensitat, però hauria de comprendre totes les parts dels combois, tant per dins com per fora, que evidentment no es fa. No parlo de pintades i grafits, que és tota una altra guerra. No és acceptable que a un mitjà de transport que usen cada dia milers de persones (en les condicions de tots conegudes) li sorgeixin bolets d’un dia per l’altre i allí quedin, com formant part d’una aportació espontània i decorativa de la mare naturalesa.

La neteja integral del transport públic és, no cal dir-ho, una necessitat i una obligació, més amb una pandèmia que no acaba de tocar el dos. Però sempre ha estat així. Recordo, quan usava el metro de Barcelona amb més assiduïtat, l’angúnia que em produïa tocar aquelles barres metàl·liques verticals, enganxoses i calentes, mil vegades potinejades per mans de tota condició personal. No em considero un neuròtic de la neteja, ni molt menys, però sempre procurava agafar-m’hi com més amunt millor. Què dir dels botons o palanques per accionar l’obertura de portes? A diferència de les barres, no pots evitar-les si ets l’únic a baixar en una parada concreta. Parlem de l’acumulació inevitable de brutícia (amb les seves aportacions microscòpiques), però després hi ha la brutícia evitable, font de queixes infinites i solucions impossibles: els que posen els peus damunt els seients, els que guixen els vidres amb retoladors, els que llencen papers per terra, fins i tot els que hi orinen… Els xiclets, les closques de les pipes i les escopinades van en claríssim retrocés, encara bo, però persisteix l’incivisme de tota la vida, càrrega inevitable de pertànyer a una societat meridional que no valora prou el viure en comunitat i les seves obligacions. Però no val queixar-se, que sempre n’hi ha que estan pitjor. A Nova York s’han empescat una campanya per denunciar la manca d’higiene del seu metro; els usuaris hi pengen fotos i els resultats son ben il·lustratius (dalt; evito penjar alguna foto amb substàncies corporals, que n’hi ha moltes).

El capítol de la higiene al transport públic el podríem cloure amb una altra faceta, de la qual avui ja no se’n parla. Em refereixo a la higiene dels propis viatgers. Aquí les brigades de neteja no hi han tingut mai res a fer. Hi va haver un temps en què l’acumulació de personal, llauna de sardines style (dreta) i la notòria absència de dutxa i desodorant en alguns usuaris proporcionava un recorregut ben poc agradable. Veus, aquí la situació ha millorat. Potser una més gran conscienciació en el camp de la imatge personal (la gent es cuida més que abans) unit a una millora dels sistemes de ventilació dels vagons han fet que el sentit de l’olfacte no pateixi quan viatgem d’un lloc a un altre. El patiment el segueixen tenint els sentits visual (suportant estoicament des d’indumentàries que fan mal a la vista fins a bolets al sostre) i auditiu (amb els espontanis i sorollosos recitals d’acordions o músiques pregravades). En aquest sentit, res a fer.

[Imatges: twitter @aran_garci; trashtrain.net, foto CookieMonster38; ara.cat, foto Cèlia Atset] 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!