VIA A VIA

El metro de Buenos Aires ja va treure el nas en aquest bloc quan complí cent anys (aquí i aquí) i en alguna altra ocasió, i no cal extrendre’s en la seva història o característiques. Si avui l’entranyable Subte és de nou el protagonista d’un apunt és per deixar constància que fa tres setmanes vaig poder conèixer-lo en persona, durant el meu viatge a terres australs.

Vaig poder entrar en els seus notòriament estrets baixadors, que evidencien la seva antiguitat (bona part de la xarxa és construïda abans dels anys quaranta) i que recordarien els de Nova York. Al contrari del que passa a Barcelona, a Buenos Aires hi ha hagut una major sensibilitat per conservar almenys una part del patrimoni que representen aquestes entrades al subsòl. S’hi han afegit, això sí, diversos elements moderns de senyalètica, indispensables per a una correcta informació a l’usuari. Per exemple, unes cridaneres plaques amb la llegenda “subte“, del color de la línia a què correspon l’estació (blava la A, vermella la B, etc.). La de la imatge de dalt (estació Catedral, amb l’obelisc al fons) és groga perquè serveix a tres línies diferents. També a les entrades hi ha un rètol lluminós que informa si alguna de les sis línies pateix alguna incidència. No va ser al cas els dies que vaig usar el suburbà.

Els trens van usualment plens, m’imagino que com a tot arreu. Cal estar amatent a possibles carteristes. De fet, durant tota la meva estança a Buenos Aires vaig anar amb les pertinences de valor (mòbil, cartera) a les butxaques del davant i amb la bossa de costat ben aferrades. Al metro de Buenos Aires hi sovintegen també músics i pidolaires, gens estrany en una ciutat amb un alt nivell de pobresa, fàcilment constatable. Per cert, els combois circulen per l’esquerra, com a Madrid. Lamentablement, ja no són els brugeois amb què s’inaugurà la xarxa el 1913 (a dalt, mosaic al sòl de l’estació Plaza Italia, representant el seu desembarcament), sinó altres més moderns de fabricació argentina, xinesa, japonesa, espanyola i brasilera.

En contra del que alguns prejudicis podrien fer pensar, el servei és raonablement còmode i ràpid. Els sistemes d’informació i orientació estan ben pensats. Les estacions i vestíbuls no presenten una publicitat agobiant. La “Sube”, una targeta moneder blava (a dalt), recarregable a nombrosos punts, permet accedir a qualsevol de les estacions. Per a la resta, res més que em cridés molt l’atenció.

[Imatges: fotos de l’autor i Viquipèdia]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!