VIA A VIA

Les imatges són impactants, sorprenents, i el seu contingut, indignant. Una munió de persones (tot homes, segur, perquè aquest tipus d’animalades només les poden fer els homes), coberts i emmascarats perquè no se’ls reconegui, entren de nit al metro de Barcelona, s’endinsen per vestíbuls, passadissos i andanes per perpetrar l’acció que els ha dut fins allí: ruixar els trens amb esprais de pintura, fixant-ne imatges o gargots comprensibles només per a ells i abandonant les instal·lacions amb la mateixa celeritat amb què han entrat. I gravant-ho tot, naturalment. Perquè aquesta és avui en dia la “gràcia” d’aquesta mena d’accions: cometre tota mena de gestes originals, bromes, bretolades o qualsevol altra cosa que se’ls acudi, gravar-ho amb el mòbil (o gravar-se ells mateixos, la qual cosa no deixa de tenir el seu mèrit) i penjar-ho a les xarxes per a gaudi, diversió o entreteniment dels usuaris que, encara que no ho sàpiguen, estan beneficiant l’emissor amb el seu “clic”, el seu “m’agrada” o el seu comentari.

Quan es tracta de divertimentos que només perjudiquen el propi protagonista (estic pensant en els infinits challenges que omplen les xarxes, a quin més estúpid), res a dir: tothom és amo i esclau de la seva vida i del que fa amb ella. Ja s’ho faran. Però quan la gracieta suposa malmetre una propietat comunitària, com el cas que ens ocupa, cal reaccionar-hi d’alguna manera, cal prendre mesures perquè no es tornin a repetir els fets. Per què és tan fàcil fer-ho? Una vegada va transcendir, no van tardar els encertats comentaris posant de relleu la falta de vigilància a les instal·lacions del metro, que permet que qualsevol hi entri com a cal sogre i hi practiqui el que s’està generalitzant en tota mena d’espais públics: atacs, robatoris, bretolades… La degradació constant de tot el que és comú va acompanyat, inexorablement, de la més absoluta manca d’interès per part dels respectius responsables polítics o administratius, escudant-se en consideracions de tipus logístic (manca d’efectius o de recursos econòmics) quan no es comprometen a una improbable solució al problema.

M’ha sortit un apunt molt de “carta al director” dels diaris de paper d’abans, molt de jubilat rondinaire, potser perquè soc el primer i una mica el segon), però com a desfogament estríctament personal ja fa el fet. Desgraciadament, seguiran pintant els vagons de metro, sense el més mínim respecte al que és de tots; i més val no parlar dels antics vehicles, retirats a l’espera d’un Museu del Transport que ni està ni se l’espera, que mereixerien per si sols no un apunt de plany sinó tot un memorial de greuges. Ara que la Casa Gran ha canviat d’amos, potser que aviat tinguem alguna bona notícia al respecte. Potser.

[Imatge: lavanguardia.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!