marginàlies

Les margalides del gerro que vesteixen la taula del menjador, me miren desafiadorament. S’han badat i totes planten  el seu esplendor casolà com si fossin les ames del prat. Amb tanta rotunditat senyoregen l’estança que hom diria que tenen els ulls de moix i sembla que volguessin mufar com els braus.

Tanmateix, es queixen d’abandonament; que, per fer honor a la presidència de la llar, fan mil cabrioles -com si tinguessin la natura d’esquirol- per cridar l’atenció i ningú no les atén. I no volen entendre que el mercuri del baròmetre de la decència ha sortit disparat com un obús i que només ens queden els quatre mots que calen per encadenar xafarderies. Seguim escrupolosament i morts de vergonya el consell que recomana silenci com a mesura profilàctica.

¿Què volen sentir, que el jardiner municipal, empaitant dos brètols que compixaven els rosers, ha tingut un atac de cor, quedant estès enmig del caminal? ¿I que en haver-se desplomat tenia els ulls trets de conca i la boca desmesuradament oberta deixant al descobert les genives sangonoses? Jeia  sobre el seu costat esquerre, el jardiner, i amb el braç dret aixecat, demanava auxili. I ningú no l’ha  atès.

Els cans i tot, se n’han allunyat. El municipal de barri, d’un tros enfora i tot estugós, ha cridat l’ambulància medicalitzada. En arribar, el metge han provat de reanimar-lo, però no hi ha hagut  manera. En confirmar la mort sí que hi han acudit en massa, els passejants, a mirar-se’l de prim compte a plorar-lo. Què hi tenen a dir, les margarides? Hi valen converses?

Sempre valdrà més que segueixin a l’aguait, empaitant confiats perquè en prenguin una i amb ella desafiïn la sort, -em vol, no m’estima; m’agrada, no m’ho faria- arrancant les fulles amb impaciència infantil, que és la mort que més les honora.