VIA A VIA

L’estat espanyol ha aconseguit d’Europa l’exempció de l’obligació de reintroduir els peatges d’autopista a canvi del compromís d’intensificar les inversions en transport ferroviari de mercaderies. Ens n’hem d’alegrar? No gaire, per no dir gens.

El debat sobre la necessitat de peatges a les principals vies asfaltades d’un país és joc de poques taules: sí, són necessaris. La qüestió va provocar una notable mobilització en el marc de la creixent conscienciació catalana sobre la necessitat d’assolir la independència. Potser avui ha quedat una mica en l’oblit: la campanya “No vull pagar”, consistent en passar les cabines dels peatges dient aquesta frase a mode de “pagament” i seguint endavant com si res, va ser tota una fita i un èxit. Jo mateix hi vaig participar, però ja llavors tenia molt clar que el que s’estava reivindicant no era tant que calgués pagar com que ho féssim només els catalans (era l’època de les imatges de les autovies buides -i gratuïtes- dels voltants de Madrid i d’altres zones peninsulars). Dit en altres paraules, que no ens penséssim que “no vull pagar” volia dir desdir-se de l’obligació d’abonar una quantitat per rebre un servei concret, en aquest cas l’ús d’una via pública ràpida i segura.

Perquè totes les coses s’han de pagar i si no les paga algú concret les pagarem igualment tots plegats, ai, via impostos. Sembla més just que ho paguin els usuaris directament beneficiats pel servei, és a dir, els conductors i transportistes i no, què sé jo, l’àvia de 80 anys que no té carnet de conduir. Però és que hi ha una segona raó per pagar les autopistes, i és d’ordre ambiental: el trànsit a les vies ràpides és especialment nociu pel medi ambient i des d’aquest prisma, sota el lema “qui contamina, paga”, es van començar a justificar els peatges també per aquesta raó. I és justament sota la llum d’aquest segon plantejament que la Unió Europea ha anat promovent successives estratègies que ara l’estat espanyol esquivarà, almenys de moment.

Malgrat tot, podríem acceptar-ho si la contrapartida oferta fos realment de pes però ¿realment ho és, l’increment del transport ferroviari de mercaderies? Aparentment sí, però a la pràctica, no. És veritat que aquest tipus de transport està sota mínims a l’estat i que caldria que les xifres de trànsit augmentessin fins a posar-les a nivells d’altres països europeus, però per aconseguir això cal un esforç inversor en termes de construcció de noves línies o d’agençament de les ja existents, que l’estat no estarà en condicions de fer, si fem cas a la seva actuació equivalent en el sector del transport de viatgers. En tot cas, una de les mesures per afavorir el salt del transport per carretera al ferrocarril fora, justament, gravar l’ús de les autopistes (és a dir, els peatges abolits) i eliminar o reduir els cànons que es paguen per circular per les maltractades vies d’Adif. És a dir, el contrari del que s’ha pactat amb Europa. Seguim enrere, com els crancs.

[Imatge: radioarrels.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!